"... Car tot assaig se causa d’esperar", diu un vers d’Ausiàs Marc. I en efecte: tot assaig humà, qualsevol intent que l’home pugui emprendre --"assaig", ací, equival a temptativa--, s’origina o «es causa», sempre, en una forma concreta d’esperar. Sota els mòbils clars de cada acció, de la més insignificant i de la més sublim de les accions, s’amaga un gra d’esperança, que les permet i les anima. Obrem perquè "esperem": perquè esperem aconseguir tal o tal altra cosa amb el nostre gest, amb el moviment que iniciem. (...) Confiem que "allò que desitgem" es realitzarà, i per això provem de realitzar-ho. "Allò que desitgem" serà gros o petit, decisiu o mediocre, brillant o apagat: tant se val. Ara: sense la confiança de poder-ho realitzar, no ho intentaríem, no ho assajaríem. Si no hi ha esperança --esperança de reeixir-hi--, ¿quin sentit tindria començar i insistir? El desistiment, la paràlisi, les conviccions passives ens impedirien de fer res... L’observació del vell Ausiàs, com podem veure, tradueix una obvietat aclaparadora. És una evidència trivial. Ho és tant, que fins i tot peco d’ingenu en exhumar-la.
Joan Fuster, pròleg a "Causar-se d'esperar"
.
Que ploga, per exemple, i que refresque, i que arribe per fi una tardor digna de tal nom. I també que s'aclarisquen els canvis que, segons tots els senyals, estan a punt d'haver allà on treballe i en base als quals hauré prendre algunes decisions. I que arribe el moment, d'ací unes setmanes, de poder tornar al Marroc, i un poc abans d'això de fer-me les proves programades, i que els resultats isquen com cal... Tot això, i encara més, espere ara mateix, i ho faig amb la doble accepció d'aquell que es queda en un lloc o difereix una acció fins a l'arribada d'algú o d'alguna cosa, però que alhora té la confiança (es podria dir l'esperança, però com deia també Fuster potser la paraula quede, per solemne, un poc fora de lloc) en que allò que desitja serà realitat. I bé, quant a que ploga o refresque, no és molt el que puc fer; però de la resta, almenys en el que està a les meues mans, per provar-ho (per assajar-ho, vaja) que no quede.
Ganes de pluja, i no només pels bolets: no és ni de bon tros la volta que més buit he vist el pantà de Beniarrés (les dades oficials diuen que ara mateix, després d'haver desembassat aquest estiu per l'avís de DANA, està al 44,44 % de capacitat, que no està gens malament: a l'agost del 2016 estava al 7,8 %) però la falta d'aigua comença a notar-se ja de forma manifesta a fonts, barrancs --només baixa un filet per l'Encantada-- i a la mateixa vegetació. A veure si es compleixen els pronòstics i açò comença a millorar... Per cert, i ara que ve al cas: segons el lloc on mireu, trobareu que l'embassament va ser construït el 1958 o el 1971, la qual cosa obeeix en realitat a les dues fases en què ver ser bastit: a partir d'un avantprojecte redactat el 1925 i readaptat després de dur a terme diversos estudis, les obres van començar el 1945 fins culminar com ja s'ha dit el 1958, amb la presa ja completada i funcional, però a falta dels sobreeixidors i la culminació del dic; més avall podeu veure una imatge de l'estat del pantà en aquell moment. La segona fase de l'obra va ser adjudicada el 1964 --amb polèmica, als pobles afectats, per les expropiacions de terres-- i finalitzada el 1971, i li va donar el seu aspecte actual, incloent-hi la carretera que hi discorre per damunt i que uneix els pobles de Beniarrés i Planes. I encara una última cosa: cap al 20 de desembre d'aquell any de 2016 al que m'he referit abans, el pantà va passar només en 24 hores d'un 17 % a un 79 % de la seua capacitat. Feu-vos compte de tota l'aigua que va caure...
 |
| Dalt, l'embassament el 1963, del llibre "La primera Confederación Hidrográfica del Júcar (1934-1942)", abans que es començaren les obres que li van donar, a partir del 1971, l'aspecte actual que es veu (o s'intueix) a la foto de baix. |
