Aprenent (en verd)

Ja ho apuntava l'altre dia, abans de marxar cap al nord: partim de situacions --polítiques, socials i econòmiques-- diverses i no sempre equivalents, però molts dels nostres problemes són comuns i comparables, i sempre és bo saber com se'ls està tractant de fent front en altres llocs i des de perspectives sovint molt diferents. Compartir aquests dies amb la gent d'Europarc i els tècnics de moltes comunitats autònomes ha estat, en aquest sentit, interessant i profitós, no solament per la possibilitat de conèixer sobre el terreny algunes iniciatives envejables --sempre m'impressiona l'extraordinària combinació de solvència i entusiasme de les companyes i els companys que es dediquen a aquestes coses en Euskadi-- sinó sobretot per les reflexions compartides i les idees recollides. Són temps difícils (ací i arreu) i tot fa pensar que encara ho seran més; però precisament per això resulta més necessari que mai trobar eines noves per fer front a problemes nous, i també a no pocs d'antics. I Urdaibai, vist de la mà de qui el coneix millor que ningú, encara sembla més esplèndid; però d'això, si de cas, ja anirem parlant-ne, que ara tinc molt de verd per digerir. Bon cap de setmana!

Larrunarri

Tret d'incursions ocasionals per la banda navarresa del Pirineu i algun passeig per la rodalia d'Arantzazu, en el massís de l'Aizkorri, a penes conec res de les muntanyes d'Euskal Herria. Tampoc aquest viatge, de pretensions bàsicament urbanes i litorals, tenia com a objectiu millorar significativament aquest coneixement; però entre unes coses i altres, encara vam trobar l'oportunitat d'atendre referències i recomanacions diverses --gràcies, Peio-- i acostar-nos, ni que fóra fugaçment, a la bellíssima serralada d'Aralar i a un dels seus pics més emblemàtics, el Txindoki o --sembla que més correctament-- Larrunarri. Amb 1.346 metres d'altitud i un perfil característic per la seua esvelta aresta rocosa, l'ascensió al Larrunarri és una de les més conegudes i freqüentades pels muntanyers d'aquesta zona limítrofa entre Gipuzkoa i Nafarroa, i una temptació massa gran com per deixar-la passar.

Partint, com va ser el nostre cas, des de l'ermita de Larraitz, el camí més habitual i concorregut per arribar-hi al cim --al qual també s'hi pot accedir escalant per la mateixa aresta, o bé per diverses travesses que hi ascendeixen més o menys directament pel vessant oest de la muntanya-- no mostra cap dificultat significativa, tret si de cas dels prop de mil metres de desnivell que cal salvar al llarg de la pujada, i d'algun tram més pedregós que, en mullat, potser requeriria alguna senzilla precaució. Pel demés, la pujada per aquest sender, sempre ample i ben marcat, és un passeig que va discorrent entre prats i herbassars on pasturen ovelles i cavalls (alguns d'ells, els famosos pottoka característics d'aquestes serres) fins guanyar finalment el cim, des del que hom gaudeix d'unes vistes realment privilegiades sobre les valls circumdants del Goierri i Tolosaldea i les extenses i immediates campes d'Aralar. Hom entén que Mari tinga, en aquest pic, una de les seues morades predilectes; conéixer també la resta dels cims que senyoreja, em queda pendent per a una altra ocasió.

Inici de reinici

Hui m'he alçat un poc pre-postvacacional. Només em queda un cap de setmana per davant abans de posar de nou els ossos de punta, i la imminència del retorn, la pluja acabada de caure i la frescor que ha deixat darrere seu, predisposen a pensar ja en la inevitable represa de seguides i ocupacions més o menys quotidianes que m'espera a partir de dilluns. Afortunadament, i si més no vistes des d'ara, ni totes les seguides han de ser igualment enutjoses, ni totes les ocupacions hauran de derivar necessàriament en preocupacions, tot i que sembla clar que, d'aquestes, seguirem estant-ne ben assortits. Farem per encarar-les, en tot cas, amb ànims i decisió, i vull creure també que amb les forces renovades per aquesta pausa que comence, des d'ara mateix, a donar per acabada. Encara em queda, però, un cap de setmana per davant, així que farem per aprofitar-lo; i, si no queda més remei, ja em posaré pròpiament postvacacional quan siga l'hora.

Acabat de tornar des de tots els verds d'Euskadi, recupere aquesta imatge, feta al principi de les meues vacances en les zones cremades a Mariola, uns dies abans que un incendi assolara també les serres de la Torre de les Maçanes, Penàguila i Benifallim i s'emportara per davant la vida de dos companys que lluitaven contra el foc. Una volta més, la muntanya renaix des de les seues cendres, i a nosaltres ens queda recordar aquells que ho deixaren tot per defensar-la de les flames, i seguir lluitant per tal que no torne a passar mai més.

Enyors

Entre el cansament acumulat i el de nova collita, la setmana ha acabat per fer-se llarga, tot i que les feines que avancen i les idees que s'agiten l'han feta, també, més passadora. De tot allò que he trobat a faltar aquests dies atrafegats, sembla que només dormir s'esdevindrà en breu. Per a la pluja i d'altres enyors --de sobte m'he adonat que hi ha Euskadi, entre ells-- caldrà esperar un poc més; però potser tampoc massa... Bon cap de setmana!

...la voluntat de no oprimir ningú

i de no ser oprimits.

Aquest és el nostre orgull,

la font de tots els tresors.

Oraindik

Sent per Euskadi una estima especial. També per Nafarroa, i pel que conec d'Iparralde. Tots els colors del verd tenen un poc la culpa. I Atxaga, Lertxundi, Ordorika i Junkera. Però qui ha posat la música als paisatges d'Euskal Herria a mesura que els he anat descobrint i coneixent --i em queda molt de camí, encara-- ha estat indubtablement Oskorri. En un altre temps i un altre país, haurien estat, simplement, uns músics excepcionals. Però les coses són com són, i a ells els ha tocat ser alguna cosa més: portava el vent la força d'un poble que ha patit tant. Trenta-cinc anys fent música, vint-i-cinc des de que Ana i Begoña (vingudes aquell estiu des de Bilbao a la Font Roja) me'ls van fer sentir per primera vegada i vaig haver d'apuntar-me el nom per no oblidar-lo. Després, els concerts, ja inoblidables, a València i a Xàtiva (amb All Tall i Milladoiro), "Hamabost Urte eta Gero Hau", "Landalan" o el monumental directe de "25 Kantu Urte". Les seues cançons, la veu de Natxo de Felipe, m'han acompanyat des d'aleshores en el descobriment, encara incomplet, encara sorprenent, d'aquella terra, la seua mar, la seua gent, la seua llengua (Euskal Herrian euskaraz). I en altres camins, i en altres descobriments. Te'n recordes d'aquesta?

Nire bihotzak ez dezaizuke
sekula esan adio.