"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 15 de març del 2024

Als peus

Recorde haver sentit, quan vam arribar al que se sol considerar com a camp base per a l’ascensió a l’Ojos del Salado, a 5.280 m d'altitud, l’emoció de tindre per primera volta tan a prop (i mostrant-se amb tota la seua magnitud) l’objectiu principal del nostre viatge. Però també la sensació un poc inquietant de trobar-nos a un indret remot, salvatge i en molts sentits aïllat, sensació a penes alleujada per la presència dels dos modestos refugis instal·lats a la zona i per la possibilitat d’arribar-hi, tot i que amb certes dificultats, amb vehicles 4x4. Aquesta va ser l’opció que nosaltres escollirem, tot i que amb algunes incidències i imprevistos que van retardar un dia la nostra arribada: els tràmits duaners, tant per eixir d’Argentina com per entrar a Xile, com sobretot l’avaria d’uns dels nostres vehicles de lloguer, ens obligaren a alterar els nostres plans inicials i a passar la primera nit després d'eixir de Fiambalá a la rodalia del refugi "Claudio Lucero", una instal·lació en un estat més aviat precari situada a 4.527 m d'altitud i coneguda també com a Refugio Murray per l’hostal d’aquest nom que hi havia a prop i que va desaparèixer després de patir un incendi a principis dels anys 1990. L’endemà, fent dos viatges amb l’únic cotxe que ens quedava (l’altre va tornar a Fiambalà el dia abans, després d’una reparació d’urgència, per a ser substituït), instal·làrem finalment el campament en el qual anàvem a passar els pròxims dies. 

Dalt de tot, vistes de la zona del camp base camí al refugi Tejos; els cotxes, abans d'eixir de Fiambalá, fornits amb tot el que ens calia --incloent-hi aigua suficient; no hi ha cap font ni rierol disponible per allà dalt-- per als dies que hi passaríem a la muntanya; volcà de Copiapó (al fons) i Salar de Maricunga, junt a les instal·lacions duaneres xilenes recentment habilitades a cent quilòmetres del Pas de San Francisco, fins on cal desplaçar-se per formalitzar la documentació corresponent per desfer a continuació el mateix camí fins tornar a la frontera; el refugi Claudio Lucero i el seu entorn, a la zona de Barrancas Blancas; chirigüe culigualdo (Sicalis uropigyalis), un dels pocs ocells que vaig veure a aquestes zones altes de la puna; la mola imponent de l'Ojos del Salado des de la traça que porta al camp base, i vistes d'aquest amb els dos refugis (el més antic, denominat Universidad de Atacama, en un contenidor, i un altre més modern habilitat només per a dormir i amb una ràdio d'emergència que no vam arribar a comprovar si funcionava), i el nostre campament. 


 Els dies viscuts per damunt dels cinc-mil metres, amb la vista posada en el moment d’encarar-nos amb l’ascensió al cim, van transcórrer en general amb un patró molt similar: pels matins, fer alguna caminada per la rodalia del campament per tal d'anar millorant la nostra aclimatació, i esperar l’arribada, a primera hora de la vesprada, del vent i de la pluja (o de la neu) que ens acompanyarien com a mínim fins a boqueta nit. Pendents de les nostres sensacions físiques i de la previsió meteorològica (la que havíem pogut consultar dies enrere quan encara teníem accés a internet i que alguns muntanyencs que s’hi acostaven ens actualitzaven ocasionalment), es tractava de decidir el moment més escaient en què tots dos factors --aclimatació i oratge-- foren raonablement propicis per atacar el cim. I el cas és que, malgrat l’aparent monotonia d’aquestes jornades, són tants els records i les sensacions que em venen al cap quan hi pense, que no sabria realment per on començar. O potser si: crec que començaria per l’oxímetre de pols, perquè tot i trobar-me raonablement bé i no tindre cap símptoma perceptible de mal d’altura, d’ençà que vam arribar al campament els meus nivells de saturació d’oxigen en sang van començar a estar per baix --de vegades, significativament-- del que seria desitjable. El cas és que davant la persistència d’aquesta situació, tenint en compte que de vegades se m’oblida que encara estic recuperant-me d’una operació relativament recent, i sobretot assumint la dificultat --per dir-ho d’una forma suau-- de rebre cap ajuda externa si la cosa s’arribara a complicar, vaig optar per la prudència i vaig decidir que ja hi hauria més ocasions d’encarar-me amb un sis-mil. Ara pense que potser si no haguera llegit, abans del viatge, alguna cosa sobre els accidents a la muntanya, m’ho hauria pensat una mica més; però crec, la veritat, que vaig fer bé quedant-me als peus. 

Diferents vistes de l'entorn del campament base. En una d'elles es veu un cotxe a l'últim tram de la baiada des del refugi Tejos. En una altra, la sorprenent presència d'una papallona nocturna (diria que una Ascalapha odorata) a aquestes altituds, a les que probablement va arribar arrossegada pels vents de la Puna; no va sobreviure al fred de la nit


La decisió, en tot cas, va tindre també el seu aquell: a mitjan matí del dia 3 de febrer, el grup va començar a pujar cap al refugi Tejos, a 5.837 m d’altitud, per passar-hi la nit prèvia a l’atac al cim. Jo em vaig quedar sol al campament base, amb l’únic vehicle del qual disposàvem --Jabi, que va tornar a Fiambalá el primer dia amb l’avariat, hauria d’haver arribat el dia abans amb un altre cotxe i gasolina suficient per a repostar però no ho va fer-- i amb l’oratge empitjorant per moments. Ja cap al capvespre i enmig d’un temporal cada volta més intens de vent i neu, l’arribada de Jabi (que tot seguit es va equipar i va eixir caminant cap al segon refugi) va ser, francament, una alegria i un descans. Quant a mi, abans d’afrontar una nit que preveia que se'm faria llarga, vaig deixar preparat el material necessari per alçar-me de matinada i pujar sense cap presa almenys fins a Tejos, però cap de les dues previsions van eixir com esperava: quan a la nit, vaig dormir profundament --només el vent em va desertar alguna volta, però em va vindre bé per espolsar la neu que s'anava acumulant sobre la tenda-- fins que em va sonar el despertador; i pel que fa a caminar, i davant la significativa nevada caiguda per la nit, em vaig estimar més esperar una mica fins que el sol començara a calfar. A poc a poc, seguint la traça per la qual també s’hi pot accedir, amb certa perícia, amb vehicle tot terreny, vaig arribar finalment i sense cap incidència remarcable fins als contenidors que fan de refugi. No m’hi vaig estar molt, en tot cas: junt amb els companys que van optar per no pujar amunt i carrejant amb part del material que havien dut fins allí el dia abans, vam començar la baixada cap al camp base. Al llarg de la vesprada i cadascun al seu ritme, hi van anar arribant també els qui van fer cim; sis d’onze, al final, si no m’he descomptat i incloent-hi a un company que el va fer pel seu compte el dia següent. 

El camp base amb neu i el camí entre aquest i el refugi Tejos; aquesta vegada, la Senyera d'Alcoi va haver de conformar-se sense cim...


Arribats a aquest punt, he de dir que els últims dies passats a la muntanya van ser un poc confusos: tot i que les previsions sobre l’oratge apuntaven --i així va ser de fet-- a un temporal imminent, no tot el grup tenia les mateixes prioritats sobre què fer el temps que ens quedava de viatge, i una volta més els cotxes, que pel fred i l’altitud mostraven una irritant facilitat per a quedar-se sense bateria, tampoc no van ajudar molt. Quant a mi, a aquestes alçades començava a arrossegar ja algunes molèsties físiques i la veritat és que vaig agrair començar a perdre altura, tot i que la cosa encara se'ns va complicar un poc: un retard de vint minuts en la nostra arribada a la duana xilena ens va obligar a passar allí mateix la nit --ens van deixar dormir en uns barracons annexos, poc endreçats però suficients per al que ens feia falta-- perquè fins a les nou del matí del dia següent no podíem fer els tràmits pertinents per a eixir del país i poder tornar a entrar a l’Argentina. Nosaltres ho vam fer un dia abans perquè finalment vam decidir partir el grup en dos i que cadascun fera marxa fins retrobar-nos a Fiambalá, i tot i que per culpa de la paperassa fronterera el viatge de tornada se’ns va fer un poc pesat (massa gent per a només un cotxe; l’altre amb el què comptàvem ens el van immobilitzar a la duana argentina), el retorn a la civilització i als seus avantatges va resultar, com sol ser habitual en aquests casos, una experiència francament abellidora: els dies passats a la muntanya deixen sense dubte records inoblidables, però quin goig també quan arriba el moment de retrobar-se amb un llit, una dutxa i un lavabo; i després de tot això, compartir-los, els records, amb un vi del terreny a la mà i davant d’un bon asado

Posta de sol al Salar de Maricunga la nit que ens van deixar dormir en una duana; tornant cap a la frontera, amb vistes del Parc Nacional del Nevado Tres Cruces i la Laguna Verde, tots dos encara a Xile; la vall del riu Chaschuil, cami ja de Fiambalá; i el celler de Jabi Txikon, de qui parlava a l'entrada anterior, a l'antiga escola del poble, i un dels asados --un altre dels avantatges de la civilització-- dels què vam poder gaudir en aquests dies. 






dissabte, 9 de març del 2024

Bugaia

Tampoc en aquest cas puc al·legar desconeixement dels seus mèrits innegables: el preciós paisatge de pinedes, masos i bancals, emmarcat per les serres de la Carrasqueta i Montagut, que s’aboca a les obertes vistes de la costa; l’abundor de fonts i brolladors --amb un esment especial per a la què dona nom a la partida, o bé a la inversa-- que hi naixen i nodreixen el rierol del Serrat (o de la Serra) que la recorre de dalt a baix; o fins i tot el mateix nom que la designa i al què Coromines, que el relaciona amb el de la ciutat avui algeriana de Bugia, atribueix sense dubtar-ho un origen amazic. I malgrat tot això, i encara més, la vall xixonenca de Bugaia ha format part fins ara de la llarga llista d’indrets especialment pròxims i accessibles als què, malgrat això, mai no els havia dedicat el temps que mereixien. Una situació a la què vaig decidir que calia posar definitivament remei arran de les meues recents visites a la zona resseguint l’antic camí d’Alcoi a Xixona que la travessa en part, encara que no ha estat fins aquests dies que s’ha donat el cas. I encara que el moment, amb la floració dels ametlers en franca retirada i les fonts i els brolladors acusant visiblement la ja inquietant falta de pluges, potser no és el millor per gaudir d’alguns dels seus encants, de tota la resta d’atractius, que són com veieu molts i variats, ho vam poder fer a bastament. I al remat, com que la tenim a prop i a mà, ja tindrem temps de tornar-hi. Quan tornen a florir els ametlers, posem per cas; o  millor encara, quan finalment ens vulga ploure, i tan de bo que siga prompte...



 


dimarts, 5 de març del 2024

Apunar(se)

Com succeeix amb altres volcans (molts d’ells també per damunt dels sis mil metres d’altitud) que s’aixequen sobre les immenses planures de la Puna de Atacama, la mola imponent del Nevado Ojos del Salado marca la frontera entre Xile i Argentina. L'accés al seu cim pot afrontar-se doncs des del territori de tots dos països, tot i que amb trajectes i sota condicions  notablement diferents. Allò més habitual és que l’ascensió al volcà es faça des de la banda xilena, on la presència de dos precaris però funcionals refugis (aproximadament a 5.200 i 5.800 m d’altitud) als quals s’hi pot arribar, amb certes dificultats, amb vehicle tot terreny, facilita notablement la logística necessària. Per la banda argentina, l’aproximació fins a la base de la muntanya s’ha de fer a peu (o amb mules) per un trajecte exigent de diversos dies de durada que, si bé afavoreix una aclimatació progressiva a l’altitud, no permet disposar dels avantatges de les exigües instal·lacions ni la rapidesa d’accés que proporciona l’opció xilena. Opció que va ser també l’escollida en el nostre cas, per bé que, per qüestions organitzatives, el nostre periple va començar pel costat argentí: després d’una estada més llarga del que esperàvem a Buenos Aires per la vaga general convocada el 24 de gener contra el govern de Milei, un vol domèstic fins a San Fernando de Catamarca i unes quantes hores de cotxe ens van dur finalment fins a la petita població de Fiambalá, l’últim nucli habitat a aquesta banda de la frontera. Dos-cents quilòmetres de còmode trajecte per la coneguda (i fotogènica) Ruta 60 separen el poble del  pas fronterer de San Francisco; una ubicació escaient, doncs, per a fer-nos de base en aquesta primera fase del viatge que havia de discórrer exclusivament per terres argentines i que tenia com a objecte principal anar aclimatant-nos a l’altitud i a les condicions de la serralada.

Algunes vistes de Buenos Aires, ja que hi érem: l'Obelisc de la Plaza de la República, la Casa Rosada i el Museu Històric a l'antic Cabildo de Buenos Aires, tots dos a l'emblemàtica Plaza de Mayo; l'estadi Monumental del River Plate i el Barri Xinés, que ens quedaven a prop de l'hotel en el què ens va allotjat Aerolíneas Argentinas per la cancel·lació del nostre vol; el Riu de la Plata --bastant fangós per les pluges recents-- des del vol a San Fernando; formacions arbustives amb cactus columnars a la pre-puna de Catamarca, camí de Fiambalá, i cartell de la ciutat a la seua plaça principal.


Amb poc més de quatre mil cinc-cents habitants, Fiambalá es un petit i aparentment tranquil nucli de cases baixes i carrers rectilinis, envoltat per un entorn àrid i esquerp. La presència en la seua rodalia de grans dunes i extensos arenals la va dur a albergar en diverses ocasions des de l’any 2009 el ral·li París-Dakar. Els conreus, amb una extensa representació de la vinya (i, per a la meua sorpresa, no poques oliveres), estan restringits al fons de la vall en la  què es va aixecar el poble i es reguen, a través d'un sistema de sèquies, amb les aigües del riu Abaucán, amenaçades a hores d’ara per la creixent activitat de les empreses mineres xineses que exploten el liti de les muntanyes cap a les què, una volta completat ja tot el grup amb el què compartiríem aquests dies, ens hi dirigiríem: al paratge denominat Cortaderas, a cent quilòmetres de carretera des de Fiambalá en direcció al pas de San Francisco i a 3.300 m d’altitud, s’alça un curiós complex turístic que, a més d’un confortable allotjament i un paisatge excepcional, ofereix la possibilitat d’ascendir fàcilment als diversos cims de més de cinc-mil metres que l’envolten. Cortaderas va ser, també, el nostre primer contacte amb els extraordinaris ecosistemes muntanyencs (la puna i l’estepa andina) presents en aquest sector de la serralada i amb alguns dels seus habitants característics: els emblemàtics còndors, els guanacs i les vicunyes, o les nombroses aus associades a les llacunes, salars i altres formacions comparables que esguiten un paisatge pel demés eminentment mineral, adust i feréstec però també majestuosament captivador.


Sèquia de reg a Fiambalà, i dos paisatges típics del seu entorn: el congost del Cañón del Indio i l'acolorida Quebrada de las Angosturas; el grup a l'allotjament de Fiambalá; cami de Cortaderas, la porta del complex i la llacuna que forma a la seua vora el riu Chaschauil en embassar-se; i vicunyes i guanacs pasturant pels paisatges de la zona: un món de pedra, cels blaus i horitzons oberts. 


Durant uns dies, amb Cortaderas com a base i aprofitant (no sense certa recança) la facilitat per a l’aproximació que ofereixen les àmplies pistes obertes per les empreses mineres, vam anar recorrent els cerros de la zona, la majoria d’ells per damunt dels cinc-mil metres i especialment adequats per als nostres propòsits d’aclimatació. Abans de donar per tancada aquesta primera etapa del viatge, però, quedava encara pendent intentar l’ascensió al Nevado San Francisco, el primer cim de sis mil metres que anàvem a tindre ocasió d’encarar en el viatge; la qual cosa, a més a més, ens va permetre tindre també el nostre primer contacte amb el sempre fascinant món dels tràmits fronterers, en aquest cas de la banda argentina: tot i que per arribar a la nostra destinació no cal travessar la frontera, el punt de control de Las Grutas es troba a quaranta quilòmetres d’aquella i moure’s per aquest sector, fins i tot sense preveure passar a Xile, exigeix formalitzar prèviament tota la paperassa requerida per a persones i vehicles. Complerts doncs els tràmits exigits, amb les nostres tendes  ja instal·lades a prop del Pas de San Francisco i després d’una nova caminada d’aclimatació per la rodalia del Cerro Cordobita (5.573 m), ens disposàrem a fer nit acampats a quasi 4.800 m d’altitud per tal d’intentar la matinada següent un ascens tècnicament senzill però exigent pel pendent i l’altitud. El cas és que, tot i haver previst avançar amb cotxe tot el possible abans de començar a caminar, el fred de la nit va fer que els nostres intents d’arrencar els vehicles foren infructuosos, pel que abans d’afrontar la pujada pròpiament dita haguérem de fer una llarga aproximació des del campament fins a la muntanya. Potser va ser per això que molt pocs membres del grup van fer finalment cim. Tampoc jo no hi vaig arribar perquè, tot i que en general em vaig trobar raonablement bé, vaig pensar que no valia la pena fer un esforç excessiu que potser em passaria factura en dies successius i vaig decidir girar cua; ara, la veritat, me’n penedisc un poc de no haver-ho almenys intentat. 

Pujant cap al Cerro Rosillo (4.594 m), a prop de Cortaderas; instal·lacions frontereres argentines a Las Grutas; cordal del Cerro Cordobita i campament a la vora del Paso de San Francisco; vistes del volcà del mateix nom, de 6040 m; i un dels nostres primers contactes amb el fenómen del Invierno Boliviano o Altiplànico que ens va amenitzar, pràcticament a diari, la nostra estada a peus de l'Ojos.  


Tot i que en un context indubtablement més còmode i amable que el que trobaríem poc després a l’Ojos del Salado, el dies passats a Cortaderas i San Francisco van representar una primera i engrescadora presa de contacte amb l’entorn andí en el qual anàvem a desenvolupar la nostra activitat les pròximes setmanes, com també amb el grup de gent --com sempre en aquesta mena de viatges, de procedències molt diverses-- amb qui la compartiríem. Abans d’això, però, calia tornar a baixar a Fiambalá per descansar un poc, tornar a gaudir de l’hospitalitat (i el bon vi) de Jabi Txikon, alpinista i viticultor basc establert a la zona i que ens va ajudar amb la logística i l’organització durant tot el viatge, i sobretot fornir-nos amb tot allò necessari per a la llarga estada que ens esperava a la muntanya i en la que hauríem de comprovar, per bé o per mal, si havíem aclimatat tal i com calia. Per cert, mai no ho havia escoltat abans, però a aquesta zona d’Argentina a patir el mal d’altura li diuen apunarse; una paraula, crec, tan encertada com bonica.