2-O

Em desperte, hui, constipat i de vacances. Bé, i també --és evident-- profundament colpit, encara, per tot el que es va viure ahir a Catalunya, i expectant --il·lusionat, però també preocupat-- pels esdeveniments que hem de viure encara en els pròxims dies; esdeveniments que apunten no solament a la imminent proclamació de la República Catalana, sinó també --i això és, ara com ara, el més important per als valencians i valencianes-- al previsible esfondrament de l'Espanya nascuda de la transición i, per tant, a la necessitat indefugible de reclamar per al País Valencià un nou marc que supere la posició obertament colonial en què ens van situar els foscos acords entre els post-franquistes i els neo-demòcrates espanyols, i que ens garantisca la capacitat de decidir lliurement el futur del nostre poble. Seguiré, per això, raonablement pendent de les notícies, les anàlisis i les decisions que marquen, i marcaran, aquests dies que duraran anys; però només en la mesura justa, perquè hui, el dia després de l'1 d'octubre, m'he despertat amb la impressió --no sé molt bé com dir-ho-- que necessite posar un poc de distància amb els esdeveniments històrics, treure'm de damunt el constipat i, sobretot, aprofitar tot el que puga aquestes vacances. Malgrat la boira.

Pendent d'aquests quinzena de vacances ajornades i amb la voluntat de deixar, en la faena, tants assumptes tancats com fóra possible, la setmana passada no vaig poder dedicar-li gens de temps al blog. Si ho hagués pogut fer, hauria parlat molt probablement de Catalunya, però també tenia pensat dir alguna cosa de la que, al remat, va ser la primera escapada mediterrània de tot l'estiu, feta finalment quan ja s'havia acabat l'estiu. Deixe per a un altre moment parlar-ne amb més detall de les destinacions (els parcs naturals de la Serra d'Irta i el Prat de Cabanes i Torreblanca) perquè totes dues ho mereixen a bastament; però no volia, almenys, deixar de posar algunes de les imatges que ho justifiquen... 

 

De la mar

Reconec que m'ha costat un poc posar-me a escriure-hi, perquè a mi, home de muntanya, l'amable invitació d'Amadeu Ros per embarcar-me en el Cap Prim II em va donar l'oportunitat de viure un dia especial i una experiència difícil d'oblidar, i és fàcil quedar-se simplement amb aquesta imatge. Però no vull passar per alt que Amadeu, Batit i Vicent --que ens van fer sentir en tot moment com si estiguérem a casa-- van fer-se a la mar aquella matinada, com tantes altres, perquè és la seua faena. Una faena que, em va semblar, fan amb orgull –orgull, per no dir-ne passió, és el que posa Amadeu quan et parla de les diferents espècies d'aus que anàvem veient al llarg de la travessia, de les senyes de mariners o de les captures que acabaren sobre la coberta del vaixell-- però que té molt de sacrificada i molt poc de bucòlica. Afortunadament, he recordat que Àgueda Vitòria, que també anava a bord aquell dia de vent canviant i mar moguda, va publicar fa uns mesos un magnífic article sobre el tema, al qual em remet i del qual manlleve aquestes línies: “Per a la gent de terra endins, l’eixida del sol és un moment d’enorme bellesa. Vicent és el mariner que es troba en eixe moment encarregat de la navegació, mentre a les lliteres de les cabines la resta de la tripulació dorm. Sorprèn la rapidesa amb què l’astre s’eleva per damunt de l’horitzó, en qüestió de segons. El que per al profà en la matèria és digne de guardar a la memòria, per a Vicent és rutina: el pa seu de cada dia des de fa anys”.

Mentre Vicent pilotava el vaixell entre les barques de cèrcol, aquest profà en la matèria repartia la seua atenció entre la bellesa de la sortida del sol i els esforços per mantenir el mareig dins d'uns límits mínimament tolerables. Però quan vaig baixar del vaixell, dotze hores i un bon grapat de milles després –el viatge ens va dur des de Xàbia, cap el sud-est, fins el Clot dels Calpins, on va calar-se el bou; des d'allí, arrosegant l'art durant hores, fins al Clot de la Nau i finalment, cara a ponent, de nou a port-- ho vaig fer amb la sensació d'haver estat un privilegiat per haver pogut compartir, amb Amadeu i companyia, aquella jornada d'un treball del qual a penes coneixia alguns detalls. Per haver après un poc més sobre coses que no sabia ni que existien: paraules que mai no havia escoltat, l'orientació dels mariners a través de les senyes de la costa, el nom tradicional dels fons i els seus accidents –quina necessitat hi ha de rebatejar-los, doncs, i més amb noms forasters i pomposos?-- o la diferència entre moixes, gats i negrets, posem per cas. I per conèixer un poc millor, també, les dificultats de tota mena amb les que s'encara la pesca tal i com la fan vaixells com el Cap Prim II, molt diferent a l'activitat de les grans companyies que estan esprement fins l'extenuació els recursos pesquers arreu el planeta.

Em va fer l'efecte, quan el bou va tornar a bord i es van escampar sobre la coberta gambes, gramàntols, moixes i altres éssers del talús el nom dels quals Amadeu s'apressava a assenyalar-nos, que la jornada –que per a la tripulació encara s'havia de prolongar fins molt després d'haver atracat en el port-- no s'havia donat malament; espere que després, a la llotja de Xàbia, fóra realment així. Per a mi, ja ho he dit abans, va ser un dia magnífic que em va deixar moltes ganes de tornar-me a embarcar --assumint el risc de tornar a marejar-me-- perquè compartir-lo amb Amadeu, Batit i Vicent –i amb Àgueda i Josep Vicent, també-- va ser, simplement, un plaer: moltíssimes gràcies, de veres. Però també em vaig endur a terra moltes idees en les quals pensar. Per exemple,  en la poca atenció que sovint prestem, aquells que aspirem a una terra lliure, a una mar igualment lliure. O en la necessitat de que qui pren les decisions acabe entenent que un dubte raonable sobre els impactes ambientals que poden produir certs projectes hauria de ser motiu suficient per no autoritzar-los, i no a la inversa. I pense sovint, també, en allò que Àgueda escrivia: “Al dia següent, abans de les cinc, els tripulants del Cap Prim II tornaran a eixir a la mar esperant que els siga propícia. Saben que ella és qui els dóna la vida i, per tant, la primera que mereix respecte. La pregunta és fins quan podran seguir fent-ho”.

Hi ha més coses, al voltant de la pesca i a tall d'aquell dia esplèndid a bord del Cap Prim II, en les què he seguit pensant aquestes últimes setmanes: en la denominada 'pesca-turisme', una activitat que es realitza amb èxit a altres països des de fa anys, i que sembla que comença a obrir-se camí ací; en experiències com la dels pescadors gallecs del Mar de Lira, les iniciatives del GOB-Menorca, o en altres exemples de la denominada custòdia marina que, si bé mai podran resoldre per elles mateixes els problemes estructurals de l'activitat, poden ajudar, almenys, a que aquests problemes siguen coneguts i vistos amb uns altres ulls. De tot això, una volta més, deixe pendent parlar-ne en ocasió més propícia, però vos anime a conèixer-ho si és que vos resulta d'interés. I quant a la cançò, hui, tampoc m'ho pensaré massa... Bon cap de setmana!

Lluny

No és excepcional que, mirant cap al nord des dels alts de Mariola, es puga albirar en l'horitzó la característica silueta del Penyagolosa; però crec que poques voltes --avantatges dels ponents d'aquests últims dies-- l'he arribat a distingir amb tanta claredat com aquest matí, des del Portín d'Alfafara. Deixem-ho, si vos sembla, com un propòsit per a l'any nou: mirar, sempre, un poc més lluny; encara que no sempre es veja clar.

Vaig tancar l'any a Mariola, i a Mariola he volgut començar-lo, tot i que amb un poc de retard perquè he necessitat uns quants dies --potser més dels que pensava-- per treure del cap i de les espardenyes tota la pols i el fang del 2013. Però s'acaben les Festes, torna la seguida i, ara si, comença l'any i seguim camí, amb les espardenyes netes i els horitzons oberts. Ja aniran embrutant-se, unes i altres, però tornarem a netejar-los. Tantes voltes com calga.

Senyes d'identitat

Entrada de Jaume I a València. Imatge d'Harca

Orgullosament ho sent, i orgullosament ho dic: alcoià, valencià i dels Països Catalans. O, si voleu, alcoià, valencià i bacavès. Però també podria ser alcoià, valencià i catalànic, o fins i tot alcoià, valencià i ibèric; i, si molt m'apureu i de moment, alcoià i valencià, i ja anirem veient. Però alcoià, valencià i espanyol, a mi, ara com ara, ja no m'interessa. Perquè per a ells –ens ho segueixen demostrant cada dia, per si encara no fora prou evident-- ser espanyol significa acatar sense condicions les seues regles i les seues lleis, acceptar el menyspreu i l'esquarterament de la nostra llengua, ofrenar-los glòries --noves i velles-- i rebre molles a canvi; i, al remat, seguir sent dòcils i submisos ("muelles", que deia aquell) i vendre barata la nostra dignitat. I a mi, aquesta (la nostra dignitat com a poble, i el dret a decidir lliurement el nostre futur) és l'única 'senya d'identitat' que em val. I no només quan arriba el 9 d'Octubre. Feliç Diada!

Pels carrers de València aquest 9 d'Octubre. Si fa no fa, el que deiem
 al principi, però en ordre invers i expressat en senyeres...

A la deriva

els cònsols, els pro-cònsols,
quina mesquina raça oficiosa de fills de puta, cautíssims,
de manera que mai no es note massa.
bastards,
parlen sempre en veu baixa
i tenen molt propícia una brillant sintaxi de marbres i d’espases.
són commemoratius
i practiquen un vici que hom diu necrologia.

Vicent Andrés Estellés

Li ho vaig sentir, fa alguns anys, a un conseller del ram: "la faena que feu té molt de mèrit", va dir-me. "Pensa que si a la gent li importara realment tot això del medi ambient, no ens votaria a nosaltres..." Encara no he estat capaç de discernir si aquesta declaració va nàixer d'un inesperat rampell de sinceritat o es tractava simplement d'una mostra més de cinisme, com seguisc també sense poder comprendre què és el que li importa, realment, a molta de la gent que els vota. Però recorde sovint aquella conversa, i molt especialment en setmanes com aquesta en les què al degoteig constant i quasi quotidià de retallades, arbitrarietats, agressions i ocurrències dels nostres governants, s'afegeix un context immediat --en l'àmbit diguem-ne professional-- especialment inhòspit, erràtic i descoratjador. Em recorde que, com per a moltes altres coses importants, són mals temps per a "tot això del medi ambient", però que cal fer el que es puga, impedir majors retrocessos i resistir fins que bufe millor vent. I tracte també de trobar recer en tot allò que m'envolta i que paga realment la pena: amistats i estimes, músiques, muntanyes i paisatges, una primavera que avança ferma i esplendorosa... I en la poesia, és clar: ara mateix, per exemple, aniria cara a ells i els recitaria (ben fort) aquell vers inspiradíssim d'Estellés, ja sabeu: aneu a mamar tots!

Malgrat tot, i encara que peque per botànic, he de reconéixer que la primavera m'agrada i m'ajuda a mantindre l'ànim: pràcticament en cada racó s'hi pot trobar alguna planta remarcable, de la què valdria la pena dir o escriure alguna cosa. La manca de temps i els maldecaps habituals m'estan privant de fer-ho, però no em puc resistir almenys a il·lustrar aquestes ratlles amb aquesta humil però bellíssima trencapedra (Saxifraga corsica subsp cossoniana), fàcil de veure aquests dies en les nostres cingleres i pedregars i representant d'un grup biològicament interessant i que em resulta especialment evocador. A la qual cosa cal afegir la seua admirable capacitat --inspiradora, si m'ho permeteu-- de créixer i florir en un ambient aparentment hostil i inhabitable, i el fet de què es tracte d'un endemisme compartit entre terres valencianes i balears, cap a les quals torne de nou d'ací unes hores. Bon cap de setmana!

Prediccions

Estic raonablement convençut que l'inefable Harold Camping es va confondre amb els seus càlculs i, per tant, no espere escoltar demà les trompetes del judici final. La qual cosa obri la possibilitat que tampoc no és complisquen les infaustes prediccions per al dia següent; o, almenys, que no ho facen amb la rotunditat i la malastrugança que auguren alguns oracles. Potser les eventuals majories siguen menys absolutes del que s'esperava, potser hi haurà a les Corts i els ajuntaments més veus honestes i decents del què alguns haurien volgut... No sembla fàcil, però res no hi ha escrit encara i la paraula és nostra. I hi ha moltes veus que reclamen a crits que les escolten. Alli on estigueu --i molt especialment, si esteu en alguna plaça-- bon cap de setmana!

En positiu (relativament)

Muixeranga d'Algemesi, al web del
Museu Valencià d'Etnologia

No sé molt bé quina és la causa, perquè no he incrementat de forma desacostumada el consum de cap substància psicotròpica. Però el cas és que, darrerament, em sorprenc sovint adoptant una actitud més aviat positiva davant els esdeveniments que, d’una o altra manera, m’afecten. Vull dir: seguisc tenint, si fa no fa, els mateixos maldecaps i preocupacions de sempre, i m'indignen --com sempre-- moltes de les coses que veig i visc. Però tret d'això, que no és poc, d'unes setmanes ençà em costa menys fer-ne una lectura diguem-ne constructiva d'una realitat que quasi sempre es mostra com objectivament hostil, frustant, fins i tot depriment. Veure l’oportunitat que aflora al mig d'una crisi, fer una interpretació dels fets més enllà de l'aparent o superficial, aprofitar el moment sense esperar massa del futur o ser més conscient de com d'importants (i fràgils) són algunes de les coses de les que gaudim inadvertidament, són comportaments que em naixen ara amb una certa facilitat. És evident que tindre cobertes una sèrie de necessitats bàsiques a les que, malauradament, cada vegada hi ha més gent amb dificultats per a accedir, és un element explicatiu a tindre en compte. Com també ho és la possibilitat que, tot plegat, es tracte simplement d’un mecanisme de defensa front a aquesta atrafegada i confusa etapa que estem travessant i que no fa cap aparença d'afluixar. Però, siga com siga, el resultat és el mateix i les coses es veuen d'altra forma. No sé molt durarà, però em resulta una experiència nova i no està gens malament.

Un exemple: davant l'acostumat festival de despropòsits, barbaritats i brofegades que ens segueix ofrenant el blaverisme feixista aquests últims dies (des de l’esperpèntic assumpte del GAV i els castells fins a la pertinaç ofensiva governamental contra la TV3, passant per l'atipadora obsessió de la consellera portaveu pel nom d'un idioma --oficial-- que ni parla ni li importa gens), i sense deixar per això de sentir-me amenaçat en els meus drets més bàsics, se m'acut de seguida una altra visió: si no ens tingueren por, no es prendrien tantes molèsties per tractar de fer-nos callar. Fan el que fan --i més, que faran-- perquè tenen por. Saben que les seues mentides, manipulacions i prepotències quedaran desemmascarades tard o d'hora. I és per això que necessiten fer un ús pervers, immoral i, moltes vegades, directament il·legal, de tots els mitjans de què puguen disposar per tractar de mantindre la ficció en què han basat la seua forma de viure i des de la que busquen la ruïna del nostre País i el nostre poble. Però no reixiran: no serà cosa d'unes eleccions, ni de dues legislatures, potser ni de tres generacions; però seguirem plantant-los cara --no som tan ingenus--, i ho farem sabent que tenen por.

I encara un altre: durant tota aquesta setmana de faenes i viatges no he tingut una sola estona tranquil·la per escriure res en aquestes planes que sou tan amables de visitar de tant en tant. No ha estat fins ara que, abans de passar a altres ocupacions --més relaxades, però-- he pogut trobar aquest moment. Però en lloc de deixar-me dur per l'ansietat o la frustració, com hagués estat habitual en el meu cas (com si fóra tan important, com si calguera complir alguna mena de compromís o d'exigència pròpia o aliena), he tractat d'aprofitar aquest silenci temporal i no premeditat al blog per pensar futures entrades i ordenar les idees i les prioritats. He decidit que, ja que res podia fer per canviar-ho, allò més adequat era aprofitar-ho. I recordar què, bàsicament, escric aquestes coses perquè em resulta divertit, per posar una pedra més per fer paret. I per aprendre; sempre, sobretot, per aprendre... Bon cap de setmana!