divendres, 17 octubre de 2014

De tota la vida


Pic (o Cabecet) de les Àguiles, al Barranc del Cint (Alcoi)

He sentit la història a partir de diverses fonts i amb matisos diferents, però hi ha elements que, si fa no fa, venen a coincidir en tots els casos. Bàsicament, hom conta que en algun moment indeterminat cap a la primera meitat del segle XX, i aprofitant que molt a prop d'Alcoi --en el denominat Pic de les Àguiles, a l'entrada del conegut Barranc del Cint-- hi criava l'àguila daurada, va instaurar-se una mena de tradició segons la qual alguns joves alcoians escalaven fins el niu cada any per capturar els polls de l'espècie. Aquests polls, segons alguns, s'exposaven dissecats en algun establiment comercial de la ciutat, o s'utilitzaven, segons altres, com a part del boato en les desfilades de les festes de Moros i Cristians. Tot i que la història em sembla plausible, no tinc molta més informació sobre el tema: sempre que n'he sentit referències, ha estat per boca d'algú que al seu torn n'havia sentit a parlar, així que no conec més detalls respecte a l'objecte o el sentit d'aquesta acció, la seua regularitat –si es feia cada any, o només de forma ocasional-- o el temps durant el qual va dur-se a terme.

Hi ha alguns indicis, però, que semblen confirmar-ne la veracitat –si més no parcial-- del fet: hi ha, per exemple, una imatge del fotògraf Matarredona de l'any 1929, conservada en l'Arxiu Municipal d'Alcoi, en la qual apareix el que sembla un exemplar probablement immadur d'àguila coronant una carrossa de les festes de Moros i Cristians, per bé que no és possible saber quan i on va ser capturat. Segons em va fer saber l'amic Juan Jiménez, també el gran José Antonio Valverde, en un dels seus quaderns de camp --que poden consultar-se en aquesta pàgina de la Universitat de Salamanca-- datat en setembre de 1954, conta que en diverses zones d'Alacant es pagava a "halconeros de Alcoy" per tal d'eliminar falcons que atacaven coloms domèstics, a un preu de "20 a 200 duros por halcón, si es muy peligroso"; la qual cosa sembla implicar, també, la capacitat per accedir als nius d'aquesta espècie en els penya-segats en els que viu. Eren els temps, convé recordar-ho, de les nefastes Juntas Provinciales de Extinción de Animales Dañinos, que allí on van arribar a constituir-se --afortunadament, no en el País Valencià-- van acabar amb milers d'exemplars de carnívors i rapinyaires --"alimañas" en general-- i que persones com el propi Valverde o Félix Rodríguez de la Fuente van ajudar a fer desaparèixer.




Fa ja alguns anys –citaria, de memòria, des de meitat dels anys vuitanta-- que les àguiles daurades no crien en el Pic al qual van acabar donant nom, per bé que encara nidifiquen en altres indrets relativament propers de la serra Mariola. Però fa molts més anys encara que la suposada “tradició” --si és que realment pot arribar a considerar-se com a tal-- d'expoliar els seus nius per tal d'exhibir-ne els polls va desaparèixer: molta de la gent major a qui li he preguntat no n'havia sentit a parlar, i no sembla haver quedat d'aquesta pràctica més que un rastre subtil en la memòria col·lectiva. Hui, exhibir un poll d'àguila en l'aparador d'una botiga o veure un àguila daurada dissecada formant part d'una carrossa se'ns antoixa com inacceptable, i –deixant de banda qüestions legals, que també-- probablement seria considerat per la majoria de la gent com una autèntica barbaritat. No vol dir, això, que tota la feina estiga feta: valga com a exemple que l'ús del verí, que semblava --com les esmentades Juntas Provinciales-- una pràctica del passat, segueix constituint un problema important per a la conservació de la fauna, i fins i tot ha repuntat en dates recents en algunes zones. Però és innegable que s'ha avançat, i molt, en la creació d'una consciència social que considera que la conservació de certes espècies és un objectiu pel qual val la pena treballar, encara que per a aconseguir-ho haja hagut d'acabar-se amb no poques pràctiques que podrien qualificar-se de tradicionals. Tan de bo que, més prompte que tard, algunes altres "tradicions” que encara hui alguns s'entesten en mantenir –des de discriminar a les dones en certes festes que m'estime molt, a matar sàdicament a llançades a un animal indefens-- acaben sent, també, vagues records, testimonis oblidats d'unes èpoques en les quals encara s'acceptaven com a normals actes que ara només poden qualificar-se com obsolets, absurds i moralment refusables. També l'esclavitud era una cosa que s'havia fet “de tota la vida”, fins que va deixar de fer-se...







dimarts, 14 octubre de 2014

Vinyes petites per a un gran projecte





Ara fa deu anys que Joan Cascant i Toni Boronat van posar en marxa el Celler la Muntanya i, amb ell, un projecte extraordinari que, amb il·lusió i esforç, ha acabat esdevenint un autèntic referent. L'anomenaren Microvinya, i no és la primera volta que parle d'ell en aquestes planes: la idea, aparentment senzilla, consistia en produir vins --i oli-- de qualitat, però partint, com a condició prèvia i imprescindible, de la dignificació del paper del petit llaurador, la defensa dels minifundis mediterranis i el paisatge que configuren, i el compromís amb la cultura, la història, les persones i els ecosistemes vinculats a aquest paisatge. El gran èxit de Joan i Toni, junt amb els enòlegs Marc i Adrià Pérez, ha estat trobar (o construir, sempre que ha fet falta, amb imaginació i entusiasme) les eines adequades per tal de transformar una bona idea en una realitat consolidada malgrat totes les dificultats, els entrebancs i les incomprensions, que em consta que no han estat poques.



A hores d'ara, deu anys després d'encetar el seu camí, el vins del Celler són reputats com a excel·lents pels experts; el concepte de Microvinya ha ultrapassat de llarg les terres del Comtat en què va nàixer, i al seu voltant ha anat teixint-se una atapeïda xarxa de col·laboracions i complicitats que van des de l'exploració de nous paradigmes econòmics (com la denominada economia del bé comú) fins la recuperació de varietats autòctones quasi oblidades o la pròpia custòdia del territori. I el camí, segons tots els signes, serà llarg encara: fa només unes setmanes s'ha anunciat el projecte --magnífic-- de recuperar la Casa Alonso de Muro, un antic celler que dóna testimoni de la importància que va assolir el cultiu de la vinya i la producció de vi en aquestes terres. I per a d'ací unes setmanes, i partint d'una experiència prèvia l'any passat, tindrà lloc un curs, organitzat conjuntament amb la Universitat d'Alacant, en el qual es valoraran tots els aspectes --agronòmics, econòmics, socials i ambientals-- que resulten rellevants en una iniciativa d'aquestes característiques. Una bona ocasió, doncs, per conèixer millor la Microvinya, i per a aprendre de la seua experiència; i no solament si vos animeu a assistir-hi (ací podeu trobar més informació): a mi m'han convidat a parlar, i estic segur que hi aprendre moltíssimes més coses que les que puga jo contar.


Els alcoians Arthur Caravan tocant al Celler. Vi, terra, paisatge i cultura.



diumenge, 12 octubre de 2014

Occam i el dimoni




Vaig sentir parlar per primer cop d'ella allà pels anys noranta, mentre preparàvem una guia ("natural, històrica i cultural") de l'Alcoià i el Comtat, de la qual potser algun dia hauria de dir també alguna cosa. El cas és que, mentre identificàvem possibles punts d'interès per a cadascun dels pobles d'aquestes comarques i amb referència al terme municipal de Milleneta, algú va esmentar una cridanera Penya del Dimoni, ben coneguda per la gent del poble però de la qual a penes hi havia informació disponible: només alguna referència genèrica, per part del companys del Centre d'Estudis Contestants, que n'havien fet esment --com a gravat sobre roca-- en el marc de les seues investigacions sobre l'art rupestre valencià. Perquè la tal penya és, essencialment, un curiós petroglif incís en una llosa lleugerament inclinada de roca calcària, molt a prop de la font i el barranc del Cossi (o de l'Aigüeta). Arreplegue la descripció que en férem, en aquella guia: "el conjunt representat consisteix en una creu i diversos signes accessoris, com ara dues figures en forma de huit als quartells superior dret i inferior esquerre. Les dimensions són de 2,10 metres de longitud per 1,40 d'amplada. Al marge de les múltiples especulacions que s'han fet sobre el conjunt, resulta molt difícil qualsevol interpretació o aproximació cronològica". Que jo sàpiga, no hi ha hagut en els últims anys cap aportació que haja permès avançar en el possible significat o la datació del petroglif.




Feia molt de temps que no hi pensava, en la Penya del Dimoni, i més encara que no m'havia deixat caure per aquell paratge. Però fa uns dies va arribar a les meues mans una imatge que me la va recordar. Es tractava d'una sèrie d'incisions en la roca trobades al Lluçanès, a la Catalunya Central, sobre l'explicació o utilitat de les quals una amiga demanava referència, i que van resultar ser ginebreres o forns d'oli de ginebre: llocs en els quals, a través d'un senzill procés, es destil·laven les soques dels ginebres per tal de recollir petites quantitats --la producció a major escala es feia en un altre tipus d'instal·lacions-- d'aquesta essència vegetal, molt apreciada per les seues utilitats medicinals i veterinàries. En el magnífic blog "La mirada de l'òliba", d'Eloi Font, podeu veure una descripció més detallada del procés, com també alguns exemples de forns, entre ells el de la imatge següent. Essencialment, la destil·lació es produïa situant les soques de ginebre sobre el dibuix de la part superior d'aquests "forns", a les quals es botava foc i es cobrien amb un recipient d'argila o, més recentment, de llanda. Les canals gravades sobre la roca servien per dirigir la reïna fins el punt on es recollia --generalment, un buit o un forat excavat en la part inferior de la roca--, per tal de decantar-ne posteriorment l'aigua que contenia i obtindre el resultat desitjat.


Forn de ginebre de la Tor, del blog "La mirada de l'òliba"

No vull dir amb això, evidentment, que el dibuix gravat a la Penya del Dimoni puga correspondre a aquest tipus d'estructures: deixant clara la meua absoluta ignorància sobre el particular, em fa l'efecte que només hi ha entre una i altres una vaga similitud. A més, no conec ara com ara cap testimoni de que aquesta activitat tradicional existira en algun moment en aquestes comarques, tot i que tampoc hauria de descartar-se. Però veure els forns d'oli de ginebre, que sense conèixer la seua utilitat mai haguera encertat a atribuir a aquest ús, m'ha fet pensar en com d'agosarades poden ser algunes interpretacions quan no hom compta amb la informació --i la formació-- adequada, o quan parteixen d'intuïcions i suposicions més o menys imaginatives i benintencionades però difícilment constatables amb fets o amb dades. Les coses, però, no sempre són senzilles: estirant fils, he sabut que fins i tot en casos, com ara el dels petroglifs de la Serra d'Irta, en que l'atribució a antics forns d'oli de ginebre sembla --des del meu punt de vista-- la més plausible per la tipologia dels gravats descoberts, hi ha qui defensa que es tracta de manifestacions vinculades a usos màgics i religiosos (i qui va encara més lluny i els interpreta com "una pregària ancestral dels recol·lectors de mel").

Jo, que com he dit d'aquestes coses no tinc molta idea, m'estime més deixar que siguen els qui ho entenen els qui diguen la seua, tot i que no ocultaré la meua preferència --a igualtat de condicions-- per les explicacions senzilles, elegants i basades en la utilitat: pel que fa a la Penya del Dimoni, sempre m'han cridat l'atenció els solcs, els regueralls i els forats que hi ha a la vora del motiu principal, i que potser amaguen la clau per a desxifrar el seu sentit. Potser, algun dia, algú trobarà la resposta correcta. Però pel moment, si per una d'aquelles haguera de triar, i sense treure-li gens d'importància als aspectes simbòlics i espirituals --sovint difícils de provar i de comprovar, en tot cas--, sempre m'inclinaré més cap al costat d'Occam que cap al dels deus, els esperits i els dimonis. Fins i tot assumint que aquests darrers solen ser, en general, molt més entretinguts.







Siga dit de passada, i encara que no vinga molt al cas: ben a prop de la Penya, i ben carregadet de fruits, hi ha un altre exemplar --que no coneixia-- del presumpte cirerer de pastor híbrid del qual parlava l'altre dia. I les oliveres monumentals, i l'extraordinari om de la plaça del poble... Si aneu a Milleneta, i a la Penya del Dimoni, no deixeu de mirar, també, els arbres. 





divendres, 3 octubre de 2014

Taxonomies




El cirerer de pastor, arç blanc o garbuller (anomenat pels botànics Crataegus monogyna) és una espècie molt habitual en les nostres bardisses i espinals, de sòlida reputació medicinal i ben coneguda per aquells que sovintegen les serralades del país. Però a poc que pareu un poc més d'atenció a alguns dels trets d'aquest tenaç arbrell --posem per cas, a la forma i la pilositat de les fulles, a la presència i la quantitat d'espines, o a la forma i la grandària dels seus fruits-- caureu en el compte de la gran variabilitat que caracteritza aquesta espècie: al costat d'exemplars de fulles densament peloses i profundament retallades, per exemple, en poden aparèixer altres amb les fulles coriàcies, pràcticament sense pèls i a penes lobulades. Tot i que moltes d'aquestes variacions morfològiques han estat descrites --i batejades-- com varietats o subespècies, l'opinió actualment més acceptada és que manquen de valor taxonòmic i que només representen formes extremes dins la variabilitat natural de l'espècie.

Com sol ser habitual en moltes rosàcies --família a la qual pertany--, la diversitat morfològica del nostre cirerer de pastor ha d'atribuir-se a la seua complexa biologia reproductiva, que facilita la hibridació i la introgressió amb altres espècies pròximes, o que permet que alguns exemplars produisquen llavors de forma asexual (o apomíctica), procés que dona lloc a peus genèticament idèntics a aquells dels quals procedeixen. A mi, que ja sabeu que aquestes coses m'enxisen i que tinc una especial debilitat pels garbullers, fa temps que em van cridar l'atenció alguns peus que creixen ací i allà per la comarca, i que d'entrada sobten per la seua  grandària --arriben fàcilment a superar els cinc metres d'alçària-- i sobretot pels seus fruits, significativament majors del que resulta habitual en C. monogyna i que, a diferència també del que sol passar amb aquesta espècie, sovint contenen més d'un pinyol; trets, aquests, que indicarien una possible relació amb una altra espècie de Crataegus que fins fa alguns anys es cultivava amb certa freqüència en aquestes terres, i que coneixem com ceroler, soroller o atzeroler (C. azarolus).


Si no vaig errat, doncs, almenys alguns d'aquests cirerers de pastor de voluminosos fruits rogencs i port arbori que hom troba de tant en tant per l'Alcoià i el Comtat, deuen correspondre a allò que els botànics anomenen Crataegus x sinaica, i que de fet és l'híbrid natural entre garbullers i cerolers. Un híbrid que, segons he pogut saber, s'utilitzava sovint com a portaempelt per als cerolers cultivats per la seua major resistència, per la qual cosa és molt probable que la seua presència actual en aquestes terres siga testimoni d'un conreu del qual cada vegada queden menys restes. Un exemplar destacable d'aquest probable C. x sinaica creix a la vora del riu d'Alcoi, ben a prop de casa, tot i que fins aquesta tardor, en que ha fructificat profusament malgrat la intensa sequera, no li havia prestat massa atenció. Pel moment, aprofitant l'abundant collita, he agafat un bon grapat de fruits --que els majors del poble van descartar com a ceroles, "que són més grans i grogues", i van identificar inequívocament com a cireres de pastor-- i he plantat algunes llavoretes en casa, a veure si hi ha sort i germinen perquè la veritat és que l'arbre em sembla ben bonic. Però allò que més m'interessa, ara com ara, és respondre a una pregunta cabal: faran, els fruits d'aquest híbrid, un licor tan bo com els seus progenitors, o potser fins i tot millor? La resposta, en unes setmanes.






Tot i que la varietat d'atzeroler que produeix fruits groguencs (var malus, també anomenada var chlorocarpa) és la més habitual a la meua zona, n'hi ha també de fruits rogencs, els quals s'atribueixen a la var azarolus. Aquests atzerolers, però, se'n diferenciarien de C. x sinaica pels fruits més grans i habitualment amb quatre a sis llavors. Quant a C. ruscinonesis, nom que s'utilitza sovint per a designar exemplars semblants a aquest, allò més probable és que es tracte d'un sinònim de C. x sinaica, però també hi ha autors que el consideren com una variant de C. azarolus, i d'altres de C. monogyna.







dimarts, 30 setembre de 2014

Aixois, sextians (relats conjunts)





L'avi mira el seu rellotge. Perdut en els seus records, el temps ha passat volant i s'ha fet hora de marxar. Com tots els dies, apura l'últim glop de pastís, saluda al cambrer i surt al carrer. Mira de nou el rellotge i, quasi sense adonar-se'n, accelera un poc més el pas. Només uns centenars de metres el separen de casa, i els néts tot just hauran eixit d'escola i encara tardaran una mica en arribar. Però a la seua edat les cames ja pesen, i millor anar amb temps si no vol fer-los esperar. L'estona que passa amb ells cada vesprada es la millor del dia, un raig de llum en la seua rutinària vida de jubilat. A més, d'ençà que fa uns mesos han començat a estudiar provençal en aquell curset de l'Ostau, les seues visites encara li produeixen més alegria: en el fons, i malgrat tot, ell sempre s'ha sentit més sextian que no pas aixois. Somriu, en pensar-hi: és irònic que la seua filla, que tant li havia retret que s'empenyara en conservar el patuès (“una relíquia inútil, parlar de llauradors i d'ignorants”, li deia) haja hagut de consentir ara que els seus propis fills s'interessen per una llengua i una cultura que s'entesten, malgrat tot, a sobreviure... Arriba a casa. Encara no hi són, però no poden tardar. Hui potser els contarà alguna vella rondalla, o els explicarà com era l'Ais de la seua infantesa, potser només es limitarà a escoltar als nens quan li parlen d'alguna cançó d'aquells xicots de Lo còr de la Plana (“Mi parlètz pas de trabalhar”, diuen... quina gràcia). Tan se val, el que siga li estarà bé. Truquen. “Bona serada, pepin!”, li diuen. I un gran somriure, com cada vesprada, li il·lumina la cara, i la vida.





M'ha agradat molt que per a la proposta de setembre dels Relats conjunts s'haja triat un dibuix de Carme Rosanas, que sempre té una pinzellada de color per a repartir quan més falta fa...  











dissabte, 27 setembre de 2014

La memòria del crebalòs


Al principi, com deia aquell, va ser la paraula. La paraula, en aquest cas, és crebalòs, i hi vaig arribar a ella gràcies a un treball d'Abilio Reig Ferrer --referent ineludible per a tots aquells que ens interessem per la distribució històrica de la fauna en les nostres terres-- en el qual al·ludia, al seu torn, a un curiós opuscle publicat en València el 1545 pel sacerdot i escriptor Joan Baptista Anyés. A més d'una extensa obra de temàtica religiosa, Anyés (Johannes Baptista Agnesius, en la forma llatinitzada) va deixar escrita una obra profana, coneguda com les Apologies, de la qual forma part una "Apologia in uenatores, pro auibus, ad illustrem Olivae comitem, cum expositione multarum auium, sermone graeco, latino atque ualentino".  En "Pro avibus..." (obra que mereix, com el propi Anyés, una atenció més detallada de la que li prestaré en aquestes ratlles i que deixe per a una altra ocasió), s'hi inclouen els noms comuns, en valencià, de diverses espècies d'aus, acompanyats amb nombroses referències a autors clàssics grecs i llatins, i amb algunes consideracions i curiositats sobre aquestes espècies. D'aquesta obra, i de la resta de les Apologies, hi ha disponible una magnífica edició crítica, que inclou a més la seua traducció al català.




Doncs bé, en referir-se a allò que els autors clàssics anomenaven barbata o ossifraga --el nostre trencalòs--, Anyés diu: "Ossifraga vero a nostris vulgo crebalos dicitur et harpella". "Harpella" (o arpella), i els seus derivats "arpellat" i "arpellot", se senten amb freqüència aplicades a diverses espècies de rapinyaires, com també a l'aufrany o miloca. Però mai no havia escoltat dir-li "crebalòs" --paraula, per demés, que trobe especialment bonica; "encertadíssima", la qualifica el traductor al català de les Apologies-- a aquesta espècie emblemàtica, ni tampoc sembla que es tracte d'una forma recollida en els diccionaris: no apareix en el de l'IEC ni tampoc en el de l'AVL, i tot i que l'Alcover-Moll inclou una entrada amb aquesta paraula, s'hi refereix a un "coltell de trencar ossos", o bé --en una accepció que després he pogut confirmar que segueix viva en els Ports-- a un "home de poc enteniment, que no discorre". En tant que paraula, per tant, crebalòs semblava haver seguit el mateix destí, en terres valencianes, que l'espècie a la qual designava: l'extinció.


Crebalòs (Gypaetus barbatus), de la Viquipèdia

Quan es tracta de paraules i d'extincions, però, la toponímia sol ser un camp interessant a explorar. L'antiga presència del trencalòs (o del crebalòs) en terres valencianes és un fet conegut i confirmat per diverses fonts. El mateix Abilio Reig ha estudiat amb detall les referències recollides per la família d'ornitòlegs alemanys Brehm (Christian Ludwig i els seus fills Alfred i Reinhold) respecte a la seua presència, ben avançat el segle XIX, en Oriola i en Xàtiva, on ells mateixos capturaren un exemplar de mascle jove el 1856. Pagava la pena, per tant, veure si la paraula havia deixat algun rastre toponímic, en especial en aquelles àrees --com ara les comarques de Castelló-- en les que hom considera que van viure els últims exemplars valencians de l'espècie. I el resultat, facilitat pels avantatges que atorga la xarxa per donar resposta a aquesta mena de desficis, va ser positiu: Aureli Ferrando, en la seua "Aproximació a la toponímia de Culla", dóna referència d'una Roca del Crebalòs, ubicada en aquest terme de l'Alt Maestrat, i que vincula amb el trencalòs, "però amb un nom més arcaic, probablement mossàrab, tot i que ni Coromines ni el DCVB porten aquest nom". Però els avantatges innegables de l'Edat del Google no s'acaben ací: gràcies a l'Institut Cartogràfic Valencià, una cerca una mica més detallada va permetre trobar les coordenades de la roca en qüestió; fins i tot, una ràpida ullada virtual --via ortofotografies-- a la zona va oferir un aspecte esperançador, amb nombroses cingleres i penya-segats que, almenys en teoria, podrien haver albergat en el passat un niu de l'espècie. La visita a la Roca del Crebalòs esdevenia, per tant, tan necessària com inevitable.

L'últim capítol --pel moment-- d'aquest relat va resultar, però, inesperat i sorprenent: vista sobre el terreny, la mola en la que segons les dades cartogràfiques s'ubicava la Roca té unes característiques potencialment apropiades per a què hi haguera nidificat el crebalòs, amb bona cosa de cingleres, covatxols i relleixos que, de fet, són ocupats a hores d'ara pels voltors i les miloques. Però la indicació geogràfica concreta del topònim no s'hi referia a cap d'aquests llocs, sinó a un dels estreps del tossal, ocupat per una clapissa i, per tant, aparentment incompatible amb l'eventual presència de nius d'aquesta espècie. Un poc despagats, i atesa l'aparent abundància d'altres indrets més o menys pròxims que, segons la nostra apreciació, haurien merescut dur el nom del crebalòs, vam barallar la possibilitat que es tractara simplement d'una errada d'ubicació; però llavors vam reparar que, en el mas que s'aixeca als peus de la mola, uns homes recollien ametles, i ens hi vam dirigir amb la idea que ens confirmaren --o no-- les nostres impressions. Amb un resultat que cal qualificar, com a mínim, d'imprevist: sense cap vacil·lació, el més major dels llauradors ens va confirmar que la Roca del Crebalòs era un petit roquer al capdamunt d'una clapissa ("dalt d'aquell sargallar", ens va dir). Però en preguntar-li si coneixia el perquè del nom, ens ho va aclarir tot: ell no ho havia arribat a veure, però els seus avis li havien contat, sent ell un xiquet, que el crebalòs ("que és un ocell molt gran, com un voltor") feia servir aquella roca per deixar caure els ossos i trencar-los, en el que resulta ser un comportament característic de l'espècie. No era un niu, doncs, el que buscàvem, sinó un trencador; però no hi ha dubte de com d'apropiat és --o era-- el topònim a l'indret al qual s'aplica...

Si tot va bé, en uns mesos tractarem encara d'explorar alguns indrets de la zona que semblen especialment escaients per a haver albergat un niu de crebalòs: les seues característiques dejeccions --que s'anomenen "clarions" pel seu contingut en carbonat càlcic-- i la presència significativa de restes de teixits d'espart són elements distintius que perviuen durant molts anys i que han permès identificar, en altres zones de la Península Ibèrica, diversos nius històrics de l'espècie. Aquesta, però, serà una altra història, i ja veurem com acaba: potser, a més de recuperar la paraula, puguem recuperar algun dia alguna cosa més.



Va ser un autèntic luxe poder compartir la recerca de la 'Roca del Crebalòs' amb els amics Juan Jiménez i Juan Antonio Gómez, a més de Martí Surroca i les companyes del Centre de Recuperació de Fauna del Forn del Vidre; tots ells, d'aquestes coses, saben barbaritats, i és un plaer poder aprendre de la seua experiència. Quant al crebalòs, totes les dades --coherents amb el que ens va contar el nostre amable informador vora el Mas de la Serra d'en Porta-- situen la seua desaparició de les serres dels Ports i el Maestrat cap a finals del segle XIX, amb la qual cosa és molt probable que la seua memòria estiga també a punt de desaparèixer amb les últimes persones que, potser, van sentir parlar als seus avis d'aquell ocell grandot que deixava caure ossos per trencar-los...




diumenge, 14 setembre de 2014

Metacol·leccionisme




Fa uns mesos, quan vaig eixir a navegar en el Cap Prim II, li vaig parlar a Amadeu del meu interès pels gasteròpodes marins, dels quals em va dir que de tant en tant n'agafaven alguns en el bou. A Amadeu, que és persona complidora com la que més, no se li va oblidar el meu comentari, i fa unes setmanes em va fer arribar, mitjançant un amic comú, una bossa amb un grapat d'exemplars, que li agraïsc ben sincerament i que m'han mantingut distret durant uns dies. I no solament de caragols: a més d'algunes espècies d'aquest grup habituals en els fons mediterranis (com ara Galeodea rugosa, Ranella olearium o Buccinum humpreysianum), hi havia també unes quantes conquilles d'un interessant bivalve, anomenat cor de bou (Glossus humanus) per la innegable semblança de la seua closca amb aquest òrgan. També vaig encertar a reconèixer un exemplar complet de Gryphus vitreus, un braquiòpode abundant en els fons mediterranis però que mai no havia tingut a les meues mans, així com el que, a falta d'opinió millor fundada, he acabat identificant com Desmophyllum dianthus, un corall solitari propi d'aigües fredes que sorprèn per la delicadesa dels seus esquelets calcaris.





Però junt amb totes aquestes mostres de la rica biocenosi dels nostres fons marins, hi havia també uns quants exemplars d'una altra espècie de gasteròpode que, per la seua singularitat, no em resistisc a comentar. Els biòlegs l'anomenen Xenophora crispa, i és l'única representant mediterrània d'un petit grup de caragols marins --els Xenofòrids, etimològicament "portadors d'estranys"-- que han desenvolupat una curiosa estratègia per tal de passar desapercebuts: moltes de les espècies d'aquesta família cobreixen les seues conquilles amb petits objectes que recullen dels fons marins, com ara pedretes, fragments de corall i, sobretot, altres conquilles. Cada espècie sembla mostrar preferències per un o altre tipus de camuflament, de forma que hi ha algunes que tendeixen a cobrir-se sobretot amb petits còdols; d'altres, com la mateixa X. crispa, alterna aquests amb fragments de closques de bivalves, mentre que d'altres formes pròpies de mars tropicals (com ara X. pallidula) arriben a subjectar a la seua conquilla altres gasteròpodes, de vegades de grandàries remarcables, tot donant lloc a composicions realment espectaculars (i, de vegades, també sorprenents).



Xenophora crispa és una espècie relativament freqüent en la Mediterrània i, de fet, ja estava ben representada en la meua col·lecció. Però cada nou exemplar que s'hi incorpora representa ampliar aquella en el que, d'alguna forma, constitueix per si mateixa una petita col·lecció. Així que valdria a dir que les Xenophores, més col·leccionar-se, es metacol·leccionen...

Xenophora pallidula de la meua col·lecció, procedent de les Filipines, amb diverses espècies d'altres gasteròpodes --la majoria d'ells perfectament identificables-- enganxades a la conquilla.





Aquests últims dies he pensat sovint en els amics del Cap Prim II, i en molts altres amics i amigues de Dénia, de Xàbia i de tota la Marina, que han hagut de veure com el Montgó --una muntanya que m'estime especialment-- cremava una volta més. A falta de conèixer les causes, i de reclamar-ne les responsabilitats que pertoquen, tot el que queda és tractar d'aprendre --de nou-- del desastre, i posar les bases per a que aquest espai privilegiat recupere el més aviat possible els trets que el fan excepcional: sempre, sempre, venç el verd.

Imatge de Las Provincias



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...