En realitat, va ser un curt i agradable passeig, amb principi i final a Segart, animat per les senzilles però estimulants grimpades del camí quan s'enfila, barranc amunt, cap al pla del Garbí. Però no solament va significar la represa de les eixides del grup de muntanya que vam posar en marxa fa temps a la faena, i que lesions inoportunes i altres circumstàncies adverses han mantingut inactiu durant molts mesos. En el meu cas, ha estat també l'esperat retrobament amb aquestes muntanyes que abans s'anomenaven de Portaceli i que ara coneixem com Calderona, i a les què, a força de tindre-les tan a prop, havia perdut de vista durant massa temps.
Rodeno, per cert, és com s'anomenen en aquestes terres --i en les veïnes comarques aragoneses-- els gresos rogencs del Triàsic que afloren en aquests estreps sud-orientals del sistema Ibèric, i que representen el principal tret distintiu dels seus paisatges. Quant a la paraula, cal dir que Coromines la considera també catalana, tot i que no apareix ni en el Diccionari de l'IEC ni tan sols en l'Alcover-Moll. Quant a les roques, el paisatge i la singular vegetació que creix en aquestes serralades (la Calderona, evidentment; però també Espadà, el Desert i algunes altres: illes rogenques en un país calcari, n'he dit d'elles alguna vegada), convindrà parlar-ne també amb més calma, però haurà de ser en altre moment. Prompte, en tot cas, ara que torne a tindre-les a la vista.
