L'efecte cirera

El que va encetar la sèrie va ser, aquesta volta, "Canto jo i la muntanya balla", del qual ja vaig deixar dit que em va semblar un llibre deliciós, i que em va dur, a tall de les nombroses referències rondallístiques i seguint indicació expressa de l'autora, a interessar-me pels llibres de Pep Coll, reconegut especialista en la cultura popular del Pirineu. "Mentre el món serà món. Llegendes de les valls d'Àneu" és un llibre senzill la lectura del qual em va resultar, enamorat com estic d'aquelles terres, plaent i evocadora, però que em va fer quedar amb ganes de més. "Muntanyes maleïdes" havia de ser inevitablement el següent pas, però no em va ser fàcil fer-me amb ell, i al remat vaig haver de recórrer a comprar-lo de vell (per cert, amb dedicatòria de l'autor a una companya de feina de l'any 1993). El cas és que, mentre m'arribava, i havent-me ja ficat en l'embolic aquell de la llegenda de Mariola, em va semblar interessant saber-ne un poquet més de totes aquestes coses, i m'hi vaig embarcar en la lectura de "Cuentos y leyendas tradicionales (Teoría, textos y didáctica)" d'Eloy Martos, un manual que, si més no a ulls de profà, m'ha resultat aclaridor quant a conceptes i tipologies en literatura popular. I encara, entre unes coses i altres i gràcies al treball d'en Joan Borja, vaig saber de l'existència de la folklorista Sara Llorens --una figura poc coneguda però certament fascinant-- i del seu recull perdut de llegendes populars, arreplegades a Bolulla entre 1928 i 1929: "Les llegendes secretes de Sara Llorens. Llegendes alacantines" recupera totes dues, la figura i el recull, i a més d'incorporar molta informació rigorosament tractada, m'ha resultat molt agradable de llegir... Els llibres, ja ho sabeu, venen a ser com les cireres en cistell: vas amb la idea d'agafar-ne només una, però sempre te n'emportes unes quantes d'enganxades. I si ha de ser així, doncs millor no resistir-se. Ni en un cas, ni en l'altre. 

Era difícil no pensar hui en les cireres caminant per la rodalia de la preciosa vila de Planes, que té fama merescuda de fer-ne moltes i molt bones. La florida, pel moment, va fent el seu camí, i ja veurem com queda enguany la collita. El recorregut, per cert, per esplèndids paisatges però ben diferent de la tranquil·la i silenciosa passejada de l'altre dia. Pels altres caminants, un poc (m'he trobat, al passar per l'Encantada, alguns exemplars característics de la coneguda varietat "loquaç i dur d'oïda"), però sobretot pels motoristes: o n'hi ha molts, o tots han triat hui per esplaiar-se la mateixa carretera. O les dues coses juntes, que també podria ser.

Panteres i princeses

Torre de Mariola

No són només plantes, història i paisatges. Mariola, la meua serra primordial, té també la seua pròpia llegenda. Poca gent, a les comarques que l’envolten, no n’haurà sentit parlar d’ella alguna volta; però deixeu-me que diga, en dues paraules, que el que ve a explicar la llegenda en qüestió és bàsicament que la serra es diria així per una bella donzella romana d’igual nom, filla del patrici Sext Mari (o Màrius), amb palau i mines d’or a la muntanya, qui va ser condemnat a mort per l'emperador Tiberi en negar-se a entregar-li-la per a satisfacció de les seues lúbriques intencions. Mariola, qui es feia acompanyar d'una pantera que havia criat des de cadella, va ser rescatada en l'últim moment del Circ de Roma i va poder tornar a la muntanya, on afligida per la injusta mort de son pare va morir poc després, i en la què els seus esperits --el de la noia i el de la pantera-- encara s'hi deixen veure en nits de poca lluna. 

Ja fa temps que, intrigat per l'ascendència romana dels protagonistes de la suposada llegenda, gens habitual quan es tracta de contarelles i rondalles valencianes de base tradicional i popular, vaig voler seguir-li el rastre, a partir de les que probablement són les seues versions més populars, totes dues publicades el 1970: la de l'escriptor alcoià Jordi Valor i Serra ("La nostra Serra de Mariola i la seua llegenda bimil·lenària"), i la més resumida que José Soler Carnicer va incloure en el seu llibre "Valencia pintoresca y tradicional". Uns anys abans, però, una versió molt similar a les de Valor i Soler havia estat publicada per Agustina Ruiz de Mateo i Juan Mateo Box en "Leyendas alicantinas" (1965), i totes elles remeten finalment a una novel·la titulada "Mariola, o Españoles y Romanos", publicada el 1881 per l'escriptor i historiador de Moixent Juan Bautista Perales. Perales, qui va ser també reeditor de les famoses "Décadas" de Gaspar Escolano, devia conèixer bé les obres dels historiadors clàssics valencians que, ja des de la "Crònica" de Pere Antoni Beuter (1538), havien tractat d'associar el nom de la serra amb alguns personatges citats en les fonts romanes. De fet, la seua novel·la  es basa clarament en els "Anales" de Francisco Diago (1613), on aquest autor trasllada a aquestes terres uns fets narrats pels cronistes romans i que implicaven al patrici Sext Mari, a la seua filla i a l'emperador Tiberi. L'adaptació de Perales ("un llibre un poc massa llarg, barroc i difús", en paraules del propi Valor) suavitza un poc la història original contada per Tàcit, en la qual l'emperador, per fer-se amb les riqueses de Sext Mari, el va acusar de cometre incest amb la seua filla i els va manar ajusticiar a tots dos, i la dota d'un rerefons patriòtic --la lluita dels valents i nobles contestans contra els traïdors vinguts de Roma-- que devia ser molt del gust de finals del segle XIX.

En la meua opinió, l'èxit de la transformació de la història de Mariola i la seua pantera des de fulletó noucentista a llegenda bimil·lenària, així com la seua popularització i posterior integració en la cultura popular dels pobles de la serra, es va veure afavorit per diversos factors. El primer d'ells és, amb tota seguretat, el recurs reiterat a reconegudes fonts històriques, per bé que, com s'ha apuntat abans, cap d'aquestes fonts s'hi referisca realment a personatges relacionats ni de lluny amb la serra, i totes elles hagen d'interpretar-se, en el moment en que van ser escrites (els segles XVI i XVII), com un esforç per ennoblir el passat de la Pàtria vinculant-lo amb la sempre prestigiosa herència romana. El mateix Diago escriu, respecte a Sext Mari, que "No se escriue por ninguno, de que parte de España fuesse natural este tan rico Español, y yo no puedo sino persuadirme que lo era de la Region de la Contestania en lo que ella tenia dentro deste Reyno de Valencia, que era mucho". El mateix poblema va tindré Beuter amb el seu Mario (en aquest cas, molt probablement, Gaius Marius, militar romà citat entre d'altres per Titus Livi), sobre el qual suposa que, de pas per aquestes terres de tornada de la Bètica, "regonegue la noblea de la montaña de Cocentayna, que encara que sia chica en vogi, es en la virtut de les herbes molt avantatjada i per ço li posa lo seu nom dient-li Mariola".

Imatge del Anales de Diago, de la xarxa

Un segon element a tindre en compte, al meu criteri, és precisament el paper essencial que, a partir del relat de Diago, representa la figura femenina de Mariola. Les donzelles, princeses, reines o dames encantades abunden en l’imaginari popular valencià, per bé que solen remetre quasi sempre als temps dels moros, i la serra de Mariola no n’és una excepció. Tant el mateix Jordi Valor com el cronista bocairentí Francisco Vañó Silvestre, esmenten diverses contarelles arreplegades en els pobles de la serra, en les quals hi apareixen sovint reines o princeses mores, quasi sempre associades amb altres elements --coves, tresors amagats, encantaments-- que solen ser també habituals en moltes de les nostres rondalles. Tot i que oportunament romanitzats, tant la pròpia Mariola com els tresors --les mines d'or-- de son pare, o la cova en què va viure i en la què va ser soterrada (la Cova Blanca, o Cova Bolumini) són elements que no resulten estranys a la tradició local, i no és casual que, després de la reinterpretació llegendària de la novel·la de Perales, la "joven hija de Mario" d'aquest autor acabe tranformant-se en "heròica princesa de Contestània", el bust de la qual podria ser, segons les deduccions de Jordi Valor, ni més ni menys que la mateixa Dama d'Elx.  

Interior de la Cova Bolumini, refugi (i sepulcre) de Mariola i la seua pantera en el llibre de Perales.

Hi ha, però, un últim element, potser menys rellevant que els anteriors, però que m'interessa especialment fins el punt d'haver estat, de fet, el motiu de que em posara a pensar en aquestes coses. Es tracta de la pantera Pinta, un personatge que cal atribuir exclusivament a la imaginació literària de Perales, però que per atzar va tindre un paper destacat en el moment en que es va produir la popularització de la llegenda: el 1965, un grup d'espeleòlegs alcoians va trobar, a la Cova de la Sarsa, les restes fossilitzades del que suposadament va ser identificat per experts com una pantera d'una antiguitat de dos mil anys. "¿Será la pantera de Mariola?", va titular Jordi Valor un article publicat en el periòdic alcoià "Ciudad" el 1965 a tall de la troballa, i s'hi torna a referir extensament en el seu llibre com una cridanera coincidència entre la realitat i la llegenda, doncs "la pantera diagnosticada pertany a la fauna africana o asiàtica, però mai va poblar les terres de la nostra península". He de dir que no he sabut trobar cap referència documentada a la troballa en qüestió, cosa que resulta un poc sorprenent perquè de fet, i en contra del que pensava Jordi Valor, els lleopards (Panthera pardus) si que van viure en Europa, i la seua presència és freqüent en els jaciments arqueològics de la Península Ibèrica del Pleistocè Superior (fa 125.000 anys), mantenint-se fins a principis del l'Holocè, fa a penes 10.000 anys. La seua desaparició en la Mediterrània oriental és molt més recent: al sud-oest de Turquia es va donar per extingit el 1970, però encara sembla viure en algunes zones a l'est d'Anatòlia i Israel; al nord d'Àfrica, es dubta si algun exemplar ha pogut sobreviure fins avui a la serralada de l'Atles. A la Península Ibèrica, els lleopards pleistocens apareixen sobre tot a coves cantàbriques i de la zona mediterrània, i es troben molt ben representats en els jaciments de les comarques centrals valencians: la presència de restes de l'espècie ha estat constatada, per exemple, a Alcoi (El Salt i Abric del Pastor), Muro (Cova Beneito), Tollos (Cova del Parat), Fageca (La Salema), Xàtiva (Cova Negra), Barx (Cova de les Malladetes), Vilallonga (Cova del Racó del Duc) o Tavernes de la Valldigna (Cova del Bolomor); cap referència a l'abans citada Cova de la Sarsa, on per contra són especialment abundants les restes de linx ibèric, entre elles ossos i claus treballats d'edat neolítica. Amb tot, la troballa de lleopard més espectacular en aquestes comarques va tindre lloc el 2013, quan un grup d'espeleòlegs van descobrir a l'Avenc de Joan Guiton, a Fontanars dels Alforins, un esquelet quasi complet d'una femella, datat al Pleistocè Superior. 

Lleopard de l'Avenc de Joan Guiton, de la web del Museu de Prehistòria de València.

Des del meu punt de vista, res del que s'ha dit més amunt li lleva gens d'encant a l'entranyable història de la Mariola mariolenca i la seua fidel pantera, encara que, si les coses van anar com jo supose i almenys atenent a la seua definició formal ("Narració popular d’esdeveniments sovint amb un fons real però desenrotllat i transformat per la tradició") potser el terme de llegenda no siga el més apropiat en aquest cas. Amb tot, el relat i els seus personatges han esdevingut un patrimoni innegable de la gent d'aquestes comarques, i com a tal ha de ser considerat i valorat; sempre i quan, lògicament, es mantiga en l’àmbit que li pertoca, i no acabe distorsionant la percepció sobre aspectes com ara la història de la serra i de les terres que l'envolten. Perquè els efectes (reals) de la conquesta romana que estan posant de manifest les recents excavacions de l'extraordinari poblat ibèric del Cabeçó de Mariola, l’evident origen andalusí de la torre d'igual nom (i la rellevància d'aquesta època històrica per entendre l'actual paisatge de la serra), o la presència de restes de lleopards i altres grans carnívors en les coves de la nostra zona, em semblen per ells mateixos fets tan suggeridors i excitants com la llegenda més emocionant i reeixida. I no haurien de ser incompatibles. 

He evitat, per no fer açò encara més llarg del que finalment ha quedat, la majoria de les cites de les obres de Beuter, Viciana, Diago i Escolano que parlen de Mariola, totes elles fàcils de consultar actualment en línia. Les referències a la presència de lleopards i altres carnívors en jaciments valencians les he obtingudes sobretot dels treballs d'Aritza Villaluenga ("Presencia de felinos (Felis, Lynx y Panthera) en el registro arqueológico de la Península Ibérica durante el Pleistoceno Superior") i Alfred Sanchis i altres ("Pleistocene leopards in the Iberian Peninsula: New evidence from palaeontological and archaeological contexts in the Mediterranean region"), també disponibles en la xarxa. I quant al nom de la serra, que com s'ha dit més amunt va ser l'origen de tot plegat, hi ha encara diverses hipòtesis, cap d'elles totalment acceptada pels especialistes; però d'això, si vos sembla,  ja en parlarem un altre dia. 

Simbolismes

A la vista de la quantitat (i la varietat) de llegendes que en parlen i de simbolismes que se li atribueixen, ha d'haver pocs ocells que hagen despertat un interès tan viu en la cultura popular europea com l'entranyable i eixerit pit-roig. I sembla evident, també, que la causa d’aquest interès té una relació directa amb el mateix tret que li dóna nom. Molt abans de que la tradició cristiana associara amb la sang de Crist el color rogenc que el caracteritza, la imatge més estesa del pit-roig remetia, d’una o altra forma, al foc. Diuen, per exemple, que per als antics nòrdics representava el llamp i que, per això, se'l vinculava amb el deu Thor. Però la relació entre foc i ocell es repeteix en moltes altres llegendes, en les quals apareix avivant amb el seu aleteig  una foguera en el pessebre per a mitigar el fred del Jesuset, duent aigua en el seu bec a les ànimes del purgatori o, com en el cas de Guernsey, directament com a responsable d'haver baixat el foc des del cel i haver-lo entregat als habitants de l'illa. 

Potser aquesta imatge atàvica de missatger entre el cel i la terra és també la causa de que en alguns països cèltics com Irlanda o Cornualla s’amenace amb desgràcies diverses a qui gose matar-lo, per bé que en altres llocs --com en algunes zones de Portugal, on se'l coneixia com a porco-bispo-- el dia de Sant Esteve se'l capturava i sacrificava de forma ritual. Quant als simbolismes, hi ha qui associa els pit-rojos amb la confiança, la caritat, la compassió, la pau domèstica o l’esperança de tornar a la llar, i en alguns llocs es considera que veure'l és senyal de novetats imminents o fins i tot, si arriba a entrar dins d’una casa, presagi de que algú hi morirà. No és l’única associació de l’ocell amb la mort, ja que antigues rondalles britàniques li atribueixen el costum de cobrir amb fulles els cossos morts --sobretot de xiquets-- que queden abandonats al bosc. Robert Graves remunta a la tradició celta la consideració del pit-roig com a encarnació de l'esperit de l'any nou, tot i que la seua vinculació actual amb el Nadal britànic és molt més recent i té un origen com a mínim curiós; i encara  hi ha qui interpreta que la seua representació en alguns quadres --com el famós Jardi de les Delícies-- simbolitza la lascívia i el desig sexual. 

Detall del "Jardí de les delícies" i targeta nadaleca anglesa. De la xarxa

Hi pense en aquestes coses de llegendes, rondalles i simbolismes mentre l'hivern va avançant al pati i els pit-rojos que han decidit passar-lo ací, ignorants de la seua profunda càrrega al·legòrica, segueixen voletejant inquiets entre branca i branca. I recorde algunes de les coses que es coneixen de la biologia d'aquest ocell, únic representant d'un gènere que recentment ha estat relacionat amb la família dels papamosques, els còlits o els bitxacs, i que també ha despertat des de fa temps l'interès dels investigadors, que han dut a terme nombrosos estudis sobre diversos trets de l'espècie. La seua marcada territorialitat, per exemple, que contrasta un poc amb la imatge pacífica i afable que transmet (i que fins i tot porta a Stephen Moss a vincular la preferència britànica per aquest ocell amb la defensa aferrissada del seu territori), o el seu caràcter de migrador parcial, que fa que algunes poblacions del nord d'Europa es desplacen milers de quilòmetres fins a àrees més càlides com la Península Ibèrica, on també hi viuen poblacions reproductores que, almenys en alguns casos, són temporalment reemplaçades pels nouvinguts. 

A casa, tot i que no es permeten massa familiaritats i mantenen sempre una distància prudent, els pit-rojos no semblen especialment preocupats per la nostra presència --ni per la de les gates-- fins el punt que hi ha voltes que no estic segur de qui està observant a qui. M'agrada pensar que aquest comportament curiós i relativament confiat és potser degut a que procedeixen d'algun d'aquells països civilitzats on els ocells en general, i aquests en particular, són apreciats i benvinguts en cases i jardins; a la nostra, per descomptat, també ho són. I, tot i no ser els únics ocellets capaços de recórrer distàncies formidables en els seus desplaçaments migratoris, sorprèn un poc que ningú --que jo sàpiga-- els haja invocat mai com a símbols de tenacitat, obstinació o resistència, que crec que els pegaria bastant bé (millor, diria, que això de la lascívia, que no ho acabe de veure). Ja se sap, en tot cas, que el món dels símbolismes és sempre bastant relatiu, i ja heu vist que, en el cas dels pit-rojos, hi ha bona cosa d'opcions per a que cadascú trie la que més li convinga; jo, amb que seguisquen alegrant-nos els hiverns volant lliures pel pati ("A Robin Redbreast in a Cage / Puts all Heaven in a Rage", va escriure William Blake) ja em done per més que satisfet.

Les referències al simbolisme del pit-roig (amb freqüència, associades també amb el caragolet --wren, en anglès-- i, de tant en tant, amb el reietó o goldcrest) abunden en internet, i tot i que rarament remeten a fonts documentades, amb un poc de paciència es pot arribar quasi sempre a trobar-les. Per no fer-ho llarg, em perdonareu que no haja recollit ací la majoria d'aquestes fonts, però m'ha divertit especialment fullejar el clàssic "Birds in Legend, Fable and Folklore" d'Ernest Ingersoll i "The White Goddess: A Historical Grammar of Poetic Myth" de Robert Graves, tots dos disponibles en la xarxa, i el preciós "The robin: a biography" d'Stephen Moss, que tinc per casa. La relació entre el pit-roig i la lascívia en l'obra de Hyeronimus Bosch sembla procedir de "Bosch. Realidad, símbolo y fantasía", d'Isidro Bango i Fernando Marías, però no he pogut confirmar-ho. I quant al nom de l'ocell, ja veieu que utilitze pit-roig per ser la forma més estesa, encara que a Alcoi se'ls coneix com a reiets i que els meus pares, valencianoparlants de soca-rel, els anomenaven petirrons. No he sentit a ningú més utilitzar aquesta forma, que recorda al nom castellà de l'ocell (i a l'aragonés petirroi) i que en realitat, segons el mestre Eugeni Reig, és un diminutiu de petit; potser era a això --a la seua petitesa-- al que volien referir-se els meus pares...