dimarts, 2 setembre de 2014

Roig i negre (relats de la Carme)





Hi havia moltes coses que les separaven. Pertanyien a grups diferents i només remotament emparentats; s'alimentaven de coses distintes i, en general, els seus cicles vitals --els quals a penes s'assemblaven més enllà dels seus trets generals-- discorrien en hàbitats també molt diferents. Però malgrat tot, hi havia quelcom que les unia per damunt de totes les distàncies i totes les diferències: la passió per la literatura, i una admiració sense límits per l'obra d'Stendhal.

Avant la loi il n’y a de naturel que la force du lion, ou le besoin de l’être qui a faim, qui a froid, le besoin en un mot… non, les gens qu’on honore ne sont que des fripons qui ont eu le bonheur de n’être pas pris en flagrant délit. 



Amb un poc de retard --coses de l'estació--, la meua proposta per als relats de la Carme del mes d'agost. És cert, en lloc d'Stendhal i la literatura hauria pogut posar "l'anarcosindicalisme" o, fins i tot, "el futbol de l'AC Milan"; però mira, m'ha semblat que quedava millor així... I, com sempre, moltíssimes gràcies, Carme!




dilluns, 1 setembre de 2014

I a la fi




No puc dir, és evident, que m'haja alegrat especialment tornar a escoltar el despertador aquest matí. Però tampoc no sóc d'aquells que s'estressen per haver de tornar a treballar, perquè reconec que tot plegat ho trobe un poc obscè, però sobretot, perquè malgrat tot --malgrat ells-- segueix agradant-me la meua feina i estic convençut que, tard o d'hora, han de vindre temps millors. I al remat, ja ho avançava, també les vacances han acabat per complir el seu paper primordial, i fins i tot hi ha hagut temps per fer un poc més d'exercici, per caminar uns quants dies entre pinedes i savinars i, d'una forma o d'una altra, per recuperar unes forces que curtejaven de forma ostensible i que, d'ara endavant, han de fer molta falta: els temps millors acabaran venint, estic convençut; però només si som nosaltres qui els fem vindre.





dijous, 21 agost de 2014

A mitjan




O, potser més pròpiament, hauria d'haver dit "a dos terços"... Avança l'agost, i amb ell unes vacances que,  tot i que inevitablement condicionades --també enguany-- per les circumstàncies familiars, van fent notar els seus efectes benèfics i reconstituents: al remat, en els temps que corren, no és poca cosa poder deixar temporalment de banda els maldecaps de la faena, i a mi --ho reconec-- em feia molta falta mirar-me les coses amb un poc de perspectiva. I, entre unes coses i altres, he pogut començar --i acabar-- llibres llargament postergats, fer alguna becadeta quan les condicions han estat propícies i, fins i tot, cavil·lar una mica amb calma i assossec, que hi ha decisions a prendre i no sempre és fàcil encertar amb la pregunta correcta. Potser, posats a fer balanç i per objectar alguna cosa, diria que, a aquestes alçades de les vacances, he pogut fer molt menys exercici del que hauria volgut, i m'han faltat, també, temps i ocasions per deixar-me caure amb més freqüència per ací. Encara em queda, però, un terç d'agost per veure d'esmenar-me, ni que siga només un poc: a falta d'una pluja generosa, qualsevol plugim pot fer paper. I convé estar preparat per aprofitar-lo.


Gerra soterrada, amb el propòsit aparent d'emmagatzemar aigua, junt a les restes d'un mur de pedra --potser el que queda d'una antiga cabana de pastors-- a l'Alt del Morral, a prop del cim del Benicadell. Molt a prop, també, dels lligaboscs que recollien els ruixims de la boira entre les seues fulles. 








divendres, 1 agost de 2014

Vacances, només




Hi ha allò del descans --posem que merescut-- i les "pauses higièniques" que deia Fuster, com hi ha els plans encara per fer i d'altres per no fer, i projectes que fa mesos que van traient el cap i els vindrà bé aquest parèntesi per fer-ne una pensada i veure si es concreten. I apagar el mòbil, els pantalons curts i les ganes de dormir sense fer cas al despertador, i els llibres que abelleix llegir, i un cert regust amarg pels companys què, en tornar, ja no hi seran... Hi ha sempre l'opció d'adornar-ho molt o poc, i jo --ja em coneixeu-- sóc més del primer que del segon. Però al remat, quasi tot es pot resumir en unes poques paraules, i hui és això el que faré: estic de vacances. I a fe que, siga com siga, les he d'aprofitar. Bon cap de setmana, i bon estiu!








divendres, 25 juliol de 2014

Prou


Sempre he tractat de fugir de certeses absolutes i de simplificacions excessives. Fa temps que vaig deixar d'empassar-me històries de bons i dolents perquè, siguen els que siguen els uns i els altres, em fa l'efecte que els matisos i les gradacions s'adiuen més amb la realitat que les tonalitats categòriques, planes i sense ombres. Crec que desconfiar de quasi tot --especialment, quan quasi tot ens arriba tamisat a través d'altres ulls i altres opinions no necessàriament innocents ni imparcials-- és una pràctica cansada però saludable, i fins i tot la causa aparentment més justa tendeix a incomodar-me si la religió (qualsevol religió) s'hi fica pel mig. I amb tot, quan són xiquetes i xiquets els que cauen assassinats sota les bombes, quan l'opressió és manifesta i la injustícia palmària, quan el silenci clamorós dels nostres governs provoca nàusea i vergonya, quan "crim", "massacre" o "genocidi" són paraules que et venen contínuament a la ment quan veus certes imatges que poc a poc abandonen les portades a força de quotidianes, no pot haver lloc per al dubte, la prudència o la moderació. Així que, tot i saber que no serveix de res, que d'ací una estona tancaré l'ordinador i seguiré fent la meua vida mentre gent innocent seguirà perdent-la a l'altra banda de la mar, no volia deixar de dir-ho: prou de bombes sobre Gaza, visca Palestina lliure.








dijous, 24 juliol de 2014

Cançó de batre (relats d'estiu)




Ja estan les garbes esteses
i l'era està ben trillada.
Els tres segadors descansen
que els espera faenada.

Com cada any han vingut
a la sega i la batuda,
que la mestressa està sola
i ha de menester ajuda.

Els segadors bé que ho saben
i per això, com cada any,
porten bona ferramenta
i ganes de treballar.

La mestressa ja els espera
i els prepara un got de vi
per fer retornar les forces
i aüssar-los l'esperit.

Que treball n'hi ha bona cosa
els tres segadors ho saben:
només té un camp, la mestressa,
però entre els tres no se l'acaben.

I allà van un darrere l'altre,
ben capficats en la tasca,
que per més garbes que lliguen
l'ama sempre en vol una altra.

Ja ha quedat l'era ben neta
i el graner està ben ple.
L'ama ha quedat satisfeta
i els tres segadors, també.

No plantes vinya en costera
ni sembres blat en barranc.
En l'era de la mestressa,
ella decideix qui hi bat.



Per a la proposta de Carme --que també aquest any fa la 'substitució estiuenca' dels Relats conjunts-- inspirada per algunes cançonetes que he escoltat ací i allà i, sobretot, pels "romanços de segadors" que he llegit en aquest interessant treball. Reconec que haguera quedat més propi si, en lloc de copes, en la magnífica foto de Barbollaire hi apareguera un bon porró; però estic segur que sabreu perdonar-me la llicència...









dimecres, 23 juliol de 2014

Rinxols



Seguint un cicle que no he reeixit encara a comprendre --altres vegades, el procés ha tingut lloc en primavera o fins i tot en ple hivern, per la qual cosa és molt probable que tinga més a veure amb les condicions ambientals que amb un o altre moment de l'any-- les recargolades fulles de la ciques del pati han completat aquests dies el seu desenvolupament anual: els foliols que les formen, inicialment plegats a banda i banda de l'eix central, han anat desenrotllant-se a poc a poc fins que, finalment, les fulles han acabat tenint un aspecte  molt similar a les de les palmeres. Semblança, en tot cas, només aparent, perquè malgrat les seues analogies morfològiques, no hi ha entre ciques i palmeres cap relació de parentiu: el propi recargolament dels foliols (que els botànics anomenarien circinats) posa de manifest que es tracta d'un grup de plantes de característiques singulars que, en contra del que podria suggerir el seu aspecte, presenten trets més pròxims als dels pins, els avets o els ginkgos. Com aquests, les ciques no es reprodueixen mitjançant flors, sinó a través d'unes estructures denominades estròbils que allotgen els òvuls i el pol·len i que, en aquest cas, apareixen en peus diferents, masculins o femenins. Les llavors, com en la resta de les gimnospermes, no estan integrades en un fruit, tot i que de vegades poden estan envoltades per una coberta carnosa, sovint acolorida.


A hores d'ara, hom reconeix al voltant de 300 espècies de ciques, repartides per zones tropicals i subtropicals de tot el planeta. Aquesta diversitat, però, només és un reflex pàl·lid d'allò que el grup va arribar a representar en el seu moment de màxima esplendor en el període Juràssic. En tot cas, les ciques estan reputades com un dels grups de vegetals terrestres més antics que es coneixen, amb fòssils que es remunten almenys 280 milions d'anys enrere; alguns gèneres, com ara Bowenia, a penes han canviat en els últims 150 milions d'anys, la qual cosa fa que puguen qualificar-se, amb tota propietat, com a fòssils vivents. Però la majoria de les ciques actuals són en realitat espècies relativament recents: potser els dinosaures van alimentar-se amb les fulles de Bowenia i d'altres cícades actualment extintes, però ja feia molt milions d'anys que havien desaparegut quan Cycas revoluta --que és l'espècie a la qual pertany el meu exemplar-- va aparèixer sobre la terra. En canvi, moltes d'aquestes espècies si que serveixen d'aliment per a la nostra pròpia espècie, per bé que per la seua elevada toxicitat –les tiges, de les quals s'obté la fècula anomenada sagú, contenen cicasina, una neurotoxina molt potent-- han de ser acuradament processades abans de poder-se consumir. La possibilitat que el consum continuat d'una espècie de ciques fóra la causa de la malaltia neurodegenerativa coneguda com lytico-bodig, pràcticament exclusiva de l'illa de Guam, no ha pogut comprovar-se; el meu admirat Oliver Sacks en parla extensament en el seu llibre "L'Illa dels cecs al color", del qual ja he parlat en alguna altra ocasió.

I el cas és que, a desgrat de la meua evident fascinació per les ciques i els seus trets biològics i evolutius, no és d'això del que m'havia plantejat escriure quan m'he encarat al teclat, sinó de la sensació de delicadesa i harmonia que m'han provocat els seus foliols plegats en elegants espirals. I és que, com deia el gran D'Arcy Thompson, "El nombre i la forma manifesten l'harmonia del món, i el cor, l'ànima i tota la poesia de la filosofia natural estan immersos en el concepte de bellesa matemàtica". O potser només és la calor...















Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...