Llum de mar

Al sud d’Essaouira, entre el Cap Sim i el poble d’Imeswan (Imsouane), un seguit de tossals que representen de fet els estreps occidentals de la serralada de l’Atles, s’aboquen sobre l’oceà tot donant lloc a un preciós litoral en el què les extenses platges d’arena daurada alternen amb  cales, esculls i penya-segats, de vegades d’unes dimensions considerables. Deixant de banda la suggerent i turística Essaouira, i alguns nuclis --com Sidi Kawki, Tafedna o el mateix Imsouane-- on s’obri pas un turisme vinculat al windsurf i a altres esports nàutics, la major part d’aquesta ventosa costa manté encara la seua essència agrest i solitària. Els nombrosos llogarets amazics, quasi sempre envoltats per les extraordinàries deveses d’argània característiques d’aquesta zona, ocupen les parts més altes dels turons, sovint a prop dels quasi sempre eixuts oueds i a una distància prudencial de la mar; a la seua vora, allà on la topografia ho permet, sovintegen les cabanes de pescadors, humils edificacions (moltes d’elles directament excavades a l’espadat) que, de vegades, donen lloc a nuclis pintorescos a molts dels quals només es pot accedir a peu o amb mules (o camells) a través dels nombrosos senders que recorren la ribera o la uneixen amb els indrets habitats.

Després d’haver conegut, fa ara un parell d’anys, part de la costa del Sàhara Occidental i el sud del Marroc, la possibilitat de caminar per aquest abrupte sector del litoral atlàntic del país era una temptació difícil de resistir. La proposta: un recorregut panoràmic que, després d’una primera jornada dedicada a visitar Essaouira, va començar a Sidi Kawki (o Kaouki, ⵙⵉⴷⵉ ⴽⴰⵡⴽⵉ), on férem la primera nit, i acabà a Id Laasri, des d’on ens desplaçàrem finalment per carretera fins Agadir. Quatre etapes de marxa tranquil·la, allojant-nos en cases locals --encara que la idea inicial era acampar, la previsió de forts vents i els obstacles burocràtics van fer que els nostres guies s’hi inclinaren finalment per aquesta opció-- a Sidi M’barek, Sidi Ahmed Essayeh (ⵙⵉⴷⵉ ⵃⵎⴷ ⵙⵙⴰⵢⵃ) i Tafedna (ⵜⴰⴼⴹⵏⴰ), en un trajecte que a més d’acostar-nos, ni que fora superficialment, a la vida en aquelles terres a cavall entre la muntanya i l'oceà, ens va permetre travessar un paisatge fascinant de dunes, espadats, argànies i tabaibes. Vistes obertes, vent i llum de mar, i una volta més una companyia extraordinària que ho va fer tot encara més brillant. I el convenciment, també, de que no hem de tardar molt en tornar-hi, 

No m’estendré aquesta vegada en els detalls d’una caminada esplèndida, en general senzilla --tot i que amb alguns trams un poc més feixucs; em venen al cap la pujada a Djebel Igzoulne, o els barrancs que cal travessar abans d’arribar, la darrera jornada, a la platja d'Imerditssen-- i amb la durada escaient per a no quedar-se curta ni arribar a resultar monòtona. Ho deixarem, doncs, amb algunes imatges que, com sol passar-me sovint al Marroc per no disposar de mapes adequats, no m’han resultat fàcils d’assignar a uns topònims vacil·lants tant en àrab com en taixelhit, però que recullen alguns dels punts més interessants del viatge, a saber i de dalt a baix: el morabit de Sidi Ahmed Essayeh i les dunes d'Assif n’Boud; dues vistes de la medina d'Essaouira; els nostres camells a la platja de Sidi Kawki i dues vistes de la costa baixa d'aquest tram; llit de l'oued Aghbalou, junt a Sidi M'barek, amb els salts d'aigua pràcticament secs a hores d'ara; plataformes a la platja de Bizergane; penya-segats abans de la platja d'Iftane i barques a aquest indret, un dels pocs d'aquesta costa accessible amb vehicle; dunes arribant a Sidi Ahmed Essayeh; cales a Idrar; matollar d'Euphorbies i Kleinies i camells pasturant a Tassaksout; platja de Taftast Ouaoulil; argànies a Djebel Igzoulne; vistes de Tafedna des de la muntanya; caminant entre llogarets amazics; te, amlú i oli d'argan per a recuperar forces; una argània amb fruits, i una altra modelada pel vent sobre la platja de Tabayat, a prop de Timezguida Outfas; un camaleó camí d'Aftas Imerditssen; cabanes de pescadors a aquest llogaret, final del nostre recorregut a peu; i una de les cases que ens van acollir, aquesta a Id Laasri. I quant a la companyia, gràcies una volta més a Pako pel comboi; a Moha, Mohamed i Abdu, guies i cuiners, i les famílies que ens van allotjar a sa casa; i molt especialment a Josep Maria, Pino, Santi, Lluís, Marta i Loles; de la mateixa forma que les imatges no li fan justícia al paisatge, res del que puga dir li'n farà al privilegi d'haver pogut compartit aquests dies amb vosaltres.

Descans de descans

Costa del Marroc a prop d'Iftane, al sud d'Essaouira

Primers dies de faena --m’hi vaig reincorporar dimarts-- després d’unes vacances més tardanes enguany del que sol ser habitual, però tan viatgeres (o fins i tot més) com les dels últims anys: a banda del tast previ a Ellan Vannin, del qual ja vaig deixar escrita alguna cosa, he tingut ocasió aquestes últimes setmanes de fer dos recorreguts magnífics --tots dos amb l'amic Pako Crestas i pràcticament, com se sol dir, sense solució de continuïtat-- primer per la costa atlàntica del Marroc i després per les terres dels samis al nord de Noruega. Un carpe diem, doncs, en tota regla, amb la millor de les companyies i ple de moments memorables, que encara que ha complert a bastament allò que hom pot esperar d’unes vacances en tant que desconnexió de la rutina, potser se m’ha quedat un poc justet pel que fa a allò de descansar, si més no físicament. Segur que després del cap de setmana i un parell de bones dormides ho veig amb uns altres ulls, però assumisc que, a efectes de descans, no m’anirà malament prescindir de viatges almenys durant un temps; això si, ni més ni menys del que siga estrictament imprescindible. 

Cap Nord (Davvinjárga o Nordkapp) des de Knivskjellodden

Encara que també aquest any la Diada Estellés m’ha agafat lluny de casa i del blog, no he volgut renunciar a recordar-la, com tantes altres vegades, en aquestes planes. Amb alguns dubtes quant a la tria de poemes, com sol ser també habitual, per bé que dins d’un marc malauradament ben definit: si hi ha alguna cosa que abunde ara mateix, són els qui mereixen que se’ls lliure, amb totes les seues conseqüències, el “títol greu de Fills de la Gran Puta”...

Ara us diria el pare: 

He lluitat, he patit.

He de lluitar encara,

fills.

 

Tinc un gran cansament.

Tot açò és avorrit.

I al capdavall... No sé,

fills.

 

Mai sabreu quina pena

ara em creuava el pit,

perquè us escric açò,

fills.

 

Els patiments, les còleres,

la pena sense fi,

l'empenta inesperada,

fills.

 

Totes aquelles coses

d'un món amarg i trist

que voldria evitar-vos,

fills.

 

Un dia em moriré

-tots ens hem de morir-,

i no serà la pau,

fills.

 

Ni la pau ni el descans,

que diuen en llatí.

Us deixaré a vosaltres,

fills.

 

Us deixaré en aquesta

selva del bes i el crim,

les cauteles, les tàctiques,

fills.

 

En aquest món que creue

brut d'amor i tarquim,

cansat de cap a peus,

fills.

 

Un món de gents astutes,

rancoroses, gentils,

d'impersonals prosòdies,

fills.

 

Creixen roses i creixen

geranis i gesmils,

i els fills de mala mare,

fills.

 

Un món d'ungles, de tigres,

de cor ocult i prim,

que espera entre les canyes,

fills.

 

Assetjances, enveges,

cobejances, oblits,

les paraules que maten,

fills.

 

He tornat ara a casa

creuant, amarg, la nit.

Duc els ulls arrapats,

fills.

 

Torne d'haver viscut

l'heroisme mesquí,

obscur, quotidià,

fills.

 

Escric no sé per què,

mentre dormiu als llits.

Escric lletres de sang,

fills.

 

Creix, de boira, i prospera,

un sentiment hostil.

Hi ha molt de fill de puta,

fills.

 

Lentament, tristament,

lletres de sang escric.

Una nit com una altra,

fills. 

La boira i el desert

Una espessa boira cobreix amb freqüència les costes atlàntiques del sud del Marroc. Sobretot pels matins, quan l’aire procedent de l’oceà es refreda bruscament en tocar terra, la humitat es condensa i dona lloc a bromes de vegades notablement denses i persistents, que a més de crear paisatges d'una bellesa subtil i efímera representen, en un context tan àrid com aquest, una important font suplementària d’aigua per a tots els éssers que hi viuen, incloent-hi els humans. Per això, en començar a baixar de la muntanya camí de Gourizim i, un poc més al sud, de la nostra destinació a les platges de Legzira, no ens ha sorprès descobrir en la distància la fina línia nebulosa que ressegueix el contorn del litoral sense endinsar-se molt ni cap a la terra ni cap a la mar. Acabem d'encetar una nova etapa, la darrera d’aquest viatge, en la què deixem definitivament enrere les muntanyes i ens encarem, amb la presència quasi constant de l’oceà i a les portes de l'immens desert, a un paisatge obert de platges, ermassos, planes i arenals. L'interès natural d'aquestes terres i l'atractiu corprenedor del seu paisatge segueixen sent, en tot cas, extraordinaris, però ara cal afegir-los la innegable rellevància històrica, en tant que testimonis del passat colonial espanyol, de molts dels indrets als quals ens dirigim.

He de reconèixer que, a diferència d'altres etapes del viatge, i deixant potser de banda alguna vaga noció sobre el parc nacional de Khenifiss, al qual arribarem demà, és molt poc el que sé d'allò que esperem veure en els dies que dedicarem a aquesta zona. Afortunadament, comptem amb el privilegi de compartir viatge amb Juan, que ben aviat es revela com un profund coneixedor de la història de les colònies espanyoles en aquesta part d'Àfrica; els seus coneixements ens resultaran valuosíssims no  solament per entendre millor allò que veiem, sinó també per saber un poc més del que s'amaga darrere d'allò més aparent, i començarem a adonar-nos-en tan bon punt arribarem a Sidi Ifni: després de donar compte a la mateixa platja d'un memorable tajin de peix i polp, i d'un curt recorregut entre la boira per tractar d'entrellucar --amb un èxit limitat-- l'icònic arc de roca de Legzira, ens dirigim a la ciutat, uns pocs quilòmetres al sud i, com s'ha dit, colònia espanyola des de la seua fundació el 1934 fins que va ser entregada al Marroc el 1969. Hui hi farem nit, i aprofitem per fer una volta pel centre --a qui li trobe un aire inevitablement decadent i melancòlic, potser accentuat per una boira que no s'alça-- mentre Juan ens assenyala algunes fites històriques rellevants com ara la Guerra d'Ifni de 1957-58, o els punts principals d'interès, relíquies d'un passat colonial que es fa present pertot arreu. L’endemà amaneix sense boira, i abans de reprendre viatge aprofitem la proximitat de Legzira per tornar-hi a veure l'arc (el que queda, després de l'esfondrament del principal l'any 2016) i, ja de tornada a Sidi Ifni, per visitar el seu port i les restes de l'enginyós i original telefèric que el feia operatiu i que va ser desmantellat fa uns anys.

En avançar des de Sidi Ifni cap al sud abandonem definitivament els últims estreps sud-occidentals de l’Antiatles. La carretera s’allunya temporalment del mar, i el paisatge comença a veure’s dominat per les estepes desèrtiques d'arena i pedra que s'estenen fins on arriba la vista. Una volta passem la ciutat de Tan Tan, fundada també pels espanyols el 1940 com a part del protectorat de Cabo Juby, el trajecte torna a aproximar-se a la costa. Travessem de tant en tant la desembocadura inundada d’algun uadi que trenca per un moment la monotonia del paisatge, fins que arribem --o creiem fer-ho-- al límit de l'espai protegit de Khenifiss: cap senyal indica als viatgers la presència del parc nacional, un dels més extensos del país amb 1.850 quilòmetres quadrats de superfície, ni la forma d'accedir-hi més enllà d'enfilar algun dels caminals que, des de la ruta principal, semblen endinsar-se en direcció a la mar. Tirant mà d'aplicacions al mòbil, encertem finalment a dirigir-nos cap a l'extens aiguamoll que dona nom al parc (conegut també com a llacuna de Naïla) i que constitueix un dels elements característics de l'espai natural junt amb els saladars i les dunes infinites. Al punt pel qual hem accedit a la llacuna, molt a prop de les restes de Santa Cruz de la Mar Pequeña, el primer emplaçament bastit per la corona de Castella en aquesta costa el 1478, hi ha també un centre de visitants aparentment abandonat que, segons he sabut després, formava part d'una iniciativa de gestió turística comunitària que no sembla haver tingut l'èxit esperat. Les hores s'esmunyen mentre recorrem les salines de Thazga i, sobretot, els immensos i captivadors camps de dunes d'El Khabta, en els què apurem la llum de la vesprada fins que el sol es pon darrere del muntanyar: només hi ha una trentena de quilòmetres fins a Tarfaya, on tenim previst passar aquesta nit, i tampoc no tenim cap presa per arribar-hi. 

Tarfaya, que també va formar part del protectorat espanyol de Cabo Juby, mostra --o almenys a mi m'ho sembla-- el mateix aspecte decaigut i arrossinat que hem vist en altres poblacions d'aquesta zona. La qual cosa no es contradiu en absolut ni amb l'amabilitat de la seua gent ni amb l’existència, a la mateixa ciutat i a la seua rodalia, de diversos indrets que mereixen sobradament una visita, com la icònica Casamar vinculada al enclavament comercial de Port Victoria, fundat pels britànics el 1879, o les fortificacions de l’etapa colonial espanyola, la qual es va estendre entre 1911 i 1958. Amb tot, potser el tret més singular de la ciutat és la seua relació amb Antoine de Saint-Exupéry --de qui l’amic Pako és un autèntic entusiasta-- través de la Compagnie Générale Aéropostale, fundada el 1918 i que unia Tolosa del Llenguadoc amb diverses destinacions d’Àfrica i Amèrica del Sud. Un modest però acurat museu, que hem de demanar que ens obriguen trucant al telèfon convingut, recull tant la història de la companyia com la seua relació amb l’autor d’"El Petit Princep", que va viure ací durant un temps i que, segons es diu, es va inspirar en els paisatges de la zona per escriure la seua obra més coneguda. En deixar Tarfaya, em ve al cap un passatge de  “Terra dels Homes”, un llibre d’Exupéry que vaig llegir fa molt de temps, que se’m va quedar gravat i que recupere quan arribe a casa: “A Juby vaig criar gaseles. Allí tots ho fèiem. Les tancàvem en un cèrcol de canyes, a l'aire lliure, ja que les gaseles necessiten beure als rierols del vent i no hi ha res tan fràgil com elles. Encara que, si són capturades joves, viuen i fins i tot brostegen a les teues mans. Es deixen acariciar i enfonsen el seu musell humit al buit del palmell. I un es creu que les ha domesticat. Un es creu que les ha protegit del desconegut pesar que, sigil·lós, extingeix les gaseles donant-los la més dolça de les morts… Però arriba el dia que les trobes empenyent la tanca amb les seues banyetes, per fugir cap al desert. Estan magnetitzades. Elles no saben que fugen. Se segueixen deixant acariciar, enfonsen, amb més dolçor fins i tot, el musell al teu palmell… Però, així que les soltes, descobreixes que, després d'un trotet que semblava feliç, han tornat a ser atretes a les canyes. I si ja no hi tornes a intervenir, romanen allà, sense ni tan sols lluitar contra la barrera, carregant simplement contra ella, amb la testa baixa, amb les banyetes, fins a la mort. Es tracta de l'època de zel o simplement de la necessitat de córrer a galop estès fins a perdre l'alè? Elles no ho saben"

No hi ha a la vista cap senyal, barrera o límit, ni rastre d’indicacions que ens puguen fer sospitar que hem travessat la ratlla. Però a mitja hora de trajecte després d’eixir de Tarfaya cap al sud, el mapa ens indica que hem entrat finalment al Sàhara Occidental, darrera etapa del nostre viatge. Els infames murs aixecats per Marroc per separar el territori que controla d’aquell que segueix en mans del Front Polisario discorren molts quilòmetres cap a l’interior, invisibles per a nosaltres, però això no impedeix que senta una viva i incòmoda sensació de desassossec; fa ja temps que soc conscient de com són les coses de complexes, però també en fa molt que em sent d’alguna forma concernit per l’aspiració del poble sahrauí a tindre dret a decidir el seu futur, un desig que malauradament sembla estar cada volta més llunyà. La carretera avança, i les banderes marroquines es fan cada volta més freqüents i visibles; les màquines treballen sense pausa construint el que sembla un immens passeig marítim a les platges que s’estenen entre Fum el-Uad i la denominada platja d'Al-Aaiun, la capital --ara com ara només simbòlica-- de la República Àrab Sahrauí Democràtica que queda uns pocs quilòmetres cap a l’interior. La ciutat  em sorprèn, a primer cop d’ull, per la seua aparença de modernitat, amb àmplies avingudes, infraestructures recents i edificis nous. A la part vella, però, a la qual ens dirigim per caminar un poc per la rodalia dels aiguamolls (“les fonts” a les quals els deu el nom) reapareix l’aire decadent i l’aspecte marginal que, molt probablement, reflecteix millor les condicions generals a les què es veu sotmesa la població que viu a aquesta terra, i també la que s’hi veu obligada a fer parada per un temps fins poder reprendre un periple en el què els hi va la vida: mentre observem entre les dunes els ocells que es mouen a les vores del uadi de Saquia el-Hamra, reparem en la presència de grups d’immigrants subsaharians precàriament acampats sota els tamarits mentre esperen, imaginem, el moment de reprendre el seu viatge. A nosaltres, que ho tenim molt més senzill, només ens queda fer nit ací i volar demà cap casa, i pense que no ha estat gens malament que siga precisament ací, i d’aquesta forma, que tanquem el nostre viatge: està bé això dels arbres emblemàtics, els parcs nacionals i els paisatges fotogènics, però no serveix de res si tot allò que es veu i es viu no ens fa pensar i ens obri els ulls a una realitat aparentment tan diferent a la nostra però de la què, amb més freqüència de la què ens pensem, en som també responsables, ni que siga  indirectament. Al remat, hi ha boires molt més denses i persistents que les que cobreixen aquestes costes, i viatjar segueix sent una de les millors formes d’esbandir-la.