Boreal (II)

El camí que porta al cim de Haldde, segona caminada prevista per a la nostra estada a Alta, comença a llogaret de Kåfjord, a poc més d’un quart d’hora en cotxe des del nostre allotjament i situat a la ribera d'un petit ramal del fiord principal. El trajecte de pujada fins els 904 metres d’altitud del punt culminant de la muntanya --que he vist també esmentada, en sami, com Háldi, Stuora Hal’di o Vuorašnjárggaháldi, i en noruec com Halde, Hallde o Sukkertoppen-- salva el notable desnivell mitjançant un traçat d’aproximadament nou quilòmetres i pendents relativament suaus, tret potser del tram final, on el caminal s’enfila decididament cap amunt; de fet, la major part del recorregut podia fer-se abans amb carruatge, i encara hui n'hi ha una part substancial, almenys fins a l’altura de l’embassament d’Annasvannet, que permet el trànsit de vehicles tot terreny. Nosaltres, en tot cas, comencem a caminar des del poble, muntanya amunt, enmig d’un preciós bedollar, amb oportunes parades en els plafons que informen de les fites del paisatge, dels aprofitaments del territori --antics o moderns: mines de coure, pastura de rens o extracció de torba-- i d’aspectes sobre els què hauré de buscar més informació, com ara l’ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial. I entre parada i parada, les mans brutes dels nabius que entapissen un bosc en el què els signes de l'arribada de la tardor, més que en altres llocs que hem visitat abans, comencen a fer-se clarament visibles.

Des de dalt: vista del cim de Haldde (Háldi) des del camí de pujada; plafó informatiu a l’inici del camí, al llogaret de Kåfjord; bedollar al paratge de Torvmyra, nabius, el bosc al seu límit i un exemplar de licopodi; el fiord vist des de la pujada, i l'estany (regulat) d’Annasvannet. 

Poc després de travessar la línia dels arbres i deixar enrere el bosc, el camí supera una empinada pujada per arribar a un tram de relleu més suau. A partir d’ací, el paisatge de tundra no ens abandonarà ja fins arribar al cim, que se’ns fa visible davant nostre amb el seu perfil esvelt i elegant: haldi és el nom que els sami donaven a les muntanyes aïllades, prominents i distintives, a les què consideraven com a protectores del territori circumdant. El sender avança en aquest sector vorejant un rierol, entre grups de rens que pasturen en la distància i deixant a la vora el testimoni d’antigues mines. A mesura que anem guanyant altura van fent-se notar cada volta més el vent i la costera, fins que el camí, que a aquesta alçada és ja un sender estret, pedregós i notablement empinat, fa una última revolta per arribar als edificis que s’alcen al capdamunt de la muntanya: la torre de l’observatori pròpiament dit, que es lloga actualment com a cabana per a fer nit; l’alberg per a investigadors, construït el 1912, i junt a ell un refugi d’emergència per a muntanyencs que ens va fer un bon paper per dinar arrecerats d’un vent cada volta més intens però que no ens va privar de gaudir dels extraordinaris paisatges que s’albiren des del cim, i que per sort va tornar a amainar tan bon punt començàrem a baixar. La tornada, tot i ser pel mateix camí, ens va permetre gaudir de perspectives diferents del paisatge gràcies a la llum, sempre canviant en aquests espais oberts domini dels ramats de rens i els seus pastors. De tornada a l’hotel, Alta ens va voler encara regalar les últimes aurores boreals, menys intenses que les que vam gaudir a Knivskjellodden, però igualment emocionants.

Rens pasturant a la tundra; el camí del cim; boca de l’antiga mina de coure d’Annas Gruva; el fiord d’Alta vist de la part alta de la muntanya; el cim d’Háldi i edificis bastits sobre ell; observatori d’aurores i construccions auxiliars; dinar al refugi del cim; vistes des de la muntanya; i de nou, grups de rens (després d’haver pasturat lliurement tot l’estiu, en aquesta època comencen a ser agrupats pels pastors sami per a fer la transhumància de tardor) i vistes de l'extens fiord d'Alta ja de tornada cap a Kåfjord.

Només ens quedava, per completar el viatge, desfer el trajecte fins a Tromsø travessant paisatges, ja coneguts però igualment captivadors, per carreteres que nosaltres anomenaríem probablement escèniques però que crec que allà se’n diuen, simplement, carreteres... Abans, però, vam voler aprofitar l’avinentesa per conèixer els extraordinaris petroglifs de Hjemmeluft (Jiepmaluokta), dels que no n’havia sentit a parlar abans d’anar a Alta però que van representar, junt amb la visita al museu que dona accés al propi jaciment, un final perfecte per a la nostra estada a la ciutat. Datades en un període que compren entre fa 7.000 i 2.000 anys, i declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO el 1985, tant les figures què es mantenen en el seu estat original com aquelles que van ser realçades en el seu dia en roig per fer-les més visibles, representen un testimoni excepcional dels antics pobladors d’aquestes terres que, enmig d'un paisatge evocador, van voler deixar gravada en la roca una empremta perdurable dels seus costums i les seues creences, íntimament connectades amb la natura i els elements que la componen. 

Recorregut arqueològic a Hjemmeluft (Jiepmaluokta); vistes dels petroglifs, realçats amb roig o amb el seu aspecte original; una sala del magnífic Museu d’Alta, junt al jaciment; i diferents vistes de la carretera de tornada cap a Tromsø (que, com comentàvem allí, ve a ser com conduir dins d’un documental): els Alps de Lyngen, amb el fiord del mateix nom davant, vistos des de Rotsund, senyal de perill per la presència d'ants i rens a la via, i cascades Indre Iselva i Ytre Iselva al fiord de Kåfjorden (Gáivuotna)

Ja de tornada a Tromsø vam tindre encara temps, abans de començar l’endemà el degoteig de vols, per fer un esplèndid sopar de comiat amb tot el grup i, en el nostre cas (vam ser els primers en arribar i els últims en marxar),  fer un últim recorregut per la ciutat i la seua rodalia abans de cloure un viatge extraordinari que, en el meu cas, ha estat molt més que això: com diuen en noruec, det som går før går før; o, si ho preferiu, en sami del nord, bija sin váldit eret dan maid mii dánsuimet. Més clar, aigua...

Els ponts de Tromsø: el de Sandnessund vist des de l’illa de Håkøya, i el de Tromsø pròpiament dit des de Storsteinnes; la “Catedral de l’Àrtida”, com és coneguda l’església luterana de Tromsdalen; i pont d’accés a Håkøya; baix, arc de Sant Martí a la mateix illa, junt al monument al memorial que recorda l’enfonsament del cuirassat alemany Tirpitz per part de bombarders de la RAF.

Tanque ací (i demane disculpes per la broma de traductor de Google) el registre d’un estiu especialment animat quant a viatges, i ho faig amb l’esperança --vull creure que fundada-- de no haver-me fet massa pesat amb els records. I espere, també, que no haja de passar molt de temps abans que puga tornar a reprendre una agenda que, també pel que fa a açò, he deixat temporalment en pausa fins que les proves pendents ens marquen el camí que caldrà fer. Al remat, i no és la primera volta que ho dic, per conèixer, gaudir i fins i tot meravellar-se tampoc no cal anar molt lluny, o almenys, no sempre: una de les --poques-- coses que m’han quedat pendents en aquest viatge a Noruega ha estat poder dedicar algun temps a observar la fauna, i per a això (i per a les raquetes de neu) em tem que no hi haurà més remei que tornar a anar al nord. 

Proximitats

Imagineu un paratge imponent i evocador enclavat en un paisatge abrupte de singular bellesa, en el qual s’hi van descobrir no fa molts anys unes espectaculars pintures rupestres d’un estil prèviament desconegut exclusiu d’un territori molt restringit, ben datat temporalment i caracteritzat per unes figures úniques al món, d’una grandària respectable i dotades d’una innegable força expressiva...  Estic convençut que, d’haver estat en qualsevol altre punt del món, un lloc amb aquestes característiques hauria passat ràpidament a formar part de la meua ja llarga llista de viatges pendents; però no ha estat així, en aquesta ocasió, per la senzilla raó de que el Pla de Petracos --el paratge en qüestió-- i les pintures que alberga, conegudes a hores d’ara com a macroesquemàtiques, em queden ben a prop de casa, i no és gens estrany que m’hi deixe caure amb certa freqüència bé pel mateix indret o per la seua immediata rodalia. El cas és que a la tornada del viatge a Tassili n’Ajjer, en començar a repassar i actualitzar la informació de què dispose sobre l’art rupestre d’allà i d’ací, vaig reparar en què no solament no he parlat mai ací de Petracos i les seues extraordinàries pintures (només alguna referència de passada en referir-me al barranc de Malafí, a la vora del qual s’enclaven), sinó que a més a més l’última volta que hi vaig anar va ser abans de l’incendi de les Valls de la Marina, del qual he parlat també darrerament, i que el va afectar de forma directa. Així que aprofitant que l’amic Rafa Enguix, que sap bona cosa d’aquestes coses, tenia previst guiar una visita a la zona, m’hi he afegit al grup per posar-me al dia i aprendre’n un poc més de tot plegat. 

Documentat per primera volta per membres del Centre d’Estudis Contestans (CEC) l’estiu de 1980, l’enclavament rupestre de les Coves del Petit, conegut actualment com “Santuari del Pla de Petracos”, està format per un conjunt d’abrics i altres cavitats, a cinc dels quals hi apareixen representacions de gran tamany, habitualment interpretades com figures antropomorfes acompanyades per diversos motius geomètrics. Els diferents abrics semblen constituir un conjunt estructurat que es relacionaria, segons la interpretació més estesa, amb un suposat culte a la deessa mare, tot i que hi ha qui s’inclina per una explicació arqueoastronòmica del jaciment. Un dels abrics alberga també un petit cérvol que correspon al denominat art llevantí, mentre que la resta dels motius, com ja s’ha dit, van donar lloc per la seua originalitat a la definició d’un nou horitzó artístic denominat macroesquemàtic, la presència del qual es restringeix a uns pocs abrics situats a les comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Marina Alta. Quant a la seua datació, s’accepta àmpliament una cronologia neolítica vinculada, per paral·lelisme amb representacions similars trobades en ceràmiques cardials, als primers agricultors i ramaders que arribaren a aquestes terres fa aproximadament set mil cinc-cents anys, mentre que la interpretació arqueoastronòmica del jaciment advocaria per una cronologia mesolítica i per tant lleugerament anterior. L’existència de superposicions entre els diferents horitzons d’art rupestre presents a aquesta zona --macroesquemàtic, llevantí i esquemàtic-- ha permès també situar el primer com al més antic, en superposar-se a les seues representacions les escenes de caça característiques de l’art llevantí, molt més estès a la façana mediterrània ibèrica i que per tant ha de ser com a mínim contemporani d’aquell.

Afortunadament, la informació disponible sobre l’art macroesquemàtic i les seues característiques --sovint, a través de treballs duts a terme pel propi Centre d’Estudis Contestans junt amb el professor Mauro Hernández, de la Universitat d’Alacant-- és ara mateix abundant i de fàcil accés a la xarxa, i és a ella que vos remet si teniu gust de saber-ne més sobre aquest tema fascinant. Per la meua part, i malgrat que no vam poder visitar --es troba temporalment tancat-- el museu instal·lat fa un temps a Castell de Castells per complementar la visita sobre el terreny, va ser un goig escoltar les detallades explicacions de Rafa sobre el propi jaciment, la tasca impagable del CEC per revelar, estudiar i protegir l’art rupestre a aquestes comarques, i la impossibilitat de saber de cert quin era el sentit i la finalitat de les pintures rupestres per a aquells qui les van fer. D’aquestes, i de qualssevol altres: atenent a les datacions habitualment acceptades, l’època en què els primers agricultors acabats d’arribar a la Península pintaven a les parets de Petracos, coincideix aproximadament amb l’inici de l'expansió, en el què ara anomenem desert del Sàhara, de grups de pastors que ens van deixar les seues imatges de ramats a les balmes i els abrics de llocs com Tassili n’Ajjer. De la importància cabdal d’aquest darrer enclavament ningú no dubta a hores d’ara; però pel que fa a Petracos, salvant totes les distàncies que siga necessari i reconeixent els esforços d'algunes entitats i institucions per difondre'l, crec que falta encara molt per a que se li reconega la seua vertadera rellevància, fins i tot a casa nostra. De fet, a voltes pense que potser seria diferent si no el tinguérem tan a prop.