Senyals de vida

No ha estat, aquesta volta, ni antic ni molt llarg. Però ja sabeu que sempre que aquest blog torna d'algun dels seus silencis recurrents, em costa resistir-me a dir al respecte alguna cosa. Així que deixeu-me almenys que diga que, en aquesta ocasió, allò que m'ha tingut especialment ocupat el temps i el cap, ha estat el projecte en curs de fer un llibre sobre Aitana (em referisc evidentment a la muntanya, no siga que ho cerqueu a Google i vos feu una idea equivocada) que crec que progressa adequadament però que, a més de moltes hores davant de la pantalla, m'ha dut també a dedicar la major part dels meus caps de setmana a recórrer les sendes de la serra, per  algunes de les quals feia bastant temps que no trescava. I si, és cert que una volta capficat en rellegir, caminar i escriure no queda molt de marge per a unes altres coses, i que ja veurem al remat que ix de tot açò; però ara com ara, i a més d'agrair la confiança de qui me n'ha fet l'encàrrec, he de reconèixer que m'ho estic passant francament bé. 

Pel demés, i deixant de banda --si és que això fora possible-- la ràbia, el neguit i la impotència que em provoquen la situació mundial i la colla de miserables malparits que la provoquen o la justifiquen per al seu propi benefici, he de dir que les coses em van raonablement bé: com veieu no falten els projectes, tant sobre el paper com --ja vos contaré-- sobre el terreny; si no passa res estrany, compte en mesos el temps que em queda per a (pre)jubilar-me, però mentre arriba el moment i encara que el vent no ens és massa propici, anirem fent tot el que es puga a la faena; després d'uns mesos d'incerteses inquietants, sembla que la malaltia (o almenys el seu marcador) es manté sota control i a fe que com a mínim fins al pròxim escorcoll ho aprofitarem tant com podrem; i ahir mateix vaig fer seixanta-tres anys, vaig tornar a Mariola a celebrar-ho, i vaig decidir que tot i que queda encara molt per fer fins acabar el llibre, era (és) un bon moment per trencar aquest silenci i donar, si més no, senyals de vida. Que la primavera se'ns ve a sobre, i no ens podem permetre perdre ni un segon. 

Encara nois, encara

Trenta anys ja amb l'Ovidi fent vacances. I la seua veu, tan necessària ara com sempre, i potser encara més: contra el feixisme i totes les seues manifestacions (noves i velles, domèstiques i globals, digitals i analògiques, provocadores i encobertes...), justa la fusta, just el garrot. 

Imatge de la xarxa

La muntanya viva

"Va ser així com va començar el meu viatge cap a una experiència. Sempre ha estat un viatge per diversió, sense cap més motiu que el meu desig de fer-lo. Però al principi només buscava una recompensa sensual; la sensació de l'altitud, la sensació del moviment, la sensació de la velocitat, la sensació de la distància, la sensació de l'esforç, la sensació de la serenitat: el desig de la carn, el desig de la vista, l'orgull de la vida. No m'interessaven les muntanyes com a tals, sinó els efectes que causaven en mi, igual que el gat no acarona a l'humà, sinó a si mateix, contra el camal del seu pantaló. Però, en fer-me major, i menys autosuficient, vaig començar a descobrir la muntanya en si. Tot va començar a fer-me bé, els seus contorns, els seus colors, les seues aigües i roques, flors i aus. Aquest procés ha durat molts anys i encara no ha acabat. Mai no s'acaba de conèixer l'altre. I he descobert que l'experiència humana amb la roca, la flor i l'au les amplia. L'objecte que es coneix creix amb el coneixement."

Nan Shepherd, "La muntanya viva"

Era una lectura que tenia pendent des de feia temps. Pel perfil singular de la seua autora, per la pròpia història del llibre --publicat trenta anys després d'haver estat escrit--, i per parlar dels Cairngorms escocesos, escenari essencial del viatge al qual es refereix Shepherd; un viatge que li va ocupar tota una vida, i que la va dur a descobrir una forma diferent (pausada, profunda i basada en la connexió i no en la conquesta, he llegit en algun lloc) de relacionar-se amb la muntanya. No espereu, doncs, una descripció detallada de camins, rutes, cims o paisatges (la fesomia de la serralada, escriu Shepherd, està als llibres de geografia, "però això és un pàl·lid simulacre de la seua realitat, que, com totes les realitats amb importància per als éssers humans, és una realitat de la ment"), sinó un relat íntim, poètic i inspirador; pensaments, vivències i impressions que cadascun dels elements que configuren la muntanya (roques, aigua i gel, plantes, animals i persones)  desperten en l'autora, i que poden servir de guia a moltes persones que, en el nostre propi espai i potser sense ser-ne del tot conscients, vam mamprendre ja fa temps un trajecte similar i que, per això, hem sentit alguna volta aquella sensació que descriu Shepherd: "sovint la muntanya s'entrega per complet quan no tinc cap destinació, quan no arribe a cap lloc en concret, sinó que he eixit simplement per estar amb ella, igual que es visita a un amic sense cap altra intenció que la d'estar amb ell". Llegiu, doncs, "La muntanya viva" (hi ha també traducció al català), i després eixiu a caminar a la muntanya que vulgueu. Com es visita a una amiga.

Fa ja uns quants anys que vam estar als Cairngorms (Mhonaidh Ruaidh en gaèlic escocès) després d'haver recorregut la West Highlands Way. Van ser només uns dies, sense dubte insuficients, però els seus extraordinaris paisatges --les restes supervivents del primigeni bosc caledoni, els espais oberts i inhòspits coberts de bruc, les valls i els circs glaciars i els llacs on cria l'àguila pescadora-- em van impactar profundament. Són massa encara els llocs que tinc pendents com per a poder assegurar-ho, però crec que serà difícil que no hi tornem a caminar per aquelles muntanyes algun dia. I per cert, i per no quedar-me sense dir-ho: hui m'han donat finalment l'alta, i a més a més complisc seixanta-dos anys. Camí avant, doncs, i ganes, moltes, de reprendre'l; a l'estil Nan, segurament. 

Quinze (i remitjó)

Doncs mira, m'ha tornat a passar. I no serà perquè no hi vaig pensant de tant en tant al llarg de l'any, i em faig llavors propòsit ferm d'estar aquesta volta una mica més pendent. Però torna a arribar el vint-i-quatre de gener, que és el dia que fa anys la línia, i per una cosa o altra se me'n torna a anar el sant al cel i quan vinc a caure en el compte ja he fet tard; enguany, de llarg, que amb un escaig com aquest no puc ni  recórrer a l'acostumada dita de que fins els huit dies val. El cas és que, malgrat tot, sempre em sap mal no aprofitar l'avinentesa per deixar escrita alguna cosa sobre tot açò d'un nou aniversari, i més encara aquesta volta perquè, sense ser pròpiament un nombre redó, el quinze no deixa de tindre també la seua gràcia. I al remat, i si fora per les dites, sempre es pot adduir que val més tard que mai... Gràcies, com sempre i de tot cor, per haver compartit camí tots aquests anys, i a veure si l'any que ve estic una mica més al cas, encara que vistos els antecedents no gosaria prometre res...

L'únic avantatge de fer tard és que hui puc tirar ma, per il·lustrar-ho, de la sempre estimable floració dels ametlers, que a poc a poc va agafant embranzida; la d'aquests, caminant per una preciosa i hivernal Valleta d'Agres, on he començat també a complir el propòsit de moure un poc les cames després d'aquestes setmanes d'inactivitat "calculada". Poc a poquet l'hivern...

Catorze (i fins prompte)

Volcà Ojos del Salado, foto de sergeif a la wikipedia

D'ençà que la línia va començar el seu trajecte un ja llunyà 24 de gener de 2010, han estat comptats els anys en els quals he reparat en l'efemèride (i he deixat al respecte alguna cosa escrita) en la data que realment corresponia. Allò més habitual, en tractar-se d'aquest aniversari, ha estat arribar com se sol dir a misses dites (en ocasions, redites), així que la situació d'enguany, en la què me n'he recordat de l'esdeveniment uns dies per davant, no deixa de ser excepcional i fins i tot hauria estat possible que en aquesta ocasió haguera dit alguna cosa quan tocava si no fora perquè, amb permís de les reprogramacions dels vols i de la vaga general contra Milei, el dia assenyalat jo hauria d'estar ja per terres argentines i amb els Andes a la vista. El cas és que, atenent al costum consolidat de que aquest blog commemore els seus aniversaris per aproximació, no veig tampoc cap inconvenient en fer-ho enguany de forma anticipada, i aprofitar també l'avinentesa per dir-vos que, ara si, tanque per un temps i ens veurem de nou per ací en unes setmanes. I, per suposat, que moltes, moltíssimes gràcies per haver estat ací tots aquests anys; catorze, ja...

Parlant de tradicions: supose que arribarà un punt en què ja no hi haurà manera, però en fer una ullada per la xarxa per veure també enguany de vincular la cervesa i els anys del blog, m'he trobat  amb aquesta cerveseria de Denver, Colorado, que a més de vindre'm bé per allò del nom, resulta que se'n diu així pels cims de més de 14.000 peus d'altitud (un poc més de 4.200 metres) que hi ha a l'Estat, i amb la conservació dels quals es veu que col·labora. Espere poder-la tastar algun dia (i, posats a desitjar, potser conèixer també les muntanyes de Colorado), però pel moment, amb cervesa o amb el que més vos abellisca, salut, gràcies i a pels quinze!

Ovidià

M'agrada escoltar-lo, també, quan el canten (algunes) altres veus. I m'agrada que m'ajude a recordar, encara que de vegades faça mal, com és de fina la línia que separa la traïció de la prudència, el pragmatisme de la claudicació. Vint-i-huit anys fa, ja, que l'Ovidi fa vacances; i encara queda tant i tant per fer...

Apamar

Es tracta, de vegades, d'un ramal de camí en el qual feia temps que havíem reparat però que encara no havíem trobat el moment de recórrer amb la calma deguda. O bé d'un pou de neu, o d'un antic corral, d'un mas o d'un castell que ja coneixíem però als què feia anys que no havíem tornat, o dels quals hem llegit sobre algun detall que ens havia passat desapercebut fins ara. Podria ser també, i hi ha èpoques de l'any que ens passa molt sovint, que es tracte de tornar al lloc on vam trobar un rotgle de bolets, o alguna orquídia en flor, o aquell ocell que sabem que  també aquest hivern s'hi ha deixat veure al peu de les cingleres... Nosaltres, a això --a tractar de conèixer millor allò ja conegut, objectiu habitual de les nostres caminades per les serres que ens envolten-- li diem apamar, que és paraula viva per aquestes terres i no solament sembla que s'adiu amb el significat que se li atribueix: potser només és cosa meua, però no se m'acut una forma més bonica d'expressar-ho... 

De totes les eixides d'apamar que hem fet darrerament, em quede amb aquesta recent de la preciosa Vall de Seta, que estiguérem recorrent no fa molt per la rodalia del seu castell i de la monumental olivera de Gorga, a la què les imatges mai li fan justícia. I per cert, i encara que només siga per deixar-ne testimoni: heu de saber que aquesta entrada l'ha escrita una persona amb seixanta anys. I tot i que no negaré que això d'ingressar en la seixantena fa una mica de vertigen, tampoc no m'ho he de prendre massa fort; confie --i toque ferro-- en tindre encara bona cosa de ruta per davant...

Tretze

Han estat, com probablement heu vist, unes setmanes de parèntesi. I tampoc aquesta volta, com sol ser habitual, sabria dir molt bé per quina causa; alguna cosa haurà tingut a veure un innegable augment de tràfecs al treball, o també que darrerament (i en especial, a partir del poc temps lliure del qual vaig poder disposar en un Nadal que ara sembla ja remot) m'he tornat a lliurar a les meues inclinacions col·leccionistes, que feia temps que les tenia bastant abandonades. El cas és que, tot i que amb uns dies de retard, he reparat que fa no res (el dia 24) es van complir tretze anys d'ençà que la línia va començar el seu camí, i m'ha semblat que era un bon moment per tornar a posar les mans sobre el teclat, per deixar-ne constància de la fita i per donar-vos les gràcies, de tot cor i una volta més, per haver estat ací tot aquest temps. I bé, potser el número no és el més bonic; però sense passar per ell, no hi ha forma coneguda d'arribar fins el catorze...

D'escriure, i no solament al blog, he escrit més aviat poquet aquestes últimes setmanes. Però de caminar, tot el que he pogut, encara que no tot el que m'haguera agradat. Les imatges són d'ahir a l'Aitana, amb les restes --migrades-- de la recent enfarinada; espere que hui se n'haja afegit una mica més... Ja vos contaré, si això.