"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 10 de maig de 2015

El nord del sud




Tot i que sent per elles una especial (i crec que justificada) debilitat, les comarques del nord del País --l'Alcalatén, els Ports, el Maestrat-- em queden, ara com ara, massa lluny com per deixar-m'hi caure amb la freqüència que voldria. Així que, en presentar-se l'ocasió de tornar a aquelles terres de moles i barrancs, era difícil no tractar d'encaixar totes les peces per veure d'aprofitar l'oportunitat. I al remat ha pogut ser, i ha estat a Cinctorres, on feiem enguany la Setmana de la Biodiversitat. Des d'allà me'n porte, cap al sud, molt bones estones, un bon grapat d'imatges, la sensació d'haver après molt, i l'enèsima confirmació --sota la forma, en aquest cas, d'un camió de cara i sense frens; ens va anar d'un pèl-- que açò són quatre dies i s'han de passar el millor que es puga. Collita suficient, en tot cas, per a una bona temporada; fins a la pròxima oportunitat que puga aprofitat-se, o fins que el temps i les circumstàncies facen que aquelles comarques deixen de quedar-me tan lluny, molt més del que voldria.








dilluns, 4 de maig de 2015

Doble sentit




Era difícil no pensar, mentre hi pujava lentament cap al cim de la Penya Migjorn, en alguna mena d'escala cap al cel; pel camí mateix, a qui la peculiar geologia de la serra ha donat a trams un aspecte que hom diria premeditadament esglaonat, però també pel que sabia que m'esperava --aquesta vegada, sense inoportuns capells de núvols-- al capdamunt de la muntanya. Però després, en començar a baixar pel mateix camí (molt més còmodament que hi vaig pujar: "leaving easy, leaving free", sobretot si és cara avall) vaig reparar en les flors dels asfòdels, i em van vindre al cap els Camps als quals donaven nom i pels quals, diuen, discorre --o discorria-- l'autopista a l'infern... I així, caminant amunt i avall entre roques i rock, pensant que per arribar al destí no hi ha prou amb trobar el camí adient sinó que cal també encertar el sentit en el qual s'ha de recórrer, vaig començar un maig que s'anuncia, més que mai, com temps de neteja. El camí hi és; que acabe duent-nos al cel o a l'infern depèn, encara, de nosaltres.

If there’s a bustle in your hedgerow,
don’t be alarmed now,
it’s just a spring clean for the may-queen.
Yes, there are two paths you can go by,
but in the long run,
there’s still time to change the road you’re on.
And it makes me wonder










dimecres, 29 d’abril de 2015

Que sone



De "Com sona l'ESO" ja vaig dir alguna cosa l'any passat, quan la meua filla major hi va participar en l'edició que va tindre lloc a Torroella de Montgrí. Enguany, ha estat la petita --és un dir-- qui li ha pres el relleu; i com que en aquesta ocasió la Trobada es feia a Xàbia, que ens queda relativament a prop, divendres passat vam treure temps d'on vam poder per deixar-nos-hi caure, amb el mateix resultat que en ocasions anteriors: per a ella, una experiència --estic segur-- que no oblidarà mai. Per a nosaltres, un autèntic goig veure en directe l'esplèndid resultat final, que enguany es dedicava, a través de les cançons dels Beatles, als esdeveniments històrics que van marcar la dècada de 1960. I tot l'agraïment, com sempre, a la gent que, amb el seu esforç i entusiasme, ho fa possible. Que sone, i que seguisca sonant per molts anys.






dimarts, 28 d’abril de 2015

Faenes de la faena




Això si que ho té, el meu treball: un dia estàs a Madrid, en una d'aquelles curioses i interminables reunions de comunidades autónomas que convoca periòdicament el Ministeri del ram, i l'endemà has d'agafar un vaixell per actualitzar dades sobre les poblacions d'algunes espècies rellevants de flora i fauna en els illots de la Marina... Totes dues coses són part de la faena, i totes dues són benvingudes perquè, al remat, no deixen de ser una forma de trencar la rutina quotidiana de despatx, ordinador, reunions i informes que sol ocupar la major part de les meues jornades laborals. Però de les dues, n'hi ha una que sempre abelleix un poc més fer. Una pista: quan toca anar a Madrid, quasi mai agafe la càmera.









dilluns, 27 d’abril de 2015

Tramussos, de nou




No ha estat --pel moment-- ni a la Lloma dels Tramússols de Benimassot, ni tampoc al Tossal dels Tramussos de la Vall d'Alcalà, sinó més a prop de casa i en un lloc inesperat i un poc sorprenent, perquè hi dec haver passat desenes de vegades sense haver trobat prèviament cap rastre de la planta. Però fa unes setmanes, un biòleg i aficionat de la comarca –David Pastor, a qui correspon el mèrit de la troballa-- va donar l'avís de la seua presència a la serra de Benicadell, i sense saber de cert encara la importància de la població (que en tot cas sembla rellevant: hi ha almenys dos nuclis detectats, amb centenars d'exemplars cadascun d'ells) ja puc dir que he vist, en el camp i en flor, l'excepcional tramussera valenciana.



No deixa de ser curiós constatar com una espècie tan vistosa --i que, si hom ateny als topònims als quals va donar lloc arreu les comarques centrals valencianes, devia ser relativament freqüent i localment abundant-- va passar totalment desapercebuda per als especialistes fins que va ser descrita l'any 2004; qüestió que pot fer-se extensiva a aquesta última població descoberta, situada en un lloc especialment concorregut pel excursionistes i visitada amb regularitat pels botànics des de fa molts anys. Probablement, les pròpies característiques biològiques de l'espècie –una planta anual que, pel que sabem, no germina tots els anys i que per tant pot romandre oculta durant períodes relativament llargs fins que les condiciones són les idònies-- expliquen en part aquesta situació, com també el fet que s'estime més els terrenys oberts i pedregosos i que suporte i fins i tot es veja afavorida pels incendis i el pastoreig, per la qual cosa és també raonable suposar que els canvis en els usos del territori que han tingut lloc en els últims decennis –per exemple, amb l'expansió dels matollars en moltes zones-- han d'haver afectat la seua àrea de distribució. Pel moment, no es tenen dades sobre la dispersió de les seues llavors dures i resistents, més enllà de l'hipotètic paper que hi deuen representar les aus granívores com les mateixes perdius que, d'alguna manera, formen part de l'extraordinària història del descobriment de l'espècie.


A poc a poc, en tot cas, i gràcies al treball dels companys que s'hi dediquen, anirem sabent més sobre això, i sobre molts altres trets singulars i possibles aplicacions pràctiques --per exemple, per a millora de sols degradats-- d'aquesta espècie única. Però pel moment, em quede amb dues constatacions: la primera, que vista al camp i en plena floració, la planta és molt més bonica del que em pensava, tot i que em tem que les meues fotos no li fan justícia. I la segona, que per més que hom crega conèixer bé un paisatge, un territori, inclús una persona, sempre queda lloc per als imprevistos, els descobriments i les sorpreses; de vegades, fins i tot, agradables.







Passat el dia de les Entrades dedicat –gustosament, no cal dir-ho-- a altres ocupacions, encara he tingut temps de complir amb algunes de les petites tradicions personals que, d'ençà que vaig passar a la situació de «fester en excedència», resulten consubstancials a les festes del meu poble, a saber: ahir, dia del Patró, la imprescindible visita a la Plaça de Dins, a fer-se la «mentireta» de rigor i passar llista a amics i coneguts als quals no veia des de, si fa no fa, un any justet. I hui, en tornar de València, deixar-se envoltar –ni que siga només una estoneta-- pel fum de la pólvora i l'estrèpit dels trons. I l'any que ve, més. I diferent, segur.






dissabte, 25 d’abril de 2015

Abril


Estic en Alcoi, però ací no se sent Festa perquè el centre està lluny. No he pogut veure a les xiques baixar aquest matí per Sant Nicolau, però he sentit l'emoció com si ho haguera vist. Tinc obert, a la taula, el llibre sobre Ovidi que ha escrit Jordi Tormo, i l'Entrada de Cristians a la pantalla de l'ordinador, amb la veu molt baixeta perquè la mare --hui la cuide jo-- dorm en la butaca. Passen els Alcodians amb l'esquadra del Mig, i pense en mon pare. I és Vint-i-cinc d'abril, i pense també en com va canviant, tot, i com ha de canviar encara... Isc a fumar al balcó. Fa un dia preciós.


Imatge del diari Información




dimecres, 22 d’abril de 2015

Modern's (relats conjunts)




Malgrat els esforços dels seus líders --i dels mitjans de comunicació afins-- per mostrar-se com un partit jove, modern, renovador i lliure de qualsevol llast del passat, hi havia multitud d'indicis i detalls, com ara el carnet que lliuraven als seus militants, que semblaven contradir aquesta imatge.





La meua proposta per als Relats conjunts d'abril. Quant a quin podria ser el partit en qüestió, vosaltres mateixos; jo, amb no tindre que bregar amb ells --o elles--  els pròxims quatre anys, ja em conformaria...



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...