"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 19 de febrer de 2017

Mapa i mappa


Sempre he pensat que trobar els noms amb els que batejar els més de quinze-mil tàxons, entre gèneres i espècies, que Linné va descriure en la seua vasta obra sistemàtica, degué representar per al genial científic suec un esforç d'imaginació molt considerable. Molts d'aquests noms tenen el seu origen en obres gregues i llatines --no necessàriament relacionades amb la història natural-- de les quals Linné era un profund coneixedor. Els noms dedicats a altres científics i naturalistes són també relativament freqüents, i tampoc no falten els derivats de termes populars procedents de moltes llengües europees o de l'àrab. Sovint, però, els noms escollits per Linné demostren la seua prodigiosa capacitat d'observació, com també i en ocasions un peculiar sentit de l'humor: convindreu, a la vista del seu particular disseny, que designar aquesta conquilla com a Cypraea (a hores d'ara, Leporicypraea) mappa sembla d'allò més escaient.




Fins fa uns anys, els taxonomistes, com el propi Linné, feien servir de forma quasi exclusiva les diferències morfològiques (de vegades subtils) per justificar la separació entre unes espècies i unes altres. Prenent com a base aquest criteri, Leporicypraea mappa es considerava com una única espècie, relativament comuna i estesa per la pràctica totalitat dels oceans Índic i Pacífic des de sud-Àfrica fins a Polinèsia, per bé que diferenciada en diverses varietats més o menys locals i no sempre fàcilment distingibles entre elles. Però en els últims anys, la generalització de l'ús de les tècniques moleculars i genètiques, en aquest com en altres grups d'éssers vius, ha modificat profundament els criteris taxonòmics que s'hi apliquen: de vegades, formes morfològicament dispars no mostren diferències genètiques significatives que justifiquen la seua consideració com a tàxons distints. En altres casos, però, es produeix la situació inversa, i poblacions difícils de distingir només pels seus trets morfològics mostren entre elles distàncies genètiques notables (explicables, per exemple, per l'existència de barreres físiques, ecològiques o de comportament que limiten l'encreuament recíproc entre elles). En aquest cas, cadascuna d'aquestes poblacions genèticament diferenciades és considerada com una unitat evolutivament significativa (ESU, per les seues sigles en anglès) i passa a merèixer una consideració taxonòmica especial.

Leporicypraea mappa representa un bon exemple d'aquesta última situació: d'ençà que el biòleg nord-americà Christopher Meyer va començar, a finals dels anys 1990, els seus estudis genètics en cipreids, la que antigament es tenia per una única espècie ha experimentat diverses reinterpretacions taxonòmiques, que l'han duta --pel moment-- a ser disgregada en fins a nou tàxons diferents agrupats, al seu torn i segons els autors, en quatre o cinc espècies distintes: L. geographica, indopacífica (i dins de la qual hi ha qui diferencia algunes poblacions del Pacífic, que consideren una altra espècie denominada L. rewa); L. rosea, pròpia de les costes de l'est d'Africa; L. mappa en sentit estricte, que sembla centrada en les Filipines i la seua rodalia; i L. viridis, que s'esten des de Nova Caledònia fins a la Polinèsia. Un esquema que encaixa bé amb les dades genètiques disponibles, i que s'adiu amb les hipòtesis sobre l'evolució del grup.




Dalt, a l'esquerra, ,L. viridis subsp viridis. A la dreta L. mappa s.s. Baix, a l'esquerra, L. rosea subsp rosea. A la dreta, L. viridis subsp admirabilis. Com pot comprovar-se, la distinció morfològica entre elles no sempre és senzilla. 


Tard o d'hora, les vicissituds taxonòmiques que afecten a les Leporicypraea --i a altres grups-- tenen un reflex inevitable en les meues calaixeres i les seues etiquetes: la publicació d'una nova monografia representa revisar tots els exemplars de la col·lecció per veure si s'adapten millor o pitjor a les últimes propostes, ben entès que, com és evident, no compte amb la possibilitat d'analitzar genèticament els meus exemplars i que m'he de guiar per la procedència atribuïda a cadascun d'ells i, si fóra el cas, pels eventuals matisos morfològics --color i dibuix del disseny, forma de la conquilla, etc-- que permetrien diferenciar-los. Hi ha, però, altres trets que, sense deixar de ser morfològics, resulten  si més no curiosos quan es fan servir per a diferenciar unes formes d'unes altres: recentment, dos especialistes en el gènere (Felix Lorenz i Randy Bridges) han reparat en el fet que, a diferència del que passa amb la resta de les formes de L. rosea, els exemplars procedents de les illes de Maurici i la Reunió no reaccionen a la llum ultraviolada; com que aquesta propietat depen de la presència de determinades proteïnes en la conquilla i, per tant, estaria determinada genèticament, n'han descrit per a la població de les Mascarenyes la subespècie ultraviola. La qual cosa ha tingut com a conseqüència, a banda d'un notable increment en el preu dels exemplars d'aquesta procedència, que haja hagut d'afegir, a la lupa i als llibres que constitueixen el meu equip habitual d'identificació, una petita làmpada de llum ultraviolada. I que l'antiga, comuna i intranscendent L. mappa haja esdevingut un dels tàxons més interessants per als estudiosos i els col·leccionistes; potser Linné ja en sospitava alguna cosa, perquè ara mateix diria que fa falta un mapa per a navegar per la procel·losa i canviant taxonomia de les mappa.

Imatge amb llum ultraviolada de L. rosea subsp aliwalensis (sud-Àfrica), amb la seua fluorescència roja característica a aquesta longitud d'ona, i L. rosea subsp ultraviola (Maurici), que no mostra cap reacció, 







dissabte, 18 de febrer de 2017

Seta




El blanc de la neu ha deixat pas, tot just un mes després, al blanc dels ametlers que acaben de florir. Blanc sobre blanc, llavors i ara, per les blanques llicorelles que el riu de Seta deixa al descobert en el seu curt recorregut, i sobre les que han anat bastint-se pobles, camins i bancals. Podria ser, per això i amb propietat, una (altra) vall blanca; però tampoc no li va malament l'apel·latiu de reclosa ("saepta"), d'on el mestre Coromines fa derivar el nom amb que a hores d'ara la coneixem, i amb el que la van conèixer abans moriscos i mallorquins. Hi tornaré, en unes setmanes, quan el blanc dels ametlers --esguits de blanc, perquè en aquestes terres, l'ametler és quasi sempre un arbre de vora, o bé comparteix l'espai amb les verdes oliveres-- haurà deixat pas al rosa esplendorós de les bresquilleres. Però hi ha dies que el cos demana serra, i d'altres que demana vall; hui, quan he eixit de casa camí de la Serrella, em pensava que seria dels primers, però al remat ha pogut més la Vall de Seta, blanca i tancada, preciosa sempre.





Triar serra o vall per caminar no és, només, qüestió de costeres: en aquestes terres abruptes, trescar per l'"ager" --la "ruralia" de l'enyorat Joan Pellicer, de la desaparició del qual s'acaben de complir deu anys-- pot arribar a ser tan exigent com fer-ho pel "saltus". Sobre tot, quan l'ager en qüestió està solcat per rierols i barrancs profundament encaixats, i els senders que el recorren acusen els més de 1.000 litres per metre quadrat que s'han arreplegat a la zona entre novembre de 2016 i gener de 2017: demà serà dia de cruixidures, i he eixit de fang fins a les celles; però ha pagat la pena...





divendres, 10 de febrer de 2017

Ocells d'hivern




Està el fred, per suposat. I sovint el vent, i aquelles vistes tan clares i obertes que solen acompanyar-lo. Fins i tot, de tant en tant, està la neu. I després, estan també ells, i les seus corredisses entre les penyes espigolant les molles que deixen els excursionistes. Diuen els qui ho entenen que no se sap encara molt bé d'on venen ni on se'n van, i hi ha qui porta ja molts anys tractant de saber més dels seus secrets. Però siga com siga, en dates com aquestes, no puc imaginar-me els paisatges de Montcabrer, Aitana, Benicadell o Bèrnia sense l'alegre presència dels pardals de bardissa, part tan irreemplaçable dels nostres hiverns muntanyencs com el fred, el vent i les vistes. I, de tant en tant, la neu. Bon cap de setmana!







dimecres, 8 de febrer de 2017

Símbols



Les últimes ventades els han fet caure de l'arbre que els produeix, i al qual donen el nom amb què és conegut pels botànics: Tetraclinis  prové del grec i significa "quatre llits", per les quatre escates llenyoses que allotgen les llavors i que formen el característic estròbil o pinya que singularitza el gènere. Quan el vaig plantar al pati, ja fa uns quants anys, no ho vaig fer només pel seu innegable valor ornamental, ni tampoc per la seua provada resistència a condicions ambientals extremes: l'araar (Tetraclinis articulata) és l'únic representant d'un gènere endèmic de la Mediterrània sud-occidental, relativament freqüent en el nord d'Àfrica, on és molt apreciat per la seua fusta i per les seues propietats medicinals, però extremadament escàs en Europa, on només es consideren com a naturals les poblacions de les serres de la rodalia de Cartagena --la qual cosa justifica el nom de savina o xiprer de Cartagena amb el què sovint és també conegut-- i les que apareixen a l'Illa de Malta, on és considerat com a arbre nacional i on se'l anomena għargħar. No he pogut esbrinar quina de les múltiples qualitats que adornen aquest arbre singular va fer que els maltesos li atorgaren aquesta honorífica consideració. Però quan veig, escampades arreu del pati, les petites pinyes blavenques obertes i perdudes ja les seues llavors, no puc deixar de pensar en el seu paregut --segons se les mire-- amb minúscules creus. De Malta, evidentment, i se non è vero, è ben trovato, o com siga que es diga en maltès.



Xiprers de Cartagena plantats a la Serra de Crevillent (dalt) i l'Orxa (baix)



dilluns, 30 de gener de 2017

Vesti la giubba (Relats conjunts nº 100)


Edward Hopper, 1914, Soir bleu


--Però... Això no pot ser! Com que el tenor ha marxat? Però tu saps el que dius? El teatre està ple i l'orquestra preparada, el públic espera impacient! Remogueu cel i terra! Hem de trobar-lo com siga!!

--Doncs això, que ha marxat. Ha dit que estava fart que l'Arlequí li furtara cada dia a Colombina i damunt haver de riure, i que ja s'ho farien tots dos, que ell se n'anava a fer-se una cassalla i a buscar-se'n una altra. Ah, i que ara si que riurà a gust...



Doncs això, que els relats conjunts han arribat al centenar, i no era cosa de deixar passar l'efemèride (gràcies, Carme, per l'avís), encara que siga amb el poc trellat habitual. I ja sabeu: si trobeu un pallasso en un bar, no vos estranyeu i aviseu al Liceu; potser estan buscant-lo...



Recitar! Mentre preso dal delirio,
non so più quel che dico,
e quel che faccio!
Eppur è d'uopo, sforzati!
Bah! sei tu forse un uom?
Tu se' Pagliaccio!

Vesti la giubba
e la faccia infarina.
La gente paga, e rider vuole qua.
E se Arlecchin t'invola Colombina,
ridi, Pagliaccio, e ognun applaudirà!
Tramuta in lazzi lo spasmo ed il pianto
in una smorfia il singhiozzo e 'l dolor,
Ah!

Ridi, Pagliaccio
sul tuo amore infranto!
Ridi del duol, che t'avvelena il cor!




diumenge, 29 de gener de 2017

Canvis




L'última volta que vaig escriure alguna cosa en aquestes planes era 2016. S'havien acabat les vacances, feia calor, esperàvem amb ganes una pluja que no arribava, i la faena em mantenia el cap massa ocupat com per dedicar-li temps al blog, i a moltes altres coses. Han passat mesos --cinc, si no erre en el compte-- i algunes coses han canviat: 2016 ha quedat enrere i el 2017 va fent camí; fa fred --no molt, però en fa-- i la pluja i la neu han ajornat, espere que per una bona temporada, la preocupació per la sequera. D'altres, en canvi, no ho han fet massa, perquè de tràfecs, pel moment, seguisc ben servit, i el treball (que per sort, i com sabeu, és en el meu cas més que un treball) encara m'ocupa extensament les hores i el cervell; però també és cert que la sembra dels mesos passats comença ara a mostrar algun brot esperançador, i vull creure que estic aprenent a prendrem les coses d'una altra forma i que, a poc que m'ho propose, hauria de ser capaç de treure temps per recuperar costums saludables que fa molt, massa, que no practique tant com caldria. Tornar a caminar per la muntanya, per exemple. I escriure, de nou, en aquestes planes, quan es puga i del que siga. I en això estem, de fet: canviant...





Coses de gener que enguany s'havien quedat per dir: desitjar-vos un feliç 2017, cosa que confie que estarà complint-se a bastament malgrat la meua inexcusable deixadesa; recordar l'aniversari de la meua filla Júlia, de qui vam celebrar els vint anys veient als Manel a Alcoi, i també el de la Línia, que el dia 24 va fer set anys en un estat més aviat lamentable però que ja veieu que es resisteix a donar-ho tot per perdut. I parlar de la notable nevada que, en els bons temps del blog, hauria donat com a mínim per a mitja dotzena d'entrades, i que només ahir, deu dies després de que caiguera, vaig poder finalment anar a trepitjar i a fotografiar. Això si, amb mig metre llarg de talló, encara, a la Serrella; feu compte de la que degué caure...









dimarts, 30 d’agost de 2016

Rajol a rajol





Les guies ho expliquen, sobretot, com una qüestió de caràcter pràctic: en una terra en la què abunda l'argila i on falta quasi per complet la pedra --en el cas de Polònia, només en el sud muntanyenc apareixen afloraments rocosos susceptibles de ser aprofitats; en la resta del país, com en la  majoria de les zones pròximes banyades pel mar Bàltic, aquests afloraments són pràcticament inexistents-- sembla una decisió lògica inclinar-se per la primera com a material principal per a bastir tota classe d'edificis; incloent-hi, lògicament, aquells de caràcter monumental que, en el nostre context més immediat, tendiríem a associar amb la sòbria solidesa de la pedra tallada. És per això que, si més no en un primer moment, veure catedrals, edificis civils, fins i tot torres, castells i muralles bastits a base de milions de maons rojos, em va resultar un poc xocant, quasi diria que lleugerament impropi. Després --ja ho avançava, l'altre dia-- he sabut que aquestes construccions constitueixen un estil arquitectònic específic, anomenat precisament gòtic de rajols o gòtic bàltic, el qual es caracteritza no solament per la utilització predominant d'aquest element constructiu, sinó també, i a causa d'això, per determinades solucions arquitectòniques i per una simplicitat ornamental que, al remat, em va acabar resultant innegablement elegant. Elegància, doncs, i pragmatisme; però també resistència: tot i que alguns d'aquests edificis han estat reconstruïts després de la Segona Guerra Mundial, aguantar dempeus --o quasi-- una història com la polonesa, no està a l'abast de totes les construccions...



Després d'algunes vacil·lacions, m'he decidit a utilitzar ací la paraula "rajol" en el sentit que se li dóna a Alcoi, com a sinònim de maó (bloc d’argila endurit al sol o al foc, emprat per a fer parets, voltes, xemeneies, etc,). Pel que sé, a la major part del País Valencià hom fa servir, amb aquest sentit, el terme "rajola", que jo entenc --sovint en diminutiu-- com una peça per a recobrir parets i paviments; ací ho expliquen molt bé.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...