Antoni Calero Picó, "Guia excursionista de la Serra Mariola"
Em resulta impossible, cada volta que m'acoste al recòndit barranc de la Teixera de Mariola, no evocar les senzilles però encertadíssimes paraules del mestre Calero: poc llocs hi ha, entre tantes i tan estimables raconades com alberga encara la nostra Diània, en els què un paisatge meresca amb tanta propietat el qualificatiu de "poema". Apartat, misteriós, sagrat, remot... paraules, també, d'un dels primers llibres sobre la serra que recorde haver tingut a les mans, que van venint-me al cap mentre camine, runar amunt, vora els teixos i els roquers que els arreceren. Com em ve també al cap la paraula relíquia, tantes vegades associada als teixos i les teixedes que ha acabat semblant fins i tot un tòpic, però que en un dels seus sentits etimològics (del llatí reliquiae, llisc a la xarxa: "allò que queda") pot aplicar-se amb tota propietat a l'arbre i a les cada vegada més escasses arbredes que forma: hom recorre sovint als freqüents testimonis toponímics associats als teixos (sense parar atenció, a vegades, al fet que algun que altre "tejar" de les velles i castellanitzades cartografies de les nostres serres no es refereix als "tejos" sinó a les "tejas") per il·lustrar indrets i paratges que, a la vista del seu nom, devien haver-los albergat però en els què a hores d'ara l'espècie es troba absent.
Relíquia, doncs, és la Teixera; però també relíquies, dins d'ella, la trentena d'arbres que encara queden en peu i que són els que van sobreviure al foc que, allà cap als anys de mil nou-cents vuitanta, va acabar amb una cinquantena llarga dels exemplars --alguns d'ells, allò que ara en diríem monumentals-- que encara per aquells anys esguitaven l'empinat pedregar que vaig recorrent. Guanye, finalment, la capçalera del barranc, als peus del pic que a Agres anomenen simplement el Teix; mirant cap avall es distingeixen, en la distància, els protectors que delaten els petits teixos, plantats pels companys que s'hi dediquen, i que tracten de reforçar i rejovenir una població que mostra dificultats evidents per a regenerar-se de forma natural. Ja siga pel canvi, també cada volta més evident, de les condicions climàtiques que li resulten propícies, o bé per la pressió dels herbívors, que sembla afectar de forma dràstica --i malgrat la reconeguda toxicitat de la planta-- a la supervivència dels plançons de llavor, totes les dades apunten a que, sense mesures de gestió i de protecció, la conservació a mitjà termini d'aquest hàbitat excepcional pot veure's seriosament compromesa. I tan de bo que s'aconseguisca: etimològicament parlant, diu la xarxa, relíquia es vincula també amb relinquere, que ve a ser "abandonar, deixar enrere"; i aquesta accepció, sobretot en aquest context, ja no m'apanya tant...
