En verd propi

Malgrat el seu interès innegable pels valors naturals, patrimonials i paisatgístics que alberga, les meues visites a la banda de ponent del Carrascar de la Font Roja són molt menys habituals que les que faig per altres zones d’una serra --ho podeu veure ací mateix-- que recórrec amb freqüència. Per això ens va semblar que una caminada per aquest territori de masos, barrancs i pinedes, pel què feia temps que no ens hi deixàvem caure, era una bona opció per tal de reprendre, després de l'habitual pausa estival, les nostres eixides setmanals a les muntanyes que ens queden més a la mà. Amb l’objectiu afegit, a més a més, d’acostar-nos fins a la rodalia del Menejador, on gràcies a l’esforç de molta gent es va aconseguir que l’incendi de juliol passat, originat segons sembla per una imprudència criminal, no tinguera conseqüències molt pitjors: havent pogut preservar el bosc esponerós de l’ombria, autèntica joia del parc natural, el pas del foc és ben evident en les bosquines i els matolls de la part alta de la serra, per bé que, tal i com avançaven les primeres valoracions, els senyals d’una recuperació encara incipient comencen a ser també clarament visibles. Verd que resisteix, doncs, i també verd que renaix, que no deixa de ser una altra forma de resistència; de fet, pot ser l'única que realment tinga sentit.

No va estar l'única raó, però he de dir que almenys una part del meu “furor viatger” d'aquest últim estiu guarda relació amb les proves mèdiques que em vaig fer poc temps abans, i que ja apuntaven a un resultat que s'acaba de confirmar amb les últimes anàlisis: poc més de dos anys després de l'operació, el càncer sembla haver tornat --recidiva, en diuen-- encara que sembla que és incipient i per tant i en teoria més fàcil d’abordar amb garanties. Ara toquen noves proves per veure quins seran els següents passos d’un procés que és evident que m’hauria estimat més no haver de (re)viure, però en el què em sé acompanyat i en bones mans i que en qualsevol cas faré per encarar, com he tractat de fer fins ara, amb calma i ànim: allò viscut viscut està, el que va davant va davant, i darrere de l'u ja vindrà el dos. I a la pròxima vos contaré coses de Noruega...

D'abril a abril

Va avançant aquest abril ressec entre calorades impròpies i molestes calitges, i a mi, que aprecie les cada volta més estranyes primaveres dignes de tal nom, se m'està fent tot plegat bastant amoïnador. De fet, resistic la temptació de recórrer a Sabina (o pitjor encara, a Fito, ja sabeu: "después de un invierno malo, una mala primavera...") perquè encara no hem arribat ni a la meitat del mes i trobe precipitat i fins i tot un poc injust no donar-li almenys una oportunitat d’esmena per improbable que em parega. Bé, per això, i també perquè malgrat que el clima (i la política, ai) no han millorat gens des de llavors, quan compare aquest abril amb el de l'any passat, amb tantes incerteses acabades d'encetar i tot el camí que quedava encara per davant, crec sincerament que tinc poques raons per a queixar-me. Pel moment, hui el cel torna a ser blau i brilla el sol; ja veurem demà com va la cosa.

Resultava curiós, caminant l'altre dia per la serra d'Almudaina (aquesta volta, des de Benimassot fins el Tossal Blanc, tot passant pel despoblat morisc de la Torreta i la Font de Frau), veure el contrast entre la boira que a primera hora del matí cobria el fons de les valls que l'envolten i la polsosa calitja que anava estenent-se per una capa superior entrant des de llevant. Una perspectiva diferent de la serra, en la què les ferides de l'incendi de l'agost del 2022 es fan encara dolorosament paleses, però que encara guarda racons ben estimables i on el verd i la vida van recuperant a poc a poc el seu espai, encara que siga molt més lentament del que ens agradaria.

Perspectives

Quasi sempre que puge a la serra de la Safor ho faig per darrere, per dir-li d’alguna forma a la banda oposada a la del conegut “circ”, que és també la que em queda més a mà. Des d'aquest costat, les penyes (en àrab, aṣ-ṣuḫūr) a les què molt probablement els deu el nom, només se’m fan visibles quan arribe al capdamunt, que segons la ruta que seguisca pot ser la vora de l’herbós i acollidor Pla de la Nevera, o bé directament el molló que fa de cim i alhora de partió entre els termes de l’Orxa, Gallinera i Vilallonga, que ve a ser com dir de les comarques del Comtat, la Marina Alta i la mateixa Safor a la qual la muntanya ha acabat per designar. Per la banda de davant, la que s'abalança vertiginosament sobre el riu i és presidida sempre per la vista del rocam que la culmina, he caminat molt menys: deixant de banda una baixada bastant bèstia que férem fa molts anys pel mig del circ fins a la font i que no gosaria repetir de cap manera, i algun recorregut costers amunt, fent de botànic, fins als peus de les cingleres de la Penya Blanca i el pas del Bancal Fondo, només recorde haver-la ascendit una vegada, fa també bastant temps, pel corriol que va per la Canal des del refugi. Fa uns pocs dies, pujant una volta més a la muntanya des de l’Orxa o siga  per darrere, pensava en tot això, i també en que, a desgrat del pendent i de les punxes, m’abelleix molt tornar a trepitjar-la per davant, i que ara que comença a refrescar hauríem de fer un pensament i concretar-ne ruta i data, perquè després el temps se’n fuig i la llista de pendents ja va allargant-se massa. I no sé molt bé perquè, però encarant ja cap al poble per les Foies em va pegar per pensar en altres muntanyes que m’estime i en quina seria la seua part de davant i quina la de darrere, o potser fora millor dir-ne la cara i l’esquena, que d'aquesta fins i tot l'Aneto en té, i igual algun dia vos ho conte, perquè trellat no li'n vaig traure massa, però va ser francament entretingut.

Aquesta volta, les etiquetes de les entrades si que m'han fet paper, i veig que fa dos anys i mig (per maig de 2021) vaig pujar també a la serra per un recorregut que coincideix en part amb el que vam fer aquest darrer cap de setmana. De fet, me n'he adonat que bastants de les imatges que vaig publicar llavors i les que havia triat per posar ara són notablement similars. La qual cosa, a banda de posar de manifest que soc persona de costums i amb tendència a parar als mateixos llocs i a fixar-me en perspectives similars, em val també aquesta vegada, sense que haja estat cosa premeditada, per veure com es va recuperant l'àrea del solell de la muntanya que es va cremar l'agost de 2020: a poc a poc avança el verd, però encara queda per davant un llarg camí. 

 

Renaixements

Arribar fins el recòndit i captivador Racó del Condoig, com sap bé la bona amiga Maria Josep Escrivà, pot arribar a ser una tasca complicada. Pràcticament desapareguda la senda que hi portava des del poblet de Margarida, de la què només algunes traces enrunades dels murs de pedra que la sustentaven posen de manifest el seu antic traçat, el trajecte més utilitzat a hores d'ara per aquells que s'hi aventuren és el vell camí que parteix del despoblat morisc de Cariola, a Beniaia, per davallar després l'abrupta vessant, antigament abancalada, que tanca pel nord el llit del barranc. Les dificultats, però, no s'acaben quan hom arriba finalment fins a la llera: moure’s per dins del congost, habitualment entollat, sobre les restes dels antics marges de pedra i al mig d'una vegetació exuberant en la qual abunden espècies tan poc afectuoses amb els caminants com arítjols o esbarzers, no resulta tampoc feina senzilla i requereix quasi sempre un temps i un esforç gens desdenyables.

Feia temps que no tornava a aquest preciós paratge, evocador com pocs de la memòria de l'enyorat Joan Pellicer, que tant se l'estimava. I tot i que no solen fer falta moltes raons per a dedicar-li una visita a un indret tan singular, aquesta vegada tenia una especial curiositat --i un poc de por, no ho negaré-- per veure els efectes de l'incendi que el va assolar, junt amb gran part de les Valls de la Marina, ara fa deu mesos. Comptàvem, per això, amb les dificultats afegides que el pas recent del foc podria imposar-nos al llarg de la baixada, però ens va sorprendre un poc trobar el barranc amb molta aigua; tanta, de fet, que entre això, els troncs cremats caiguts i l'embull de verd que ha rebrotat esponerós pertot arreu, no vam poder aplegar fins a la base de la penya ni comprovar, per tant, si les extraordinàries llengües de cérvol que hi creixien han sobreviscut també aquesta vegada. Marfulls, freixes, cues de cavall i, sobretot, arítjols i esbarzers, gaudeixen a hores d'ara d'una magnífica salut. 

Encara va haver temps, deixant enrere ja el Condoig i de tornada per una ruta diferent cap al punt de partida a Beniaia, per allargar-nos fins les encimbellades restes del castellet de Margarida (de qui em contava l'amic Rafa que es contava que va esdevindre inaccessible quan uns pobletans hi van dinamitar el pont d'accés convençuts que s'hi amagava un tresor dels temps dels moros) i el solitari Mas de Cantacuc, a la carena de la serra d'igual nom i amb signes alarmants d'una accelerada decadència. Un magnífic passeig, en tot cas, sota uns núvols que en aquesta ocasió no van passar de l'amenaça i per unes terres que m'estime especialment malgrat totes les ferides, o potser precisament per elles. I amb una idea que, des d'aquell dia, no ha deixat de rondar-me pel cap: solem donar per descomptat que allò que hom pot esperar, després de la desfeta, és el caos i el desordre; però poques voltes reparem en que el camí per a renàixer pot arribar a ser igualment caòtic, convuls i desconcertant. I em sembla que ara, que és moment de reconstruir, convé tindre-ho present.