Per març, marcets

No són les úniques plantes que reben aquest nom, i de fet els nostres diccionaris l’assignen de forma preferent al seu parent conegut també com a jacint bord. Però encara que marcet només siga només una de les nombroses denominacions populars amb què són conegudes les diferents espècies del gènere Muscari que creixen a les nostres terres (calabruixa i les seues variants sembla ser una de les més esteses, però també se’ls diu barralets, frares, caps blaus i de moro, penitents o alls de bruixa, de serp o de fardatxo), trobe que l’apel·latiu resulta, per raons evidents i fenològiques, d'allò més apropiat. Més encara en un any com aquest en el què les condicions semblen haver estat especialment propicies per a l’espècie més freqüent a casa nostra (la que els botànics anomenen Muscari neglectum), que s'ha deixat veure en abundància en conreus, erms i caminals; abundant, comuna i fins i tot i si voleu vulgar, però indiscutiblement bonica i sense dubte, i també per això, digna d’atenció. Que no tot han de ser orquídies...

 

D’ençà de la plujosa primavera de l’any 2022, han hagut de passar uns quants marços per a què, a més de buscar flors, les nostres caminades puguen tindre també com a objectiu explícit veure córrer l’aigua. No tanta, a prop de casa, com en altres llocs, perquè encara que ha estat molt ben caiguda la quantitat arreplegada no ha estat extraordinària i en molts llocs no ha passat de ser discreta. Suficient, en tot cas, per millorar un poc una situació que ja era més que preocupant, i per tal que una visita a la Valleta d’Agres, el Barranc de l’Encantada o la Vall d’Alcalà (i fins i tot a Aialt) ens haja permès collir algunes imatges que feia temps que trobàvem a faltar. Bé estan per començar, però a  veure si hi ha sort i podem seguir sumant, que encara ens en fa falta molta més.

Afectes

De la mateixa manera que hi ha llocs amb els quals, per una causa o per una altra, hom estableix amb facilitat un lligam estret i singular, n’hi d’altres que malgrat comptar també amb mèrits innegables, no reïxen a despertar-nos aquest sentiment de proximitat o afecte. A mi em passava això amb el conjunt de tombes excavades a la roca que apareixen a les proximitats del Mas del Pou, al municipi mariolenc d’Alfafara, i la veritat és que no sabria dir molt bé per què. Potser fora per la limitada i un poc confusa informació científica que coneixia sobre el jaciment, per les diferents interpretacions que se’n van anar fent d’ell (incloent-hi la pintoresca adscripció popular “fenícia” sota la qual les vaig conéixer, fa ja molts anys), o per la idea un poc extravagant --la ignorància és molt atrevida, però la meua pot arribar a ser temerària en ocasions-- de què els buits excavats a la roca podrien tindre un altre origen més prosaic, com ara una pedrera; però el cas és que durant molt de temps no he prestat massa atenció a aquesta zona, i això a pesar del meu reconegut interés per la història i l’arqueologia en general, i per la de la meua terra en particular.

L’altre dia, en baixar del mas de Mossèn Gregori i després de molts anys sense acostar-m’hi, decidírem fer una ràpida visita al jaciment. I he de dir que em va sorprendre, i molt, la diferència entre allò que vagament recordava i la realitat del que vam poder veure sobre el terreny. De tornada a casa, i mogut per aquest interès renovellat per un indret que em va semblar, aquesta volta, suggeridor i intrigant, em vaig afanyar a actualitzar també la informació disponible al respecte, la qual cosa em va portar al magnífic treball de Ricardo González Villaescusa sobre el món funerari romà al País Valencià, al qual vos remet si teniu interès en aquest tema. Val a dir, en tot cas, que de les prospeccions dutes a terme per aquest investigador, com també de la seua anàlisi dels escassos materials recuperats per Camilo Visedo el 1947 i conservats al Museu Arqueològic d’Alcoi (dos anells i fragments de ceràmica), se’n conclou que el jaciment del Mas del Pou correspondria amb tota probabilitat a un àrea d’enterrament que podria datar-se en els segles VI i VII, delimitada per un mur de tancament perimetral i formada per almenys 63 sepultures excavades totalment o parcialment sobre la roca i orientades cap a ponent.

És possible que una futura excavació del jaciment (González Villaescusa parla del seu sector central, on no hi ha sepultures visibles però on podrien haver-se’n conservat soterrades) i la prospecció sistemàtica del seu entorn puguen oferir algun dia noves dades sobre la necròpolis i sobre el nucli o nuclis de poblament que se n’associaren, i per extensió sobre una època de la qual es disposa, especialment a aquestes comarques, de molt poca informació. Pel moment, allò segur és que la meua percepció sobre la necròpolis del Mas del Pou, un poc ambigua fins ara, ha canviat definitivament; i ja em va bé que siga així perquè, si bé es mira, replantejar-se de tant en tant què (o qui) mereix realment el nostre afecte, no deixa de ser una pràctica francament recomanable.

Els rastres que els humans han deixat sobre la roca en diferents períodes històrics (pintures, per suposat, però també gravats i petroglifs, sepultures, canals i cocons, coves artificials i altres estructures comparables) solen tindre en comú la limitació del context arqueològic que se'ls associa i, en conseqüència, les dificultats no solament per a interpretar-los sinó també i amb freqüència per assignar-los una cronologia fiable. Aquesta és una situació habitual pel que fa a les necròpolis rupestres, molts escasses al País Valencià però freqüents en altres àrees de la Península Ibèrica, per bé que a hores d’ara se sol acceptar que la majoria d’elles correspondrien bé a l’època tardoromana (S. V-VII), bé a l’altmedieval (S. VIII-X). No és estrany, a més a més, que en molts d’aquests jaciments --i també en el Mas del Pou-- no es coneguen els nuclis de poblament que s’hi vincularien, la qual cosa, junt amb l’espoli al qual han estat sotmesos des de segles enrere, i en molts casos el seu aprofitament posterior per a extraure pedra per a altres usos, dificulta notablement el seu estudi i la seua interpretació. Però també els fa, si més no des del meu punt de vista de profà, especialment evocadors.

Pedrera a Fageca, probablement dedicada a l’extracció de pedres per a fer ruglons i batedors.

 

Bolumini

Quan les roques calcàries que formen la majoria de les nostres serres es dissolen, alguns dels minerals que en formen part, com ara les argiles, són alliberats i arrossegats també per l'aigua infiltrada fins que, en trobar un obstacle, comencen a acumular-s'hi. Aquest procés, que dóna lloc per exemple als característics sòls rogencs –a causa dels òxids de ferro-- que apareixen amb freqüència en les nostres terres, és també el responsable de que en moltes coves i avencs s'hi creen dipòsits importants d'argila que, en ocasions, han estat explotats per a diversos usos. Entre aquests hi destaca l'extracció d'allò que històricament s'ha anomenat argila bolar, bol d'Armènia o bol armeni, un tipus d'argila roja molt fina, utilitzada antigament en medicina i que encara hui es fa servir en treballs d'art i restauració. Tot i que sembla que a finals del segle XVIII el seu ús farmacològic començava a estar ja en decadència, la utilització del bol armeni en els segles anteriors degué ser molt important. Tant, que la seua presència va acabar donant nom a no poques coves arreu del País: topònims com Bolimini (a Vilafamès), Bolarmini (al Portell de Morella i l'Alguer), l'Ormini (a Coll de Nargó) o Bolumini (a Beniarbeig i a Alfafara), entre d'altres, tenen el seu origen en una deformació popular de bol armeni.

Familiaritzat amb el nom de Bolumini per la cova que s'obre a peus del Cabeço de Mariola, durant molt de temps em va intrigar l'origen i el significat d'aquest curiós topònim, fins que van aparèixer Coromines i Mossèn Alcover per posar llum en l'assumpte. Altra cosa fóra esbrinar alguna cosa més sobre allò que, en apariència, degué ser en algun moment una activitat econòmica de certa rellevància i que, almenys en els pobles on va desenvolupar-se, ha d'haver deixat algun rastre documental, tot i que no conec cap estudi al respecte. Quan al cas de la cova alfafarenca, resulta cridaner que Cavanilles no s'hi referisca com a ella com a Bolumini sinó com Cova Blanca, nom amb què també és coneguda a la zona: “Hay en el monte algunas cuevas, pero ninguna de mucha profundidad : la llamada Blanca es de peñas más duras, de un blanco obscuro, y en partes de mármol, que recibe muy bien el pulimento : hállase en su interior una mina de arcilla roxa bolar que huele á búcaro, y hace una ligera efervescencia con los ácidos”. La qual cosa podria fer pensar que, tot i que en aquell moment s'explotava l'argila roja de la cova, el topònim 'Bolumini' no devia ser encara d'ús general, si més no en aquesta zona: la Cova del Bolimini de Vilafamés ja apareix citada –com a Bolihermini-- en documents de 1630, mentre que el 1786 l'”Atlante Español” de Bernat Espinalt la descriu com una cova “bastante profunda, en la cual hay un mineral de tierra que llaman bolarminio o bolar-armenio”.

No he estat mai en les altres coves del Bolumini, Bolimini o Bolarmini; però quant a la d'Alfafara, a la curiosa història del seu nom cal afegir el seu interés arqueològic i l'espectacular paisatge que l'envolta; tot plegat, massa raons com per no recomanar-ne una visita. Per cert, segons sembla, el “búcaro” o búcar de què parla Cavanilles és un tipus particular d'argila, amb la qual es feien recipients --anomenats també búcaros-- als quals les dames espanyoles del segle XVII donaven una curiosa utilitat: se'ls menjaven amb fruïció, per tal d'empal·lidir el rostre i pels seus suposats efectes anticonceptius i al·lucinògens. I Góngora els cantava:

Que la del color quebrado

culpe al barro colorado

bien puede ser;

mas que no entendamos todos

que aquestos barros son lodos,

no puede ser.