Per març, marcets

No són les úniques plantes que reben aquest nom, i de fet els nostres diccionaris l’assignen de forma preferent al seu parent conegut també com a jacint bord. Però encara que marcet només siga només una de les nombroses denominacions populars amb què són conegudes les diferents espècies del gènere Muscari que creixen a les nostres terres (calabruixa i les seues variants sembla ser una de les més esteses, però també se’ls diu barralets, frares, caps blaus i de moro, penitents o alls de bruixa, de serp o de fardatxo), trobe que l’apel·latiu resulta, per raons evidents i fenològiques, d'allò més apropiat. Més encara en un any com aquest en el què les condicions semblen haver estat especialment propicies per a l’espècie més freqüent a casa nostra (la que els botànics anomenen Muscari neglectum), que s'ha deixat veure en abundància en conreus, erms i caminals; abundant, comuna i fins i tot i si voleu vulgar, però indiscutiblement bonica i sense dubte, i també per això, digna d’atenció. Que no tot han de ser orquídies...

 

D’ençà de la plujosa primavera de l’any 2022, han hagut de passar uns quants marços per a què, a més de buscar flors, les nostres caminades puguen tindre també com a objectiu explícit veure córrer l’aigua. No tanta, a prop de casa, com en altres llocs, perquè encara que ha estat molt ben caiguda la quantitat arreplegada no ha estat extraordinària i en molts llocs no ha passat de ser discreta. Suficient, en tot cas, per millorar un poc una situació que ja era més que preocupant, i per tal que una visita a la Valleta d’Agres, el Barranc de l’Encantada o la Vall d’Alcalà (i fins i tot a Aialt) ens haja permès collir algunes imatges que feia temps que trobàvem a faltar. Bé estan per començar, però a  veure si hi ha sort i podem seguir sumant, que encara ens en fa falta molta més.

A ple sol

Tiraven un poc arrere el sol i la calor, perquè tot i que la pujada és curta no deixa de ser una costera i a més a més, en arribar al capdamunt del tossalet, no hi ha molta ombra on amagar-se. El cas és que el conegut com a Castell Vell d’Albaida era, malgrat tenir-lo ben a mà (o potser precisament per això, caldria pensar també en aquest cas), una de les poques fortificacions medievals de la contornada a la qual no havia pujat encara mai, i suar un poc va pagar la pena per tal de posar-hi finalment remei. Pel propi castell, les restes del qual --poques, a hores d’ara, i en un estat de conservació francament precari-- han estat datades al segle XII, tot i que no és molta la informació contrastada que he estat capaç de trobar sobre ell. Però també per la seua privilegiada ubicació a cavall de les serres de Benicadell, Agullent i la Cova Alta; per les vistes remarcables que s’hi albiren des de dalt de la muntanyeta a la què a hores d’ara dona nom, i perquè a banda i banda de la serra dues fonts cabdals --la del Port a llevant, ja coneguda, i la de l’Olivera a ponent, a la què tampoc no m’hi havia acostat mai-- i les sèquies que alimenten, tot i no estar visiblement en el seu millor moment per l’estiu i la sequera, van ajudar a fer la caminada més abellidora. Molt més, de fet, que si no haguera fet tanta calor i el sol haguera picat una mica menys: segur que, en aquest cas, la presència de l'aigua no hauria estat tan confortadora.

De dalt a baix: llenç del mur est del Castell Vell; mota del barranc del Baladrar, sèquia de l'horta de Benissoda i Bassa de Dalt, que n'arreplega l'aigua; aljub, torres i vista general de la mola del castell; i pont de l'autovia sota el qual s'ha conservat --afortunadament-- l'alcavó de la Font del Port, vistes de la sèquia, ruïnes del Monestir de Santa Anna d'Albaida bastit el segle XVI per evangelitzar els moriscos de la vall, i la sèquia del Port en arribar al Molí de Dalt. 

 

A propòsit de l'aigua

Fa quatre mil dos-cents anys, diverses àrees del planeta es van veure afectades per una fase d’aridesa extrema que els geòlegs denominen esdeveniment del quiloany 4.2. Tot i que es discuteix encara sobre la possible relació entre aquest episodi climàtic i el declivi de civilitzacions com la de la Vall de l’Indus o l’Imperi Antic a Egipte, els arqueòlegs atribueixen a aquest moment l’aparició, a les planures manxegues, d’un tipus singular d’assentaments humans constituïts per fortificacions circulars, protegides per diverses murades concèntriques de pedra i presidides per una torre central, que albergaven sitges per a l’emmagatzematge d’aliments i, sobretot, pous d’aigua. Aquestes extraordinàries estructures, conegudes com a motillas, són exclusives d’una àrea que abasta part de les actuals províncies espanyoles de Ciudad Real, Albacete i Cuenca; deuen el seu nom a l’aspecte --un monticle de terra i pedres que s’eleva sobre la plana circumdant-- amb què han arribat fins els nostres dies, i caracteritzen un horitzó cultural particular de l’Edat del Bronze conegut com Cultura de las Motillas o Bronze Manxec, del qual formen part també altres tipologies de jaciments com ara les morras o els castillejos, situats habitualment en tossals o esperons rocallosos. 

Entre la cinquantena de motillas que es coneixen a hores d’ara destaca la denominada Motilla del Azuer, situada al terme municipal de Daimiel: cinquanta anys de treballs arqueològics han tret a la llum una estructura extraordinària, bastida amb pedra travada amb fang, la consolidació (i reconstrucció parcial) de la qual permet copsar la complexitat constructiva i la monumentalitat de l’enclavament. A desgrat d’un aspecte exterior relativament discret, l’accés a l’interior del recinte emmurallat (mitjançant visites guiades que cal reservar prèviament) sorprèn per la magnitud de l’edificació. Estrets passadissos circulars que discorren entre sobris i esvelts murs de pedra van superant les tres línies principals de defensa fins conduir finalment a la torre central, des de la què es domina la fèrtil plana del riu Azuer. Als sues peus es bastiren sitges per a emmagatzemar cereals i lleguminoses, però sobretot destaca el formidable pou, excavat fins a catorze metres per sota del nivell del terreny, que ocupa el sector oriental de la fortificació; diverses rampes i esglaons permetien accedir fins l'aigua, un recurs tan escàs i vital com per a justificar aquesta afanyosa i contundent defensa. La motilla es va abandonar aproximadament mil anys després de la seua construcció, coincidint amb un període climàtic més humit.

Situat a unes poques hores de cotxe des de casa, feia ja temps que havia llegit coses sobre la Motilla del Azuer i m'abellia molt poder conéixer-la de primera mà. Finalment, hem pogut fer coincidir  un cap de setmana lliure d’altres ocupacions i entrades disponibles per a poder accedir al jaciment. I encara que feia un poc de quimera que la realitat no estiguera a l’altura de les expectatives, no ha estat aquest el cas, ni pel que fa al lloc ni per la visita guiada i per la informació facilitada, tant al propi jaciment com al Museu Comarcal on comença i acaba el recorregut. I a més a més, de Daimiel estant, hom pot aprofitar per visitar alguna de les llacunes d’allò que s’anomena “la Mancha Húmeda” i, molt especialment, les famoses i maltractades Tablas --més aviat, el poc que queda d’allò que va ser un espai natural extraordinari després de que la sobreexplotació de l’aqüífer que l’alimentava haja reduït a la mínima expressió les antigament extensíssimes àrees inundables de la confluència dels rius Guadiana i Cigüela-- o, fins i tot i ja de tornada, les igualment conegudes i concorregudes Llacunes de Ruidera, a les què no havia tornat d’ençà que, sent un xiquet, em van impressionar tant que vaig estar setmanes somniant-les, i que m’ha agradat molt tornar a veure tants anys després. Així que, tot plegat, entre pous fortificats de l’Edat de Bronze, llacunes i aiguamolls, aqüífers més o menys sobreexplotats i altres variades manifestacions hidrològiques i hidràuliques, podria dir que quasi tot, al cap de setmana, ha discorregut a propòsit de l’aigua, per bé que almenys en algun cas podria dir-se millor a despropòsit. 

 

Fa algun temps, en una entrada sobre el denominat Bronze Valencià --contemporani tant de la Cultura de las Motillas com de la de l’Argàrica-- parlava de l’impacte genètic de l’arribada a la Península Ibèrica, cap a l’any 2500 aC, de genets procedents de les estepes de l’est d’Europa, el cromosoma Y dels quals va substituir quasi per complet i en unes poques generacions al de la població masculina preexistent. Doncs bé, és en un altre extraordinari jaciment del Bronze Manxec (el Castillejo del Bonete, al terme municipal de Terrinches, coetani i relativament pròxim a la Motilla del Azuer) on es va descobrir fa uns pocs anys una tomba doble que il·lustra aquest procés, en haver-s'hi inhumat una dona amb perfil genètic indígena junt amb un home d’ascendència iamna. No m’hi vaig poder acostar aquesta volta al Castillejo, que mostra trets --com ara les alineacions solars-- que el fan especialment interessant i al que potser hauré de buscar el moment d’anar-hi; però pel moment, espere poder visitar prompte un altre jaciment, en aquest cas d'època ibèrica i a terres catalanes: si ja fa temps que m’abelleix conèixer els Vilars d’Arbeca, el seu pou i les seues fortificacions, ara encara més. I a la pròxima, els nurags.