"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris blogs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris blogs. Mostrar tots els missatges

dijous, 19 de maig del 2022

Blogcelebrant (quinze anys de Col·lecció de moments)



Si, jo soc aquest que es veu a la dreta, en primer pla. Era bastant més jove, llavors, però ja no era un tendre pinetó com sou ara vosaltres. Ja sabeu que la vida sobre aquestes roques, amb la terra justa per arrelar-nos i l’alè constant del mar agitant les nostres branques, no sempre és fàcil per a nosaltres, i rarament creixem tant i tan ràpid com ho fan aquells que viuen en indrets molt més amables. I les coses, abans, quan n’érem molts menys dels que som ara i el sol de l’estiu cremava sovint les nostres fulles tendres, eren encara més difícils. Sovint pense en la força i la tenacitat d’aquells que ens van precedir: el meu avi --o àvia, que els pins no fem distinció d’aquests assumptes-- en va ser un d’ells, i ens contava com va arribar ací, sent llavor suspesa en el vent de terra endins, quan els estimballs estaven pràcticament nus d’arbres i matolls perquè segles de focs i de ramats els havien acabat fent fora, i només els pescadors que havien bastit les cabanes vora mar i potser algun contrabandista s’hi acostaven llavors a aquestes costes. 

Però després, primer a poc a poc i en autèntiques multituds al pas dels anys, les persones van començar a vindre fins a la cala. Els pins els sentíem parlar, un poc sorpresos, de la frescor de l’aigua, de la pau que s’hi respirava i de la bellesa feréstega del paisatge, i tot i que alguns de nosaltres s’hi van deixar la vida per fer lloc a les noves carreteres i a les construccions que van bastir, cada volta més gent venia a seure als nostres peus, i dinaven buscant la nostra ombra, i hi havia fins i tot qui ens dibuixava --tinc un record viu d’una nena que va vindre alguns estius amb els seus pares, i que passava hores amb els seus pinzells a la ma-- o escrivia poemes que parlaven de nosaltres. I tot i que en un moment vam arribar a pensar que, igual que abans el foc, seria ara el formigó qui ens havia de fer fora, vull pensar que almenys alguna de tota aquesta gent haurà comprés que mai més no hi haurà calma ni bellesa ni paisatge si no trobem la forma de conviure...  

No vos ho negaré, la vida en altre lloc potser ens resultaria més senzilla. Però crec que encara que poguera, no canviaria per res aquest penya-segat, per més que el ‘progrés’ dels humans ens amenace, i sovint hi passem set i ens falte terra i l’embat de la mar ens sacsege amb violència quan bufa el temporal: si jo fora ona, pagaria gustós el preu de desfer-me en mil bocins si amb això poguera arribar fins ací dalt i poder veure, ni que fos per un moment, tot allò que nosaltres podem veure. I sé que, amb força i amb paciència, també vosaltres, fills (o filles, tant se val), creixereu i arribareu a albirar-ho, i els ocells faran niu a les vostres branques, la gent buscarà la vostra ombra amiga, i hi haurà qui en farà quadres i n’escriurà poemes i vos guardarà en el record com un tresor. 





Doncs això, que Col·lecció de moments, el preciós blog de Carme Rosanas, ha fet quinze anys, i ens ha proposat celebrar-ho a partir d’un dels dibuixos que, com els poemes i els relats, ha estat col·leccionant, també per a nosaltres, durant tot aquest temps. I encara que no hi he estat mai a la cala de Sa Tuna –caldrà posar remei-- per un moment m’he volgut fer arbre a vora mar, només per agrair-li a Carme tota la bellesa que ens regala. Felicitats, llarga vida al Col·lecció de moments, i moltes gràcies, per tot. Ah, i com que açò va de bones notícies i encara que no vinga molt al cas, deixeu-me que vos diga que un mes després de veure-les per primer cop, i quan pràcticament ho havia donat per descartat perquè feia setmanes que no veia moviment, el niu d’oronetes del costat de casa torna a tindre llogateres i sembla que ara si que va de bo.





dimarts, 3 de juliol del 2018

Sóc qui torna



En principi, de veres vos ho dic, només he entrat a fer una ullada per veure quan va ser l'última volta que vaig estar a Columbrets, perque jo, llavors, aquestes coses les posava sempre al blog, i sabia que havia estat feia uns quants anys però em costava concretar-ho i tenia curiositat per saber-ho. I mira, entre unes coses i altres, m'he posat a repassar entrades antigues, a rellegir comentaris i a revisitar blogs amics, i sense saber molt bé com ni per què, ací estic cara a la pantalla escrivint, dos-cents noranta-set dies després de la darrera vegada que ho vaig fer, que l'altre dia vaig tornar a Columbrets, que feia mil huit-cents huitanta-huit dies que no hi anava. I que me n'alegre, molt, d'haver tornat. A tots dos llocs.




Se'm fa un poc estrany, després d'un grapat de mesos de silenci i algunes temptatives --poc decidides i evidentment frustrades-- de reviscolar la Línia, estar ara ací de nou, sense saber si encara esteu ahi ni si seré capaç de recuperar un ritme mínimament decorós d'entrades perquè, francament, tampoc és que em passen --ni pel cap ni per la vida-- moltes coses dignes de ressenyar; en tot cas, m'ha abellit molt tornar a provar-ho, i tampoc no es perd molt si al final la cosa no acaba d'anar com m'agradaria. Valga, doncs, com a intent, aquesta vegada si, decidit. I vosaltres, com esteu? Va tot bé? 



dilluns, 4 de setembre del 2017

Irat de punys, pacífic de corbelles (homenatge a Estellés)


Imatge de la xarxa
No coincideix, enguany i en el meu cas, amb cap tornada de vacances, perquè la meua ja va ser --a l'espera d'agafar-me un bon remitjó que tinc encara pendent per a quan més convinga-- a principis d'agost. Però hi ha tradicions que paga la pena mantindre; i, tot i que quant a tradicions, la important és la Diada d'Estellés, promoguda ja fa huit anys per l'escriptor Josep Lozano i cada any més estesa i consolidada arreu el País, també ho és un poc que La línia s'hi afegisca, modestament, a aquesta jornada d'homenatge al poeta de Burjassot. Amb la temptació, circumstàncies obliguen, d'evocar algun que altre Suetoni (que és un fill de puta / cosa que no té cap mèrit...), al remat m'he estimat més deixar-ho córrer: posats a construir-nos un futur diferent, millor bastir-lo sobre cançons noves i multituds contentes, i ja s'ho faran, ells, amb els seus odis.

Enyore un temps que no és vingut encara
com un passat d'accelerada lluita,
de combatius balcons i d'estendards,
irat de punys, pacífic de corbelles,
nou de cançons, parelles satisfetes,
el menjador obert de bat a bat
i el sol entrant fins al darrer racó.
Em moriré, però l'enyore ja,
aquest moment, aquest ram, aquest dia,
que m'ha de fer aixecar de la fossa
veient passar la multitud contenta.



Quasi tots els anys em passa, si fa no fa, el mateix: em pose a rellegir poemes en els llibres que hi ha per casa, i em costa molt decidir-me per posar-ne ací un o un altre; que ve a ser, si se'm permet dir-ho així, com triar a un Estellés o a un altre: el que estima, solemne, un País que encara no és; el dels odis concrets i ben delimitats, de l'afany i la ràbia; el del sexe vital i l'amor brusc i salvatge, però també el de la tristesa amarga i les morts quotidianes... I al final, sense ser-ne millor o pitjor, sempre m'acabe demorant en aquell Estellés de poble i del poble, apegat a la terra, que talla en tires el pimentó torrat i li canta a l'horta i als canyars i a la meua Mariola; i faig, com quasi tots els anys, el mateix: en pose un altre, de poema, només perquè m'agrada.


He vist un plat dels d'obra, de Manises
d'aquells que canviaven, al meu poble,
per espardenyes velles o per draps,
amb unes pomes i unes peres, i era

millor el plat que un capitell romànic
amb uns colors, una vivacitat,
amb una carn tendral de novençana,
la matinera gràcia d'octubre,

la incipient tardor, una dolcesa,
jo no sé dir-ho, alguna plenitud,
tot l'orgull de la terra, arrels agrícoles,

i era agradable viure i oblidar-se
dels poetes llatins, i de Cézanne,
i una tristesa encara remotíssima.





dilluns, 2 de març del 2015

Tràfecs



Aquesta vegada ha estat sobretot perquè ha hagut molta faena, en la faena, aquestes últimes setmanes. Però també han ajudat alguns quefers familiars sobrevinguts, un pessiguet d'ocupacions cíviques, i un constipat inoportú i persistent --com feia anys, que diuen-- que, a la seua manera, ha contribuït a fer-ho tot un poc més complicat. El resultat, habitual en aquests casos, salta a la vista: poc temps --i poc cervell-- per a pensar en el blog. A poc a poc, però, sembla que va amainant, així que a veure si a partir d'ara el temps i el cervell donen un poc més de si, i puc anar recuperant una certa seguida amb les atencions que requereixen aquestes planes i aquells que teniu l'amabilitat de visitar-les. He de dir, però, que tot i la inquietud que sempre em provoca l'abandonament temporal de les meues ocupacions blogaires, aquesta vegada he volgut mirar-m'ho per la part positiva: la faena compromesa ha estat entregada en temps i forma (ja veurem, tot plegat, si qui ha de decidir decideix que l'esforç servisca per a alguna cosa); els quefers van moderant-se, el constipat comença a donar signes incipients de retirada i, gràcies a qui sempre hi és quan més falta fa, fins i tot he pogut espigolar un poc de temps per estar present, aquest cap de setmana, a la Casa Penya de Sagunt, on s'ha reflexionat –molt i bé-- sobre custòdia del territori. Però posats a ser positiu, potser el millor d'aquests atrafegaments ha estat que, entre unes coses i altres, a penes he pogut prestar atenció als últims i notables despropòsits, ridículs i indecències de la banda d'indesitjables que encara ens governen, i dels quals ja s'ha dit pràcticament tot a aquestes altures; almenys, una part de la mala llet me l'he poguda estalviar. I al remat, a les nostres mans està que aquestes malifetes siguen, literalment i definitivament, les últimes.


 



Floreixen com cada any els ametlers, i hi volem veure, en la seua imatge, un anunci de la primavera que s'acosta. Però convé no oblidar que els ametlers floreixen, sempre, en hivern; i que, a desgrat de desitjos i aparences, millor fixar-s'hi en signes més discrets --com ara els brots de les figueres, posem per cas-- per saber quan ha arribat realment la primavera...








divendres, 30 de gener del 2015

Ja estan ací...



I mira, com que l'altre dia em va agradar bona cosa això de sortir, hui torne al Roda el món i torna el bloc, on he deixat una altra col·laboració; aquesta, nascuda de les reflexions --no totes igual d'assenyades, com podreu comprovar fàcilment-- que, arran de la trobada i de tot el que s'hi ha escrit, m'he anat fent aquests dies al voltant del curiós món dels blogs i els/les blogaires, i que segur que donaran per escriure alguna cosa amb més trellat. O no, ves a saber. Pel moment, si vos abelleix, en veiem per allí; i alerta amb els esborranys, que n'hi ha que tenen molt mal geni...


divendres, 23 de gener del 2015

Hui sortim


Doncs això: que l'entrada de hui --destrellatada però entranyable-- s'ha traslladat a Roda el món i torna el bloc, on al llarg de tot el mes de gener i gràcies a l'empenta de la incansable Carme Rosanas, està tenint lloc una extraordinària trobada blogaire en la què, a més del bo i millor de la catosfera --activa o en pausa--, també hi ha un raconet per a la línia de Wallace. Vos espere allí, si vos ve de gust; però no deixeu de fer, també, una ullada a tot el que s'hi ha escrit, i a tot el que s'hi escriurà, en el Roda el món: vos agradarà, estic segur.



divendres, 14 de febrer del 2014

Viure sense blog


No ho havia previst així, i per tant no ha estat una decisió conscient ni premeditada; però trec comptes i, entre unes coses i altres, han passat quasi tres setmanes senceres sense treure el cap pel blog, en el què si no recorde malament ha estat el període més llarg d'inactivitat blogaire –incloent-hi, fins i tot, les vacances d'estiu-- en els quatre anys de vida de la línia. “Unes coses i altres” han estat, essencialment, una temporada especialment atrafegada en la faena, que ha mantingut ocupat el meu cervell oligoneuronal més enllà de la seua capacitat normal, i les successives reestructuracions horàries derivades de les responsabilitats familiars i de l'evolució –no sempre previsible-- de les circumstàncies que les condicionen. Sense tant de romanç: falta de temps. O, potser amb més propietat: falta de ganes de dedicar-li, al blog, el poc temps lliure de què he pogut disposar aquestes últimes setmanes.

Perquè aquest tercer factor (diguem-li, per entendre'ns, la peresa) ha tingut també una rellevància innegable en aquest temps en què, per primera volta des de feia quatre anys, he viscut sense blog. Peresa, tot s'ha de dir, no tant d'escriure –cosa que no he deixat de fer, per bé que sobre altres suports i amb altres finalitats-- com de fer-ho sobre certes coses: haver de defensar contínuament el que un considera obvietats (des de la catalanitat essencial del valencià a la necessitat de conservar els pocs espais litorals que han sobreviscut a la desfeta, tot passant per la barbaritat de posar en perill la nostra mar i tot el que representa des dels punts de vista cultural, ambiental i fins i tot econòmic) acaba sent molt pesat. Sobretot, quan hom constata, per enèsima vegada, que en aquest País això de qüestionar obvietats no és solament cosa de rucs relinquits, illetrats inguaribles i polítics corruptes, ignorants i traïdors: ara i ací, la defensa entusiasta de la irracionalitat i l'estultícia representa un fenomen transversal que abasta des de la barra del bar de baix de casa fins al despatx de l'Honorable Senyor President del Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana, a qui Deu guarde per molts anys i a qui Santa Llúcia li conserve, també molts anys, la vista.

Digueu-me innocent, doncs; però torne al blog, després d'aquest inesperat però reconfortant parèntesi, amb el propòsit irrenunciable de seguir, diguem-ho així, defensant obvietats. Com ara, posem per cas, que siga la ciència qui s'ocupe de definir allò que cau dins de l'àmbit exclusivament científic; que els polítics no anteposen els seus interessos personals, partidistes o corporatius als de la societat a la qual se suposa que representen i serveixen; que qui diu defensar una llengua tinga almenys la dignitat de fer-la servir de forma habitual i mínimament solvent; o que el dret a gaudir d'un paisatge estimable i un medi ambient saludable no siga vist com un luxe prescindible o una mania de quatre ecologistes excèntrics, sinó com una necessitat vital per al nostre futur i el dels nostres fills. Si, segur que de tant en tant tornaré a cansar-me de dir tot això que vosaltres ja sabeu i que, de fet, defenseu en primera línia de batalla. Llavors, si em pot la peresa, potser parlaré de plantes i caragols, d'alguna muntanya pujada o per pujar, o d'una eixida a pescar, des de Xàbia, amb gent de la qual hi ha molt a aprendre; i en haver descansat, i mentre faça falta, tornarem a les obvietats. Fins que arribarà el dia en que podrem dedicar-nos a altra cosa --a avançar, per exemple-- perquè les coses òbvies seran, simplement, òbvies. O, si ho preferiu, òbvies





Les infames embranzides de Fabra i els seus sequaços contra el català no són les úniques 'ponentades' que hem de suportar darrerament en aquesta terra: dies i dies de ventades i aquest migdia, a València, vint-i-huit graus. A mi, que sóc persona d'ordre, no m'apanya gens aquest oratge impropi i desbaratat, i ja sabeu que el vent, sobretot el de ponent, em treu de polleguera; però ja que pel moment no s'hi pot fer res --i a més, sembla que prompte tornarà el fred-- tractarem d'aprofitar-ho. Bon cap de setmana!





diumenge, 26 de gener del 2014

Quatre




"Une direction inexacte donnée aux réverbères établis à Iviza, sur la montagne Campvey, rendit les observations faites sur le continent extrêmement difficiles. La lumière du signal de Campvey se voyait très-rarement, et je fus, pendant six mois, au Desierto de las Palmas, sans l'apercevoir, tandis que plus tard la lumière établie au Desierto, mais bien dirigée, se voyait, tous les soirs, de Campvey. On concevra facilement quel ennui devait éprouver un astronome actif et jeune, confiné sur un pic élevé, n'ayant pour promenade qu'un espace d'une vingtaine de mètres carrés, et pour distraction que la conversation de deux chartreux dont le couvent était situé au pied de la montagne, et qui venaient en cachette enfreindre la règle de leur ordre"
François Aragó, "Histoire de ma jeunesse


No vam arribar a veure Eivissa, tal i com pretenia Méchain i com va aconseguir finalment, després de moltes feines i no pocs avorriments, el rossellonès Aragó. Però el cim culminant del Desert de les Palmes, que ara anomenem Bartolo ("deu ser nom d'algun cultivador o propietari local", diu el perspicaç Coromines, que reivindica per a la serra el nom antic de Maigmudella) ens va regalar moltes altres vistes remarcables, des del  propi Montgó --l'altre vèrtex del triangle que perseguien els geodesistes francesos-- a les Columbretes, amb Penyagolosa a l'esquena i el Prat als peus. Unes vistes --amb excel·lent companyia-- ben diferents d'aquelles que m'ocupen la majoria dels caps de setmana, i que han fet que no siga fins avui que puga recordar que, fa ara quatre anys i un parell de dies, aquest blog va començar el seu camí. Moltíssimes gràcies, un any més i de tot cor, a tots els amics i amigues que vos deixeu caure per aquestes planes: sense vosaltres --no sabria dir-ho d'altra forma-- res de tot açò tindria sentit. I en gran part és per això, i gràcies a vosaltres, que la línia comença hui mateix el seu cinquè any: d'històries per contar, em fa l'efecte que no en faltaran. Del mateix Aragó, sense anar més lluny, i de la seua visió del País a principis del segle XIX ("Les habitants de ces trois provinces --Catalunya, Aragó i València-- se détestaient cordialement (...) Telle était leur animosité, en 1807, que je pouvais à peine me servir à la fois de Catalans, d'Aragonais et de Valenciens, lors que je me transportais avec mes instruments d'une station à l'autre") podrien dir-se moltes coses; de temps per fer-ho, ja anirem veient-ho.









.

dissabte, 28 de desembre del 2013

Cas típic 1800: noi li agrada noia, noi no té molt clar si li agraden els cementeris

O potser hauria d'haver escrit "noi ignora les instruccions del pons i el felicita pel seu post 1800 quan ha tingut un poc de temps". El cas és que ahir no va poder ser, i com que tenia pendent dir alguna cosa d'una recent visita historico-cultural al cementeri d'Alcoi, he decidit aprofitar l'avinentesa per matar --siga dit sense segones intencions-- dos pardals d'un tir, segur de que la magnanimitat de l'homenatjat farà la resta.

Visitant cementeris? Doncs si: fins i tot sembla que hi ha una Ruta Europea, i que el d'Alcoi en forma part. Així que fa uns dies, esplèndidament guiats per Lluis i Eli --experts en la matèria-- i amb una colla de bons amics i amigues, vam fer una mirada diferent a aquest recinte, les seues peculiaritats i la seua història.


Una de les singularitats de l'actual cementeri alcoià, inaugurat a finals del segle XIX, són les seues galeries subterrànies, autèntiques obres d'enginyeria destinades a estalviar espai i en les què, quan érem xiquets (ara estan molt ben arreglades i il·luminades, però no sempre ha estat així) hem passat alguna estoneta inquietant. Visita indispensable: la tomba d'Agustín Albors "Pelletes", alcalde republicà d'Alcoi mort a mans dels obrers revoltats en els fets del Petroli, dels quals potser caldrà parlar-ne algun dia.



Ja a cel obert, Lluis i Eli ens van il·lustrar sobre l'evolució artística dels diferents elements (el Modernisme i l'Art déco es troben molt ben representats, sobretot en els panteons de les families alcoianes benestants de principis del segle XX), el reflex de les diferents classes socials en els llocs, les tipologies i les preferències estètiques dels enterraments i, en suma, en van permetre conèixer altres aspectes i detalls, interessants i curiosos, d'un espai que --no ho negaré-- no puc dir que em resulte massa simpàtic; per bé que, fins i tot ací, hi ha vegades que l'enginy i la ironia troben un espai per a florir.



En resum, una visita diferent, però molt recomanable. O dues: si encara no coneixeu el blog de pons, no deixeu de passar-vos-en; segur que en sortireu més savis, més feliços i, fins i tot, més alts. Vaja, o això diuen.



dijous, 24 de gener del 2013

En imatges




Aquesta vista des del meu estimat Benicadell va ser la primera i, si no recorde malament, una de les que més temps va durar com encapçalament d'aquestes planes. Perquè crec que no va ser fins ben avançat aquell estiu del 2010, que em vaig decidir finalment a canviar-la per una imatge marina, que vaig trobar més escaient per aquelles dates.




Els motius estacionals van seguir ocupant la capçalera encara durant una bona temporada...




... però a partir d'un cert moment, i sense que recorde exactament per què, va començar una etapa en la què les imatges van anar succeint-se, sense renunciar per complet a una certa lògica --ja fóra temporal o de qualsevol altre tipus-- però seguint sobretot un criteri diguem-ne de preferència estètica: era prou que una foto m'agradarà per qualsevol raó, per a que optara, ni que fóra només durant uns dies, a ocupar aquest lloc.





I ha estat així, amb una roca com a capçalera, que he arribat finalment a tal dia com hui, en què fa just tres anys que aquest blog va començar el seu camí. I és això, simplement, el que volia dir: que la línia de Wallace compleix hui tres anys. Tot i que no és molt el que conec del cicle de vida d'aquesta curiosa espècie que anomenem blogs, intuisc que ve a ser cap a aquesta edat quan podria esperar-se de l'exemplar que teniu entre mans que començara a assentar-se-li el cap i a comportar-se amb un poc de trellat. Però ja avance que, mentre depenga de mi, faré tot el possible per evitar-ho: vist des d'ací, no puc dir que el que va ser el propòsit inicial d'aquestes planes (anar fent i veure què ix) haja donat mals resultats, així que tampoc veig cap raó per abandonar-lo ara. Moltíssimes gràcies, una volta més, a tots els amics i amigues que vos deixeu caure per ací, als qui llegiu, comenteu i compartiu; ja vos dic, amb la solemnitat justa però amb tota la sinceritat, que res de tot açò pagaria la pena sense vosaltres. I anem avant amb el quart, que ja veurem com va presentant-se: en açò, com en quasi tot, el que compta és anar fent...








Una part del meu País va fer ahir un pas que vull creure irreversible cap a una llibertat a la què també aspirem nosaltres i a la qual arribarem tard o d'hora. Ben prompte, i malgrat tots els entrebancs –legals i il·legals-- d'uns poders que s'autoqualifiquen de democràtics, els valencians i valencianes podrem tornar a veure una televisió en la nostra llengua. I un nou i prometedor blog, pilotat per Maria Josep Escrivà, acaba de començar un camí que serà, estic segur, llarg i fructífer. A diferents nivells i amb un abast també diferent, però bones notícies, en tot cas. I no estan els temps com per passar-ne per alt ni una sola.





dimarts, 8 de gener del 2013

Per no perdre's


"Cal viure amb totes les conseqüències; per totes les conseqüències". Jesús M. Tibau, escriptor, blogaire i molt més, ha volgut desitjar-nos un 2013 "ple de felicitat i bones lectures", i ho ha fet fent-nos arribar el seu últim llibre: "Molles per no perdre'm", un dietari on arreplega vivències i reflexions --algunes d'elles compartides en el seu blog "Tens un racó dalt del món"-- i del qual formen part els fragments que acompanyen aquestes línies. Precisament en el seu blog podeu trobar una presentació virtual del llibre, així com la forma d'obtenir-lo si vos ve de gust; a mi, llegir-lo m'ha fet passar una estona ben entretinguda. I pensar un poc, també.


"La vida és un signe d’interrogació o d’exclamació? O potser un parèntesi? L’hem d’escriure en negreta o en cursiva? O només és per ser llegida? Cal subratllar-la? La podem posar en majúscules?"





dilluns, 5 de novembre del 2012

Però allà hi ha terra




Estan traent-ne en més d'una serra de la rodalia, però pel moment els esclata-sangs i jo no hem pogut posar-nos d'acord per trobar-nos en el lloc adequat i en el moment oportú. Per sort, i com ja he dit altres vegades, amb poc ens conformem, i unes quantes morenes i alguna mocosa van salvar, per pèls, el gris i ventós matí boletaire de diumenge. Això, i el regal imprevist d'aquesta vista del Montgó --una més-- emmarcat pels perfils de les Illes: albirar Eivissa des de les serralades de les Marines no és gens estrany, però veure també el contorn de la Tramuntana mallorquina retallant-se contra el cel, sense ser excepcional, requereix unes condicions de visibilitat molt menys habituals. I el cas és que, després de tot el matí amb el cap acatxat remirant soques i deixant anar els pensaments (un poc foscos darrerament), si m'encante ni me n'adone. Sort que, encara que fóra per un moment, vaig encertar a alçar la vista de terra --i de la foscor-- per mirar lluny, més lluny d'aquí...















Precisament, des de Mallorca em va arribar, fa uns dies, una d’aquelles petites alegries que donen color a una realitat sovint massa grisa: Juan Bibiloni, autor del blog Sagnant en Verd (de referència per als amants de la natura i el món vegetal), ha tingut la gentilesa d’incloure la Línia de Wallace en la seua proposta de Versatile Blogger Awards. No cal dir que, com a seguidor habitual dels seus blogs (en castellà i en català), m’ha fet molta il·lusió aquesta menció: les entrades de Juan conjuguen de forma magistral la passió per la natura i el rigor científic, i posen de manifest no solament la seua capacitat de divulgació –sovint, temes i conceptes difícils d’entendre per a no iniciats són tractats en els seus textos amb una senzillesa admirable-- sinó també tot l’encís que amaguen les plantes i els ambients en què viuen.

Diuen les normes dels premis que em tocaria dir alguna cosa sobre el meu propi blog, i proposar també quinze blogs amics als què distingir amb aquesta menció; però m’haureu de permetre que deixe pendent una feina i l’altra: quant a la primera, perquè quasi tot el que podria dir ja forma part d’allò que, amb més il·lusió que traça, vaig deixant escrit en aquestes planes entrada rere entrada. I pel que fa a la segona, perquè m’estime més  remetre-vos a la llista que apareix ací a la dreta, i a la que cada setmana van incorporant-se noves propostes que, per alguna raó, em sorprenen, m’interessen o m’emocionen. En tot cas, moltíssimes gràcies, Juan!