"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 31 de juliol del 2018

Setmana pont


O potser, atenent al cas, fóra millor dir-li antipont perquè, al remat, el que s'ha
esdevingut enguany ha estat que una setmana feinera -aquesta-- se m'ha quedat interposada entre les dues meitats de les vacances. Per necessitats del servei, bàsicament; però tot plegat tampoc m'ha vingut gens malament, tant per veure de tancar alguns assumptes que van quedar pendents abans de la primera tongada vacacional com, sobretot, per anar embastant-ne d'altres que caldrà mamprendre decididament quan s'acabe la segona.

El cas és que, encara en plena digestió de la garbera de sensacions que m'he portat des del Nepal, però amb la vista posada ja en una pròxima i imminent escapada (enguany m'ha quedat un estiu d'allò més viatger; carpe diem, que diuen, ara més que mai...) m'he trobat recuperant per uns dies la seguida quotidiana de matinades, telèfon i ordinadors. I mira, no sé si per l'efecte benèfic de les mitges vacances ja passades, o bé per la previsió de les mitges que em queden per passar, però he de dir que, si més no fins ara, la cosa està anant bastant bé. Ja veurem que en pense el divendres, que una setmana --sobretot, una com aquesta, de pont, o d'antipont-- pot donar per a molt. Per a bé, i per a mal.




El març d'enguany, mentre La línia es trobava en fase de pausa, em vaig assabentar de la mort de Lyam O'Flynn, mestre indiscutible de la gaita irlandesa i causa, en bona mesura, de la meua predilecció per les músiques tradicionals en general, i per l'anomenada "música celta" en particular. Valga, doncs, aquest "pont" (droichead), amb el meu admirat Mark Knopfler, com a record i homenatge. Per cert, la meua destinació de la setmana que ve té a veure alguna cosa amb Knopfler. I amb el verd. Ja vos contaré...






divendres, 27 de juliol del 2018

Nepal, un tast



Ha hagut, era inevitable, una mica de muntanya; poca i des de lluny, aquesta vegada, perquè així estava previst en un viatge que, tot i que ha donat per a molt, no podia arribar a tot, però que almenys m'ha servit per a entreveure des de la distància la corprenedora grandiositat de l'Himàlaia. I també un poc de selva, per allò de no deixar passar l'oportunitat de submergir-se, ni que fóra per damunt, en una altra mena de verds. Però sobretot, i m'haureu de perdonar els inevitables tòpics, hi ha hagut els colors, els sabors --picants, ai-- i els aromes, les històries i les creences, encara més fascinadores i sorprenents quan es veuen des de prop, les primeres pluges del monsó que acaba de començar, els arrossars omnipresents, els inconcebibles embussos de  trànsit de Katmandú, les ferides encara obertes del devastador terratrèmol del 2015, els palaus, els temples i els stupa. I, sobretot, totes les persones que, per damunt d'ètnies, castes i llengües --més de cent vint-i-cinc se'n parlen al país, ens deien-- et reben, sempre, amb un somriure i un nàmaste... Només ha estat un tast, i per això no podia arribar a tot; però aquests dies al Nepal, després de tants anys desitjant conèixer-lo, han donat per a molt. I a penes estic començant, ara, a copsar-ho.



Ja veieu: aquesta vegada, hi havia una bona raó per al silenci temporal de La línia. I, tot i que només ha esta una visió fugaç i necessàriament superficial del país i la seua gent, encara em costarà un temps digerir les sensacions, moltes, que m'he dut des d'allà. I si, espere poder tornar-hi, algun dia i no molt tard; i no només --que també-- per les muntanyes...





dimarts, 17 de juliol del 2018

Bany de verd




"Vaig anar als boscos perquè desitjava viure amb un únic propòsit: fer front, només, als fets essencials de la vida, i veure si era capaç d'aprendre tot allò que m'havia d'ensenyar. No volia descobrir, a l'hora de la mort, que ni tan sols no havia viscut". 
Henry David Thoreau, "Walden o la vida als boscos"

Menys ambiciós --pel moment-- que Thoreau, vaig anar als boscos només perquè em va semblar la millor opció per tornar a posar els peus a terra sense patir en excés la prevista calorada. Mentiria si diguera que no en feia, de calor, perquè en aquestes terres el ponent és el ponent t'hi fiques com t'hi fiques; però la diferència entre les estones que vaig haver d'eixir a sol obert, i la major part del matí, passat a l'ombra dels roures i les carrasques de la Font Roja, no admet comparació, o almenys a mi m'ho va semblar. Després dels banys de blau, tocava un bany de verd; sense misticismes innecessaris ni orientalismes que trobe un poc afectats, però igualment benèfic, estimulant i reparador. Potser perquè, en el fons, el Carrascal no és només un bosc, és el meu bosc: arbres amics, jardins de desigs, belles trobades...







dissabte, 14 de juliol del 2018

A viva mar


Hi ha les balenes, que han tornat un any més a deixar-se veure, ostensiblement de vegades, en les aigües properes al cap de Sant Antoni. I també les tortugues, quatre fins ara, al menys que sapiguem, en les costes valencianes, buscant una platja --pel moment sense èxit-- on deixar els seus ous. Hi ha, fins i tot, les fascinants caravel·les portugueses, fermes candidates a serp de l'estiu, i sobre les què convé deixar de banda exageracions i alarmismes: poden fer mal, això és cert, però no més que certes monarquies... És evident que hi ha coses que no van gens bé, i d'altres que van molt malament; però és com si la mar s'obstinara en recordar-nos que malgrat tot està encara ahí, guardant-nos la vida i la bellesa, potser esperant que recuperem el trellat. Tan de bo que siga així, i que no fem massa tard...




La imatge de dalt: senyals emeses per una de les tortugues que va tractar de pondre en una platja valenciana, marcada amb un radio-transmissor gràcies a l'eficaç acció de la xarxa d'avaraments, i que sembla haver recalat finalment a les costes d'Algèria. I quant a la resta: ja veieu que La línia ha recomençat, aquesta vegada, bastant marinera; no ha estat premeditat, i ja veurem com segueix perquè a més, des d'ahir, estic --estem-- de vacances. Però si segueix la calor, costarà un poc més tornar a la muntanya...




dimarts, 10 de juliol del 2018

Quan Columbretes va poder ser Parc Nacional


La meua última visita a Columbretes, de la què parlava ací mateix fa uns dies, va tindre, com les anteriors vegades en què m'hi vaig poder acostar, un motiu professional. Aquesta volta, però, no es tractava de censar cetacis o de fer una mà en el seguiment de la singular flora de les illes, sinó d'un assumpte de caràcter més aviat institucional: aquest 2018 es compleixen trenta anys d'ençà que la part emergida d'aquest espai excepcional va ser declarada Parc Natural, i per això, i per primera volta en tres dècades, la seua Junta de Protecció (l'òrgan de participació vinculat a l'espai, del qual formen part administracions, universitats, pescadors i ecologistes), que habitualment es reuneix a Castelló, s'hi va desplaçar per a celebrar la seua reunió a les instal·lacions del far de l'Illa Grossa.


La declaració, aquell ja llunyà 1988, de l'aleshores Parc Natural de les Illes Columbretes (a hores d'ara, i des de que va ser reclassificat el 1994, l'espai té la consideració de Reserva Natural), va representar, com saben bé totes les persones que van lluitar activament per aconseguir la seua protecció, una fita cabal que va marcar, afortunadament, el futur de les illes. Només cal recordar, en aquest sentit, que fins uns pocs anys abans de la seua protecció, el que a hores d'ara és reconegut com un dels espais naturals més rellevants de la Mediterrània occidental, havia patit els efectes devastadors de la pesca incontrolada i abusiva, i fins i tot era utilitzat com a camp de tir per a les pràctiques aèries i navals de l'Exèrcit Espanyol: feia ja alguns anys que entitats i administracions (incloent-hi, fins i tot, el mateix ICONA) havien manifestat la seua oposició a aquesta pràctica, però no va ser fins al 1982 que el Ministerio de Defensa es va comprometre, a instàncies d'una moció presentada uns mesos abans per la Diputació de Castelló, a acabar amb aquesta pràctica.

La figura del Parc Natural, però, no va ser la primera opció escollida per a la protecció de l'àrea: paralitzades finalment les maniobres militars, i amb una pressió social creixent --amb un paper preeminent, entre d'altres, de la Colla Ecologista de Castelló-- per convertir les illes en un espai protegit que garantira la preservació dels seus valors naturals, científics i culturals, unes encara novelles Corts Valencianes van aprovar en Ple, el 17 d'octubre de 1984, una Proposició no de Llei, en la qual s'instava al Consell "perquè elabore un Projecte de Llei per a la declaració de parc nacional Martimo-Terrestre i l'establiment d'un règim especial de protecció al conjunt de les Illes Columbretes". Llavors com ara, el Parc Nacional representava la figura de protecció ambiental de major rang normatiu, reservada en el marc legal aplicable en aquell moment (la pionera Ley 15/1975, de espacios naturales protegidos), a espais declarats per Llei com a tals "por la existencia en los mismos de ecosistemas primigenios que no hayan sido sustancialmente alterados por la penetración, explotación y ocupación humana y donde las especies vegetales y animales, así como los lugares y las formaciones geomorfológicas, tengan un destacado interés cultural, educativo o recreativo o en los que existan paisajes naturales de gran belleza".



A partir de la proposició d'octubre de 1984, les mateixes Corts Valencianes van aprovar, el 7 de maig de 1986, una Proposició de Llei que va ser presentada, seguint el procediment establert, davant el Congrés dels Diputats, que va iniciar la seua tramitació a través de la seua discussió en la Comissió corresponent (la d'Industria, Obras Públicas y Servicios). I ací és on les intencions inicials de les institucions valencianes van començar a torçar-se: el Diario de Sesiones del Congrés dels Diputats recull, en el seu número corresponent al 22 de setembre de 1987 una interessant però feixuga discussió jurídica sobre l'abast de les competències estatals i autonòmiques en aquest àmbit --tema que serà recurrent en anys vinents en aquest i en altres àmbits comparables, i del que ja vaig dir alguna cosa fa temps en aquestes mateixes planes-- i que, al remat, va tindre com a resultat que allò que havia entrat al Parlament espanyol com una proposta concreta i ambiciosa de declaració d'un Parc Nacional Marítimo-Terrestre sota l'administració i la gestió de la Generalitat Valenciana, en sortira convertit en una descafeïnada norma, denominada formalment Ley 30/1987, de 18 de diciembre, de ordenación de las competencias del Estado para la protección del Archipiélago de las Islas Columbretes, i que es limita, en els seus cinc articles, a deixar més o menys clar que, pel que fa a l'àmbit terrestre (les 19 hectàrees emergides de les illes i illots de l'arxipèlag), la Generalitat podia exercir les competències de conservació del medi ambient que tenia atribuïdes per l'Estatut de 1982; però res de ficar-se en el medi marí --ni amb la pesca--, la regulació del qual quedava, a tots els efectes, en mans de l'Administración del Estado.

En tot cas, és cert que, si bé evitava aplicar a l'espai qualsevol figura jurídica de conservació ambiental, la Llei de 1987 establia un règim genèric de protecció per a l'arxipèlag (incloent-hi l'àrea marina circumdant), en declarar com a prohibida "toda actividad que directa o indirectamente pueda alterar los elementos y la dinámica de los ecosistemas existentes en el mismo, y en particular la integridad de su gea, fauna, flora, vegetación, aguas y atmósfera". Però també, i sobretot, va sentar les bases per a l'actual realitat jurídica de les Illes Columbretes en tant que espai (o espais) protegit(s), amb la concurrència de dues figures contigües de protecció segons es tracte de l'àmbit terrestre (la Reserva Natural de les Illes Columbretes, hereva del primitiu Parc Natural declarat per la Generalitat el 25 de gener de 1988), de competència autonòmica; i el marí, regulat pel Ministeri competent sota la figura d'una Reserva Marina d'Interès Pesquer declarada l'any 2008, la qual deroga i substitueix, al seu torn, la Reserva Marina declarada l'abril de 1990. Des de 1998, successius convenis de col·laboració entre totes dues administracions han permès dur a terme un règim raonablement eficaç de gestió coordinada en aspectes fonamentals com ara la vigilància dels espais o el manteniment de les instal·lacions existents en l'Illa Grossa.

Ignore per quina raó, després d'aquell primer intent frustrat i durant molt de temps, ni la Generalitat Valenciana ni el Govern de l'Estat van fer cap altre pas en el sentit de declarar un Parc Nacional de les Illes Columbretes que substituira i unificara els espais naturals abans esmentats. Intuisc, però, que a més de les qüestions d'índole competencial (no solament les relatives a la relació entre Estat i Comunitat Autònoma, sinó també dins mateix de totes dues administracions, entre departaments responsables de medi ambient i de pesca marítima), la necessària i sempre complicada regulació de l'activitat pesquera en la zona no va facilitar el camí. No va ser fins l'any 2002, quan les Illes ja havien afegit a les seues figures de protecció la inclusió en la Xarxa Natura 2000 i la designació com a Zona Especialment Protegida d'Importància per a la Mediterrània (ZEPIM), que l'aleshores Conselleria de Medi Ambient va tornar a proposar a l'Estat que reprenguera la iniciativa de declaració com a Parc Nacional. Però una volta més, tot i els pronunciaments polítics inicialment favorables, la proposta va xocar de nou amb dificultats tècniques i formals que paralitzaren altra vegada el procés; probablement, en aquest cas, a les dificultats ja esmentades cal afegir la declaració, per aquelles mateixes dates, del Parque Nacional de las Islas Atlánticas, amb valors naturals relativament comparables als de les Columbretes (i el segon parc nacional espanyol de caràcter maritimo-terrestre, després de l'Arxipèlag de Cabrera), el que va contribuir a refredar una volta més la iniciativa. L'últim intent de què tinc constància va tindre lloc el 2010, quan WWF, en el marc del projecte Indemares, va tornar a llançar una proposta que, en aquest ocasió, a penes va tindre cap repercussió.

Potser algun dia algun govern, d'ací o d'allà, reprendrà la vella idea i acabarem veient les Columbretes convertides en Parc Nacional. De mèrits, indubtablement, no li'n falten, per bé que ara com ara, i per la meua part, no m'acabe de decidir entre els avantatges i els inconvenients d'aquesta possibilitat, si més no en tant que el confús i obsolet marc competencial en la matèria no siga objecte d'una profunda revisió, o bé siga directament substituït per un altre; ja m'ho pensaré bé, si fóra el cas. Allò important, en última instància, és seguir treballant per aconseguir que, més prompte que tard, algunes amenaces que encara se cerneixen avui dia sobre la nostra mar ens resulten tan inconcebibles com la imatge d'uns avions disparant les seues bombes sobre el Carallot.




D'acord, reconec que, en dates com aquestes i amb la basca que està caient, potser no he triat un tema massa digerible per escriure aquesta vesprada. Però ja sabeu que, quan se'm clava una cosa en el cap, em costa deixar-la córrer fins que l'aboque, així que deixeu-me que tracte de torcar-ho (un poc) amb una imatge que voldria un poc més refrescant: la silueta del Penyagolosa alçant-se sobre els colls del Desert, una de les senyes que feien servir els mariners per orientar-se i trobar els rumbs i les pesqueres.








dijous, 5 de juliol del 2018

Rauc, va dir ella



Tot i que sembla que amb menys freqüència que abans, la presència de granotes en els estanys i les fonts dels nostres parcs i jardins no és en absolut extraordinària, i per això no m'ha sorprès massa que, des de fa un parell de setmanes, un eixerit i comunicatiu exemplar haja decidit incorporar-se a la petita comunitat de plantes i animals que habita la minúscula basseta de la font del pati. La qual cosa no vol dir, però, que hi haja en el fet alguns aspectes que em resulten, com a mínim, curiosos. Per exemple, la procedència del nou veí i el recorregut que ha hagut de fer fins arribar-hi, perquè des del punt d'aigua més pròxim a casa, des del qual inferisc que podria haver vingut, l'animalet ha hagut fer una excursió considerable per terrenys eixuts, oberts i asfaltats, incloent-hi la travessada, sempre compromesa, d'una carretera local però significativament transitada. Com m'intriga, també, com s'ho haurà fet per a entrar al pati des de fora: descartada per improbable --almenys a mi m'ho sembla, a falta de criteri d'expert-- l'opció que haja pogut enfilar-se o botar el mur d'un parell de metres d'alçària que l'envolta, només queda la possibilitat que s'hi haja esmunyit per l'estret badall que deixa per baix la porta que dóna a la carretera; cosa, en tot cas, que tampoc li degué resultar senzilla per la minsa obertura disponible, justeta fins i tot per a una granota de mida discreta, i que m'ha fet pensar també en si l'impuls per a prendre aquesta última i definitiva decisió va ser una mera casualitat, o si d'alguna forma els seus sentits amfibis l'havien ja alertat de la presència, a l'altra banda, d'un hàbitat aquàtic disponible i potencialment adequat.

Siga com siga, i si més no pel moment, l'aventura de la granota sembla haver-li eixit a compte: de menjar, sobretot ara en estiu, no li'n faltarà, perquè de mosques i mosquits anem ben servits; les gates, pel que he pogut comprovar, tendeixen a ignorar-la amb displicència, i tot i que la basseta no dóna per a grans proeses natatòries, ja fem per que mantinga tot l'any un nivell d'aigua suficient per als quatre peixos rojos que, després de molts anys com a senyors absoluts de la font i els seus tresors, han de compartir-la ara amb el nouvingut sense que això semble tampoc inquietar-los massa. Quant a mi, ja ho sabeu, sempre m'alegra que una nova espècie --animal o vegetal-- vinga a instal·lar-se a casa. Però reconec que, aquesta vegada, això de la biofília està costant-me un poc més del que és habitual; només que raucara, almenys per les nits, un poc més fluixet...





Amb un poc més de temps lliure aquest cap de setmana i poques ganes de dedicar-lo a altres tasques més productives, m'he pogut fixar més en el que passa a la basseta i la seua rodalia, i cal fer al respecte alguna actualització: la primera, i potser més rellevant, és que no hi ha una granota, sinó dues, de grandàries visiblement diferents i probablement mascle i femella; les gates --o almenys alguna d'elles-- ja no es mostren tan displicents, i han donat algun ensurt als amfibis quan s'aventuren, sobretot per la nit, fora de la seguretat de l'agua; i, finalment, trobe que els peixos mostren una notable predilecció --fins i tot a desgrat de la seua pròpia seguretat-- per pellucar sobre les herbes submergides molt a prop d'on solen posar-se les granotes a assolellar-se, la qual cosa em fa pensar què molt probablement estan fent-se'n un fart amb una probable posta. Raucar, encara rauquen.




dimarts, 3 de juliol del 2018

Sóc qui torna



En principi, de veres vos ho dic, només he entrat a fer una ullada per veure quan va ser l'última volta que vaig estar a Columbrets, perque jo, llavors, aquestes coses les posava sempre al blog, i sabia que havia estat feia uns quants anys però em costava concretar-ho i tenia curiositat per saber-ho. I mira, entre unes coses i altres, m'he posat a repassar entrades antigues, a rellegir comentaris i a revisitar blogs amics, i sense saber molt bé com ni per què, ací estic cara a la pantalla escrivint, dos-cents noranta-set dies després de la darrera vegada que ho vaig fer, que l'altre dia vaig tornar a Columbrets, que feia mil huit-cents huitanta-huit dies que no hi anava. I que me n'alegre, molt, d'haver tornat. A tots dos llocs.




Se'm fa un poc estrany, després d'un grapat de mesos de silenci i algunes temptatives --poc decidides i evidentment frustrades-- de reviscolar la Línia, estar ara ací de nou, sense saber si encara esteu ahi ni si seré capaç de recuperar un ritme mínimament decorós d'entrades perquè, francament, tampoc és que em passen --ni pel cap ni per la vida-- moltes coses dignes de ressenyar; en tot cas, m'ha abellit molt tornar a provar-ho, i tampoc no es perd molt si al final la cosa no acaba d'anar com m'agradaria. Valga, doncs, com a intent, aquesta vegada si, decidit. I vosaltres, com esteu? Va tot bé?