Dempeus

Tot i que amb certa controvèrsia, hom sol considerar a Ned (Edward) Maddrell, un pescador de l'Illa de Man, com l'últim parlant nadiu de gaèlic manx. Amb la seua mort el desembre de 1974, als noranta-set anys d’edat, aquesta llengua celta estretament emparentada amb l'irlandés i el gaèlic escocés va passar a considerar-se com a extinta, per bé que ja en aquell moment algunes persones, amb el suport d’entitats compromeses amb la llengua i la cultura locals, havien començat a ensenyar-la a les escoles a partir dels enregistraments que s'havien anat recollint des de mitjans del segle XX. A hores d'ara, el manx --classificat actualment per la UNESCO com a críticament amenaçat-- és parlat com a segona llengua per poc més de dues mil persones (un 2,6 % de la població de l’illa), s’hi considera com a llengua oficial juntament amb l'anglès, i s’utilitza de forma general a la senyalització i almenys en alguns documents del govern. Per contra, la seua presència als mitjans de comunicació és pràcticament testimonial, i pel moment només s’ensenya a una petita part dels centres educatius del país.

La història de la desaparició i el posterior ressorgiment --incipient encara, però aparentment decidit-- de la llengua pròpia és sense dubte una de les causes principals del meu ja antic interès per conèixer Ellan Vannin, però no és en absolut l'única. Deixant de banda allò de les carreres de motos i la fiscalitat notablement laxa, temes que no figuren ara com ara entre les meues prioritats, podria esmentar la meua curiositat pel peculiar estatus polític de l'illa, dependència de la Corona Britànica que no forma part del Regne Unit; la singularitat del seu autogovern, amb un òrgan legislatiu (el Tinvaal o Tynwald) format per dues càmeres i considerat com el parlament amb existència continua més antic del món; els nombrosos elements que configuren un patrimoni històric i natural certament remarcable, i fins i tot la seua heràldica distintiva i un poc xocant. Motius més que suficients, des del meu punt de vista, per justificar el desig d’una visita que s’ha fet esperar, però que finalment hem pogut complir fa només uns dies. I amb molt bona companyia, perquè a més de l'amic Rafa Enguix, company habitual en aquestes escapades, també hem pogut comptar en aquesta ocasió --i tan de bo que no siga l'última-- amb Francesc Gisbert, que a més de moltes altres coses, de llengües amenaçades en sap bona cosa. Tot plegat, un parèntesi curt però ben aprofitat --l’illa, amb una superfície pràcticament idèntica a la d’Eivissa i ben comunicada internament, és pot recórrer de cantó a cantó sense cap dificultat-- mentre arriben unes vacances que encara hauran d’esperar unes setmanes, i que em tem que tindran també enguany un caràcter marcadament viatger. I quant a aquest, a falta de dir alguna cosa més concreta en un altre moment, ho deixarem en que ha pagat sobradament la pena conèixer un poc millor un país que ha fet de la resistència un dels seus trets essencials: “Quocunque Jeceris Stabit” (“Onsevulga que el llances es mantindrà dempeus”), diu el seu lema, i sembla decidit a demostrar-ho.

Entre aquesta entrada i l’anterior ha transcorregut pràcticament un mes complet, el de juliol, que com veieu pot considerar-se en blanc a efectes del blog. I he de dir, a poc que hi pense, que no ha estat en aquest cas per falta de temes sobre els quals escriure, sinó perquè molts d’ells --la majoria, de fet--em posen de tan mal humor i em fan sentir tan impotent que cada volta que m’he enfrontat a la pantalla amb la voluntat de dir alguna cosa sobre ells he acabat per deixar-ho córrer. Què dir, que no haja estat dit ja, sobre l’inqualificable genocidi dels palestins a Gaza, la misèria moral de Mazón i els seus acòlits, la falta de pudor d’un supremacisme castellà cada volta més envalentit o la revitalitzada ofensiva contra el valencià --amb alguna complicitat ignominiosa-- per part de la dreta extrema i l’extrema dreta, per esmentar només alguns dels temes que m’amoïnen? Crec que hauria de pensar-ho amb un poc més de calma, però potser és aquesta sensació --que ja hi ha massa gent dient coses i expressant opinions tan prescindibles, com a mínim, com la meua-- la què ha fet que, a diferència d’unes altres èpoques de la línia, faça ja algun temps que allò que escric ací té a veure sobretot amb el que faig i no –o no molt—amb el que pense. O potser és, simplement, que fa molta calor, estic cansat i necessite unes vacances...

De dalt a baix: l'original bandera de Man amb la característica trisquela; l'illa d'Yn Cholloo (Calf of Man);
castell de Balley Chashtal (Castletown); Cronk-y-Keeillown (Tynwald Hill); far de Maghal (Maughold);
tombes neolítiques de Cashtal yn Ard; cim de l'Sniaull (Snaefell), la muntanya més alta de l'illa amb 621 m;
bosc de Ballaglass Glen; casa tradicional a Creneash; escut a l'edifici del Tinvaal, a Doolish (Douglas);
foca grisa a Yn Cheyllys (Calf Sound); Loch Promenade a Doolish; i una ovella de la raça Loaghtan Manx,
amb les quatre banyes --fins a sis, de vegades-- característiques.

La muntanya viva

"Va ser així com va començar el meu viatge cap a una experiència. Sempre ha estat un viatge per diversió, sense cap més motiu que el meu desig de fer-lo. Però al principi només buscava una recompensa sensual; la sensació de l'altitud, la sensació del moviment, la sensació de la velocitat, la sensació de la distància, la sensació de l'esforç, la sensació de la serenitat: el desig de la carn, el desig de la vista, l'orgull de la vida. No m'interessaven les muntanyes com a tals, sinó els efectes que causaven en mi, igual que el gat no acarona a l'humà, sinó a si mateix, contra el camal del seu pantaló. Però, en fer-me major, i menys autosuficient, vaig començar a descobrir la muntanya en si. Tot va començar a fer-me bé, els seus contorns, els seus colors, les seues aigües i roques, flors i aus. Aquest procés ha durat molts anys i encara no ha acabat. Mai no s'acaba de conèixer l'altre. I he descobert que l'experiència humana amb la roca, la flor i l'au les amplia. L'objecte que es coneix creix amb el coneixement."

Nan Shepherd, "La muntanya viva"

Era una lectura que tenia pendent des de feia temps. Pel perfil singular de la seua autora, per la pròpia història del llibre --publicat trenta anys després d'haver estat escrit--, i per parlar dels Cairngorms escocesos, escenari essencial del viatge al qual es refereix Shepherd; un viatge que li va ocupar tota una vida, i que la va dur a descobrir una forma diferent (pausada, profunda i basada en la connexió i no en la conquesta, he llegit en algun lloc) de relacionar-se amb la muntanya. No espereu, doncs, una descripció detallada de camins, rutes, cims o paisatges (la fesomia de la serralada, escriu Shepherd, està als llibres de geografia, "però això és un pàl·lid simulacre de la seua realitat, que, com totes les realitats amb importància per als éssers humans, és una realitat de la ment"), sinó un relat íntim, poètic i inspirador; pensaments, vivències i impressions que cadascun dels elements que configuren la muntanya (roques, aigua i gel, plantes, animals i persones)  desperten en l'autora, i que poden servir de guia a moltes persones que, en el nostre propi espai i potser sense ser-ne del tot conscients, vam mamprendre ja fa temps un trajecte similar i que, per això, hem sentit alguna volta aquella sensació que descriu Shepherd: "sovint la muntanya s'entrega per complet quan no tinc cap destinació, quan no arribe a cap lloc en concret, sinó que he eixit simplement per estar amb ella, igual que es visita a un amic sense cap altra intenció que la d'estar amb ell". Llegiu, doncs, "La muntanya viva" (hi ha també traducció al català), i després eixiu a caminar a la muntanya que vulgueu. Com es visita a una amiga.

Fa ja uns quants anys que vam estar als Cairngorms (Mhonaidh Ruaidh en gaèlic escocès) després d'haver recorregut la West Highlands Way. Van ser només uns dies, sense dubte insuficients, però els seus extraordinaris paisatges --les restes supervivents del primigeni bosc caledoni, els espais oberts i inhòspits coberts de bruc, les valls i els circs glaciars i els llacs on cria l'àguila pescadora-- em van impactar profundament. Són massa encara els llocs que tinc pendents com per a poder assegurar-ho, però crec que serà difícil que no hi tornem a caminar per aquelles muntanyes algun dia. I per cert, i per no quedar-me sense dir-ho: hui m'han donat finalment l'alta, i a més a més complisc seixanta-dos anys. Camí avant, doncs, i ganes, moltes, de reprendre'l; a l'estil Nan, segurament. 

La Gomera en verd i blau (notes d’estiu V)

Encara que algunes entrades anteriors puguen donar a entendre una altra cosa, la veritat és que quan vam triar les Canàries com a objectiu viatger per a l'estiu passat, ho vam fer amb la idea principal de conèixer La Gomera. Així que sense renunciar, com ja s'ha vist, a aprofitar tant com vam poder el temps del què hi disposàrem (a més del Teide i Adeje, també vam poder acostar-nos a Teno; Anaga va haver de quedar per a una altra ocasió), Tenerife va ser punt de pas imprescindible, a l'anada i la tornada, per a  poder arribar a la tercera illa més petita de l'arxipèlag, fàcilment accessible des del port de Los Cristianos en un breu viatge amb ferri. No puc negar que en l'elecció de La Gomera, almenys front a les altres illes denominades verdes (El Hierro i La Palma), va influir de forma decisiva la reputació del Parc Nacional de Garajonay i l'esplèndida laurisilva que alberga; però també hi va tindre molt a veure l'opinió d'amics i amigues que ja la coneixien i que, a més de natura enlluernadora, paisatges imponents i cultura singular, ens parlaven d'un entorn majoritàriament rural, relativament allunyat (almenys pel moment i en aparença) de l'insostenible model turístic implantat a altres indrets de l'arxipèlag, i on la pausa, la tranquil·litat i el tracte humà eren encara valors tinguts en compte. Ara puc dir que crec que tenien raó, i encara que siga molt breument i sense entrat en molts detalls (massa estic abusant ja de la vostra paciència, em tem), m'haureu de permetre que deixe escrites algunes impressions, sense les quals em faria l'efecte que aquest repàs estival i recordatori quedaria, pel que fa a la part canària, impròpiament incomplet. 

Tenerife i el Teide vistos des de la costa de la Gomera; maqueta de l'illa al Centre de Visitants de Juego de Bolas; el nucli principal d'Hermigua; la bívia coneguda com a lisa de Salvador (Chalcides coeruleopunctatus), endemisme de La Gomera i El Hierro, amb qui vam compartir terrassa al nostre allotjament; platja de Santa Catalina, el Pescante i tram final de la vall d'Hermigua; i palmerars de palmera canària a la costa nord de l'illa, on conviu sovint amb la savina.

Potser el primer que hauria de dir és que, amb tres nits a l'illa però només dos dies complets --més els dos, només en part, de l'anada i la tornada des de i a Tenerife--,  l'estada a La Gomera se'ns va fer massa curta. Crec que, malgrat tota la informació prèvia amb la qual comptaven, vam  infravalorar el que ara en diuen  ítems d'interès, i tampoc no vam comptar amb el temps que cal en realitat per a desplaçar-se per l'accidentada topografia de l'illa (en cotxe llogat, en el nostre cas; les freqüències dels transports públics requereixen molta paciència i un temps del qual evidentment no disposàvem). En canvi, trobe que vam encertar quan, atenent suggeriments, vam triar per allotjar-nos un petit hotel rural en la preciosa vall d'Hermigua, on sovintegen els allotjaments d'aquest estil: en realitat, el poble està tan lluny --o tan a prop-- de tot com qualsevol altre punt de la Gomera, perquè en la majoria dels casos l'escarpada costa no dona cap opció per anar d'un lloc a un altre que no siga passar pel centre muntanyós de l'illa. Però a canvi, i a més de la calma, el bon clima i alguns restaurants francament recomanables, li queden molt a prop llocs com la platja de Santa Catalina, les restes imponents del denominat Pescante, o el nucli històric d'Agulo, al terme del qual hi ha també el Centre de Visitants de Juego de Bolas, recentment inaugurat i probablement un dels millors que he vist mai: visita més que recomanable per a conèixer millor l'illa i, sobretot, per planificar adequadament la visita al parc nacional. 

 

Diferents paratges a Garajonay: Reventón Oscuro (que ve a significar "costera fosca"; em va xocar això de "reventón", un significat que no coneixia); penyes de los Roques; bruguera de cim a prop de Tajaqué; bosc a Pajarito; Alt de Garajonay (1.484 m), amb la reproducció d'un altar de sacrifici aborigen; vistes des del cim (amb la Fortaleza de Chipude a la dreta); i vistes de laurisilva (de vessant i de fons de vall) al Bosque del Cedro, 

En tot cas, no és tampoc la meua intenció estendre'm massa ací en indicacions concretes (tips, crec que en diuen ara) respecte a les quals abunda a la xarxa informació fiable i detallada. Ho deixarem, doncs, en que un dels dos dies d'estada completa a la Gomera el vam dedicar, pràcticament íntegre, a caminar per l'extraordinari monteverde de Garajonay, aprofitant un dels senders abalisats --el més llarg, de fet-- del parc nacional; també en aquesta ocasió, puc assegurar que totes les recomanacions (les dels amics i les de la xarxa) estaven més que justificades, i fins i tot gosaria qualificar com a imprescindible la visita a l'excepcional i encisador Bosque del Cedro. Quant a la segona jornada íntegrament gomerenca, aprofitàrem el camí cap a l'abellidor Valle Gran Rey, on teníem previst fer una eixida en vaixell per a observar cetacis, per a conèixer alguna zona de Garajonay --com la de Laguna Grande-- que no havíem caminat el dia anterior i per visitar, al llogaret de El Cercado, el Centre d'Interpretació dedicat a les Loceras, terrisseres tradicionals de l'illa; el passeig en vaixell, per cert, una delícia. I la veritat és que amb això, i una estoneta de passeig l'endemà per San Sebastian de la Gomera, capital de l'illa, mentre esperàvem l'hora d'embarcar per tornar cap a Tenerife, vam donar per acabada una visita breu i  indubtablement intensa, però que ens va deixar, també sense cap dubte, amb ganes de més. Pel verd, pel blau, i per moltes altres coses. 

Laurisilva i bailadero de bruixes a Laguna Grande, Garajonay; capçalera del Valle Gram Rey; centre d'interpretació de la terrisseria tradicional gomera, a El Cercado; port de Valle Gran Rey; baldrigues, caps d'olla i dofí mular. Baix, la Torre del Conde a San Sebastian de la Gomera, porta d'entrada (i d'eixida) a l'illa per via marítima.