"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 31 de desembre de 2012

Feliç 2013


No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d'enemics o bé d'objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita.
Podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l'esperança.
Serem allò que vulguem ser.

Miquel Martí i Pol





És possible que aquest que comença no siga, tampoc, un any senzill. Però si més no, que no ens prenguen les ganes de seguir lluitant. Ni de pujar muntanyes. Salut i bon any, i que cap somni es quede en un calaix.






Ara marxe a buscar l'Home dels Nassos, que diuen que l'han vist fa una estona per Alcoi; però no puc resistir-me a deixar aquesta imatge, que li manlleve a l'amic Àngel (gràcies!): si l'any no pinta bé, sempre podrem tractar de pegar-li la volta...









dimecres, 26 de desembre de 2012

Pedra sobre pedra




"Todo es calizo de piedras sólidas, medianamente útiles para cal: sus bancos, regularmente de tres pulgadas de grueso con poca interposición terrea, estan horizontales con alguna inclinación en las faldas, profundamente hendidos, y como partidos en millares de fragmentos, ya en forma de ladrillos desportillados, ya en otras irregulares; pero con encaxes mutuos que los consolidan: los cortes perpendiculares aparentan un muro antiguo de ladrillos, y por esta razon los llamó el vulgo Llibrería, ó conjunto de legajos de libros sobrepuestos." Així el va descriure mossén Cavanilles fa més de dos-cents anys, i la veritat és que no hi caldria afegir molt més. Només, per si no el coneixeu, que el barranc de la Llibreria, fàcil de trobar i agradable de trescar, és un dels molts i molt recomanables paratges que esguiten els estreps xixonencs de la Penya-roja, el Quarter i la Carrasqueta, i que una caminada sense presses per aquestes terres esquerpes de pinedes i senglars sempre paga la pena. I potser, també, que és possible que Cavanilles no encertara amb la seua interpretació sobre l'origen vulgar del topònim (la pronúncia local s'hi refereix sovint com la Llebreria, i Coromines el vincula amb una arrel àrab Al-abbaríya, que vindria a significar travessar), però això no li treu gens de la seua força evocadora: ben mirat, hi ha moltes altres coses que ens volen fer empassar com a veres, i no estan tan ben trobades.







És evident que no és el que era, sobretot des que ens han 'espanyolitzat' --un poc més-- el calendari, i només en alguns llocs es manté com a festiu local; però el Segon Dia de Nadal segueix sent, en la meua terra, un dia assenyalat i una mostra de la nostra resistència a perdre totalment allò que ens distingeix d'uns i ens agermana amb altres. Els el podríem canviar, per exemple, pel seu dotze d'octubre: per a nosaltres, Sant Esteve, quan es cantava l'Epístola Farcida i el dia creix un pas de llebre.

diumenge, 23 de desembre de 2012

Bones festes




Vint-i-tres de desembre i vint-i-tres graus, aquest matí, passejant pels racons de la Carrasqueta: ha renascut amb força el Sol Invicte, origen remot --diuen-- d'un Nadal del qual hui fem vespra de la vespra. "Feasts have been part of human culture since long before we worshipped a monotheistic god. It is a deep-seated part of our social nature, and humans are arguably the most social animals on the planet", escrivia ara fa un any Elisabeth Cornwell. Trobar els moments, les fites més escaients per celebrar aquestes festivitats consubstancials a la nostra naturalesa social, degué ser també una ocupació important per aquella primera humanitat; i sembla evident, atenent a la seua persistència, que aquest moment de l'any en el que, en el nostre hemisferi, el sol renaix i els dies comencen a allargar-se, va ser una tria encertada. Yalda, Hanukkà, Nadal van vindre després, i jo, ja ho sabeu, sóc també del parer que, en el principi de tot, hi ha --cite de nou a Cornwell-- "la nostra ment social, que indueix a la unió i la companyonia". En qualsevol cas, i un any més, el desig torna a ser el mateix: siga el que siga el que celebreu i amb el nom que ho celebreu, que pugueu fer-ho de la millor manera possible i  amb aquells als qui estimeu. De tot cor, bones festes!





divendres, 21 de desembre de 2012

Cicles





Tots els anys, si les circumstàncies ho permeten, tracte de reservar alguns dies lliures per tal d'anivellar, en la mesura possible, les intermitències festives que caracteritzen aquestes (entranyables) dates. Tot i això, ja siga per la meua general desafecció cap a aquesta època de l'any, o bé perquè, entre unes coses i altres, quan vens a adonar-te'n tens l'agenda nadalenca més atapeïda que la de qualsevol setmana faenera, sempre m'ha resultat difícil considerar aquesta pausa com unes autèntiques vacances. Enguany, però, m'hi encare amb una perspectiva diferent, no solament perquè poques vegades he sentit una necessitat tan imperiosa de perdre de vista --ni que siga només per uns dies-- els maldecaps, les incerteses i les indignacions quotidianes, sinó també per la sensació que aquest breu allunyament de la rutina diària pot ser una ocasió immillorable per tancar definitivament algunes portes que fa temps que grinyolen i veure d'obrir-ne d'altres noves (o, si vos estimeu més la terminologia a l'ús: és hora de canviar de cicle). I en això estem, ara com ara: encetant un nou baktun --per un segon, quan m'he despertat aquest matí, he pensat que la profecia estava complint-se i que el món s'encarava al seu final; de seguida m'he adonat que era, simplement, ressaca-- i, durant uns dies i amb tota propietat, de vacances. Pel moment, feliç solstici, i bon cap de setmana!





Com que els dies es presten a la mística, i ja he parlat alguna altra volta de la meua debilitat per Mike Oldfield, he estat temptat de proposar hui algun fragment adient de Songs of Distant Earth (evocador, a més, del meu admirat Arthur C. Clarke). Però des de dimecres passat no em puc treure del cap aquesta cançó, igualment escaient, i he decidit deixar-la, amb una abraçada d'ànims i tot l'agraïment als companys i companyes que, durant molts anys, han volgut plantar cara des de la radiotelevisió pública valenciana a la corrupció, el despotisme, la ineptitud, la manipulació i la indiferència, i que ara ho paguen amb els seus llocs de treball. Arribarà el matí que el plor serà d'alegria...









dimecres, 19 de desembre de 2012

Nóm led if al





La imprecisió de la profecia i la manca de detalls concrets sobre la seua formulació exacta van facilitar que proliferaren les interpretacions més diverses i agosarades sobre la forma en que podria finalment esdevenir-se: tempestes solars extraordinàries, forats negres, inversions en l'eix de la Terra, col·lisions catastròfiques amb asteroides, planetes errants o d'altres cossos celestes... Fins i tot hi hagué qui va postular una imminent i devastadora invasió alienígena. Ningú, però, va encertar a preveure allò que realment va succeir: el vint-i-u de desembre, a les 00:00, el temps es va detindre de sobte i, invertint el que fins aleshores havia estat el seu curs natural i inexorable, va començar a transcórrer cap a enrere. Cal dir que, en el primer instant de la nova era --just abans de començar a desviure allò viscut sense tindre consciència d'estar fent-ho-- el fenomen va ser celebrat amb un momentani i imprudent entusiasme per la majoria de la població del planeta...





Després de publicar aquest matí l'entrada, he vist l'apocalíptica proposta de Jesús M. Tibau per al seu 265è joc literari --que segur que no serà l'últim-- i m'ha semblat que, amb una petita adaptació, la imatge que suggereix podria ser una il·lustració adequada per al que he escrit...








dimarts, 18 de desembre de 2012

Petits paisatges















(Regirant l'arxiu i triant imatges per a il·lustrar una exposició sobre Mariola i la Font Roja. No he pogut evitar pensar-hi...)





diumenge, 16 de desembre de 2012

D'illa a illa




Tot i que lluny del nivell que assoleixen espècies mítiques com Lyncina broderipi o Barycypraea fultoni, les quals figuren entre els cauris més escassos --i cotitzats-- del planeta, Leporicypraea valentia forma part d'un grup de cipreids que, per la seua raresa i per la bellesa de les seues closques, són especialment apreciats pels col·leccionistes de tot el món. Estretament emparentada amb la conegudíssima porcellana mapa (L. mappa), L. valentia és una espècie pròpia del Pacífic Occidental, on pot trobar-se en aigües relativament profundes entre les Filipines i les Illes Salomó. L'únic exemplar de què dispose en la meua col·lecció procedeix, precisament, de l'illa filipina de Bohol i, tot i que com s'ha dit no figura a hores d'ara entre les espècies més rares, fins a 1967 només es coneixien a tot el món cinc exemplars. La seua closca, globosa i no gaire pesada, mostra un disseny de punts i taques que es transforma, cap als extrems, en un característic dibuix format per línies concèntriques que representa un dels trets més típìcs de l'espècie.

Però quina és la raó que una espècie com aquesta fóra designada amb l'epítet valentia? Evidentment, en aquest cas, el nom no guarda cap relació amb el Cap i Casal, sinó amb la persona de la qual el zoòleg i naturalista George Perry, autor de la primera descripció de l'espècie el 1811, va obtindre l'exemplar que li va permetre dur-la a terme. Segons sembla, Perry va disposar d'una conquilla que havia estat venuda per George Humphrey (un conegut comerciant de caragols marins i altres curiositats naturals del segle XVIII) a algú anomenat Lord Valentia, i que probablement correspon a George Annesley, comte de Mountnorris i vescomte de Valentia. Annesley, polític i aristòcrata anglès, va viatjar per terres orientals entre 1802 i 1806, i va deixar un relat dels seus viatges --amb il·lustracions del pintor i egiptòleg Henry Salt-- en el llibre "Voyages and travels to India, Ceylon, the Red Sea, Abyssinia, and Egypt". Encara hui, L. valentia és coneguda amb el nom de Lord Valentia's cowry, tot i que també sol ser anomenada Princep cowry d'ençà que John E. Gray va descriure, el 1824, la seua Cypraea princeps, que va resultar ser un sinònim d'aquella.

Ara bé: que pinta, en tot açò, un vescomtat de Valentia? Com ja s'ha dit, hauria de descartar-se qualsevol vinculació amb terres valencianes, i encara amb la majoria de les Valències i Valences que en Europa (i Amèrica) són. Però ves per on que, a partir del fet que el vescomtat en qüestió forma part de la denominada noblesa irlandesa, i estirant ara un fil ara un altre, he trobat una curiosa referència sobre una illa, anomenada Valentia (Dairbhre en gaèlic), de la qual mai no havia sentit a parlar i que se situa en l'extrem sud-occidental d'Irlanda. Altra cosa fóra aclarir no solament l'origen d'aquest topònim --que podria ser una corrupció anglesa del nom gaèlic Baél Inse-- sinó, sobretot, la vinculació entre aquest i el propi títol nobiliari. El cas és que, una volta més --i si em permeteu que ho diga així-- el rastre d'un caragolet m'ha dut, en un llarg viatge, des dels esculls de corall de Panglao fins a les costes espadades d'una verda illa atlàntica. Per cert: al nord d'Austràlia, a uns cinc-cents quilòmetres de Darwin, hi ha una altra illa que va ser batejada com Valentia per l'explorador P.P. King "deriving the name of the island from the Viscount Valentia and Baron Mountnorris" però que, des de 1885, és coneguda --el món és un mocador-- com Valencia Island. I això per no parlar de que a la mateixa illa de Bohol, d'on prové la meua Leporicypraea, hi ha una de les quatre Valencia filipines...


Valentia Island, Irlanda. De la xarxa.


divendres, 14 de desembre de 2012

Signes profètics




Dilluns passat, a Madrid, vaig agafar un taxi el conductor del qual escoltava la Cadena SER i no solament no em va mirar de forma feréstega per l'espill retrovisor quan va sentir el meu accent ("qué, catalán, verdad?"), sinó que fins i tot em va explicar que encara que això de les manifestacions siga una molèstia per a la seua feina, ja era hora de que la gent isquera al carrer a reclamar el que li pertoca. Anit, a València, vaig mantindre una amena conversa amb un altre taxista que escoltava Ràdio Klara i que, en lloc de posar-se a pontificar quan vaig dir-li --prèvia amable pregunta seua-- que em dedicava a això del medi ambient, es va mostrar molt interessat en conéixer la meua opinió sobre el canvi climàtic, els incendis forestals i la urbanització incontrolada. És cert que només agafe taxis de Pasqües a Rams, però a la vista de les meues experiències anteriors amb aquest entranyable gremi --sobretot, en la seua secció Villa y Corte-- , només se m'acudeixen dues explicacions a aquests fets: o bé ha estat una d'aquelles casualitats excepcionals que passen només molt de tant en tant, o bé es tracta d'un signe inequívoc de que la fi del món és imminent diga el que diga la NASA. Per si de cas, la setmana que ve, només metro i autobús, encara que faça tard. Bon cap de setmana!





dimarts, 11 de desembre de 2012

Allà amunt




     "El bosc, espesseït de nou, barrava la vista de les amplàries. Per fi, dominàrem un collet de la carena i ens aparegué el món blavenc i àrid de migjorn --planúries llunyanes, fondíssimes serralades que es fonien amb el cel en la distància--. Quin gust sentia jo desemperesint la vista! Mirava els ulls nòrdics de David, parat al meu costat, que també s'omplien de llunyanies i blavors per a ell més familiars que per a mi, i s'endevinava en ell que experimentava una sensació satisfaent que sens dubte no hauria pogut expressar amb paraules. Era l'home rei humil de les solituds, arrelat al seu terrer, que arreplegava en la seua ànima pagesa una inconscient i profunda admiració pel misteri de les forces infinites que palesava la muntanya. Aquella admiració i amor eren sens dubte els qui els mantenien de generació en generació, humils i contents, en la valleta de l'Almussai.
      --Ara girem a l'esquerra. Veu? Som al peu de l'alt dels Eriçons, una espècie de caporrutxo de la carena.

         Agafàrem un corriol que hi pujava degradat --un caminet de perdius-- entre amples coixins de cadires de pastor o eriçons, que sens dubte donaven expressiva designació a la soberga altura. Amb un lleu pantaix, férem cap al cim, on ens vam asseure en un aflorament de pura roca viva, calcària i traücada, que li feia de remat.

     El turó no era cobert de bosc sinó de denses matollades de carrasca, i així, allà amunt, res no destorbava la vista. Llavors, per al muntanyés, rodar l'esguard de falcó per les amples baixures i els tremolosos horitzons era quasi una cerimònia i sobretot un engrescador deport, segons es va explicar. En allò consisteix "veure el moviment del personal", és a dir, de la gent dels masos i de les viles. La seua vida en les solituds feia sens dubte que li agradàs la gent de les viles i les viles mateixes; unes i altres, però, vistes a una distància asèptica: "allà baix, allà lluny, allà dins!". 
Enric Valor, "Temps de batuda"


Hui, com cada 11 de desembre, les Nacions Unides commemoren el Dia Internacional de les Muntanyes. Jo l'he passat a ciutat, tancat al despatx i envoltat de papers; però hi he pensat, en elles, potser un poc més que altres dies. I en la gent que, arreu del món, hi viu ("Celebrating mountain life" és el lema escollit enguany per a la jornada), en tots aquells i aquelles que contribueixen a fer-nos-les conéixer i a respectar-les un poc més, i també en qui s'ha dedicat --de vegades durant molts anys-- a protegir-les, i que ara s'encara a un futur com a mínim incert. I com que fins dissabte és poc probable que puga tornar allà amunt, m'ha semblat que Valor era una lectura apropiada per passar, ací baix, el que queda de jornada. Per cert: deu anys després, la "Carta Española de las Montañas" segueix pendent d'aprovació...









M'assabente, pels Amics Arbres, que també a les Illes s'està utilitzant la crisi com excusa per desmantellar les estructures públiques de gestió i conservació del medi ambient; ahir, a Madrid, altres comunitats autònomes ens explicaven si fa no fa el mateix cas... No val per a molt, però si més no m'afegisc al reconeixement a la tasca de molta gent que està pagant sense deure-ho els excessos i els despropòsits dels nostres indignes governants. 

diumenge, 9 de desembre de 2012

De petites bellotes




Nosaltres en diem bellota, que és paraula d'ascendència àrab sinònima de la també normativa gla. I, com és ben sabut, es tracta del tipus de fruit característic d'un gènere d'arbres i arbustos que els botànics anomenen Quercusel qual inclou espècies tan conegudes com els roures, les coscolles, les sureres o les carrasques. Les bellotes són, de fet, un tipus particular de núcula, fruits secs que no s'obren en madurar i en els què el teixit que envolta la llavor --el pericarpi-- esdevé sòlidament endurit. Però en aquest cas, com succeeix amb altres espècies de la família de les Fagàcies, a la qual pertanyen, les flors femenines que acabaran donant lloc als fruits presenten en la seua base unes escames que, en madurar, formen una estructura anomenada cúpula. L'embolcall espinós de les castanyes o les fages, o el casquet esquamós que recobreix la base de les bellotes, són exemples d'aquesta estructura, tan característica de les Fagàcies que durant molt de temps la família va ser coneguda també amb el nom de cupulíferes.

Pintures de la Sarga. De la Viquipèdia.
Durant mil·lennis, les bellotes --sobretot les de carrasca, més dolces que les d'altres espècies de Quercus pròpies dels nostres medis-- formaren part de la dieta dels pobles mediterranis, que les consumien torrades com les castanyes o les utilitzaven, després d'assecar-les, per produir una farina que es pastava junt amb la dels cereals; no fa molts anys, a les faldes de Benicadell, algú m'explicava encara la distinció entre la carrasca normal i la bellotera, caracteritzada per les seues bellotes dolces i comestibles. Hi ha qui diu, fins i tot, que la coneguda escena de la batuda representada en les pintures rupestres de la Sarga, podria correspondre a la recol·lecció de bellotes. Siga com siga, l'aprofitament humà d'aquest fruit abundantíssim dels nostres boscos i garrigues ha quedat restringit, a hores d'ara i en el millor dels casos, a servir de farratge al ramat (i, molt especialment, als porcs dels quals s'obté el famós pernil ibèric). La qual cosa no lleva, evidentment, que les bellotes seguisquen sent una font vital i insubstituïble d'aliment per a moltes espècies de fauna silvestre --des dels gaigs fins els senglars-- i, sobretot, garantia de futur per als nostres boscos: com diuen els anglesos, "mighty oaks from little acorns grow".


Roure galer (Quercus faginea) al Carrascal de la Font Roja. Les bellotes de la primera imatge són de l'arbre que creix al meu pati: un regal d'uns bons amics procedent de Catalunya, i que té més d'alzina (Q. ilex subsp. ilex) que de carrasca (Q. ilex subsp. rotundifolia)  pròpiament dita.



divendres, 7 de desembre de 2012

Full de ruta


Tal vez yo protesté, yo protestaron,
dije, tal vez, dijeron: tengo miedo,
me voy, nos vamos, yo no soy de aquí,
no nací condenado al ostracismo,
pido disculpas a la concurrencia,
vuelvo a buscar las plumas de mi traje,
dejenme regresar a mi alegria,
a la salvaje sombra, a los caballos,
al negro olor de invierno de los bosques,
grité, gritamos, y a pesar de todo
no se abrieron las puertas
y me quedé, quedamos
indecisos
sin vivir ni morir aniquilados
por la perversidad y el poderío,
indignos ya, expulsados
de la pureza y de la agricultura. 
Pablo Neruda


No és solament no tindre temps per dedicar-lo al blog, que també; és, sobretot, el malhumor permanent i la sensació que la major part d'aquest temps es dissipa fent voltes al mateix, pensant sobre el que ja està massa pensat, esmerçant forces no per avançar sinó per tractar de no retrocedir massa. S'imposa trencar aquest cercle viciós, eixir d'aquesta òrbita frustrant i estacionària, tornar a la negra olor d'hivern dels boscos. No perdem més temps, doncs: doneu a Wert --a tots els Werts-- per oportunament insultat, i anem per feina que el viatge és llarg. Alegre i combatiu, bon cap de setmana!








divendres, 30 de novembre de 2012

Llenya




Només han estat uns pocs dies, però quan ho pense em fa l'efecte que entre aquesta entrada i l'anterior ha transcorregut tota una estació: la que va des de la plàcida i plujosa tardor de la setmana passada, fins l'hivern ventós i fred que se'ns ha vingut a sobre quasi sense avisar i que, fins i tot, ha deixat la primera i efímera enfarinada en les serralades de la comarca. Han estat, a més, dies especialment atrafegats de feines i ben adobats amb els maldecaps habituals i algun de sobrevingut, amb la qual cosa encara sembla que haja passat molt més temps des de la darrera volta que vaig trobar un moment per passar per ací. Més ràpid o més lent, en tot cas, el temps va passant i seguirà fent-ho; l'hivern, pel que es veu, ha vingut per a quedar-se, i em tem que la major part dels meus maldecaps (en castellà, maldejefes) encara seguiran durant una bona temporada, així que potser és el moment d'adoptar les mesures oportunes: arreplegar llenya en abundància per encarar l'estació, i començar també a repartir-ne tanta com faça falta quan l'ocasió ho demane. I em sembla ja fa temps que ho demana, a crits. Bon cap de setmana!






Si he de ser-vos sincer, més que repartir-la, sóc jo qui està rebent darrerament la llenya, no precisament d'alzina i, a més, per flancs imprevistos i que creia --innocent de mi-- sòlidament defensats. De fet, i vist l'èxit, he estat temptat aquests dies de canviar el nom de 'la línia de Wallace' pel de 'la línia Maginot'. Pel moment, però, em limitaré a avaluar danys, refer ànims i replantejar estratègies; potser perdrem encara algunes batalles més, però la guerra serà llarga...







dimecres, 21 de novembre de 2012

Potser en un futur (261é joc literari)




DESCOBERT UN IMPORTANT JACIMENT DE L'EDAT DE PLÀSTIC
El seu estudi aportarà noves dades sobre aquesta etapa pràcticament desconeguda de la història humana


Barcelència, 21 de novembre de 3785 (Resum d'Agències). Investigadors de l'Institut d'Arqueologia Multiespecífica i Pluriplanetària de la Universitat Intergalàctica de Morella (UIM) han descobert el que podria ser un dels jaciments més importants de l'anomenada Edat de Plàstic en aquest sector del planeta. Ubicat en un punt no precisat --per motius de seguretat-- de la Conurbació Catalenciana (Perieuropa Meridional), el jaciment està permetent recuperar diversos materials datats pels arqueòlegs en els últims segles dels Temps Prepostatòmics, fa més de mil set-cents anys.

L'equip multidisciplinar, format per dos humans, disset androides i un bonobo, ha recuperat fins el moment diverses peces que formen un conjunt heterogeni i sorprenent. Destaca, per la seua originalitat, el que podria ser una mena d'exvot en forma d'extremitat humana, així com la representació d'una espècie de vehicle compost i multicolor que demostraria que en aquest moment històric els mitjans de transport encara mantenien el contacte amb la superfície terrestre mitjançant arcaics esferoides plans. Altres objectes trobats en l'excavació estan encara sent analitzats pels especialistes de l'Institut, que els han qualificat com a "guais".

A falta de noves investigacions, l'equip responsable treballa sobre la hipòtesi de que el conjunt recuperat fins ara tinguera una finalitat ritual o religiosa. De ser així, el jaciment --que podria correspondre a alguna classe de santuari-- esdevindria un referent, a nivell de Sistema Solar, per al coneixement de les antigues religions humanes i, en particular, per a l'estudi del culte conegut pels paleoteòlegs com a neoliberalcapitalisme, religió predominant en el planeta en els segles en què se situa cronològicament la troballa i de la qual només se sap que va acabar autodestruint-se per causes encara poc conegudes.



(La meua proposta per al 261é joc literari de Jesús M. Tibau. D'acord, m'ho faré mirar...)





dimarts, 20 de novembre de 2012

Temps de licors


Aranyons. De la Viquipèdia

Potser el cas més conegut siga el del patxaran, tan popular a hores d’ara que aquesta paraula basca d’origen navarrés --'basarana' és la forma batua— s’utilitza cada volta més a casa nostra per designar el fruit de l’aranyoner. Però no és, ni de lluny, l’únic exemple: amb la plenitud de la tardor arriba també el temps de la maduració de molts fruits d’arbres i arbustos, no pocs dels quals es fan servir per a elaborar licors seguint pràctiques i receptes que, amb freqüència, es remunten molts segles enrere. És possible que, si més no en alguns casos, aquest costum sorgira com una forma més –junt amb l’assecat, la conserva, la confitura o l’emmagatzematge entre palla o arena-- per conservar algunes fruites durant l’hivern. Però allò més probable és que, com passa també amb la utilització secular d’herbes amb idèntiques finalitats, l’ús de fruits –conreats o silvestres-- per a aromatitzar alcohols destil·lats nasquera sobretot amb finalitats medicinals i, alhora, com una forma de fer més agradable el sabor d’uns aiguardents que, fins a la generalització de la pràctica de la segona destil·lació, no eren sempre fàcils d’empassar ni per les goles més bregades.

Com en el cas del patxaran, hi ha licors de fruites que han assolit fama i renom molt més enllà del seu àmbit originari, i alguns són objecte també de producció comercial: l’occità licor de cassis, elaborat amb grosselles negres; el brodo de giuggiole italià, que fa servir gínjols, o els nombrosos licors d’Europa central i del nord que tenen com a base cireres, prunes, mores o nabius, en són alguns exemples. Però en molts altres casos, l’elaboració de licors segueix sent un costum casolà, íntim i tradicional, lligat –com preparar codonyat o trencar les ametles—a les vesprades plujoses del novembre. Per això, en aquests dies i en moltes cases del país, gínjols, nyespres, aranyons, serves, atzeroles, gavarrons, arboços, cireres de pastor, murtons o saücs (segons gustos i disponibilitats; conec qui fa, fins i tot, licors de cep i de rossinyol) comencen a macerar en els alçadors del rebost, i a prestar color, aroma i sabor a unes begudes que en arribar l’hivern --i donant el trellat per suposat-- faran més càlides i confortables  les converses i les sobretaules:  hui quasi no s’utilitza, però abans aquests licors es deien, també, cordials.


Cireres de pastor




diumenge, 18 de novembre de 2012

Biblioteca (relats conjunts)





--Realment, és un dels casos de trastorn obsessiu més curiosos i interessants que m'he trobat al llarg de la meua carrera. Bibliomania, ablutomania, obsessió per la pròpia imatge... tot en un mateix subjecte! Hauries de veure sa casa, és impressionant. Però tret d'això, diria que el pacient té una vida aparentment normal, fins i tot sembla una persona raonablement feliç.

--Una combinació de símptomes clínicament fascinant, sense dubte. Segurament, fruit d'alguna frustració infantil... I quin tractament li has prescrit? Cognitiu-conductual? Psicofàrmacs? Algun procediment terapèutic combinat?

--Pel moment, m'he decidit per una teràpia preventiva: li he recomanat que plastifique tots els llibres...



(Per a la proposta de Relats conjunts)

M'he decidit finalment per aquesta conversa imaginària entre psiquiatres, però la primera idea que se'm va acudir en veure la imatge anava més en una altra línia:

23:15. Arribe a casa totalment rendit després de tot el dia en posició bípeda. Comprove que la veïna ha sortit i, terriblement frustrat, adopte la forma de crític d'art de suplement dominical. M'instal·le en la màquina de recàrrega energètica i trie un llibre; com que ahir vaig acabar --per fi-- amb les memòries de Soponcio Velludo, em decidisc hui per un tal Eduardo Mendoza.  Em pixe de riure. Deixe de llegir. Oracions, i a dormir. Seguisc sense notícies de Gurb.



divendres, 16 de novembre de 2012

D'aversions

Amb el temps, he anat convencent-me dels grans avantatges d'odiar moderadament. És cert que els odis cervals, furiosos, excessius i ofuscadors --la literatura universal n'està plena d'exemples-- tenen una força dramàtica innegable, esglaiadora i fascinant. En la meua opinió, però, els odis moderats tenen una virtut insuperable: en ser petits, en caben molts més. I hi ha tant de detestable en la quotidiana realitat, que fóra una autèntica llàstima no poder abastir amb tot.


Estix, el riu de l'odi que recorria l'Hades. De la Viquipèdia




Vindria a tall, en un context d'odis (i autoodis), parlar ara del penós espectacle que estan protagonitzant en l'ajuntament d'Alcoi el PSOE i --molt especialment, des del meu punt de vista-- el Bloc, i que segons les últimes notícies ha tingut com a resultat el trencament del pacte tripartit en el què molts --digueu-me ingenu-- teniem posades moltes esperances de futur. Sempre m'he resistit a creure allò de que el valencians tenim el que ens mereixem, però reconec que hi ha dies que estic per rendir-me i acceptar-ho. En tot cas, i mentre esperem a veure com acaba tot, quasi que m'estime més acabar el divendres amb un somriure: no sé exactament per què, però des que vaig escriure l'entrada d'ahir que no em puc traure del cap al gran Javier Krahe... Bon cap de setmana!










dijous, 15 de novembre de 2012

La grandària importa


És evident que el problema no és que no se sàpiga mesurar --a aquestes alçades de la història comptem amb  dispositius i mecanismes fiables per a quantificar pràcticament totes les magnituds físiques, des de l'escala còsmica fins la subatòmica-- sinó més aïnes per què se sent la necessitat de falsejar les mesures de manera conscient i premeditada. I, quant a aquesta pràctica tan estesa com lamentable, jo diria que el problema de fons --a banda de en que hi ha qui té més barra que Napoleon-- radica quasi sempre en allò que podriem anomenar valors acceptables de referència. Verbigràcia: si, segons he vist en una ràpida ullada a a la xarxa, la grandària mitjana del penis dels espanyols és de 13,58 centímetres --no he trobat referències específiques als Països Catalans, però tampoc no em consta que existisca pel moment cap evidència d'expoli genital-- els vint-i-dos centímetres llargs que s'atribueixen al pixorro de Nacho Vidal no deixen de ser una magnitud remarcable. Probablement, si algú volguera atribuir-se --ves a saber per quina raó-- un piu de dimensions fora del normal, és d'esperar que situarà aquestes per damunt de l'esperable però dins un rang de variació raonablement ajustat als extrems que es consideren plausibles per a la nostra espècie, encara que només siga per una raó de credibilitat: posem que vint centímetres --ei, sis i mig més que la mitjana!-- poden ser versemblants sense necessitat de mostrar un certificat mèdic; però si em dius mig metre, només hi ha una resposta possible: ni de conya.

Pose l'exemple perquè, a poc que pensem, ens adonarem que cent-mil persones --si fa no fa l'aforament del Camp Nou, o una volta i mitja tota la població d'Alcoi-- és molta, moltíssima gent; tanta, que ajuntar-la en un mateix lloc i per una mateixa raó no deixa de ser una cosa ben remarcable i que, em tem, no passa més que molt de tant en tant. Però mentre semble que el valor de referència acceptable per mesurar l'èxit d'una manifestació siga, posem per cas, un milió de persones --xifra en cap cas impossible d'assolir, però realment excepcional--, cada volta que vulguem donar a entendre que una convocatòria ha sigut un èxit haurem de tornar a estirar les xifres (o minimitzar-les, sovint de forma tant o més patètica, si volem que semble el contrari), ignorant a qui ofereix --o oferia-- mesures més contrastades i, el que es pitjor, fent un ridícul comparable a qui va per ahi presumint que la té de mig metre quan tothom amb un poc de trellat sap que ni això, ni els difamatoris sis centímetres que propala una amant despitosa i vengativa. Una possible solució? Reinstaurem la figura del mostassaf. Si més no, per a les manifestacions i les vagues generals, perquè això dels penis és una cosa molt més complicada...


La manifestació d'ahir a València, d'una imatge de El País. 350.000 segons els  convocants,
30.000 segons la  policia local. 

dimarts, 13 de novembre de 2012

General i ciutadana


Per tercera vegada des que aquest blog va començar el seu camí, demà faré vaga. Com que els motius --i els recels-- venen a ser si fa no fa el mateixos que en les ocasions anteriors, vos estalviaré repeticions innecessàries. Però si les meues prevencions davant d'aquestes convocatòries tendeixen a mantenir-se, els arguments per no voler estar, ni que siga per omissió, del costat dels culpables d'aquesta situació i dels que els justifiquen i els recolzen, han crescut de forma exponencial. I segueixen fent-ho amb cada nova retallada, amb cada mentida, amb cada abús i cada amenaça als nostres drets laborals, socials, ambientals i nacionals. Hi haurà qui pensarà el contrari, però per a mi sobren raons, tot i que amb només una n'hi hauria prou: a ells --els que amenacen, abusen, menteixen i retallen-- els molesta.













dilluns, 12 de novembre de 2012

A cànters




Tenint en compte el que poden donar de sí, en les terres diàniques, les "gotes fredes" tardorenques (els meteoròlegs les anomenen ara DANA, depressions aïllades a nivells alts), no pot dir-se que les pluges d'aquests últims dies en aquestes comarques hagen estat excepcionals: el rècord oficial de precipitació en vint-i-quatre hores en la Península Ibèrica està establert en els 817 litres per metre quadrat que van caure a Oliva (la Safor) el 3 de novembre de 1987, tot i que la marca oficiosa parla de 871 litres caiguts el 3 d'octubre de 1957 en Xàbia. Amb tot, els 332 litres per metre quadrat que, segons els registres d'Avamet, s'han recollit des d'ahir a la Vall d'Ebo --moltes altres localitats de la Marina Alta, la Safor, el Comtat i la Vall d'Albaida han superat els 150 litres-- no són en absolut una xifra menyspreable, sobretot quan cauen --com sol ser el cas-- de forma torrencial. Afortunadament, no sembla que aquest episodi haja provocat grans danys, tret d'algun incident aïllat. Pel que sé, per tant, han estat pluges en general molt ben caigudes. Els rius i rierols baixen de gom a gom però sense eixir-se'n de mare, l'aigua assaona la terra i anima salts, fonts i brolladors; i demà, segons sembla, tornarà a ploure. Si pare amb atenció l'orella, em sembla sentir els esclata-sangs com broten...

El cas és que, cada volta que ens cau damunt una d'aquestes tamborinades, no puc deixar de recordar també la teoria d'un bon amic, segons la qual la millor solució per als mals que afligeixen al País Valencià seria el que ell anomena una riuada selectiva: una revinguda sistemàtica i devastadora que s'emportara només lladres, corruptes, inútils i pocavergonyes --"tots els fills de puta", en diu ell genèricament-- i que deixara indemne la gent normal i de bona fe. Reconec que la imatge sempre m'ha resultat seductora, per bé que també hi advertisc algunes llacunes --mai millor dit-- que mai no han estat satisfactòriament aclarides pel meu amic. La primera, i principal, fa referència a qui tindria la capacitat de discriminar entre els que serien arrossegats per la crescuda, i els que la veurien passar miraculosament pel seu costat sense rebre ni un esguit. En l'únic precedent vagament comparable que conec, la tria la va fer Iahvè i, pel que es conta, va ser una bona escabetxada --i a més, per salvar-se calia vaixell, cosa que posa als senyorets en clar avantatge. I si, com seria normal en una societat avançada, optàrem per algun mètode diguem-ne democràtic, encara pitjor: vistos els antecedents (i les majories absolutes), em veig surant, al costat del meu amic i d'una bona colla de coneguts, en algun punt indeterminat entre Dénia i Eivissa... Així que, mentre no trobem una solució idònia per al cas, quasi millor que seguim amb la lenta, tenaç i de vegades frustrant lluita diària: potser tardarem més en aconseguir-ho, però els resultats seran més segurs. I duradors.





diumenge, 11 de novembre de 2012

Temporals




Dubtava, quan m'he despertat aquest matí, entre seguir aprofitant la bona temporada d'esclata-sangs, o bé aparcar temporalment el cuquet boletaire perquè diuen que la Font Roja, aquesta tardor, s'ha acolorit com feia anys i val la pena anar-hi a fer una volteta. Al final, un xàfec matiner i inoportú --i, sobretot, la perspectiva que podia anar acompanyat d'alguna cosa més-- m'ha convençut de renunciar tant a la cistella com a la càmera, i de canviar totes dues per un d'aquells matins casolans de diumenge que mai van malament, perquè sempre hi ha algun treball pendent per al qual costa trobar el moment oportú. El problema és que, en algunes d'aquestes faenes (m'he decidit, finalment, per posar un poc d'ordre a la llenyera, que ja comença a abellir tindre la llar encesa) costa poc deixar anar el cap i els pensaments, amb el risc conseqüent que els bons propòsits (ja sabeu, allò de no dur-se la merda a casa) acaben també fets ascles.

La merda, bàsicament, té a veure amb el fet que, després de molts mesos de rumors i incerteses, divendres passat es van conéixer els primers detalls de l'anunciat expedient de regulació d'ocupació que afectarà a un terç del personal de l'empresa pública VAERSA, de la qual depenen la major part dels treballadors que s'ocupen, entre d'altres àmbits, de la gestió dels espais naturals i la xarxa Natura 2000, la conservació de flora i fauna o la prevenció d'incendis forestals. De fet, molts dels meus mal de caps professionals dels últims temps tenen a veure amb aquesta situació, perquè tot i que com a funcionari l'ero no m'afecta directament --vull dir, no està en perill el meu lloc de treball-- si que ho fa, i molt, indirectament. No solament perquè condemna a l'atur a molts companys i companyes, amics i amigues amb els què he tingut la sort de treballar durant molt de temps, sinó també perquè precisament l'equip de treball que, durant aquests  últims anys, he coordinat i dirigit, es veu implicat de ple en aquest procés; i, amb ells, també la tasca que hem vingut duent a terme durant molt de temps i que ara es veu abocada a un futur com a mínim incert malgrat respondre a exigències legals derivades de la normativa comunitària.

Fóra llarg i complicat explicar com i perquè s'ha arribat a aquesta situació, i probablement hi haurà també opinions per a tots els gustos. Jo sóc del parer que, com ha passat --en general-- en tot l'entramat d'empreses, ens i fundacions públiques dependents de la Generalitat, hi ha en aquest cas moltes foscors. Durant molts anys, les necessitats creixents de personal tècnic derivades de les majors exigències de gestió mediambiental pública --a causa, per exemple, de l'entrada en vigor de noves normatives de diferent rang-- han estat absorbides per VAERSA, fins el punt que, que jo sàpiga, seguisc sent un dels últims biòlegs que es van incorporar per oposició a l'administració ambiental valenciana... ara fa vint anys! Aquest caràcter d'administració paral·lela (i, en gran mesura, il·legal) i els innegables abusos que s'han produït a mesura que l'empresa ha anat creixent --ni tots els processos de selecció de personal han estat igualment transparents, ni tots els increments de contractacions en segons quins departaments semblen igual de justificats--, han despertat sempre els recels del personal funcionari, tot i que no hem estat pocs els qui hem hagut d'acabar acceptant aquesta dinàmica com a l'única alternativa possible per poder complir les obligacions que s'ens exigeixen com a treballadors públics.

Però també és cert que, a hores d'ara, hi ha molts treballadors i treballadores de VAERSA que no tenen res a veure amb una visió política esbiaixada que veia --i veu-- en la funció pública una rèmora i un entrebanc per a les seues aspiracions no sempre legítimes; que no han accedit al seu lloc de treball de forma tèrbola ni sospitosa, i que desenvolupen la seua tasca amb responsabilitat i professionalitat. Molta més, sense dubte, que la rècula d'eventuals, assessors, recomanats i altres paràsits que, servint-se d'aquest sistema, han acabat proliferant pertot arreu i que, presumiblement, no es veuran afectats per aquest procés. La reestructuració del que ha vingut anomenant-se sector públic empresarial valencià, i de VAERSA en particular, és una necessitat inajornable, especialment en aquests moments de limitació pressupostària; però aquesta reestructuració hauria de fer-se prenent com a punt de partida les necessitats reals de gestió d'un sector, com el mediambiental, que tot i no formar part de les prioritats polítiques --ni socials-- segueix sent vital per a la qualitat de vida d'una societat que només se'n recorda de Santa Bàrbara quan trona i dels boscos quan es cremen. Hauria de ser a partir d'aquesta avaluació --i no de les simples, arbitràries i conjunturals  disponibilitats de pressupost-- que es redissenyara  tot el sistema aprimant-lo allà on cal, eliminant la cessió il·legal de personal (és a dir, creant tantes places públiques com siga realment necessari) i fent que els ens instrumentals tinguen realment la funció que els atorga la legislació i les dimensions i l'estructura necessàries per exercir-la. Potser m'equivoque, però molt em tem que no serà el cas.

Bufa el gregal i segueix plovent. Jo, encara que no vulga, seguiré pegant-li voltes al cap --moltes menys, amb tota seguretat, que aquells i aquelles que poden perdre el lloc de treball d'ací uns mesos-- pensant en futurs incerts i temporals a capejar. I en que, un any més, haurà passat Sant Martí sense que a tants i tants porcs els haja arribat encara la seua hora. Potser a l'any que ve...










divendres, 9 de novembre de 2012

Cavalls, takhs i tarpans


Per a la majoria de nosaltres, la idea de cavall salvatge evoca inevitablement l'èpica imatge dels mustangs galopant lliurement per les extenses praderies de l'oest americà. En realitat, però, els mustang --i d'altres poblacions equines similars arreu del món-- no són cavalls salvatges sinó ferals, formes actualment assilvestrades però que descendeixen de cavalls que havien estat prèviament domesticats. Els autèntics cavalls salvatges, a partir dels quals es pensa que es van originar totes les races domèstiques actuals, es van extingir en Rússia en algun moment entre finals del segle XIX i principis del segle XX. Coneguts com tarpans (una paraula turcmana que significa precisament "cavall salvatge"), eren de petita talla --uns 130 cm fins la creu--, de color gris amb banda dorsal i potes dèbilment zebrades, i amb la crinera curta i  parcialment caiguda. Vivien en estepes i boscos oberts, i la seua àrea, que originàriament s'estendria per tota Europa i Àsia occidental, va anar reduint-se progressivament fins a la seua definitiva desaparició, atribuïda a la caça i la mescla dels últims exemplars amb poblacions de cavalls domèstics: segons alguns especialistes, els actuals Konik de Polònia serien la raça domèstica més pròxima genèticament als seues antecessors salvatges.


El famós "tarpan de Kherson", un mascle capturat en aquesta regió --actualment  ucraïnesa--  fotografiat en el zoo de Moscú el 1884. Hom creu que és l'única foto existent d'aquesta espècie. De la Viquipèdia

L'extinció dels últims tarpans va coincidir amb el descobriment, en les estepes de Xina i Mongòlia, d'una altra forma de cavall salvatge molt similar. Tot i que hi havia testimonis de la seua existència des del segle XVIII, va ser el geògraf i explorador rus --d'origen polonés-- Nikolai Mikhàilovitx Przewalski qui va poder obtindre mostres d'aquesta nova forma, batejada en el seu honor com a cavall de Przewalski. Actualment és considera aquest cavall --també conegut amb el seu nom mongol de takh-- com una de les tres subespècies conegudes d'Equus ferus (E. ferus przewalskii; les altres dues són els propis tarpans, Equus ferus ferus, i els cavalls domèstics, E. ferus caballus), i va anar de ben poc que no s'extingira com el seu parent occidental: cada vegada més escàs a partir de principis del segle XX, el 1969 es va veure l'últim exemplar en llibertat en Mongòlia. Des de finals dels anys 1970, diverses entitats i fundacions encetaren un programa en cria en captivitat, a partir del qual l'espècie ha estat reintroduïda en el parc nacional de Khustain Nuruu, en Mongòlia, on hi viuen a hores d'ara uns cinquanta individus. Uns 1.500 exemplars més viuen en captivitat o semi-captivitat en nombrosos zoològics i reserves arreu del món.


Cavall de Przewalski o takh. De la Viquipèdia 


No hi ha constància que els takhs --genèticament distingibles dels tarpans i els cavalls domèstics-- visqueren en algun moment en l'Europa Occidental, tot i que s'ha al·ludit amb freqüència a la seua similitud amb alguns cavalls de cap voluminós i crinera curta i dreçada representats en les pintures paleolítiques. Amb tot, i en tractar-se de l'única espècie realment salvatge de cavalls que ha sobreviscut fins els nostres dies, els Przewalski han esdevingut objectiu prioritari per als projectes de renaturalització (rewilding) que estan duent-se a terme arreu d'Europa, i dels quals ja hem parlat en altres ocasions. Tampoc és estrany que els takhs tinguen un paper rellevant en els intents de recreació d'ecosistemes primitius, dels quals el famós Pleistocene Park de Sibèria és un exemple ben conegut, o en altres projectes que sense correspondre a un o a l'altre tipus, participen d'alguna forma d'aquesta filosofia. La "Reserva del Bisonte" que, des de fa pocs anys, s'ha establert al municipi palentí de San Cebrián de Mudá, és un bon exemple d'aquest últim cas: des de fa unes setmanes, tres cavalls de Przewalski s'han unit als bisons europeus que hi viuen en semi-llibertat, com a part d'una iniciativa que té com a objectiu principal el desenvolupament turístic d'aquesta zona rural, però que sovint es relaciona també --a banda de amb la conservació d'espècies amenaçades, com els propis bisons o els cavalls-- amb la recuperació de la fauna representada en les pintures rupestres cantàbriques. En aquesta pàgina podeu trobar referència detallada del projecte i de l'arribada dels takh --per cert, amb alguns comentaris, que vull creure benintencionats, sobre els "españoles" caça-recol·lectors de fa 12.000 anys, la qual cosa deixa molt curtes les estimacions d'Esperanza Aguirre.

Quant a mi, seguisc mantenint algunes prevencions sobre la utilitat real i les motivacions últimes de molts d'aquests projectes, propostes i iniciatives, però reconec que tinc moltes ganes de passar-me per San Cebrián. I encara diria més: tenint en compte l'excepcional patrimoni que representen les pintures rupestres del nostre territori, potser caldria començar a pensar també en el nostre propi parc de fauna paleolítica...








Breu balanç de la setmana: em costa recordar-ne alguna de tan dolenta. La causa, com quasi sempre passa darrerament, atribuïble a motius professionals; o, per millor dir, a la banda d'inútils tòxics i incompetents que ens dirigeix. Si vista des de fora la imatge de l'administració valenciana frega el patetisme, podeu imaginar el que pot arribar a ser vista des de dins. O potser no, perquè jo mateix, que se suposa que hauria d'estar curat d'espants, no deixe de sorprendre'm quasi diàriament de les cotes d'imbecil·litat i ignorància que poden arribar a exhibir sense gens ni mica de pudor. De totes formes, ja fa temps que vaig fer propòsit ferm de no dur-me la merda a casa; així que, sense descartar que en un moment donat se'm calfen tant les gònades que siga inevitable parlar-ne, em deixareu que ho deixe ací, i fins i tot que resistisca la temptació de dur hui al gran Pi de la Serra, i que em quede amb la meua primera elecció musical (bastant òbvia, per altra banda). Per cert: diu la lletra que en el desert hi havia plantes i aus i roques i... coses! L'escriuria Rajoy? Bon cap de setmana!







dilluns, 5 de novembre de 2012

Però allà hi ha terra




Estan traent-ne en més d'una serra de la rodalia, però pel moment els esclata-sangs i jo no hem pogut posar-nos d'acord per trobar-nos en el lloc adequat i en el moment oportú. Per sort, i com ja he dit altres vegades, amb poc ens conformem, i unes quantes morenes i alguna mocosa van salvar, per pèls, el gris i ventós matí boletaire de diumenge. Això, i el regal imprevist d'aquesta vista del Montgó --una més-- emmarcat pels perfils de les Illes: albirar Eivissa des de les serralades de les Marines no és gens estrany, però veure també el contorn de la Tramuntana mallorquina retallant-se contra el cel, sense ser excepcional, requereix unes condicions de visibilitat molt menys habituals. I el cas és que, després de tot el matí amb el cap acatxat remirant soques i deixant anar els pensaments (un poc foscos darrerament), si m'encante ni me n'adone. Sort que, encara que fóra per un moment, vaig encertar a alçar la vista de terra --i de la foscor-- per mirar lluny, més lluny d'aquí...















Precisament, des de Mallorca em va arribar, fa uns dies, una d’aquelles petites alegries que donen color a una realitat sovint massa grisa: Juan Bibiloni, autor del blog Sagnant en Verd (de referència per als amants de la natura i el món vegetal), ha tingut la gentilesa d’incloure la Línia de Wallace en la seua proposta de Versatile Blogger Awards. No cal dir que, com a seguidor habitual dels seus blogs (en castellà i en català), m’ha fet molta il·lusió aquesta menció: les entrades de Juan conjuguen de forma magistral la passió per la natura i el rigor científic, i posen de manifest no solament la seua capacitat de divulgació –sovint, temes i conceptes difícils d’entendre per a no iniciats són tractats en els seus textos amb una senzillesa admirable-- sinó també tot l’encís que amaguen les plantes i els ambients en què viuen.

Diuen les normes dels premis que em tocaria dir alguna cosa sobre el meu propi blog, i proposar també quinze blogs amics als què distingir amb aquesta menció; però m’haureu de permetre que deixe pendent una feina i l’altra: quant a la primera, perquè quasi tot el que podria dir ja forma part d’allò que, amb més il·lusió que traça, vaig deixant escrit en aquestes planes entrada rere entrada. I pel que fa a la segona, perquè m’estime més  remetre-vos a la llista que apareix ací a la dreta, i a la que cada setmana van incorporant-se noves propostes que, per alguna raó, em sorprenen, m’interessen o m’emocionen. En tot cas, moltíssimes gràcies, Juan!








dissabte, 3 de novembre de 2012

Inobservances




Contravenint antigues i assenyades recomanacions, aquest no-pont de Tots Sants he tornat a anar a la Fira sense tindre diners, i a la Mare de Déu d'Agres sense haver-ho promés. A l'entranyable i concorreguda fira de Cocentaina, tal i com adverteix també la saviesa popular, he vist moltes coses i no he comprat res --bé, en realitat, quasi res: no està la cosa per a moltes alegries, però a firar-nos alguna llaminadura pròpia de l'estació encara arribem. I quant a Agres, he de reconéixer que, més que la devoció mariana, allò que m'hi ha portat a la rodalia del santuari--sense haver-ho promés abans-- ha estat la perspectiva d'una bona collita d'esclata-sangs. Ignore, en aquest cas, quines poden ser les conseqüències d'haver incomplit la tradicional admonició, de la qual diuen els paremiòlegs que es refereix a la importància de complir els compromisos adquirits; però el fet és que, quant a esclata-sangs, no pot dir-se que haja anat molt bé la cosa. Així que, per si fóra el cas, faig vot de tornar-hi tan prompte com puga. Probablement, demà mateix (i amb mitja cistelleta ja em conformaria, amén). Bon cap de setmana!







Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...