"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 22 de març de 2017

Pareguts raonables



Si els corbs marins pensaren en pel·lícules, crec saber el que li passaria a aquest pel cap en aquell precís moment: "sóc el rei del riu!!!"





D'acord, està un poc forçat, però un aire si que li té, no? Quant a la foto, està feta fa uns dies des de la presa de l'Embassament de Beniarrés, pràcticament ple després de les pluges i les nevades de la tardor i l'hivern passats; una imatge molt diferent de la de fa només uns mesos, i un bon dia, hui, per recordar la importància de l'aigua i de gestionar-la adequadament. I no, aquest exemplar no pateix cap trastorn de la personalitat que el faça creure's Leonardo di Caprio: la imatge dels corbs marins eixugant-se al sol amb les ales esteses és molt habitual en aquesta espècie i en altres parents pròxims que tenen el plomatge poc impermeabilitzat per facilitar els seus hàbits bussejadors, la qual cosa fa que després d'algunes immersions hagen d'eliminar l'aigua que els amara en excés.






dimarts, 21 de març de 2017

Inspiració


Vista i estudiada la vostra petició,
sol·licitud
o instància
cursada per la via reglamentàriament correcta,
en virtud de la norma
i dels antecedents que consten,
i havent analitzat 
amb l'atenció deguda
tots aquells aspectes que en són d'aplicació
(molt en particular, les circumstàncies tècniques,
els riscos existents
els efectes previstos 
i, si ens ho permeteu, també els imprevistos,
almenys en la mesura
que permet l'experiència
i un cert coneixement
de l'indret afectat)
Ens plau comunicar-vos
que no hi ha inconvenient,
per part de qui subscriu,
en que tal petició, sol·licitud o instància
siga duta a efecte
de la forma indicada.
La qual cosa s'informa
a efectes oportuns.
Signatura electrònica
i peu de recurs
a dia de la data.

(Amb còpia, per favor,

a qui pertoque. Gràcies).



Treballant en el dia mundial de la poesia...

I ara seriosament, deixeu-me que, tot i trobar encertadíssima la tria d'Antònia Vicens per part de l'ILC per a celebrar aquest dia mundial, unisca l'efemèride de la jornada a l'any dedicat al poeta alcoià Joan Valls Jordà, amb un dels seus poemes que més m'estime:

Avui, cara al paisatge del meu poble
guaitant cada racó de les muntanyes,
m'he sentit la sang més fidel al ritme
universal del tot.








dissabte, 18 de març de 2017

El costat fosc




Un any més, l'aparició de les petites i discretes abelleres fosques m'ha dut a tractar d'encabir la seua extraordinària i desconcertant diversitat de formes en alguna de les espècies, subespècies i varietats en què els especialistes, sempre atents al menor dels detalls --morfològics, fenològics, ecològics i fins i tot reproductius, ja que diferents pol·linitzadors podrien justificar un tractament taxonòmic diferent per a les formes a les quals fecunden-- han anat subdividint-les. I un any més, tret de les dyris per allò del label més aviat ample i pla, i d'algun vorell groc que m'hi du, no sense dubtes, cap al que ha vingut en denominar-se bilunulata, m'he tornat a perdre en la procel·losa complexitat de noms, caràcters i formes de transició típics del grup. Per això, també enguany, he decidit romandre en la banda fosca de la taxonomia de les fusca i deixar que els experts, que es mouen en el costat lluminós --que la força els acompanye-- vagen aclarint-ho tot un poc més, a veure si l'any que ve comence a atrevir-me amb lupercallis, arnoldis, dianiques i forestieris. Com diria el mestre Yoda, també pel que fa a abelleres, molt a aprendre encara tinc...


Diverses variacions d'allò que els qui estem al costat fosc en diem grup de les Ophrys fusca, vistes aquests últims dies per les serres de la comarca. 



dijous, 16 de març de 2017

Malson (relats conjunts)


Diego Velázquez, Vella fregint ous (1618)

--Però, ho heu pensat bé, Mestre Velázquez? Si retalleu el llenç, canviareu totalment l'equilibri de la composició, que quedarà desplaçada sense remei. I el que és pitjor, serà molt difícil comprendre la situació i la mirada dels altres dos personatges... Sobre tot de l'àvia que cuina, que farà l'efecte que mira al buit sense cap sentit, com si estigués cega.

--Si, tens raó, ho sé, i no m'agrada. Però és això, o llançar tot el quadre al foc: no sé què té el tercer personatge, però cada volta que el mire se'm posa la pell de gallina; ves a saber quin malson guiaria els meus pinzells per a em sortira una imatge tan atroç i aterradora... 






La meua proposta, amb retard, per als relats conjunts de febrer. De la qual es desprèn que, a banda de trellat, que ja sabeu que no, tampoc no faig servir Photoshop ni res paregut, així que confie en que, una volta més, pareu més atenció a la intenció que al resultat. Per cert, mirant-me el quadre --i llegint alguna cosa sobre ell-- he reparat en dos detalls: el melò d'hivern, de guardar o de Nadal que porta el xiquet, amb els cordells que servien per a penjar-lo a les porxades per assecar-lo i conservar-lo; i la impressió --que vaig llegir en algun lloc, però que trobe convincent-- que el que fa la mestressa no és fregir ous, sinó més aviat escalfar-los en aigua, la qual cosa explicaria la cassola de fang i la cullera de fusta (i, fins i tot, el que sembla ser una vinagrera que s'hi veu en primer pla). A Chicote, en tot cas, sembla que no li apanyen ni d'una forma ni de l'altra... 





divendres, 10 de març de 2017

Prioritats


Ja fa algun temps que vaig caure en el compte, però no ha estat fins ara, en fer una ullada a això que crec que es diu núvol d'etiquetes, que m'he posat a pensar-hi amb un poc més de calma: hi ha coses, es veu, sobre les abans escrivia amb certa freqüència i que ara mateix a penes si apareixen en les entrades de la Línia. Supose que, tot plegat, no deixa de ser normal que en determinades èpoques ens interessen, ens emocionen o ens preocupen més uns assumptes que uns altres, i que això es veja reflectit, directament i indirectament, en aquesta mena de dietari --ja ho he dit altres voltes-- que acaben sent els blogs. Allò curiós, però, és que alguns dels temes que més han patit aquesta reducció no solament no han deixat d'interessar-me, sinó que seguisc pensant en ells amb bastant freqüència; massa, diria, fins i tot. Parle, concretament, de dos assumptes: la política, i jo mateix.

Crec poder afirmar que jo mateix sempre ha estat, per a mi mateix, un assumpte més aviat preocupant; molt més, en tot cas, que interessant o --per descomptat-- emocionant; afirmació, aquesta, òbviament discutible però que, si més no als efectes que ens ocupen, vindria recolzada per dues evidències, a saber: quasi totes les entrades que he dedicat a parlar-ne han acabat encabides en el calaix que, ves a saber perquè, vaig decidir anomenar estat d'ànim; i no teniu més que fer una ullada a l'etiqueta en qüestió per veure que, per regla general, no pot dir-se que els tals estats siguen precisament l'eufòria o l'entusiasme. He deixat, doncs, de preocupar-me per jo mateix?  Francament, crec haver d'afirmar que no: els meus capficaments habituals segueixen, si fa no fa, allí on sempre han estat, i el temps que dedique a gestionar-los --deixeu-me que ho diga així-- de forma més o menys decorosa, tampoc ha patit variacions massa significatives. I un altre tant podria dir, també, de la política: m'interessa, i em preocupa --no; emocionar-me, diria que tampoc-- com ho ha fet d'ençà que arribe a recordar; hi pense, i en parle, tant o més que l'any passat o l'anterior. Però si voleu trobar alguna entrada sobre ella, hauríeu de remuntar-vos molts mesos enrere: escric Trump, i constate amb certa sorpresa que és la primera volta que ho escric ací. No vos dic res més.

Estic dient, amb això, que crec que potser hauria d'escriure més sobre mi mateix i sobre política? Francament, no sabria que dir: al remat, no ha estat fins ara que m'he posat a pensar-hi amb un poc més de calma, i amb aquestes coses sempre convé no precipitar-se. Intuïsc, havent deixat demostrat --espere-- que les meues prioritats no han canviat significativament quant a interessos, preocupacions o emocions, que potser tot acabarà reduint-se bàsicament a una qüestió de peresa, perquè una cosa és interessar-se, preocupar-se i emocionar-se, i una altra molt diferent tindre ganes de deixar-ho escrit. No faré, doncs, cap propòsit al respecte, si més no fins haver-li fet un parell de pensades més. Ha estat, però, pensant en tot això, que he reparat en una altra qüestió: moltes de les coses que abans escrivia sobre política, fins i tot sobre jo mateix, acabaven etiquetades també com a ironies, categoria que tampoc s'ha prodigat molt darrerament en aquestes planes. I això, sincerament, si que em preocupa un poc. No molt, vaja; però un poquet si...




Havia dit que ho faria, i ho faig: les imatges, magnífiques, de l'amic Vicent Moreno (gràcies!) són de la caminada de la setmana passada per la rodalia d'Alcúdia de Veo, a la Serra d'Espadà, un dels indrets ambientalment i paisatgísticament més valuosos, sorprenents i interessants que podeu trobar a les terres valencianes. Si no la coneixeu, no deixeu de buscar el moment de fer-ho; i si ja hi heu estat, m'atrevisc a assegurar que encara hi ha molts racons pendents que els descobriu. I ja posats, i en el marc una volta més d'això del dietari virtual, deixeu-me que deixe constància de dos fets esdevinguts aquesta setmana, tots dos expressables de forma numèrica, i tots dos irrepetibles: 6-1, i 54. Bé, realment, d'irrepetible només n'hi ha un, perquè un només compleix 54 anys (o LIV, si ho preferiu) una volta en la vida; l'altre, almenys en teoria, no hauria necessàriament de ser-ho, però que voleu que vos diga...  Visca el Barça, i bon cap de setmana!









diumenge, 5 de març de 2017

Selecció



N'hi ha tants que a clapes semblen gespa, però són petits lledonerets. No els he comptat, però diria que parlar de centenars es queda curt, i això després de que els hàbits furgadors dels gats de casa hagen reduït de forma significativa un contingent encara molt major, format no solament per les llavors d'enguany sinó probablement per moltes altres d'anys anteriors que esperaven soterrades el moment oportú per germinar. Tots han nascut alhora, segurament a causa de les últimes pluges, projectant pràcticament sobre el terra el perímetre de l'arbre que els ha produït, i encara més enllà, allí on els ocells havien deixat caure els pinyols després d'alimentar-se amb els seus fruits. Em tem, però, que les seues probabilitats de supervivència a curt termini són, a efectes pràctics, nul·les: no negaré que ara fan bonic, i que dol un poc haver de malmetre sense contemplacions una exhibició germinal d'aquesta magnitud i exuberància; però la immensa majoria dels plançons --coses de l'estratègia r-- haurien acabat morint de totes formes, i ara com ara, amb un lledoner al pati, ja en tenim més que suficient. Així que, aquesta vegada, la selecció serà dràstica i per aixada; però no deixa de ser una selecció tan natural com qualsevol altra...




Ahir, una esplèndida excursió per les suredes d'Espadà és va cobrar una víctima inesperada: el meu mal cap i una distracció imperdonable m'han deixat sense la meua vella i entranyable càmera de fotos. Així que, mentre digerisc el disgust, m'encomane a Sant Antòni de Pàdua --seria pràcticament un miracle que qui l'haja trobada a l'Alcúdia de Veo la deixe en el bar Amparo, que ja està avisat-- i decidisc si me'n compre una altra ja o m'espere una mica, les imatges que trobareu en el blog seran encara pitjors del que és habitual. Amb una excepció: les que em deixaran els amics per a quan escriga una entrada sobre la caminada d'ahir; li ho dec a la meua càmera.




dimarts, 28 de febrer de 2017

En gran



Fins fa poc estava dedicada al botànic, micòleg i naturalista niçard Jean-Baptiste Barla, sobre qui probablement mai m'haguera interessat si no fóra per la mania d'escriure aquestes coses, però de la biografia del qual m'ha sorprès la seua contribució, amb la participació de diversos artesans i pintors, a la fabricació de motles de bolets amb finalitats científiques i educatives. Ara mateix, però --les vicissituds taxonòmiques no afecten només als caragols-- sembla prevaler l'opinió d'incloure-la en el gènere Himantoglossum, nom que ve a significar "llengua de corretja" i que s'adiu més al label inusualment llarg i estret d'altres parents que a les flors púrpures d'aquest. Siga com siga, l'actualment anomenada Himantoglossum robertianum, abans coneguda com Barlia robertiana, no solament és una de les nostres orquídies més espectaculars per grandària i aspecte, sinó que també sol ser, junt amb les molt més discretes abelleres fosques, de les primeres en aparèixer a les nostres comarques litorals i sublitorals. Comença, un any més, la temporada d'orquídies; i ho fa, com ha de ser, en gran...



H. robertianum
, aquest cap de setmana passat, a Calp, Polop i Benissa (Marina Alta). Aquest pot ser, per a les orquídies i els orquidiòfils, un any magnífic.


D'acord, açò va d'orquídies. Però després del que s'ha dit, no puc estar-me de posar un dels models de bolets de Barla, exposat al Museu d'Història Natural de Niça, de la web del qual procedeix la imatge. A la pròxima volta que hi passe, he d'entrar precís a veure'ls; i si en vengueren, algun se'n vindrà cap a casa...




I encara, deixeu-me que afegisca una petita actualització, per si interessa: quan vaig escriure l'entrada no vaig voler dir res, tot esperant a la presentació oficial que es feia l'endemà; però al País Valencià, 2017 serà un bon any per a les orquídies. L'any, de fet.





Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...