La mar nostra

Per tot el que al llarg dels mil·lennis ens ha arribat, per bé i per mal, des de totes les seues ribes. Però també per allò que nosaltres --el “nosaltres” d’ara, siga el siga el que això signifique, i el d’aquells que ens van precedir a aquestes terres--  hem anat portant a l’altra banda d’una mar a la què, encara que només fora per això, hauríem de sentir i defensar com a pròpia, però a la què massa sovint (quasi sempre, em tem) seguim girant l’esquena. Ja ho he dit alguna altra vegada, però potser no està de més tornar-ho a recordar: visca la terra, per suposat; però visca també la mar que va ser nostra, i que algun dia hauria de tornar a ser-ho si és que volem ser. 

Tot i tenir-lo ben a prop, feia molt de temps --molts anys, de fet-- que no ens acostàvem al Campello, terra (i mar!) especialment estimada per tants records com hem anat deixant-hi temps enllà, i on a banda de “mediterraneïtzar-nos” una mica, que aquest últim estiu hem tingut la nostra mar bastant abandonada, abellia visitar (o re-visitar) dos indrets que ho mereixen sobradament: la torre de guaita que diuen de la Lloma de Reixes o del Barranc d’Aigües, pendent com tantes altres d’una intervenció que garantisca la seua pervivència, i el cabdal jaciment de la Illeta dels Banyets, a hores d’ara afortunadament museïtzat i testimoni, com s’ha dit abans, d’una història que no es pot entendre sense comptar amb el paper d’una mar travessada mil vegades per persones, idees, invents, ferramentes, plantes, animals, déus i dimonis. Visites, per cert, amb un oratge de tot menys tardoral; i no seré jo qui parle de “bon temps”.

Llum de mar

Al sud d’Essaouira, entre el Cap Sim i el poble d’Imeswan (Imsouane), un seguit de tossals que representen de fet els estreps occidentals de la serralada de l’Atles, s’aboquen sobre l’oceà tot donant lloc a un preciós litoral en el què les extenses platges d’arena daurada alternen amb  cales, esculls i penya-segats, de vegades d’unes dimensions considerables. Deixant de banda la suggerent i turística Essaouira, i alguns nuclis --com Sidi Kawki, Tafedna o el mateix Imsouane-- on s’obri pas un turisme vinculat al windsurf i a altres esports nàutics, la major part d’aquesta ventosa costa manté encara la seua essència agrest i solitària. Els nombrosos llogarets amazics, quasi sempre envoltats per les extraordinàries deveses d’argània característiques d’aquesta zona, ocupen les parts més altes dels turons, sovint a prop dels quasi sempre eixuts oueds i a una distància prudencial de la mar; a la seua vora, allà on la topografia ho permet, sovintegen les cabanes de pescadors, humils edificacions (moltes d’elles directament excavades a l’espadat) que, de vegades, donen lloc a nuclis pintorescos a molts dels quals només es pot accedir a peu o amb mules (o camells) a través dels nombrosos senders que recorren la ribera o la uneixen amb els indrets habitats.

Després d’haver conegut, fa ara un parell d’anys, part de la costa del Sàhara Occidental i el sud del Marroc, la possibilitat de caminar per aquest abrupte sector del litoral atlàntic del país era una temptació difícil de resistir. La proposta: un recorregut panoràmic que, després d’una primera jornada dedicada a visitar Essaouira, va començar a Sidi Kawki (o Kaouki, ⵙⵉⴷⵉ ⴽⴰⵡⴽⵉ), on férem la primera nit, i acabà a Id Laasri, des d’on ens desplaçàrem finalment per carretera fins Agadir. Quatre etapes de marxa tranquil·la, allojant-nos en cases locals --encara que la idea inicial era acampar, la previsió de forts vents i els obstacles burocràtics van fer que els nostres guies s’hi inclinaren finalment per aquesta opció-- a Sidi M’barek, Sidi Ahmed Essayeh (ⵙⵉⴷⵉ ⵃⵎⴷ ⵙⵙⴰⵢⵃ) i Tafedna (ⵜⴰⴼⴹⵏⴰ), en un trajecte que a més d’acostar-nos, ni que fora superficialment, a la vida en aquelles terres a cavall entre la muntanya i l'oceà, ens va permetre travessar un paisatge fascinant de dunes, espadats, argànies i tabaibes. Vistes obertes, vent i llum de mar, i una volta més una companyia extraordinària que ho va fer tot encara més brillant. I el convenciment, també, de que no hem de tardar molt en tornar-hi, 

No m’estendré aquesta vegada en els detalls d’una caminada esplèndida, en general senzilla --tot i que amb alguns trams un poc més feixucs; em venen al cap la pujada a Djebel Igzoulne, o els barrancs que cal travessar abans d’arribar, la darrera jornada, a la platja d'Imerditssen-- i amb la durada escaient per a no quedar-se curta ni arribar a resultar monòtona. Ho deixarem, doncs, amb algunes imatges que, com sol passar-me sovint al Marroc per no disposar de mapes adequats, no m’han resultat fàcils d’assignar a uns topònims vacil·lants tant en àrab com en taixelhit, però que recullen alguns dels punts més interessants del viatge, a saber i de dalt a baix: el morabit de Sidi Ahmed Essayeh i les dunes d'Assif n’Boud; dues vistes de la medina d'Essaouira; els nostres camells a la platja de Sidi Kawki i dues vistes de la costa baixa d'aquest tram; llit de l'oued Aghbalou, junt a Sidi M'barek, amb els salts d'aigua pràcticament secs a hores d'ara; plataformes a la platja de Bizergane; penya-segats abans de la platja d'Iftane i barques a aquest indret, un dels pocs d'aquesta costa accessible amb vehicle; dunes arribant a Sidi Ahmed Essayeh; cales a Idrar; matollar d'Euphorbies i Kleinies i camells pasturant a Tassaksout; platja de Taftast Ouaoulil; argànies a Djebel Igzoulne; vistes de Tafedna des de la muntanya; caminant entre llogarets amazics; te, amlú i oli d'argan per a recuperar forces; una argània amb fruits, i una altra modelada pel vent sobre la platja de Tabayat, a prop de Timezguida Outfas; un camaleó camí d'Aftas Imerditssen; cabanes de pescadors a aquest llogaret, final del nostre recorregut a peu; i una de les cases que ens van acollir, aquesta a Id Laasri. I quant a la companyia, gràcies una volta més a Pako pel comboi; a Moha, Mohamed i Abdu, guies i cuiners, i les famílies que ens van allotjar a sa casa; i molt especialment a Josep Maria, Pino, Santi, Lluís, Marta i Loles; de la mateixa forma que les imatges no li fan justícia al paisatge, res del que puga dir li'n farà al privilegi d'haver pogut compartit aquests dies amb vosaltres.

Socotra viscuda

“A vida é o que fazemos dela. As viagens são os viajantes. O que vemos, não é o que vemos, senão o que somos”

Fernando Pessoa, "Llibre del desassossec"

Han passat poc més de catorze anys d’ençà que em vaig plantejar seriosament l’illa de Socotra com a possible objectiu per a un viatge. Com tantes altres coses --encara em sorprèn un poc, cada volta que me n’adone-- ho vaig deixar escrit a aquestes planes, amb la prudent anotació de que es tractava d’una opció “remota, però no impossible”. Ho rellisc ara, pocs dies després d’haver tornat del cor de l’Índic, i allò que llavors eren “els trets que més m’atrauen” són ara mateix sensacions, experiències i records viscuts: la cultura i la llengua, les espècies úniques, el mar i les muntanyes... Però també els sorolls i les olors, el caos –més que aparent-- de Hadiboh, la frugalitat dels pastors de la muntanya, la incerta situació sociopolítica o l’abisme esglaiador que separa la vida en l’illa del luxe d’Abu Dhabi. I per damunt de tot, la bona gent que ens ha acollit i guiat, que ens ha ajudat a comprendre un poc millor el país, i que ha fet que el privilegi de poder passar uns dies en aquella terra tan dura com extraordinària ho fora encara més: si tots els llocs als quals viatgem ens deixen una petjada inevitable, la de Socotra serà sense cap dubte profunda i duradora. Ja sabeu, no és el que veiem, és el que som...

Hi ha el risc cert de que al final vos canseu de tant de viatge, però és inevitable que la profunda petjada de Socotra arribe també fins a La línia, perquè ha estat molt allò vist i viscut i abellirà deixar escrita alguna cosa. No tindré, en tot cas, massa pressa per fer-ho, i ja aniré explicant coses a mesura que el temps, el cap i les lectures –les d’abans del viatge, i les que vaig mamprenent després de tornar-- ho vagen permetent. Deixe pel moment alguna imatge per fer boca, i un immens agraïment a la gent que ha fet possibles aquests dies inoblidables: el gran Pako Crestas, que una volta més ha estat el responsable de convertir somni (o “proposta genèrica”, si ho preferiu) en realitat; el nostre guia Mansur, de Socotra Trek Tours, i el seu extraordinari equip de conductors, cuiners i camellers, amabilitat, professionalitat i estima pel país a parts iguals; i la resta de companys i companyes de viatge, antics coneguts alguns i afortunadíssimes troballes altres: Mili, Ana, Virginia, Rafael, Yosu i Dani, ha estat un plaer, gràcies per tot i fins la pròxima ;)