Contra la indecència

Encara nois, encara

Trenta anys ja amb l'Ovidi fent vacances. I la seua veu, tan necessària ara com sempre, i potser encara més: contra el feixisme i totes les seues manifestacions (noves i velles, domèstiques i globals, digitals i analògiques, provocadores i encobertes...), justa la fusta, just el garrot. 

Imatge de la xarxa

D'orígens

Un any més i malgrat tot, recordem els nostres orígens perquè sabem qui som i d'on venim, però també i sobretot on volem anar. I com que no tinc ganes hui de dedicar ni un sol segon a hipòcrites, toreros, ignorants, arribistes i beates, ho deixarem així: no són, és evident, temps fàcils, però ni els feixistes declarats ni aquells que, amb cínica complaença, els han obert les portes per a què vagen avançant-los la faena bruta, han de poder amb nosaltres. Pel País Valencià, ara i sempre, visca la terra i feliç Diada!

Repasse allò que he escrit ací al llarg dels anys tal dia com hui, i seguisc quedant-me amb la que va ser la primera entrada un 9 d'Octubre allà pel 2010. La qual cosa, segons es mire, no deixa de ser un poc depriment: no solament els feixistes segueixen fent de les seues, sinó que ara ens governen. Seguim ací, en tot cas, i la lluita serà llarga ...

Poble

Ja he dit altres voltes que mai no he acabat de sentir-me còmode amb tot el que envolta aquesta data: lluny som --o hauríem de ser-ho-- de records inútils i de velles passions. Però em costa també resignar-me a veure-la reduïda, any rere any, a banal festeta autonomista o, encara pitjor, a festí propiciatori per a feixistes, botiflers i altres infames carronyaires. Així que ho deixarem, com altres voltes i un any més, en allò que el 9 d'Octubre té de símbol, de desig d'un futur per al País Valencià que encara és lluny però al qual no renunciem. Visca la terra, doncs, ara com sempre, i feliç Diada!

Poble, recorda't

del que de tu s'espera

al cap dels segles.

Dus, damunt els teus muscles,

el feix de l'esperança

Poble, retroba't

en la profunda argila

de compartides

passió i confiança.

Retroba't en la fúria!

Vicent Andrés Estellés

Guerrillera Mariola verda

Probablement ja ho sabeu, però és una bona notícia i, d'aquestes, sempre val la pena parlar-ne: enguany, la meua estimada Mariola tindrà el seu primer Aplec. L'organitza l'Assemblea dels Pobles de la Mariola, i tindrà lloc a Alfafara (el Comtat) els dies 4 i 5 d'octubre; si voleu més informació o voleu donar suport a la iniciativa, no deixeu de visitar la seua pàgina. Des del cor del País Valencià, Mariola, la "Guerrillera Mariola verda" d'Estellés, també es mou. I som molts els qui, com la pròpia Assemblea, ens afegim al prec del poeta:

"I pregue més: et pregue pels teus fills.

Preserva, tu, aquesta raça indòmita, 

aquest futur de gegants i senyeres!"

Qualsevol nit...

Dissabte passat, com cada any per aquestes dates, el Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera va celebrar, amb la col·laboració d'altres entitats i col·lectius de la Safor, la seua pujada nocturna al Mondúber. Tampoc enguany vaig poder acompanyar-los --dissabte a la nit jo estava de boda per terres del Vinalopó-- però, atenent a la seua amable invitació, els vaig fer arribar quatre ratlles, una part de les quals no em puc resistir a reproduir ací:

Han passat moltes coses des de l’última volta que em vaig aplegar ací amb tots vosaltres. Bones, moltes, però també dolentes. Ens han deixat amics i companys; el foc ha tornar a assolar les serres del País, de la comarca i el mateix Mondúber, i la cobdícia i l’estupidesa d’uns quants segueix amenaçant les planes, les platges i les marjals que queden ara mateix als vostres peus. Però a tot això, i a molt més, vosaltres, les persones i les entitats de la Safor, molts dels què aquesta nit esteu ahí, heu sabut donar-li resposta des del coratge, la fermesa i la imaginació. Fent bandera de les paraules –encertadíssimes-- de Maria Josep Escrivà, heu treballat i seguiu fent-ho sense descans per tal que sempre, sempre, vença el verd.

Hi ha molta gent, al nostre País i fora d’ell, interessada en fer veure que som una societat adormida, tova, dòcil i vençuda. No seré jo qui negue que, amb massa freqüència, els fets --i les majories absolutes-- semblen donar-los la raó; però nosaltres sabem que només ho sembla. Malgrat tots els entrebancs, malgrat els silencis, els menyspreus, les dificultats i les agressions --moltes de les quals venen de qui se suposa que ens representa a tots i a totes-- hi ha un País Valencià diferent, real, actiu i compromès, que mai s’ha resignat al paper al què han volgut relegar-lo, i que creu en un futur diferent i més digne per a la seua terra, la seua llengua i la seua gent. Un País Valencià del qual vosaltres –persones, col·lectius, entitats—en sou exemple viu i part insubstituïble.

M’agradaria que, si més no amb la mateixa freqüència amb que la nostra terra és notícia per la corrupció, la incompetència i els excessos dels nostres governants, ho fora també per la capacitat de resistència, per l’entusiasme i la creativitat amb que una part gens menyspreable de la nostra societat fa front a una situació de la qual l’autèntica majoria de valencianes i valencians no és còmplice, sinó víctima. M’agradaria que es reconeguera el vostre esforç i el de molta gent com vosaltres arreu de les nostres comarques; que es divulgaren i es valoraren com mereixen experiències originals i pioneres que van molt més enllà de la mera conservació ambiental i que exploren nous models en l’àmbit econòmic, social o cultural, projectes que obrin camins i que representen un referent imprescindible per a tots aquells que ens interessem per aquestes qüestions. 

Estic convençut que comencen a bufar nous vents per a la nostra terra. Potser es tracta, encara, d’una brisa suau, però vull pensar que res no podrà parar-la i que anirà a més. Vivim encara temps complicats, però la situació ha de començar a canviar, i és probable que ho faça abans del que ens pensem. Serà llavors l’hora d’aprofitar l’experiència, de les propostes en positiu, dels acords, de la generositat, d’unflar les veles i mirar avant. Serà, o millor encara, comença a ser-ho, i convé que no ens encantem perquè ens queda encara molta faena per davant i –ho dic sovint—ens han deixat molta merda per agranar. Ells, malgrat tot, faran el possible per evitar que gire el vent, i no ens ho posaran gens fàcil: tenen els diners, les màquines, mentides que han volgut fer-nos passar per veritats i lleis fetes a la seua mida. Però la nostra força és molt major, perquè pot encabir-se sencera en uns pocs versos d’Estellés: 

Segueix, empeny, ens agrupa, ens convoca

i no podrem defraudar-la o deixar-la. 

M’estime molt el meu País.

Ja ho dit més d'una volta: al meu parer, qualsevol possibilitat de canvi real i durador al País Valencià passa per consolidar, estendre i enfortir el paper dels seus moviments socials. I una bona forma de fer-ho és, també, conèixer --i reconèixer-- la tasca de moltes persones i entitats que, des d'àmbits molt diversos i sota visions també diferents, segueixen malgrat tot fent camí. I per cert, i ja que parlem de la Safor: em sume també a les veus que exigeixen a l'inefable alcalde de Gandia que faça ús del poc coneixement que sembla tenir, i que respecte l'escultura d'Antoni Miro que commemora la Batalla d'Almansa. Encara que els madrilenys "no l'entenguen".

No ens faran callar

Hui més que mai, al costat de la bona gent de Burjassot, i del seu alcalde, Jordi Sebastià, a qui l'extrema dreta --la mateixa que fa servir, de forma sistemàtica i amb una impunitat insultant, la mentida, l'amenaça i l'agressió-- ha posat en el punt de mira amb el beneplàcit, en aquest cas explícit, dels suetonis que ens governen. Ho he vist en molts dels comunicats que, arreu el País, estan manifestant el seu suport a l'alcalde de Burjassot, i ho faig meu perquè em sembla --hui més que mai-- especialment adient: no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu.

Full de ruta

Tal vez yo protesté, yo protestaron,

dije, tal vez, dijeron: tengo miedo,

me voy, nos vamos, yo no soy de aquí,

no nací condenado al ostracismo,

pido disculpas a la concurrencia,

vuelvo a buscar las plumas de mi traje,

dejenme regresar a mi alegria,

a la salvaje sombra, a los caballos,

al negro olor de invierno de los bosques,

grité, gritamos, y a pesar de todo

no se abrieron las puertas

y me quedé, quedamos

indecisos

sin vivir ni morir aniquilados

por la perversidad y el poderío,

indignos ya, expulsados

de la pureza y de la agricultura. 

Pablo Neruda

No és solament no tindre temps per dedicar-lo al blog, que també; és, sobretot, el malhumor permanent i la sensació que la major part d'aquest temps es dissipa fent voltes al mateix, pensant sobre el que ja està massa pensat, esmerçant forces no per avançar sinó per tractar de no retrocedir massa. S'imposa trencar aquest cercle viciós, eixir d'aquesta òrbita frustrant i estacionària, tornar a la negra olor d'hivern dels boscos. No perdem més temps, doncs: doneu a Wert --a tots els Werts-- per oportunament insultat, i anem per feina que el viatge és llarg. Alegre i combatiu, bon cap de setmana!

La grandària importa

És evident que el problema no és que no se sàpiga mesurar --a aquestes alçades de la història comptem amb  dispositius i mecanismes fiables per a quantificar pràcticament totes les magnituds físiques, des de l'escala còsmica fins la subatòmica-- sinó més aïnes per què se sent la necessitat de falsejar les mesures de manera conscient i premeditada. I, quant a aquesta pràctica tan estesa com lamentable, jo diria que el problema de fons --a banda de en que hi ha qui té més barra que Napoleon-- radica quasi sempre en allò que podriem anomenar valors acceptables de referència. Verbigràcia: si, segons he vist en una ràpida ullada a a la xarxa, la grandària mitjana del penis dels espanyols és de 13,58 centímetres --no he trobat referències específiques als Països Catalans, però tampoc no em consta que existisca pel moment cap evidència d'expoli genital-- els vint-i-dos centímetres llargs que s'atribueixen al pixorro de Nacho Vidal no deixen de ser una magnitud remarcable. Probablement, si algú volguera atribuir-se --ves a saber per quina raó-- un piu de dimensions fora del normal, és d'esperar que situarà aquestes per damunt de l'esperable però dins un rang de variació raonablement ajustat als extrems que es consideren plausibles per a la nostra espècie, encara que només siga per una raó de credibilitat: posem que vint centímetres --ei, sis i mig més que la mitjana!-- poden ser versemblants sense necessitat de mostrar un certificat mèdic; però si em dius mig metre, només hi ha una resposta possible: ni de conya.

Pose l'exemple perquè, a poc que pensem, ens adonarem que cent-mil persones --si fa no fa l'aforament del Camp Nou, o una volta i mitja tota la població d'Alcoi-- és molta, moltíssima gent; tanta, que ajuntar-la en un mateix lloc i per una mateixa raó no deixa de ser una cosa ben remarcable i que, em tem, no passa més que molt de tant en tant. Però mentre semble que el valor de referència acceptable per mesurar l'èxit d'una manifestació siga, posem per cas, un milió de persones --xifra en cap cas impossible d'assolir, però realment excepcional--, cada volta que vulguem donar a entendre que una convocatòria ha sigut un èxit haurem de tornar a estirar les xifres (o minimitzar-les, sovint de forma tant o més patètica, si volem que semble el contrari), ignorant a qui ofereix --o oferia-- mesures més contrastades i, el que es pitjor, fent un ridícul comparable a qui va per ahi presumint que la té de mig metre quan tothom amb un poc de trellat sap que ni això, ni els difamatoris sis centímetres que propala una amant despitosa i vengativa. Una possible solució? Reinstaurem la figura del mostassaf. Si més no, per a les manifestacions i les vagues generals, perquè això dels penis és una cosa molt més complicada...

La manifestació d'ahir a València, d'una imatge de El País. 350.000 segons els  convocants,
30.000 segons la  policia local. 

General i ciutadana

Per tercera vegada des que aquest blog va començar el seu camí, demà faré vaga. Com que els motius --i els recels-- venen a ser si fa no fa el mateixos que en les ocasions anteriors, vos estalviaré repeticions innecessàries. Però si les meues prevencions davant d'aquestes convocatòries tendeixen a mantenir-se, els arguments per no voler estar, ni que siga per omissió, del costat dels culpables d'aquesta situació i dels que els justifiquen i els recolzen, han crescut de forma exponencial. I segueixen fent-ho amb cada nova retallada, amb cada mentida, amb cada abús i cada amenaça als nostres drets laborals, socials, ambientals i nacionals. Hi haurà qui pensarà el contrari, però per a mi sobren raons, tot i que amb només una n'hi hauria prou: a ells --els que amenacen, abusen, menteixen i retallen-- els molesta.

Causes

Conec a bastant gent que, d'una o altra forma, s'hi sent activament implicada amb les causes més diverses. N'hi ha que dediquen una part substancial del seu temps i el seu esforç a tractar d'eradicar la pobresa en el món; d'altres s'interessen pel respecte universal als drets humans o la igualtat real entre homes i dones, molts més aspiren a aconseguir una societat sostenible i respectuosa amb el planeta... En general, són gent normal, sensible i intel·ligent. I saben, per això, que assolir els objectius pels quals lluiten és, com a mínim, complicat, i que en cap cas serà cosa de dos dies. Fan front, o volen fer-li, a problemes complexos i profundament arrelats en la societat; s'enfronten amb la ignorància i la incomprensió --quan no directament amb l'hostilitat-- de la major part de la gent que els envolta. Quasi mai gaudeixen, tret de casos molt excepcionals, de suport mediàtic o recolzament institucional, més aïna al contrari. Ho tenen --ho tenim-- molt difícil, i ho saben. Sovint es desanimen. Però no hi deixen de creure. I de lluitar: supose que pensen que, amb tot, paga la pena intentar-ho.

Parle sovint amb ells i elles d'aquestes coses. I mai no els he sentit renegar amb sanya els autors que posaren les bases tèoriques de les seues lluites, per bé que analitzen, critiquen i actualitzen aquestes bases sempre que cal. No els he vist proposar que calga suavitzar els seus plantejaments per a que més gent els accepte --"no diguem 'pobresa', que això a la gent no li agrada sentir-ho i la tira cap enrere"-- ni plantejar-se que caldria buscar una formulació menys explícita de la Declaració Universal dels Drets Humans perquè estratègicament seria un avantatge per a que certs governs l'acceptaren. Tampoc no els he sentit defensar seriosament --em sorprendria que ho feren-- que fer front a la pobresa, la tortura o la destrucció del medi ambient depenga essencialment d'aconseguir (el més prompte possible i de la forma que siga) majories parlamentàries suficients, encara que tampoc estaria malament. Però quan parlem d'una --altra-- de les causes per les que jo també vull creure que lluite (el redreçament nacional del meu País i, en última instància, la seua independència) tot això canvia... Serà que jo no entenc res, o que sóc un ingenu incorregible. O potser és que, en el fons, no deixem de pensar que hi ha unes causes més nobles que altres; fins i tot, quan és la mateixa persona qui, aparentment, les defensa.

Fins quan?

Em tinc, en general, per una persona relativament tranquil·la i tolerant, més amiga de la discussió fonamentada que de l'enfrontament inútil, i amb tendència a buscar --i, quasi sempre, a tractar de respectar-- les raons que mouen a cadascú a pensar, creure o actuar com ho fa, encara que no sempre em resulten fàcils d'entendre ni, molt menys, de compartir o justificar. Però reconec que, quan llisc coses com aquesta, m'agafa una mala llet tal que em venen unes ganes immenses de llançar a la merda tranquil·litats, raons i toleràncies. Tan se val que no coneguem tots els detalls del cas: ja n'hi ha prou que la pressumpta innocència recaiga, sempre, del mateix costat (el seu). I a més, dissortadament, ja sabem massa bé com abunden, en aquest país, els energúmens que actuen així quan es tracta de la --nostra-- llengua; quasi tots en tenim algun o alguna a prop, quasi tots ens hem topat, alguna vegada, amb ells, simplement per voler fer servir normalment, naturalment, el català. Però cada vegada en som més, també, els que ens resistim a acceptar-ho sense més, a resignar-nos a seguir sent, alhora, víctimes i còmplices. Algú de tan mala mena, algú tan desconsiderat, ignorant, neci i indigne com per ser capaç de desatendre a un ancià que té una urgència mèdica per fer servir el valencià (a Alcoi!), només mereix el major dels menyspreus. I la ràbia més gran, i un desig immens que, algun dia no molt llunyà, de la manera més clara i irrebatible, comprove per si mateix que els valencians i valencianes ja ens hem cansat d'haver de suportar-lo, a ell i als que són com ell. No és, només, una qüestió de llengua: és, sobretot, una qüestió de dignitat.


(Per cert, els companys de valencianisme.com i els blogs de Cucarella, Muntaner i Lluis Torró, han dit també la seua sobre aquesta qüestíó. No deixeu de fer-hi una ullada)

El preu de la llibertat

Volia escriure quatre ratlles, aquesta vesprada, sobre una travessia perfecta per unes muntanyes que mai deceben a qui les visita: imatges i paisatges d'una tardor esplenderosa que s'aferren al cervell --i, perquè no dir-ho, alguna que altra costera que s'aferra, hui, a les cames. Però he decidit que ben bé poden esperar, ratlles i imatges, perquè hui n'hi ha d'altres de les que cal parlar. Ara més que mai, cal parlar del Sahara. Encara que molts de nosaltres no sempre els tinguem tan presents com potser deuriem, encara que no puguem anar a les concentracions, encara que semble que no es pot fer res contra la barbàrie de la força i la vergonyosa complicitat dels nostres democràtics governs occidentals. Pel que està passant, pel que ha passat, perquè la gent d'aquella terra aspra i oblidada té el mateix dret que nosaltres a guanyar el seu futur, i per tots els companys i companyes que, també des d'ací, lluiten per ajudar-la a aconseguir-ho, hui cal parlar-ne. I demà també. Sahara llibertat!

Imatge de El Aaiun, del web Sahara Libre

9 d'octubre

Ni dels botiflers rebordonits i renegats, ni tampoc dels polítics indignes, corruptes, mediocres i aigualits. Menys encara dels feixistes de ment raquítica i moral nauseabunda, ni dels infames descastats que menyspreen la terra que els va acollir. El 9 d'octubre no és d'ells, encara que com cada any els veureu exhibint-se obscenament, fent penosa ostentació de la seua ignorància i la seua traició. El 9 d'octubre és nostre. És la nostra Diada, la dels valencians i valencianes que estem orgullosos de ser-ho, que no ens amaguem de parlar en català cada dia de l'any, que volem una terra viva i un futur digne per a la nostra gent i el nostre País. Simbolitzem quan vam nàixer per recordar-los que estem vius, i assumim la veu i la pena i l'amarga polseguera vida amunt i nacions amunt. Airegeu les senyeres i els mocadors, traieu-li a la llengua tot el profit, passeu una bona Diada!



De crítica

"Oponerse por principio a la opinión dominante, actuar siempre y sin excepción contra lo establecido, supone darle demasiado valor a la opinión dominante y establecida, rendirles un involuntario homenaje que probablemente no merecen. Equivale a claudicar ante su imperio, establecer un automatismo. (...) Quiza sea ésta una de las explicaciones de la tremenda penuria con que se formula la crítica en la sociedad actual y de la escasa rivalidad que tienen los poderosos. El sistema aprende mejor que sus críticos.

        Los sistemas se hacen inmunes frente a la crítica asumiéndola. No hay nada mejor para neutralizar una rebelión desde el poder que ponerse de su parte. Quien se manifieste contra alguien ha de contar hoy con que los destinatarios de la protesta van a declararse solidarios con ella. Podríamos afirmar que el poder de un sistema es completo cuando consigue introducir la negación del sistema en el sistema mismo. Nuestra sociedad le debe su flexibilidad a los críticos, que ya no ponen nada en peligro. Los medios de comunicación cuidan de la desviación, alimentan la inquietud de la sociedad, o sea, su disposición al conformismo. De este modo, cuando la subversión es la corriente dominante, el "mainstream", puede uno encontrarse con revolucionarios nadando a favor de la corriente, personas que hablan en los medios de comunicación contra los medios de comunicación, rutinas que se presentan como rupturas de la tradición, protestas que únicamente satisfacen el gozo de la indignación."

Hui tinc el cap com el temps. Crec que m'he refredat i la setmana està fent-se pesada, la qual cosa, junt amb la quotidiana lectura de la premsa i les ja habituals novetats sobre actuacions pressumptament tèrboles del nostre govern, des de la política de cooperació a l'educació sexual, m'ha inhabilitat per a tancar dignament qualsevol de les idees que tenia embastades per a postejar hui. Però tampoc m'abelleix escriure d'altra cosa, i menys que res del Nobel de literatura. Així és que he decidit que em posaré algun concert de trompeta de Telemann (tot i que potser tinc el cos més per a l'Adagio for Strings de Barber), em prendré un fernandol, i dedicaré el que queda de vesprada a rellegir el llibre de Daniel Innerarity què he recordat mentre fullejava el diari, i del qual he estret el fragment de dalt. Es diu "La Sociedad Invisible" (Espasa Calpe, 2004) i, des del meu punt de vista, exposa moltes idees interessants i provocadores sobre les que paga la pena pensar una estona. I demà, ja veurem.

El poble alena encara

Ni la calor, ni el so millorable, ni uns seients poc compatibles amb tantes hores d'ocupació: va pagar la pena això i més per recordar un poc més l'Ovidi, per viure --encara que fora només per unes hores-- la il·lussió d'un País viu, divers, agraït, normal. Dalt de l'escenari, molta voluntat i esforç --gràcies al Col·lectiu, una volta més-- i un poc de tot, com ha de ser. Sense fer molta memòria, i a resguard de gustos, jo em quede amb les dues versions d'Arthur Caravan ("Cues d'estels", interessantíssima; "Als companys", antològica), un "Va com va" rodó en la veu de Rebeca, de Batà (l'amic Toni Barceló, que feia reportatge, ja l'ha penjada, amb algunes altres); la "Xàtiva" de Naia, o el mordaç "El meu poble Alcoi" actualitzat per Verdcel... Bona, molt bona música amb Hugo Mas; un plaer sentir, com sempre, a Miquel Pujadó o Al Tall, i molts detalls --alguns, ben remarcables-- de tota la resta: Inòpia, Andreu Valor, Owix, Carles Enguix, Xavier Morant, Rafa Xambó, Autòmats i Xitxarra Railway. Poemes d'Estellés (dits per Rodonors Invictes), molts amics i amigues, records de tota mena i lectures molt diverses de les seues cançons, tan actuals, tan escaients, que fins i tot espanta.

Sopant, amb amics vinguts des de València només per l'ocasió, recordàvem estones, vivències i concerts. De com l'Ovidi és, ara, conegut per molta gent jove, especialment al Nord; de l'efecte que causa agafar la guitarra i cantar les seues cançons. I de què en pensaria, ell, de tot açò. Nosaltres, simplement, el recordem; i, ja de pas, li recordem al senyoret, que va ben vestidet, que estem encara ací, esperant el nostre temps. Els que l’odi han sembrat després el colliran.

Obrigado

Hoje, sexta-feira, 18 de Junho, José Saramago faleceu às 12.30 horas na sua residência de Lanzarote, aos 87 anos de idade, em consequência de uma múltipla falha orgânica, após uma prolongada doença.
O escritor morreu estando acompanhado pela sua família, despedindo-se de uma forma serena e tranquila.
Fundação José Saramago
18 de Junho de 2010

Lamente la mort --serena i tranquil·la-- de José Saramago com la d'un mestre amb quí es té un deute immens. Per les reflexions valentes i pertorbadores, per la lliçó de coherència permanent, per la crítica lúcida i l'esperit de lluita, però sobretot pels seus llibres, per tantes i tantes hores gaudint de tots i cadascun d'ells, pel llegat que amb ells ens deixa, gràcies. Moltes gràcies.

"Eren a l'habitació, Fernando Pessoa asegut als peus del llit, Ricardo Reis en una cadira. S'havia fet totalment de nit. Va passar mitja hora d'aquesta manera, es van sentir les campanades d'un rellotge al pis de dalt, És estrany, va pensar Ricardo Reis, no recordava aquest rellotge, o me'n vaig oblidar després d'haver-lo sentit la primera vegada. Fernando Pessoa tenia les mans damunt el genoll, els dits entrellaçats, cap cot. Sense moure's, va dir, He vingut per dir-li que no ens tornarem a veure, Per què, El meu temps ha arribat a la fi, se'n recorda que li vaig dir que només disposava d'uns mesos, Sí, me'n recordo, Doncs és això, s'han acabat. Ricardo Reis es va pujar el nus de la corbata, es va aixecar, es va posar la jaqueta. Va anar a la tauleta de nit a buscar The god of the laberynth, se'l va ficar sota el braç, Som-hi doncs, va dir, On vol anar, Vinc amb vosté, S'hauria de quedar aquí, esperant la Lídia, Ja ho sé que ho hauria de fer, Per consolar-la del disgust d'haver perdut el germà, No li podria ser de cap ajut, I aquest llibre, per què és, Tot i el temps que he tingut, no he aconseguit acabar-lo de llegir, Ara no tindrà pas temps, Tindré tot el temps, S'equivoca, la lectura és la primera virtud que es perd, se'n recorda, Ricardo Reis va obrir el llibre, va veure uns signes incomprensibles, unes ratlles negres, una pàgina bruta, Ja se'm fa difícil llegir, va dir, però fins i tot així me l'enduré, Per què, Així deixaré el món alleugerit d'un enigma. Van sortir de casa, Fernando Pessoa va observar encara, No ha agafat el barret, Sap més bé que jo que allà no es fa servir. Eren a la vorera del jardí, miraven els llums pàl·lids del riu, l'ombra amenaçadora de les muntanyes. Som-hi doncs, va dir Fernando Pessoa, Som-hi, va dir Ricardo Reis. L'Adamàstor no es va tombar per mirar-los, li semblava que aquesta vegada seria capaç de fer el gran crit. Aquí, on s'ha acabat el mar i la terra espera."

José Saramago, L'any de la mort de Ricardo Reis

Poemes contra els infames

Ho va encetar la Comtessa d'Angeville, va seguir Josep Porcar i s'hi va afegint més gent. Jo mateix en pensava, amb els "Lladres" d'Al Tall de divendres passat. Però em sembla que la iniciativa paga la pena i convé anar fent més gran el rotgle. No em calfaré molt el cap, en tot cas: amb tota la modèstia, deixeu-me proposar un poema fet cançó. L'Ovidi mai no sobra...


Diccionari de butxaca

Ases!
Porcs! Vaques!
Gossos! Serps!
Sangoneres!
I llops!
Són animals de la terra.
Són animals del Senyor.
Duros!
Bancs! Finances!
Or! Negocis!
Bosses!
I milions!
Són paraules de la terra.
Són paraules de senyor.
Mort!
Bondat! Fe!
Caritat! Submissió!
Pecat!
Infern!
Són paraules que en la terra
ens va deixar el Senyor
Ases!
Porcs!
Vaques!
Gossos!
Serps!
Sangoneres!
I llops!

Ovidi Montllor

Perquè vull!

Molts, a l’Ovidi, el recordem sovint. Ja veieu, sense anar més lluny, aquestes mateixes pàgines; però avui, com segur que farà molta altra gent, se’n recordem un poquet més. Ell fa vacances –hui fa quinze anys, ja—però nosaltres no, que hi ha rebals de faena i no podem encantar-nos si volem fer-nos amb el pa sencer.



I, tan bon punt pugueu, vejau també de berenar a la muntanya. Amb xiquetes i donetes, preferentment.

La vergonya és seua

Ja n’hi ha prou, home! O siga, que damunt encara que tenim que aguantar a una banda de lladres, poca-vergonyes, presumptes acosadors sexuals, jutges que no jutgen si no els convé, mentiders compulsius, covards patètics, beatets de poca traça, xulets de discoteca, incompetents de tota mena i, en general, escòria social, professional i mental diversa, damunt m’he de sentir afrontat perquè diuen que són valencians? No, home, no! De cap manera. Que a alguns d’ells els voten? D’acord, això no ho discutisc: que cadascú actúe en consciència i en conseqüència, i ja avise que no tinc cap esperança al respecte. Però alerta: a mi, no m’emboliqueu, que això de la democràcia no deixa de ser una qüestió de majories i no d’unanimitats. Així és que sense entrar a valorar ni manipulacions, ni cegueses, ni la simple burrera permanent o transitòria, la cosa no passa d’ahí: el president de la Generalitat és un senyor (algun dia, potser una senyora) que la majoria dels valencians i valencianes trien per a que ens governe, ells sabran perquè, i ahí s’esgota la seua capacitat de representar-me, siga el d'ara o qualsevol altre. L’encarregat de torn d’aquest taller, vaja. Que jo sàpiga, ni li he jurat fidelitat ni dóna la cara per mi, la meua família, la meua feina o la meua llengua; no ha estat investit de cap divinitat, infal·libilitat ni excel·lència; per no constar, no consta ni com a símbol de l’autogovern.

D’aquells que no han estat votats directament, no pot dir-se ni això: l’encarregat tria als seus caps de màquina, i ja s’apanyarà. Si són mantes, corruptes o simplement uns fills de puta, convindria que en prenguera alguna mesura abans que la casa se’n vaja a la merda; però la responsabilitat és seua, també, ja siga moral, electoral o penal. O siga, que altra volta la mateixa: la culpa, de l’encarregat, i indirectament de qui ha decidit posar-lo per la raó que siga. A mi, no em representen. Em freguen o tracten de fer-ho, però no em representen. I de la banda d’impresentables diversos que pul·lulen per ahí fent de les seues, francament, allò que menys m’importa és que nasqueren a València, Puçol, Albatera o Vinaròs. La imbecil·litat trenca fronteres i transcendeix nacions i pàtries, fins convertir-se en tret determinant i definitiu més enllà de llengües, races i condicions. Imbècils del món, uniu-vos (i llanceu-vos tots juntets al riu, va)

O siga: que la cosa m’afecta, és evident, perquè si no no estaria desfogant-me escrivint açò. Està clar que tot allò que es fa i es desfà, ací com en qualsevol lloc, afecta a la imatge col·lectiva que es projecta cap a l’exterior: una volteta per Brussel·les a parlar amb la Comissió Europea et fa sentir, d’entrada, com una amenaça sobre el territori i el medi ambient només per vindre d’on vens i tindre els caps que tens, i això fot, a què negar-ho; en altres casos, si et coneixen un poc més i saben d’on coixeges, notes un corrent de simpatia i comprensió –“uff, que mala sort teniu amb aquesta gent”--que tampoc no em fa cap gràcia. Hi ha coses que podem controlar, però d’altres no. I ací n’hi ha qui vol fer bé les coses perquè si, perquè s’ho creu, perquè toca, perquè és bàsicament normal; no som ni millors ni pitjors que ningú, però hauria de preocupar-nos per què només apareixem en la premsa d’allà quan hi ha inundacions o quan salta l’últim escàndol. Resignar-nos a què això és inevitable és una traïció, una forma de complicitat amb els autèntics responsables de la desfeta. Si no som capaços de comprendre i fer comprendre que la nostra dignitat com a País i com a poble està per damunt d’aquesta banda, estarem perdent la batalla. Als encarregats els canviarem quan la majoria ho decidisca –convindria buscar-ne algun recanvi de veres, per cert—i alguns d’aquells que ells han posat pagaran el que hagen de pagar. I mentre, farem per seguir callant la boca als que viuen de l’exabrupte i la mentida; ignorarem als ignorants, i –sobretot—donarem ales i veu als milers de valencians i valencianes que creuen en el que fan i lluiten per fer-ho bé, sense complexes ni pretensions. Als que ho han fet fins ara, i als que seguiran fent-ho.

I si ens hem de lamentar d’alguna cosa, fem-ho del poc paper que ens fa l’article 9, apartat 4, de l’Estatut, ja sabeu: tots els valencians tenen dret a participar de forma individual, o col·lectiva, en la vida política, econòmica, cultural i social de la Comunitat Valenciana. De votar, aquest article, no diu res...