Cavalls, takhs i tarpans

Per a la majoria de nosaltres, la idea de cavall salvatge evoca inevitablement l'èpica imatge dels mustangs galopant lliurement per les extenses praderies de l'oest americà. En realitat, però, els mustang --i d'altres poblacions equines similars arreu del món-- no són cavalls salvatges sinó ferals, formes actualment assilvestrades però que descendeixen de cavalls que havien estat prèviament domesticats. Els autèntics cavalls salvatges, a partir dels quals es pensa que es van originar totes les races domèstiques actuals, es van extingir en Rússia en algun moment entre finals del segle XIX i principis del segle XX. Coneguts com tarpans (una paraula turcmana que significa precisament "cavall salvatge"), eren de petita talla --uns 130 cm fins la creu--, de color gris amb banda dorsal i potes dèbilment zebrades, i amb la crinera curta i  parcialment caiguda. Vivien en estepes i boscos oberts, i la seua àrea, que originàriament s'estendria per tota Europa i Àsia occidental, va anar reduint-se progressivament fins a la seua definitiva desaparició, atribuïda a la caça i la mescla dels últims exemplars amb poblacions de cavalls domèstics: segons alguns especialistes, els actuals Konik de Polònia serien la raça domèstica més pròxima genèticament als seues antecessors salvatges.

El famós "tarpan de Kherson", un mascle capturat en aquesta regió --actualment  ucraïnesa--  fotografiat en el zoo de Moscú el 1884. Hom creu que és l'única foto existent d'aquesta espècie. De la Viquipèdia

L'extinció dels últims tarpans va coincidir amb el descobriment, en les estepes de Xina i Mongòlia, d'una altra forma de cavall salvatge molt similar. Tot i que hi havia testimonis de la seua existència des del segle XVIII, va ser el geògraf i explorador rus --d'origen polonés-- Nikolai Mikhàilovitx Przewalski qui va poder obtindre mostres d'aquesta nova forma, batejada en el seu honor com a cavall de Przewalski. Actualment és considera aquest cavall --també conegut amb el seu nom mongol de takh-- com una de les tres subespècies conegudes d'Equus ferus (E. ferus przewalskii; les altres dues són els propis tarpans, Equus ferus ferus, i els cavalls domèstics, E. ferus caballus), i va anar de ben poc que no s'extingira com el seu parent occidental: cada vegada més escàs a partir de principis del segle XX, el 1969 es va veure l'últim exemplar en llibertat en Mongòlia. Des de finals dels anys 1970, diverses entitats i fundacions encetaren un programa en cria en captivitat, a partir del qual l'espècie ha estat reintroduïda en el parc nacional de Khustain Nuruu, en Mongòlia, on hi viuen a hores d'ara uns cinquanta individus. Uns 1.500 exemplars més viuen en captivitat o semi-captivitat en nombrosos zoològics i reserves arreu del món.

Cavall de Przewalski o takh. De la Viquipèdia 

No hi ha constància que els takhs --genèticament distingibles dels tarpans i els cavalls domèstics-- visqueren en algun moment en l'Europa Occidental, tot i que s'ha al·ludit amb freqüència a la seua similitud amb alguns cavalls de cap voluminós i crinera curta i dreçada representats en les pintures paleolítiques. Amb tot, i en tractar-se de l'única espècie realment salvatge de cavalls que ha sobreviscut fins els nostres dies, els Przewalski han esdevingut objectiu prioritari per als projectes de renaturalització (rewilding) que estan duent-se a terme arreu d'Europa, i dels quals ja hem parlat en altres ocasions. Tampoc és estrany que els takhs tinguen un paper rellevant en els intents de recreació d'ecosistemes primitius, dels quals el famós Pleistocene Park de Sibèria és un exemple ben conegut, o en altres projectes que sense correspondre a un o a l'altre tipus, participen d'alguna forma d'aquesta filosofia. La "Reserva del Bisonte" que, des de fa pocs anys, s'ha establert al municipi palentí de San Cebrián de Mudá, és un bon exemple d'aquest últim cas: des de fa unes setmanes, tres cavalls de Przewalski s'han unit als bisons europeus que hi viuen en semi-llibertat, com a part d'una iniciativa que té com a objectiu principal el desenvolupament turístic d'aquesta zona rural, però que sovint es relaciona també --a banda de amb la conservació d'espècies amenaçades, com els propis bisons o els cavalls-- amb la recuperació de la fauna representada en les pintures rupestres cantàbriques. En aquesta pàgina podeu trobar referència detallada del projecte i de l'arribada dels takh --per cert, amb alguns comentaris, que vull creure benintencionats, sobre els "españoles" caça-recol·lectors de fa 12.000 anys, la qual cosa deixa molt curtes les estimacions d'Esperanza Aguirre.

Quant a mi, seguisc mantenint algunes prevencions sobre la utilitat real i les motivacions últimes de molts d'aquests projectes, propostes i iniciatives, però reconec que tinc moltes ganes de passar-me per San Cebrián. I encara diria més: tenint en compte l'excepcional patrimoni que representen les pintures rupestres del nostre territori, potser caldria començar a pensar també en el nostre propi parc de fauna paleolítica...

Breu balanç de la setmana: em costa recordar-ne alguna de tan dolenta. La causa, com quasi sempre passa darrerament, atribuïble a motius professionals; o, per millor dir, a la banda d'inútils tòxics i incompetents que ens dirigeix. Si vista des de fora la imatge de l'administració valenciana frega el patetisme, podeu imaginar el que pot arribar a ser vista des de dins. O potser no, perquè jo mateix, que se suposa que hauria d'estar curat d'espants, no deixe de sorprendre'm quasi diàriament de les cotes d'imbecil·litat i ignorància que poden arribar a exhibir sense gens ni mica de pudor. De totes formes, ja fa temps que vaig fer propòsit ferm de no dur-me la merda a casa; així que, sense descartar que en un moment donat se'm calfen tant les gònades que siga inevitable parlar-ne, em deixareu que ho deixe ací, i fins i tot que resistisca la temptació de dur hui al gran Pi de la Serra, i que em quede amb la meua primera elecció musical (bastant òbvia, per altra banda). Per cert: diu la lletra que en el desert hi havia plantes i aus i roques i... coses! L'escriuria Rajoy? Bon cap de setmana!

Renaturalitzar-se

Ara fa just un any --i sabreu de nou disculpar-me l'autocita-- vaig escriure, en aquestes mateixes planes, unes notes sobre les iniciatives per promoure una reserva natural en l’àrea afectada per l’explosió de Txernòbil. L’exclusió forçada de la població humana en una àmplia superfície al voltant de la central, a causa de la radioactivitat, ha tingut com efecte, com deia llavors, que diverses espècies de fauna amenaçada s’hi hagen instal·lat a la zona –bé de forma espontània, bé reintroduïdes per la ma humana. I aprofitava, també, per fer alguna reflexió sobre el caràcter perfectament prescindible de l’espècie humana des del punt de vista de l’equilibri del planeta, i de les dificultats perquè la conservació de la natura puga fer-se tenint en compte, també, la nostra presència.

Fukushima. Imatge de la xarxa

Aquests dies, dues notícies molt diferents m’hi han fet pensar, i per això ho recorde ara. La nova qualificació de la catàstrofe nuclear de Fukushima amb el màxim nivell de l'escala INES d'accidents nuclears (i, per tant, la seua equiparació amb la de Txernòbil, la més greu de la història fins ara), un mes després del terratremol que la va desencadenar, és la primera d’elles. Amb això comença oficialment a acceptar-se --tard i mal, com sempre-- l'autèntica gravetat d'una crisi de la qual encara ignorem les conseqüències reals i per a la què no es veu (com des del primer moment anticipaven veus molt més qualificades del que s'ha volgut reconéixer: com diu zel en el seu imprescindible blog, en deien els alarmistes) , cap solució raonable a curt termini. Tot i que el lobby nuclear i els seus corifeus habituals s'han esforçat des del primer moment en diferenciar tots dos casos --que són, evidentment, diferents-- és molt probable que, amb el pas del temps, les seues conseqüències acaben sent molt més semblants del que voldriem. Si no és que ho són ja.

No puc (ni vull) imaginar com serà la zona al voltant de Fukushima d'aci a vint-i-cinc anys. Allò rellevant, ara com ara, segueix sent el patiment de la població directament afectada, i la forma en que pot fer-se front a aquesta catastrofe (i les decisions necessàries per evitar que torne a produir-se mai més en cap altre lloc del món). Ignore si l'exclusió d'aquesta població serà permanent i irreversible --tot fa pensar que sí, almenys en les zones més pròximes a la central-- i com respondran els ecosistemes terrestres i marins de la zona a aquesta situació. Però el cas és que, pensant en l'inesperat rewilding que s'ha produït a l'entorn de Txernòbil (i en els seus hipotètics paral·lelismes amb el que potser succeirà al voltant de Fukushima) he rebut notícia d'una altra renaturalització, aquesta no provocada per cap catàstrofe sinó basada, aparentment, en una decisió voluntària i conscient. Me la fan arribar els amincs i amigues de la Fundación Naturaleza y Hombre --un interessantíssima entitat que, des de fa anys, treballa en nombrosos projectes de conservació i custòdia del territori en l'occident ibèric-- i es tracta del projecte Rewilding Europe.

Rewilding Europe és una iniciativa impulsada per diverses entitats conservacionistes europees què, segons indiquen a la seua web,  pretén recuperar la vida salvatge a les terres abandonades d'Europa (abandonades pels usos humans, s'entén). Es plantegen com a objectiu per a 2020 "tornar a l'estat salvatge" un milió d'hectàrees en tota Europa, aplicant-lo a 10 zones --cadascuna amb almenys 100.000 hectàrees-- que incloguen la majoria dels ecosistemes europeus. Una d'aquestes àrees es troba en la Península Ibèrica: 1.300.000 ha de devesa, repartides entre Espanya i Portugal, en la que es preveu que "wild ungulates like Iberian ibex, wild horses and red deer create and maintain open places in the dehesa, the typical Mediterranean oak forests. They also make room for other animals and plants. The rarest cat of the world, the Iberian lynx finds again enough food to survive".

Foto de Staffan Widstrand/Wild Wonders of Europe,
de la web de Rewilding Europe

Des de l'òptica estrictament conservacionista, reconec que la proposta de Rewilding Europe sembla, d'entrada, interessant i fins i tot seductora. Però tal i com em passa quan pense en Txernòbil i els seus bisonts europeus --o en el futur incert de l'entorn de Fukushima-- hi ha alguna cosa que m'obliga a fer una segona pensada. Primer perquè, si més no en els secularment humanitzats ecosistemes mediterranis, tinc dubtes raonables sobre que l'eventual evolució del paisatge una vegada exclosa totalment la intervenció humana seguisca els camins que, en teoria, es pretén. Però sobretot, i des d'una perspectiva més general, perquè intuïsc que, com a Txernòbil, el que estem fent implícitament és acceptant com a inevitables massa derrotes: per exemple, la que implica acceptar que no es pot viure sense nuclears i que val la pena conviure amb el risc innegable que representen; però també la que ha expulsat de moltes àrees agrícoles d'Europa --i ho està fent a molts llocs del món, de la mà de la intensificació i les multinacionals agrícoles-- als seus pobladors seculars, als mantenidors del seu paisatge, als dipositaris d'una cultura camperola que està també amenaçada de mort. I, em disculpareu la ingenuïtat, crec que és encara una mica prompte per acceptar-les sense explorar alternatives que no impliquen, necessariament, la deshumanització d'aquestes zones com un preu que cal pagar per a renaturalitzar-les. Encara que siga bo per a moltes espècies que no són la nostra: Txernòbil, si bé és mira, també ho ha sigut. L'únic que puc dir (ara com ara, igual que fa un any) és que hi ha alguna cosa que no em quadra. Però hi seguiré pensant...


I ara, digueu-me si en lloc de calfar-me el cap amb aquestes coses --i calfar-vos el vostre si és que les arribeu a llegir-- no podria haver-me pegat millor per escriure alguna cosa sobre els apassionants 'play-off' Barça-Madrid que se'ns venen al damunt i que amenacen amb trasbalsar encara més el ja de per si precari equilibri planetari. O sobre el creixent (i  imparable) procés de minva indumentària que ha començat a afectar a les valencianes tan bon punt els termòmetres s'han enfilat una mica... Que l'increment en la venda de col·liris entre els mascles en general, o de tranquil·litzants entre els culés en particular, són també temes importants i que mereixerien una reflexió... Igual va a ser que necessite unes vacances; segur que aquests pròxims dies a Menorca em sentaran d'allò més bé. Però, mentre tant, vaig un momentet a la farmàcia a per col·liri. I a per tranquilitzants.

I encara un altre apunt final: desitge que, algun dia, el sistema de govern que hagen triat els entranyables germans ibèrics per a les seues respectives nacions puga arribar a afectar-me tant com m'afecta ara mateix el de qualsevol altre estat de la Unió Europea. Però com que ara com ara anem en el mateix vaixell, i hui és 14 d'abril, no està de més dir-ho: posats a anar-hi junts, que siga com a República. Federal, per suposat.