Mapa i mappa

Sempre he pensat que trobar els noms amb els que batejar els més de quinze-mil tàxons, entre gèneres i espècies, que Linné va descriure en la seua vasta obra sistemàtica, degué representar per al genial científic suec un esforç d'imaginació molt considerable. Molts d'aquests noms tenen el seu origen en obres gregues i llatines --no necessàriament relacionades amb la història natural-- de les quals Linné era un profund coneixedor. Els noms dedicats a altres científics i naturalistes són també relativament freqüents, i tampoc no falten els derivats de termes populars procedents de moltes llengües europees o de l'àrab. Sovint, però, els noms escollits per Linné demostren la seua prodigiosa capacitat d'observació, com també i en ocasions un peculiar sentit de l'humor: convindreu, a la vista del seu particular disseny, que designar aquesta conquilla com a Cypraea (a hores d'ara, Leporicypraea) mappa sembla d'allò més escaient.

Fins fa uns anys, els taxonomistes, com el propi Linné, feien servir de forma quasi exclusiva les diferències morfològiques (de vegades subtils) per justificar la separació entre unes espècies i unes altres. Prenent com a base aquest criteri, Leporicypraea mappa es considerava com una única espècie, relativament comuna i estesa per la pràctica totalitat dels oceans Índic i Pacífic des de sud-Àfrica fins a Polinèsia, per bé que diferenciada en diverses varietats més o menys locals i no sempre fàcilment distingibles entre elles. Però en els últims anys, la generalització de l'ús de les tècniques moleculars i genètiques, en aquest com en altres grups d'éssers vius, ha modificat profundament els criteris taxonòmics que s'hi apliquen: de vegades, formes morfològicament dispars no mostren diferències genètiques significatives que justifiquen la seua consideració com a tàxons distints. En altres casos, però, es produeix la situació inversa, i poblacions difícils de distingir només pels seus trets morfològics mostren entre elles distàncies genètiques notables (explicables, per exemple, per l'existència de barreres físiques, ecològiques o de comportament que limiten l'encreuament recíproc entre elles). En aquest cas, cadascuna d'aquestes poblacions genèticament diferenciades és considerada com una unitat evolutivament significativa (ESU, per les seues sigles en anglès) i passa a merèixer una consideració taxonòmica especial.

Leporicypraea mappa representa un bon exemple d'aquesta última situació: d'ençà que el biòleg nord-americà Christopher Meyer va començar, a finals dels anys 1990, els seus estudis genètics en cipreids, la que antigament es tenia per una única espècie ha experimentat diverses reinterpretacions taxonòmiques, que l'han duta --pel moment-- a ser disgregada en fins a nou tàxons diferents agrupats, al seu torn i segons els autors, en quatre o cinc espècies distintes: L. geographica, indopacífica (i dins de la qual hi ha qui diferencia algunes poblacions del Pacífic, que consideren una altra espècie denominada L. rewa); L. rosea, pròpia de les costes de l'est d'Africa; L. mappa en sentit estricte, que sembla centrada en les Filipines i la seua rodalia; i L. viridis, que s'esten des de Nova Caledònia fins a la Polinèsia. Un esquema que encaixa bé amb les dades genètiques disponibles, i que s'adiu amb les hipòtesis sobre l'evolució del grup.

Dalt, a l'esquerra, ,L. viridis subsp viridis. A la dreta L. mappa s.s. Baix, a l'esquerra, L. rosea subsp rosea. A la dreta, L. viridis subsp admirabilis. Com pot comprovar-se, la distinció morfològica entre elles no sempre és senzilla. 

Tard o d'hora, les vicissituds taxonòmiques que afecten a les Leporicypraea --i a altres grups-- tenen un reflex inevitable en les meues calaixeres i les seues etiquetes: la publicació d'una nova monografia representa revisar tots els exemplars de la col·lecció per veure si s'adapten millor o pitjor a les últimes propostes, ben entès que, com és evident, no compte amb la possibilitat d'analitzar genèticament els meus exemplars i que m'he de guiar per la procedència atribuïda a cadascun d'ells i, si fóra el cas, pels eventuals matisos morfològics --color i dibuix del disseny, forma de la conquilla, etc-- que permetrien diferenciar-los. Hi ha, però, altres trets que, sense deixar de ser morfològics, resulten  si més no curiosos quan es fan servir per a diferenciar unes formes d'unes altres: recentment, dos especialistes en el gènere (Felix Lorenz i Randy Bridges) han reparat en el fet que, a diferència del que passa amb la resta de les formes de L. rosea, els exemplars procedents de les illes de Maurici i la Reunió no reaccionen a la llum ultraviolada; com que aquesta propietat depen de la presència de determinades proteïnes en la conquilla i, per tant, estaria determinada genèticament, n'han descrit per a la població de les Mascarenyes la subespècie ultraviola. La qual cosa ha tingut com a conseqüència, a banda d'un notable increment en el preu dels exemplars d'aquesta procedència, que haja hagut d'afegir, a la lupa i als llibres que constitueixen el meu equip habitual d'identificació, una petita làmpada de llum ultraviolada. I que l'antiga, comuna i intranscendent L. mappa haja esdevingut un dels tàxons més interessants per als estudiosos i els col·leccionistes; potser Linné ja en sospitava alguna cosa, perquè ara mateix diria que fa falta un mapa per a navegar per la procel·losa i canviant taxonomia de les mappa.

Imatge amb llum ultraviolada de L. rosea subsp aliwalensis (sud-Àfrica), amb la seua fluorescència roja característica a aquesta longitud d'ona, i L. rosea subsp ultraviola (Maurici), que no mostra cap reacció, 

Homònims

Els codis internacionals que regeixen la nomenclatura científica de plantes i animals estableixen com a regla bàsica --i indiscutiblement lògica, atès que allò que es busca és evitar ambigüitats-- que dos tàxons diferents que pertanyen a un mateix regne no poden tindre mai el mateix nom; és a dir, no poden ser homònims. Si un gènere, posem per cas d'insectes, va ser batejat per algú amb un nom determinat, cap altre gènere de cap altre grup d'animals --de mamífers o d'aus, per exemple-- pot fer servir el mateix nom. Si pel que siga es produeix aquesta circumstància, i seguint el principi de prioritat, aquell que haja estat proposat més tard serà considerat com a invàlid, i haurà de ser substituït per un altre (el primer disponible, per ordre d'antiguitat) que no done lloc a possibles confusions. Però quan l'homonímia afecta a animals, d'una banda, i a plantes, fongs o algues, per altra, la situació és diferent: tot i que tots dos codis --el de Nomenclatura Zoològica i el de Nomenclatura Botànica--- recomanen que s'evite, una planta i un animal poden tindre noms científics idèntics sense que això es considere una infracció de les normes nomenclaturals.

De les desenes de milers de tàxons que s'han descrit fins a la data, només n'hi ha uns pocs centenars --quasi sempre, a nivell de gènere-- que es troben en aquesta situació. Però no cal anar massa lluny per trobar-ne bons exemples. Així, si eixiu a passejar per les nostres muntanyes amb un ornitòleg i vos diu que ha vist una Prunella, una Linaria o una Oenanthe, heu de saber que està parlant-vos de pardals de bardissa, passerells i còlbits. En canvi, si qui vos acompanya en la vostra passejada és un botànic, és possible que faça servir aquells mateixos noms, però al que estarà referint-se és a una petita i acolorida labiada, a algun tipus de gallet i als fenolls d'aigua. Per la qual cosa, i a efectes d'evitar disgusts i malentesos, sempre és recomanable que tracteu d'identificar prèviament a quin grup pertany el vostre (o la vostra) eventual acompanyant: si va vestit com si anara a ocupar Bagdad, carrega amb un telescopi que pesa un quintar i té tendència a anellar tot el que troba, és quasi segur que esteu en mans d'un ornitòleg. En canvi, si s'acatxa contínuament, no para de fer fotos a tort i dret i s'acosta les herbes als ulls i les mira fixament com si volguera hipnotitzar-les, no ho dubteu: botànic. Això si, aquests últims són (som) molt més guapos. De llarg.

Ornitòlegs (de la subespècie gregaria) en el seu hàbitat natural. De la xarxa 

Bromes a banda: feia temps que no veia en les meues passejades per la comarca còlbits rossos, uns ocellets migradors relativament comuns però que sembla que, com moltes altres espècies pròpies de medis oberts, no són ara tan abundants com abans. Aquest mascle em va eixir al pas fa uns dies a la Serra d'Alfaro, i a la vista de la seua persistència en intentar captar la meua atenció, devia tindre el niu ben a prop. Per cert: el nom genèric Oenanthe, que comparteix amb els fenolls d'aigua, significa en grec "flor de la vinya"; això, però, ja és una altra història...

Valor afegit

És el que té treballar amb gent sabuda i entusiasta de la seua faena: baixes a prendre un cafè, i t'assabentes –potser vosaltres n'havíeu sentit a parlar, però jo no ho sabia-- que la varietat més cara del món d'aquesta infusió es produeix en Indonèsia, i té la curiosa particularitat de què els grans són prèviament consumits (i, per tant, parcialment digerits i posteriorment defecats) per una espècie de civeta pròpia d'aquelles terres. El nom amb que es coneix en indonesi ("kopi luwak") significa precisament “cafè de civeta”, i segons he vist, per una tassa es poden arribar a pagar vuitanta dolars. Raó, aquesta, que no solament facilita el frau –amb tota seguretat, no tot el kopi luwak que es comercialitza com a tal ho és en realitat, tot i que fa poc s'ha anunciat un mètode per poder comprovar-ho-- sinó que també ha donat lloc a la captura i el comerç incontrolat de diverses espècies de civetes: originalment, el fruits consumits eren recollits en els mateixos cafetars a partir dels excrements d'aquests vivèrrids que hi viuen en llibertat, però a hores d'ara hi ha autèntiques granges en les quals els animals es mantenen en condicions sovint penoses i sotmesos a dieta rigorosa de baies de cafè per tal d'incrementar-ne la producció.

Imatge de la xarxa

De fet, van ser aquestes qüestions –l'eventual amenaça sobre algunes poblacions silvestres de civetes asiàtiques, i la injustificable situació a què són condemnades moltes d'elles per una pràctica que, segons totes les aparences, no passa de ser una moda extravagant-- les que van fer que el 'cafè de civeta' isquera a la conversa l'altre dia. El cas és que, a banda de les implicacions ambientals i conservacionistes de l'assumpte, no deixe de pensar des d'aleshores en com és de curiós tot allò del valor subjectiu i la utilitat marginal; però sobretot, m'admira la perspicàcia de qui va saber veure, en la femta d'un animalet, un ús que, gràcies a l'esnobisme de la nostra civilitzada societat occidental, ha acabat esdevenint un autèntic filó. I el negoci, a més, sembla que segueix creixent, perquè segons he pogut saber també es comercialitza, amb l'evocador nom de 'Black Ivory', un cafè produït a Tailàndia a partir d'excrements d'elefants. Així que ja ho sabem: adequadament processada i amb una presentació escaient, pot treure's profit de qualsevol merda. I si m'apureu, de ministres (i conselleres) d'educació, segurament també.