Feliç 2024

Després d’un quants anys sense anar-hi (per causes diverses, però entre elles hi ha també que les últimes vegades em van resultar un poc massa multitudinàries), aquest matí he tornat a la ja tradicional pujada excursionista de Cap d’Any al Montcabrer. He de dir, quant a això, que la meua sociabilitat no ha patit cap canvi substancial i segueix tan limitada com ve sent habitual; però enmig de tota la gent --suficient però no excessiva, m'ha semblat aquesta volta-- hi havia amics i amigues als què feia temps que no veia, i amb qui m’abellia passar ni que fora una estoneta, més encara en un lloc pel qual compartim una estima especial i en un moment al què hem convingut en dotar d'un innegable simbolisme. Al remat, ho pensava baixant ja cap a casa, haver volgut tornar a acomiadar l’any al cim de Mariola no deixa de ser coherent amb l’expressada voluntat d’aprofitar, aquest Nadal, tots els bons moments possibles, i he de dir que aquest, tal i com s’esperava, ho ha complit sobradament: transitar pel 2023 no ha estat, a temporades, tasca fàcil, però també ha tingut moments brillants, aprenentatges intensos i experiències inoblidables, i m'ha agradat poder començar a dir-li adéu allà dalt amb un somriure i en bona companyia. I pel que fa al 2024, en unes poques hores l'encetaré també entre gent estimada, i encara que m'hauria agradat més que començara ben plogut, sense bombes criminals i amb l'ultradreta (d'ací i d'arreu) un poc menys envalentida, encara li queden dotze mesos per davant i ja veurem al capdavall com va el trajecte. El desig, almenys, no admet matisos: que tingueu una molt bona entrada d'any, i que aquest que està a punt de començar siga, sobre tot, un any feliç.

Avinentesa

Per a aquest darrer cap de setmana, el meu grup excursionista havia programat des de feia temps una abellidora travessia pirinenca, però amb la vista posada en un (altre) viatge imminent a les muntanyes de l’Atles i després d'haver-li pegat unes quantes voltes, havia optat finalment per renunciar a afegir-m'hi. La setmana passada, però, es va plantejar la possibilitat d’ocupar el lloc que deixava vacant un bon amic a qui li havia sorgit un problema d’última hora, i d'una ràpida valoració de pros i contres, vaig decidir aprofitar l’avinentesa: al remat, el que va davant va davant, i dia que passa dia que no torna. Així que allí hem estat, aquest cap de setmana passat, caminant el GR-11 en bona companyia per les valls de Vallhiverna, Angliós, Riueño i les Salenques, amb més calor --i més costeres, no ho negaré-- del que potser hauria volgut, però corprès com sempre pels extraordinaris paisatges muntanyencs d’aquesta part del Pirineu. I tot i que és molt probable que en un altre moment em decidisca a escriure alguna cosa sobre el camí recorregut, els cims que l’emmarquen, els estanys, les tarteres, els boscos i les flors, em permetreu que em limite ara com ara a deixar ací algunes imatges que, com sempre em sol passar en aquests casos, em fa l’efecte que no li fan justícia a tot allò vist i molt menys encara a allò viscut. Hi tornaré, doncs, a veure si les millore; i crec que aquesta volta no caldrà esperar molt l'avinentesa.

 

No escric balanços

Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
nasquí per aguardar-te, per veure com venies.

Vicent Andrés Estellés

Feia un vent aspre i glaçador, diumenge passat, al cim del Montcabrer. Però hi havia també molts amics i companys --ja sabeu que ens hi trobem, cada darrer cap de setmana de desembre, per celebrar el Cap d'Any--, i ganes de passar-ho bé, i la boira i els núvols dibuixaven imatges precioses en uns paisatges mil vegades vistos però sempre sorprenents. I després, el vent va amainar, va eixir el sol, i fins i tot la cama, que m'havia molestat un poc a la pujada, em va deixar gaudir sense problemes del camí de tornada... Mai no he estat persona propensa als balanços --ja ho he dit, també, alguna volta-- i no trobe que siga, ara, un bon moment per canviar: aquest any que s'acaba ha tingut massa moments aspres, i hi ha un risc evident que, en fer escandall, acaben ocultant tot allò que hi ha hagut de bo, que ha estat molt. Però si en fera, de balanços, potser em quedaria simplement amb aquella imatge de diumenge passat, al cim del Montcabrer: fins i tot en els pitjors moments, quan el vent bufa fort i la boira esdevé espessa i glaçadora, hi ha un instant, un paisatge, un sabor o un somriure que paga la pena viure i recordar. Recordaré 2014 per moltes coses, bones i dolentes, alegres i tristes; però espere fer-ho, també, per haver estat l'any en què --deixeu-me que ho diga així-- vaig re-aprendre a valorar els petits gestos, els instants, els detalls.

I 2015? 2015 serà un any esplèndid, estic convençut; tant, que potser quan estiga acabant-se, fins i tot m'abellisca escriure un balanç... Pel moment, que el comenceu --jo espere fer-ho també-- de la millor manera possible. De tot cor, salut i bon any!

Pirineus, de nou

Després de molts mesos, he tornat a Pirineus, com aquell qui torna a casa després de certes coses. Tot i que durant aquest temps no han faltat –i són casa, també-- altres muntanyes i altres cims d'alçàries més modestes i perfils més familiars, han estat molts, massa mesos lluny de la neu, enyorant prats, torrents, congestes i tarteres. Era difícil, per això, deixar passar l'oportunitat d'una escapada ràpida i en bona companyia a Benasc i les seues valls, encara que el preu fóra renunciar a altres opcions de descans –a voltes, tornar a casa és dormir huit hores-- i assumint també el risc de que les cames, després de massa mesos, no estigueren a l'altura de les circumstàncies. Un risc que em va fer deixar per a millor ocasió el sempre abellidor Aneto, a canvi de descobrir una senzilla però llarga ascensió --amb més neu de la prevista en els graons de la valleta de l'Escaleta-- al Pic de Mulleres, que tampoc no coneixia i que em va servir per confirmar que, en efecte, caldrà recuperar la forma abans d'afrontar altres reptes més ambiciosos. I encara, l'endemà, amb l'oportunitat de gaudir de la bellíssima vall d'Estós i de l'esponerosa floració pirinenca que esclatava per tots els seus racons: acostumat a la seua relativa raresa en les nostres serralades, veure tanta corona de rei florint arreu i alhora va resultar una experiència singular. Per a la pròxima, i a més de l'Aneto, deixe pendents moltes altres valls, colls i camins, i també algun altre cim amb el qual encara crec que gosaria encarar-me; però també menjar-me un plat d'olla, sentir ragonar en benasqués, i seure sense presa a la vora d'algun ivó a esperar que aparega en el cel la silueta del trencalòs. Tot això, i més, per a quan hi torne, perquè després de certes coses, s'ha de tornar als Pirineus. I abans de certes altres, potser també.

Tradicional(ment)

La pujada d'ahir --muntanyenca i festiva-- a Montcabrer per tal d'acomiadar l'any ha estat una de les poques tradicions nadalenques (o perinadalenques, si ho preferiu) que han pogut resistir, enguany, el pas del temps i el pes de les circumstàncies. Em va agradar, en tot cas, retrobar amics i coneguts als quals feia temps que no veia, i a molts dels quals és molt probable que no veja fins l'any que ve, quan és també probable que alguns dels costums i els usatges dels quals hem hagut de prescindir aquest Nadal resorgisquen adaptats a unes noves condicions; o potser seran substituïts per uns altres diferents, però que acabarem fent també nostres, que ja ho deia Fuster: "totes les tradicions, en el seu principi, són novetats, i les novetats no són mai massa encantadores". Pel moment, he decidit prescindir també d'una tradició curta però arrelada d'aquest blog, i no esperaré fins demà per desitjar, als mallorquins i mallorquines, que tingueu una bona Diada; i a tots, que 2014 siga --no demane gran cosa-- un any que pague la pena recordar. Feliç any nou!

No demano gran cosa:

poder parlar sense estrafer la veu, 

caminar sense crosses, 

fer l'amor sense haver de demanar permisos, 

escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa: 

escriure sense haver d'estrafer la veu, 

caminar sense pautes, 

parlar sense haver de demanar permisos, 

fer l'amor sense crosses.

O bé, si sembla massa: 

fer l'amor sense haver d'estrafer la veu, 

escriure sense crosses, 

caminar sense haver de demanar permisos, 

poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa...

Miquel Martí i Pol

Contra el fred, muntanya

Set graus sota zero marcava el termòmetre, ahir de matinada, en entrar a Andalusia per Almaciles. I encara va baixar una mica més --fins els deu graus negatius-- unes hores després, ja al capdamunt de la serra. Però va ser sobretot el vent gèlid i obstinat, i allò que ara s'anomena sensació tèrmica, el que ens va privar de gaudir, amb la calma que hauriem volgut, de la satisfacció del cim i d'unes vistes realment excepcionals. Amb tot, una ascensió senzilla però exigent --pel desnivell i pel pendent-- i les perspectives de Sierra Nevada, Cazorla, Segura i la resta de serralades que s'albiren des dels 2.383 metres de la Sagra, justifiquen sobradament una visita que feia massa temps que tenia pendent. Quant a la neu, més aïnes escassa, però suficient per fer més agradable la pujada (en el nostre cas, pel conegudíssim i concorregut "embudo", una estreta i empinada canal que s'obri en el vessant nord de la muntanya) i evitar el sempre incòmode pas pels runars i les tarteres que sovintegen en aquesta banda de la serra. De fet, és sobre aquestes formacions geològiques, com també sobre una vegetació que pel que vaig veure mereixerà una visita més calmada, que el pas reiterat de muntanyers i excursionistes comença a deixar sentir els seus efectes, els quals --ho he de reconéixer-- també nosaltres vam contribuir a accentuar. I en arribar de nou a la base de la muntanya, ningú pensàvem ja en quina temperatura feia...

Hui, al Montcabrer, també feia fred, però no tant. I tot el que feia, l'han esbandit els companys i companyes dels Centres Excursionistes d'Alcoi i Ontinyent i el Centre Cultural Castallut, que s'hi han aplegat al cim de Mariola dins els actes de la 43a Renovació de la Flama de la Llengua Catalana. Promoguda per la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya per tal de "refermar any rera any la voluntat d'un poble per mantenir ben viva la nostra llengua i en homenatge a Pompeu Fabra", la renovació ha estat organitzada enguany pel Centre Excursionista de Castelló, amb la col·laboració d'altres col·lectius excursionistes valencians. Com que ja hi haurà qui ho contarà amb més detall i traça, només diré que ha estat emocionant. I en arribar de nou a la base de la muntanya, he pensat en els altres freds (aquells dels què parlava divendres, aquells que no depenen de la temperatura i que malden cada dia per seguir glaçant-nos els ànims i la determinació), i en que potser demà seran menys inclements gràcies a l'escalfor que he pogut recollir, aquests dies, passant fred a dalt de les muntanyes...

Kibo

Kibo és un dels tres cons volcànics --el Shira i el Mawenzi són els altres dos-- que, en realitat, formen el Kilimanjaro. Kibo és el més conegut, i també on es troba el pic més alt d'Àfrica, amb 5.895 m d'altitud, anomenat ara Uhuru (que en swahili vol dir "llibertat"), per commemorar la independència de Tanzània. Ho dic, açò, perquè divendres passat vam estar a Xàbia, parlant-ne: els companys del Centre Excursionista d'allí, que celebra que fa trenta cinc anys, ens va convidar a mostrar les fotos i el vídeo que vam enregistrar quan hi vam anar a aquella muntanya mítica, allà per l'estiu del 2006. Aprofitant la invitació, molts dels amics que vam participar en aquella experiència hem tornat a ajuntar-nos --alguns feia temps que no ens veiem-- per recordar uns dies que cap de nosaltres oblidarem. I dels quals (dies i amics), amb més temps i calma, m'agradarà també deixar escrita alguna cosa ací, a banda d'aquestes fotos que vaig retrobar per a l'ocasió i que no m'he pogut resistir a posar ara.

Però em tem que no podrà ser tampoc en els pròxims dies, que parle del Kilimanjaro: la setmana que ve aniré embolicat en un Simposi que, sota l'imaginatiu nom de "El Rumbo del Arca 2.0", s'ha proposat reflexionar sobre la conservació de la biodiversitat. En principi, la proposta és atractiva, ja que l'objectiu de la trobada --que va dirigida a professionals de la conversació i que em tindrà fins divendres per terres de la Marina Baixa-- se centra en "evitar culpar únicament a la societat ("els altres") per les fallades del conservacionisme, per tal d'analitzar a fons els supòsits, principis, mètodes, incentius i estructures organitzatives de la nostra professió a fi d'identificar aquells que s'han de transformar substancialment si volem oferir respostes efectives a la Sisena Extinció".

El problema: haver de compaginar-ho amb la faena, la qual cosa m'ha obligat a dedicar la major part del cap de setmana a avançar alguns documents inajornables, i m'obligarà també a anar un poc de cap i amunt i avall fins el divendres proper. I un altre: ara mateix, se'm fa difícil preveure si disposaré de temps, fins llavors, per poder deixar dita alguna cosa en aquestes planes, que bé que m'agradaria. Així que, pel moment i per si no, demane disculpes de bestreta, i espere veure-vos prompte de nou per ací. Ja vos contaré. I que tingueu, en tot cas, una bona setmana!