A casa

Tenint en compte què han hagut de passar quasi vint-i-sis anys --els que fa que vivim a la casa a la què va arribar amb nosaltres-- fins que s’ha decidit finalment a florir, no sembla exagerat dir que el Selenicereus hamatus del nostre pati s’ho ha agafat realment amb calma. Fa algun temps vaig parlar d’ell ací mateix a tall sobretot de la seua resistència, però també hi apuntava les meues limitades esperances d’arribar a veure a casa les seues esplèndides i efímeres flors nocturnes; suposició errada, doncs, perquè fa algunes setmanes ens va sorprendre descobrir-li, en una de les tiges que pengen sobre el pati, tres ufanosos capolls el primer dels quals va esclatar finalment fa unes poques nits. En tindre un poc més de temps cercaré alguna informació complementària d’aquest curiós cactus mexicà, en especial sobre les condicions sota les quals floreix a les nostres latituds, a les què per cert acaba de ser reportada per primera volta com a escapada de cultiu. Però pel moment, em limitaré a deixar constància de què, quasi vint-i-set anys després d’haver-lo plantat i sense que puga atribuir-ho per ara a cap motiu concret, aquests dies --aquestes nits, de fet-- hem pogut veure a casa, durant unes poques hores, les flors obertes del Selenicereus. I que això de anomenar-lo “reina de la nit” potser sona d’entrada un poquet cursi, però que si ho pense bé tampoc no desdiu massa.

Entre les calorades, les ganes de vacances i el penosíssim panorama polític, per dir-li d’alguna forma, que entre uns i altres --inútils, corruptes, renegats i malparits en general-- s’han entestat en convertir en paisatge habitual, em costa especialment trencar l’ensopiment físic i mental per veure de posar-me a escriure alguna cosa amb un mínim trellat. No és estrany, per això, que en dates com aquestes se’m revifen inevitablement les ganes de llegir, i ja va bé que siga així perquè la llista de pendents és encara significativa i per sort no falten a casa racons (i moments) especialment escaients per a aquesta sempre recomanable ocupació. I al remat, a banda d’ajudar a fer més passadora la calor i l’espera de vacances, llegir (i rellegir) no deixa de ser també una forma de fer front a tots aquells, malauradament cada volta més i més presents, que l’únic que esperen dels llibres és que cremen bé...

Imatge de la xarxa 

  

La muntanya viva

"Va ser així com va començar el meu viatge cap a una experiència. Sempre ha estat un viatge per diversió, sense cap més motiu que el meu desig de fer-lo. Però al principi només buscava una recompensa sensual; la sensació de l'altitud, la sensació del moviment, la sensació de la velocitat, la sensació de la distància, la sensació de l'esforç, la sensació de la serenitat: el desig de la carn, el desig de la vista, l'orgull de la vida. No m'interessaven les muntanyes com a tals, sinó els efectes que causaven en mi, igual que el gat no acarona a l'humà, sinó a si mateix, contra el camal del seu pantaló. Però, en fer-me major, i menys autosuficient, vaig començar a descobrir la muntanya en si. Tot va començar a fer-me bé, els seus contorns, els seus colors, les seues aigües i roques, flors i aus. Aquest procés ha durat molts anys i encara no ha acabat. Mai no s'acaba de conèixer l'altre. I he descobert que l'experiència humana amb la roca, la flor i l'au les amplia. L'objecte que es coneix creix amb el coneixement."

Nan Shepherd, "La muntanya viva"

Era una lectura que tenia pendent des de feia temps. Pel perfil singular de la seua autora, per la pròpia història del llibre --publicat trenta anys després d'haver estat escrit--, i per parlar dels Cairngorms escocesos, escenari essencial del viatge al qual es refereix Shepherd; un viatge que li va ocupar tota una vida, i que la va dur a descobrir una forma diferent (pausada, profunda i basada en la connexió i no en la conquesta, he llegit en algun lloc) de relacionar-se amb la muntanya. No espereu, doncs, una descripció detallada de camins, rutes, cims o paisatges (la fesomia de la serralada, escriu Shepherd, està als llibres de geografia, "però això és un pàl·lid simulacre de la seua realitat, que, com totes les realitats amb importància per als éssers humans, és una realitat de la ment"), sinó un relat íntim, poètic i inspirador; pensaments, vivències i impressions que cadascun dels elements que configuren la muntanya (roques, aigua i gel, plantes, animals i persones)  desperten en l'autora, i que poden servir de guia a moltes persones que, en el nostre propi espai i potser sense ser-ne del tot conscients, vam mamprendre ja fa temps un trajecte similar i que, per això, hem sentit alguna volta aquella sensació que descriu Shepherd: "sovint la muntanya s'entrega per complet quan no tinc cap destinació, quan no arribe a cap lloc en concret, sinó que he eixit simplement per estar amb ella, igual que es visita a un amic sense cap altra intenció que la d'estar amb ell". Llegiu, doncs, "La muntanya viva" (hi ha també traducció al català), i després eixiu a caminar a la muntanya que vulgueu. Com es visita a una amiga.

Fa ja uns quants anys que vam estar als Cairngorms (Mhonaidh Ruaidh en gaèlic escocès) després d'haver recorregut la West Highlands Way. Van ser només uns dies, sense dubte insuficients, però els seus extraordinaris paisatges --les restes supervivents del primigeni bosc caledoni, els espais oberts i inhòspits coberts de bruc, les valls i els circs glaciars i els llacs on cria l'àguila pescadora-- em van impactar profundament. Són massa encara els llocs que tinc pendents com per a poder assegurar-ho, però crec que serà difícil que no hi tornem a caminar per aquelles muntanyes algun dia. I per cert, i per no quedar-me sense dir-ho: hui m'han donat finalment l'alta, i a més a més complisc seixanta-dos anys. Camí avant, doncs, i ganes, moltes, de reprendre'l; a l'estil Nan, segurament. 

Febrer al riu

“Molts dels esdeveniments del cicle anual es repeteixen any rere any en un ordre regular. Un registre d'any a any d'aquest ordre és un registre de les velocitats amb què l'energia solar flueix cap i a través dels éssers vius. Són les artèries de la terra. En rastrejar la seua resposta al sol, la fenologia pot arribar a aportar una mica de llum sobre aquest enigma final, el funcionament intern de la terra".

Aldo Leopold

Em diuen els companys que en saben que és precisament en aquest moment de l’any quan les tortugues de rierol, que al ple de l’hivern s’han mantingut relativament inactives, comencen a fer-se més visibles, especialment quan ixen de l’aigua per assolellar-se. Feia temps que no baixava al riu, que encara resisteix amb certa dignitat la persistent sequera, i m’ha alegrat veure que la població de tortugues d’aquest tram segueix mostrant-se, en aparença, saludable. Algun bitxac encuriosit i un bon grapat de mosquiters --diria que molts d’ells hivernants a punt de començar el seu retorn al nord-- em mantenen entretingut també per una estona mentre vaig caminant per la ribera; grups d’esvalotats i sorollosos collverds van alçant el vol al meu pas mentre m’acoste cap el que era una de les xopades més anyenques de la contornada, talada de fa poc: saber que més prompte o més tard havia de passar no evita que en passejar entre les soques --moltes d’elles, amb rebrotims ja ben visibles-- senta una difusa però inevitable melancolia. Ja de tornada cap a casa, en els primers oliverars per damunt del talús de l’àmplia llera, els vistosos i endèmics gallets grocs floreixen amb força després d’uns anys en què s’han deixat veure menys per aquesta contornada: tot i que no han estat massa generosos, els arruixons recents --i, potser també, que molts bancals han tornat a llaurar-se pel bon preu de l’oliva els últims anys-- semblen haver-los afavorit i tot apunta a que enguany deixaran a terra un potent banc del llavors, garantia de noves generacions per a les temporades que vindran... Busque, en arribar a casa, una frase d’Aldo Leopold sobre els cicles naturals que m’ha estat rondant pel cap tot el matí; la xarxa ho posa ara molt més fàcil, i no em costa molt trobar-la i a més a més, me’n recorda moltes altres --fa poc que he estat rellegint el seu llibre extraordinari sobre Sand County-- que aprofite per anotar per tindre-les més a mà. Després del meu recorregut, hui potser fora escaient citar aquesta: “El nostre enfocament en la conservació de la natura no ha de ser simplement protegir la vida salvatge al seu entorn natural, sinó també protegir-la en un entorn modificat per l'home”; aquesta altra sempre m’ha agradat, per a hui i per a qualsevol altre dia: “Els actes de creació solen estar reservats a déus i poetes, però la gent més humil pot eludir aquesta restricció si sap com fer-ho. Per plantar un pi, per exemple, no cal ser ni déu ni poeta; només cal tenir una pala”. El riu en febrer: una estona al sol i ni pensar-ne --per ara?-- en el foguer...

Llegits (i per llegir)

 

"I com va el llibre, JP?
Va bé, Micheál. Ja he enllestit la història de la vostra llengua.

Té un final feliç, JP?

Això ja es veurà, Micheál.

Així doncs, ja has acabat?

En Masson va fer que no amb el cap.

Ara començaré l'estudi, el treball comparatiu.

En Lloyd va buidar la tassa.

I doncs, què passarà ara, Masson?

La Mairéad va servir per tercer cop.

Com he dit abans, si no s'hi fa una inversió important, la llengua es mor, com el manx o el nòrdic antic.

I això per què és tan greu?, va preguntar en Lloyd.

És la seua manera de veure-ho, va dir en Masson.

Soc un utilitarista, Masson. Un pragmàtic.

I què?

En comptes de gastar diners en una llengua moribunda, cal construir cases i crear places d'hospital.

És una llengua antiga que té una història secular.

També ho era el manx. O el nòrdic antic. El món ha continuar endavant sense aquestes llengües.

I amb això ja en té prou, Lloyd? Continuar endavant?

En Lloyd va arronsar les espatlles.

Hem de continuar endavant. Progressar.

No és només això, Lloyd.

Té raó, Masson. Es tracta del bé comú.

I què?

Que si l'anglès és millor per al bé comú, parleu anglès.

Què és el bé comú? Qui ho defineix?

Millors habitatges, millors escoles, millors hospitals. 

Això es pot tenir i parlar irlandès.

Ah sí? Això no ho veig, aquí, en aquesta illa de parla irlandesa. L'única cosa que hi ha aquí és pobresa. I manca d'oportunitats".

Audrey Magee, "La colònia"

No ha estat aquest un estiu massa lector. I no ha estat per falta d’intenció: els llibres hi eren, i de fet tots els que m’havia apartat per al que esperava que fora temps lliure, he arribat a començar-los --rarament mamprenc un llibre a soles; quasi sempre n’estic llegint uns quants alhora-- i es troben ara mateix en lectura més o menys avançada. No ha de passar molt de temps, doncs, abans no diga alguna cosa sobre els textos de Toni Cucarella, Martí Domínguez, Gabriel Bibiloni o Wilfred Thesiguer que tinc ara mateix entre mans, i dels quals estic gaudint bona cosa i per raons diferents en cada cas. Però com que el temps que aspirava a dedicar-los a l'estiu l'he acabat invertint en viatjar més del que en principi em feia compte, la llista d’acabats se m’ha quedat a hores d’ara bastant curta. Només “Horizonte”, obra autobiogràfica de l’escriptor i viatger Barry López (mort pocs mesos després de publicar-la) en la què, a partir del relat d’alguns dels seus extraordinaris viatges arreu del món, reflexiona sobre la naturalesa humana i, sobretot, sobre la nostra complexa relació amb la resta dels éssers vius i el planeta que compartim; i l’original, sorprenent i un poc inquietant “La colònia”, de l'escriptora irlandesa Audrey Magee, del què m’he permès extraure les línies que encapçalen aquesta entrada, i que m’ha agradat tant com inevitablement m’ha fet pensar, tot i les diferències evidents, en la nostra situació i en la del català a hores d’ara. No donaré massa detalls, però no crec estar fent cap espòiler si vos dic que Micheál i Mairéad són habitants d’una illa irlandesa Gaeltacht on encara es parla molt majoritàriament gaèlic; Masson, un lingüista francès obsessionat amb la supervivència de la llengua; i Lloyd, un pintor anglès que viatja a l’illa per veure de revitalitzar la seua carrera vinguda a menys, tot això en un context, a finals dels anys de 1970, en el què el conflicte a Irlanda del Nord es troba en un dels seus moments més cruents. Dos llibres com veieu ben diferents, però en qualsevol cas indubtablement recomanables.  I quant als altres, ja aniré buscant els moments per anar acabant-los, que ja sabeu el que deia Joan Fuster: els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.

Dins encara dels llibres que estic llegint ara mateix, n'he deixat a banda un que, de fet, ha passat des de fa poc davant de tota la resta. Es tracta de "Socotra, la isla de los genios", de Jordi Esteva, i m’ha semblat convenient posar-me amb ell perquè, si no hi ha cap imprevist perquè la cosa està un poc moguda a la regió, en un parell de setmanes compliré un dels meus somnis viatgers i passaré uns dies a l’illa de Socotra. Ja aniré contant, si això, però esperem que fins llavors les coses no es reboliquen més encara per aquelles terres; per ara, ja vos dic que anar llegint encara està fent que m’agafen més ganes de conèixer-la... 

Naturalment

Que l’amic Martí Domínguez es deixe caure per aquestes comarques del sud sempre és, per aquells que l’apreciem i que admirem i gaudim de la seua obra, una magnífica notícia. En especial si el motiu de la visita és presentar (aquesta vegada a Cocentaina i de la mà del també bon amic Rafa Enguix) el seu últim llibre, reveladorament titulat “Del natural”; i molt millor encara si, com ha estat el cas, les circumstàncies acompanyen per allargar un poc més l’estada i compartir caminada estimulant per la sempre encisadora serra Aitana. Del llibre, que tracta de les que gosaria qualificar com les dues grans passions de Martí --l’art i la natura, o potser a l’inrevés-- deixe pendent parlar-ne fins haver-lo acabat de llegir, cosa que no es farà esperar massa. I quant al passeig per la prodigiosa i valoriana mare Aitana, la temporada no ha estat en general massa propícia per a la majoria de les plantes (“matetes desconegudes, com terres remotes, criades davall les neus duradores i els sols abrasidors”) que han fet de la muntanya fita botànica de primera magnitud; però tot i que la majoria estaven ja granades, encara vam arribar a temps d'admirar --quasi sempre a una distància respectable-- les últimes corones de rei delicadament florides sobre les cingleres i els penyals. En qualsevol cas, i a falta de plantes --i d'animals, que tampoc se'n deixaren veure massa-- també aquesta volta anàvem sobre segur, perquè els extraordinaris paisatges de la serra mai no deceben. I puc donar fe que, fins i tot, milloren significativament quan es recorren en bona companyia.

Vertical

"(...) Esto que miraba era algo como una titánica ciudad --ciudad de edificaciones múltiples y espaciadas--, con escaleras ciclópeas, mausoleos metidos en las nubes, explanadas inmensas dominadas por extrañas fortalezas de obsidiana, sin almenas ni troneras, que parecían estar ahí para defender la entrada de algún reino prohibido al hombre. Y allá, sobre aquel fondo de cirros, se afirmaba la Capital de las Formas: una increíble catedral gótica, de una milla de alto, con sus dos torres, su nave, su ábside y sus arbotantes, montada sobre un peñón cónico hecho de una materia extraña, con sombrías irisaciones de hulla. Los campanarios eran barridos por nieblas espesas que se atorbellinaban al ser rotas por los hilos del granito. En las proporciones de esas Formas rematadas por vertiginosas terrazas, flanqueadas con tuberías de órgano, había algo tan fuera de lo real --morada de dioses, tronos y graderíos destinados a la celebración de algún Juicio Final-- que el ánimo, pasmado, no buscaba la menor interpretación de aquella desconcertante arquitectura telúrica, aceptando sin razonar su belleza vertical e inexorable."

Alejo Carpentier, “Los pasos perdidos”

 

Amb freqüència se’ls ha comparat amb una processó, un exèrcit o una congregació, imatges totes elles poderoses i comprensiblement antropomorfes --també ho és, de fet, el seu propi topònim-- que s'adiuen amb un paisatge que sol despertar en qui el visita un inevitable misticisme. Però per a mi, si vos he de ser sincer, els Frares de Serrella són sobretot la sòlida i imponent presència física de la seua arquitectura extraordinària, urbanisme espontani de penyes i runars que evoquen alhora laberint, temple i fortalesa. Per això vaig pensar en ells, salvant tantes distàncies com fora necessari, quan vaig llegir per primera volta aquest passatge del llibre de Carpentier, i per això l’he recordat novament ara quan he tornar a visitar-los. D’acord, ni obsidiana ni granit, i potser dir-ne “catedral” resulta en aquest cas un poc exagerat; però estic segur que no posareu cap objecció pel que fa a la seua bellesa, també ací, vertical i inexorable.

 

Després de fer-li un pensament, faig servir per al paratge el topònim de Frares (de Serrella o de Quatretondeta, i pronunciat ací amb ela dialectal) per ser el que he conegut des de sempre, encara que he vist que ara s'utilitza també el nom d'Agulles. Alguns treballs, fins i tot, semblen diferenciar-ne unes i altres per ubicació segons a quina banda es troben del Barranc de les Figueretes, i també he vist qui opta per la fórmula sincrètica de les Agulles dels Frares, que tampoc no em convenç massa. Seguiré buscant informació, a veure què puc aclarir. I ara que em ve a mà, deixeu-me també que aprofite per citar dos dels autors que em van descobrir, amb els seus llibres, aquest i molts altres tresors de les muntanyes valencianes: Antoni Calero i Rafael Cebrián, amb tota l'admiració i l'agraïment.