L’altre dia, en baixar del mas de Mossèn Gregori i després de molts anys sense acostar-m’hi, decidírem fer una ràpida visita al jaciment. I he de dir que em va sorprendre, i molt, la diferència entre allò que vagament recordava i la realitat del que vam poder veure sobre el terreny. De tornada a casa, i mogut per aquest interès renovellat per un indret que em va semblar, aquesta volta, suggeridor i intrigant, em vaig afanyar a actualitzar també la informació disponible al respecte, la qual cosa em va portar al magnífic treball de Ricardo González Villaescusa sobre el món funerari romà al País Valencià, al qual vos remet si teniu interès en aquest tema. Val a dir, en tot cas, que de les prospeccions dutes a terme per aquest investigador, com també de la seua anàlisi dels escassos materials recuperats per Camilo Visedo el 1947 i conservats al Museu Arqueològic d’Alcoi (dos anells i fragments de ceràmica), se’n conclou que el jaciment del Mas del Pou correspondria amb tota probabilitat a un àrea d’enterrament que podria datar-se en els segles VI i VII, delimitada per un mur de tancament perimetral i formada per almenys 63 sepultures excavades totalment o parcialment sobre la roca i orientades cap a ponent.
És possible que una futura excavació del jaciment (González Villaescusa parla del seu sector central, on no hi ha sepultures visibles però on podrien haver-se’n conservat soterrades) i la prospecció sistemàtica del seu entorn puguen oferir algun dia noves dades sobre la necròpolis i sobre el nucli o nuclis de poblament que se n’associaren, i per extensió sobre una època de la qual es disposa, especialment a aquestes comarques, de molt poca informació. Pel moment, allò segur és que la meua percepció sobre la necròpolis del Mas del Pou, un poc ambigua fins ara, ha canviat definitivament; i ja em va bé que siga així perquè, si bé es mira, replantejar-se de tant en tant què (o qui) mereix realment el nostre afecte, no deixa de ser una pràctica francament recomanable.
Els rastres que els humans han deixat sobre la roca en diferents períodes històrics (pintures, per suposat, però també gravats i petroglifs, sepultures, canals i cocons, coves artificials i altres estructures comparables) solen tindre en comú la limitació del context arqueològic que se'ls associa i, en conseqüència, les dificultats no solament per a interpretar-los sinó també i amb freqüència per assignar-los una cronologia fiable. Aquesta és una situació habitual pel que fa a les necròpolis rupestres, molts escasses al País Valencià però freqüents en altres àrees de la Península Ibèrica, per bé que a hores d’ara se sol acceptar que la majoria d’elles correspondrien bé a l’època tardoromana (S. V-VII), bé a l’altmedieval (S. VIII-X). No és estrany, a més a més, que en molts d’aquests jaciments --i també en el Mas del Pou-- no es coneguen els nuclis de poblament que s’hi vincularien, la qual cosa, junt amb l’espoli al qual han estat sotmesos des de segles enrere, i en molts casos el seu aprofitament posterior per a extraure pedra per a altres usos, dificulta notablement el seu estudi i la seua interpretació. Però també els fa, si més no des del meu punt de vista de profà, especialment evocadors.
 |
| Pedrera a Fageca, probablement dedicada a l’extracció de pedres per a fer ruglons i batedors. |
