I-cònics

Òbviament, la bellesa és important. Però si a més a més s'hi afegeix la raresa, la combinació esdevé simplement irresistible. I el Conus gloriamaris va ser, durant molt de temps, un exemple perfecte de totes dues característiques, fins el punt d'ésser considerat tradicionalment --potser conjuntament amb la també bellíssima porcellana daurada-- el rei indiscutible de les conquilles marines: descrit a finals del segle XVIII pel naturalista alemany Johann Hieronymus Chemnitz sobre la base d'una única conquilla, el segon exemplar no va ser recol·lectat fins a mitjans del segle XIX. Encara a finals dels anys de 1960, a penes se'n coneixien en tot el món vuit exemplars de qualitat acceptable, els quals assolien en el mercat preus prohibitius. Des de llavors, el descobriment de l'hàbitat en el qual viu l'espècie --fons arenosos entre 10 i 300 metres de profunditat en el Pacífic centre-occidental, entre les Filipines i Samoa-- i, sobretot, la generalització de l'ús de l'escafandre autònoma, va fer aflorar nombrosos exemplars; a hores d'ara, la glòria del mar no falta pràcticament en cap col·lecció conquiliològica que es pree i se'n poden aconseguir exemplars de qualitat acceptable a un preu realment assequible: potser el rei ja no és el que era, però segueix sent el rei...

La història del Conus milneedwardsi, conegut de vegades com glòria de l'Índia, guarda molts paral·lelismes amb l'anterior: en 1966 només se'n coneixien en tot el món una dotzena d'exemplars, entre ells el que va utilitzar Félix Jousseaume quan el va descriure per primera vegada per a la ciència el 1894. Cinc anys després, Melvill i Standen, que desconeixien el treball de Jousseaume, van utilitzar tres exemplars més, recollits morts en haver-se incrustat en el recobriment de quitrà d'un cable telegràfic submarí, per a descriure el seu Conus clyptospira, nom que en ser posterior és considerat un sinònim del primer, però que de vegades es fa servir també per designar una de les subespècies --en concret, la pròpia de l'Oceà Índic nordoriental-- què a hores ara s'accepten per a l'espècie. Algunes d'aquestes subespècies, com les que viuen en l'Àfrica Oriental, les Illes Mascarenyes o el sud del Japó, són encara molt escasses; però els exemplars procedents de la població d'ïndia i Sri Lanka són fàcils d'obtenir i no solen faltar tampoc en les col·leccions dels aficionats.

Precisament, de l'India i Sri Lanka procedeix una altra espècie, de característiques intermèdies entre les dues anteriors --el dibuix recorda a la primera, mentre que el perfil i l'espira allargada evoca més aviat a la segona--, i que ha estat la darrera en incorporar-se a aquest selecte grup. Es tracta del denominat glòria de Bengala (Conus bengalensis), i tot i que no es tracta d'una forma excessivament rara, no va ser descrita fins 1968, quan Takashi Okutani va trobar un únic exemplar entre els materials recollits deu anys abans pel vaixell d'exploració Shoyo-Maru quan recorria el Golf de Bengala buscant nous caladors per a la flota pesquera japonesa. Des d'aleshores, els vaixells de ròssec --l'espècie viu sobre fons arenosos o fangosos entre 50 i 150 m de profunditat, on s'alimenta d'altres gasteròpodes-- n'han capturat centenars d'exemplars.

Hi ha, sense eixir de la diversificada (i de vegades perillosa) família dels Cònids, moltes altres espècies que mereixerien també un comentari. Algunes --em venen al cap, només per dir-ne algunes, Conus granulatus, C. ammiralis o C. cedonulli-- per la seua innegable bellesa; d'altres, com C. excelsus o l'enigmàtic C. glorioceanus, perquè resulten a hores d'ara molt més escasses i difícils d'aconseguir. Cap d'elles, però, pot disputar a les glòries --del Mar, de l'Índia o de Bengala-- el seu caràcter icònic. O, si m'ho permeteu, i-cònic...

Les fotos, com pot endevinar-se fàcilment per la seua limitada qualitat, són d'exemplars de la meua col·lecció: després de molt de temps dedicant-me quasi de forma exclusiva als ciprèids, he re-començat a treure la pols als cònids i a d'altres famílies que feia temps que tenia un poc abandonades. I si vos interessa aquest grup, i a banda dels enllaços que hi ha al mateix text, no deixeu de fer una ullada a les pàgines del Conus Biodiversity Website o de la revista on-line The Cone Collector, fonts totes dues d'informació actualitzada sobre els cons d'arreu del món. 

Els gasteròpodes ataquen!

L'altre dia, una bona amiga em comentava com li havia resultat de cridaner que un text sobre la conservació d'una planta endèmica parlara, com un dels riscos que amenacen les seues escassíssimes poblacions valencianes, dels "atacs de gasteròpodes terrestres". No perquè posara en dubte que els caragols es mengen la planta en qüestió (la silene d'Ifac) ni que això siga un problema significatiu --segur que ho és si qui ho entén ho diu-- sinò més aïna per l'associació entre "atacar" i "gasteròpode". Cal reconéixer que, entre les qualitats atribuïbles intuïtivament als nostres caragolets, no figura, en principi, la d'atacar; per això, la cosa es presta, segons i com, a la broma i a l'exageració, especialment en dates com aquestes en què qui més qui menys té el coneixement un poc reblanit per la calor; vull creure que va ser per això, i no per altra cosa, que vam passar una estona d’allò més entretinguda imaginant les possibilitats literàries (i encara cinematogràfiques) d’una raça de voraços –i àgils-- gasteròpodes hostils atacant ací i allà.

Tot i això, diccionari en mà i a falta d’opinió millor fundada, sembla ser que dir-ho així és correcte, i fins i tot usual. Entre les accepcions reconegudes per al verb al DIEC hi figura "començar una acció destructora (sobre alguna cosa)", i per això, sobre tot en certs àmbits, es parla habitualment d'atacs a plantes per part d’hervíbors. Ara bé, el significat principal d'atacar és "donar la primera escomesa (a un enemic o adversari)", la qual cosa implica no solament una connotació d'acció (fins i tot, d'acció impetuosa o agressiva) sinó també l'existència d'un contrari cap al qual es dirigeix aquesta acció. Per això, frases com "guaita aquells caragols atacant un encisam" o "l'herba va ser atacada per un ramat de vaques", amb ser aparentment correctes, resulten un poc estranyes i duen al cap imatges inquietants. Tret que ens alineem decididament del costat de les herbes i els encisams (o dels llauradors que les cultiven; segur que als que pateixen per les seues collites per culpa de llimacs i caragols, no els ha de fer cap gràcia tot açò). La qüestió és que, a banda d'ocioses i agosarades digressions semàntiques, i d'un fum d'acudits fàcils i ocurrències d'escàs trellat, vaig recordar-li a la meua amiga que hi ha caragols als quals s'hi pot aplicar, amb tota propietat i sense cap vacil·lació, la capacitat d'atacar. N’hi ha, fins i tot, capaços de matar éssers humans. I no és broma: caragols són, per bé que marins i majoritàriament tropicals. I, a més, es dona el cas que es tracta d'un grup molt divers i vistós, especialment apreciat pels col·leccionistes i, per tant, relativament ben representat també a les meues calaixeres: es tracta del gènere Conus.

Conus gloriamaris

Els cons (Conidae) són, com dic, un grup d’espècies tropicals fàcils de distingir per la característica forma de la seua closca –cònica, per suposat-- què, a més i molt sovint, sol mostrar dissenys acolorits i extremadament vistosos. De les més de cinc-centres espècies conegudes a hores d’ara –se’n descriuen de noves cada any—la majoria viuen en les aigües dels oceans Índic i Pacífic, per bé que altres zones, com el Carib i, sobretot, l’Àfrica Occidental, són també nuclis importants de diversificació. Només es coneix una espècie mediterrània, Conus ventricosus, relativament comuna i que viu també en les costes atlàntiques. Amb seguretat, és un dels grups de gasteròpodes marins millor estudiats i més col·leccionats, amb algunes espècies que poden considerar-se com realment mítiques. El cas més conegut és el bellíssim Conus gloriamaris: fins als anys setanta del segle passat, només se’n coneixien uns pocs exemplars, que assolien en el mercat preus desmesurats. La generalització de l’ús de l’escafandra autònoma, i el descobriment de l’hàbitat de l’espècie, fins llavors desconegut, l’ha convertida –com passa en molts altres casos-- en una espècie molt més accessible, i ha traslladat l’interés prinicipal dels col·leccionistes cap a d’altres espècies del grup. Però no per això ha perdut el seu encant i la seua innegable elegància; el meu exemplar segueix sent un dels que més m’estime.

Els Conus són carnívors. S’alimenten d'altres invertebrats i, en les espècies més grans, fins i tot de peixos. Per tal de capturar-los, han desenvolupat un mecanisme extraordinari: diverses modificacions de la ràdula han donat lloc a autèntics arpons (vegeu l'esquema del costat, manllevat de la pàgina de Giancarlo Paganelli), connectats a un órgan productor de verí, i que s’emmagatzemen en un sac fins que els caragols els disparen literalment a través de la trompa. La presa, en injectar-li el verí, queda immobilitzada i pot ser devorada. El verí conté centenars de substàncies diferents (conegudes en conjunt com conotoxines), entre elles diversos compostos neurotòxics molt potents, que han estat objecte d’estudi i investigacions per les seues eventuals aplicacions en medicina. De fet, a causa de la seua capacitat per a bloquejar centres nerviosos, des de fa uns anys es comercialitza un poderós analgèsic basat en un dels components de les conotoxines de Conus magus, una espècie indopacífica molt comuna. En aquesta pàgina, una de les moltes que parlen sobre el tema, trobareu abundant informació al respecte.


Alguns Conus de la meua col·lecció potencialment mortals. Dalt, en el centre, C. geographus, reputat com el més perillós.

En almenys una vintena d’espècies de Conus, els efectes de les conotoxines sobre els humans poden arribar a ser mortals. De fet, hi ha constància documentada d’entre quince i trenta casos de mort per picadura de Conus, sobretot en Filipines i altres illes del Pacífic. Segons es diu, els arpons dels cons poden travessar fàcilment el neopré o el plàstic d’una bossa. Entre les espècies potencialment mortals hi ha, precissament, algunes de les més vistoses per als col·leccionistes; probablement, aquesta vistositat és originalment una adaptació per advertir als eventuals predadors (el que en ecologia es denomina aposematisme), però el resultat en moltes espècies i a ulls humans és realment espectacular, no solament pels colors, sinó sobretot pel que fa als dissenys, que en alguns casos assoleixen una elegància i delicadesa realment úniques. Entre les espècies de perillositat constatada per als humans –totes elles il·lustrades més amunt-- hi ha, entre d’altres, C. geographus, C. textile, C. omaria, C. tulipa, C. magus i C. striatus. Moltes altres, sense arribar a ser mortals, poden ser també potencialment perilloses, com C. marmoreus, C. regius, C. aulicus o el mateix C. gloriamaris. Pescadors, bussejadors i turistes poc avessats són victimes habituals de les picadures de Conus en tots els indrets on viuen; si bé –com hem dit—la majoria no són mortals, totes elles són molestes i algunes poden arribar a ser molt doloroses.

Un Conus a punt de papar-se a un oncle de Nemo (vegeu el video en http://www.neogastropodtol.org/)

Total: que ja es veu que, amb independència de purismes lingüístics, n’hi ha caragols que ataquen, i no solament les plantes. Fins i tot, n’hi ha que maten, i a aquests la bellesa els fa més perillosos per a la nostra curiosa i manifassera espècie. Així és que, com amb tantes altres coses, potser caldrà que revisem els nostres tòpics sobre els caragols; o, almenys, sobre alguns d’ells. Xavi León –no us perdeu el seu blog-- ja s’ho veia vindre, però potser que, per fer-los front, busquem alguna solució alternativa...

Muntatge de Xavi León en "Distorsiones XL de la realidad"

Informació sobre els Conus, a la xarxa, podeu trobar-ne en abundància. Jo solc consultar sovint algunes pàgines de col·leccionistes (com la del ja esmentat Giancarlo Paganelli o la d'Ian Holden) i centres d’investigació (per exemple, el Conus Biodiversity Website o The cone snail; d'aquesta última, no us perdeu l'apartat de videos), però n'hi ha moltes més. Si vos interessa, també podeu consultar la revista The Cone collector, una font essencial sobre les novetats taxonòmiques en el gènere. Finalment, la monumental i imprescindible pàgina d'Eddie Hardy sobre gasteròpodes marins inclou també el grup, tot i que ha optat per la recent proposta de classificació de Tucker i Tenorio (2009), que subdivideix els Conus en nombrosos gèneres.