"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 5 d’agost de 2018

Segona part


Superada, diria que dignament, aquesta setmana d'entremig un poc peculiar, reprenc per un parell de setmanes el que em queda de les vacances d'aquest estiu viatger, convençut de contradir una vegada més --es compleix, per cert, alguna volta?-- la coneguda dita castellana sobre la bondat de les segones parts. L'expectativa, almenys, així ho apunta: encara amb la maleta nepalesa a mig desfer, comence a omplir la motxilla escocesa que hauré de traginar al llom, els pròxims dies, al llarg de la West Highland Way. Canvie doncs, de nou i per un temps, de paisatges, amb magnífiques referències sobre la ruta d'aquells que l'han caminada abans, i amb la sensació de que per fi compliré una (altra) assignatura pendent, perquè feia ja molts anys que Escòcia --i no sols pels seus paisatges-- formava part de la meua llista irrenunciable de desitjos.

M'esperen uns quants dies, doncs, caminant entre Glasgow i Fort William (o, si ho preferiu, entre GlaschuAn Gearasdan), amb fermes intencions de pujar, si tot va bé, el Beinn Nibheis, i fins i tot d'allargar-ho un poc més, si les etapes es presten que creiem que si, per conèixer un poc millor les Terres Altes fora ja del traçat estricte del camí. D'això de la motxilla al llom, de les famoses midges i de la meua rovellada pràctica en caminades llargues, ja m'hi preocuparé, si de cas, quan corresponga; pel moment, en tinc prou amb la perspectiva de trepitjar, amb bons amics, sendes tantes voltes imaginades entre prats, llacs i torberes (i, per què no dir-ho, espere que amb un poc més de frescoreta, que tampoc anirà malament). Ja vos contaré, segur. Però mentre, que seguiu tenint un bon estiu, i ens veiem aviat; o, com sembla que diuen per allà, chì mi a dh'aithghearr thu.




Hi ha qui, segurament amb tot el trellat del món, dedica molt de temps, abans de viatjar, a llegir i documentar-se sobre tot allò que tinga a veure amb la seua destinació. Jo, abans, també ho feia, fins a extrems --ho reconec-- un poc excessius; però ja fa alguns anys què, no sé molt bé perquè, vaig decidir limitar al mínim imprescindible --mínim variable, en tot cas, segons les circumstàncies de cada cas i cada lloc-- la recerca d'informació prèvia a qualsevol viatge. En canvi, després de tornar, encara amb els records ben vius, solc dedicar molt de temps a buscar informació, a llegir i a pensar sobre allò que he vist i he sentit, i fins i tot a deixar-ho escrit, encara que només siga per recordar-m'ho d'ací un temps, ves també a saber perquè (o per a què). Ho estic fent amb el Nepal, on espere tornar --les muntanyes, ja sabeu-- més prompte que tard, i ho faré també amb Escòcia, amb tota probabilitat. I amb tota probabilitat, alguna cosa del que llisc, i del que pense, acabarà també ací; aquesta volta, almenys, no ho tindré difícil per posar-li música...






dijous, 2 d’agost de 2018

Més que muntanyes



Per a molts de nosaltres, Nepal és sinònim de muntanya: la presència preeminent de l'Himàlaia i els seus extensos i accidentats estreps condiciona profundament --i en gran mesura, amb raó-- la nostra imatge del país, fins el punt que, en evocar aquelles terres sense haver-les trepitjat mai, costa imaginar algun paisatge que no estiga marcat per l'abrupta topografia de la principal serralada del planeta i els seus majestuosos cims. Per això, quan preparàvem el viatge, em va sorprendre descobrir que, a desgrat del tòpic, una part substancial del sud del país correspon a terres baixes i planes, esguitades de prats, boscos i aiguamolls: és l'anomenat Terai, una extensa ecoregió compartida amb l'Índia i que s'estén, amb característiques similars, fins a Bhutan i Bangla Desh.

Marabú collgroc (Leptoptilos javanicus)
El Terai (i el Duars, nom amb que es coneix la seua prolongació cap a l'est) correspon en essència a un cinturó de terres al·luvials que voregen pel sud els últims estreps muntanyencs de l'Himàlaia, i que  enllacen al seu torn i cap a migjorn amb les extenses planures del Ganges i els seus afluents principals. Com del Terai, tampoc no havia sentit parlar mai de les diverses àrees protegides que, tant al Nepal com a la veïna Índia, han estat declarades per preservar aquests singulars ecosistemes subtropicals i les nombroses espècies de flora i fauna que alberguen. La possibilitat de visitar una d'aquestes àrees, el Parc Nacional de Chitwan, resultava doncs una temptació difícil de rebutjar, més encara després de saber que, entre els elements més rellevants del parc, hi ha espècies tan emblemàtiques i amenaçades com el tigre de Bengala, el leopard, el rinoceront indi o el gavial.


Amb una població estimada d'uns 120 exemplars (més de 150, si hom afegeix als 900 km2 de Chitwan les àrees de conservació adjacents de Parsa, encara al Nepal, i Valmiki, a l'altre costat de la frontera amb l'Índia), el tigre és, sense dubte, l'emblema del parc i també el seu principal reclam per als nombrosos visitants que s'hi apleguen cada any, tot i que la possibilitat d'albirar algun exemplar és, com a mínim, remota. Per a qui, com nosaltres, s'acosta a aquelles terres sense majors pretensions que conèixer-les ni que siga de forma necessàriament superficial, la troballa d'algun rinoceront fanguejant-se indolent en els aiguamolls, o la vista dels gavials --de totes les espècies abans esmentades, la més amenaçada de les que viuen en l'espai--  submergint-se veloçment en el corrent del riu Rapti, sol ser recompensa suficient. Rinoceronts i gavials concentren, de fet, molts dels esforços de conservació que --amb una voluntat admirable, però també, segons em va semblar, amb una evident limitació de mitjans-- es duen a terme des del Parc Nacional, per bé que amb èxit divers. Així, i mentre que els rinoceronts han experimentat una recuperació significativa d'ençà que es va començar a treballar en la seua conservació en la zona, els gavials constitueixen a hores d'ara una espècie en perill crític, amb menys de tres-cents exemplars en llibertat en tot el món; l'alliberament d'exemplars criats en captivitat en el centre creat amb aquesta finalitat a Chitwan el 1976 no ha donat, segons totes les dades, els resultats esperats.


De dalt a baix: gavial (Gavialis gangeticus) i rinoceront (Rhinoceros unicornis) a les vores del riu Rapti; bosc de sal (Shorea robusta); femella de cérvol porquí (Hyelaphus porcinus) entre l'alta pradera de Saccharum; cries de gavial al centre de cria en captivitat del parc nacional; i bosc tropical caducifoli en la ribera del riu. 


Però a banda dels passeigs pel riu i per la jungla dominada pels majestuosos arbres sal, el contacte, un poc ambivalent, amb els elefants criats en captivitat, o les innombrables oportunitats per gaudir de l'espectacle de les nombroses espècies d'aus que viuen a la zona, hi ha un aspecte de Chitwan --o, més pròpiament, de la seua àrea d'influència-- que no passa desapercebut, i menys a ulls d'un valencià: els omnipresents camps d'arròs, base de la dieta i de l'economia domèstica del poble tharu, ètnia majoritària en aquestes terres baixes a cavall entre l'Índia i el Nepal, sotmeses a inundacions recurrents i sovint catastròfiques. La relació entre els tharu --un poble notablement divers lingüísticament i culturalment però amb una marcada consciència identitària, reconegut a Nepal com una de les nacionalitats del país-- i el propi parc nacional no sempre ha estat senzilla. De fet, la creació de l'àrea protegida a principis dels anys de 1970 (i fins i tot abans, amb les primeres iniciatives per a protegir els rinoceronts i el seu hàbitat a partir de 1950) va implicar l'expulsió i la reubicació de diversos assentaments tharu que quedaven inclosos en els límits de l'espai, en un procés que, com malauradament sol ser habitual en casos comparables, no va prestar l'atenció deguda als drets i necessitats de la població afectada. A hores d'ara, però, em va semblar que els tharu accepten majoritàriament el parc nacional com una oportunitat --a través del desenvolupament turístic, no sempre tan ordenat com seria desitjable-- per a la millora de les seues precàries condicions de vida, com també per a donar a conèixer als visitants les seues peculiaritats com a poble diferenciat i la seua lluita per seguir sent-ho. Una qüestió, aquesta de la relació entre població i conservació, que va ocupar moltes de les nostres converses amb Babu, el nostre amable guia tharu, i que com és lògic m'interessa especialment tot i les evidents diferències entre les nostres realitats i els problemes amb els què ens hem d'enfrontar en un cas i en un altre: el fet que les nostres espècies protegides no es mengen a la gent representa, sense dubte, un notable avantatge.


Interaccions entre població i fauna en l'entorn de Chitwan entre 1998 i 2016, a partir de les dades d'aquest interessantíssim treball. Poca broma amb el tigre, però també amb els rinoceronts i els elefants...







dimarts, 31 de juliol de 2018

Setmana pont


O potser, atenent al cas, fóra millor dir-li antipont perquè, al remat, el que s'ha
esdevingut enguany ha estat que una setmana feinera -aquesta-- se m'ha quedat interposada entre les dues meitats de les vacances. Per necessitats del servei, bàsicament; però tot plegat tampoc m'ha vingut gens malament, tant per veure de tancar alguns assumptes que van quedar pendents abans de la primera tongada vacacional com, sobretot, per anar embastant-ne d'altres que caldrà mamprendre decididament quan s'acabe la segona.

El cas és que, encara en plena digestió de la garbera de sensacions que m'he portat des del Nepal, però amb la vista posada ja en una pròxima i imminent escapada (enguany m'ha quedat un estiu d'allò més viatger; carpe diem, que diuen, ara més que mai...) m'he trobat recuperant per uns dies la seguida quotidiana de matinades, telèfon i ordinadors. I mira, no sé si per l'efecte benèfic de les mitges vacances ja passades, o bé per la previsió de les mitges que em queden per passar, però he de dir que, si més no fins ara, la cosa està anant bastant bé. Ja veurem que en pense el divendres, que una setmana --sobretot, una com aquesta, de pont, o d'antipont-- pot donar per a molt. Per a bé, i per a mal.




El març d'enguany, mentre La línia es trobava en fase de pausa, em vaig assabentar de la mort de Lyam O'Flynn, mestre indiscutible de la gaita irlandesa i causa, en bona mesura, de la meua predilecció per les músiques tradicionals en general, i per l'anomenada "música celta" en particular. Valga, doncs, aquest "pont" (droichead), amb el meu admirat Mark Knopfler, com a record i homenatge. Per cert, la meua destinació de la setmana que ve té a veure alguna cosa amb Knopfler. I amb el verd. Ja vos contaré...






divendres, 27 de juliol de 2018

Nepal, un tast



Ha hagut, era inevitable, una mica de muntanya; poca i des de lluny, aquesta vegada, perquè així estava previst en un viatge que, tot i que ha donat per a molt, no podia arribar a tot, però que almenys m'ha servit per a entreveure des de la distància la corprenedora grandiositat de l'Himàlaia. I també un poc de selva, per allò de no deixar passar l'oportunitat de submergir-se, ni que fóra per damunt, en una altra mena de verds. Però sobretot, i m'haureu de perdonar els inevitables tòpics, hi ha hagut els colors, els sabors --picants, ai-- i els aromes, les històries i les creences, encara més fascinadores i sorprenents quan es veuen des de prop, les primeres pluges del monsó que acaba de començar, els arrossars omnipresents, els inconcebibles embussos de  trànsit de Katmandú, les ferides encara obertes del devastador terratrèmol del 2015, els palaus, els temples i els stupa. I, sobretot, totes les persones que, per damunt d'ètnies, castes i llengües --més de cent vint-i-cinc se'n parlen al país, ens deien-- et reben, sempre, amb un somriure i un nàmaste... Només ha estat un tast, i per això no podia arribar a tot; però aquests dies al Nepal, després de tants anys desitjant conèixer-lo, han donat per a molt. I a penes estic començant, ara, a copsar-ho.



Ja veieu: aquesta vegada, hi havia una bona raó per al silenci temporal de La línia. I, tot i que només ha esta una visió fugaç i necessàriament superficial del país i la seua gent, encara em costarà un temps digerir les sensacions, moltes, que m'he dut des d'allà. I si, espere poder tornar-hi, algun dia i no molt tard; i no només --que també-- per les muntanyes...





dimarts, 17 de juliol de 2018

Bany de verd




"Vaig anar als boscos perquè desitjava viure amb un únic propòsit: fer front, només, als fets essencials de la vida, i veure si era capaç d'aprendre tot allò que m'havia d'ensenyar. No volia descobrir, a l'hora de la mort, que ni tan sols no havia viscut". 
Henry David Thoreau, "Walden o la vida als boscos"

Menys ambiciós --pel moment-- que Thoreau, vaig anar als boscos només perquè em va semblar la millor opció per tornar a posar els peus a terra sense patir en excés la prevista calorada. Mentiria si diguera que no en feia, de calor, perquè en aquestes terres el ponent és el ponent t'hi fiques com t'hi fiques; però la diferència entre les estones que vaig haver d'eixir a sol obert, i la major part del matí, passat a l'ombra dels roures i les carrasques de la Font Roja, no admet comparació, o almenys a mi m'ho va semblar. Després dels banys de blau, tocava un bany de verd; sense misticismes innecessaris ni orientalismes que trobe un poc afectats, però igualment benèfic, estimulant i reparador. Potser perquè, en el fons, el Carrascal no és només un bosc, és el meu bosc: arbres amics, jardins de desigs, belles trobades...







dissabte, 14 de juliol de 2018

A viva mar


Hi ha les balenes, que han tornat un any més a deixar-se veure, ostensiblement de vegades, en les aigües properes al cap de Sant Antoni. I també les tortugues, quatre fins ara, al menys que sapiguem, en les costes valencianes, buscant una platja --pel moment sense èxit-- on deixar els seus ous. Hi ha, fins i tot, les fascinants caravel·les portugueses, fermes candidates a serp de l'estiu, i sobre les què convé deixar de banda exageracions i alarmismes: poden fer mal, això és cert, però no més que certes monarquies... És evident que hi ha coses que no van gens bé, i d'altres que van molt malament; però és com si la mar s'obstinara en recordar-nos que malgrat tot està encara ahí, guardant-nos la vida i la bellesa, potser esperant que recuperem el trellat. Tan de bo que siga així, i que no fem massa tard...




La imatge de dalt: senyals emeses per una de les tortugues que va tractar de pondre en una platja valenciana, marcada amb un radio-transmissor gràcies a l'eficaç acció de la xarxa d'avaraments, i que sembla haver recalat finalment a les costes d'Algèria. I quant a la resta: ja veieu que La línia ha recomençat, aquesta vegada, bastant marinera; no ha estat premeditat, i ja veurem com segueix perquè a més, des d'ahir, estic --estem-- de vacances. Però si segueix la calor, costarà un poc més tornar a la muntanya...




dimarts, 10 de juliol de 2018

Quan Columbretes va poder ser Parc Nacional


La meua última visita a Columbretes, de la què parlava ací mateix fa uns dies, va tindre, com les anteriors vegades en què m'hi vaig poder acostar, un motiu professional. Aquesta volta, però, no es tractava de censar cetacis o de fer una mà en el seguiment de la singular flora de les illes, sinó d'un assumpte de caràcter més aviat institucional: aquest 2018 es compleixen trenta anys d'ençà que la part emergida d'aquest espai excepcional va ser declarada Parc Natural, i per això, i per primera volta en tres dècades, la seua Junta de Protecció (l'òrgan de participació vinculat a l'espai, del qual formen part administracions, universitats, pescadors i ecologistes), que habitualment es reuneix a Castelló, s'hi va desplaçar per a celebrar la seua reunió a les instal·lacions del far de l'Illa Grossa.


La declaració, aquell ja llunyà 1988, de l'aleshores Parc Natural de les Illes Columbretes (a hores d'ara, i des de que va ser reclassificat el 1994, l'espai té la consideració de Reserva Natural), va representar, com saben bé totes les persones que van lluitar activament per aconseguir la seua protecció, una fita cabal que va marcar, afortunadament, el futur de les illes. Només cal recordar, en aquest sentit, que fins uns pocs anys abans de la seua protecció, el que a hores d'ara és reconegut com un dels espais naturals més rellevants de la Mediterrània occidental, havia patit els efectes devastadors de la pesca incontrolada i abusiva, i fins i tot era utilitzat com a camp de tir per a les pràctiques aèries i navals de l'Exèrcit Espanyol: feia ja alguns anys que entitats i administracions (incloent-hi, fins i tot, el mateix ICONA) havien manifestat la seua oposició a aquesta pràctica, però no va ser fins al 1982 que el Ministerio de Defensa es va comprometre, a instàncies d'una moció presentada uns mesos abans per la Diputació de Castelló, a acabar amb aquesta pràctica.

La figura del Parc Natural, però, no va ser però la primera opció escollida per a la protecció de l'àrea: paralitzades finalment les maniobres militars, i amb una pressió social creixent --amb un paper preeminent, entre d'altres, de la Colla Ecologista de Castelló-- per convertir les illes en un espai protegit que garantira la preservació dels seus valors naturals, científics i culturals, unes encara novelles Corts Valencianes van aprovar en Ple, el 17 d'octubre de 1984, una Proposició no de Llei, en la qual s'instava al Consell "perquè elabore un Projecte de Llei per a la declaració de parc nacional Martimo-Terrestre i l'establiment d'un règim especial de protecció al conjunt de les Illes Columbretes". Llavors com ara, el Parc Nacional representava la figura de protecció ambiental de major rang normatiu, reservada en el marc legal aplicable en aquell moment (la pionera Ley 15/1975, de espacios naturales protegidos), a espais declarats per Llei com a tals "por la existencia en los mismos de ecosistemas primigenios que no hayan sido sustancialmente alterados por la penetración, explotación y ocupación humana y donde las especies vegetales y animales, así como los lugares y las formaciones geomorfológicas, tengan un destacado interés cultural, educativo o recreativo o en los que existan paisajes naturales de gran belleza".



A partir de la proposició d'octubre de 1984, les mateixes Corts Valencianes van aprovar, el 7 de maig de 1986, una Proposició de Llei que va ser presentada, seguint el procediment establert, davant el Congrés dels Diputats, que va iniciar la seua tramitació a través de la seua discussió en la Comissió corresponent (la d'Industria, Obras Públicas y Servicios). I ací és on les intencions inicials de les institucions valencianes van començar a torçar-se: el Diario de Sesiones del Congrés dels Diputats recull, en el seu número corresponent al 22 de setembre de 1987 una interessant però feixuga discussió jurídica sobre l'abast de les competències estatals i autonòmiques en aquest àmbit --tema que serà recurrent en anys vinents en aquest i en altres àmbits comparables, i del que ja vaig dir alguna cosa fa temps en aquestes mateixes planes-- i que, al remat, va tindre com a resultat que allò que havia entrat al Parlament espanyol com una proposta concreta i ambiciosa de declaració d'un Parc Nacional Marítimo-Terrestre sota l'administració i la gestió de la Generalitat Valenciana, en sortira convertit en una descafeïnada norma, denominada formalment Ley 30/1987, de 18 de diciembre, de ordenación de las competencias del Estado para la protección del Archipiélago de las Islas Columbretes, i que es limita, en els seus cinc articles, a deixar més o menys clar que, pel que fa a l'àmbit terrestre (les 19 hectàrees emergides de les illes i illots de l'arxipèlag), la Generalitat podia exercir les competències de conservació del medi ambient que tenia atribuïdes per l'Estatut de 1982; però res de ficar-se en el medi marí --ni amb la pesca--, la regulació del qual quedava, a tots els efectes, en mans de l'Administración del Estado.

En tot cas, és cert que, si bé evitava aplicar a l'espai qualsevol figura jurídica de conservació ambiental, la Llei de 1987 establia un règim genèric de protecció per a l'arxipèlag (incloent-hi l'àrea marina circumdant), en declarar com a prohibida "toda actividad que directa o indirectamente pueda alterar los elementos y la dinámica de los ecosistemas existentes en el mismo, y en particular la integridad de su gea, fauna, flora, vegetación, aguas y atmósfera". Però també, i sobretot, va sentar les bases per a l'actual realitat jurídica de les Illes Columbretes en tant que espai (o espais) protegit(s), amb la concurrència de dues figures contigües de protecció segons es tracte de l'àmbit terrestre (la Reserva Natural de les Illes Columbretes, hereva del primitiu Parc Natural declarat per la Generalitat el 25 de gener de 1988), de competència autonòmica; i el marí, regulat pel Ministeri competent sota la figura d'una Reserva Marina d'Interès Pesquer declarada l'any 2008, la qual deroga i substitueix, al seu torn, la Reserva Marina declarada l'abril de 1990. Des de 1998, successius convenis de col·laboració entre totes dues administracions han permès dur a terme un règim raonablement eficaç de gestió coordinada en aspectes fonamentals com ara la vigilància dels espais o el manteniment de les instal·lacions existents en l'Illa Grossa.

Ignore per quina raó, després d'aquell primer intent frustrat i durant molt de temps, ni la Generalitat Valenciana ni el Govern de l'Estat van fer cap altre pas en el sentit de declarar un Parc Nacional de les Illes Columbretes que substituira i unificara els espais naturals abans esmentats. Intuisc, però, que a més de les qüestions d'índole competencial (no solament les relatives a la relació entre Estat i Comunitat Autònoma, sinó també dins mateix de totes dues administracions, entre departaments responsables de medi ambient i de pesca marítima), la necessària i sempre complicada regulació de l'activitat pesquera en la zona no va facilitar el camí. No va ser fins l'any 2002, quan les Illes ja havien afegit a les seues figures de protecció la inclusió en la Xarxa Natura 2000 i la designació com a Zona Especialment Protegida d'Importància per a la Mediterrània (ZEPIM), que l'aleshores Conselleria de Medi Ambient va tornar a proposar a l'Estat que reprenguera la iniciativa de declaració com a Parc Nacional. Però una volta més, tot i els pronunciaments polítics inicialment favorables, la proposta va xocar de nou amb dificultats tècniques i formals que paralitzaren altra vegada el procés; probablement, en aquest cas, a les dificultats ja esmentades cal afegir la declaració, per aquelles mateixes dates, del Parque Nacional de las Islas Atlánticas, amb valors naturals relativament comparables als de les Columbretes (i el segon parc nacional espanyol de caràcter maritimo-terrestre, després de l'Arxipèlag de Cabrera), el que va contribuir a refredar una volta més la iniciativa. L'últim intent de què tinc constància va tindre lloc el 2010, quan WWF, en el marc del projecte Indemares, va tornar a llançar una proposta que, en aquest ocasió, a penes va tindre cap repercussió.

Potser algun dia algun govern, d'ací o d'allà, reprendrà la vella idea i acabarem veient les Columbretes convertides en Parc Nacional. De mèrits, indubtablement, no li'n falten, per bé que ara com ara, i per la meua part, no m'acabe de decidir entre els avantatges i els inconvenients d'aquesta possibilitat, si més no en tant que el confús i obsolet marc competencial en la matèria no siga objecte d'una profunda revisió, o bé siga directament substituït per un altre; ja m'ho pensaré bé, si fóra el cas. Allò important, en última instància, és seguir treballant per aconseguir que, més prompte que tard, algunes amenaces que encara se cerneixen avui dia sobre la nostra mar ens resulten tan inconcebibles com la imatge d'uns avions disparant les seues bombes sobre el Carallot.




D'acord, reconec que, en dates com aquestes i amb la basca que està caient, potser no he triat un tema massa digerible per escriure aquesta vesprada. Però ja sabeu que, quan se'm clava una cosa en el cap, em costa deixar-la córrer fins que l'aboque, així que deixeu-me que tracte de torcar-ho (un poc) amb una imatge que voldria un poc més refrescant: la silueta del Penyagolosa alçant-se sobre els colls del Desert, una de les senyes que feien servir els mariners per orientar-se i trobar els rumbs i les pesqueres.