L'erm i la muntanya

Atenent als meus antecedents, sembla clar que poder conèixer de primera mà un dels arbres més escassos i singulars del món podria haver estat motiu més que suficient per al viatge. Però la veritat és que, almenys en aquest cas, crec que la causa primordial per voler anar a Algèria sempre han estat les extraordinàries pintures rupestres de Tassili n’Ajjer, de les quals feia ja molt de temps que n’havia sentit a parlar i que ha estat un autèntic privilegi poder veure finalment sobre el terreny. Afegiu-li a més a més la possibilitat, després d’haver estat caminant pel Sàhara, de recórrer l’abrupta i sorprenent serralada del Djurdjura, i podreu fer-vos una idea del què han estat aquests últims dies: el desert extrem i la verda --i nevada-- Cabília, els xiprers i els cedres, els diversos accents (el tamahaq dels tuàregs i el taqbaylit dels cabilencs) de l’amazic... I, també en aquesta ocasió, la sort d’haver pogut compartir-ho amb persones extraordinàries, tant els companys i companyes de viatge com aquells que ens han rebut, atès i guiat per aquelles terres. De tot això --dels paisatges, la llengua, la gent i les vivències-- aniré dient com sempre alguna cosa, encara que pel moment i com sol ser també costum em limitaré a dir que ja he tornat, que ha estat una (altra) experiència memorable, i que em sent immensament afortunat per haver-la pogut viure. I per suposat, que tingueu una feliç diada de Sant Jordi.

25 d'abril

Enguany el calendari ha caigut així i caldrà esperar fins el pròxim 7 de maig per dir-ho ben fort als carrers de Castelló, i espere poder ser-hi per a veure-ho i per a viure-ho. Però la data és hui, i ja sabeu que encara que siga a hora horada, la Línia no sol ser de deixar passar aquestes coses, així que queda dit, un 25 d'abril més: pel País Valencià, ara i sempre, feliç Diada.

Imatge de la xarxa

Són, crec haver-ho dit ja alguna volta, casualitats del calendari alcoià, però no deixa de ser curiós que ahir estiguérem rememorant, entre trons i fum i pólvora, la conquesta que ens va fer nàixer com a poble, i només un dia després recordem una altra batalla que a punt va estar, als valencians i valencianes, d'esborrar-nos per sempre de la Història...  Del record de la segona ja en parlarem, si no passa res, en un parell de setmanes. I de la primera, ho deixaré en que vaig tornar a gaudir del Dia dels Trons --el meu preferit, i no és tampoc la primera volta que ho dic-- tant com es pot fer sense un trabuc a les mans; potser que m'ho hauré de tornar a plantejar...

 

Colors de festa

Amb enyors inevitables perquè hi ha absències que pesen encara més en dies com aquests que vam compartir tantes vegades, però també amb la immensa alegria de retrobar-nos, una pandèmia després, amb tot allò que fa que, per a molts de nosaltres i malgrat tot allò que encara queda per fer, aquestes festes siguen molt més que unes festes, i no em feu explicar-ho amb paraules perquè realment no sabria com dir-ho sense haver de recórrer a un rastre de tòpics... Ahir les Entrades, hui el dia del Patró (feliç Diada!), aquests dies, com cantava l’Ovidi, ballen colors de festa al meu poble Alcoi, i els vivim i els viurem amb enyors i alegria i músiques i focs, com pertoca a unes festes que són més que unes festes perquè mouen i remouen emocions que costen d’explicar, com tantes altres coses que van directes al cor. O que venen des d’ell, que ve a ser el mateix. 

A vora terra

Veure com va la cria de les corbes marines emplomallades, seguir les poblacions de la silene d'Ifac, reforçar els contingents de l'escassíssima falzia marina o controlar la presència i la proliferació d'espècies invasores a les illes i els illots. Faenes de la faena que cal fer de tant en tant al litoral de Dénia i Xàbia, i en les què els últims anys no havia pogut participar per estar capficat en altres menesters. Si que ha pogut ser enguany, i tot i que l'oratge no ha acabat d'acompanyar aquesta volta, poder fer una mà, aprendre coses noves i navegar unes hores per les bellíssimes costes de la Marina junt amb els companys de la Iniciativa PIM, que també s'han implicat activament en la conservació d'aquesta zona, ha estat com sempre un privilegi. Les coses, a la mar i a la terra que hi confronta, segueixen sent complicades i queda encara molt camí per fer; però vull creure que, almenys en aquest cas, s'estan posant les bases per a que administracions, pescadors, usuaris i altres col·lectius rellevants hi puguen treballar conjuntament per tal que mar i terra no acaben sent, només, un fons bonic per a les fotos. 

Per segon any, aquests dies no hi ha hagut als carrers d'Alcoi ni gent, ni música, ni moros ni cristians. Justificat i comprensible, sense dubte, però no deixa de resultar tot molt estrany... Tan de bo que l'any que ve, tal dia com hui, puguem estar a la Plaça de Dins, plis-plai en mà, celebrant com cal el dia del Patró. Pel moment, i per a enguany, ho deixarem en un llibre, una rosa i un sentit Visca Sant Jordi; bé, i un plis-plai que potser també caurà aquesta nit. Feliç Diada!

Sant Jordi

No puc dir que em semble malament, això del Dia de la Terra; però per a nosaltres els alcoians, el 22 d'abril és, per damunt de qualsevol altra cosa, el Dia de l'Entrà. Mig dia, en el meu cas, perquè pel matí calia treballar, així que em vaig haver de conformar amb deixar-me caure una estona per la dels Moros, que tampoc és poca cosa. I amb Cotino (lloat siga Deu) camí del jutjat, i les dones que segueixen guanyant espai a la Festa de forma lenta però irreversible, no puc dir que fóra un mal dia. Tornaré a Alcoi demà a sentir trons, que ja sabeu com m'agraden. Però hui, que és el dia del Patró, m'he estimat més fer de nou cap a València, perquè hi ha també altres festes que és precís viure de primera mà. Ja vos contaré, si de cas, de la de hui i de la de demà; pel moment, per Alcoi i per Sant Jordi, per València i per la Terra, feliç diada.

Sant Jordi (i altres patrons)

He de confessar que, més enllà de les connotacions històriques i simbòliques, açò dels sants patrons –o patrones-- m'interessa més aviat poc. Per això, desconec els detalls del procediment que s'aplica a aquestes qüestions, des de que es proposa un candidat al patronatge sobre un territori, poble o col·lectivitat, fins a que s'emet –imagine que després de múltiples formalitats i prèvia audiència als interessats-- resolució definitiva al respecte. Però com que diuen que Sant Jordi va ser també patró de l'antic Regne de València fins que el va reemplaçar Sant Vicent Ferrer, supose que en algun lloc ha d'estar arxivat l'expedient amb els tràmits que se seguiren per substanciar aquesta substitució i on conste, als efectes que pertoquen, que es desposseeix al primer dels seus privilegis patronals per atorgar-li'ls al segon. Que no es tracta, enteneu-me, de remoure aigües passades o de crear polèmiques gratuïtes: no puc negar les meues simpaties per Sant Jordi, però tampoc no tinc res contra Sant Vicent ni contra la seua forma d'exercir el patronatge, que considere tan digna i solvent com la que més. Però mira, tinc curiositat per conèixer com es tramiten aquestes coses, que un no sap mai en què s'ha de veure. I, sobretot, m'agradaria saber que passa amb un sant patró –o patrona-- quan deixa de ser-ho, no fóra el cas que, per culpa d'algun tecnicisme, resultara que Sant Jordi encara segueix sent patró del País Valencià. O compatró. O patró emèrit, jo que sé...

No és en absolut la primera volta, però encara se'm fa un poc estrany estar treballant a València mentre a Alcoi se celebra --enguany, amb un dia d'anticipació-- el dia del Patró. Per cert, si no n'havíem tingut prou amb la inevitable i tradicional polèmica amb el cartell, hui hem assolit ressò estatal amb l'ocurrència (des del meu punt de vista, de gust com a mínim dubtós) dels 'niqabs' i el capità moro. És cert que no s'ha de donar a certes coses més importància de la que tenen ni treure-les de context, però malauradament hi ha detalls que són tot un símptoma. En tot cas, les festes continuen i jo faig compte de deixar-me caure la vesprada de demà per allà, que ja he dit altres vegades com m'agraden els trons, encara que siga només una estoneta. Però per si se'm complicara la cosa, m'avance jo també: passeu una bona Diada de Sant Jordi!

Festa

Oficialment no començaran fins demà al capvespre, quan ens ajuntarem a la Plaça per cantar l'himne i a les filaes es soparà la tradicional i imprescindible olleta de músic. Però qui no té la vespra no té la festa, i si no passa res hui tindrem com a bestreta els Obrint Pas, i una volteta pel centre per fer-se el primer plis-plai i veure l'ambient. Quant a les festes pròpiament dites, jo les viuré, un any més, com a espectador i només a temps parcial, perquè tot i que les han avançades un dia respecte al sacrosant calendari tradicional --les Entrades, que havien de ser el dia 22, han passat a diumenge-- dilluns i dimarts treballe. Però festes són festes, i d'una forma o d'una altra farem per aprofitar-les tant com es puga: són Moros i Cristians que el cafè fa germans, cantava l'Ovidi, i si vos vinguera de gust, per allà estarem. En tot cas, amb festes o sense --però per Alcoi i per Sant Jordi--, bon cap de setmana!

Sant Jordi

Ahir moros, cristians i pluja --només per als primers, com mana la tradició. Hui roses i llibres, i un llaç pel català. Sant Jordi, en definitiva. Feliç Diada!

Val a dir que, malgrat les previsions anímicament tempestuoses, el cap de setmana s'ha acabat semblant a un suau temporal primaveral, d'aquells que van rentant l'aire i assaonant la terra. Potser va ser gràcies al magnífic concert de divendres (ja sabeu: Bongo Botrako, la Gossa Sorda, Obrint Pas i Aspencat), que va servir per desbravar dràsticament els ànims i amainar els maldecaps. El cas és que ni el primer disgust ressenyable que ens ha donat el Barça en molt de temps --i que s'esdevenia justament mentre començàvem la Festa dissabte al vespre-- ha tingut efectes moralment significatius, tot i que demà veurem què passa. Quant als Moros i Cristians, segueixen hui i demà; jo ja els viuré només a mitja jornada, però segur que encara deixaran alguna estona interessant...

Amb ulls d'alcoià

Dicta un costum ancestral i àmpliament acceptat que, en els titulars que utilitze la premsa alcoiana per a descriure el dia després les Entrades de Moros i Cristians, hi figuren necessàriament els termes  "color" i "espectacular" per referir-se a la cristiana, i "magia" i "suntuoso" per a la mora. Als quals sol unir-se, amb una freqüència certament significativa, una referència genèrica a un element molest però consubstancial, també, a la primaveral celebració: "La lluvia no pudo con la fiesta". No va poder, ahir, amb els actes oficials (després d'un dia asolellat i inusualment calorós, la tempesta de trons i llamps va esclatar poc després que l'alferes moro acabara el seu recorregut ben passades les deu de la nit). Però va espatlar un poc els plans dels què, aprofitant que enguany s'havia traslladat la festa a cap de setmana, esperàvem la nit per deixar-nos caure per la Plaça de Dins. Es va fer, en tot cas, el que es va poder, i si l'any que ve tornem a estar, bon senyal serà.

Les festes han seguit hui, entre comentaris sobre la qualitat dels boatos dels càrrecs i els tallons en la desfilada del matí, amb el dia dedicat al Patró. I acabaran, demà, amb el dia dels Trons, sense cap dubte el meu preferit i el que més enyore dels meus temps de fester actiu. Quant a mi, faig pel moment un parèntesi perquè demà cal treballar i no serà fins la vesprada que, si no passa res, faré encara per acostar-me de nou a Alcoi. Em perdré, malauradament, les entranyables ambaixades ("Mucho prometes ahora/mas nada cumplirás llegada la hora": especialment escaient en plena campanya electoral) però, ni que siga per una estona, paga la pena anar a escoltar el soroll dels arcabussos i l'embriagadora aroma de la pòlvora. I, al final del dia, s'apareixerà Sant Jordi, tornaran a guanyar els que s'esperava que ho feren i tot tornarà a la normalitat. No serà fins el dia següent que tornaré a pensar en les imminents eleccions, en les que també --com a les festes del meu poble-- tornaran a guanyar els que s'espera que ho facen, però en les què queden encara moltes incògnites per resoldre i molt de camí per fer: segons cantaven al meu poble en temps de la Segona República, fins i tot Sant Jordi, en un moment donat, no s'ho va veure clar del tot...

Perquè el nostre patró

s'ha fet republicà

i en compte de matar moros

ara mata capellans

En el meu cas, la comentadíssima apagada de Blogger dels últims dies ha tingut com a conseqüència dues pèrdues significatives: la de la meua confiança en la fiabilitat del sistema (mai més oblidaré guardar una còpia de les entrades, pel que puga passar), i la de les quatre ratlles que vaig escriure el dia 12 sobre el terratrèmol de Lorca, de les què no he conservat cap esborrany. No tractaré de refer-les ara, però torne a aprofitar per expressar allò fonamental: un record i tot l'afecte pels que han patit aquesta catàstrofe, i per aquella ciutat a la que aprecie especialment. També els terratrèmols es veuen, amb ulls d'alcoià, d'una forma un poc especial.