Dilluns. Serà impressió meua, però de València estant pocs signes revelen que aquest ha estat el primer dia hàbil d’agost. El trànsit i l’aparcament, per l’estil; quasi tots els bars de la contornada, oberts i amb la parròquia habitual i, a la faena, quasi més gent que torna que gent que marxa. Probablement, la setmana que ve serà una altra cosa, però jo ja no estaré ací per veure-ho: aquests són els últims cinc dies abans d’unes vacances que, finalment, seran més curtes del previst –qui no guarda quan té, no menja quan vol—però que no per això deixen de ser esperades amb candeleta. En tot cas, la setmana és faenera i l’experiència avisa: convé mantindre’s alerta i no abaixar la guàrdia, perquè aquests dies del mig de l’estiu solen ser un poc extravagants i bastant imprevisibles. Idealment (és a dir, si les inevitables contingències es mantenen en nivells habituals) és un bon moment per tancar alguns assumptes i deixar-ne altres a punt per reprendre’ls en setembre. Però una cosa és càndidament desitjar-ho, i una altra aconseguir-ho; sobre tot quan la cosa no depén d’un. Tanmateix, tan de bo.
Si que depenia, en aquest cas, el cap de setmana. I cal dir que, tot i que sense grans ostentacions, almenys s’ha trencat la tendència abúlica dels anteriors; i a més, amb un cert caràcter de compromís complert. Compromís adquirit i no resolt, fins ara, amb amics als que calia i abellia veure, i amb qui s’ha aprofitat a més per compartir una sempre recomanable passejada per Mariola, per més que la calor aixafe i la costera espante. La volteta, a més, ha estat d’aquelles que feia ja temps que no encarava, tot i ser una de les més recomanables de tota la serra: l’anada al Montcabrer per l’esquerpa però preciosa pujada del Pic Negre, el Mal Passet, la font del Huit i les Penyes Monteses, i la tornada per l’ombria amable del Mas de Llopis i la Penya Banyada, esguitada de les fonts que donen fama a la muntanya i que, ni en aquestes dates avançades de l’estiu, deixen d’afavorir al caminant. Sempre algun tret remarcable –els boixos, esquius en els meus temps ja llunyans de fer de botànic per la serra, descoberts fa uns pocs anys per altres caminants avesats; els voltors que sovintegen les cingleres de les Monteses i que comencen ja a ser part inseparable dels paisatges mariolencs—i una conversa agradable, com sempre i com cal.
Prèvies les imprescindibles i impagables cerveses (qualsevol eixida a la muntanya no pot donar-se per dignament acabada sense elles, especialment en aquestes dates i a aquestes edats en què convé vigilar molt la hidratació), instal·lat ja sota l’ombra amiga del garrofer, ha hagut temps també per acabar l’únic llibre de l’admirat Saramago que encara em quedava pendent de llegir. Vaig començar-lo, un poc com a modest homenatge, un poc perquè ja tocava, pocs dies després de la seua mort. És "
L’home duplicat", i no és fàcil dir res d’ell, més enllà del què pot dir-se de qualsevol de les altres obres del mestre: que cal llegir-lo. En tot cas, m’havien aplegat opinions que parlaven d’una obra menor, prescindible, fins i tot decepcionant. A mi no m’ho ha semblat, tot i no ser la novel·la de Saramago que més m’ha agradat –lloc que, hui per hui, seguisc tenint reservat per a "
L’any de la mort de Ricardo Reis". Típica del seu estil personal i frondós, farcida de reflexions simples només en apariència, pensa i fa pensar –ho diuen totes les sinòpsis-- sobre la identitat de les persones i les dificultats per a mantenir-la. En tot cas, i salvada la meua reconeguda parcialitat: recomanable.
Converses i lectures han convergit, finalment, en una reflexió que té a veure amb aquestes mateixes planes i que, tot i que
ja intuïa en començar-les, mai m’havia plantejat obertament fins ara. Amb una diferència d’uns pocs dies, persones distintes i distants m’han fet saber que són seguidores habituals d’aquest blog (cosa que resulta afalagadora) i que els agraden especialment algunes entrades que, precisament, no són aquelles que un pensaria (cosa que resulta, si més no un poc, inquietant). Caldria dir moltes coses, sobre això --vull dir, sobre la distància, major o menor, entre el què creiem ser i el que qui llig aquestes entrades vol creure que som per allò que mostrem. Qüestions d'identitat, si fa no fa. Imagine que qui té més experiència que jo en aquestes coses ha de tindre la mà trencada (
Can Carrasca en parlava, fa molt poc, i segur que no ha estat l'únic). Jo, pel moment --i de nou--em limite a deixar la qüestió plantejada, a l’espera de fer alguna pensada més tranquil·la al respecte. Ja avance, però, que no tinc previst introduir canvis substancials en açò que lliurement escric i, també lliurement, llegiu els qui teniu l’amabilitat de fer-ho.
Sensacions i cavil·lacions disperses, per tant, per encarar aquests últims dies de l'habitual rutina: aquells en els quals les vacances són, encara i per sort, territori paradisíac, promés i inexplorat en el qual esperen tresors immensos i aventures insospitades. Al remat, ni uns ni altres ho seran tant, però això, a aquestes altures, ja no té cap importància.
