dijous, 21 agost de 2014

A mitjan




O, potser més pròpiament, hauria d'haver dit "a dos terços"... Avança l'agost, i amb ell unes vacances que,  tot i que inevitablement condicionades --també enguany-- per les circumstàncies familiars, van fent notar els seus efectes benèfics i reconstituents: al remat, en els temps que corren, no és poca cosa poder deixar temporalment de banda els maldecaps de la faena, i a mi --ho reconec-- em feia molta falta mirar-me les coses amb un poc de perspectiva. I, entre unes coses i altres, he pogut començar --i acabar-- llibres llargament postergats, fer alguna becadeta quan les condicions han estat propícies i, fins i tot, cavil·lar una mica amb calma i assossec, que hi ha decisions a prendre i no sempre és fàcil encertar amb la pregunta correcta. Potser, posats a fer balanç i per objectar alguna cosa, diria que, a aquestes alçades de les vacances, he pogut fer molt menys exercici del que hauria volgut, i m'han faltat, també, temps i ocasions per deixar-me caure amb més freqüència per ací. Encara em queda, però, un terç d'agost per veure d'esmenar-me, ni que siga només un poc: a falta d'una pluja generosa, qualsevol plugim pot fer paper. I convé estar preparat per aprofitar-lo.


Gerra soterrada, amb el propòsit aparent d'emmagatzemar aigua, junt a les restes d'un mur de pedra --potser el que queda d'una antiga cabana de pastors-- a l'Alt del Moral, a prop del cim del Benicadell. Molt a prop, també, dels lligaboscs que recollien els ruixims de la boira entre les seues fulles. 








divendres, 1 agost de 2014

Vacances, només




Hi ha allò del descans --posem que merescut-- i les "pauses higièniques" que deia Fuster, com hi ha els plans encara per fer i d'altres per no fer, i projectes que fa mesos que van traient el cap i els vindrà bé aquest parèntesi per fer-ne una pensada i veure si es concreten. I apagar el mòbil, els pantalons curts i les ganes de dormir sense fer cas al despertador, i els llibres que abelleix llegir, i un cert regust amarg pels companys què, en tornar, ja no hi seran... Hi ha sempre l'opció d'adornar-ho molt o poc, i jo --ja em coneixeu-- sóc més del primer que del segon. Però al remat, quasi tot es pot resumir en unes poques paraules, i hui és això el que faré: estic de vacances. I a fe que, siga com siga, les he d'aprofitar. Bon cap de setmana, i bon estiu!








divendres, 25 juliol de 2014

Prou


Sempre he tractat de fugir de certeses absolutes i de simplificacions excessives. Fa temps que vaig deixar d'empassar-me històries de bons i dolents perquè, siguen els que siguen els uns i els altres, em fa l'efecte que els matisos i les gradacions s'adiuen més amb la realitat que les tonalitats categòriques, planes i sense ombres. Crec que desconfiar de quasi tot --especialment, quan quasi tot ens arriba tamisat a través d'altres ulls i altres opinions no necessàriament innocents ni imparcials-- és una pràctica cansada però saludable, i fins i tot la causa aparentment més justa tendeix a incomodar-me si la religió (qualsevol religió) s'hi fica pel mig. I amb tot, quan són xiquetes i xiquets els que cauen assassinats sota les bombes, quan l'opressió és manifesta i la injustícia palmària, quan el silenci clamorós dels nostres governs provoca nàusea i vergonya, quan "crim", "massacre" o "genocidi" són paraules que et venen contínuament a la ment quan veus certes imatges que poc a poc abandonen les portades a força de quotidianes, no pot haver lloc per al dubte, la prudència o la moderació. Així que, tot i saber que no serveix de res, que d'ací una estona tancaré l'ordinador i seguiré fent la meua vida mentre gent innocent seguirà perdent-la a l'altra banda de la mar, no volia deixar de dir-ho: prou de bombes sobre Gaza, visca Palestina lliure.








dijous, 24 juliol de 2014

Cançó de batre (relats d'estiu)




Ja estan les garbes esteses
i l'era està ben trillada.
Els tres segadors descansen
que els espera faenada.

Com cada any han vingut
a la sega i la batuda,
que la mestressa està sola
i ha de menester ajuda.

Els segadors bé que ho saben
i per això, com cada any,
porten bona ferramenta
i ganes de treballar.

La mestressa ja els espera
i els prepara un got de vi
per fer retornar les forces
i aüssar-los l'esperit.

Que treball n'hi ha bona cosa
els tres segadors ho saben:
només té un camp, la mestressa,
però entre els tres no se l'acaben.

I allà van un darrere l'altre,
ben capficats en la tasca,
que per més garbes que lliguen
l'ama sempre en vol una altra.

Ja ha quedat l'era ben neta
i el graner està ben ple.
L'ama ha quedat satisfeta
i els tres segadors, també.

No plantes vinya en costera
ni sembres blat en barranc.
En l'era de la mestressa,
ella decideix qui hi bat.



Per a la proposta de Carme --que també aquest any fa la 'substitució estiuenca' dels Relats conjunts-- inspirada per algunes cançonetes que he escoltat ací i allà i, sobretot, pels "romanços de segadors" que he llegit en aquest interessant treball. Reconec que haguera quedat més propi si, en lloc de copes, en la magnífica foto de Barbollaire hi apareguera un bon porró; però estic segur que sabreu perdonar-me la llicència...









dimecres, 23 juliol de 2014

Rinxols



Seguint un cicle que no he reeixit encara a comprendre --altres vegades, el procés ha tingut lloc en primavera o fins i tot en ple hivern, per la qual cosa és molt probable que tinga més a veure amb les condicions ambientals que amb un o altre moment de l'any-- les recargolades fulles de la ciques del pati han completat aquests dies el seu desenvolupament anual: els foliols que les formen, inicialment plegats a banda i banda de l'eix central, han anat desenrotllant-se a poc a poc fins que, finalment, les fulles han acabat tenint un aspecte  molt similar a les de les palmeres. Semblança, en tot cas, només aparent, perquè malgrat les seues analogies morfològiques, no hi ha entre ciques i palmeres cap relació de parentiu: el propi recargolament dels foliols (que els botànics anomenarien circinats) posa de manifest que es tracta d'un grup de plantes de característiques singulars que, en contra del que podria suggerir el seu aspecte, presenten trets més pròxims als dels pins, els avets o els ginkgos. Com aquests, les ciques no es reprodueixen mitjançant flors, sinó a través d'unes estructures denominades estròbils que allotgen els òvuls i el pol·len i que, en aquest cas, apareixen en peus diferents, masculins o femenins. Les llavors, com en la resta de les gimnospermes, no estan integrades en un fruit, tot i que de vegades poden estan envoltades per una coberta carnosa, sovint acolorida.


A hores d'ara, hom reconeix al voltant de 300 espècies de ciques, repartides per zones tropicals i subtropicals de tot el planeta. Aquesta diversitat, però, només és un reflex pàl·lid d'allò que el grup va arribar a representar en el seu moment de màxima esplendor en el període Juràssic. En tot cas, les ciques estan reputades com un dels grups de vegetals terrestres més antics que es coneixen, amb fòssils que es remunten almenys 280 milions d'anys enrere; alguns gèneres, com ara Bowenia, a penes han canviat en els últims 150 milions d'anys, la qual cosa fa que puguen qualificar-se, amb tota propietat, com a fòssils vivents. Però la majoria de les ciques actuals són en realitat espècies relativament recents: potser els dinosaures van alimentar-se amb les fulles de Bowenia i d'altres cícades actualment extintes, però ja feia molt milions d'anys que havien desaparegut quan Cycas revoluta --que és l'espècie a la qual pertany el meu exemplar-- va aparèixer sobre la terra. En canvi, moltes d'aquestes espècies si que serveixen d'aliment per a la nostra pròpia espècie, per bé que per la seua elevada toxicitat –les tiges, de les quals s'obté la fècula anomenada sagú, contenen cicasina, una neurotoxina molt potent-- han de ser acuradament processades abans de poder-se consumir. La possibilitat que el consum continuat d'una espècie de ciques fóra la causa de la malaltia neurodegenerativa coneguda com lytico-bodig, pràcticament exclusiva de l'illa de Guam, no ha pogut comprovar-se; el meu admirat Oliver Sacks en parla extensament en el seu llibre "L'Illa dels cecs al color", del qual ja he parlat en alguna altra ocasió.

I el cas és que, a desgrat de la meua evident fascinació per les ciques i els seus trets biològics i evolutius, no és d'això del que m'havia plantejat escriure quan m'he encarat al teclat, sinó de la sensació de delicadesa i harmonia que m'han provocat els seus foliols plegats en elegants espirals. I és que, com deia el gran D'Arcy Thompson, "El nombre i la forma manifesten l'harmonia del món, i el cor, l'ànima i tota la poesia de la filosofia natural estan immersos en el concepte de bellesa matemàtica". O potser només és la calor...















divendres, 18 juliol de 2014

Accepcions


Podria dir simplement fatiga, perquè com sol ser habitual a aquestes alçades de l'any, les forces ja curtegen  i hi ha matins en els què el simple fet d'aconseguir alçar-se del llit representa un veritable èxit. Però també podria parlar de fastig, sobretot quan pense en com està posant-se de difícil poder complir amb certa dignitat amb la que se suposa que es la nostra feina, o quan constate per enèsima vegada que els responsables --per acció i per omissió-- d'aquesta situació se'n foten ostensiblement com si la cosa no anara amb ells. Fins i tot, si molt m'apuràreu, diria descoratjament, perquè les perspectives per al futur més immediat no semblen, a la vista de tots els senyals, gens amables, i falta encara molt, moltíssim, per a la primavera. Seré positiu, però: tot i que a aquestes alçades de l'any costa veure més enllà del cansament i les seues múltiples i diverses accepcions, només em queden dues setmanes per deixar temporalment enrere aquest molest camp semàntic i veure de transitar per altres camps i altres paisatges. I a més, hui és divendres, i això --sobretot a aquestes alçades de l'any-- tampoc no és poca cosa. Bon cap de setmana!








dimarts, 8 juliol de 2014

Pirineus, de nou




Després de molts mesos, he tornat a Pirineus, com aquell qui torna a casa després de certes coses. Tot i que durant aquest temps no han faltat –i són casa, també-- altres muntanyes i altres cims d'alçàries més modestes i perfils més familiars, han estat molts, massa mesos lluny de la neu, enyorant prats, torrents, congestes i tarteres. Era difícil, per això, deixar passar l'oportunitat d'una escapada ràpida i en bona companyia a Benasc i les seues valls, encara que el preu fóra renunciar a altres opcions de descans –a voltes, tornar a casa és dormir huit hores-- i assumint també el risc de que les cames, després de massa mesos, no estigueren a l'altura de les circumstàncies. Un risc que em va fer deixar per a millor ocasió el sempre abellidor Aneto, a canvi de descobrir una senzilla però llarga ascensió --amb més neu de la prevista en els graons de la valleta de l'Escaleta-- al Pic de Mulleres, que tampoc no coneixia i que em va servir per confirmar que, en efecte, caldrà recuperar la forma abans d'afrontar altres reptes més ambiciosos. I encara, l'endemà, amb l'oportunitat de gaudir de la bellíssima vall d'Estós i de l'esponerosa floració pirinenca que esclatava per tots els seus racons: acostumat a la seua relativa raresa en les nostres serralades, veure tanta corona de rei florint arreu i alhora va resultar una experiència singular. Per a la pròxima, i a més de l'Aneto, deixe pendents moltes altres valls, colls i camins, i també algun altre cim amb el qual encara crec que gosaria encarar-me; però també menjar-me un plat d'olla, sentir ragonar en benasqués, i seure sense presa a la vora d'algun ivó a esperar que aparega en el cel la silueta del trencalòs. Tot això, i més, per a quan hi torne, perquè després de certes coses, s'ha de tornar als Pirineus. I abans de certes altres, potser també.








Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...