"Une direction inexacte donnée aux réverbères établis à Iviza, sur la montagne Campvey, rendit les observations faites sur le continent extrêmement difficiles. La lumière du signal de Campvey se voyait très-rarement, et je fus, pendant six mois, au Desierto de las Palmas, sans l'apercevoir, tandis que plus tard la lumière établie au Desierto, mais bien dirigée, se voyait, tous les soirs, de Campvey. On concevra facilement quel ennui devait éprouver un astronome actif et jeune, confiné sur un pic élevé, n'ayant pour promenade qu'un espace d'une vingtaine de mètres carrés, et pour distraction que la conversation de deux chartreux dont le couvent était situé au pied de la montagne, et qui venaient en cachette enfreindre la règle de leur ordre"
François Aragó, "Histoire de ma jeunesse"
No vam arribar a veure Eivissa, tal i com pretenia Méchain i com va aconseguir finalment, després de moltes feines i no pocs avorriments, el rossellonès Aragó. Però el cim culminant del Desert de les Palmes, que ara anomenem Bartolo ("deu ser nom d'algun cultivador o propietari local", diu el perspicaç Coromines, que reivindica per a la serra el nom antic de Maigmudella) ens va regalar moltes altres vistes remarcables, des del propi Montgó --l'altre vèrtex del triangle que perseguien els geodesistes francesos-- a les Columbretes, amb Penyagolosa a l'esquena i el Prat als peus. Unes vistes --amb excel·lent companyia-- ben diferents d'aquelles que m'ocupen la majoria dels caps de setmana, i que han fet que no siga fins avui que puga recordar que, fa ara quatre anys i un parell de dies, aquest blog va començar el seu camí. Moltíssimes gràcies, un any més i de tot cor, a tots els amics i amigues que vos deixeu caure per aquestes planes: sense vosaltres --no sabria dir-ho d'altra forma-- res de tot açò tindria sentit. I en gran part és per això, i gràcies a vosaltres, que la
línia comença hui mateix el seu cinquè any:
d'històries per contar, em fa l'efecte que no en faltaran. Del mateix Aragó, sense anar més lluny, i de la seua visió del País a principis del segle XIX ("Les habitants de ces trois provinces --Catalunya, Aragó i València--
se détestaient cordialement (...) Telle était leur animosité, en 1807, que je pouvais à peine me servir à la fois de Catalans, d'Aragonais et de Valenciens, lors que je me transportais avec mes instruments d'une station à l'autre") podrien dir-se moltes coses
; de temps per fer-ho, ja anirem veient-ho.
.
