Mil i una

La majoria tenen, ho he de reconèixer, bastant poc trellat. Però crec que no hi ha cap, de totes elles, que no guarde almenys un bri de tot allò que m'ha passat, pel cap i per la vida, en els tretze anys i escaig que fa que escric aquestes planes. I en quasi totes he tingut també la sort i el privilegi de comptar amb la vostra impagable complicitat, i no sabeu ben bé com vos ho agraisc... El cas és que havia pensat escriure hui sobre el paratge de la Sarga, al qual vaig tornar fa uns dies --amb esplèndida i inesperada visita guiada inclosa-- per veure les extraordinàries pintures rupestres que alberga, però me n'he adonat que l'entrada anterior va ser la que fa mil en aquest blog, i m'he posat a pensar-hi, i m'ha semblat oportú dedicar-li a això l'entrada mil i una, encara que fora només per deixar-ne constància, i per afegir-ne una més a la llarga llista d'entrades amb poc (o gens) trellat. I ja hi haurà temps, si fora el cas, de parlar de les pintures i de la gent que les va fer, i també de la Sarga i dels preciosos paisatges que l'envolten; abans d'arribar a la que faça dues mil, segurament.

Renàixer

Arribar fins el recòndit i captivador Racó del Condoig, com sap bé la bona amiga Maria Josep Escrivà, pot arribar a ser una tasca complicada. Pràcticament desapareguda la senda que hi portava des del poblet de Margarida, de la què només algunes traces enrunades dels murs de pedra que la sustentaven posen de manifest el seu antic traçat, el trajecte més utilitzat a hores d'ara per aquells que s'hi aventuren és el vell camí que parteix del despoblat morisc de Cariola, a Beniaia, per davallar després l'abrupta vessant, antigament abancalada, que tanca pel nord el llit del barranc. Les dificultats, però, no s'acaben quan hom arriba finalment fins a la llera: moure’s per dins del congost, habitualment entollat, sobre les restes dels antics marges de pedra i al mig d'una vegetació exuberant en la qual abunden espècies tan poc afectuoses amb els caminants com arítjols o esbarzers, no resulta tampoc feina senzilla i requereix quasi sempre un temps i un esforç gens desdenyables.

Feia temps que no tornava a aquest preciós paratge, evocador com pocs de la memòria de l'enyorat Joan Pellicer, que tant se l'estimava. I tot i que no solen fer falta moltes raons per a dedicar-li una visita a un indret tan singular, aquesta vegada tenia una especial curiositat --i un poc de por, no ho negaré-- per veure els efectes de l'incendi que el va assolar, junt amb gran part de les Valls de la Marina, ara fa deu mesos. Comptàvem, per això, amb les dificultats afegides que el pas recent del foc podria imposar-nos al llarg de la baixada, però ens va sorprendre un poc trobar el barranc amb molta aigua; tanta, de fet, que entre això, els troncs cremats caiguts i l'embull de verd que ha rebrotat esponerós pertot arreu, no vam poder aplegar fins a la base de la penya ni comprovar, per tant, si les extraordinàries llengües de cérvol que hi creixien han sobreviscut també aquesta vegada. Marfulls, freixes, cues de cavall i, sobretot, arítjols i esbarzers, gaudeixen a hores d'ara d'una magnífica salut. 

Encara va haver temps, deixant enrere ja el Condoig i de tornada per una ruta diferent cap al punt de partida a Beniaia, per allargar-nos fins les encimbellades restes del castellet de Margarida (de qui em contava l'amic Rafa que es contava que va esdevindre inaccessible quan uns pobletans hi van dinamitar el pont d'accés convençuts que s'hi amagava un tresor dels temps dels moros) i el solitari Mas de Cantacuc, a la carena de la serra d'igual nom i amb signes alarmants d'una accelerada decadència. Un magnífic passeig, en tot cas, sota uns núvols que en aquesta ocasió no van passar de l'amenaça i per unes terres que m'estime especialment malgrat totes les ferides, o potser precisament per elles. I amb una idea que, des d'aquell dia, no ha deixat de rondar-me pel cap: solem donar per descomptat que allò que hom pot esperar, després de la desfeta, és el caos i el desordre; però poques voltes reparem en que el camí per a renàixer pot arribar a ser igualment caòtic, convuls i desconcertant. I em sembla que ara, que és moment de reconstruir, convé tindre-ho present.
 

Context

Hi ha hagut vegades, en alguns viatges, què hem caminat durant hores sota una pluja persistent, ens hem vist al mig d'una tempesta de llamps i trons o hem pujat (i hem baixat) d'alguna muntanya mentre ens queia al damunt un xàfec torrencial. I que jo recorde, tret potser d'alguna volta en algun cim més exigent, rarament ens hem plantejat, quan això passa, deixar de fer el que teníem planejat, més encara quan, per a fer-li front a aquestes i a altres inclemències, solem comptar amb l'equipament adequat. Per això segueix sorprenent-me un poc que, quan es tracta d'eixir a caminar a prop de casa, hi haja prou amb una vaga perspectiva de pluja per a que estiguem pendents de models, radars i previsions fins el punt que, en aquestes ocasions, no és excepcional que ho deixem córrer i ens estimem més quedar-nos a casa. Ho he pensat això, altres vegades, i l'única explicació raonable que em ve al cap té a veure amb el context: en un viatge, sobretot quan és llunyà, tendim a imposar-nos l'exigència --de vegades, de forma  inadvertida-- d'aprofitar al màxim tot el temps del quan es puga disposar; un temps que sempre és, en aquests casos, necessàriament limitat, i que a més a més, en estar habitualment organitzat de forma prèvia (si cal arribar a fer nit a un allotjament determinat, posem per cas). limita també les opcions de flexibilitzar-lo. Això no passa, en canvi, quan es tracta d'eixides més properes, a les quals tenim la sensació de què podrem tornar sempre que vulguem. No passa res, per això, si decidim algun cap de setmana deixar-ho córrer, i si al remat eixim i les coses es compliquen --que en aquestes ocasions és com dir "si plou un poc"-- tampoc no importa massa deixar-nos-les a mitges, canviar de plans o directament mamprendre una digna retirada a esmorzar en el bar que ens quede més a mà: ja hi tornarem, si de cas, un altre dia.

Les tempestes que ens estan visitant els últims dies, a més de ser sempre benvingudes perquè feia falta que ploguera i almenys fins ara i per ací segueixen caient amb cert trellat, han tingut precisament --ja ho deixava caure l'altre dia-- aquest efecte. Fins el cap de setmana passat, que vaig pensar que ja n'hi havia prou d'estar pendent de l'oratge i, convenientment fornit amb tot el que vaig creure que calia (bàsicament unes botes i un poc de roba impermeable, la capa d'aigua i un paraigua, no penseu...), vaig decidir eixir a caminar, dissabte a la Font Roja i diumenge a Mariola. Un poc d'aigua si que en vaig empomar en tots dos dies, però tampoc va ser, la veritat, cap cosa exagerada: anat torcant la càmera de tant en tant, anar alerta amb unes sendes un poc més esvaroses, i haver de buscar recer al cada volta més assolat Mas de Nones en un moment en què el xàfec es va fer més intens i que vam aprofitar per esmorzar. Però a canvi les muntanyes, pràcticament desertes d'uns altres caminants, em van semblar especialment esplendoroses aquells dies, perquè la pluja, com la boira, crea el seu propi context: amb ella, els paisatges que hem recorregut mil vegades sota el sol adquireixen un aspecte diferent, amb la llum canviant a cada instant, i fins i tot el simple fet de caminar sembla distint quan es fa en aquestes condicions. Tractaré de recordar-ho quan, qualsevol cap de setmana, em faça peresa eixir només per si em banyara... Bon cap de setmana!

Farem

Era possible que passara, deien les enquestes, i ja sabeu que al remat ha passat, i no ha estat per poca diferència. I no cal dir que, per a aquells que tenim un cert concepte del País --els qui creiem en els serveis públics, la defensa de la llengua i la cultura o la preservació del medi ambient, posem per cas-- és, sense cap matís, una pèssima notícia. Pel que ha passat, i per com ha passat, perquè no és el mateix no guanyar que perdre, i perquè aquesta volta, per si no en teníem prou amb aquells als qui ja coneixem de sobres, haurem de veure'ls de la mà de l'ultradreta més carca i reaccionària, definitivament i dolorosament blanquejada, tractant d'imposar la seua agenda ja veurem fins a quin punt. No faré, però, cap anàlisi o valoració ni de per què ha passat el que ha passat, ni del que pot passar a partir d'ara: no solament és que no em sent en absolut capacitat, sinó que sobretot, ara mateix, em fa una peresa immensa. Em conformaré, per tant i pel moment, amb anar mirant amb interès allò que escriuen aquells que en saben més d'aquestes coses, i si trobe algun diagnòstic un poc més afinat i aclaridor que els que he pogut llegir fins ara, i encara que només siga per veure de no repetir les mateixes errades, potser vos ho faré saber. Això, i com vaig afrontant els temps que venen, perquè ara mateix, més enllà d'algunes idees vagues i no massa convincents sobre la resistència i les trinxeres, tampoc tinc massa clar com m'ho faré. Segurament és que, sense voler llevar-li a tot açò gens d'importància, tinc ara mateix el cap en altres coses. O que m'he fet major, que també podria ser. Però fer, farem, que no tinguen cap dubte: és evident que no estem, ni de bon tros, allà on voldríem, però hem fet camí, i si hem arribat fins ací no ha estat precisament per resignar-nos.   

Retalls de primavera

Segurament fa un poc lleig dir-ho, però aquesta setmana que s'acaba he estat bastant més pendent de la pluja que de la campanya electoral. Quant a la segona, puc dir en el meu descàrrec que fa ja algun temps que tinc decidit --bàsicament-- el sentit del meu vot, que també aquesta vegada serà només un poc en consciència i quasi tot en conseqüència, així que tampoc em calia molta més informació. Espere que a qui tinguera encara dubtes de cap a quin costat tirar, allò que haja escoltat (o que no haja escoltat) aquests dies li haja resultat més útil, i que el diumenge hi haja un poc de trellat, que falta ens fa. Pel que fa a la primera, i a desgrat d'algun excés puntual i d'alguna lamentable inconveniència, la done per ben caiguda per quantitat i qualitat; si de cas, li retrauria que m'haja posat un poc més complicat recollir alguns retalls d'aquesta primavera que a força de calor ja donava per perduda, però que sembla que ha decidit quedar-se encara un poc més entre nosaltres. Tan de bo que siga un bon presagi, encara que m'estimaria més poder confiar en el seny de la gent del meu País... Prompte ho sabrem, en tot cas; tingueu coneixement, i bon cap de setmana!  

L'espectacle de la natura

Abans d’escampar les seues aigües sobre la depressió que ocupa el delta, el riu Okavango travessa, procedent de terres angoleses, un estret territori actualment sota sobirania de Namíbia i conegut com a Franja de Caprivi. La franja, que deu el seu nom al militar i explorador alemany Leo von Caprivi, ha estat subjecta des de fa temps a disputes territorials --fins i tot amb l’aparició, entre 1994 i 1999, d’un moviment secessionista-- entre els diferents estats de la regió: la seua part oriental va ser delimitada el 1976 com un bantustan de l’Àfrica del Sud-oest, i és considerada per l’actual Namíbia com un enclavament estratègic en permetre l’accés des de la resta del seu territori fins al riu Zambezi. De fet, i sense menystenir l’extraordinari patrimoni natural que alberga, va ser sobretot per això --per facilitar notablement l’accés, encara que calga entrar i eixir d’un altre país, entre el Delta en el qual havíem estat fins ara i l’extrem nord-oriental de Botswana, on preveiem acabar el nostre viatge-- que part del nostre recorregut va transcórrer també per aquest territori. El dia 21, després d’una última passejada pels voltants de Gunitsoga, ens acomiadàvem d’aquesta zona per desplaçar-nos per carretera fins a Mohembo, lloc fronterer amb la veïna Namíbia al qual la recent obertura d’un espectacular pont que salva l’Okavango ha facilitat notablement l’accés, i des d’allí fins a Divundu i al confortable lodge on anàvem a passar la nit, situat a la vora del riu que ací es coneix com a Cubango. Un canvi notable, tal i com es preveia, respecte a les condicions dels dies passats a les tendes de campanya, per bé que amb un denominador comú respecte a aquells: les cerveses, a Namíbia, segueixen ser molt bones.

Un mokoro, becplaners africans (Platalea alba) i fredeluga coronada (Vanellus coronatus) als aiguamolls de la rodalia de Gunitsoga; el pont sobre l'Okavango a Mohembo, la frontera de Namíbia i vistes del riu des del nostre allotjament. 

Una part substancial de la Franja de Caprivi --incloent-hi el mateix lodge en el qual estàvem allotjats-- forma part del Parc Nacional de Bwabwata, del qual no tenia cap referència prèvia però del què he sabut després que té diversos trets que el fan especialment remarcable. Per exemple, la seua rellevància per a la protecció d’espècies tan emblemàtiques com el gos salvatge africà; però sobretot, el fet que a diferència del que sol ser habitual en els parcs nacionals africans, dins del seu perímetre hi ha diversos nuclis habitats (sobretot, per San) que intervenen activament en la gestió de les terres comunals incloses en el Parc, i que estan dividides entre àrees destinades a la conservació i el turisme, i les que són objecte d’aprofitaments humans diversos, com ara la ramaderia. Malgrat que l’objectiu fonamental del dia era, com s’ha dit, completar el desplaçament a través de la Franja, vam tindre ocasió de fer també una breu visita a una de les àrees de conservació del parc nacional, en aquest cas de la ma de guies locals: tot i que no ho havien fet saber (Jordi, una volta més, va haver d’improvisar), els que ens havien acompanyat des de Botswana no comptaven amb els permisos necessaris per treballar als parcs namibis  i van haver de tornar enrere. Encara que lluny del que tindríem ocasió de veure l'endemà, va ser una visita indubtablement interessant a aquesta zona protegida, dins l’àmbit de la qual vam seguir durant un tram el nostre viatge per carretera fins a Katima-Mulilo, a la vora sud del riu Zambezi. Setanta quilòmetres després, un poc justos de temps perquè la frontera de Ngoma tancava a les sis de la vesprada, creuaven el riu Kwando --nom que rep el Chobe en aquest tram-- per a entrar de nou a Botswana. La nit, a un guesthouse de Kazangula, va transcórrer sense incidències tret d’un problema imprevist amb la reserva prèvia: la propietària del lloc on havíem d’anar inicialment, tot i haver-la confirmat, va decidir ignorar-la, la qual cosa va obligar de nou a Jordi a buscar ràpidament una alternativa que, una volta més, no ens va anar gens malament.

Parc Nacional de Bwabwata: francolí bec-roig (Pternistis adspersus); serpentari bru (Circaetus cinereus); antílop jeroglífic o bushbuck (Tragelaphus scriptus); cercopitec verd o vervet (Chlorocebus pygerythrus); un grup de cobs lichi o lechwe (Kobus leche); diverses espècies d'agrons als aiguamolls del riu; baobab (Adansonia digitata) a la frontera de Ngoma, i posta de sol sobre el Kwando a la mateixa frontera. 

Kazangula és una petita ciutat (dues, de fet, perquè a la vora nord del riu Zambezi, dins ja del territori zambià, hi ha un altre nucli homònim) a la rodalia de la qual conflueixen les fronteres de Botswana, Namíbia, Zàmbia i Zimbàbue. Aquesta ubicació, que li atorga una evident rellevància com a node de comunicacions a la regió, ens venia també molt bé a nosaltres perquè ens deixava a una distància raonable de les nostres dues últimes destinacions: les Cascades Victòria, a les quals aniríem en dies successius, i el Parc Nacional de Chobe, que té en la veïna ciutat de Kasane --la més important de la regió-- una de les seues portes principals d’accés, i al qual anàvem a dedicar la jornada completa del dia 23 d’abril, diada assenyalada encara que fora en la distància. D’aquest parc nacional si que n'havia sentit parlar, sobretot per la seua rellevància per a al conservació de l’elefant en trobar-se en una zona clau per a les seues migracions i que, com també Bwabwata, forma part de la major àrea de conservació transfronterera del món. Amb el riu Chobe (o Kwando) com a eix, el parc alberga una notable diversitat d’ambients; el riu, que naix a les terres altes d’Angola i avança inicialment cap al sud-est, canvia després bruscament de rumb cap al nord-est, fins a la seua confluència amb el Zambezi, en veure’s afectat per la falla anomenada de Linyanti: malgrat ser molt menys coneguda  que altres aspectes ambientals, la geologia i la tectònica d’aquesta zona d'Àfrica que enfonsa les seues arrels en l’antic continent de Gondwana, és tan complexa com apassionant i dona testimoni dels processos que, encara hui, estan configurant activament aquestes terres. Tota la vora sud del Chobe --la nord forma part del territori de Namíbia-- està inclosa en el parc nacional, que vam tindre ocasió de recórrer amb un safari en 4x4 pel matí (a remarcar la perícia i l’experiència del nostre guia George, profund coneixedor del parc i del comportament dels animals que hi viuen) i un recorregut fluvial en barca per la vesprada. I puc assegurar que tots dos van pagar sobradament la pena.

Entrada al Parc Nacional a Kasane; espais que formen part de l'àrea de conservació KAZA, vistes del parc, i alguns dels animals que veiérem al llarg del dia: hipopòtam (Hippopotamus amphibius), lleó (Panthera leo), girafa (Giraffa giraffa), búfal (Syncerus caffer), cudú gros (Tragelaphus strepsiceros), facoquer (Phacochoerus africanus), elefant (Loxofonta africana), papió chacma (Papio ursinus), fredeluga de capell blanc (Vanellus albiceps), gaig blau de clatell verd (Coracias caudatus) i varà del Nil (Varanus niloticus). Francament, va ser un dia interessant...

Encara ens quedava, per culminar aquest viatge extraordinari, una última etapa. A poc més de seixanta quilòmetres de Kazangula però ja dins del territori de Zimbàbue, el Zambezi es precipita al buit en allò que hom qualifica --ara sé que de forma sobradament justificada-- com una de les meravelles naturals d’Àfrica: les cascades que Livingstone va rebatejar en honor de la reina Victòria, però que els locals coneixen des de sempre com Mosi-oa-Tunya, que diuen que vol dir "el fum que trona". El dia 24, després d’una segona nit a Kazangula i de travessar la frontera, deixàvem definitivament Botswana per dirigir-nos a la turística ciutat zimbabuesa de Victoria Falls, porta d’accés a les celebres cascades que li donen nom i que tinguérem ocasió de visitar tant des d’aquesta banda com --previs els passos necessaris, d’anada i tornada, per la frontera-- des de la ribera zambiana del riu. Una i altra, en tot cas, tenen en comú la seua innegable capacitat de deixar al visitant literalment sense paraules: amb el riu en un moment de nivells màxims, i tot i que acostar-s'hi un poc representava acabar amerat de dalt a baix (tot l'entorn de les cascades està ocupat per una esponerosa selva tropical humida originada per la ruixada permanent), l’espectacle va justificar sobradament una visita que em va impactar molt més profundament del que esperava. Encara hi va haver, després de les cascades, el sopar de comiat amb espectacle inclòs, l’agradable lodge de la darrera nit a Victoria Falls, els vols --amb una lamentable incidència per a la companya Anabel, que va haver de quedar-se sola un poc més a Zimbàbue per l’injustificable excés de zel d’un empleat i un petit desperfecte al passaport-- i les escales... I tornar de nou a casa, quinze dies justos després d’haver marxat, amb la sensació d’haver viscut, per moltíssimes raons, un d’aquells viatges que es recorden de per vida.

No és casualitat que vulga acabar aquesta crònica recordant --ja ho he dit altres vegades-- que, en aquesta mena de viatges, la possibilitat de conèixer a gent interessant és també un factor que els fa especialment atractius, i aquesta volta no va ser en absolut una excepció. Tret de Pako, que és qui al remat té la culpa de tot açò i amb qui ja he tingut la sort de fer altres viatges, a tota la resta del grup, incloent-hi al gran Jordi i el seu equip, la vaig conèixer en començar el nostre recorregut. I he de dir sincerament que, també amb això, s’ha superat de llarg qualsevol expectativa: persones diferents, procedents d’àmbits ben diversos, però amb el desig comú de viure una experiència de les que deixen petjada, i amb qui ha estat un autèntic plaer compartir aquests intensos dies. German, César, Toni –sofert company d’habitació i de tenda--, Mili i Benja, Javier, Elisa, Ricardo i Àgueda, Ander i Paula, Anabel i Ana, sense vosaltres res no hauria estat igual, moltes gràcies per fer-ho tot tan fàcil, tan de bo que ens vejam prompte de nou.