"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 19 d’octubre de 2018

Caminar per aprendre



Hi ha voltes, sobretot quan recórrec sendes ja conegudes, que puc limitar-me simplement a deixar volar el cap i els pensaments, pràctica innegablement benèfica i de provada utilitat per a amainar tràfecs i capficaments. Però allò més habitual, quan em pose a caminar, és que procure mantenir oberts tots els sentits a allò que m'envolta, perquè fins i tot les sendes més familiars tenen sempre algun aspecte, algun detall que ens havia passat desapercebut abans. Per això, quan torne a casa després d'una d'aquestes caminades, quasi sempre ho faig amb la motxilla ben carregada de preguntes --quina era aquella planta? com es dirà aquell turó? de què viurien en aquell mas al mig del no-res?-- que, amb freqüència, em mantindran ocupat, entre llibres i webs, però també amb amics que en saben infinitament més que jo, de vegades fins molt després que s'hagen esvaït els últims cruiximents a les cames. En gran mesura, ja ho he dit altres vegades, és d'això del que s'alimenten aquestes planes: no del camí en sí, de la fita a seguir o la cruïlla que cal prendre en cada moment, sinó de les preguntes amb les que em tope a la seua vora, i també d'alguna resposta si és que per ventura, entre llibres, webs i amics, encerte a trobar-la.


Han passat ja dos mesos d'ençà que vam anar a Escòcia, principalment per tal de recórrer la West Highland Way, i encara estic, de fet, traient preguntes del fons de la motxilla. Moltes d'elles tenen a veure amb la història, la natura, les llengües i el paisatge, que ja sabeu que són assumptes que en general em resulten fascinants i que em desperten, per això, l'interès i la curiositat. Però en aquesta ocasió, i sense deixar de banda aquestes qüestions --que han donat i encara donaran per a molt, perquè aquelles terres s'hi presten-- m'he trobat també preguntant-me per altres curiositats i interessos que, si bé venien ja esbossats des de casa, han acabat prenent forma a força de caminar. I potser diria que mai millor dit, perquè una de les coses de les què parle eren precisament els propis camins, començant com sembla lògic per aquell que ens va dur fins allà.

La West Highland Way és un dels vint-i-nou recorreguts escocesos que a hores d'ara formen part dels denominats Scotland's Great Trails (SGT), camins equivalents als nostres senders de gran recorregut, amb una distància mínima de 40 quilòmetres i promoguts per l'administració ambiental escocesa (l'Scotland Natural Heritage), tot i que poden ser gestionats per altres entitats públiques o privades. Els SGT només són, en tot cas, un tipus més entre les nombroses categories i classificacions --ja sabeu que els escocesos semblen ser també grans amants de fer llistes-- de recorreguts existents al país, els quals formen en conjunt una densa xarxa de camins i senders de tota classe, longitud i dificultat, i als qual es dediquen notables esforços per tal de mantindre'ls, inventariar-los i divulgar-los. A poc que navegueu per la xarxa, trobareu una gran quantitat d'informació sobre aquesta qüestió, tant a partir de pàgines oficials com de diversos col·lectius que s'hi dediquen, i que no detallaré ací per no acabar de convèncer-vos, si és que encara cal, de que teniu coses millor que fer que seguir llegint açò; segur que, si n'esteu interessats, sabreu trobar allò que busqueu.



Torne, doncs, al camí, i només --si més no per ara-- per afegir un parell més de consideracions: la primera, si m'ho permeteu, és que la West Highland Way va ser creada gràcies a la visió i la perseverança de Tom Hunter, treballador del ferrocarril escocès i gran aficionat al senderisme, el qual, citant una de les necrològiques publicades arran de la seua mort el 2016, "was a visionary who saw the potential of long distance walking paths, to protect the environment and prevent over development of the countryside"; en aquesta altra nota podeu trobar algunes referències biogràfiques més de qui degué ser, sense dubte, una persona excepcional que va poder arribar a veure com el seu somni, basat en la recuperació d'antics camins militars, assegadors i rutes per a diligència i recorregut a hores d'ara per molts milers de persones cada any, s'inaugurava finalment el 1980. I la segona, ja esbossada en l'anterior: tal i com Hunter va percebre, els camins són un element clau per a protegir el medi ambient, però també poden constituir una peça vital en les estratègies de desenvolupament rural i de lluita contra el despoblament, i només cal recórrer la WHW per confirmar-ho: desenes de negocis locals (molts d'ells recolzats pels fons europeus FEDER i FEADER) han crescut al voltant de la ruta i generen una activitat econòmica que ha reviscolat les zones per les quals transcorre. Probablement, iniciatives com aquesta tenen molt a veure amb que Escòcia siga, ara com ara, un dels comptats exemples, en el context europeu, de territoris en els que la inversió de fons comunitaris ha tingut un efecte real per revertir les problemàtiques del món rural. La gestió de la ruta, per cert, correspon al denominat West Highland Way Management Group (WHWMG), del qual formen part els consells (councils) de West Dunbartonshire, Stirling, Argyll and Bute i Highland, a més de l'autoritat del Parc Nacional de Loch Lomond and The Trossachs.


Idees, doncs, preguntes (i algunes respostes) nascudes ara fa ja dos mesos, mentre anàvem superant etapa a etapa els paisatges excepcionals que van commoure al visionari Tom Hunter, i que va bé travessar perquè caminant sempre s'aprèn. Però només, estic convençut, quan allò que es camina és capaç d'emocionar-nos. Sort que a mi, això d'emocionar-me, tampoc és que em coste massa...


Punts d'inici i de final de la West Highland Way. La resta de les fotos (tret de la primera) estan ordenades, si fa no fa, seguint el recorregut de les etapes, des de l'inici en Milngavie (Muileann-Gaidh) fins al final en Fort William (An Gearasdan). Ja veieu que, fidel --no sé molt bé perquè, francament-- als meus principis, seguisc sense parlar del camí pròpiament dit, tot i que espere que les imatges parlen per elles mateixes. Pel demés, no puc per menys que demanar disculpes per seguir perpetrant entrades com aquesta, quan encara no he dit (quasi) res no ja dels paisatges, sinó tampoc de les midges, el whisky, el haggis o la gent, sobretot de la gent. Potser és perquè sé que, de tot això que em va emocionar, no hi ha perill que me n'oblide i que podré escriure-ho quan vulga; altra cosa és que, llavors, quedeu algú per ahi fora amb ànims per llegir-ho... En tot cas, i per si de cas, descanseu, alerta amb la pluja, i bon cap de setmana!






diumenge, 14 d’octubre de 2018

L'endemà (relats conjunts)


Briton Rivière, 1890, Daniel's Answer to the King


--Però cari, no et poses així, t'assegure que és cert... hi havia la fossa, i el lleons, que no sé que li va agafar al rei Darius, pregunta-li-ho a ell...

--Ha! Tu et penses que jo em mame el dit, pocavergonya, malparit, faldiller... Així que el senyoret passa la nit fora de casa, que menuda tabola t'hauràs corregut, calavera, i no se li acut millor excusa que aquesta barbaritat, quina barra, com si jo fos idiota, ai senyor, el que em toca aguantar... Que l'han tingut tota la nit tancat amb lleons, diu, i m'apareix de bon matí sense un arrap i encara vol que m'ho crega, el torracollons... Però tu que t'has pensat, que estic bleda o que? Borinot, desgraciat! I el teu amigot Darius, un altre que tal, vaja dos perdularis...  I amb qui ha estat la gresca, aquesta vegada? Amb la bagassa de Babilònia? O una altra volta amb la casta Susanna? Casta, diu, la bandarra, com si no la coneguera jo...

--De veres que no, que va ser Yavhè, que em va salvar...

--A Yavhè no el fiques pel mig, carallot, descastat! Ai, si hagués fet cas a ma mare... "No et cases amb un profeta, filla, que són tots uns ganduls i uns bufanúvols; busca't un bon sàtrapa i no et faltarà de res". Quanta raó tenia, la pobra...




Després de molt de temps, torne a participar en els relats conjunts, en aquesta ocasió sobre allò de Daniel i el lleons amansits. Ja ho diuen, que ningú no és profeta a sa casa...




divendres, 12 d’octubre de 2018

Opcions


De Bocairent m'agrada tot. Bé, potser l'herbero, irreprotxable pel demés quant als preceptius  ingredients vegetals, els queda un poc massa dolç per a les meues preferències. Però aquest detall, d'abast limitat però que m'ha semblat oportú ressenyar perquè és de gustos personals d'allò de que parlem, queda de sobres compensat per tots els mèrits, valors i belleses que es concentren en el poble i els seus entorns més immediats. La mateixa vila, sense anar més lluny, tenaçment arraïmada en el turó que en temps coronava un castell i que ara culmina el campanar, i que en aparença i segons des d'on es mire poc ha canviat des dels temps en què Mossèn Cavanilles va voler deixar plasmada, en lletra i en estampa, la seua "hermosa vista". O els nombrosos i remarcables testimonis de la seua llarga història --d'arrels com a mínim romanes si hom até a l'origen més que probablement llatí del seu topònim-- entre els quals, i per mèrits propis, és imprescindible fer esment de les cèlebres Covetes dels Moros, un dels diversos exemples de les construccions excavades en roca que sovintegen en el terme, les quals en el seu dia van voler atribuir-se a vagues utilitats monàstiques però que a hores d'ara s'interpreten com a graners col·lectius d'origen berber, explicació que pot semblar prosaica però que trobe, potser precisament per això, no solament sòlida sinó també singularment evocadora.


Mariolenc com el que més, i potser encara més, la serra mostra a Bocairent, punt de partida idoni per a recórrer-la, una de les seues cares més conegudes i característiques, molt menys feréstega i accidentada que altres de fama merescuda, però excepcionalment rica, encara i malgrat tot, en verds i en aigües, pròdiga en fites remarcables --ja siguen humanes, naturals o les dues coses-- i travessada per sendes antigues i de bona petjada, d'aquelles que es fan estimar pels qui estimen caminar. Per això gosaria dir, amb totes les prevencions que corresponguen, que la major part de la gent que s'hi acosta a Bocairent en busca de paisatges muntanyencs, ho fa pensant quasi sempre en Mariola, i no seré jo qui diga que no els falten bones raons per a que siga així. Però és el cas que, de Bocairent estant i si de caminar es tracta, Mariola és només una de les opcions, i segons per a quines coses --parlem, no ho oblidem, de mèrits subjectius i de gustos personals, i qualsevol intent de generalitzar-los és sempre arriscat i un punt petulant-- no ha de ser necessàriament la millor. Posem que, ja siga per qualsevol mena de predisposició general o bé perquè el dia, l'estació o els ànims vos ho reclamen, vos estimeu més mineral que vegetal, barrancs que cims o molíns que masos. Doncs bé, també Bocairent vos en dóna l'opció, i no és gens rebutjable: al nord del poble, formant part de l'una extensa alineació muntanyenca de nom mutable i altituds modestes, la qual s'estén pràcticament sense solució de continuïtat des de Benicadell fins a Villena, s'alcen un seguit de tossals i moles, profundament excavats per barrancs i aigüeres, que en conjunt configuren un agrest paisatge la fragositat del qual es veu accentuada per la petjada dels focs, l'últim d'ells --el setembre de 2010-- encara dolorosament present pertot arreu.

Ja sabeu que, per decisió conscient i vull creure que justificada, no és aquest el lloc més adient per cercar referències concretes sobre sendes i caminades, que ja hi ha qui fa això i ho fa molt millor, per traça i per tracks. Però si heu arribat fins ací, trobe just fer-vos-en almenys cinc cèntims del que a mi m'agrada, que podria ser: eixiu de la vila pel pont de Darrere, seguint el preciós Camí Vell d'Ontinyent, fins que poc després de l'ermita de Sant Antoni Abad, el deixareu per agafar una senda, part del PRV 122, que davalla, sovint excavada directament en la roca, el Barranc de la Fos. Seguireu el congost del barranc, esguitat d'antics molins, fins que sense pèrdua possible arribareu fins a la font del Barranc dels Tarongers i des d'ella, rebutjant --o no-- allargar-se fins a l'immediat i concorregut Pou Clar d'Ontinyent, haureu de remuntar, per la coneguda i ben traçada Senda dels Enginyers, el barranc de la Penya Roja fins al Pla del Quincaller, on una àmplia pista que discorre per l'alt de la serra vos durà, entre paisatges oberts, fins a l'enlairada i encisadora ermita del Sant Crist, a tocar ja del poble i del punt de partida.


Després de bastant temps sense acostar-m'hi, fa un parell de setmanes vaig tornar a fer aquest camí amb una colla d'amics del grup de muntanya que, deu anys després i malgrat tot, seguim mantenint (relativament) actiu a la faena; tot i que a poc a poc va adquirint la fama que des del meu punt de vista mereix, molts d'ells no havien estat mai al poble, i cap no havia caminat mai per aquestes sendes. Quant a mi, a més de constatar que hi ha voltes que l'estiuet de Sant Miquel mereix el seu nom a bastament, la caminada em va servir per refermar-me en la meua opinió sobre Bocairent, els seus mèrits, valors i belleses; opinió que, tot s'ha de dir, no és compartida pels meus acompanyants: a ells, sí que els va agradar l'herbero.






Va caure setembre com un codony madur, i va caient octubre com, no sé, com una magrana madura? Siga com siga: les setmanes passen rapidíssimes, els tràfecs a la feina, d'ençà que vaig tornar a la feina, semblen haver-se multiplicat --potser és només cansament acumulat, però també pot ser que siga allò que pertoca a aquestes altures de l'any i la legislatura-- i els ànims, tot s'ha de dir, no sempre acompanyen, perquè per cada problema que es resol n'apareixen tres pendents de resoldre, i un voldria estar acabant coses quan té la sensació que a penes ha tingut temps de començar-les. Però potser el pitjor és constatar com, malgrat ser plenament conscient de la futilitat d'aquestes preocupacions --massa senyals, malauradament, segueixen demostrant-ho-- seguim caient una volta i una altra en el mateix parany i descuidant allò realment important... La teoria està clara, doncs; seguirem provant de dur-la a la pràctica: dels codonys farem codonyat; de les magranes... doncs el que siga. Bon cap de setmana!





dimarts, 9 d’octubre de 2018

En la pell i la batalla



Perquè era verda i encara pot ser verda.
Perquè és la veu dels morts que l'estimaren.
Perquè era una i encara pot ser una.
Perquè és cançó d'un mar sense memòria.
Perquè era clara i neta i no sabia
dir paraules de parla estrangera.
Perquè és batec a les goles incendiades.
Perquè era nostra i encara pot ser nostra.
Perquè és un cor que agonitza entre cadenes.
Perquè era blat i gavina en el matí.
Perquè ens la volen morir com si fos núvol.
Perquè encara naix fills amb l'alegria
de saber-se-la en la pell i la batalla.

Marc Granell, "Terra lliure"



"València era guanyada, s'havia perdut Balànsiya", podria dir-se, estrafent al mestre Saramago, d'aquell 9 d'octubre de fa set-cents vuitanta anys. Nosaltres vam quedar, per atzar de la Història, del costat dels vencedors, i per això en férem, d'aquell fet, símbol i Diada. Valga, doncs, com a tal, i com a tal l'agafe; però no per mirar cap al passat, sinó per seguir bastint un futur que encara hui se'ns nega: ens la volen morir com si fos núvol, però encara és nostra, malgrat tot, en la pell i la batalla... Visca la terra, i feliç 9 d'Octubre!



Conserve, com una relíquia, alguns d'aquells mítics cartells d'Andreu Alfaro --com aquest de més amunt-- que feia servir Acció Cultural del País Valencià, diria que cap a finals dels anys de 1980, per convocar els actes del 9 d'Octubre. D'acord, podria haver-ne tingut més cura; però és el cas que, tot i que un poc esvaïts i amb alguns esvorancs, han sobreviscut als anys i les mudances. Com allò en el que crec, si fa no fa...





dimarts, 4 de setembre de 2018

La clau al pany (homenatge a Estellés)


Imatge de la xarxa
Comença setembre, i ho fa un any més, a molts pobles del País i també, modestament, ací, amb un record al poeta, nascut a Burjassot tal dia com hui fa noranta-quatre anys. Amb poc temps enguany --m'haureu de perdonar-- per a bastir una proposta més original o elaborada, però havent descartat, després de revisitar-les, moltes altres versions disponibles, perquè ningú va cantar a Estellés, ni probablement mai no ho farà, com ho va fer l'Ovidi, a qui de nou, també, m'aclame. Seràs l'ocell, i seràs la bandera...







dilluns, 3 de setembre de 2018

Munros i marilyns


A hores d'ara, al Regne Unit, una muntanya (mountain) és una elevació del terreny que supera els dos-mil peus (sis-cents deu metres) d'altitud sobre el nivell del mar. Tot el que queda per baix d'aquest límit arbitrari s'englobaria dins l'ampli i difús concepte de hill (turó, tossal). No sempre ha estat així, però: històricament, i fins ben avançant el segle XX, els geògrafs i cartògrafs britànics feien servir un límit de mil peus (recordeu l'entranyable "El inglés que subió una colina y bajo una montaña") per a diferenciar una muntanya del que no ho era, i encara avui, la definició legal d'aquesta --rellevant, per exemple, a efectes de definir les open access land, terres d'accès lliure per a activitats com el senderisme, l'observació d'aus o l'escalada-- varia lleugerament en situar la fita en els sis-cents metres redons. Però per pràctica que puga resultar aquesta senzilla classificació per a certes coses, hi ha àmbits, com ara el muntanyisme, per als quals resulta clarament insuficient, atès que no té en compte altres aspectes significatius, com ara l'eventual presència de diversos cims d'altituds diferents en una mateixa elevació, o --sobretot-- la prominència d'aquesta, la qual determina la seua rellevància orogràfica real més enllà de la seua altitud absoluta (i de que, oficialment, calga anomenar-la muntanya o turó, per tant).

Per aquesta raó, els muntanyencs i excursionistes britànics --i molt particularment els escocesos, on es concentren les elevacions més rellevants de tota la Gran Bretanya-- fan servir, des de fa temps, diverses llistes alternatives de cims, la més popular de les quals és la dels anomenats munros: un munro és, per definició, una muntanya escocesa de tres-mil peus (nou-cents catorze metres) d'altitud. La primera llista d'aquestes muntanyes va ser compilada el 1891 per Sir Hugh Munro, a qui li deuen el nom, i a hores d'ara n'hi ha inventariats 282, als cims principals dels quals cal afegir encara 227 cims (munro tops) secundaris o associats. A la resta de les illes Britàniques (incloent Irlanda), hi ha 34 cims que compleixen aquest mateix criteri d'altitud, i són coneguts significativament com a furths ("de fora").


Les llistes, però, no acaben ací: si hom aplica al registre de cims principals i secundaris dels munros (509 en total) un criteri de prominència mínima de trenta metres, queden reduïts als 442 murdos actualment inclosos en la llista corresponent. I la cosa, a mesura que anem descendint en altitud, encara es complica més: només a Escòcia --a Anglaterra i a Gal·les hom fa servir altres denominacions i criteris de classificació--, hi ha llistes dels denominats donalds (cims de més de dos-mil peus amb una prominència mínima de 30 metres), grahams (entre dos-mil i dos-mil quatre-cents noranta-nou peus i cent cinquanta metres de prominència) i corbetts (entre dos-mil cinc-cents i tres-mil peus i cinc-cents metres de prominència), als quals caldria encara afegir els denominats marilyns, batejats així irònicament per contrast amb els munro (que sona com a Monroe), i que corresponen a qualsevol turó, a totes les illes Britàniques, que supere els cent-cinquanta metres de prominència amb independència de la seua altitud absoluta, i que per tant inclou la major part de les categories anteriors. Tret d'aquest últim cas --i dels murdos, que no he sabut trobar d'on procedeixen-- els noms que s'apliquen a cada categoria de cim solen corresposdre a aquells que els van proposar per primera vegada. Podeu trobar una visió sintètica d'aquestes i d'altres categories en aquest treball d'Alan Dawson, prolífic hill-lister i responsable de moltes d'elles i de la seua compilació.

La veritat és que, de quasi totes aquestes coses (i de la curiosa i interessant pràctica del hill bagging, origen i justificació de moltes de les llistes esmentades, que mereix una pensada més calmada i segurament algun comentari més avant) m'he anat assabentant després de tornar d'Escòcia. Quan hi vam anar, amb la idea de pujar al Beinn Nibheis, sabíem que amb els seus 1.344 metres era el cim més alt de Gran Bretanya; que, en conseqüència, era també el munro més alt, que d'això si que n'havíem llegit alguna cosa, i que s'aixecava abruptament, pràcticament des del nivell del mar, en la serralada dels Grampians, la principal del país. També havíem vist alguna cosa sobre els detalls de la seua ascensió, molt popular i concorreguda  però exigent pels desnivells continus, i fins i tot perillosa, especialment a l'hivern. Tot el qual, val a dir, vam poder confirmar-ho sobre el terreny: molta gent, molta d'ella visiblement poc preparada, per la ruta que vam escollir, la més coneguda i senzilla, denominada pony track, un camí ample i ben marcat, empedrat a trams, que remunta la serra pel seu vessant est des del centre de visitants situat als seus peus. Des d'allí, després de vorejar la valleta penjada que ocupa el Lochan Meall an t-Suidhei, segueix ascendint quasi sense cap descans fins al cim, el qual trobàrem, com sol ser habitual, cobert per una densa i empipadora boira mulladora (vaig trobar molt a faltar les meues ulleres de pantalla...) impulsada per un vent fort i fred que va requerir tota la roba extra que duiem per si de cas, i que ens va fer pensar en com deu ser afrontar-ne el cim --que recorda més, per aspecte i condicions, a un tres-mil de Sierra Nevada o dels Pirineus que a les muntanyes d'altitud comparable a les què estem habituats a la nostra latitud-- al ple de l'hivern. Llàstima de les vistes, que diuen que són magnífiques.


Al remat, la pujada al Beinn Nibheis va ser un colofó magnífic als dies que vam dedicar a recórrer la West Highlands Way, sobre la qual em deixe pendent parlar-ne en una altra ocasió, i de la que d'alguna forma representa una prolongació natural; si més no, per als que encara tenim la mania de pujar als cims, fins i tot als més modestos, només --com deia Lionel Terray-- perquè estan ahí. Encara que no es vegen, ni deixen veure el que es veu des d'ells.




En representar el cim culminant de les Illes Britàniques, l'ascensió al Nevis, la muntanya del trò de les antigues mitologies cèltiques, té encara hui una marcada significació simbòlica que explica que es tracte d'una de les muntanyes més freqüentades tant d'Escòcia com de tot el Regne Unit. De fet, entre 1895 i 1916 el cim d'aquest antiquissim volcà devonià va albergar un hotel, ara en ruïnes, que va aprofitar en part les edificacions d'un observatori meteorològic bastit uns anys abans. A més, el cim representa un punt de trobada rellevant per a nombroses entitats --com ara la fundació del Celtic de Glasgow, que s'hi aplega cada any-- i ha donat lloc a no poques ascensions peculiars, que han acabat duent a la màxima altura de la muntanya objectes tan estrambòtics com barrils de cervesa, un òrgan o, fins i tot, un automòbil Ford-T que, després de cinc dies de recorregut des de Fort Williams, va assolir el cim el 1911 per a fer propaganda del model. El vídeo del descens, recentment recuperat i que podeu veure ací, no té pèrdua; després diuen dels publicitaris d'ara... 

Dalt, reproducció en bronze, front al museu de Fort William, del Ford T que Henry Alexander Jr, venedor de cotxes d'Edimburg, va conduir fins al cim de la muntanya. Baix, imatge de hui mateix del Beinn Nibheis des de l'una webcam; ja podria haver estat així quan hi pujàrem...