Cabrera

Van ser només unes poques hores, a penes un parèntesi abans de tornar de nou al tràfec del despatx i dels papers. Però l'oportunitat ho mereixia, i no solament perquè visitar Cabrera, ni que fora fugaçment, era una assignatura que tenia pendent des de feia molt de temps: poder-ho fer de la mà de qui se n'encarrega de vetlar per la conservació del seu extraordinari patrimoni (natural, per suposat, en la terra i en la mar; però també, tal i com vam poder comprovar, cultural i històric) va ser un autèntic privilegi. Unes poques hores, doncs, però que van donar per a molt gràcies a l'amabilitat dels companys i companyes del Govern Balear que ens van acompanyar --alguns d'ells, amb molts anys d'experiència en aquesta tasca no sempre senzilla ni apreciada-- i dels quals esperem seguir aprenent, perquè és molt el que ens uneix, també en aquestes coses, a banda i banda de la mar. Pel moment, ens queda el record d'un dia magnífic (tancar-lo amb la posta de sol a l'emblemàtic arenal d'Es Trenc, ara també parc natural, va ser tot un encert), però també el desig de saber més sobre l'illa i tot el que representa. I de poder tornar-hi prompte, per suposat; i si poguera ser, per un poc més que per unes poques hores.

Doncs ja ho veieu, jo de veres que ho intente, però aquesta volta està costant-me especialment arrencar de nou el blog, perquè de ganes no me'n falten però les hores cada volta em donen per a menys. Ja em queda poc, en tot cas, per retornar a una vida més tranquil·la --així estava acordat d'ençà que vaig acceptar canviar temporalment de lloc de treball fa ja alguns mesos-- de la que espere que aquestes planes puguen tornar a formar part amb l'assiduïtat que m'agradaria; del trellat, tampoc aquesta volta, no vos puc prometre res... Cuideu-vos molt, i bon cap de setmana!

Tradicional(ment)

La pujada d'ahir --muntanyenca i festiva-- a Montcabrer per tal d'acomiadar l'any ha estat una de les poques tradicions nadalenques (o perinadalenques, si ho preferiu) que han pogut resistir, enguany, el pas del temps i el pes de les circumstàncies. Em va agradar, en tot cas, retrobar amics i coneguts als quals feia temps que no veia, i a molts dels quals és molt probable que no veja fins l'any que ve, quan és també probable que alguns dels costums i els usatges dels quals hem hagut de prescindir aquest Nadal resorgisquen adaptats a unes noves condicions; o potser seran substituïts per uns altres diferents, però que acabarem fent també nostres, que ja ho deia Fuster: "totes les tradicions, en el seu principi, són novetats, i les novetats no són mai massa encantadores". Pel moment, he decidit prescindir també d'una tradició curta però arrelada d'aquest blog, i no esperaré fins demà per desitjar, als mallorquins i mallorquines, que tingueu una bona Diada; i a tots, que 2014 siga --no demane gran cosa-- un any que pague la pena recordar. Feliç any nou!

No demano gran cosa:

poder parlar sense estrafer la veu, 

caminar sense crosses, 

fer l'amor sense haver de demanar permisos, 

escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa: 

escriure sense haver d'estrafer la veu, 

caminar sense pautes, 

parlar sense haver de demanar permisos, 

fer l'amor sense crosses.

O bé, si sembla massa: 

fer l'amor sense haver d'estrafer la veu, 

escriure sense crosses, 

caminar sense haver de demanar permisos, 

poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa...

Miquel Martí i Pol

Tramuntana

Imatge del GOB Mallorca

Hui, des de Mallorca, ens ve fum, i ràbia i tristesa: des de divendres passat crema sense control la Tramuntana, i s'ha tornat a cremar la Trapa. "El drama es repeteix. El foc ha cremat en hores l'esforç de moltes persones durant molts d'anys per restaurar ambientalment la Trapa. Haurem de tornar a començar", diuen els companys i companyes del GOB. Hui som molts els qui ens sentim molt a prop, d'ells i de la resta d'afectats pel foc. I en serem molts també els qui, d'una forma o d'una altra, els hi farem costat fins que la Serra, i la Trapa, tornen a reverdir. Voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig.

"...i tanmateix el foc no aconsegueix mai consumir el caliu de la vida que batega colgada al clivell de la roca, embolcallada a la rabassa per l'escorça socarrada o endormiscada dins el petit espai d'unes llavors".

"Cançons per la Trapa" va ser editat el 1994, a iniciativa del GOB, després que un gran incendi assolara la major part de la finca i per tal d'aconseguir mitjans econòmics per a la seua recuperació, ara frustrada de nou pel foc. La "Cançó de vesprada", dels eivissencs Uc, és una de les divuit que formen part del disc, i del seu llibret he estret el paràgraf que hi ha més amunt i que, malauradament, cal tornar a recordar ara. 

Per davall del paisatge

«Sota l'opció pagesa andalusina per la irrigació potser hi hauria, doncs, una "estratègia camperola de producció de productes fugaços, inaprehensibles" (...). El fet, doncs, de no ser acumulables, dificulta i impedeix el sorgiment de "senyors" que puguin dominar els processos de treball pagès a través de la renda feudal (...). Però també hi hauria una opció pagesa per una agricultura que no repara en grans inversions de treball, ja que el seu objecte és la satisfacció de les necessitats de la comunitat (...). En aquest sentit, les opcions per un o altre tipus d'agricultura no serien fonamentalment resultat de determinants ecològiques o climàtiques ni derivades d'actituds espontànies o "naturals", sino que serien decididament artificials.»

Helena Kirchner, "La construcció de l’espai pagès a Mayûrqa: les valls de Bunyola, Orient, Coanegra i Alaró", UIB 1997

Caminar per la vall de Coanegra va representar molt més que un amable i estimulant passeig per un dels recorreguts més interessants, coneguts i freqüentats d'aquesta banda del Raiguer. Va ser, també, l'oportunitat de trepitjar finalment --molts anys després-- unes contrades en les què mai abans no havia estat, però que havien esdevingut familiars a força de llegir sobre elles. I d'evocar, aquesta vegada sobre el terreny, noms i imatges d'alqueries, rafals, séquies i qanâts, de camperols berbers (els Banū 'Arūs, els Banū Ağğer) que, en els tres segles que separen Issam al-Khawlani de Jaume I, van imaginar, construir i habitar aquests espais. Una història de la qual a penes queden, a hores d'ara, alguns rastres subtils i imperceptibles, però sense la què no seria possible entendre aquest paisatge, ni molts altres dels paisatges que estimem i en els quals ens reconeixem.

I si per davall d'un paisatge sempre hi ha la història que l'explica, al dessota d'aquest hi ha, a més --i literalment-- un altre paisatge: l'Avenc de Son Pou, origen probable del mateix nom de Coanegra i culminació immillorable d'una caminada esplèndida. És l'avantatge de deixar-se guiar per algú que et coneix quasi tan bé com el país que et mostra: que t'ajuda a descobrir aspectes --del país i d'un mateix-- que no imaginaves, o a recordar-los si és que els havies començat a oblidar...

Zona humida

Feia molt de temps, des dels anys remots i iniciàtics en què començava a interessar-me per aquestes qüestions i el GOB representava ja, per a molts de nosaltres, un referent imprescindible en la lluita per la conservació del territori, que volia conéixer s'Albufera de Mallorca. Per unes coses o per altres, però, mai s'havia presentat l'ocasió de veure-la més que de passada. Tampoc aquesta volta podia anar més enllà d'un tast, perquè tot i que aquestes escapades de cap de setmana presten per a molt, sempre es queden massa curtes; però no podia desaprofitar l'oportunitat de deixar-me guiar per qui coneix a fons els secrets i amagatalls d'aquest aiguamoll emblemàtic, símbol --com tantes altres de les nostres zones humides-- de la sorprenent capacitat de la natura per resistir i sobreviure a les pressions, no sempre amigables i harmonioses, a que la sotmetem nosaltres els humans.

Poc temps, doncs, i a més sota un oratge inclement i amb la tempesta de fons. Mai m'ha molestat --i diria que tampoc a imma-- caminar quan plou, si més no mentre no s'assolisca la categoria de torrencial i els raigs no caiguen massa prop. Pèro a més, sempre he cregut que hi ha alguns indrets als que la pluja afavoreix especialment, com si l'aigua que domina el paisatge arran de terra recuperara alguna mena d'íntima connexió amb el cel i els núvols (els niguls) dels quals, i en última instància, procedeix... Va ser, en tot cas, un passeig encisador entre prats i canals esclatants de vida --i probablement, un altre avantatge, amb molta menys gent de l'habitual un diumenge de maig. Una bona ocasió, doncs, per gaudir de les imatges impagables de la natura en saó, però també per saber un poc més dels trets que han fet de s'Albufera un espai d'importància ecològica excepcional, del paper dels mecenes i els voluntaris en el coneixement i la conservació de la zona, i del lamentable revifament de vells i irracionals projectes que tornen a amenaçar-la.

Abans de marxar, mentre la pluja refermava, una confiada parella de fotges banyudes es va deixar veure ben a prop nostre. La fotja banyuda és una de les aus més amenaçades d'Europa: la major part de les seues poblacions són africanes, per la qual cosa sembla que mai no ha estat una espècie abundant; però van ser la cacera i la dessecació de zones humides les que la van dur pràcticament a desaparéixer de les nostres terres a principis del segle XX. Ara, però, és fàcil veure-la a s'Albufera: des de l'any 2004 hi ha estat reintroduïda, a partir d'exemplars criats en captivitat a l'Albufera de València. Resulta cridaner, però, que les fotges criades a València (on l'espècie s'ha reintroduït també, però amb un èxit limitat a causa de la caça) i que després s'han amollat a Mallorca, procedeixen d'ous recollits en aiguamolls del nord del Marroc, en el marc d'un projecte que va iniciar-se el 1999. Des del Magrib a Mallorca, passant per València: probablement, les fotges han fet el mateix viatge que, molts segles abans, va fer el mateix nom d'al-buhayra que designa els llocs que ara les alberguen, i dels què voldriem que no hagueren de tornar a marxar.

Més que paisatges

És curiós, però només arribar m'adone que l'accent sinever se'm resisteix. La cosa va millorant en avesar un poc l'oïda, ubicar com cal les neutres i saber què volen dir amb lo muc i la mucada. Xeremies, flabiols i tamborins --hi ha festa per la llengua-- mentre m'explica que, a Sineu, no es fa neutra l'e de que, com altres voltes m'ha contat de l'erra afrancesada dels sollerics i l'eu dels pollencins, que no salen. I a tots dos llocs, que fan moros i cristians, i l'escut d'Alcúdia que, vist de passada des de la carretera, em va semblar el d'Alcoi... Un matís, un detall, una història que em mostra i em descobreix a cada poble. Un vi de Binissalem, un pa amb oli o un variat --gran troballa-- a Sa Pobla, un tombet per dinar, l'arròs brut que encara em queda per tastar. Cerveses. I unes herbes, o un rebentat de Tres Caires, quan la conversa s'allarga, que sol ser sempre: el plaer de xerrar de tot i de res, d'aprendre, de seguir coneixent... Hi ha hagut també mar, muntanya i marjal, i sé que trobaré el moment de contar-ho; però de nou he tornat de Mallorca amb molt més, en el cap, del què cap en una imatge. O en mil.

 

Hospital, isquèmia o cerebrovascular són paraules que, de sobte i malauradament, han irromput en el meu vocabulari quotidià aquests últims dies. Per sort, el pitjor sembla haver passat i l'evolució pareix favorable, per bé que la nova situació ha arraconat altres preocupacions molt més prosaiques i m'ha limitat encara més el temps disponible per escriure. En tot cas, no serà cap de les esmentades --ni cap altra que tinga res a veure-- la paraula que trie per 'apadrinar-la' demà, seguint una nova i interessant proposta de Victor Pàmies: l'ha anomenada aPARAULA'm, podeu trobar més detalls al seu blog, i commemora el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Demà en parlem, si no passa res. Que segur que no.

Ara digueu

Ara digueu: «La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.»
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: «Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.»
Ara digueu: «Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.»

Salvador Espriu

Ni de l'estupidesa de Mourinho, ni dels deliris de Camps; ni tan sols d'una primavera que avança i que comence a pensar que, més que astènia, allò que em provoca és alguna manifestació peculiar de la síndrome d'Stendhal. D'allò que hauria volgut escriure aquesta setmana, si no se m'haguera esmunyit el temps entre tràfecs i viatges, hauria estat de la lliçó de coratge i coherència que Jaume Bonet està donant amb la seua vaga de fam per la llengua i contra els atacs al català per part del govern de Bauzà; els mateixos --i amb els mateixos responsables-- que al País Valencià estem patint des de fa anys. Diumenge, a Palma, aquest clam tornarà a eixir al carrer (hui ho ha fet també a Barcelona) i molts valencians i valencianes que no podrem anar-hi físicament, estarem alli de cor fent-li costat perquè, una volta més, és la nostra llengua i la nostra identitat la què està amenaçada. Com ho fem, també, amb la lluita decidida i valenta --silenciada, gens innocentment, per massa mitjans de comunicació-- de Jaume Bonet i els seus companys de Jubilats per Mallorca, i la de totes les persones que, malgrat tot, han viscut per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, per recordar-nos el sentit de la paraula dignitat.

Conéixer (-se)

Es molt probable que Eliot tinguera raó i el nostre destí, després de tota exploració, siga arribar finalment al lloc des del qual començàrem a caminar. Però fins que arribe aquell moment, hi ha encara molt per conéixer, i sovint es troba tan a prop que només un parell de dies donen per a molt. Especialment, quan tenim la sort que ens ajude a descobrir-ho algú que sap molt bé què és allò que ens emociona; i amb la sort, també, de no haver de triar entre les neus de Tramuntana o els tamarigars de vora mar, perquè dels uns als altres només hi ha una mirada de distància. Potser, la mateixa separació que hi ha entre l'inici de totes les nostres exploracions i el seu final, quan tornarem al punt de partida per provar de conéixer-lo per primera vegada.

He de reconéixer que, segons com es miren, entrades com aquesta poden semblar un poc estufades o, fins i tot, vagament exhibicionistes. No hi he pogut pensar molt, capficat com estic pel tràngol que està passant el pobre Inaki Urdangarin i profundament preocupat per com afectarà, tot plegat, la imatge de la família reial i de la monarquia espanyola; però ja vos dic que res més lluny de la meua intenció. Si que és cert, però, que amb el temps m'he habituat a aprofitar d'aquestes planes el que tenen de dietari, i que em va bé fer-les servir com un magatzem d'imatges i impressions per si la memòria curtejara. És per això que, tot i que no crec que oblide fàcilment aquests dies a Mallorca, completaré la crònica tot recordant(me) que les més recents manifestacions contra les retallades dels serveis públics, dissabte passat, van tornar a omplir els carrers del País i que, segons m'han contat i si més no a València, ha estat una de les més concorregudes que es recorden. I també que el cap de setmana que va començar a peus del Puig Major va acabar a Alcoi, diumenge a boqueta nit, amb el magnífic concert que ens va regalar Feliu Ventura, de qui hi ha tants versos a manllevar que no sabia per quins decidir-me...

No es poden apagar les ones

si ens queda la cançó

per fer-nos poble.

La nostra llengua és el nostre transport.

Tots som uns

Demà, com cada 31 de desembre, Mallorca celebrarà la seua Diada. La Festa de l'Estendard, que commemora l'entrada a Ciutat de les tropes de Jaume el Conqueridor el 1229, és la festa cívica més antiga d’Europa, i va precedir d’altres celebracions similars com les de València o Oriola. Tot i els intents de menystenir-la, i d’haver quedat oficialment reduïda a una festa local (l’any 1997, el Consell Insular la va substituir per una jornada espúria i postissa que té lloc el 12 de setembre), la celebració segueix conservant el seu caràcter popular. A més, i des de fa alguns anys, el 31 de desembre ha esdevingut una jornada de reivindicació dels drets nacionals, i la manifestació que s’hi celebra tal dia com hui, representa un dels referents més clars i contundents de la voluntat dels mallorquins i mallorquines de no renunciar a la seua llengua, la seua cultura i la seua nació, que és també la meua, la nostra.

Mai no he estat a la Diada, i no podré estar-hi tampoc en aquesta ocasió. Però enguany, per moltes raons, m’hi sent més a prop que mai del que aquesta jornada representa. Per tot el que, al llarg d’aquest any que s’acaba, he seguit aprenent, coneixent i estimant de les Illes i la seua gent; però també per la virulència amb que el govern de Bauzà està aplicant-se per reduir a la mínima expressió qualsevol rastre de la llengua o la cultura catalanes en aquelles terres. Com recordava ahir Vicent Partal, els canvis legals absurds i injustificables, la repressió desproporcionada de l’independentisme o el revifament de projectes que amenacen el territori, formen part d’una estratègia premeditada i conscient, de la qual els valencians i valencianes venim sent víctimes, també, des de fa molt de temps: el premi per avergonyir-se en públic per parlar valencià, és que et nomenen consellera d'educació.

Per tot això, ho deia també Partal, els mallorquins i mallorquines que eixiran d’ací unes hores al carrer ens defensen a tots. I encara que siga des d'una distància que només és física, des d’aquesta banda de la mar serem molts els qui estarem fent-los costat, perquè la seua lluita és també la nostra; perquè, mal que pese a algú, tots som uns.

Ja sabeu que, en general, sóc persona més donada a l’avaluació continua (i un poc precipitada) que al balanç pausat, sistemàtic i meditat, que és el que tradicionalment demanen dates com aquestes. Així que també enguany me’l deixe pendent per a un moment més propici. De totes formes, i sense pensar-hi molt, crec que de totes les coses bones i dolentes que m’ha portat aquest any 2011 que està a punt d’acabar-se, han pesat molt més les primeres que les segones, i per tant no puc dir que, quant a mi i pel que fa a allò realment important, haja estat un mal any. I encara gosaria menys dir-ho quan, fent escandall de tot el què s’està esdevenint al meu voltant, veig a tanta gent que m’estime afrontant incerteses, dificultats i injustícies amb una determinació i una fermesa admirables. Tan de bo que l’any que comença porte per a tothom noves esperances i forces renovades per seguir lluitant; i tan de bo que unes i altres arriben primer allà on més falta fan.