Geografia humana

Quan es tracta de fer-se una idea del patrimoni natural d’un territori i no es compta amb massa temps per explorar-lo, els espais naturals protegits solen ser una opció especialment recomanable. En el nostre cas, tres dels quatre parcs nacionals declarats al territori frisó –en total, n’hi ha actualment vint-i-dos al conjunt dels Països Baixos-- ens quedaven relativament a mà des del lloc on ens allotjàvem. A això cal afegir el ja esmentat Paisatge Nacional dels Boscos del Nord de Frisia (Nasjonaal Lânskip De Noardlike Fryske Wâlden), una de les vint àrees designades sota aquesta figura destinada a protegir àrees caracteritzades per “una combinació única de terres agrícoles, natura i història cultural”, com també d'altres espais inclosos en la denominada Natuurnetwerk Nederland, la xarxa ecològica dels Països Baixos que abasta un 21 % de la superfície continental de l’estat. Entre les àrees qua la formen n'hi ha de gestionades pels governs estatal i provincials, però moltes altres depenen d'associacions i organitzacions no gobernamentals com Natuurmonumenten, entitat de referència en custòdia del territori --compta actualment amb 968.000 socis i donants i més de 8.000 voluntaris-- que gestiona tres-cents cinquanta-cinc espais d’alt valor  natural, amb una superfície de cent dotze-mil hectàrees.

Marjals, pastures i boscos constitueixen una part fonamental de la natura frisona, i el Parc Nacional d’Alde Feanen alberga alguns dels millors exemples d’aquests hàbitats i de les espècies que hi viuen, amb especial referència a la majestuosa i escassa àguila marina, que va tornar a reproduir-se al país el 2006 després de segles d’absència. No tinguérem la sort de veure-la en aquesta ocasió, però els recorreguts per la rodalia d’Earnewâld, on hi ha el centre d’informació del Parc, resulten francament recomanables per fer-se una idea dels valors de l’espai, gestionat per l’associació It Friske Gea (“El Paisatge Frisó”, amb 28.000 membres i 21.000 hectàrees administrades) en coordinació amb diversos departaments provincials, i l’origen del qual està relacionat amb l’extracció de torba al llarg dels segles XVIII i XIX. Sense menystenir, però, l’interès d’aquesta mena d’aiguamolls de terra endins, he de dir que l’element que em resultava més atractiu per la seua singularitat era sense dubte el Mar de Wadden (Waadsee en frisó) i tot el seguit de sistemes ecològics als quals dona lloc, hàbitats dinàmics i canviants que a aquells que estem familiaritzats amb les pràcticament inapreciables marees mediterrànies ens resulten fascinants, sorprenents i fins i tot un poc inquietants: és difícil, en aquest context, no tindre Doggerland ben present. 

Platja d'Oosterstrand, al nord de l'illa d'Skiermûntseach; hel·leborina de fulles amples (Epipactis helleborine) als herbassars humits del Parc Nacional de Lauwersmeer; observatori Romsicht, junt al canal de Headamsleat al Parc Nacional d'Alde Feanen; centre d'informació del Parc, i algunes imatges d'aquest: escultura de llúdria al port d'Earnewâld, oca de galta blanca (Branta leucopsis), oroneta (Hirundo rustica) i falguera (probablement Dryopteris dilatata) creixen epífica sobre un tronc de salze escapçat. 

El Waadsee és una massa d’aigua d’escassa fondària  --el seu nom al·ludeix a les extenses planes d’arena i fang que queden al descobert en la marea baixa-- que s’estén entre la costa del continent i les denominades Illes Frisones, i abasta territoris danesos, alemanys i neerlandesos; declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO per constituir “el major sistema mundial ininterromput de fangars i bancs de sorra intermareals”, acull una gran quantitat i varietat d’aus, i a les seues aigües es deixen veure foques comunes i grises. L’illa d’Skiermûntseach (Schiermonnikoog en neerlandès), inclosa dins l’àmbit protegit per la UNESCO, té també la consideració de Parc Nacional, i la seua visita representava per tant una bona oportunitat per fer-se una idea, ni que fora necessàriament superficial, d’aquest paisatge extraordinari: potser en una altra ocasió en plantejarem arribar fins a l’illa caminant, però l’opció del ferri des de Lauwersoog tampoc ens va anar gens malament. I recórrer a peu o en bicicleta les dunes i les platges del parc, gestionat en aquest cas per l’abans esmentat Natuurmonumenten, una experiència altament recomanable que pot completar-se encara, a la tornada al continent, amb una visita a Lauwersmeer, el nostre tercer parc nacional. Situat en el límit entre Frísia i la província de Groninguen, l’espai uneix als valors ambientals el seu caràcter directament lligat a l’acció humana: aïllat de Wadden el 1969 per la construcció d’un dic, l’antic estuari del riu Lauwers ha acabat esdevenint un llac d’aigua dolça d’innegable interès paisatgístic i especial rellevància per a les aus.

Foca comuna (Phoca vitulina) en un banc d'arena junt a Skiermûntseach; vistes del Mar de Wadden en el trajecte amb ferri des de Lauwersoog; far del nord (Noardertoer) de l'illa; dunes i bosquets (plantats fa anys per a fixar-les) al parc nacional; gavina riallera (Chroicocephalus ridibundus); roser del Japó (Rosa rugosa), espècie exòtica molt estesa a les dunes; Búnquer Wassermann, una de les nombroses restes de la Segona Guerra Mundial existents a Skiermûntseach (hi ha un museu que se n'ocupa); el Waadsee en marea baixa des del dic que el separa del Lauwersmeer; instruccions per a veure les estrelles a un observatori del Parc Nacional, i vistes d'aquest des de les bandes de llevant i ponent. 

Lauwersmeer en particular, i les costes del Wadsee en general, constitueixen un exemple evident de fins a quin punt l’acció humana ha configurat secularment (i segueix fent-ho en l’actualitat) la geografia d’aquest país que seria radicalment diferent sense el concurs de dics, pòlders i terps, i en el què per tant la separació entre patrimoni natural i cultural resulta sovint innecessària i fins i tot inoportuna. Deixeu-me doncs que, tot i haver començat amb el primer, acabe amb el segon aquesta breu ressenya, amb dues referències específiques: per una banda, i havent de tornar ja cap a Amsterdam al final del nostre viatge, vam optar per fer-ho pel sud-oest de Frísia per conèixer ni que fora de passada alguns nuclis rellevants per diferents raons: Snits i el seu important port de terra endins que connecta amb l’Iselmar; Stavoren, a hores d'ara un poblet de pescadors a la vora d’aquest però que va ser la ciutat frisona més antiga; i molt especialment, el pintoresc poble de Hylpen (Hindeloopen en neerlandès). I per una altra: en cercar informació, abans del viatge, sobre els elements d’interès de la preciosa ciutat de Frjentsjer (Franeker), vaig passar per alt la seua rellevància com a capital del joc de pilota a mà frisó o keatsen, similar al nostre joc de llargues i del qual no solament alberga des de 1854 la què es considera la competició esportiva regular més antiga del món, sinó també diverses edicions del campionat mundial del denominat Joc Internacional, del qual la Selecció Valenciana de Pilota ha estat guanyador en diverses ocasions; una circumstància sense dubte interessant per a Francesc i per a mi, però un poc més que això per a Rafa, que n’ha estat practicant actiu d’aquest esport profundament arrelat a les nostres comarques i que en sap d’ell bona cosa. I en tot cas, una constatació més de tot el què han donat de si aquests pocs dies coneixent un poc millor la terra i la cultura d’un dels pobles més antics d’Europa del qual, com passa malauradament massa sovint, sabem molt menys del que convindria. Per cert: les vaques van ser fàcils, però els cavalls es van fer de pregar una mica més; segurament és que no miràvem on devíem.

Dic front al Mar de Wadden a prop de Harns; dues vistes del port d'Snits; cases al port d'Stavoren i monument a la Dama d'Stavoren; canals i carrer de Hylpen; església de Sant Martí (Martinikerk) a Frjentsjer; cartell d'informació en frisó: museu del joc de pilota; camp de joc en preparació per a la competició de la Permanente Commissie (PC) que tindria lloc dies després; cartell en una de les torres del camp; cavalls frisons al Paisatge Nacional de Súdwest-Fryslân; ûleboerd ("forat de mussol"), típica culminació de la teulada --sovint coberta amb senill-- de les granges tradicionals frisones pensada per a que les rapinyaires nocturnes hi accediren i mantigueren a ratlla rates i ratolins; i un despistat que passava per allà i que, veges tu quina casualitat, duia damunt una senyera d'Alcoi... 

El nord, de nou

És molt probable que, fa alguns anys, m'haguera estès més amb això d'aprofitar per fugir de la calor, però vist com està anant l’estiu a Europa, les meues expectatives al respecte són més aïna limitades. A més, és evident que Frísia no és Islàndia, i l’única volta que he estat als Països Baixos recorde haver-ne passat (supose que per allò de la humitat) per a donar i vendre, així que amb no patir massa xafogor pel dia i poder dormir raonablement fresquet per la nit, ja em donaré per satisfet. En tot cas, l'objectiu del viatge que començarem demà i que ens durà per uns dies a les vores del Mar de Wadden no són tant els refugis climàtics com els naturals i, molt especialment, els culturals: si l’any passat va ser l'extraordinària Illa de Man i la seua voluntat per recuperar l'idioma, enguany ens hem proposat saber una mica més –sense cap més pretensió que la simple curiositat-- de la llengua frisona i el seu estat a la província neerlandesa en la què encara s'hi parla i on és cooficial. I si a més a més, entre dics, pòlders, aiguamolls i plataformes de marea, tenim la sort de veure foques o alguna àguila marina (les vaques i els cavalls ja els donem per descomptats), doncs molt millor encara... Ja vos contaré si això, oant gau, en Fryslân boppe!

Hauria pogut il·lustrar açò baixant de la xarxa alguna imatge de les illes, el Mar de Wadden o la bandera de Frísia, que té la seua gràcia i m'agrada especialment. Però segur que quan torne ja hauré fet de tot això unes quantes fotos, i m'he estimat més deixar-ho per llavors. El cas és que com que no estic caminant molt aquests dies, tampoc no sabia molt bé com fer-ho, i al remat he acabat per tirar ma del Montcabrer i el Mas de Llopis, que crec que van ser l'última eixida que vaig fer abans de la canícula. Relació amb Frísia? cap, evidentment. Però per una volta tampoc m'ho tindreu en compte, veritat?

Dempeus

Tot i que amb certa controvèrsia, hom sol considerar a Ned (Edward) Maddrell, un pescador de l'Illa de Man, com l'últim parlant nadiu de gaèlic manx. Amb la seua mort el desembre de 1974, als noranta-set anys d’edat, aquesta llengua celta estretament emparentada amb l'irlandés i el gaèlic escocés va passar a considerar-se com a extinta, per bé que ja en aquell moment algunes persones, amb el suport d’entitats compromeses amb la llengua i la cultura locals, havien començat a ensenyar-la a les escoles a partir dels enregistraments que s'havien anat recollint des de mitjans del segle XX. A hores d'ara, el manx --classificat actualment per la UNESCO com a críticament amenaçat-- és parlat com a segona llengua per poc més de dues mil persones (un 2,6 % de la població de l’illa), s’hi considera com a llengua oficial juntament amb l'anglès, i s’utilitza de forma general a la senyalització i almenys en alguns documents del govern. Per contra, la seua presència als mitjans de comunicació és pràcticament testimonial, i pel moment només s’ensenya a una petita part dels centres educatius del país.

La història de la desaparició i el posterior ressorgiment --incipient encara, però aparentment decidit-- de la llengua pròpia és sense dubte una de les causes principals del meu ja antic interès per conèixer Ellan Vannin, però no és en absolut l'única. Deixant de banda allò de les carreres de motos i la fiscalitat notablement laxa, temes que no figuren ara com ara entre les meues prioritats, podria esmentar la meua curiositat pel peculiar estatus polític de l'illa, dependència de la Corona Britànica que no forma part del Regne Unit; la singularitat del seu autogovern, amb un òrgan legislatiu (el Tinvaal o Tynwald) format per dues càmeres i considerat com el parlament amb existència continua més antic del món; els nombrosos elements que configuren un patrimoni històric i natural certament remarcable, i fins i tot la seua heràldica distintiva i un poc xocant. Motius més que suficients, des del meu punt de vista, per justificar el desig d’una visita que s’ha fet esperar, però que finalment hem pogut complir fa només uns dies. I amb molt bona companyia, perquè a més de l'amic Rafa Enguix, company habitual en aquestes escapades, també hem pogut comptar en aquesta ocasió --i tan de bo que no siga l'última-- amb Francesc Gisbert, que a més de moltes altres coses, de llengües amenaçades en sap bona cosa. Tot plegat, un parèntesi curt però ben aprofitat --l’illa, amb una superfície pràcticament idèntica a la d’Eivissa i ben comunicada internament, és pot recórrer de cantó a cantó sense cap dificultat-- mentre arriben unes vacances que encara hauran d’esperar unes setmanes, i que em tem que tindran també enguany un caràcter marcadament viatger. I quant a aquest, a falta de dir alguna cosa més concreta en un altre moment, ho deixarem en que ha pagat sobradament la pena conèixer un poc millor un país que ha fet de la resistència un dels seus trets essencials: “Quocunque Jeceris Stabit” (“Onsevulga que el llances es mantindrà dempeus”), diu el seu lema, i sembla decidit a demostrar-ho.

Entre aquesta entrada i l’anterior ha transcorregut pràcticament un mes complet, el de juliol, que com veieu pot considerar-se en blanc a efectes del blog. I he de dir, a poc que hi pense, que no ha estat en aquest cas per falta de temes sobre els quals escriure, sinó perquè molts d’ells --la majoria, de fet--em posen de tan mal humor i em fan sentir tan impotent que cada volta que m’he enfrontat a la pantalla amb la voluntat de dir alguna cosa sobre ells he acabat per deixar-ho córrer. Què dir, que no haja estat dit ja, sobre l’inqualificable genocidi dels palestins a Gaza, la misèria moral de Mazón i els seus acòlits, la falta de pudor d’un supremacisme castellà cada volta més envalentit o la revitalitzada ofensiva contra el valencià --amb alguna complicitat ignominiosa-- per part de la dreta extrema i l’extrema dreta, per esmentar només alguns dels temes que m’amoïnen? Crec que hauria de pensar-ho amb un poc més de calma, però potser és aquesta sensació --que ja hi ha massa gent dient coses i expressant opinions tan prescindibles, com a mínim, com la meua-- la què ha fet que, a diferència d’unes altres èpoques de la línia, faça ja algun temps que allò que escric ací té a veure sobretot amb el que faig i no –o no molt—amb el que pense. O potser és, simplement, que fa molta calor, estic cansat i necessite unes vacances...

De dalt a baix: l'original bandera de Man amb la característica trisquela; l'illa d'Yn Cholloo (Calf of Man);
castell de Balley Chashtal (Castletown); Cronk-y-Keeillown (Tynwald Hill); far de Maghal (Maughold);
tombes neolítiques de Cashtal yn Ard; cim de l'Sniaull (Snaefell), la muntanya més alta de l'illa amb 621 m;
bosc de Ballaglass Glen; casa tradicional a Creneash; escut a l'edifici del Tinvaal, a Doolish (Douglas);
foca grisa a Yn Cheyllys (Calf Sound); Loch Promenade a Doolish; i una ovella de la raça Loaghtan Manx,
amb les quatre banyes --fins a sis, de vegades-- característiques.