Naturalment

Que l’amic Martí Domínguez es deixe caure per aquestes comarques del sud sempre és, per aquells que l’apreciem i que admirem i gaudim de la seua obra, una magnífica notícia. En especial si el motiu de la visita és presentar (aquesta vegada a Cocentaina i de la mà del també bon amic Rafa Enguix) el seu últim llibre, reveladorament titulat “Del natural”; i molt millor encara si, com ha estat el cas, les circumstàncies acompanyen per allargar un poc més l’estada i compartir caminada estimulant per la sempre encisadora serra Aitana. Del llibre, que tracta de les que gosaria qualificar com les dues grans passions de Martí --l’art i la natura, o potser a l’inrevés-- deixe pendent parlar-ne fins haver-lo acabat de llegir, cosa que no es farà esperar massa. I quant al passeig per la prodigiosa i valoriana mare Aitana, la temporada no ha estat en general massa propícia per a la majoria de les plantes (“matetes desconegudes, com terres remotes, criades davall les neus duradores i els sols abrasidors”) que han fet de la muntanya fita botànica de primera magnitud; però tot i que la majoria estaven ja granades, encara vam arribar a temps d'admirar --quasi sempre a una distància respectable-- les últimes corones de rei delicadament florides sobre les cingleres i els penyals. En qualsevol cas, i a falta de plantes --i d'animals, que tampoc se'n deixaren veure massa-- també aquesta volta anàvem sobre segur, perquè els extraordinaris paisatges de la serra mai no deceben. I puc donar fe que, fins i tot, milloren significativament quan es recorren en bona companyia.

Tretze

Han estat, com probablement heu vist, unes setmanes de parèntesi. I tampoc aquesta volta, com sol ser habitual, sabria dir molt bé per quina causa; alguna cosa haurà tingut a veure un innegable augment de tràfecs al treball, o també que darrerament (i en especial, a partir del poc temps lliure del qual vaig poder disposar en un Nadal que ara sembla ja remot) m'he tornat a lliurar a les meues inclinacions col·leccionistes, que feia temps que les tenia bastant abandonades. El cas és que, tot i que amb uns dies de retard, he reparat que fa no res (el dia 24) es van complir tretze anys d'ençà que la línia va començar el seu camí, i m'ha semblat que era un bon moment per tornar a posar les mans sobre el teclat, per deixar-ne constància de la fita i per donar-vos les gràcies, de tot cor i una volta més, per haver estat ací tot aquest temps. I bé, potser el número no és el més bonic; però sense passar per ell, no hi ha forma coneguda d'arribar fins el catorze...

D'escriure, i no solament al blog, he escrit més aviat poquet aquestes últimes setmanes. Però de caminar, tot el que he pogut, encara que no tot el que m'haguera agradat. Les imatges són d'ahir a l'Aitana, amb les restes --migrades-- de la recent enfarinada; espere que hui se n'haja afegit una mica més... Ja vos contaré, si això. 

Botges

Repasse les distàncies, només per curiositat, tan bon punt arribe a casa: en línia recta, 186 quilòmetres fins al pic de los Obispos, on hi ha la població més pròxima de creuedetes, mentre que per a trobar-ne una altra d'eriçó groc caldria arribar fins a la Sierra Espuña, a 145 quilòmetres d'aquest mateix punt ("Abunda en la cumbre, junto al mollonet") d'on Carlos Pau la va descriure  el 1904. Totes dues tenen, a l'Aitana, la seua població més septentrional --l'única dins del territori valencià-- en una àrea que s'estén, de forma discontinua, pels cims més elevats de l'extensa serralada Bètica. Lamente no haver arribat a temps, tampoc enguany, de veure-les en el seu millor moment, quan les carenes ventejades de la serra s'omplin de color amb l'esponerosa floració dels característics i espinosos matollars encoixinats dels quals en formen part; però encara queden, ací i allà, alguns exemplars ressagats, suficients en tot cas per deixar-ne testimoni i per recordar que és precisament per la presència d’espècies com aquestes --Vella spinosa i Genista longipes són només dues dins de la llarga llista de plantes singulars, per una o altra causa, que viuen a la serra-- que Aitana representa a hores d’ara un dels enclavaments botànics més rellevants de tot el territori valencià. I tampoc és que la serra vaja curta, ara com ara, de flors i de colors: només amb la sàlvia, si fora per això, ja n'hi havia més que suficient per a cobrir de sobres qualsevol expectativa sobre botges florides. Perquè els paisatges, tractant-se de l’Aitana, es donen ja per descomptats.

 

Aitanejant

Sembla que, si més no per ara, tot el blanc hivernal que veurem per aquestes muntanyes serà el de les flors dels ametlers. Que tampoc és que estiga malament, la veritat, però no puc negar que trobe molt a faltar la neu, i em tem que les circumstàncies no acompanyen, també i almenys per ara, per a que puga anar fins altres terres i altres serres a buscar-la. Encara queda hivern, però, i mentre arriba --si és que arriba-- el moment de retrobar-nos, és qüestió d'aprofitar aquests dies de cels clars i llum radiant per trescar per les muntanyes que em queden més a prop, que ja sabeu que, per sort, en tinc bona cosa per triar, de serres i de camins. La darrera tria, aquest mateix cap de setmana, ha estat una volta més l'Aitana, i el camí, fugint un poc dels indrets més freqüentats de la muntanya, ens va dur des de la Moleta d'Aitana fins al mateix cim tot resseguint la carena de la serra, en un trajecte encisador malgrat la presència lamentable de les instal·lacions (militars i de telecomunicacions) que fa anys que la profanen, farcit de fites singulars, i amb vistes com sempre extraordinàries siga cap on siga que un s'encare.

De totes les opcions per accedir fins als 1.468 metres d'altitud de la Moleta, potser la més interessant és la que remunta les cingleres que culminen la muntanya per l'indret anomenat Arrant dels Esquiladors, no molt lluny de la coneguda Font de l'Arbre, tot i que no és un camí recomanable si no es coneix la traça o no es té almenys un cert hàbit de muntanya. Siga com siga, el trajecte, que a penes s'arriba a endevinar vist des de baix, permet gaudir de ben a prop de la imposant bellesa de les parets calcàries i dels seus habitants característics, com el sempre interessant pela-roques. Una volta guanyat el replanell cimer de la Moleta, no hi ha més que seguir cap a llevant el sender que voreja els penya-segats i que, després de perdre un poc d'altura al Coll de l'Arbre, remunta ja pràcticament sense pausa fins a les primeres antenes i les tanques del recinte militar que barra l'accés al molló cimer de la serra, a 1.558 m. Quant a les vistes, ja les he qualificat abans d'extraordinàries: no hi ha moltes serres que, des d'un mateix punt, permeten albirar les costes d'Eivissa, els cims de Penyagolosa i Peñarroya i fins i tot el perfil característic de la serra granadina de la Sagra, a 215 km en línia recta des d'ací. 

I encara em permetreu que, a més de penyals i precipicis (després de pujar per l'Arran, baixàrem pel molt més conegut però també impressionant Passet de la Rabosa), parle també d'algun misteri: el del mateix nom de la muntanya, popularitzat com a antropònim d'ençà que María Teresa León i Rafael Alberti, enamorats dels paisatges d'aquesta terra des de la qual partiren a l'exili, l'escolliren com a nom per a la seua filla, però l'origen i significat del qual segueix sent ara com ara desconegut. Hi ha qui en la seua rotunda sonoritat hi ha volgut trobar, no diré que injustificadament, remotes reminiscències basco-ibèriques, i el mateix Coromines, després de descartar sense contemplacions la presumpta ascendència àrab a la qual es refereix l'Alcover-Moll, proposa com a origen una hipotètica muntanya dels Edetans (o Montanea Edetana) que a mi, que de tot açò conec ben poc, em sembla agafada un poc per pèls. Tard o d'hora, algú que en sàpiga d'aquestes coses acabarà desvetllant l'origen del nom de la muntanya, i tot el que podem fer pel moment és esperar; però gosaria postular que, qui finalment ho aconseguisca, ho farà amb la vista posada en la llengua que van dur a aquestes terres els amazics que les poblaren durant segles, i els rastres de la qual, per bé que a penes perceptibles (em ve al cap el cas, significatiu, d'Artana, posat de manifest per Miquel Barceló, però també probablement d'altres com Tafarmatx o Tamargut, no molt lluny de la mateixa serra) comencen a ser tinguts cada volta més en compte. Per si de cas, i aprofitant que mentre aitanejava aquesta volta duia la bandera a la motxilla, no vaig voler deixar passar l'ocasió; i als meus amics de l'Atles, que de noms en Ait- en coneixen bona cosa, segur que els farà gràcia... 

Penyals, precipicis i misteris

"Guaitava els cingles grandiosos oberts en la carena immensa; les planes despullades per la tramuntana i el ponent; les matetes desconegudes, com terres remotes, criades davall les neus duradores i els sols abrasidors. L’aire estranyament prim, les diafanitats miraculoses i aquella sensació de vitalitat ferma que anava cada volta més..."

Enric Valor, "L'ambició d'Aleix"

Almenys a la vista de les que vam poder trobar florint per les cingleres i els roquissars, no sembla haver estat un any especialment bo per a les corones de rei que creixen a l’Aitana. O bé podria dir-se, depenent del punt de vista, que ha estat un any magnífic, ja que en tractar-se d’una espècie de les anomenades monocàrpiques, fer flor i fruit representarà també la mort d’aquells exemplars que assolisquen finalment aquesta fase del seu cicle. Sembla doncs que no naixeran moltes rosetes noves l'any que ve (menys, si més no, que uns altres anys de florida esponerosa), però tampoc hi haurà tantes baixes per cobrir... Siga com siga, de corones delicadament florides n'hi havia suficients com per donar un any més per ben complida la ja arrelada tradició d’aplegar-se en dates com aquestes a les altures de la serra per retre'ls homenatge i gaudir de l'espectacle de la randa de les flors retallant-se sobre el gris de la roca i el cel blau. I a més, per a moltes altres plantes --entre elles, algunes de les nombroses singularitats botàniques que fan de l’Aitana un espai excepcional també des d’aquest punt de vista-- l’any si que sembla haver estat ben favorable, i tot i que ja férem un poc tard per a la flor d'algunes de les més característiques, feia goig veure'n moltes altres lluir esplendoroses a recer dels imponents paisatges minerals de la muntanya, evocadors de les extraordinàries descripcions del mestre Enric Valor, que tant se l'estimava ("Més amunt encara, a la seua esquerra, la seda dels cingles altíssims, la carena sublim de l'Aitana clavada en la blavor profunda del cel muntanyés") i terreny propici, a més a més, per a seguir posant a punt les cames per als reptes que s'hi acosten. Molts motius, com es pot veure, per tornar a caminar una volta més per la  muntanya culminant d'aquestes terres de migjorn, si és que, de motiu, en fera falta algun: com més la conec, més convençut estic que a l'Aitana, "la gran serra prodigiosa de penyals i precipicis i misteris", cal anar, senzillament, per celebrar la sort de que existisca. 

A més de les corones de rei, i dels paisatges, algunes de les moltes plantes, moltes d'elles singulars, que vam anar trobant-nos al pas: treponeres (Verbascum thapsus), púdols (Rhamnus alpina), el raríssim timó blanc d'Aitana (Thymus serpylloides ssp gadorensis), el matapoll de muntanya (Daphne oleoides) i el coralet (Berberis hispanica ssp hispanica). El pardalet és un jove i eixerit pit-roig que ens va voler acompanyar una bona estona a la Font de Partagat.