"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 28 de juliol del 2011

Vagament al·legòric


Dies propicis, aquests, per al turisme de proximitat. Feia temps que no ens deixàvem caure per Otos i els seus rellotges de sol: fa poc, el blog amic de Marius Domingo parlava d'un d'aquests rellotges, dissenyat també --com els d'Otos-- per Joan Olivares. I encara que el cel, un poc tapat, no era el més adequat per a un gaudi gnomònic complet (ja sabeu, sum si sol sit), aquest matí hem ajornat altres plans i ens hem decidit per tornar a fer una volteta per aquest tranquil i sempre recomanable poble de la Vall d'Albaida.

"Venim del nord, venim del sud" és el títol del rellotge del pati del Palau. I la jove oronella, oportunament aturada sobre el seu gnòmon, fent un breu descans abans de tornar a volar. Com el temps...


dilluns, 25 de juliol del 2011

Deià-l'Havana-Alcosser-Alcoi

El 1931, després d'un curt i poc reeixit intent de fer les Amèriques, Vicent Sanjuan va tornar al seu poble natal d'Alcosser, on tenia quatre bancals, abans d'instal·lar-se poc després al barri alcoià de Batoi. Vidu i amb una filla que havia deixat al poble a càrrec de la família, havia marxat uns anys abans a Cuba buscant una vida millor. Quan va tornar, però, no ho va fer sol: l'acompanyaven la seua segona dona Verònica Teresa (de cognom Rulan), una cubana nascuda a Pinar del Río a la què va conéixer i amb qui va maridar durant els anys passats al Carib, i els dos primers fills del matrimoni, nascuts a ultramar, i als quals s'afegirien després quatre fills més. La mateixa Verònica, de qui la gent més major de Batoi guarda encara un record emocionat i entranyable, era també filla d'emigrants. Com tants altres mallorquins en aquells anys d'estretors i penúries, son pare, Jaume Rulan Coll, fill de Jaume i Petrona, havia partit a Cuba des de terres de Deià a finals del segle XIX. Segons sembla, s'hi va instal·lar junt amb un germà a l'Havana, on va establir algun negoci relacionat amb la mar i els vaixells, i on es va casar i prosperar. A més de la filla que va traslladar-se a Alcoi, Jaume va tindre quatre fills més, que romangueren en terres cubanes i que donaren lloc a una de les branques dels Rulan (ells ho escriuen així, tal i com ho pronuncien; d'altres, els més, ho fan com a Rullan) que sovintegen hui en Cuba, Miami, Mèxic o Puerto Rico. Quant a la branca valenciana --i d'ahi aquesta ressenya genealògica-- allò més rellevant, als efectes que ens pertoquen, és que les meues filles són besnetes, per part de mare, de la Uela Verònica, de qui conten que fumava puros i tocava la guitarra; que ben prompte va substituir el seu dolç castellà caribeny pel valencià d'Alcoi; i que, fins i tot en els moments més durs de la postguerra, sempre tenia un raconet per ajudar alguna veïna a qui li curtejava l'oli o la farina.

Comence hui una setmana de vacances, una bestreta imprevista fins l'últim moment, però benvinguda perquè un breu descans mai no sobra i perquè, a més, en aquest cas hi ha una bona raó per haver canviat els meus plans: una part de la família Sanjuan Rulan --i, amb ella, la mare i l'avi de les meues filles-- viatja demà a l'Havana per retrobar-se en persona amb alguns dels cosins i familiars d'aquella banda de la mar. Ja fa alguns anys que s'havia recuperat el contacte amb alguns d'ells, però els avantatges de l'era d'Internet i les xarxes socials l'han fet, fins i tot tenint en compte les peculiars condicions que regnen a Cuba, molt més fàcil i freqüent. Les meues filles, en aquesta ocasió, es quedaran ací amb mi, perquè són encara menudes, són moltes hores de vol i les coses vénen com vénen. Però aquest viatge compta també, per a elles, com una mena de bestreta: una preparació per al moment --no molt llunyà-- en què també elles vagen a conéixer en persona els seus familiars cubans i una de les terres en les què, per atzars de la història, s'enfonsen les seues arrels. Com coneixeran, ben prompte també, els costers de Deià i el port de Sóller, des d'on el seu rebesavi Jaume es va embarcar, fa més de cent anys, en busca d'una nova oportunitat en una altra illa a l'altre costat del món. Probablement, mai hauria imaginat que, algun dia, un rebrot d'aquella branca s'empeltaria a Alcoi i tornaria a parlar, amb un accent diferent, la mateixa llengua que, com tantes altres coses --dolentes moltes, però segur que també alguna de bona-- deixava enrere per sempre mentre perdia de vista el perfil de la Tramuntana.

dissabte, 23 de juliol del 2011

Clar com la nit

La història de la poesia universal demostra, sense deixar lloc a cap dubte, que tot es veu diferent sota la llum de la lluna. Potser és per això que, cada cop més, centres excursionistes, col·lectius diversos o simplement colles d'amics proposen ascensions nocturnes a moltes muntanyes, sovint coincidint amb les llunes plenes de l'estiu. Aplegar-se en una d'aquestes nits als cims de Benicadell, el Montgó, Montcabrer o Penyagolosa, permet copsar matissos inèdits --i sovint insospitats-- d'uns camins i uns paisatges recorreguts mil vegades a la llum del dia, però que adquireixen una dimensió singular i sorprenent quan no és la vista el sentit que predomina. Sabreu disculpar el tòpic, però si alguna vegada heu recorregut les muntanyes deixant-vos guiar només per la claror de la lluna, comprendreu com de difícil resulta pensar --o escriure-- sobre això sense fer servir la paraula màgia.

Tal i com avançava ara fa una setmana, dissabte passat vaig atendre l'amable invitació del Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera per acompanyar-los en la Pujada Nocturna al Mondúber, que organitzen des de fa onze anys amb la col·laboració de diverses entitats excursionistes i conservacionistes de la Safor. No ha estat la primera nit que he passat pels barrancs i els trencalls del Mondúber i el Buixcarró, perquè també les plantes (i alguns dels seus pol·linitzadors) viuen per la nit, i de vegades és necessari saber què passa quan la llum no les il·lumina per conéixer-les un poc millor. Però mai ho havia fet al mateix cim --al que queda d'ell, ocupat com tants altres per les probablement necessàries però indecoroses antenes-- abocat a les planes i les platges saforenques, i en tan bona i concorreguda companyia. Una bona colla de gent, molts amics i amigues que acudiren, com cada any, a la crida dels organitzadors, i que en una clara i calorosa nit de juliol tornaren a reclamar unes muntanyes i uns paisatges amb futur; molta gent (ho deiem allí mateix) que es reconeix com a part d'aquella terra, i que està disposada a seguir fent un esforç per escoltar els arbres, per evitar que només quede vent...




Francament, fins i tot dir "bon cap de setmana" se'm fa difícil hui, després de llegir les notícies que segueixen arribant des d'Oslo i Utøya. Simplement, no hi ha paraules. Només la profunda foscor d'una nit sense lluna, ni cap esperança de que surta...


dijous, 21 de juliol del 2011

Passar pàgina


Que Camps desaparega –probablement només per un temps, segons els seus propis càlculs— de l'escena pública valenciana només representa un respir momentani, una lleugera millora per a les gravíssimes malalties que afligeixen a la societat i la política valencianes. Ho han dit, amb paraules diferents però amb intencions paregudes, periòdics diversos i blogs amics. Per molt rellevant que haja estat el paper de l'expresident en la creació, alimentació i manteniment del tarquimar en que s'ha convertit el País, fóra extremadament simplista atribuir a una sola persona --votada, a més a més, per majoria absoluta-- més responsabilitat que la que li pertoca. Però és innegable, també, que ha estat ell qui ha portat fins a extrems grotescos i delirants unes polítiques basades en la substitució de la realitat per un món personal, malatís i imaginari, construït a partir de l'intent d'universalitzar les seues pròpies fílies, fòbies, complexes i paranoies, i apuntalat amb la manipulació mediàtica i l'establiment de xarxes més o menys subtils de fidelitats i dependències.

No som pocs els què, encara que siga només per això --per incompatibilitat ètica i per repugnància estètica-- agraim profundament la seua dimisió. La patètica i histriònica sobreactuació amb que ens va obsequiar ahir mateix mentre abandonava “voluntàriament” les seues responsabilitats, el menyspreu absolut a la societat valenciana, i la constatació inequívoca de quines han estat les seues prioritats --Espanya, Rajoy i el Partit Popular--al llarg d'un discurs difícil de qualificar fins i tot tenint en compte les circumstàncies comprensiblement excepcionals que l'envoltaren, són només alguns dels trets que exemplifiquen la forma estrafolària i el fons prepotent que l’han caracteritzat durant una part substancial dels seus governs. Unes formes, i uns fons, que ahir diluiren la poca dignitat que, amb la seua encertada decisió d'abandonar un càrrec que feia temps que sollava més que ostentava, podria haver recuperat.

Però més enllà de Camps s’estén encara una vasta i desolada extensió en la que prosperen sense mesura la mediocritat, la corrupció, la incompetència i el clientelisme. Faran falta esforços molt grans per sortir d’una situació a la què l'expresident ha contribuït activament amb les seues polítiques (o amb la falta d'elles), però que té el seu origen molt més enllà, en la complicitat i la displicència amb que el poble valencià tendeix a entregar el timó a qui només pot oferir-li paraules fàtues, focs d'artifici i un futur vulgar i ensopit. I encara queden, convé no oblidar-ho, moltes pàgines importants per escriure: des del destí que espera als implicats en els nombrosos casos de corrupció pendents (molt més rellevants, des de tots els punts de vista, que el penós episodi dels vestits, i dels quals anirem copsant el seu abast real a mesura que avancen les corresponents instruccions) fins el paper que a partir d’ara representaran determinats elements del propi Partit Popular, damnificats per Camps i els seus acòlits, i que molt probablement jugaran també les seues cartes amb uns resultats difícilment previsibles.

La qüestió és que no puc més que donar tota la raó a qui pensa que ja li hem dedicat massa imatges, massa temps i massa ratlles a homenets tristos de rictus forçat, pell cerúlia i olor a sagristia. D'aci uns mesos, quan jutge i jurat posen el punt final definitiu a aquesta història, ja hi tornarem a pensar. Però ara és hora de passar pàgina, d'obrir la finestra, d'esperar que bufe un aire nou --encara que siga només una lleugeríssima brisa-- i de tornar-li a l'estiu, a la llum i als pecats que realment paguen la pena tot el protagonisme que els correspon: a la merda els vestits, visca la pell!



dimecres, 20 de juliol del 2011

El dia del sacrifici


Demà, que ja l'hauré vist i sentit (hui només ho he pogut seguir per la premsa; serà cert això de que ha dit "ofrezco este sacrificio personal" entre rises?) ja hi haurà temps per als comentaris, les perspectives, les conseqüències i les valoracions; sobre el seu gest, sobre els judicis que venen, i sobre el que pot esperar-se del seu successor. Però hui, dia 20 de juliol  de 2011, amb un bon vent i barca nova, senyor expresident!, ja va que trina. I molts anys que vaja per davant.

dimarts, 19 de juliol del 2011

El silenci (dels borrecs)

Digueu-me ingenu, però el silenci clamorós de Camps des que divendres es va confirmar el seu processament, em té absolutament perplex. A estones, durant aquest cap de setmana passat, vaig arribar a pensar que el (pel moment) Molt Honorable President només estava administrant amb destresa els temps, marcant un impàs teatral i solemne abans de fer pública l'única decisió coherent que algú normal, en unes circumstàncies similars, podria prendre: dimitir. Ja fóra per orgull, si és que realment se sent tant innocent com ha vingut proclamant els últims mesos; o bé per valentia i dignitat si, com tot sembla assenyalar, no solament va mentir obertament quan va insistir en què ell es pagava els seus vestits, sinó que a més s’ha vist pressumptament barrejat en una tèrbola trama d'amistats, regals, interessos i favors. En un cas o en l’altre, no és fàcil d'entendre que algú –no necessàriament un polític—, en veure's assenyalat públicament per assumptes com els que ens ocupen, no anuncie simplement que plega, encara que siga, com sol dir-se eufemísticament, "per a poder defensar millor el seu honor". És el que sembla natural, i el que sembla ser natural també en altres països i circumstàncies.

Però és evident que, en aquest País i sota aquestes circumstàncies, les coses són diferents, i a aquestes altures les probabilitats que Camps dimitisca, ja siga per pròpia iniciativa o a instància de tercers, són remotes. En tot cas, no és això --la incapacitat per a assumir responsabilitats-- el que em desconcerta. És el propi silenci, l’escandalosa deserció de l’escena pública de la màxima autoritat de la comunitat autònoma, allò que m’ompli d’estupor, i no em decidisc a atribuir-la a un simptoma de covardia, o bé a una mostra de prepotència calculada. I cap de les dues opcions, creieu-me, em tranquilitzen. La data del pronunciament judicial es coneixia des de feia temps, i el seu resultat era com a mínim plausible. Per això, m'haguera quadrat molt més una ràpida reacció del President, sustentada en la seua peculiar visió del món i del seu propi paper històric, en la línia d'escudar-se en el seu caràcter d'estadista excepcional i en el suport (d'altra banda indiscutible) d'una majoria significativa dels votants. Només conéixer-se el pronunciament del jutge Flors, hom hauria pogut esperar una declaració solemne, amb una escenografia ajustada al cas: presència massiva de corifeus, l'habitual discurs victimista i autocomplaent basat en la ja classica confusió entre ell mateix i la comunidad que presideix, i ple de referències al suport i el cariño del poble que tantes coses li deu i pel qual està disposat a acceptar la palma del martiri sense renunciar en cap cas a vindicar enèrgicament el dret a l'honor i a la pressumpció d'innocència.

Però en lloc d'això, en lloc de proclamar cap motiu exculpatori real o imaginari --o, fins i tot, posats a plantejar hipòtesis improbables, de reconéixer amb humilitat la seua relliscada i manifestar cristianament un penediment no necessàriament vinculat a cap gest heròic de contrició més enllà de pagar una multa-- Camps guarda silenci. I això, a mi, em té desconcertat. És cert que, si bé es mira, només es limita a seguir el mestratge del seu President Nacional, a qui fins i tot els més afins li retreuen la seua capacitat per callar quan hauria de parlar. Com també és cert que la lectura que des de Madrid es fa d'aquesta situació es basa en els seus possibles efectes sobre les imminents eleccions generals i sobre les opcions de Rajoy per accedir, ara si que si, a la Moncloa; tots els comentaristes polítics ho diuen, i jo m'ho crec. I convé no oblidar que l'assumpte dels vestits podria ser només la punta d'un iceberg de dimensions insospitades que s'enfonsa profundament en la procel·losa mar del finançament irregular. D'acord amb això, seria raonable suposar que el silenci de Camps haja estat imposat des de Madrid, a l'espera que algun altre tema li furte una part del protagonisme: en lloc d'abordar el problema, de donar la cara i fer-li front, millor desaparéixer discretament, callar i esperar que escampe. Potser algú en dirà covardia, però realment, mi querido francishco, és prudència, i el moment històric bé que ho justifica. Mantindre un territori perifèric i marginal sumit en la incertesa i el desgovern no és un preu massa elevat si es tracta d'obtenir una glòria superior.

I així van passant els dies, i Camps ("distante y doloroso, como si hubiera muerto") no parla. Ni per dir que dimiteix, ni per dir que no pensa fer-ho. Algú deu pensar que els valencians i valencianes no ho mereixem, algú deu creure que les estratègies de partit i els interessos personals i electorals són més importants. I a mi, aquest silenci, covard o prepotent, és quasi el que més em molesta. Siga culpable o no.

divendres, 15 de juliol del 2011

And now, the end is near...

Imatge de "El Mundo"

"I ara el final està a prop", cantava també l'altre Frank, que es veu que ja s'ho veia vindre... És el que té fer les coses d'una certa manera, my friend (de l'ànima). Com que la cosa dóna per a molt i ara vaig curt de temps, deixe els comentaris sobre la notícia i les seues possibles conseqüències, immediates o no, per a un moment més oportú. Però, ja que estem, ho he de reconéixer: jo era dels que pensaven que es lliuraria del judici. Poques vegades m'ha importat tan poc perdre una aposta...

"Regrets, I've had a few
but then again, too few to mention.
I did what I had to do
and saw it through without exemption.
I planned each charted course,
each careful step along the byway.
And more, much more than this,
I did it my way".




Parlant de tot: demà a la nit faré marxa cap al Montdúver, de la mà de la bona gent del Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera. Si vos abelleix de vindre, segur que estaran encantats de rebre-vos i acompanyar-vos per aquella esplèndida muntanya que coneixen tant com s'estimen. Jo, per si de cas no podeu, faig propòsit de contar-vos com ha anat. Bon cap de setmana!
 

dimarts, 12 de juliol del 2011

Rating

La imatge que li retornava l’espill no deixava cap dubte: el sever pla d’ajustament iniciat mesos enrere, i que s’havia plantejat com a objectiu assolir una reducció del 14’5 % respecte al valor previ de l’índex de perímetre corporal (IPC), no havia donat els resultats esperats. Per dir-ho d’alguna forma, la seua bombolla particular no solament no havia esclatat, sinó que, aparentment, cotitzava obstinadament a l’alça. Les mesures aplicades des que van saltar els primers signes de la crisi havien sigut rigoroses i adaptades a les necessitats. Fins i tot, havien posat seriosament en perill el seu estat de benestar en reduir el sostre de cerveses un 8,45 % i incrementar fins un 31’12 % les hores de gimnàs. Però tot i el sacrifici que l’aplicació del pla li havia representat, els resultats havien quedat lluny dels nivells desitjats: l’índex de visibilitat d’abdominals (IVA) s’havia reduït fins a un mínim històric del 0,12 %. Potser havia confiat massa en la cojuncturalitat del problema, però ara s’adonava clarament que el que calien eren reformes estructurals, perquè el model s’havia demostrat com clarament insostenible (i, fins i tot, penjollós).

Cara a l’hivern, sempre cabia la possibilitat de compensar la pèrdua de competitivitat amb altres tipus de mesures, per exemple actuant sobre l'increment de roba per a un perfil falsejat (IRPF). Però amb l’estiu a la vora, atenent a la competència creixent de competidors emergents i amb un diferencial de més de trescents punts bàsics sobre el tipet estàndard, aconseguir col·locar la seua oferta en un mercat cada vegada més saturat i volàtil representaria un problema important. No era la primera crisi profunda que afrontava: hi havia aquella vegada en què els comentaris capciosos i malintencionats d’una insuportable i burda exparella (IBEX) el van posar a la vora d’una humiliant i injusta qualificació de “polvo basura”. Malgrat l'evidència que darrere d'aquesta operació s'hi amagaven interessos espuris i especulatius, van caldre molts esforços per recuperar la confiança dels mercats, que només es van estabilitzar després d'una adequada estratègia de comunicació i d'obtindre reiteradament la màxima qualificació ("aaa") en totes i cadascuna de les operacions efectuades des d'aleshores.

Aquest pensament el va animar. La situació no era òptima, certament; però el seu perfil es trobava encara lluny de les no poques panxes d'imitació barril (PIB) que, tot i trobar-se en clar desavantatge --algunes d'elles, fins i tot, ja havien estat sotmeses a plans de rescat--, no dubtaven en eixir al mercat per tractar de captar el que pogueren. La qüestió era evitar una competència directa amb opcions massa atractives com per a desafiar-les obertament, i evitar oferir un interés excessiu per als beneficis que s'esperava obtenir. A més, encara quedava quasi un mes per a les vacances; temps suficient per insistir amb el gimnàs, tot i que aplicant estrictament les receptes de l'FMI: fes el mínim imprescindible.

diumenge, 10 de juliol del 2011

De roquers

Ja és ben cert que per a gustos, colors. Però convindreu que hi ha característiques i atributs que, en apareixer en la mesura i les proporcions oportunes, doten a qui les poseeix d'un atractiu innegable i pràcticament universal. Quan aquestes qualitats --no totes elles necessàriament tangibles-- es presenten, a més, juntes i harmònicament combinades, poden arribar a resultar simplement irresistibles. Potser és per això que, per a un botànic sensible, hi ha poques plantes que resulten més sexys que aquelles que reuneixen unes flors vistoses, un hàbitat roquer i una àrea geogràficament restringida. Entre els estudiosos i els aficionats, abunda qui s'ha deixat seduir apassionadament pels petrocoptis, els antirrhinum o les saxifragues. Però no són les úniques, perquè a les parets i cingleres de les serralades valencianes (i de la resta del país) sovintegen altres espècies que, en major o menor mesura, responen també a aquest estereotip. I, entre elles, hi ha una que tot just ha acabat d'alegrar els roquers cimers de Mariola, Benicadell o la Serrella amb la seua delicada floració: es tracta dels geranis (o caragols) de roca, que els biòlegs anomenen a hores d'ara Erodium saxatile però que durant molts anys ha estat coneguda també com a E. valentinum.

El caragol de roca és un parent molt pròxim dels populars rellotgets o agulles, que abunden en primavera en els nostres camps i marjades: els fruits inconfusibles, objecte de jocs infantils i als quals deuen el seu nom comú, en són un dels testimonis més evidents d'aquesta estreta relació. Però, a diferència d'aquells, E. saxatile és una planta perenne, amb les flors majors i que forma petites mates en medis rocallosos i muntanyers. Tot i que la seua àrea se centra en les muntanyes de l'Alcoià, el Comtat i les Marines, sembla trobar-se també en algunes localitats murcianes. En tot cas, l'espècie forma part d'un grup que arreplega altres formes relativament similars --i no sempre fàcilment distingibles des del punt de vista taxonòmic-- que prosperen en diferents serralades de la Península Ibèrica. Així, E. celtibericum (originalment descrit, com el mateix E. saxatile, per mossén Cavanilles) apareix en diverses muntanyes del Sistema Ibèric i té en Penyagolosa una de les seues principals localitats; E. cheilanthifolium és pròpia de les serralades Bètiques andaluses, mentre E. rupestre o E. crispum són endemismes restringits als Prepirineus i Montserrat, en el primer cas, i a l'Alt Empordà en el segon. E. glandulosum, finalment, s'estén pels Pirineus, la serralada Cantàbrica i el Sistema Ibèric. Diverses formes més o menys locals es troben encara subjectes a controvèrsia taxonòmica.


Fa un parell de setmanes, quan vaig fer aquestes fotos, les flors rosades dels caragols de roca esguitaven encara tots els racons de Montcabrer entre la indiferència general dels no pocs excursionistes que visitaven el cim; però no ha estat fins ara que he trobat una estoneta per parlar-ne. Perquè ja sabeu que a mi, parlar de plantes --fins i tot les que ni es beuen ni es fumen-- m'agrada, i em posa de bon humor. Però sobretot, perquè és evident que també jo sóc un d'aquells que ja fa anys que van sucumbir a l'encant subtil i tenaç de les plantes de roquer, encara que no a tothom li semblen igual de sexys. Serà que estic enamorat...


divendres, 8 de juliol del 2011

Carpe diem (ara en poder)

Els embulls, les reorganitzacions i els embolics de la faena i la seua rodalia, on encara queden moltes peces per encaixar i unes quantes incògnites –potser massa-- per aclarir. Els maldecaps de demanar altes, permisos i llicències imprescindibles per a la casa que espere poder ocupar en breu en els Camins al Grau de València. La bascosa calor diürna i, especialment, la nocturna, que més d’una nit --i més de dues-- ha convertit la son en una utòpica aspiració tan legítima com inassequible. Les periòdiques irrupcions dels histriònics i recalcitrants feixistes autòctons (i les reaccions, sospitosament tèbies, que segueixen despertant les seues agressions execrables en segons quins àmbits del poder, la política i la societat valencianes). Les molt més subtils però igualment tòxiques actuacions d’una colla d’hipòcrites desvergonyits que no dubten en seguir utilitzant la calúmnia, la manipulació i el sectarisme per acusar-nos precisament del que ells practiquen i, ja de pas, recordar-nos –en nom de la seua llibertat i les seues lleis-- que els nostres drets són menys importants que els seus… Entre unes coses i altres, el millor que pot dir-se d’aquesta setmana és que sembla que vol acabar-se, i no seré jo qui faça res per impedir-ho.

Han estat dies de contenció teologal en els que he fet esforços notables per mantindre, malgrat tot, una actitud prudent i constructiva; en què he hagut de tirar mà dels ja escassíssims vestigis de la meua confiança en el sistema, i en què he procurat no perdre totalment l'esperança que algú, en algun lloc remot de l'organigrama, conserve un poc de trellat i sàpiga el què està fent. Però com que tot això cansa molt, i tampoc no espere molt de la setmana que ve pel que fa a la majoria dels assumptes abans esmentats, he decidit que aquest cap de setmana quasi que em posaré terriblement frívol i empedreïdament hedonista, i a veure que passa. I dilluns que ve, si de cas, ja tornaré a pensar en el postero, que açò són quatre dies. I tres nits, diuen.


dilluns, 4 de juliol del 2011

Desgana

Sempre que he de fer alguna cosa que sé que he de fer, però que m’estimaria més no haver de fer-la, em ve al cap la rotunda sentència amb que, quan era menut, es tancaven les discussions familiars al respecte. Indefectiblement, amb un posat greu, el pare o la mare silenciaven qualsevol conat d'insubordinació amb un taxatiu i irrefutable “Sense ganes va el moro a missa”. I encara que no entenguera quasi mai les causes de l’obligació (ni tampoc què pintaven els moros en tot açò: compteu que, d’Alcoi estant, això de moro té unes connotacions un poc especials, i jo m’imaginava històries estranyes de filaes que devien haver-se negat a entrar a l’esglèsia ves a saber per què) la conclusió era òbvia: si fins i tot el moro havia hagut d'anar a missa, era molt poc probable que a mi em quedara cap possibilitat d'escapar del deure que, per la raó que fóra, m'havia estat imposat.

Amb el pas dels anys vas entenent que, realment, hi ha “misses” de les que resulta difícil fugir. Encara que siguen un rotllo insuportable, que no abellisca gens ni mica i que, de fet –i per seguir amb l’analogia-- sigues un ateu reconegut i irreductible. A poc a poc, de forma quasi imperceptible, un (o una) va imposant-se les seues pròpies obligacions incòmodes i acceptant com a inevitables compromisos irritants i indesitjats. I ja siga per donar exemple, per evitar mals majors, potser per un sentit de la cortesia o de la responsabilitat no sempre fàcilment explicable (som animals socials i això ens imposa unes certes servituds), acabem fent a diari coses inútils, molestes i enutjoses que ens estimaríem més no fer. Coses què, a poc que hi pensem, estem segurs que no faríem --almenys, no en el moment i en la forma en què les acabem fent-- si tinguérem realment la possibilitat, la llibertat, de triar.
 


El problema és que a mi, quan he de fer alguna d'aquelles coses que crec que he de fer però que m’estimaria més no fer-les, em sobrevenen unes curiosíssimes regressions a la infància. I, com si fóra un xiquet, m'enfurrunye i m'empipe i m'agafa molt mal geni i, a més, se me'n van les ganes de dissimular-ho. Així que acabe anant a missa, però deixant tan clar que hi vaig sense ganes que potser, al remat, quasi hauria pagat la pena deixar-ho córrer... Abans, pensava que era simplement immaduresa i que ja aniria suportant-ho millor amb l'edat. Però vist que la cosa no sembla millorar, i que ja m'agafa més aïna granadet, comence a pensar que ha d’haver alguna cosa més. Perquè a veure, digueu-me: qui va decidir que el moro havia d'anar a missa?


divendres, 1 de juliol del 2011

Juliol


"L'estiu és desgavellat, desordenat, una temptativa d'intimitat fracasada"

Josep Pla, "El carrer Estret"

Un any més em fa la sensació que l'estiu, més que començar, ens ha assaltat. Com cada juliol, la seua llum rabiosa --sota la qual, com deia Pla, el cervell s'espesseix i la sensibilitat es desfibra-- ha tornat a irrompre sense clemència en carrers i sentits; davant la seua empenta irresistible, juny s'ha allunyat ràpidament, i agost a penes s'endevina en la distància. Però és només una impressió, perquè juny era ahir i el camí cap a l'agost, que ara encara sembla un viarany aspre i pedregós, es desvelarà cada cop més clarament i potser acabarà sent, fins i tot, amable. És estiu, i si s'ha d'acabar imposant el desgavell, tampoc som qui per resistir-s'hi... Bon cap de setmana!