dimecres, 22 octubre de 2014

Bullirà la mar


Així com a l'abril solc escriure alguna cosa per Sant Jordi, i no pot haver desembre sense la inevitable entrada sobre Nadal, estic començant a pensar en la possibilitat d'instaurar, en aquest blog, una efemèrides per a aquests dies de finals d'octubre. Podria dir-se el dia de "No és normal que faça aquesta calor", o bé el de "Sembla mentida que estiguem en octubre". Perquè si l'any passat va ser la "tardor tropical" i fa dos els "estiuets tardans i residuals", enguany hem anat directament a batre rècords històrics, i ens hem enfilat fins els 35,8 ºC que van assolir-se ahir a València, en el que segons diuen és el valor més alt en un mes d'octubre d'ençà que el 1869 van començar a enregistrar-se a la ciutat les dades de temperatura. Tenint en compte que aquesta situació és cada vegada més habitual --segons l'Aemet, el de 2013 va ser l'octubre més càlid mai enregistrat a València, i enguany sembla que anem pel mateix camí-- es fa difícil no pensar en el canvi climàtic com a causa d'aquesta tendència que amenaça amb acabar amb la tardor tal i com l'hem coneguda fins ara.

Però mentre espere l'opinió dels qui ho entenen, se m'ha acudit una hipòtesi alternativa --o, al menys, complementària-- que, en tot cas, sotmet modestament al criteri dels especialistes, per si els fera paper: vist com està el panorama en València en particular i en el País en general, se m'acut que aquestes calentors extemporànies puguen ser, en realitat, febre. Segons aquesta idea, vint anys de governs de dreta haurien estat massa fins i tot per a una terra com aquesta, propensa a tolerar la ineptitud, la mentida, la corrupció i els despropòsits, i al que estem assistint és a una reacció immunitària --tardana, però intensa-- que  tracta de combatre la infecció i extirpar definitivament una malaltia que ha arribat a amenaçar la seua pròpia supervivència. D'acord, no deixa de ser una hipòtesi agosarada, i jo mateix sóc conscient dels seus punts dèbils, que no són pocs; però tampoc ha de ser tan difícil comprovar-la: si, després de desfer-nos-en de lladres i d'inútils el maig de l'any que ve, recuperem també tardors i primaveres i l'octubre valencià torna a ser fresc, amable i plujós, caldria començar a considerar-la seriosament. I si no, haurem d'avenir-nos a ser, cada volta més, un País d'octubres secs i calorosos; però lliure, en tot cas, de lladres i d'inútils.








He portat aquest clàssic de la Gossa Sorda perquè m'ha semblat que venia al cas; però no vull deixar de recomanar que, ni no ho heu fet encara, dediqueu una estona a escoltar "La polseguera", l'últim treball del grup, amb cançons --com la que dóna nom al disc-- que m'agraden més com més les escolte. La música, ara com sempre, remei imprescindible contra les tristeses...

Tempesta covada pel temps,
en dies de calor i d'espera.
Poder desbocat d'un present
que a les fosques encara batega. 






dimarts, 21 octubre de 2014

Exorcismes

Ma mare dormita en el sofa, els ulls tancats, el cap caigut cap a un costat. De tant en tant, sense obrir els ulls, gesticula enèrgicament amb les mans, com si canviara coses de lloc (ella creu que ho està fent, pense quan la veig). Cada volta li costa més caminar, sempre amb passes vacil·lants i recolzada en algú, i també parla cada vegada menys: només de tant en tant, amb un fil de veu, pregunta pel seu gos –que va morir fa ja molts mesos-- o se sobresalta perquè s'ha descuidat de comprar un arreglo de putxero per a ves a saber quins convidats. Sovint, però, la seua conversa ens és incomprensible, i tot el que podem fer és donar-li la mà i dir-li que si, que no patisca, que tot està bé. Sembla que ha passat una eternitat, però fa menys d'un any que entre tots els germans no podíem subjectar-la, i la malaltia li posava a la boca paraules que mai hauria imaginat que li sentiria dir. Ara, quan es posa nerviosa, es limita a repetir com una lletania “agonia agonia agonia”. I plora. Al seu costat, mon pare –setanta-nou anys i trenta-huit quilos de pes-- mira la tele tapat fins el coll amb una manta: malgrat les temperatures impròpies de l'estació té fred, ell que mai n'havia tingut en tota la vida. Està lliurant les últimes batalles d'una guerra que, ara si, sap ja irremissiblement perduda. Fa unes setmanes que han deixat d'administrar-li la quimioteràpia perquè no ha reeixit a parar l'evolució del tumor que li diagnosticaren fa sis mesos i, al remat, el tractament només servia per afeblir-lo encara més. Per sort, no té dolors, i tot i que les molèsties comencen també a ser cada volta més feixugues, molts dies encara troba forces –no sé d'on les treu, pense també sovint; probablement, i almenys en part, del seu caràcter metòdic, precís, maniós fins l'exageració-- i surt una estona de casa a pegar una volta, segellar la loto i prendre un cafè amb els amics.

Dubte, mentre escric açò, si hauria d'estar fent-ho: ho rellisc, i no em puc treure de damunt una certa sensació d'impudor, com si estiguera exhibint alguna cosa que no convé mostrar, que és millor mantindre discretament en la intimitat. I no vull fer llàstima, ni molt menys encara vull que els meus pares en facen. Al remat, només són dues persones, majors i malaltes, que estan vivint, com tantes altres, la darrera etapa de la seua vida; i nosaltres –jo mateix, els meus germans, tota la gent que tenen pròxima-- estem sent testimonis d'aquesta etapa, i tractem de fer el possible per tal que, amb totes les limitacions i entrebancs que suposen la vellesa i la malaltia (i amb tota la nostra inexperiència per fer-ne front, a unes i als altres) puguen viure-la amb la major dignitat possible. Però m'adone, també, que fa mesos que hi ha, en quasi tot el que faig i en quasi tot el que visc, un solatge de tristesa, una melangia constant i permanent que arriba sovint a impregnar tota la resta. Potser és per això que fa molt de temps que no parle, ací, del meu estat d'ànim: moltes voltes, no em sent capaç ni de definir-lo. Però també és per això que m'he decidit a escriure, ara, açò. Per recordar-me que la vellesa i la malaltia no són xacres que hagen d'amagar-se ni fantasmes que hagen de ser exorcitzats; són, simplement, una part de la vida, i com a tal hauríem d'aprendre a viure-la quan arriba, si és que ho fa. I que, de vegades, una certa mena de tristesa és natural, i inevitable, i s'ha d'aprendre, també, a conviure amb ella; però ni ha d'anticipar d'altres tristeses que intuïm com a imminents però que ja arribaran quan hagen de fer-ho, ni hauria de fer-se tan densa que arribe a amagar moltes altres alegries, gran i petites. La de ma mare, per exemple, quan se li escapa un somriure en veure arribar als meus nebodets. O la de mon pare, ensenyant a la meua filla com fer un molinet de joncs que ell feia, de xiquet, quan anava a passejar al Barranc del Cint.





divendres, 17 octubre de 2014

De tota la vida


Pic (o Cabecet) de les Àguiles, al Barranc del Cint (Alcoi)

He sentit la història a partir de diverses fonts i amb matisos diferents, però hi ha elements que, si fa no fa, venen a coincidir en tots els casos. Bàsicament, hom conta que en algun moment indeterminat cap a la primera meitat del segle XX, i aprofitant que molt a prop d'Alcoi --en el denominat Pic de les Àguiles, a l'entrada del conegut Barranc del Cint-- hi criava l'àguila daurada, va instaurar-se una mena de tradició segons la qual alguns joves alcoians escalaven fins el niu cada any per capturar els polls de l'espècie. Aquests polls, segons alguns, s'exposaven dissecats en algun establiment comercial de la ciutat, o s'utilitzaven, segons altres, com a part del boato en les desfilades de les festes de Moros i Cristians. Tot i que la història em sembla plausible, no tinc molta més informació sobre el tema: sempre que n'he sentit referències, ha estat per boca d'algú que al seu torn n'havia sentit a parlar, així que no conec més detalls respecte a l'objecte o el sentit d'aquesta acció, la seua regularitat –si es feia cada any, o només de forma ocasional-- o el temps durant el qual va dur-se a terme.

Hi ha alguns indicis, però, que semblen confirmar-ne la veracitat –si més no parcial-- del fet: hi ha, per exemple, una imatge del fotògraf Matarredona de l'any 1929, conservada en l'Arxiu Municipal d'Alcoi, en la qual apareix el que sembla un exemplar probablement immadur d'àguila coronant una carrossa de les festes de Moros i Cristians, per bé que no és possible saber quan i on va ser capturat. Segons em va fer saber l'amic Juan Jiménez, també el gran José Antonio Valverde, en un dels seus quaderns de camp --que poden consultar-se en aquesta pàgina de la Universitat de Salamanca-- datat en setembre de 1954, conta que en diverses zones d'Alacant es pagava a "halconeros de Alcoy" per tal d'eliminar falcons que atacaven coloms domèstics, a un preu de "20 a 200 duros por halcón, si es muy peligroso"; la qual cosa sembla implicar, també, la capacitat per accedir als nius d'aquesta espècie en els penya-segats en els que viu. Eren els temps, convé recordar-ho, de les nefastes Juntas Provinciales de Extinción de Animales Dañinos, que allí on van arribar a constituir-se --afortunadament, no en el País Valencià-- van acabar amb milers d'exemplars de carnívors i rapinyaires --"alimañas" en general-- i que persones com el propi Valverde o Félix Rodríguez de la Fuente van ajudar a fer desaparèixer.




Fa ja alguns anys –citaria, de memòria, des de meitat dels anys vuitanta-- que les àguiles daurades no crien en el Pic al qual van acabar donant nom, per bé que encara nidifiquen en altres indrets relativament propers de la serra Mariola i que ara siguen els voltors del Projecte Canyet els qui senyoregen l'indret. Però fa molts més anys encara que la suposada “tradició” --si és que realment pot arribar a considerar-se com a tal-- d'expoliar els nius per tal d'exhibir-ne els polls va desaparèixer: molta de la gent major a qui li he preguntat no n'havia sentit a parlar, i no sembla haver quedat d'aquesta pràctica més que un rastre subtil en la memòria col·lectiva. Hui, exhibir un poll d'àguila en l'aparador d'una botiga o veure un àguila daurada dissecada formant part d'una carrossa se'ns antoixa com inacceptable, i –deixant de banda qüestions legals, que també-- probablement seria considerat per la majoria de la gent com una autèntica barbaritat. No vol dir, això, que tota la feina estiga feta: valga com a exemple que l'ús del verí, que semblava --com les esmentades Juntas Provinciales-- una pràctica del passat, segueix constituint un problema important per a la conservació de la fauna, i fins i tot ha repuntat en dates recents en algunes zones. Però és innegable que s'ha avançat, i molt, en la creació d'una consciència social que considera que la conservació de certes espècies és un objectiu pel qual val la pena treballar, encara que per a aconseguir-ho haja hagut d'acabar-se amb no poques pràctiques que podrien qualificar-se de tradicionals. Tan de bo que, més prompte que tard, algunes altres "tradicions” que encara hui alguns s'entesten en mantenir –des de discriminar a les dones en certes festes que m'estime molt, a matar sàdicament a llançades a un animal indefens-- acaben sent, també, vagues records, testimonis oblidats d'unes èpoques en les quals encara s'acceptaven com a normals actes que ara només poden qualificar-se com obsolets, absurds i moralment refusables. També l'esclavitud era una cosa que s'havia fet “de tota la vida”, fins que va deixar de fer-se...







dimarts, 14 octubre de 2014

Vinyes petites per a un gran projecte





Ara fa deu anys que Joan Cascant i Toni Boronat van posar en marxa el Celler la Muntanya i, amb ell, un projecte extraordinari que, amb il·lusió i esforç, ha acabat esdevenint un autèntic referent. L'anomenaren Microvinya, i no és la primera volta que parle d'ell en aquestes planes: la idea, aparentment senzilla, consistia en produir vins --i oli-- de qualitat, però partint, com a condició prèvia i imprescindible, de la dignificació del paper del petit llaurador, la defensa dels minifundis mediterranis i el paisatge que configuren, i el compromís amb la cultura, la història, les persones i els ecosistemes vinculats a aquest paisatge. El gran èxit de Joan i Toni, junt amb els enòlegs Marc i Adrià Pérez, ha estat trobar (o construir, sempre que ha fet falta, amb imaginació i entusiasme) les eines adequades per tal de transformar una bona idea en una realitat consolidada malgrat totes les dificultats, els entrebancs i les incomprensions, que em consta que no han estat poques.



A hores d'ara, deu anys després d'encetar el seu camí, el vins del Celler són reputats com a excel·lents pels experts; el concepte de Microvinya ha ultrapassat de llarg les terres del Comtat en què va nàixer, i al seu voltant ha anat teixint-se una atapeïda xarxa de col·laboracions i complicitats que van des de l'exploració de nous paradigmes econòmics (com la denominada economia del bé comú) fins la recuperació de varietats autòctones quasi oblidades o la pròpia custòdia del territori. I el camí, segons tots els signes, serà llarg encara: fa només unes setmanes s'ha anunciat el projecte --magnífic-- de recuperar la Casa Alonso de Muro, un antic celler que dóna testimoni de la importància que va assolir el cultiu de la vinya i la producció de vi en aquestes terres. I per a d'ací unes setmanes, i partint d'una experiència prèvia l'any passat, tindrà lloc un curs, organitzat conjuntament amb la Universitat d'Alacant, en el qual es valoraran tots els aspectes --agronòmics, econòmics, socials i ambientals-- que resulten rellevants en una iniciativa d'aquestes característiques. Una bona ocasió, doncs, per conèixer millor la Microvinya, i per a aprendre de la seua experiència; i no solament si vos animeu a assistir-hi (ací podeu trobar més informació): a mi m'han convidat a parlar, i estic segur que hi aprendre moltíssimes més coses que les que puga jo contar.


Els alcoians Arthur Caravan tocant al Celler. Vi, terra, paisatge i cultura.



diumenge, 12 octubre de 2014

Occam i el dimoni




Vaig sentir parlar per primer cop d'ella allà pels anys noranta, mentre preparàvem una guia ("natural, històrica i cultural") de l'Alcoià i el Comtat, de la qual potser algun dia hauria de dir també alguna cosa. El cas és que, mentre identificàvem possibles punts d'interès per a cadascun dels pobles d'aquestes comarques i amb referència al terme municipal de Milleneta, algú va esmentar una cridanera Penya del Dimoni, ben coneguda per la gent del poble però de la qual a penes hi havia informació disponible: només alguna referència genèrica, per part del companys del Centre d'Estudis Contestants, que n'havien fet esment --com a gravat sobre roca-- en el marc de les seues investigacions sobre l'art rupestre valencià. Perquè la tal penya és, essencialment, un curiós petroglif incís en una llosa lleugerament inclinada de roca calcària, molt a prop de la font i el barranc del Cossi (o de l'Aigüeta). Arreplegue la descripció que en férem, en aquella guia: "el conjunt representat consisteix en una creu i diversos signes accessoris, com ara dues figures en forma de huit als quartells superior dret i inferior esquerre. Les dimensions són de 2,10 metres de longitud per 1,40 d'amplada. Al marge de les múltiples especulacions que s'han fet sobre el conjunt, resulta molt difícil qualsevol interpretació o aproximació cronològica". Que jo sàpiga, no hi ha hagut en els últims anys cap aportació que haja permès avançar en el possible significat o la datació del petroglif.




Feia molt de temps que no hi pensava, en la Penya del Dimoni, i més encara que no m'havia deixat caure per aquell paratge. Però fa uns dies va arribar a les meues mans una imatge que me la va recordar. Es tractava d'una sèrie d'incisions en la roca trobades al Lluçanès, a la Catalunya Central, sobre l'explicació o utilitat de les quals una amiga demanava referència, i que van resultar ser ginebreres o forns d'oli de ginebre: llocs en els quals, a través d'un senzill procés, es destil·laven les soques dels ginebres per tal de recollir petites quantitats --la producció a major escala es feia en un altre tipus d'instal·lacions-- d'aquesta essència vegetal, molt apreciada per les seues utilitats medicinals i veterinàries. En el magnífic blog "La mirada de l'òliba", d'Eloi Font, podeu veure una descripció més detallada del procés, com també alguns exemples de forns, entre ells el de la imatge següent. Essencialment, la destil·lació es produïa situant les soques de ginebre sobre el dibuix de la part superior d'aquests "forns", a les quals es botava foc i es cobrien amb un recipient d'argila o, més recentment, de llanda. Les canals gravades sobre la roca servien per dirigir la reïna fins el punt on es recollia --generalment, un buit o un forat excavat en la part inferior de la roca--, per tal de decantar-ne posteriorment l'aigua que contenia i obtindre el resultat desitjat.


Forn de ginebre de la Tor, del blog "La mirada de l'òliba"

No vull dir amb això, evidentment, que el dibuix gravat a la Penya del Dimoni puga correspondre a aquest tipus d'estructures: deixant clara la meua absoluta ignorància sobre el particular, em fa l'efecte que només hi ha entre una i altres una vaga similitud. A més, no conec ara com ara cap testimoni de que aquesta activitat tradicional existira en algun moment en aquestes comarques, tot i que tampoc hauria de descartar-se. Però veure els forns d'oli de ginebre, que sense conèixer la seua utilitat mai haguera encertat a atribuir a aquest ús, m'ha fet pensar en com d'agosarades poden ser algunes interpretacions quan no hom compta amb la informació --i la formació-- adequada, o quan parteixen d'intuïcions i suposicions més o menys imaginatives i benintencionades però difícilment constatables amb fets o amb dades. Les coses, però, no sempre són senzilles: estirant fils, he sabut que fins i tot en casos, com ara el dels petroglifs de la Serra d'Irta, en que l'atribució a antics forns d'oli de ginebre sembla --des del meu punt de vista-- la més plausible per la tipologia dels gravats descoberts, hi ha qui defensa que es tracta de manifestacions vinculades a usos màgics i religiosos (i qui va encara més lluny i els interpreta com "una pregària ancestral dels recol·lectors de mel").

Jo, que com he dit d'aquestes coses no tinc molta idea, m'estime més deixar que siguen els qui ho entenen els qui diguen la seua, tot i que no ocultaré la meua preferència --a igualtat de condicions-- per les explicacions senzilles, elegants i basades en la utilitat: pel que fa a la Penya del Dimoni, sempre m'han cridat l'atenció els solcs, els regueralls i els forats que hi ha a la vora del motiu principal, i que potser amaguen la clau per a desxifrar el seu sentit. Potser, algun dia, algú trobarà la resposta correcta. Però pel moment, si per una d'aquelles haguera de triar, i sense treure-li gens d'importància als aspectes simbòlics i espirituals --sovint difícils de provar i de comprovar, en tot cas--, sempre m'inclinaré més cap al costat d'Occam que cap al dels deus, els esperits i els dimonis. Fins i tot assumint que aquests darrers solen ser, en general, molt més entretinguts.







Siga dit de passada, i encara que no vinga molt al cas: ben a prop de la Penya, i ben carregadet de fruits, hi ha un altre exemplar --que no coneixia-- del presumpte cirerer de pastor híbrid del qual parlava l'altre dia. I les oliveres monumentals, i l'extraordinari om de la plaça del poble... Si aneu a Milleneta, i a la Penya del Dimoni, no deixeu de mirar, també, els arbres. 





divendres, 3 octubre de 2014

Taxonomies




El cirerer de pastor, arç blanc o garbuller (anomenat pels botànics Crataegus monogyna) és una espècie molt habitual en les nostres bardisses i espinals, de sòlida reputació medicinal i ben coneguda per aquells que sovintegen les serralades del país. Però a poc que pareu un poc més d'atenció a alguns dels trets d'aquest tenaç arbrell --posem per cas, a la forma i la pilositat de les fulles, a la presència i la quantitat d'espines, o a la forma i la grandària dels seus fruits-- caureu en el compte de la gran variabilitat que caracteritza aquesta espècie: al costat d'exemplars de fulles densament peloses i profundament retallades, per exemple, en poden aparèixer altres amb les fulles coriàcies, pràcticament sense pèls i a penes lobulades. Tot i que moltes d'aquestes variacions morfològiques han estat descrites --i batejades-- com varietats o subespècies, l'opinió actualment més acceptada és que manquen de valor taxonòmic i que només representen formes extremes dins la variabilitat natural de l'espècie.

Com sol ser habitual en moltes rosàcies --família a la qual pertany--, la diversitat morfològica del nostre cirerer de pastor ha d'atribuir-se a la seua complexa biologia reproductiva, que facilita la hibridació i la introgressió amb altres espècies pròximes, o que permet que alguns exemplars produisquen llavors de forma asexual (o apomíctica), procés que dona lloc a peus genèticament idèntics a aquells dels quals procedeixen. A mi, que ja sabeu que aquestes coses m'enxisen i que tinc una especial debilitat pels garbullers, fa temps que em van cridar l'atenció alguns peus que creixen ací i allà per la comarca, i que d'entrada sobten per la seua  grandària --arriben fàcilment a superar els cinc metres d'alçària-- i sobretot pels seus fruits, significativament majors del que resulta habitual en C. monogyna i que, a diferència també del que sol passar amb aquesta espècie, sovint contenen més d'un pinyol; trets, aquests, que indicarien una possible relació amb una altra espècie de Crataegus que fins fa alguns anys es cultivava amb certa freqüència en aquestes terres, i que coneixem com ceroler, soroller o atzeroler (C. azarolus).


Si no vaig errat, doncs, almenys alguns d'aquests cirerers de pastor de voluminosos fruits rogencs i port arbori que hom troba de tant en tant per l'Alcoià i el Comtat, deuen correspondre a allò que els botànics anomenen Crataegus x sinaica, i que de fet és l'híbrid natural entre garbullers i cerolers. Un híbrid que, segons he pogut saber, s'utilitzava sovint com a portaempelt per als cerolers cultivats per la seua major resistència, per la qual cosa és molt probable que la seua presència actual en aquestes terres siga testimoni d'un conreu del qual cada vegada queden menys restes. Un exemplar destacable d'aquest probable C. x sinaica creix a la vora del riu d'Alcoi, ben a prop de casa, tot i que fins aquesta tardor, en que ha fructificat profusament malgrat la intensa sequera, no li havia prestat massa atenció. Pel moment, aprofitant l'abundant collita, he agafat un bon grapat de fruits --que els majors del poble van descartar com a ceroles, "que són més grans i grogues", i van identificar inequívocament com a cireres de pastor-- i he plantat algunes llavoretes en casa, a veure si hi ha sort i germinen perquè la veritat és que l'arbre em sembla ben bonic. Però allò que més m'interessa, ara com ara, és respondre a una pregunta cabal: faran, els fruits d'aquest híbrid, un licor tan bo com els seus progenitors, o potser fins i tot millor? La resposta, en unes setmanes.






Tot i que la varietat d'atzeroler que produeix fruits groguencs (var malus, també anomenada var chlorocarpa) és la més habitual a la meua zona, n'hi ha també de fruits rogencs, els quals s'atribueixen a la var azarolus. Aquests atzerolers, però, se'n diferenciarien de C. x sinaica pels fruits més grans i habitualment amb quatre a sis llavors. Quant a C. ruscinonesis, nom que s'utilitza sovint per a designar exemplars semblants a aquest, allò més probable és que es tracte d'un sinònim de C. x sinaica, però també hi ha autors que el consideren com una variant de C. azarolus, i d'altres de C. monogyna.







dimarts, 30 setembre de 2014

Aixois, sextians (relats conjunts)





L'avi mira el seu rellotge. Perdut en els seus records, el temps ha passat volant i s'ha fet hora de marxar. Com tots els dies, apura l'últim glop de pastís, saluda al cambrer i surt al carrer. Mira de nou el rellotge i, quasi sense adonar-se'n, accelera un poc més el pas. Només uns centenars de metres el separen de casa, i els néts tot just hauran eixit d'escola i encara tardaran una mica en arribar. Però a la seua edat les cames ja pesen, i millor anar amb temps si no vol fer-los esperar. L'estona que passa amb ells cada vesprada es la millor del dia, un raig de llum en la seua rutinària vida de jubilat. A més, d'ençà que fa uns mesos han començat a estudiar provençal en aquell curset de l'Ostau, les seues visites encara li produeixen més alegria: en el fons, i malgrat tot, ell sempre s'ha sentit més sextian que no pas aixois. Somriu, en pensar-hi: és irònic que la seua filla, que tant li havia retret que s'empenyara en conservar el patuès (“una relíquia inútil, parlar de llauradors i d'ignorants”, li deia) haja hagut de consentir ara que els seus propis fills s'interessen per una llengua i una cultura que s'entesten, malgrat tot, a sobreviure... Arriba a casa. Encara no hi són, però no poden tardar. Hui potser els contarà alguna vella rondalla, o els explicarà com era l'Ais de la seua infantesa, potser només es limitarà a escoltar als nens quan li parlen d'alguna cançó d'aquells xicots de Lo còr de la Plana (“Mi parlètz pas de trabalhar”, diuen... quina gràcia). Tan se val, el que siga li estarà bé. Truquen. “Bona serada, pepin!”, li diuen. I un gran somriure, com cada vesprada, li il·lumina la cara, i la vida.





M'ha agradat molt que per a la proposta de setembre dels Relats conjunts s'haja triat un dibuix de Carme Rosanas, que sempre té una pinzellada de color per a repartir quan més falta fa...  











Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...