D'abril a abril

Va avançant aquest abril ressec entre calorades impròpies i molestes calitges, i a mi, que aprecie les cada volta més estranyes primaveres dignes de tal nom, se m'està fent tot plegat bastant amoïnador. De fet, resistic la temptació de recórrer a Sabina (o pitjor encara, a Fito, ja sabeu: "después de un invierno malo, una mala primavera...") perquè encara no hem arribat ni a la meitat del mes i trobe precipitat i fins i tot un poc injust no donar-li almenys una oportunitat d’esmena per improbable que em parega. Bé, per això, i també perquè malgrat que el clima (i la política, ai) no han millorat gens des de llavors, quan compare aquest abril amb el de l'any passat, amb tantes incerteses acabades d'encetar i tot el camí que quedava encara per davant, crec sincerament que tinc poques raons per a queixar-me. Pel moment, hui el cel torna a ser blau i brilla el sol; ja veurem demà com va la cosa.

Resultava curiós, caminant l'altre dia per la serra d'Almudaina (aquesta volta, des de Benimassot fins el Tossal Blanc, tot passant pel despoblat morisc de la Torreta i la Font de Frau), veure el contrast entre la boira que a primera hora del matí cobria el fons de les valls que l'envolten i la polsosa calitja que anava estenent-se per una capa superior entrant des de llevant. Una perspectiva diferent de la serra, en la què les ferides de l'incendi de l'agost del 2022 es fan encara dolorosament paleses, però que encara guarda racons ben estimables i on el verd i la vida van recuperant a poc a poc el seu espai, encara que siga molt més lentament del que ens agradaria.

Averanys

Primer va ser una parella de corbs, sobrevolant la serra amb el seu grall característic. Tot seguit, les sorolloses gralles de bec vermell, escarotades en acostar-me als roquers en els que potser estaven criant. Poc després, el que diria que era --també pel seu cant, que he sabut que es diu cluqueig-- una cornella, i encara més avant, un còlit negre esmunyint-se entre les pedres.... Simple casualitat, evidentment; però crec que aquell matí, en la estimulant caminada que em va dur de vesant a vesant de la serra d'Almudaina --des del el castellet de Seta fins el barranc de la Penya Blanca-- no em va quedar per veure cap dels ocells negres que viuen a aquestes muntanyes. Sort que no crec en averanys...

Dient d'averanys i d'altres creences: en pocs dies de diferència he vist aquest símbol, gravant en la roca, en dos llocs diferents de la comarca: a la casa de la Costurera, a peus del mateix castell de Seta, i a l'interessantíssim barranc del Pantanet d'Alfafara, del qual deixe pendent parlar en millor ocasió, Ignorant com sóc d'aquestes coses, tot el que he pogut arribar a esbrinar és que es tracta de creus de les anomenades patriarcals pel doble travesser, a les quals s'ha afegit encara un altre traç --triangular en un cas, en forma d'ics en els altres-- en la base. Ignore, com dic, quin és el sentit particular d'aquests símbols, més enllà del seu més que probable paper de protecció de les edificacions en els quals foren gravats, en ocasions junt amb altres creus de tipus 'convencional'; però en tots dos casos, el tipus de creu --incloent els traços de la base, que podrien ser una representació estilitzada dels àngels amb la qual sol ser representada-- recorda molt a l'anomenada Creu de Caravaca, la reputació de la qual com a protectora front a tota mena de mals --des de les tempestes fins el mal d'ull-- i com a garantia de prosperitat va més enllà, fins i tot, de les creences cristianes.