"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 4 març de 2015

OMG (relats conjunts)




Però l'endemà, quan Jaume es va despertar, va veure que els fesols que sa mare havia llançat per la finestra havien germinat durant la nit, i d'ells havia crescut una torre immensa de ciment, vidre i acer que s'enfilava cap al cel i el cim de la qual es perdia de vista entre els núvols. "L'home tenia raó, els fesols són màgics!", va exclamar, "però no em va dir que també eren transgènics".





La meua contribució per als Relats conjunts de febrer. Per cert, no puc estar-me de recordar que, quan es va inaugurar el Burj Khalifa el 2010, es deia que l'edifici --com molts altres gratacels de Dubai-- no disposava de connexió al clavegueram, i que les tones d'aigües residuals que s'hi produïen diàriament havien de ser traslladades en camions cisterna a una planta de tractament situada a uns vint-i-cinc quilòmetres de la ciutat. Les imatges amb cues interminables de "poop trucks" esperant el seu torn per descarregar en l'estació depuradora es van fer virals, i fins i tot es va dubtar de la seua veracitat. Sembla, però, que les imatges eren autèntiques, i tot i que no ho he pogut confirmar, el govern de Dubai insisteix que a hores d'ara la situació ja ha estat corregida i que tots els edificis de la ciutat estan adequadament connectats a la xarxa d'aigües residuals. Tot el qual, ara que ho pense, potser també hauria donat per a un relat; de por, evidentment...



dilluns, 2 març de 2015

Tràfecs



Aquesta vegada ha estat sobretot perquè ha hagut molta faena, en la faena, aquestes últimes setmanes. Però també han ajudat alguns quefers familiars sobrevinguts, un pessiguet d'ocupacions cíviques, i un constipat inoportú i persistent --com feia anys, que diuen-- que, a la seua manera, ha contribuït a fer-ho tot un poc més complicat. El resultat, habitual en aquests casos, salta a la vista: poc temps --i poc cervell-- per a pensar en el blog. A poc a poc, però, sembla que va amainant, així que a veure si a partir d'ara el temps i el cervell donen un poc més de si, i puc anar recuperant una certa seguida amb les atencions que requereixen aquestes planes i aquells que teniu l'amabilitat de visitar-les. He de dir, però, que tot i la inquietud que sempre em provoca l'abandonament temporal de les meues ocupacions blogaires, aquesta vegada he volgut mirar-m'ho per la part positiva: la faena compromesa ha estat entregada en temps i forma (ja veurem, tot plegat, si qui ha de decidir decideix que l'esforç servisca per a alguna cosa); els quefers van moderant-se, el constipat comença a donar signes incipients de retirada i, gràcies a qui sempre hi és quan més falta fa, fins i tot he pogut espigolar un poc de temps per estar present, aquest cap de setmana, a la Casa Penya de Sagunt, on s'ha reflexionat –molt i bé-- sobre custòdia del territori. Però posats a ser positiu, potser el millor d'aquests atrafegaments ha estat que, entre unes coses i altres, a penes he pogut prestar atenció als últims i notables despropòsits, ridículs i indecències de la banda d'indesitjables que encara ens governen, i dels quals ja s'ha dit pràcticament tot a aquestes altures; almenys, una part de la mala llet me l'he poguda estalviar. I al remat, a les nostres mans està que aquestes malifetes siguen, literalment i definitivament, les últimes.


 



Floreixen com cada any els ametlers, i hi volem veure, en la seua imatge, un anunci de la primavera que s'acosta. Però convé no oblidar que els ametlers floreixen, sempre, en hivern; i que, a desgrat de desitjos i aparences, millor fixar-s'hi en signes més discrets --com ara els brots de les figueres, posem per cas-- per saber quan ha arribat realment la primavera...








divendres, 13 febrer de 2015

Menjar i veure


Des de la meua perspectiva de biòleg i ecologista, sempre m'ha esmussat allò que podria anomenar-se paternalisme ambiental, una actitud –àmpliament estesa, fins i tot de forma inconscient, en el món occidental actual-- segons la qual la natura ens necessita, als humans, ja siga per ajudar-la a que mantinga --o recupere-- un hipotètic estat d'equilibri ideal que nosaltres mateixos ens entestem a amenaçar de forma permanent i irresponsable, o fins i tot per esmenar el que hom interpreta com "errades" en el seu funcionament (he arribat a escoltar, de boca d'algun tècnic, que si les carrasques no es poden no fan fruit; ignore com s'ho feien els pobres arbres per reproduir-se sexualment abans de l'aparició de la nostra espècie). Tot i les seues diferències aparents, totes dues visions –diguem-ne la col·laboracionista i la correctora-- coincideixen en considerar-nos, als humans, com una entitat distinta i separada de la resta de la natura; però a més, i en situar-la d'alguna forma sota la nostra tutela, també ens atribueix un paper de superioritat sobre aquella, per bé que, si més no en teoria, l'objectiu de la nostra actuació haja de ser --i d'ací l'ús del terme "paternalisme"-- conservar-la o millorar-la. No voldria ara mateix estendre'm en aquesta qüestió, que donaria per a una llarga exposició i per a no poques discussions; només apuntaré que, des del meu punt de vista, és evident la nostra espècie (i les societats que genera) només pot entendre's com a part indissociable del medi ambient en el qual s'enquadra, i que l'eventual resolució dels impròpiament anomenats "problemes ambientals" passa, en tot cas, per una reformulació profunda de les estructures socioeconòmiques vigents i, en conseqüència, de la forma en què la nostra societat es relaciona amb els ecosistemes que, en última instància, la sustenten. Qui té un problema, i a més ben greu, no és la natura, som nosaltres.

Vinc a dir-ho, tot açò, perquè no sóc d'aquells que pensen que, si no fem res, els pobrets pardalets del camp passaran fam perquè l'hivern és molt dur i, a més, segur que ara els pardalets ho passen molt pitjor que abans per culpa d'algun equilibri ecològic que els humans hem trencat i que hauríem de compensar fent alguna cosa que ens rente un poc la consciència, però que no siga massa cara ni exigisca molt d'esforç. Així que, si al remat m'he decidit a posar enguany en el pati un menjador per als ocells --artesanal però convincent. crec-- no ha estat per res d'això, sinó simplement perquè tinc l'esperança que, si hi baixen a menjar (que pel moment, encara res) podré veure'ls més fàcilment, perquè això si que m'agrada, i molt. Paternalisme, el justet; però biofília, per donar i per vendre. Bon cap de setmana, i feliç Carnestoltes!





Inicialment, i en contra del meu costum de divendres, hui no havia afegit cap cançó a l'entrada. Però a tall del comentari de xavier pujol, m'ha vingut al cap aquesta, del gran Mikel Laboa, i m'ha semblat que pagava la pena corregir-ho. Eta nik... txoria nuen maite. Bon cap de setmana, de nou!






dimecres, 11 febrer de 2015

Terra de ningú


A més de ser dues de les espècies de porcellanes més habituals a les nostres costes, Naria (o Erosaria) spurca i Luria lurida –la nostra trugeta, de la qual parlava no fa molt ací mateix-- comparteixen un tret curiós: totes dues tenen sengles parents pròxims que viuen, però, a l'altra banda de l'Atlàntic. La cosina americana de la trugeta, anomenada pels biòlegs Luria cinerea, només s'assembla vagament als seus parents mediterranis: és més petita i arrodonida i, en lloc dels característics extrems negres de la nostra porcellana, sol presentar un dibuix format per punts i ratlles foscos, més dens cap als costats de la conquilla; però tot i les diferències d'aparença, les anàlisis genètiques han confirmat que totes dues espècies es troben estretament emparentades. El parent ultramarí de Naria spurca, en canvi, se li assembla tant exteriorment que, fins fa relativament poc, hom pensava que es tractava d'una simple variació d'aquesta. A hores d'ara, però, se la considera una espècie independent, a la qual es denomina Naria acicularis; el color blanc de la base de la seua conquilla --en N. spurca és de color crema més o menys viu-- i el dors, més aviat ataronjat, són alguns dels trets que permeten distingir-les.

A la dreta, les mediterrànies Luria lurida (dalt) i Naria spurca. A l'esquerra, les seues parents americanes Luria cinerea i Naria acicularis

En aquest cas, és raonable vincular l'existència d'aquests parells d'espècies, allunyades a hores d'ara geogràficament però estretament relacionades des del punt de vista evolutiu --els biòlegs les anomenen espècies vicariants--, al procés d'obertura i posterior expansió de l'Oceà Atlàntic, procés que va començar fa 150 milions d'anys i que encara continua actiu. Probablement, en algun moment d'aquest procés, l'avantpassat comú de les dues espècies esmentades de Naria (i el de les dues de Luria) viuria en les aigües poc profundes que banyaven les costes dels dos supercontinents (Lauràsia, al nord i Gondwana, al sud) en què s'havia fragmentat Pangea. A mesura que l'expansió del fons oceànic va anar allunyant les costes d'Àfrica, d'una banda, i les d'Amèrica, d'una altra, va anar creixent també la dificultat per a l'intercanvi genètic entre les poblacions d'aquestes espècies: tot i que les larves de la majoria dels ciprèids són mòbils i formen part del plàncton, la seua capacitat de dispersió --afectada, també, pel paper dels corrents marins-- és limitada. Aïllades entre si, unes i altres poblacions van encetar camins evolutius diferents fins donar lloc a les espècies que coneixem actualment.

Per regla general, la presència d'una o altra espècie a les illes atlàntiques respon als patrons geogràfics generals de distribució de cadascuna d'elles. Així, als arxipèlags situats més a prop d'Àfrica i Europa --Açores, Madeira, Canàries o Cap Verd, per exemple-- hom troba sempre Naria spurca i Luria lurida, mentre que N. acicularis i L. cinerea apareixen als que s'ubiquen més o menys pròxims a Amèrica i el Carib, com ara les Antilles, Bahames o fins i tot les Bermudes. Al sud de l'Atlàntic, però, hi ha un cas cridaner en el qual aquest patró geogràfic es veu alterat: al bell mig de l'oceà, situades sobre la mateixa dorsal oceànica i pràcticament a mitjan camí entre Àfrica i Sud-Amèrica, hi ha dues petites illes volcàniques merescudament reputades pel seu innegable aïllament. Una d'elles, de fet --l'Illa de Santa Helena-- va assolir rellevància històrica per haver estat l'última morada de l'exiliat emperador Napoleó Bonaparte. Mil tres-cents quilòmetres al nord d'aquesta, hi apareix l'Illa d'Ascension, que junt amb Santa Helena i el remot arxipèlag meridional de Tristan da Cunha, forma un territori britànic d'ultramar. Doncs bé, en Ascension i Santa Helena hi viu una forma de Luria (L. lurida oceanica) estretament emparentada amb la nostra L. lurida. En canvi, l'espècie de Naria present en aquestes illes no és la procedent d'Àfrica i el Mediterrani, sinó l'americana N. acicularis, de la qual s'ha descrit també una subespècie endèmica denominada N.acicularis sanctahelenae.

Situació de les illes de Santa Helena i Ascensión. De la Viquipèdia

Les porcellanes no són l'únic cas que posa de manifest el caràcter de terra de ningú que aquestes illes volcàniques, pràcticament equidistants de les costes africanes i brasileres, degueren representar per a organismes procedents de tots dos continents quan començaren a colonitzar-les després que emergiren del llit oceànic. Ascension, per exemple, és coneguda per la migració anual de tortugues verdes procedents de Brasil, que recorren els 2.300 quilòmetres que separen totes dues àrees per tal de criar en l'illa; però per contra, la major part dels insectes que hi viuen han evolucionat a partir d'avantpassats procedents d'Àfrica, i l'unic ocell endèmic que sobreviu en Santa Helena (el corriol Charadrius sanctahelenae) es troba directament emparentat amb els corriols pecuaris africans. Al remat, que foren uns colons o uns altres --els procedents d'Amèrica, o els procedents d'Àfrica-- els qui reeixiren a ocupar els nínxols ecològics disponibles degué ser el resultat d'una sèrie de factors entre els quals la sort –o la contingència, si ho preferiu-- degué representar també un paper gens menyspreable.

Ara mateix tinc a les meues mans el primer exemplar de Luria lurida oceanica que s'incorpora a la meua col·lecció. Procedeix de l'illa d'Ascension, i he tardat en aconseguir-la perquè no és una espècie massa freqüent i és difícil trobar-la a preus raonables. També Naria acicularis sanctahelenae és una forma rara i cobejada, i hauré d'esperar una bona oportunitat per poder-la obtindre. Però quasi millor així: si només amb la meua trugeta oceànica me n'he anat a la tectònica de plaques, l'especiació al·lopàtrica i la biogeografia insular, amb totes dues juntes no sé què hauria pogut passar...

Luria lurida oceanica. De la pàgina web de Randy Bridges

I ja que he parlat d'evolució i de biogeografia, deixeu-me que complete passions i que parle, també, de paraules: més enllà de l'apel·lació genèrica com a "porcellana", l'única referència que he trobat a la denominació popular de Naria spurca és "margarita", com se la coneix a les costes d'Andalucia oriental; no he trobat cap informació sobre el seu possible nom en català. Quant  a Luria lurida, i estirant encara el fil, he sabut que el seu nom a Grècia (Γουρουνίτσα, literalment "porqueta") o a Canàries ("cochinita", però també "vaquita") s'adiu d'allò més bé amb la nostra trugeta. Però encara m'ha sorprès més caure en el compte d'una qüestió evident que, fins ara, m'havia passat desapercebuda: originalment, el mot "porcellana", que s'aplica a la mateixa Luria lurida i que va passar a designar, per similitud amb aquella, el tipus de terrissa d'origen xinès que coneixem a hores d'ara amb aquest nom, deriva ni més ni menys que de l'italià (i del llatí) "porcella"; què és també paraula catalana i que vol dir, òbviament, "porqueta". O "trugeta", que tant fa...





divendres, 6 febrer de 2015

Hivern


Quan va despertar, ella encara seguia traient-se roba. "Sexe, hivern i dones fredolines, mala combinació", va pensar.


Imatge de la xarxa



I ara jo podria dir allò de "qualsevol paregut amb la realitat...". O no. Mentre m'ho pense: bon cap de setmana, i abrigueu-vos bé; però sense exagerar... 








dimecres, 4 febrer de 2015

Un pensament


Un pensament però,
per aquells que estaran 

junts a tots i tots junts...
Per aquells que ara estan
tan lluny però tan a prop,
tan a dins de nosaltres.

Ovidi Montllor, "A la vida"


I amb això, amb les seues pròpies paraules, potser ja està tot dit... 4 de febrer, un any més --amb aquest, setanta-tres-- per molts anys, Ovidi!









Supose que si aquest matí m'haguera hagut de passar unes quantes hores tirat a una cuneta esperant que arribara alguna llevaneu, ara ho veuria de forma diferent. Però he de dir que això de que les previsions anuncien neu al poble i que al remat tot es quede en res --o, el que és pitjor, en quatre volves mal comptades-- em segueix posant si fa no fa del mateix mal humor que quan tenia sis anys. I si, ja sé que la dinàmica atmosfèrica té aquestes coses, i que no s'hi pot fer res, i tot això i allò; però tant me fa: jo vull que neve. Ja no ens alimenten volves, ja volem un pam sencer...






dimarts, 3 febrer de 2015

El compromís (relats conjunts)


Si, podria dir que sóc una víctima de les circumstàncies, que accepte el meu sacrifici a canvi que, després de tota una vida de treball i privacions, el meu pare ancià –i, de retruc, la resta de la família-- puga tindre una vellesa digna i sense estretors. Podria parlar de responsabilitats doloroses, de renunciar a la vertadera felicitat, de llàgrimes d'amargor vessades en la foscor de la petita i miserable cambra que compartisc amb les meues germanes... Podria dir tot això, i més; però tot, absolutament tot, seria mentida. I no perquè senta el més mínim afecte pel vell senyor, ni perquè albergue secretament cap esperança de poder arribar a voler-lo algun dia: mai no l'he estimat, mai no podré estimar-lo, i estic convençuda que ell ho sap i tampoc no li importa massa. Comptat i debatut, tots dos hem assumit el matrimoni com una mera transacció, un pacte més o menys tàcit que reportarà avantatges evidents a totes les parts: jo pose la joventut i la bellesa, ell la posició i els diners; potser no per a viure en l'opulència, tot s'ha de dir, però almenys els suficients per a garantir-me, a mi i als meus, una certa despreocupació i un futur un poc més amable del que, per origen, teníem reservat.

De fet, també mentiria si diguera que em vaig sorprendre quan el vell es va presentar a casa, fa unes setmanes, per proposar-li al pare un acord matrimonial que sabia que no podria rebutjar: duia mesos fent-me trobadissa a la menor ocasió, lluint davant d'ell i sempre que podia el meu millor vestit, assegurant-me discretament que les esplendors del meu cos no li passaren desapercebudes. Però va ser quan em vaig deixar sorprendre, amb fingida ingenuïtat, mentre em banyava nua al rierol del poble, quan vaig veure en els seus ulls que ja havia pres la decisió i que el meu pla havia donat resultat. Hui, finalment, estem de celebració: per tal de tancar formalment el compromís, el vell senyor s'ha presentat a casa amb uns dolços exquisits i unes quantes botelles, el pare ha reunit a la família per donar-li la notícia, i tothom brinda entusiasmat. Per la nostra felicitat, diuen, com si tots no sabéssem què és, realment, el que estem celebrant... Però no els ho retrec, ans al contrari: faig aquest pas sabent el que faig, i no me'n penedisc. I quant a la meua «felicitat», ja me la sabré buscar jo tantes voltes com calga. Ni que siga en aquest poble tan petit, no em faltaran oportunitats: el vell viatja sovint a ciutat per negocis, i amb certa freqüència marxa també de cacera i no es estrany que estiga fora uns quants dies, i unes quantes nits. No em compromet a ser cap esposa modèlica; només a que els demés ho creguen...



La meua proposta per als Relats conjunts de gener, tot resseguint el fil de la meua proposta per als Relats conjunts de desembre... El mes que ve? Dons depèn...



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...