Partences

Sembla indiscutible que, quan es tracta d’oronetes, els fem més cas quan tornen que quan se’n van. Cosa que té, crec, la seua lògica, perquè per a moltes persones el fet que durant uns mesos aquests bellíssims ocells ompliguen els nostres cels amb els seus vols vertiginosos és motiu indiscutible d’alegria, i també perquè el seu retorn s’associa amb l’arribada de la primavera, la fi de l’hivern i el consegüent renaixement de la natura. Però res de tot això no treu que pugam veure també els aspectes positius del moment de la partença. Per exemple, per anticipar el final de les calorades estivals i l’imminent adveniment de la tardor, amb tot el que això implica. Però sobretot, perquè el fet de partir ara cap al sud, en aquest com en molt altres ocells que qualifiquem de migradors, està en la seua pròpia naturalesa en formar part d’un cicle ancestral que, almenys mentre els humans no siguem capaços també de subvertir-lo, ha de renovar-se any rere any, i que com escrivia Rachel Carson (“There is something infinitely healing in the repeated refrains of nature - the assurance that dawn comes after night, and spring after winter”) té una bellesa tan simbòlica com real. Me n’alegraré, doncs, quan l’any que ve tornen  --previsiblement-- les oronetes; però ara, estic content també que puguen marxar, perquè és així com ha ser. I perquè estic ací, ara mateix, per poder veure-ho.

 

És inevitable fer hui esment, ni que siga per motius ben diferents, a Catalunya i al Marroc. A la primera, per desitjar-li, des del sud, una feliç i fructífera Diada: hereus d’un temps de dubtes i renúncies, com deia el poeta, però sense donar-se per vençuts, i via fora. I quant al segon, profundament colpit per la magnitud inabastable de la tragèdia que ha afectat directament a una terra que m’estime especialment i a molts amics amazics, de Marràqueix i sobretot de la Muntanya, de qui sabem que han salvat afortunadament la vida però que han patit pèrdues importants en tot el demés. Fins i tot veient les imatges em costa imaginar tanta devastació, i sé que de poc serveixen les paraules en aquestes ocasions. Però no és molt encara el que podem fer, més enllà de fer-los arribar, a ells i al seu poble admirable que sap com pocs què significa fer front a les adversitats, tota la nostra estima i solidaritat, i comprometre també el nostre suport, en allò que estiga a les nostres mans, per ajudar a una reconstrucció que s’anuncia llarga i dolorosa.

Becquerianament

Tal i com estava anant la temporada, amb poquíssims exemplars deixant-se veure fins ara pels cels del poble i el solitari niu visiblement danyat per les inclemències de l’hivern, les meues expectatives de que les oronetes cuablanques tornaren a la finestra de la casa veïna, en la qual es van instal·lar un poc sorprenentment la passada primavera, eren més aviat remotes. Però des de fa uns dies, una animada parella d’aquests ocells ha començar a deixar-se veure per la rodalia i tot sembla indicar, per la intensa activitat que despleguen entrant i eixint del niu, que estan considerant la possibilitat de tornar-hi per criar. I tan de bo que finalment siga així, perquè ja sabeu que a mi, per intranscendents que siguen, aquestes coses sempre em resulten agradables, i més encara quan es tracta d’unes aus entranyables per les quals ja he manifestat altres vegades la meua especial predilecció. Així que, a falta de poder-ho confirmar els pròxims dies (hui plou de nou, i ja no hi veig el mateix moviment) m’haureu de permetre que, almenys per un moment i perquè em sembla que l’ocasió ho demana, em pose un poc becquerià per dir-vos que sembla que les oronetes --fosques, ja sabeu, només segons des d'on miren-- han tornat. I que si són, o no, d’aquelles que van aprendre els nostres noms, em sembla ara com ara un assumpte irrellevant.

 

Ara fa un any

Revise la data de les fotos, 26 d’abril de 2020, i em retorna tot a la memòria: el confinament i tot el que va representar, la tensió en i pel treball, les persones estimades que vam perdre, la sensació d’irrealitat i el pes de tantes incerteses... Però també aquell diumenge lluminós enmig d’una estranya i plujosa primavera en el què les oronetes, recollint fang per als seus nius tot just davant de la nostra finestra, ens van mantindre entretinguts una bona estona. I si, també vam pensar en com la vida seguia el seu curs, i que també la nostra ho faria tard o d'hora, i totes aquelles coses que, quasi sense voler, es pensaven tan sovint en aquells dies... Ara fa un any, només, de tot això; però a voltes em fa l’efecte que ha passat tota una vida.

No va ser, és evident, una època senzilla; però en tant que confinament pròpiament dit, he de dir que en el meu cas no va ser especialment feixuc per haver-me hagut de desplaçar a València pràcticament a diari. Però a casa, tot i comptar amb el privilegi indubtable del pati i de l’espai, els efectes s’hi van deixar notar molt més, i moments com els que ens van regalar les oronetes --per cert, quasi totes cuablanques, que no sé que facen niu per ací a prop-- van fer innegablement el seu paper: com amb el pit-roig de l’últim i extraordinari llibre de Maria Josep Escrivà, "petit cor meu content”... Cuideu-vos molt, i bon cap de setmana!

Primavera sense oronetes

Al principi ho vaig voler atribuir simplement a un retard circumstancial en la seua arribada des de terres africanes, a pesar que les notícies, que apuntaven precisament en direcció contraria, em feien pensar en què havia d'haver alguna cosa més. Però ja ha passat més d'un mes des de la data en què habitualment es deixaven veure, i la sospita ha esdevingut, malauradament, una certesa: enguany, al poble, no hi ha oronetes. És cert que, d'ençà que hi vivim i com a part d'una tendència que sembla ser general, cada any ens ha fet la sensació que anaven fent-se més i més escasses: primer van deixar de criar a casa; després, primavera rere primavera, semblava que anaven veient-se'n cada volta menys, i fins i tot ho vaig deixar escrit fa ara quatre anys. Mai, però, havíem arribat als extrems d'enguany, en què a penes si se'n veu alguna sobrevolant els bancals de la contornada o en les proximitats del riu, però cap pels cels del poble i la seua rodalia immediata. Ignore si aquesta absència està notant-se també en altres llocs, o si per contra és una qüestió merament local: és probable que un parell de reformes recents en les velles cases del poble hagen estan suficients per impedir que hi criaren les poques parelles que encara hi resistien, i que només per això s'hagen vist obligades a buscar altres indrets més adequats en els quals poder fer-ho. Siga com siga, no veure-les sobrevolant veloçment el pati cada capvespre aboca una ombra inevitable de tristesa sobre una primavera que, pel demés, només pot qualificar-se com a esplendorosa. I potser no siga molt el que nosaltres podem fer per ajudar-les a tornar; però millor fer poc, que no fer res.


Actualitze (i gustosament, rectifique): hui, vesprada de dilluns de Pasqua i per primera volta en el que portem de primavera, tres oronetes s'han deixat veure fent acrobàtiques passades entre els arbres del pati. Poc és, sobretot comparat amb altres anys; però al menys ja no puc dir, parlant amb propietat, "sense oronetes". Més prompte que ho haguera escrit...



Afortunadament, no tot són males notícies aquesta primavera: encara sense eixir de l'àmbit de les aus, crec que mai havia vist tants teuladins revolant per casa com enguany, la qual cosa sembla contrariar --ni que siga puntualment-- un declivi que ve també constatant-se des de fa temps als nostres pobles i ciutats. I qualsevol passejada per la serra --i n'he fet unes quantes, aquests dies de descans de proximitat-- representa, com feia anys, una bona collita de plantes interessants o remarcables: trobar, en una mateixa i curta caminada per Mariola, l'orquídia papilionàcia, la purpúria i la itàlica, és un luxe a l'abast de molt pocs indrets del País.

De tornada

 

De l’estiu les primeres alenades
te duen sota el cel de nostra terra,
i enjogassada sempre i falaguera
enjoies nostres tèbies matinades.

Joan Maragall, "A l'oreneta"

No sabria dir molt bé per què, però són, sense cap mena de dubte, uns dels meus ocells preferits. I diria que enguany han arribat un poc abans que altres vegades: dissabte passat --un altre petit regal, en un dia assenyalat-- vaig escoltar la primera refilant pel pati, i des de llavors, tot i que poques encara, no hem deixat de veure-les sobrevolant --enjogassades, falagueres-- les cases i els carrers del poble. Per cert: observant-les, l'altre dia, mentre passaven veloçment per damunt nostre, em va pegar per pensar que les oronetes (les comunes, com aquestes; però també les cuablanques, a les què amb tota seguretat es referia el poeta, si és que feien nius en el balcó de l'estimada) només són fosques vistes per darrere, o si de cas quan es miren des de lluny. Així que es coneix que, pel que fa als ocells, Bécquer s'hi fixava més bé poc, o bé ho feia sempre des d'una determinada perspectiva o des d'una distància prudencial; segurament, haver de decidir-se entre uns ulls blaus i uns altres negres  ja li donava prou maldecaps com per a reparar en aquestes minúcies.

Les germanes Espín (Josefina "pupila azul" i Julia "ojos negros") en un dibuix del propi Bécquer, de la xarxa. Coses, ai, dels romàntics...