Orelles

"Las cuevas principales son dos, situadas muy cerca de la cumbre del monte, una al mediodia de la caverna y otra al norte. Esta se llama Cova Alta, que podrá tener como 100 pies de diámetro, y apénas ocho de altura : su techo parece de una sola pieza, y de la misma substancia del monte. Las aguas de lluvia se infiltran y gotean por el techo, donde forman principios de estalactitas (...) Veianse contra las peñas la hiedra, el titimalo caracias, el antirrino de tres hojas y el que las tiene gruesas, variando sus flores del azul al blanco; el aliso espinoso, el teucrio dorado y la palomilla de nueve hojas formaban grupos y pelotones vistosos entre las rajas y hendeduras de las peñas".

Antoni Josep Cavanilles, "Observaciones"

 

Durant un temps, la serra de la Cova Alta va ser sobretot un recurs d’emergència, un refugi amb el qual comptava quan les circumstàncies reclamaven una caminada imprevista i terapèutica per esbandir per una estona neguits i maldecaps. Ara, per sort, les meues eixides de pensat i fet solen tindre quasi sempre una finalitat exclusivament lúdica, però els avantatges que feien d'ella una de les meues opcions preferides segueixen mantenint la seua vigència: a pocs minuts en cotxe des de casa, i malgrat alguns inconvenients puntuals (la gent que s'hi aplega, molta de vegades, i la molesta i persistent remor de l’autovia que transcorre als seus peus), la muntanya ofereix camins de bona traça, paisatges remarcables i suficients singularitats --i no solament naturalístiques-- com per a que tornar a recórrer-la siga sempre un al·licient. 

En la meua última i recent visita, i seguint el costum habitual, m'hi vaig entretindre amb algunes d’aquestes singularitats: la pròpia cova que dona nom a la serra, i a la que feia temps que evitava buscant racons menys freqüentats, les restes del rellevant poblat ibèric que n'ocupava el cim, o les vistes sobre la sempre encisadora Valleta d’Agres, a la que la serra fa de límit pel nord. Era inevitable, però, que en dates primaverals com aquestes no reparara també en la notable diversitat vegetal que alberga la muntanya, amb no poques espècies remarcables per una o altra raó, però entre les quals m'hi vaig fixar especialment en una d'elles i en els "grupos y pelotones vistosos" que, com deia Cavanilles, omplien de color les penyes de la serra. Ell l'anomenava palomilla de nueve hojas, però nosaltres la coneixem, a causa de les seues fulles arrodonides i carnoses, com a orella de ratolí. 

Les orelles de ratolí (o de rata), també conegudes com a corets o sabatetes de la mare de Déu, formen part del gènere Sarcocapnos. Parents pròxims de roselles i ferribusterris, l'espècie més estesa a la major part de les nostres terres és la que els botànics anomenen S. enneaphylla (les "nou fulles" a les què es referia Cavanilles); però a les muntanyes de les comarques centrals valencianes hi apareix una altra forma, caracteritzada per les seues flors majors i habitualment de color més rosat, descrita fa uns anys com una espècie diferent (amb el nom de S. saetabensis), a la qual corresponen també les poblacions de la Cova Alta. No és, en tot cas, una planta rara, i és fàcil trobar-la per aquesta contornada creixent esponerosa sobre cingleres, desploms i balmes, on fins i tot arriba a ser localment abundant. 

Com moltes altres plantes pròpies dels nostres roquissars, els Sarcocapnos resulten especialment atractius per la seua vistosa floració i per la forma com aquesta contrasta amb la duresa mineral de l'hàbitat en el qual prosperen.  Es tracta, a més a més, de plantes apreciades com a medicinals, riques en alcaloides i altres principis bioactius; a les nostres terres, se li atribueixen a l'orella de ratolí propietats per a tractar les afeccions pulmonars, les pedres al ronyó i les inflamacions a l'oït. No m'he entretingut massa en buscar informació sobre aquests usos tradicionals, que és probable que, almenys en part, tinguen el seu origen a l'aplicació de la denominada regla del signe, tant pel seu hàbitat rupícola (comú a moltes altres plantes considerades popularment com a trencapedres) com per la forma d'orella de les seues fulles, a la qual deu com ja s'ha dit el seu nom popular. Siga com siga, ja veieu que les plantes són només un dels atractius que fan recomanable una visita a la Cova Alta; ara bé, si hi anareu, sigueu discrets i pareu compte amb què dieu, perquè a pocs llocs es pot dir, amb tant propietat, que les parets tenen orelles. De ratolí, però orelles.

Com passa també amb les llengües, la semblança raonable entre algunes fulles i els pavellons auditius dels animals ha estat un recurs habitual, en la nostra rica i variada fitonímia, a l'hora de donar lloc a noms de plantes. En una ràpida recerca, n'he trobat més de quaranta que fan servir el terme, i a més a més innegablement variats: a més de les de rata i de ratolí, tenim orelles de frare, de monjo i d’abat, de burro, d’ase i de ruc, de xai i de corder, de porc, d’os, de conill i de llebre, de gat, de gos, de llop i fins i tot d’elefant. Les llengües, per cert, passen de vuitanta; d'altres apèndixs corporals no tinc ara com ara informació, però promet posar-me un d'aquests dies... Bon cap de setmana!

Hurrengoan

Doncs això, hurrengoan, a la pròxima, perquè aquesta volta no ha pogut ser. Però l'Athletic tampoc ho va tindre fàcil, em sembla, almenys fins que va treure al camp pràcticament tots els titulars. I ens queda, en tot cas, l’orgull d’haver vist l'equip lluitant fins el final, el mèrit --i el gran gust-- d'haver eliminat al Madrid, i la satisfacció de veure com, durant uns dies, Alcoi i l’Alcoià han estat notícia i ho han estat en positiu, que ja ens va bé. I ara, a més, el Barça ja no té cap excusa per no guanyar-la... Zorionak Athletic, hurrengoan irabaziko dugu. I Amunt Alcoià, sempre.

Posats a il·lustrar açò amb algun animal, els millors candidats haurien estat, sense dubte,  els lleons. Però fa uns dies, mentre repassava referències per a l’entrada anterior, vaig conèixer el "pit-roig de l’eusquera" (Euskararen Txantxangorria), símbol d’una iniciativa per promoure l’ús de la llengua recolzada per nombroses institucions i entitats basques, entre elles i per cert, els principals equips de futbol; d'acord, ve un poc agafat pels pèls, però el txantxangorri em va fer gràcia i no m’he pogut resistir a posar-lo. I com que hui és divendres, i fa uns dies que no em trec del cap --ves a saber per què-- aquesta pel·lícula ni la seua banda sonora, no em resistisc tampoc a recuperar el vell costum de desitjar-vos, amb música, un bon cap de setmana. Bon cap de setmana, doncs, cuideu-vos molt, i alerta --una altra volta-- amb el vent.

Segona part

Superada, diria que dignament, aquesta setmana d'entremig un poc peculiar, reprenc per un parell de setmanes el que em queda de les vacances d'aquest estiu viatger, convençut de contradir una vegada més --es compleix, per cert, alguna volta?-- la coneguda dita castellana sobre la bondat de les segones parts. L'expectativa, almenys, així ho apunta: encara amb la maleta nepalesa a mig desfer, comence a omplir la motxilla escocesa que hauré de traginar al llom, els pròxims dies, al llarg de la West Highland Way. Canvie doncs, de nou i per un temps, de paisatges, amb magnífiques referències sobre la ruta d'aquells que l'han caminada abans, i amb la sensació de que per fi compliré una (altra) assignatura pendent, perquè feia ja molts anys que Escòcia --i no sols pels seus paisatges-- formava part de la meua llista irrenunciable de desitjos.

M'esperen uns quants dies, doncs, caminant entre Glasgow i Fort William (o, si ho preferiu, entre Glaschu i An Gearasdan), amb fermes intencions de pujar, si tot va bé, el Beinn Nibheis, i fins i tot d'allargar-ho un poc més, si les etapes es presten que creiem que si, per conèixer un poc millor les Terres Altes fora ja del traçat estricte del camí. D'això de la motxilla al llom, de les famoses midges i de la meua rovellada pràctica en caminades llargues, ja m'hi preocuparé, si de cas, quan corresponga; pel moment, en tinc prou amb la perspectiva de trepitjar, amb bons amics, sendes tantes voltes imaginades entre prats, llacs i torberes (i, per què no dir-ho, espere que amb un poc més de frescoreta, que tampoc anirà malament). Ja vos contaré, segur. Però mentre, que seguiu tenint un bon estiu, i ens veiem aviat; o, com sembla que diuen per allà, chì mi a dh'aithghearr thu.

Hi ha qui, segurament amb tot el trellat del món, dedica molt de temps, abans de viatjar, a llegir i documentar-se sobre tot allò que tinga a veure amb la seua destinació. Jo, abans, també ho feia, fins a extrems --ho reconec-- un poc excessius; però ja fa alguns anys què, no sé molt bé perquè, vaig decidir limitar al mínim imprescindible --mínim variable, en tot cas, segons les circumstàncies de cada cas i cada lloc-- la recerca d'informació prèvia a qualsevol viatge. En canvi, després de tornar, encara amb els records ben vius, solc dedicar molt de temps a buscar informació, a llegir i a pensar sobre allò que he vist i he sentit, i fins i tot a deixar-ho escrit, encara que només siga per recordar-m'ho d'ací un temps, ves també a saber perquè (o per a què). Ho estic fent amb el Nepal, on espere tornar --les muntanyes, ja sabeu-- més prompte que tard, i ho faré també amb Escòcia, amb tota probabilitat. I amb tota probabilitat, alguna cosa del que llisc, i del que pense, acabarà també ací; aquesta volta, almenys, no ho tindré difícil per posar-li música...

Setmana pont

O potser, atenent al cas, fóra millor dir-li antipont perquè, al remat, el que s'ha
esdevingut enguany ha estat que una setmana feinera -aquesta-- se m'ha quedat interposada entre les dues meitats de les vacances. Per necessitats del servei, bàsicament; però tot plegat tampoc m'ha vingut gens malament, tant per veure de tancar alguns assumptes que van quedar pendents abans de la primera tongada vacacional com, sobretot, per anar embastant-ne d'altres que caldrà mamprendre decididament quan s'acabe la segona.

El cas és que, encara en plena digestió de la garbera de sensacions que m'he portat des del Nepal, però amb la vista posada ja en una pròxima i imminent escapada (enguany m'ha quedat un estiu d'allò més viatger; carpe diem, que diuen, ara més que mai...) m'he trobat recuperant per uns dies la seguida quotidiana de matinades, telèfon i ordinadors. I mira, no sé si per l'efecte benèfic de les mitges vacances ja passades, o bé per la previsió de les mitges que em queden per passar, però he de dir que, si més no fins ara, la cosa està anant bastant bé. Ja veurem que en pense el divendres, que una setmana --sobretot, una com aquesta, de pont, o d'antipont-- pot donar per a molt. Per a bé, i per a mal.




El març d'enguany, mentre La línia es trobava en fase de pausa, em vaig assabentar de la mort de Lyam O'Flynn, mestre indiscutible de la gaita irlandesa i causa, en bona mesura, de la meua predilecció per les músiques tradicionals en general, i per l'anomenada "música celta" en particular. Valga, doncs, aquest "pont" (droichead), amb el meu admirat Mark Knopfler, com a record i homenatge. Per cert, la meua destinació de la setmana que ve té a veure alguna cosa amb Knopfler. I amb el verd. Ja vos contaré...

A dèsset, díhuit

No ha pogut ser, i una volta més hauré de deixar pendents, per l'any que ve sense falta, barraques, botargues, dimonis i fins i tot el Rei Pàixaro, tot i que aquest em queda més propet. Però hi haurà la Fireta a Muro, que tampoc no està malament, i enguany és un poc especial perquè Avinença hi participa, de la mà del projecte Microvinya, amb una exposició sobre custòdia del territori que fa una estona que hem acabat de muntar al Celler d'Alonso. A més, a casa, Sant Antoni sempre és una data assenyalada perquè és el dia que la meua filla Júlia fa anys, i enguany és també un poc especial, perquè en compleix díhuit que es diu prompte, i ho celebrarem demà anant a veure com actua --també a Muro-- amb el seu grup però jo ja m'avance a felicitar-la perquè el que va davant va davant. I Knopfler ha tret hui l'avanç del seu nou disc que es publicarà en març, i res, que ja veieu que no tindré barraques ni botargues ni pàixaros ni dimonis, però tampoc no em puc queixar. Així que, ja siga que vos agafe alguna santantonada a prop com si no, passeu un bon cap de setmana: jo m'hi pose ara mateix. I feu bondat, que ja sabeu:

A dèsset és Sant Antoni

i a vint és Sant Sebastià,

qui bones obres farà

no tindrà por del dimoni.

Signes profètics

Dilluns passat, a Madrid, vaig agafar un taxi el conductor del qual escoltava la Cadena SER i no solament no em va mirar de forma feréstega per l'espill retrovisor quan va sentir el meu accent ("qué, catalán, verdad?"), sinó que fins i tot em va explicar que encara que això de les manifestacions siga una molèstia per a la seua feina, ja era hora de que la gent isquera al carrer a reclamar el que li pertoca. Anit, a València, vaig mantindre una amena conversa amb un altre taxista que escoltava Ràdio Klara i que, en lloc de posar-se a pontificar quan vaig dir-li --prèvia amable pregunta seua-- que em dedicava a això del medi ambient, es va mostrar molt interessat en conéixer la meua opinió sobre el canvi climàtic, els incendis forestals i la urbanització incontrolada. És cert que només agafe taxis de Pasqües a Rams, però a la vista de les meues experiències anteriors amb aquest entranyable gremi --sobretot, en la seua secció Villa y Corte-- , només se m'acudeixen dues explicacions a aquests fets: o bé ha estat una d'aquelles casualitats excepcionals que passen només molt de tant en tant, o bé es tracta d'un signe inequívoc de que la fi del món és imminent diga el que diga la NASA. Per si de cas, la setmana que ve, només metro i autobús, encara que faça tard. Bon cap de setmana!

Itinerari

He començat, tenint en compte que és divendres i en estricte compliment del propòsit b) de l'entrada anterior, pensant en alguna cançó que em vinguera de gust, la qual cosa m'ha dut --no sense algunes vacil·lacions-- a Knopfler i la seua estimulant Why Aye Man. Per tal de refrescar la memòria, he fet una volteta per la lletra de la cançó --economic refugees / on the run to Germany-- i pel seu peculiar títol que és, segons sembla, una salutació col·loquial pròpia del dialecte geordie del nord-est d'Anglaterra. Des d'ahi, he passat al disc del qual forma part, editat el 2002 i titulat The Ragpicker's Dream. Sempre m'ha agradat la portada d'aquest disc, dissenyada sobre una coneguda fotografia d'Elliot Erwitt, i per això he decidit resseguir un poc més aquest ramal del camí, gràcies al qual he sabut que la imatge en qüestió, que representa al també fotògraf Robert Frank i la seua companya Mary, va ser feta en una casa de València el 1952. I des d'ací he imaginat que, potser molt a prop d'aquella mateixa casa, un jove Estellés escrivia els poemes de la "Ciutat a cau d'orella", ignorant que en aquell mateix moment, en una lluminosa cuina, dos joves americans sentien que no hi havia a València dos amants com ells... I, vist el punt de partida i el punt d'arribada, m'ha semblat que, com a recorregut per a aquestes hores d'un divendres, ja era més que suficient. Bon cap de setmana!

No puc estar-me de fer constar que, malgrat la suposada "intervenció" a la Generalitat Valenciana (com si no estiguérem prou intervinguts des de fa més de tres-cents anys...), els rumors d'imminent i desmesurat acomiadament de treballadors públics en la meua rodalia immediata, i d'haver assistit a dues manifestacions multitudinàries --a València i Alcoi-- en només vint-i-quatre hores, m'he mantingut relativament fidel al meu propòsit inicial pel que fa al blog. Veurem molt em dura la determinació.

Per cert, un bon amic molt aficionat a la fotografia m'indica que, segons la Wikipedia, Robert i Mary Frank --la parella de la foto-- es van separar el 1969. La qual cosa, és clar, no vol dir res més que la felicitat cal agafar-la quan passa i mentre dure.

Jugant (amb) la guitarra

Com ja he deixat caure alguna vegada, de tant en tant em pega per fer sonar --amb més voluntat que traça-- alguna de les guitarres que corren per casa, la qual cosa va molt bé per aclarir el cap i per passar una estona entretinguda i amb les mans ocupades. Per això, per la connotació de diversió que duu implícita, sempre he trobat especialment pertinent que, en francés, s'use també el verb jouer --com en anglés to play-- per referir-se a l'acció de tocar un instrument. Aquests últims dies, en que un lleu però inoportú costipat ha aconsellat posposar altres activitats i ocupacions, he tingut més temps de l'habitual per jugar amb les guitarres. Per un moment, i com que són dies d'això, he estat temptat de prendre-m'ho un poc més seriosament, i fins i tot de fer el propòsit d'apuntar-me a algunes classes. Però em sembla que, pel que fa a bones intencions, amb açò de deixar de fumar ja vaig ben servit durant una bona temporada. Així que, pel moment, ho deixaré córrer. Si de cas, seguiré tirant de YouTube, fixant-me molt en com posen els dits, i practicant a posar bé els meus. Que uns dits hàbils --i uns arpegis ben executats-- sempre fan el seu paper quan es tracta de jugar; fins i tot, amb la guitarra. Bon cap de setmana!