Embardissat

Teníem pendent una visita al mas de Mossèn Gregori, a la vessant bocairentina de Mariola, d’ençà que vam anar, fa ja més d’un any, al peculiar oratori que s’hi troba ben a prop. I tal i com ens va passar llavors, recórrer el curt trajecte des de la Cova de la Sarsa, a la qual s'hi accedeix còmodament, ens ha costat un poc perquè allà on fa anys hi havia sendes fressades i bancals llaurats creix ara una atapeïda i embullada bosquina en la que només algun marge mig assolat i els ullastres i figueres que han perviscut ací i allà romanen com a testimoni dels antics aprofitaments d'aquestes terres. Quant al mas, al qual arribàrem finalment després d'alguna marrada i un poc esgarrapats per argelagues i esbarzers, és ben poc també el que queda en peu a hores d'ara: de la casa, bastida en un estret espai entre la penya i el barranc i pràcticament ensorrada per complet, a penes sobreviuen algunes parets que amenacen amb solsir de forma imminent, i en mig de la malesa, ombrejades per xops i avellaners, les restes de la bassa i l'antic alcavó que l'alimentava. Va ser, per això, una visita curta, per bé que acostar-se fins al recòndit emplaçament del mas va pagar a bastament la pena, no solament per ser un dels pocs, dels més de dos-cents que hi ha a la serra, que encara no coneixia, sinó sobretot per l'innegable encís i la força evocadora que manté encara el paratge malgrat l’abandonament i la ruïna que el dominen a hores d'ara. I per tot allò --sempre passa, en aquestes ocasions-- que hom voldria poder conèixer de les vides que hi van viure: per què es va perdre la terra i el mas, qui i quan va gravar, en la porta de l'alcavó, "Viva la CNT-FAI", o simplement qui va ser Mossèn Gregori...

L'entorn del mas de Mossèn Gregori (el cercle blau) el 1956, a l'esquerra, i el 2021, a la dreta, del visor de l'ICV. És evident que, abans, arribar-hi havia de ser bastant més fàcil. I també que els pins creixen d'allò més bé sobre els bancals abandonats. 

 

El huité poble

Digueu-me maniós, però amb el mapa a la mà sempre m’ha fet l’efecte que a la Mariola li faltava un poble. M'explique: mentre que a la resta de vessants de la muntanya els set pobles que la comparteixen (Banyeres, Bocairent, Alfafara, Agres, Muro, Cocentaina i Alcoi) s’hi distribueixen de forma pràcticament homogènia sobre el territori, el límit sud de la serra no es troba ocupat per cap nucli significatiu de població, tret dels masos que hi sovintegen i d'algunes urbanitzacions que hi van anar creixent. El cas és que, més enllà de la meua propensió a cercar les regularitats fins i tot en l’àmbit cartogràfic, anys després de que aquesta idea un poc peregrina se’m ficara al cap vaig saber que la situació podria haver estat una altra. També Jaume I, ocupat en aquell moment en promoure la colonització d'un Regne de València acabat de conquerir, va pensar que a l’àmplia zona que s’estén entre els nuclis de Banyeres i Alcoi hi seria convenient la implantació de població cristiana, i el 1272 va assignar al terme d'aquesta última vila, fundada per ell mateix setze anys abans, la denominada Foia d’Alvicen, a la part alta de la vall del riu Polop, per tal que deu veïns que no tingueren encara heretats l'ocuparen i s'hi quedaren a viure a l’alqueria andalusina de Polop. Segons l’amic Josep Torró, per qui com sol ser habitual conec aquestes coses, la donació coincideix en el temps amb altres intents de fundació de pobles noves (cas, per exemple, de les Alcusses a Moixent o d’Olimbroi a Dénia) destinades a augmentar el control sobre les terres conquerides, i que molt sovint no van tindre l'èxit esperat; en el cas alcoià, l'última referència coneguda de la foia (en aquest cas, anomenada de Vicent) és de finals del segle XIII, i no sembla que hi haguera cap intent posterior de poblament. El topònim perviu, en canvi, com a partida del terme veí d'Onil, junt a la fita amb Alcoi i Banyeres, on fins i tot consta al segle XVII l'existència d'una ermita dedicada a Sant Vicent, avui desapareguda. També Cavanilles, en aquest cas sense assignar-la a cap terme, esmenta la Hoya de Vicente, junt amb les de Polop i Alcoi, en referir-se al límits meridionals de Mariola.

Deixant de banda la seua ubicació a la partida que a hores d'ara s'anomena Polop Alt, no tinc notícia expressa del lloc que ocuparia l’alqueria andalusina que es va tractar de poblar amb colons cristians i sobre la qual podria haver prosperat, si em deixeu que ho diga així, l'hipotètic huité poble de la Mariola. Les restes arqueològiques trobades fins ara a la zona són poques i poc determinants, i es limiten a alguns fragments ceràmics recollits als masos de Calbo i de l'Alquerieta, i la troballa antiga d'un possible enterrament, dubtosament atribuïble a aquesta època, al mas de la Torre Vella; de fet, és probable que allò que les fonts cristianes anomenen alqueria fora més aviat un hàbitat més o menys dispers. Però si no fora així, i haguera de triar un lloc concret, crec que m'inclinaria pel preciós fondal en el qual s'alcen el ja esmentat mas de l'Alquerieta i també els de l'Alqueria Nova i Vella, just al punt on ve a situar-se el naixement del mateix riu ("a la petita xopada de davall del mas de la blanca Alqueria Vella ornada per quatre vellíssims xops negres en reng", escrivia el mestre Joan Pellicer) i relativament a prop de les restes de la vil·la romana descoberta fa uns anys al mas de la Torre Redona. 

Fa uns dies, caminant una volta més per aquelles terres amb els amics i amigues del Centre Excursionista Contestà, hi vaig tornar a pensar, en tot això: en tot el que encara ens queda per saber i descobrir sobre la nostra pròpia història, i en com aquesta ens ha fet ser allò que som, però també en  com podria haver-nos fet molt diferents si les coses hagueren anat d'altra manera: és possible que tingueren també el seu encant, però si l'intent del rei en Jaume haguera tingut èxit i ara hi haguera un poble per allí, les precioses foies de Polop no serien el que són a hores d'ara. Així que millor deixar les coses com estan, encara que a alguna gent maniosa li puga fer l'efecte que, segons es mire, al mapa de Mariola sembla que li falte alguna cosa. 

De rambla a riu

Si preguntàreu, a alguna persona de la zona, sobre el lloc on naix el riu Vinalopó  --un dels tres corrents fluvials principals, junt amb el Clariano i el riu d'Alcoi, que tenen la capçalera de les seues conques en la important unitat  hidrogeològica que constitueix la serra de Mariola-- allò més probable és que vos dirigira a l'encisador enclavament de la Font de la Coveta. En aquest punt, un brollador que naix de l'escletxa de la roca alimenta amb un cabal variable però permanent el llit del riu, que a partir d'ací discorre, flanquejat a trams per un dens bosc de ribera, a través d'un pintoresc recorregut entre tolls i salts i en el qual sovintegen també els testimonis dels antics aprofitaments agrícoles i fabrils tan habituals en aquestes comarques. Però tampoc no seria estrany que vos parlaren d'un indret anomenat Els Brulls, un paratge situat uns pocs centenars de metres aigües amunt, als peus de l'antic castell del Vinalopó que probablement va donar nom al mateix riu, i que tret dels períodes més eixuts sol ser el punt on el cabal, magre encara, comença a discórrer de forma permanent llit avall gràcies a l'aigua que brolla --d'ahi el nom-- des del fons pedregós de la mateixa llera.

Des dels Brulls cap amunt, i fins el punt on assoleix el seu límit superior, el caixer només porta aigua de forma ocasional, sobretot després de fortes pluges, i per això se'l sol conèixer com a Rambla del Vinalopó o de Mariola, el llit de la qual travessa un dels sectors més singulars d'aquesta serra. En aquesta part de la muntanya, la volta del potent anticlinal que la conforma va acabar cedint a les forces tectòniques per donar lloc, en esfondrar-se, a una àmplia vall vorejada a nord i sud per llomes i relleus arbrats, i ocupada des d'antic per masos i conreus que configuren, junt amb les clapes de pineda i carrascar, un paisatge amable i divers que contrasta amb l'abrupta Mariola de cims elevats i pendents vertiginoses que s'aboca, cap a l'est, sobre la vall del riu d'Alcoi. Al fons de la valleta, la rambla va ascendint suaument cap a la seua capçalera, situada al denominat Pla de Bodí, als peus del mas del mateix nom; tot i que el pla, com la immediata Foia del Bovalar, s'hi troben ocupades a hores d'ara per extenses àrees de cultiu, és encara possible resseguir entre els bancals els regalls i escorrentius que, a partir de les fonts i els brolladors que sovintegen a la zona, acabaran confluint poc després per donar lloc al llit principal.

Amb tot el que s'ha dit, convindreu que no calen massa excuses per a recórrer els vells caminals que travessen aquests paratges. Però per si en feren falta, aquesta volta teníem un parell de bons motius per a afegir. Per una banda, i en haver vist fa uns dies que la Rambla, poc més amunt dels Brulls i a l'altura de la casa que porta el mateix nom, baixava amb bona cosa d'aigua, teníem certa curiositat per comprovar fins a quina altura del seu llit es mantenia un cabal significatiu després de les últimes i generoses pluges. I per una altra, és precisament als peus dels turons que envolten la vall on apareixen algunes de les orquídies més boniques i interessants de les que es fan a la muntanya, la majoria d'elles en flor en aquestes dates. Quant al primer, val a dir --i no recorde haver-ho vist massa vegades-- que l'aigua no solament començava a regallar, esgolant-se entre els bancals, des de la mateixa capçalera, sinó que els barrancs i rierols que hi menen baixaven també ben animats. I quant a les segones, quasi que em remetré a les imatges que vam anar prenent al llarg del dia. Flors i aigua, doncs, una volta més aquesta primavera extraordinària; i més dies que tinguérem per tant com hi ha per veure, que açò no ha fet més que començar...

Me n'adone, després d'haver caminat aquest cap de setmana passat a vora rambla, que fa també prou temps que no m'acoste al tram on el Vinalopó comença a fer de riu; faig propòsit de fer-ho, i de parlar-ne, tan prompte com trobe un moment, perquè també ha de pagar la pena veure'l amb tota l'aigua que ha caigut. I quant a les orquídies, allò que buscàvem sobretot eren les bellíssimes papilionàcies i les singulars purpúries, i ja veieu que l'objectiu es va complir a bastament; les abelleres (grogues, blaves i becades), els homenets i els curraians ens van anar eixint al pas per completar, al remat, un matí magnífic. 

 

Verd primavera

La meua terra no abunda ni en planures extenses ni en verdors excessives. I amb tot, no està de més recordar que hi ha moments en que les primeres, que algunes en tenim, són capaces de vestir-se amb les segones i mostrar un aspecte esponerós que evoca, ni que siga vagament, paisatges més propis d’unes altres latituds. Aquest cap de setmana d’oratge insegur, prolongat a dilluns per obra i gràcia del Pare Sant Vicent, ha donat per a perseguir flors i pujar alguna muntanya, però també per tornar a recórrer, sota una pluja amable i entre messes noves i masos vells, la singular Vall de Polop, la més occidental de les partides alcoianes, nexe vital d’unió entre el Carrascal i la Mariola i punt de naixement del riu del mateix nom. Feia molt de temps --diria que d’ençà que vaig escriure sobre els camins que la travessen “vorejant les caseries i els amplis secans, cercant els brolladors recòndits i els colls més oportuns, atansant-se a bancals i forns de calç oblidats”-- que no m’acostava a aquestes foies i al seu mosaic bellíssim de sembradures, masos i pinars. I m’ha agradat fer-ho precisament ara, entre el verd prometedor del cereal i els brots tendrals dels xops omnipresents que algú, fa ja molts segles, va decidir triar per donar nom a aquestes terres: no sempre calen flors per adonar-se’n que, per fi, tot és primavera, i tota fulla verda eternament. 

 

A la Vall de Polop està duent-se a terme, des de fa un parell d’anys, un projecte de reintroducció de xoriguers petits (o grillerets, com sembla que eren coneguts en les comarques veïnes), i la visita de dissabte, a més de gaudir dels paisatges, tenia com a objecte veure si alguns del prop d'un centenar de polls alliberats el 2019 i el 2020, en retornar del seu llarg i perillós viatge migratori, comencen a instal·lar-s’hi per criar en les cases de la zona. Amb condicions d’observació que no eren les millors i amb dificultats per distingir-los dels xoriguers comuns, els resultats van ser pel moment inconcloents. Hi tornarem.