(Des)cansar-se

Han estat setmanes atrafegades. Però també francament productives, tant a la faena com fora d'ella. Projectes dels quals aprendre, d'altres que segueixen avançant, el llibre d'Aitana --ara si-- tancat i a punt per a lliurar-lo... I una volta més, poc temps --gens, de fet-- per dedicar-li al blog, cosa que confie en poder corregir ben prompte. Però no encara: ara mateix tinc una motxilla per fer, perquè demà volaré per uns dies a Islàndia a omplir un (altre) buit que feia massa temps que tenia pendent. I si, no negaré que el cos, a estones, em demana un poc de pausa i unes quantes hores més de son; però ja hi haurà temps per a això, que ja sabeu que hi cansaments que cansen, i uns altres que van molt bé per descansar-se.

Pla de treball

Va fent camí la primavera a Aitana, i amb la faena de redacció del llibre bastant avançada (pràcticament només em queda per enllestir l'última part, això és, la introducció), he començat a posar un poc d'ordre a la que hauria de ser-ne la part gràfica: després d’anys de recórrer la muntanya, i fins i tot havent-ne descartat moltes per no arribar a una qualitat mínima acceptable, no puc dir que no compte amb una provisió d'imatges suficient per triar i garbellar. Sempre queda, però, algun buit per reomplir o alguna vista que convé posar al dia, com tampoc no sobra mai insistir sobre algun indret o  recorregut del qual dispose de menys informació o que he sovintejat més en altres èpoques de l’any. Així que aquest seguira sent el pla per a les pròximes setmanes: la primavera, potser no tan ufanosa com en algunes ocasions però molt més que en moltes altres, va obrint-se pas pertot arreu; però com que el temps és limitat i no es pot abastar a tot, la destinació prioritària de les meues pròximes caminades seguirà sent, ara com ara, la mare Aitana de la dura pedra. I la veritat, en vista del que es veu, tampoc no puc dir que em sàpiga molt mal.

 

Oh mare Aitana de la dura pedra.

Oh sacra Aitana de la guerra, dies

venen amargs, llesquen la dura pedra.

Oh lloc de fred, oh lloc intacte encara.

 

He abandonat mare i pare per tu.

M'aclame a tu, i m'arrapava a tu,

genolls de pedra i turmells de música.

Oh mare Aitana del braó potent,

la de l'esguard que fita velles terres.

Perquè has patit moltíssim, mare Aitana.

I has vist anar-se'n els teus millors fills

que ara retornen carregats de versos.

 

Canten per tu perquè han plorat moltíssim.

Sempre enyorant-te, recordant-te sempre.

Mare rupestre, oh vella i dura mare.

Vicent Andrés Estellés, "Aitana" (Mural del País Valencià)

Temps d'almesquins

Feia molt que, tret d'alguna referència de passada, no parlava ací dels meus apreciats narcisos. Dels grocs, de fet i si no vaig errat, crec que és aquesta la primera volta que en dic alguna cosa, perquè tot i que creixen no massa lluny de casa, han estat molts anys sense coincidir en temps i espai. En canvi, en aquest final d'hivern, estan sent companys habituals en molts dels meus freqüents recorreguts aitànics, i encara que deixe per a un altre moment fer al respecte algun comentari més pausat (per exemple sobre el mateix nom d'almesquí, que reconec que m'agrada molt però que no he sentit mai que es faça servir a aquestes terres), m'ha semblat convenient deixar almenys constància de tan agradable i perfumada companyia: parlar-ne de passada no és realment gran cosa, però sempre serà millor això que res. 

Naturalment

Que l’amic Martí Domínguez es deixe caure per aquestes comarques del sud sempre és, per aquells que l’apreciem i que admirem i gaudim de la seua obra, una magnífica notícia. En especial si el motiu de la visita és presentar (aquesta vegada a Cocentaina i de la mà del també bon amic Rafa Enguix) el seu últim llibre, reveladorament titulat “Del natural”; i molt millor encara si, com ha estat el cas, les circumstàncies acompanyen per allargar un poc més l’estada i compartir caminada estimulant per la sempre encisadora serra Aitana. Del llibre, que tracta de les que gosaria qualificar com les dues grans passions de Martí --l’art i la natura, o potser a l’inrevés-- deixe pendent parlar-ne fins haver-lo acabat de llegir, cosa que no es farà esperar massa. I quant al passeig per la prodigiosa i valoriana mare Aitana, la temporada no ha estat en general massa propícia per a la majoria de les plantes (“matetes desconegudes, com terres remotes, criades davall les neus duradores i els sols abrasidors”) que han fet de la muntanya fita botànica de primera magnitud; però tot i que la majoria estaven ja granades, encara vam arribar a temps d'admirar --quasi sempre a una distància respectable-- les últimes corones de rei delicadament florides sobre les cingleres i els penyals. En qualsevol cas, i a falta de plantes --i d'animals, que tampoc se'n deixaren veure massa-- també aquesta volta anàvem sobre segur, perquè els extraordinaris paisatges de la serra mai no deceben. I puc donar fe que, fins i tot, milloren significativament quan es recorren en bona companyia.

Tretze

Han estat, com probablement heu vist, unes setmanes de parèntesi. I tampoc aquesta volta, com sol ser habitual, sabria dir molt bé per quina causa; alguna cosa haurà tingut a veure un innegable augment de tràfecs al treball, o també que darrerament (i en especial, a partir del poc temps lliure del qual vaig poder disposar en un Nadal que ara sembla ja remot) m'he tornat a lliurar a les meues inclinacions col·leccionistes, que feia temps que les tenia bastant abandonades. El cas és que, tot i que amb uns dies de retard, he reparat que fa no res (el dia 24) es van complir tretze anys d'ençà que la línia va començar el seu camí, i m'ha semblat que era un bon moment per tornar a posar les mans sobre el teclat, per deixar-ne constància de la fita i per donar-vos les gràcies, de tot cor i una volta més, per haver estat ací tot aquest temps. I bé, potser el número no és el més bonic; però sense passar per ell, no hi ha forma coneguda d'arribar fins el catorze...

D'escriure, i no solament al blog, he escrit més aviat poquet aquestes últimes setmanes. Però de caminar, tot el que he pogut, encara que no tot el que m'haguera agradat. Les imatges són d'ahir a l'Aitana, amb les restes --migrades-- de la recent enfarinada; espere que hui se n'haja afegit una mica més... Ja vos contaré, si això. 

Botges

Repasse les distàncies, només per curiositat, tan bon punt arribe a casa: en línia recta, 186 quilòmetres fins al pic de los Obispos, on hi ha la població més pròxima de creuedetes, mentre que per a trobar-ne una altra d'eriçó groc caldria arribar fins a la Sierra Espuña, a 145 quilòmetres d'aquest mateix punt ("Abunda en la cumbre, junto al mollonet") d'on Carlos Pau la va descriure  el 1904. Totes dues tenen, a l'Aitana, la seua població més septentrional --l'única dins del territori valencià-- en una àrea que s'estén, de forma discontinua, pels cims més elevats de l'extensa serralada Bètica. Lamente no haver arribat a temps, tampoc enguany, de veure-les en el seu millor moment, quan les carenes ventejades de la serra s'omplin de color amb l'esponerosa floració dels característics i espinosos matollars encoixinats dels quals en formen part; però encara queden, ací i allà, alguns exemplars ressagats, suficients en tot cas per deixar-ne testimoni i per recordar que és precisament per la presència d’espècies com aquestes --Vella spinosa i Genista longipes són només dues dins de la llarga llista de plantes singulars, per una o altra causa, que viuen a la serra-- que Aitana representa a hores d’ara un dels enclavaments botànics més rellevants de tot el territori valencià. I tampoc és que la serra vaja curta, ara com ara, de flors i de colors: només amb la sàlvia, si fora per això, ja n'hi havia més que suficient per a cobrir de sobres qualsevol expectativa sobre botges florides. Perquè els paisatges, tractant-se de l’Aitana, es donen ja per descomptats.