Qüestió de fe

Recreació de l’Arca de Noè al parc temàtic que té dedicat a Kentucky. De la xarxa (i sense comentaris...)

Deixant de banda una vaga noció sobre la seua situació geogràfica, tot el que sabia de l’Ararat abans de que esdevinguera un potencial objectiu muntanyenc es limitava al seu paper en el relat bíblic del Diluvi Universal i l’Arca de Noè: ja sabeu que, segons la tradició cristiana (tant la jueva com la musulmana ubiquen el succeït en unes altres serralades), va ser a aquesta muntanya on l’Arca va quedar encallada, després de quaranta dies de pluja i cent-cinquanta de navegació, quan les aigües vessades pel càstig diví començaren finalment a enretirar-se. No ha estat poca la gent que, en saber que hi aniria, m’ha fet algun comentari sobre el tema, que ja fa segles que dona per a molt: la vinculació entre l’Arca i l’Ararat, que no apareix expressament recollida en els textos bíblics originals, es basa en una traducció d’aquests feta el segle IV, la qual va ser assumida i difosa a partir del segle XI pels teòlegs armenis  --a l’escut actual d’Armènia hi figuren tots dos elements-- fins a estendre’s i arrelar profundament en tot el món cristià. Des de llavors han sovintejat els intents de demostrar la versemblança històrica del relat bíblic, i encara avui s’hi organitzen expedicions suposadament “científiques” a la zona --sovint amb resultats com a mínim pintorescs-- amb l’objectiu de trobar restes atribuïbles al descomunal vaixell i als seus ocupants, les quals confirmarien fins i tot a ulls dels més escèptics que, també en açò i com deia el títol d’un llibre que em va fer arribar el bon amic Rafa abans de marxar-hi, la Bíblia tenia raó. 

Vistes des del cim de l'Ararat, a 5.137 m

La veritat és que, més enllà de la curiositat sobre això del Diluvi Universal --els denominats “mites de la inundació” o "flood myths" es repeteixen en nombroses cultures arreu del món, des del sumeri Gilgameix fins a pobles nadius d'Amèrica i la Polinèsia-- i d’una certa simpatia per Noè, a qui cal valorar-li els seus afanys conservacionistes, si més no pel que fa a la fauna, el meu interès sobre la història de l’Arca ha estat fins ara pràcticament inexistent, i em tem que haver trepitjat el mític Ararat no representarà, quant a això, cap canvi significatiu. Amb tot el respecte per a qui pense el contrari, els relats del Gènesi en particular i de l’Antic Testament en general em resulten curiosos en tant que testimoni de la cosmogonia d’un poble concret, però no em semblarien més rellevants que qualsevol altra mitologia si no fos pel fet que ha estat sobre ells que s’ha bastit, si més no en part, la nostra visió actual del món, en ocasions per a bé, però també per a mal: l’admirat Ramon Folch, en el seu imprescindible “Diccionario de Socioecología”, defineix el judeocristianisme com una “doctrina socioecológicamente deletérea basada en la existencia de un dios trino y masculino (cuando no ornitomorfo), misógino y vengativo, que conmina a los humanos a crecer y multiplicarse, a apoderarse de la biosfera y a dejar todos los valores realmente importantes para una indemostrable vida eterna posterior”. Entenc que aquesta definició puga resultar incòmoda i fins i tot ofensiva per a segons quines sensibilitats, però convindreu amb mi que difícilment es pot dir tant, i tan clar, en tan poques paraules.

Durant els dies passats al Kurdistan vaig parlar un poc de l’Arca amb l’amic Orhan, que em sembla que aquestes coses se les mira amb un poc dissimulat escepticisme, i que em va vindre a dir que el tema, allí, no els feia ni fred ni calor, però que no deixava de ser un bon reclam per a segons quin tipus de turistes i que com a tal no podien renunciar a fer-lo servir. A més a més, per a l’Islam, la muntanya on l’Arca va tocar terra no seria l’Ararat sinó el Djudi, més al sud i a prop de l’actual frontera amb Síria, així que tampoc no és esperable cap entusiasme entre la població musulmana local per aquesta qüestió. Potser és per això que, tret d’un pòster publicitari a l’hotel, no sóc conscient d'haver vist, en tot el viatge a Bazid i la seua rodalia, cap altra referència a aquest assumpte. Ni tan sols el denominat “Museu de l’Arca de Noè”, situat a unes desenes de quilòmetres de la ciutat junt a una curiosa formació rocallosa --anomenada Durupinar pel militar turc que la va identificar i que hi va voler veure les restes petrificades del vaixell-- i que problemes d’última hora ens van impedir visitar, sembla ser una destinació excessivament popular entre els visitants de la zona. Quant a mi, i a efectes de respondre a tots aquells que m’ho han preguntat, la resposta és que no, ni pujant ni baixant de la muntanya vaig veure cap rastre de l’Arca. Però probablement és perquè no m’hi vaig fixar el suficient. O que no li vaig posar prou fe, que també podria ser.

Un mes llarg després de haver tornat de terres kurdes, i amb el cap ja posat en pròxims reptes, done per tancat amb aquesta entrada el meu particular “cicle de l’Ararat”, a desgrat d’algun rebrot ocasional que no gosaria a hores d’ara descartar. Espere no haver-me fet massa pesat amb la muntanya i les seues històries, però una volta més he d’invocar el paper original dels blogs, si més no en part, com a dietari: sé que, d’ací un temps, m’agradarà recordar tot el viscut en aquells dies, i m’agradarà més poder-ho trobar ací. 

A l'ombra de la Història

Imatge de Wikimedia

No hi ha dubte que, a banda de l’evident motivació muntanyenca, una de les raons que més em va atreure de la possibilitat de viatjar a l’Ararat va ser el meu interès per la denominada qüestió kurda. He seguit, des de fa temps, les vicissituds d’aquest poble tenaç i irreductible, maltractat per la història i traït tantes voltes per les potències que li han negat l'existència i l’han tractat d’esquarterar traçant sobre el territori en que hi perviu fronteres arbitràries, i m’he interessat per la situació, tan diversa com inestable, dels diferents territoris --actualment sota sobirania turca, síria, iraniana o iraquiana-- en que es divideix a hores d’ara el Kurdistan, amb una especial atenció al cas, tan recent com sagnant, de Rojava i el seu intent de dur a la pràctica el que s’ha denominat confederalisme democràtic.  Es evident que no en sóc cap especialista en aquestes qüestions, ni em mou cap pretensió d’anàlisi profunda o sistemàtica; com em passa en tantes altres coses, és simplement curiositat, i per això la possibilitat de trepitjar aquelles terres i conèixer, ni que fora durant uns pocs dies i de forma necessàriament superficial, la realitat quotidiana de la gent que hi viu em resultava simplement irresistible. 

Han estat, doncs, dies d’espigolar impressions i vivències, de converses pausades i d'altres agafades al vol, de mirar, preguntar, escoltar i, al remat, tractar de comprendre un poc millor una situació sobre la qual tenim una visió de partida inevitablement condicionada pel nostres propis prejudicis i per allò que ens arriba a través d’uns mitjans de comunicació que no solen prestar-li al tema una atenció preferent. No resulta senzill, per això, resumir aquelles impressions disperses i subjectives en unes poques ratlles, més enllà d’una sensació general de que, malgrat tots els esforços per reprimir-la, diluir-la i encara per eliminar-la, la identitat kurda i la consciència de les agressions patides està ben viva a hores d’ara en aquestes terres de l’Anatòlia Oriental. També m’ha fet l’efecte que el pes del conflicte armat que, durant molts anys i fins fa molt poc sacsejava aquesta zona es troba encara molt present, com ho és també la ostensible i intimidatòria presència, a través de controls i instal·lacions, de l’exèrcit turc. Amb totes les precaucions que fan al cas tenint en compte el nostre paper de turistes, he tingut una sensació de relativa normalitat (potser podria parlar millor d’una espècie de calma tensa) però també m'han parlat de la repressió política i d'un marcat sentiment de discriminació, també quant a l'economia, per part de l'estat. He volgut pensar que, després d'anys de dolorós conflicte armat i amb una situació notablement inestable tant a la pròpia Turquia com als altres territoris kurds --en especial, però no únicament, a la esmentada Rojava-- s’ha entrat en una mena d’impàs, però també he tingut la impressió de que la situació pot canviar molt ràpidament, que tothom ho sap i que, d’alguna forma, n’actua en conseqüència; la previsible il·legalització –per cert, amb “arguments” que resulten inquietantment familiars-- del Partit Democràtic dels Pobles, podria ser-ne un punt d’inflexió en aquest sentit.

De dalt a baix: un grup de música kurda actuant en directe i un restaurant decorat amb motius tradicionals kurds a Wan; una boda a Bazid, a la qual tinguérem la sort d'assistir per una estona; un pastor procedent del Kurdistan Iranià (o Rojhilat) pasturant els seus ramats al peu de l’Ararat, i Palau d'Ishak Pashà, a Bazid. .

No tot el meu interès, però, s’ha dirigit a l’àmbit de la política. També he volgut saber un poc més sobre la situació de la llengua i la cultura kurdes, oficialment inexistents i més o menys explícitament reprimides per l’estat turc, però que m’han semblat molt presents en el dia a dia de la gent, sempre amable i hospitalària amb nosaltres. La importància de la música i el ball, la rellevància dels llaços familiars, el paper de la dona en la societat kurda o l’actitud davant la religió, han estat també temes habituals de les converses, sovint davant d’una de les cerveses de mig litre que no són difícils de trobar però que no acaben d’estar ben vistes, sobretot en les zones més rurals. De tot això, ja ho he dit, n’he tret  bàsicament un retaule de moments i sensacions, una mena de trencadís que no dibuixa cap figura nítida però que guardaré sense dubte com un dels records més estimables d’aquest viatge i que espere que em servisca com a marc per comprendre millor la situació d’un poble que, com diu l’extraordinari llibre de la fotògrafa Susan Meiselas del qual m’he permès manllevar el títol d’aquesta entrada, ha estat condemnat a viure fins ara a l’ombra de la Història, però que a desgrat de la coneguda dita que se li atribueix amb freqüència, pot comptar, estic segur, amb cada volta més amics. A més de les muntanyes, per suposat.

La bandera del Kurdistan a les Corts Valencianes, a tall de l'aprovació, fa uns mesos, d'una proposició no de llei de suport al poble kurd promoguda pel Comité valencià de solidaritat amb el Kurdistan. Imatge de la xarxa

Crònica d'un cim

La via més habitual per encarar l’ascensió a l’Ararat, i l’única que autoritza a hores d’ara el govern turc d’ençà que es va reobrir la zona als muntanyencs, discorre per la vesant sud de la muntanya, per la qual es remunten els prop de tres mil cinc-cents metres de desnivell que separen el cim culminant de l’antic volcà de la plana que ocupa la populosa i caòtica ciutat de Bazid (o Doğubayazıt), la més pròxima a la muntanya. Tot i que la voluntat inicial era tractar de pujar-la per la via sud-est, menys concorreguda que la normal però més pròxima a la zona d’exclusió militar del Petit Ararat i a la frontera iraniana (o, si ho preferiu, al Kurdistan de l'Est), la negativa governamental no ens va deixar cap altra opció que escollir també aquesta última, a través de la qual se supera l’acusat desnivell en tres etapes de, si fa no fa, mil metres de pujada cadascuna, amb dos campaments intermedis situats aproximadament a 3.200 i 4.200 m d’altitud. 

Després d’un curt desplaçament en vehicle des de Bazid a través d'una extensa planura, en gran part cultivada però amb abundants rastres d’aiguamolls i saladars que deuen inundar-se de forma temporal, una vella pista de terra supera el llogaret d'Eli (o Çevirme) per arribar fins al punt, a uns 2.200 m, en el qual cal començar a caminar i on es produeix també la càrrega dels cavalls que traslladaran els avituallaments necessaris per a la nostra estada als dos campaments. En general, aquesta primera part de la pujada es fa per bons camins, amb pendents moderades i travessant zones de pastura en les que sovintegen corrals, barracars i altres testimonis de l’activitat ramadera que s’hi desenvolupa a la zona. Ens conten els nostres guies --un dels quals, Ramadan, va nàixer ací, a més de 2.600 m d’altitud-- que abans hi havia llogarets en aquesta zona, però que a poc a poc van anar abandonant-se, si més no en part a causa de la inestabilitat d’una àrea en la qual el conflicte entre el govern turc i la guerrilla kurda ha estat intens durant molts anys. 

Al remat, entre vistes esplèndides de la vall que va quedant als nostres peus i el cim que comença a mostrar-se en tota la seua magnitud, i amb algun xàfec ocasional que desapareix tan ràpidament com arriba, menys de quatre hores són suficients per arribar sense cap contratemps al lloc on instal·larem el primer dels nostres campaments, una herbosa i florida planura que s’escampa entre el rocam. A prop, però a una distància suficient per mantenir un agradable aïllament, s’albiren altres campaments similars bastits per les diverses empreses locals que s’hi dediquen a guiar la ruta. Personalment, l’indret, ampli i còmode, em sembla fascinant; m’entretinc, mentre arriba una posta de sol que tardaré molt en oblidar, en gaudir de les vistes i en observar les bellíssimes plantes alpines que floreixen entre els prats, mentre un trencalòs ens sobrevola relativament a prop. En fer-se fosc, ens sobresalten  el que semblen uns trets pròxims; els nostres guies, amb tota naturalitat, els atribueixen a un intent de foragitar els ossos que s’acosten amb freqüència als campaments en busca de menjar fàcil i que no és estrany que destrossen alguna tenda. Definitivament, tinc la sensació de ser un privilegiat per poder estar ací. 

Tal i com pertoca al pla preestablert, el matí següent comencem la pujada –que se’m fa també curta i relativament còmoda malgrat el desnivell—fins al segon campament, en aquest cas en una ubicació molt menys confortable: un caos de tendes i envelats, amb més brossa escampada de la que seria desitjable, s'apinya entre les roques en els escassos i reduïts emplaçaments aptes per a aquesta finalitat, els quals compartim amb els altres grups que, com el nostre, preveuen l’ascens al cim en les pròximes hores. L’altitud, ja significativa --4.200 m-- es fa palesa en pondre’s el sol, i en l’oratge canviant que fa que el cel encalmat es veja ràpidament substituït per una curta però intensa tempesta de neu granulada, per tornar a obrir-se tot seguit. Però pel moment, i per sort, els símptomes de mal d’altura entre els companys i companyes del grup són pràcticament inexistents, tret d’algun inevitable mal de cap. Les previsions del temps per a la pujada són, també, excel·lents. Afortunadament, les hores que passarem en aquesta zona --que no manca, s’ha de reconèixer, d’un innegable atractiu muntanyenc-- seran poques: tal i com sol esdevenir-se en aquestes ocasions, a mitjan vesprada tractem de dormir una mica abans de que, no més tard de l’una de la matinada, comencem a enllestir-nos per superar l’últim desnivell que ens separa del cim. 

Abans de les dotze de la nit --que en el meu cas, i com em sol passar quasi sempre en aquests casos, transcorre pràcticament en blanc—els irrespectuosos veïns ucraïnesos amb els quals hem compartit campament decideixen donar per acabat el descans de tots els qui ens hi trobem, i poc després de que ells comencen a pujar ens equipem per posar-nos també en marxa. La primera part d’aquest últim tram no té tampoc molta història: un trajecte empinat i pedregós però ben traçat i sense massa dificultats, que va remuntant el vessant vorejant algunes congestes i que recorrem durant una estona a la llum dels frontals --amaneix molt prompte, en aquesta terra-- fins arribar al punt on hem de començar a progressar sobre el gel, dur en aquesta ocasió, que cobreix el tram final de la muntanya.  La pujada, sense ser excessivament exigent, se m’ha començat a fer llarga, i una volta equipat amb els grampons i el piolet i alliberat del pes de la motxilla, que recolliré a la baixada, he de mantindre un ritme pausat els 150 m que ens separen del cim.  Pas a pas, però, superem també aquesta última dificultat, i tots els components del grup que havíem iniciat l’ascens --un dels companys va decidir quedar-se al campament-- arribem finalment a l’objectiu. Les sensacions, no per conegudes, deixen de ser tan intenses com sempre: tots els qui hagueu experimentat un moment com aquest sabeu el que se sent amb aquesta mescla de cansament, satisfacció i companyonia, fins el punt de que per moments resulta difícil contenir alguna llàgrima. El dia està clar, les vistes són extraordinàries i només lamente una cosa: la senyera d’Alcoi que m’ha acompanyat en tants cims abans d’aquest, s’ha quedat a la motxilla uns metres més avall. No hi haurà doncs foto cimera amb ella en aquesta ocasió, però crec que podré superar-ho...

No ens encantem molt en el cim: la previsió de l’oratge anuncia un ràpid empitjorament, i ens esperen encara dos mil metres de descens perquè l’objectiu, després d’una breu parada per recuperar forces al segon campament, és arribar a fer nit al primer, molt més còmode i adequat per al descans.  Tret d’algun ensurt puntual ràpidament superat gràcies a la perícia i la professionalitat dels nostres guies, la baixada es fa també sense incidències remarcables i a poqueta vesprada hi arribem finalment al nostre objectiu. Migdiada reparadora, sopar esplèndid --per la bona feina del nostre equip de suport, i pel bon sabor que té tot en ocasions com aquestes-- i descans després d’una jornada intensa. Tan bon punt m’arrecere dins la tenda comença a ploure, i el sac em sembla més acollidor que mai; per sensacions com aquesta, em dic, faig encara aquestes coses, i voldré seguir fent-les mentre puga. Hem parlat, en el sopar, de les impressions del dia, de la sort d’haver coincidit, de projectes pendents, viatges per fer i muntanyes per pujar... M’endormisque mentre hi pense. Fora encara plou.

He tingut algunes dificultats per aclarir quina és en realitat l’altitud del cim de l’Ararat: tot i que algunes fonts li n’atribueixen 5.166 m (5.165 m, en el cas de l’Enciclopèdia Britànica), sembla que la xifra més habitualment reconeguda seria 5.137 m, per bé que la disminució del casquet de gel que el corona estaria minvant encara més aquesta magnitud i ja n’hi ha qui en parla de 5.123 m. A falta de més dades, m’incline per l’opinió majoritària, amb la qual cosa i a tots els efectes considere haver pujat en aquesta ocasió fins els 5.137 m. Bastant per baix dels meus anteriors cinc mils (el Kilimanjaro, amb 5.895 m, i l’Elbrús, amb 5.642 m) però cinc mil, al cap i a la fi. I algun altre que espere que caurà, si Melek Taus vol. 

L'esperit del temps

Pocs dies abans de volar cap a Turquia, la Biblioteca de Muro va tindre la deferència de convidar-me a presentar, en el marc de la seua Festa del Llibre, a Martí Domínguez i el seu últim llibre, “L’esperit del temps”. Fa ja molts anys --des dels temps remots en què tots dos corríem pels nostres respectius departaments de la Facultat de Biologia-- que conec Martí, me l'aprecie sincerament com a persona i l'admire profundament com a escriptor. Per això, poder introduir la seua entretinguda i il·lustrativa exposició, en la qual va repassar els processos creatius que s’amaguen darrere l’obra literària, va ser un autèntic privilegi, més encara perquè “L’esperit del temps” és un llibre que em va colpir intensament quan el vaig llegir: una autobiografia novel·lada i suposadament fictícia d’un investigador del comportament animal que, a desgrat del seu passat obertament nazi, va acabar guanyant, anys després, el premi Nobel. No desvetllaré més detalls del llibre, la lectura del qual vos recomane encaridament, però la idea central que hi subjau és el procés que porta a persones cultes i intel·ligents a deixar-se arrossegar, per convenciment, covardia o oportunisme, pel context social d’una època determinada (el Zeitgeist o esperit del temps) fins arribar a justificar, i encara a implicar-se activament, en els pitjors crims concebibles contra la humanitat: "Costa molt poc matar un ésser humà. Aquesta és una de les lliçons que vaig aprendre aquells anys. I un colp has començat, la resta d'assassinats venen tot seguit, com una rutina assumida. Sense fer gaires preguntes. Sense fer-ne cap, en realitat (...) Entre els que hi prengueren part hi havia pares de família, treballadors honests i laboriosos, gent íntegra i senzilla. Per què ho feren?"

Tot i les evidents diferències d’època i context, no vaig poder evitar reviure molts passatges del llibre de Martí mentre recorríem les terres que s'estenen als peus de l’Ararat, turques a hores d’ara i que potser algun dia faran part d’un estat kurd independent, però que fins a principis de la dècada de 1920 van ser també habitades, de vegades de forma majoritària, pels armenis. Tot i que les primeres massacres sistemàtiques contra aquest grup humà en la zona es remunten a finals del segle XIX, va ser sobre tot entre els anys 1915 i 1923 que un Imperi Otomà agonitzant, justificant-se en les aspiracions nacionalistes dels cristians armenis i en la seua col·laboració, real o suposada, amb els russos, va dur a terme un programa de matances i deportacions en massa (el denominat Genocidi Armeni) que pràcticament els va fer desaparèixer del que secularment havia estat l'Armènia Occidental, amb l'Ararat com a element central i símbol de referència. He llegit un poc més sobre el tema, ja de tornada, i les xifres són tan esfereïdores com les recordava tot i que, a diferència de l’Holocaust, no siga aquest un tema del que se senta parlar molt a casa nostra: segons les fonts, van ser assassinats entre 600.000 i 1.500.000 armenis, mentre que la xifra estimada de deportats oscil·la entre 800.000 i 1.200.000 persones. Abunda, a la xarxa, la documentació i els estudis sobre el genocidi, encara no reconegut pel govern turc --si que he trobar, en canvi, referències d'autors kurds que reconeixen la participació de determinats sectors en les massacres-- i no és el meu objectiu estendre’m ací sobre els seus esgarrifosos detalls; si teniu curiositat, no vos resultarà difícil trobar més informació. Però he de dir que quan vaig arribar dalt de l’Ararat, enmig de l’alegria per fer cim i a la vista de les terres veïnes de l’actual Armènia independent, no vaig poder evitar fer-ne un pensament. I recordar, també, la reflexió que Martí posa en boca del protagonista del seu llibre: "Mai no s'està prou alerta amb l'esperit del temps, mai no s'empra prou la raó en contra del dogmatisme ideològic, en contra de la imposició intel·lectual, vinga d'on vinga. L'esforç no és mai suficient si no mantenim els sentits i la ment crítica ben viva i alerta. Cal tenir les idees clares i alhora la humilitat de no voler-les imposar, cal accedir a la saviesa des de l'escepticisme i la modèstia, des de la prudència i el risc d'equivocar-se".  Alerta, doncs, ara com sempre; o potser més encara.

Potser m'he posat un poc massa solemne quan encara ni vos he contat els detalls de l’ascensió a l’Ararat, que era del que es tractava i que deixe per a les entrades que vindran. Però ja sabeu que, en el meu cas, sóc incapaç d'encarar-me a una muntanya sense prestar-li almenys un poc d'atenció al territori sobre el que s'aixeca i a les persones que l'habiten, i sempre tracte d’aprofitar per saber un poc més de l'un i de les altres, dels seus paisatges i la seua història. I d'història, l'Ararat, el mític Masis dels armenis, llar mitològica dels esperits valents i custodi de l'Arca de Noè, n'ha vist passar molta, moltíssima...

Sîpanê

El volcà de l’Ararat (el nom del qual en kurd, Agirî, vol dir precisament "foc") i la seua muntanya bessona, el denominat Petit Ararat o Agiriyê Biçûk‎, no són ni de bon tros els únics testimonis de l’accidentada història geològica que ha afectat a aquesta regió, habitualment coneguda des del punt de vista geogràfic i a desgrat de les vicissituds polítiques que també l’han sacsejada històricament, com Altiplà d’Armènia. Cons volcànics d’altituds i grandàries diverses, brolladors termals, extenses colades i fins i tot llacs, com ara el de Wan (Van, en turc), en són testimoni de la intensa i de vegades destructiva activitat tectònica que ha afectat a la zona. El Sîpanê Xelatê o Süphan, amb 4.058 metres d’altitud, n’és un altre d’aquests testimonis: un estratovolcà, actualment dorment, que s’eleva abruptament al nord de la planícia ocupada per l’abans esmentat llac de Wan, del qual ofereix unes perspectives excepcionals, i que va ser escollit pels nostre guies com a zona d’aclimatació abans d’encarar-nos amb l’ascensió principal del viatge. 

Des de la mateixa arribada per aire a Wan, on volàrem procedents d’Estambul, la presència del llac (i del cinturó muntanyenc que l’encercla i del qual forma part el nostre objectiu) representa una fita fonamental del paisatge, més encara després d’haver-lo hagut de rodejar al llarg d’unes quantes hores i molts quilòmetres --la massa d’aigua té una longitud de més de 120 km per 80 d’amplària-- fins al poble d'Elcewaz (o Adilcevaz), on ens havien de lliurar els permisos necessaris per a l’ascensió al Sîpanê i que veig, ja a la tornada, que va ser un lloc rellevant en l’antic Regne d’Urartu, el qual s’estenia per les ribes del llac entre els segles IX i VI aC. Ni la història ni l'arqueologia són òbviament els motius principals d’aquest viatge, però sobta pensar en tot allò que s'ha esdevingut en aquestes terres en les que, al llarg de milers d'anys, tantes cultures i civilitzacions han deixat la seua petjada, de la mateixa forma que no puc deixar de lamentar el poc que en sé, de tot això... 

De dalt a baix: el llac de Wan i el Sîpanê des de l'avió; vista d'Adilcevaz i castell bizantí bastit sobre les restes d'una fortalesa urartiana; el llogaret d'Aydinlar, a prop del qual instal·làrem el campament, i aspecte del Sîpanê vist des d'aquell. 

Siga com siga, el nostre objectiu és la muntanya, i ja amb els papers corresponents i adequadament avituallats, ens desplaçàrem fins el llogaret d'Aydinlar, a prop del qual i al voltant dels 2.200 metres d'altitud, establírem finalment el campament per passar la nit prèvia a l’ascensió. Un indret solitari, d'una bellesa feréstega i amb unes vistes privilegiades sobre el llac i el propi cim, en el qual ens instal·làrem amb la sola companyia de les tortugues de terra i els suslics que es movien --lentament unes, de forma trepidant els altres-- entre la rústica vegetació que prospera en aquestes estepes de muntanya, i en la qual crec reconèixer, entre d'altres, diverses espècies d'astràgals de port típicament espinós i encoixinat. Un paisatge fascinant, tot un regal per a qui s'estima la muntanya, l'encís del qual encara es va veure augmentat per la presència d'una espectacular lluna plena: hi ha casualitats afortunades, i no hi ha dubte que aquesta és una d'elles.

Tot just s'amagava la lluna quan, encara fosc, començàrem a caminar pels vessants de la muntanya, enganyosament còmodes al principi pels pendents relativament suaus i coberts de fina arena volcànica. Prompte, però, les costeres i els roquissars --i un sol cada cop més inclement, com pertoca a la latitud i l’altitud a la qual ens movíem-- van anar guanyant protagonisme per fer la pujada més lenta i feixuga. També la vegetació va anar  canviant al llarg del trajecte, i nombroses espècies alpines --la majoria vagament familiars, si més no fins el nivell de gènere-- en plena floració omplien de color els costers i els pedregars. Finalment, unes hores de marxa ens van acabar duent, entre congestes migrades i escabroses tarteres, a encarar el pronunciat esglaó que culmina la mola de muntanya i que representa l'últim tram de l'ascensió abans de guanyar finalment el cim.

De tornada al campament, cansats però satisfets, només quedava recuperar forces per a encarar el repte principal del viatge, i a fe que ho férem gràcies als nostres guies i acompanyants. L'objectiu d'aquesta primera etapa, el nostre primer contacte amb les muntanyes del Kurdistan, quedava doncs cobert a bastament. I, al remat, passar dels quatre mil metres no es cosa que es puga fer tots els dies. Per cert, veig a la tornada, jugant amb els traductors automàtics, que el nom kurd de la muntanya (Sîpanê Xelatê) té alguna relació amb “premi” o “recompensa”; ignore si és cert, i quina és la causa d’aquesta relació, però si més no als nostres efectes, ho trobe d’allò més encertat perquè haver fet el cim ho és, sense cap dubte. Altra cosa fóra per als antics habitants armenis de la zona, víctimes del terrible genocidi perpetrat a principis del segle XX; però això ho deixarem, si de cas, per a un altre moment. 

Parlava l'altre dia de persones, i la veritat és que poder compartir aquestes experiències amb els companys i companyes de viatge va ser, i no exagere gens, un autèntic privilegi. A més del gran Pako Crestas, organitzador del viatge però un més, com sempre, a l’hora de fer grup, i d’Orhan Temel, kurd de soca-rel, responsable d’Ararat Travel --l’agència local que ens va acompanyar tot el viatge-- i molt més que el nostre guia principal, he tingut la sort de compartir aquests dies amb una colla de persones realment excepcionals: Xavi, Gemma, Pilar, Antonio, Javi, Ayoze, Ramon i Luisfer, moltes gràcies/ muchas gracias, espere que ens veurem prompte a la muntanya...