Opinions, passions, i tres o quatre conviccions. Només.
"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster
Trenta anys ja amb l'Ovidi fent vacances. I la seua veu, tan necessària ara com sempre, i potser encara més: contra el feixisme i totes les seues manifestacions (noves i velles, domèstiques i globals, digitals i analògiques, provocadores i encobertes...), justa la fusta, just el garrot.
M'agrada escoltar-lo, també, quan el canten (algunes) altres veus. I m'agrada que m'ajude a recordar, encara que de vegades faça mal, com és de fina la línia que separa la traïció de la prudència, el pragmatisme de la claudicació. Vint-i-huit anys fa, ja, que l'Ovidi fa vacances; i encara queda tant i tant per fer...
Des de casa, també enguany, però amb la mateixa determinació de sempre, que la lluita és llarga i encara queda molt per fer. Per la llengua i la cultura, per tot allò que ens fa ser el que som, i per tot allò que volem ser i que serem. Feliç Diada, i visca la terra!
La capacitat evocadora dels objectes (o d’alguna de les seues propietats) sobre la nostra memòria és un fenomen ben conegut i extensament estudiat: tot i que segurament sense arribar als extrems d’arravatament líric i creatiu de Marcel Proust, deu haver molt poca gent que, en algun moment de la seua vida, no haja experimentat la intensa sensació de reviure sobtadament un record davant algun estímul físic o sensorial que, per la raó que siga, havia quedat associat en la memòria a un lloc, un moment, una emoció o una persona. Parle de Proust i de la seua famosa magdalena, però hi ha d'altres exemples, un d'ells també ben conegut, que m’agrada especialment pel seu biaix naturalístic, i que implica al filòsof i escriptor francès Jean-Jacques Rousseau i a una de les plantes que, en aquestes dates, floreix amb abundància en els nostres rius, rierols i barrancs. Conta Rousseau, en el llibre sisè de les seues Confessions, que la simple visió d’una flor de vincapervinca mentre herboritzava amb el seu amic Pierre-Alexandre DuPeyrou li va fer llançar un crit de joia en recordar-li la primera volta que havia vist la planta, trenta anys abans, de la mà de la seua amant i mentora Louise-Eléanore de la Tour du Pil, baronessa de Warens: “En montant et regardant parmi les buissons, je pousse un cri de joie: ah voilà de la pervenche! et cʼen étoit en effet. Du Peyrou sʼapperçut du transport, mais il en ignoroit la cause; il lʼapprendra je lʼespere, lorsquʼun jour il lira ceci”. Diuen que, d’ençà d’aquesta història, la pervinca (la pervenche, en francès) es considera al país veí com un símbol de la memòria i de l’amistat.
Amb la vincapervinca ve a passar, un poc, com el que deia l'altre dia dels pinsans, si més no pel que té de planta comuna i abundant però apreciada també en els nostres jardins pel seu innegable valor ornamental i per la seua capacitat de resistència. Però també recorda el que vaig escriure, fa un poc més de temps, a propòsit dels pit-rojos, perquè els simbolismes que s’associen a les plantes d’aquest gènere son, com en el cas d'aquells, especialment nombrosos i amb freqüència antagònics, i segons els llocs se les vincula amb la virginitat, el matrimoni, la mort o la immortalitat. Sembla raonable pensar que almenys algunes d’aquestes associacions (de les quals dona complida informació el mestre Daniel Climent) tenen el seu origen en els propis trets de la planta, de tiges llargues i flexibles especialment aptes per a fer garlandes, i caracteritzada per la floració primerenca, l’elevada toxicitat --no de bades forma part de la mateixa família que el baladre-- i la ja esmentada capacitat de resistència i de rebrot, que pot arribar fins i tot a ser un poc molesta quan es tracta de mantenir-la confinada en l’espai que li pertoca en un jardí.
A mi, que no associe la pervinca amb cap experiència emocional, afectiva o sexual determinada, el que em recorda la planta quan la veig florir en aquests temps a cavall entre l’hivern i la primavera, és precisament la història de Rousseau, i la seua intensa i un poc ambigua relació amb Madame de Warens, qui em resulta una figura realment atractiva --crec que hui en diríem una dona empoderada-- i a qui cal atribuir d’alguna forma haver despertat l’interès del filòsof per la botànica, a la qual s’hi dedicaria com a aficionat entusiasta molts anys després. Si de cas, i a banda d’això, m'agrada la vinca pel que té d'evocador del ritus ancestral de la Salpassa, del qual formava part junt amb altres plantes que floreixen en aquesta mateixa època. Però sobretot, m’alegra trobar-la entapissant les nostres arbredes de ribera, esguitant de blau els herbassars just abans de que xops i àlbers comencen a llançar les seues fulles novelles. Per cert: sempre he pensat que si, en lloc de la vincapervinca, en aquell passeig pels voltants de Les Charmettes la baronessa li hagués mostrat al sensible i enamorat Rousseau qualsevol altra planta, no tinc cap dubte que hauria estat aquesta la que li hauria recordat, molts anys després, els temps feliços de la seua relació. Així que, francament, crec que cal celebrar que l'estímul de l'evocació fora una flor innegablement bonica com aquesta, i no --posem per cas-- una mata de barrella, una herba sardinera o alguna ortiga. O una magdalena, siga dit amb tot el respecte.
Hi ha una altra planta, florida també en blau en aquests temps, que em desperta evocacions incomparablement més pròximes i intenses que la vincapervinca de Rousseau. La planta és el romer, i el record que evoca és el de l'enyorat Ovidi, que hui fa justament vint-i-sis anys que va començar les seues vacances. I no puc per menys que alegrar-me que fora aquesta planta fragant i entranyable, la que ell va escollir per tindre l’aroma bo i escoltar, al seu costat, la música del rierol. Ovidi i el romer, tot ben senzill i ben alegre.
Comença setembre, i ho fa un any més, a molts pobles del País i també, modestament, ací, amb un record al poeta, nascut a Burjassot tal dia com hui fa noranta-quatre anys. Amb poc temps
enguany --m'haureu de perdonar-- per a bastir una proposta més
original o elaborada, però havent descartat, després de revisitar-les, moltes altres versions disponibles, perquè ningú va cantar a Estellés, ni probablement mai no ho farà, com
ho va fer l'Ovidi, a qui de nou, també, m'aclame. Seràs l'ocell, i seràs la bandera...
Ara com ara, i mentre arriba el moment, avançada l'estació, en què les fulles reclamaran finalment tot el protagonisme que els pertoca, la responsabilitat de posar color a la tardor de les nostres serres recau, sobretot, en els fruits. Ací i allà, però, romanen encara restes dels colors de l'estiu que s'acaba, i que segons on poden fins i tot arribar a disputar-li, al roig del garbuller o al blau de l'aranyó, el seu paper predominant en el paisatge. Pense, per exemple, en la diminuta i perfumada constel·lació blavenca de les flors de la pebrella, o en el groc daurat dels últims cors de roca, arrapats a les penyes més elevades; però sobretot, i especialment, pense en l'explosió de color del frugal i fragant timó d'estiu, copiosament florit ara mateix en moltes de les nostres muntanyes i, per això, element singular i característic d'un paisatge en trànsit que es debat, encara, entre el final inevitable d'una estació i l'arribada imminent i esperançadora de l'altra. Primavera d'hivern, ja sabeu..
Tenia pendent tornar a les serres de Biar des de la primavera (d'estiu), quan una inoportuna lesió --afortunadament, més lleu del que en principi em vaig pensar-- em va fer retirar-me, coixejant, cap al cotxe. I encara he de tornar-hi prompte, perquè jo sóc més de buscar la tranquil·litat en la muntanya, i compartir-la l'altre dia amb un miler de ciclistes de muntanya voltant per aquelles sendes (hi havia, diumenge, una multitudinària competició) em va condicionar un poc la caminada. Pel demés, i de la setmana, quasi que no diré res: s'acaba una època i en comença una altra, imminent i esperançadora. Però caldrà lluitar-la encara, i molt; els qui marxen, per suposat, però també els qui, si més no per ara, ens quedem... Bon cap de setmana!
I com que a aquestes alçades tot --o quasi tot-- ha estat ja dit, desescric tot el que he escrit i em quede amb allò essencial: com cada deu de març, d'ençà que fa vint anys l'Ovidi va agafar vacances, em posaré un conyac --el vi i la cassalla, per a un altre moment-- i escoltaré, agraït, la seua veu, tan necessària ara com sempre. I a seguir fent camí, que el pa sencer està a tocar i no podem badar...
M'ha fet molt de goig veure --hui sobretot, però també aquests darrers dies i setmanes-- com el nom de l'Ovidi ha sonat pertot arreu, a la xarxa i a molts mitjans de comunicació; fins i tot aquest matí n'han parlat, a RNE, d'ell i de l'"Homenatge a T" dels amics de la Dependent, la qual cosa m'ha semblat --ho reconec-- un poc sorprenent. Quant a aquells, llepadors pacients, que seguint les directrius dels amos s'han estimat més silenciar-ho o ignorar-ho, ja s'ho faran: boig el que calla / o a l'ull té palla.
Un pensament però,
per aquells que estaran junts a tots i tots junts...
Per aquells que ara estan
tan lluny però tan a prop,
tan a dins de nosaltres.
Ovidi Montllor, "A la vida"
I amb això, amb les seues pròpies paraules, potser ja està tot dit... 4 de febrer, un any més --amb aquest, setanta-tres-- per molts anys, Ovidi!
Supose que si aquest matí m'haguera hagut de passar unes quantes hores tirat a una cuneta esperant que arribara alguna llevaneu, ara ho veuria de forma diferent. Però he de dir que això de que les previsions anuncien neu al poble i que al remat tot es quede en res --o, el que és pitjor, en quatre volves mal comptades-- em segueix posant si fa no fa del mateix mal humor que quan tenia sis anys. I si, ja sé que la dinàmica atmosfèrica té aquestes coses, i que no s'hi pot fer res, i tot això i allò; però tant me fa: jo vull que neve. Ja no ens alimenten volves, ja volem un pam sencer...
La vaig portar l'altre dia des de Barcelona --la que la va precedir es va perdre, però va ser per una causa digna-- i hui, 9 de novembre de 2014, lluirà al balcó de casa. Però no per demanar que voteu per nosaltres: ja sabrem fer-ho, també, quan arribe l'hora. Hui, sou vosaltres qui feu un pas més per decidir lliurement el vostre futur; però recordeu que, com moltes vegades abans, som molts els valencians i valencianes que vos fem costat, que compartim les vostres il·lusions i esperances perquè creiem que, encara que siga pas a pas, arribarà el moment en què tot el país acabarà guanyant la llibertat, i lluitem cada dia per aconseguir-ho. Hui som molts, a aquesta banda de la Sénia, els qui pensem que aquest futur està un poc més a prop, i volem celebrar-ho amb vosaltres. Des del País Valencià, força i endavant!
Serà blava i tranquil·la la mar.
Serà verda i espessa la vall.
Serà gran i dolça la muntanya.
Serà un dia que durarà anys.
Gent de mar, de rius i de muntanyes, Tindran mar i prats i rius i boscos.
Estimada Antònia, t'escric encara des d'aquesta petita
illa –he sabut que li diuen Hoffman, crec que s'escriu així-- a la que ens van dur a mi, a
Pere de Xaló i a Miquel de Pedreguer quan vam arribar a Nova
York. De tots els altres dels qui t'he parlat alguna volta, no he sabut res més. Supose que desembarcarien a Ellis, però a nosaltres ens van portar directes des del vaixell fins ací, i les notícies ens arriben molt de tant en tant (...) Hui em trobe un
poc millor de les febres que vam agafar en el llarguíssim viatge. Miquel, en canvi, no té molt bon aspecte i a penes s'alça de la
màrfega, però és fort i estic segur que se'n sortirà. Ho pense, ara, i no
m'estranya que només arribar ens enviaren de cap a aquest racó
perdut: esgotats després de tantes setmanes en la mar, debilitats
per la malaltia, devíem fer un aspecte terrible, i diuen que l'illa la van fer a posta, a base de dur terra, per a tindre ací els malalts abans que tocaren port (...) No patisques gens: jo ja estic quasi bé del tot, i no ens
tracten malament. Ens donen de menjar i de tant en tant ens mira algun metge. Encara no comprenc molt bé el que ens diu, però a poc a poc aniré fent-me al
parlar d'aquesta gent (...) També l'estiu és diferent, ací:
el cel està quasi sempre ennuvolat, i a les nits la humitat se'm clava fins el moll de l'os. Però des dels finestrons de l'hospital
–o el que siga açò; a voltes no sé molt bé què pensar-- veig
grups de joves que juguen i es banyen a la platja que s'albira des d'ací.
Semblen feliços, i despreocupats, i això m'anima... Algun dia
serem tu i jo els qui estarem asseguts allà, a
l'arena, i mirarem cap a aquesta illa i ens semblarà que tot açò només ha estat un malson (…) Ara només espere que ens deixen eixir prompte i
poder començar a treballar: guarde com un tresor l'adreça que em va donar Joan el del poble, i en poder hi acudiré a veure què tenen per mi: em contaven al
vaixell que molts van a les mines de l'oest, però d'altres es queden per ací,
que no falten les fàbriques i n'agafen a molts. A mi m'és igual: faena és faena, i
els valencians tenim els braços forts. Molta roca hem picat, en
aquells costers del poble, només per treure quatre ametles
esquifides per al senyoret (…) Arriba el metge. Ja vos contaré.
Cuideu-vos molt. Besades. Escriu-me més sovint...
Per a la proposta de juny de relats conjunts. No sé si l'illa que s'albira al fons del quadre d'Sloan és la de Hoffman o la de Swinburne –de fet, no sé si aquesta South Beach és la
que jo he volgut que fóra--, però totes dues van ser
utilitzades, en els anys en que es pintaria el quadre, com a lloc de quarantena per als immigrants que arribaven a Ellis Island. Molts d'aquests immigrants --milers-- procedien, també, de terres valencianes; els companys d'InfoTV estan
preparant un documental sobre això, i en gran part és per haver anat seguint els avanços en el seu treball –que segur que serà magnífic, també-- que crec que
m'ha vingut al cap aquesta idea. Per això, i per l'extraordinària
“Carta a casa” de l'Ovidi...
En creuar-se'ls, només algun vianant, estranyat pel seu aspecte --el paraigües i els anoracs resultaven visiblement impropis per al sol del migdia i les temperatures anticipadament estivals que colpejaven la ciutat-- girava per un segon el cap abans de tornar a desaparèixer entre l'atrafegada i anònima multitud. Per a ells, però, la gent apressada, l'estrèpit dels cotxes, els grisos i impersonals edificis que a penes deixaven veure el cel, feia molt que havien desaparegut: abraçats sota el paraigües, avançant lentament per la vorera, la inhòspita i sorollosa avinguda havia esdevingut un boulevard parisenc. "I és tardor, i plou. Perquè vull", li va dir ell a cau d'orella. "Perquè volem", va contestar-li ella.
No és la primera volta --recorde també un dels jocs literaris de Jesús M. Tibau-- que una imatge em porta a evocar a l'Ovidi. Però com més em mire la proposta d'abril de Relats conjunts, més em sembla que Afremov podria haver pintat aquest quadre (i molts altres de similars) escoltant-lo, fins el punt que potser no hauria calgut escriure res més que la lletra de la cançó. Tot comença en un mateix...
Sé que vaig fer malament, i després
me n'he penedit més d'una volta; però quan aquell vespre vaig veure un gripau fent tombs i esquivant cotxes i xiquets pels carrers del
poble, no vaig poder resistir la temptació de dur-lo temporalment al pati,
tot pensant en alliberar-lo l'endemà en algun lloc pròxim però un
poc més tranquil. El cas és que ni l'endemà, ni a l'altre: tot
i que el pati és més aviat menudet, l'animal degué trobar algun
amagatall discret i confortable i una dieta del seu gust –no podria
assegurar-ho, però juraria que des de llavors hi ha hagut molts
menys caragols i formigues a casa-- perquè, des d'aquell moment i durant
quasi tres anys, ha romàs simplement invisible. De fet,
descartada la fuga (el mur que envolta el pati és impossible de
superar per a un gripau i la porta que dona al carrer s'obri molt
rarament) feia ja molt de temps que el donàvem per mort,
probablement a mans –a urpes-- dels gats que corren per allí
i amb els quals comparteix costums crepusculars. Fins que ahir,
treballant al pati per preparar la imminent arribada de la
primavera, em va sorprendre trobar-lo, prim i atalbat encara per la
frescor del matí –fins fa molt poc devia estar encara
hibernant-- però aparentment en bon estat, mig soterrat entre la
terra i la fullaraca. I em va semblar que, tot i que en aparença la vida en un jardí com el nostre pot ser, per a un gripau,
relativament plaent, la seua capacitat de resistència (i un poc la
seua sort, també: l'aixada li va passar ben a prop...) li ha fet
guanyar-se a bastament el dret a una llibertat de la què, sense
pretendre-ho, l'he privat durant massa temps. Hui ja corre pels
bancals pròxims al poble, on a més de la llibertat --concepte
abstracte que no estic segur de que siga ben entés per la majoria dels
amfibis-- espere que trobe també menjar, tranquil·litat i, sobretot, algú amb qui reproduir-se: els seus gens
de tenaç supervivent mereixen una oportunitat. I després de quasi tres
anys de confinament i soledat, també s'ha guanyat a pols un bon amplexus.
Dinou anys fa ja d'ençà que, tal dia
com hui, l'Ovidi va agafar vacances. Un bon dia, doncs, per recordar-lo. Com
ahir. O com demà.
Sempre atent a l'actualitat més roent,
Vicent Baydal –que ja n'havia parlat al seu blog fa temps, a tall
d'un altre il·lustre exemple-- ho comentava l'altre dia al Facebook:
en aquests darrers dies, la identificació entre Fabra i els moniatos
sembla haver-se generalitzat fins el punt d'assolir proporcions de trending topic. Curiosament, i malgrat tractar-se d'un
qualificatiu que es fa servir amb notable freqüència, no he trobat en els meus diccionaris habituals cap
referència a aquest ús figurat i despectiu del mot; només
Eugeni Reig, en el seu impagable "Valencià en perill d'extinció", recull l'accepció de "persona de poc trellat i poca formalitat". En tot cas, i per paral·lelisme amb l'espanyol d'Amèrica del Sud --d'on és originària la planta i on, a més de boniato, fan servir per anomenar-la batata i camote--
un moniato vindria a ser una persona ximple i beneïda, però també
empipadora, pesada, brètola o pocavergonya.
He
de reconèixer, doncs, que l'ús figurat de la paraula sembla ser ben
escaient al cas que ens ocupa. Però no deixa de fer-me un poc de
ràbia que un tubercle botànicament tan interessant i que tants
beneficis ha procurat a la humanitat, s'utilitze per a qualificar al
successor no-electe de l'esperpèntic Camps. I no solament perquè, ja siga
oportunament torrats o com a ingredient bàsic dels tradicionals pastissets, els moniatos siguen un aliment saborós i d'innombrables
propietats nutricionals. També la planta –un parent sud-americà
de les nostres corretjoles que va arribar a Europa, com tants altres
aliments ara habituals, després de la conquesta d'aquelles terres-- té un cert interès ornamental, i m'evoca càlids records infantils: cada any, quan érem xiquets i arribava l'hora de preparar els dolços per al Nadal, deixàvem un moniato indultat dins d'un got amb aigua per veure com anaven creixent les seues tiges enfiladisses i, amb sort,
esperar que esclataren les seues flors acampanades.
El
cas és que, reflexionant sobre el tema, m'han vingut al cap moltes altres referències hortofrutícoles que, a les nostres terres, fem servir de forma habitual per al·ludir a algú que no ens resulta simpàtic. I, recorrent al sempre recomanable Diccionari català-valencià-balear, n'he fet un petit recull, sense pretensió d'exhaustivitat, d'algunes que podrien resultar útils en aquestes circumstàncies, des de la fava (“persona
beneitota, aturada, que no es sap desfer de les dificultats”) fins la carabassa (“persona molt curta
d'enteniment”), tot passant per bajoca i pastenaga (de poc seny), safanòria (xerraire i embullós, que diu disbarats o mentides), figa i carxofa (fluix de voluntat o excessivament delicat) o la meua preferida (i també, pel que he
vist, del mestre Salvador Bolufer): l'autòctona, ensopida i
insubstancial bleda, que apliquem a covards, crèduls i ximples en general.
Imatges de la xarxa
Ja es veu, doncs, que sense sortir-ne del limitat univers vegetal --i sense exhaurir-ne, ni de bon tros, totes les seues possibilitats-- hi ha moltes alternatives per triar. I això, deixant de banda el regne animal i tot el que poden donar de sí ases, porcs, vaques, gossos, serps, sangoneres i llops. Així que, fins que aconseguim l'objectiu de ser un País normal, amb un govern normal i lliure d'ases, sangoneres, bledes i carabasses, tenim bona cosa d'opcions on escollir sense haver d'humiliar en excés als benèfics, nutritius i dolços moniatos.
Hi haurà opinions al gust, com hi ha qui porta un metre per saber el tamany escaient del taüt. I és cert que, amb aquestes coses, sempre hi ha un cert perill de passar del silenci ignominiós als excessos hagiogràfics, i fins i tot de donar recer a algun que altre oportunisme --o inoportunisme-- més o menys evident. Per a mi, però, hi ha una qüestió essencial, que va molt més enllà dels matisos i els detalls, de les formes i fins i tot dels fons: som molts els qui recordem l'Ovidi --divuit anys, ja, de vacances-- i el trobem a faltar. I m'agradarà veure'l, a partir d'ara, retallant-se contra el cel alcoià cada volta que enfile el pont del Viaducte, camí del passeig que ara porta el seu nom: tot ben senzill, malgrat tot. I ben alegre.
Hui, a la feina, he tingut un dia especialment desafortunat. Res massa greu, no aneu a pensar: un parell de coses que m'han eixit al revés del que preveia, males notícies d'aquelles que t'esperes però que sempre tens l'esperança d'evitar, la confirmació d'alguna relliscada amb més efectes sobre l'amor propi que conseqüències pràctiques... La qüestió és que, entre unes coses i altres, el dia m'ha deixat molt mal cos, i he acabat la jornada més aviat fotut. I fotut seguisc encara, per més que només arribar a casa haja provat d'assajar algunes tècniques que, pel que he estat veient aquests dies, sembla que donen bons resultats: primer, i contra tota evidència, m'he entestat a negar-m'ho tot (bé, tot tret d'alguna cosa), sense cap efecte visible. He tractat, després, de fingir indiferència, com si la cosa no anara amb mi, i tampoc. Fins i tot he bastit un parell de subtils però imaginatives teories conspiratòries, i al remat he volgut consolar-me pensant que sí, que potser jo he patinat, però hi ha qui patina tant o més que jo, i a més és molt menys transparent. Però res: alguna cosa estic fent malament, perquè a mi no em funciona. Així que ací em teniu, pegant-li voltes al cap, paint el mal humor, i pensant que demà tractaré d'apanyar-ho i que a la pròxima volta ho faré millor. El que pitjor em sap és no poder preguntar-li a Mariano com s'ho fa ell: per a un mestre que tenim, o no contesta preguntes, o contesta el que li rota...
Allà on siga que fa vacances --acompanyat, segurament, pel seu amic Alejandro Soler-- hui l'Ovidi compleix setanta-un anys. I enguany, a més, a Alcoi se li ha fet un homenatge i se li ha dedicat un carrer: jo no hi vaig poder anar --mal costum, aquest de caure malalt els caps de setmana-- però tan bon punt puga m'hi passaré a veure la placa. No ha estat un bon dia, però escoltar Ovidi sempre ajuda.
Contenint l'alè perquè el maleït ponent no done noves forces al foc que des d'ahir crema Mariola, precàriament estabilitzat gràcies a la faena de molta gent que s'hi està deixant la pell a la muntanya. I --sabreu disculpar-me-- amb molt poques ganes de parlar, ara mateix. Amb cada incendi no és terra, només, allò que ens furten, sinó anys: tots els que hauran de passar per fer reconeixibles uns paisatges que el foc i la desídia han tornat a convertir, de nou, en cendres. Però també Mariola tornarà a reverdir, i amb ella reverdirem nosaltres, que ningú no ho dubte. I els ho hem de fer pagar molt car.
He recordat la cançó de l'Ovidi en veure el dibuix sobre el què Jesús M. Tibau proposa el seu 249è joc literari. I com que és divendres, i tampoc espere molt més del meu cervell a aquestes altures, quasi que deixe dibuix i cançó, i me'n vaig a pensar --sàdicament despistat-- en la vida, tan folla... Bon cap de setmana!
Han passat anys (dèsset, ja), han passat moltes coses. De vegades no ho sembla, perquè el tenim molt present, i perquè, tot i que tampoc nosaltres voliem creure-ho, encara dura, per a massa gent, la vida dura. Però tal dia com hui l'Ovidi va agafar vacances, i ens agrada recordar-ho: amb l'aroma bo del romer, dolces xicones i un conyac (i vi i cassalla). I fent camí, que encara ens queda lluny poder dir, com el volia, va com vull. Com volem.
Hi convindreu, sobretot si heu tingut oportunitat de conéixer-ho de primera mà, què la distància existent entre una merda de democràcia (per molt merda que siga) i una dictadura feixista és, simplement i malgrat tot, astronòmica. Però això no pot significar, evidentment, que sota la premissa que podria ser pitjor o que val més això que res, ens haguem de seguir conformant amb la paròdia de sistema democràtic --limitat, amputat i estèril-- sota el qual vivim; ni menys encara que, atenent al caràcter suposadament democràtic de les institucions que ens governen, aquestes estiguen legitimades per vulnerar a espentes, insults i trompades drets fonamentals de les persones. Especialment, quan aquestes persones són adolescents, estudiants de l'Institut Lluís Vives que es limitaven a reclamar el que en justícia els pertoca: una educació pública sense retallades. Fins i tot fent un esforç per no caure en tremendismes, encara que ens coste sorprendre'ns perquè coses com aquesta, a València, passen amb una freqüència inquietant (molt recomanable l'anàlisi de Vicent Partal, hui, sobre el tema), resulta difícil no tornar a sentir ara aquella sensació de fàstic, indignació i cansament que ens resulta, a molts valencians i valencianes, tan familiar com enutjosa.
Converses i cavil·lacions sobre democràcies inconcluses, transicions adulterades i dictadures subjacents, han acabat enfosquint una setmana que ha tingut també moments lluminosos, amb alguna sorpresa tan agradable com inesperada --que m'estime més no avançar fins que siga oficial-- i un cap de setmana carnestolenc per davant que tampoc no hauria de ser cosa de rebutjar. Potser, fins i tot, caldria també valorar com signes esperançadors tant les mateixes mobilitzacions dels estudiants, com la reacció --aparentment amb intencions exemplificadores-- que han provocat en un poder que ens vol dòcils i atemorits i que potser comença a sospitar que la cosa se li escapa de les mans. Però a l'hora d'escollir alguna música per acompanyar, com és habitual, aquesta entrada de divendres, ha pesat més aquella sensació. Perquè si aquesta és tota la democràcia a la que volen que aspirem, ja se la poden quedar per a ells que nosaltres ens en buscarem alguna que ens convinga més; perquè, ara mateix, mentre escric aquestes ratlles, la policia ha tornat a carregar contra els estudiants; perquè com més detalls anem coneixent del que ha passat, més indignant i injustificable sembla. I perquè fa massa temps que, de manars i garrotades (ni que ens els vulguen fer passar per democràtics), ja n'estem fins dalt del cap.
En realitat, la cançó que fa un parell de dies que no em trec del cap és "Damunt d'una terra", de Llach, i tot i que al final m'he decidit per l'Ovidi tampoc aquesta haguera desdit del que està passant i de com està passant... No dubtarem, trobarem els companys i sortirem al carrer. I, si teniu Twitter, no oblideu tampoc la piulada massiva convocada aquesta nit, a les 21:37 (un any després de l'apagada de TV3 al País Valencià). L'etiqueta: #FabraVolemTV3
_Flower.JPG)
