Estimar (és) un lloc

Assegut en un tren miro el paisatge

i de sobte, fugaç, passa una vinya

que és el llampec d’alguna veritat.

Seria un error baixar del tren

perquè llavors la vinya desapareixeria.

Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa

que m’ho desvela: un terrat llunyà,

aquella estrada buida d’un director d’orquestra,

només amb una rosa, i els músics tocant sols.

La teva cambra quan s’alçava el dia.

Per descomptat, el cant d’aquells ocells

al cementiri, un matí de juny.

Estimar és un lloc.

Perdura al fons de tot: d’allí venim.

I és el lloc on va quedant la vida.

Joan Margarit, "Estimar és un lloc"

Podria donar mil raons per les quals m’estime la Serrella. Però n’hi ha una que, quan ho pense, hi sol estar entre les primeres de la llista: l'extens inventari de records --amables en la seua immensa majoria, feliços en no poques ocasions-- que tenen la muntanya com a protagonista o escenari. Ahir, com tantes altres voltes des de fa ja molts anys, vaig tornar a caminar les seues sendes, i hi vaig tornar a pensar, en tot això: si, com deia Margarit, estimar és un lloc, la Serrella ha de tindre, en el meu atles personal d’amors i estimes, una pàgina de privilegi. I és indubtable que és també el lloc --un d’ells-- on se m’ha anat quedant la vida; però d’aquesta, de vida, espere afegir-li’n encara molta més perquè, com en tantes altres coses, vull creure que els meus millors records de la Serrella són aquells que estan encara per venir. 

No sabria dir, de les moltes i molt estimables caminades que poden fer-se a la Serrella --probablement la més diversa i muntanyenca de totes les serres d’aquesta contornada-- quina és la meua preferida. Ahir, aprofitant la previsió d’una treva relativa en la calor dels últims dies i amb ganes de veure si les cames conservaven encara alguna memòria d’altituds recents, vaig escollir un dels meus trajectes més fressats, remuntant des de Famorca fins la Mallà del Llop i retornant després, a peus dels Aspres, per l’agrest i extraordinari barranc de la Canal. La calor es va fer sentir més del que preveia, però les cames van respondre i la muntanya, exigent com sempre, va ser --també com sempre-- acollidora i generosa. I és per això, també, que me l’estime.