"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 31 de gener de 2016

Boira




La boira, a la muntanya, té els seus inconvenients: ens priva de les vistes obertes que s'albiren des dels cims els dies clars, i fins i tot pot arribar a desorientar-nos perillosament si transitem per contrades poc conegudes. Però a canvi, fins i tot els paisatges més familiars adquireixen, desdibuixats per la broma, un aspecte nou i diferent, i la limitada perspectiva crea --o m'ho sembla a mi-- un ambient íntim i introspectiu en el qual és fàcil deixar córrer els pensaments, i que amb freqüència ens fa també prestar atenció a detalls i matisos del camí que, sota el sol radiant, és més difícil apreciar. I així, a falta d'àmplies panoràmiques i d'horitzons esclarits, embolcallat pel capell que cobria ahir les altures del Benicadell, vaig anar reparant en la verdor esperançadora de les molses arrapades a les roques; en les singulars trompetes petites, que més que bolets semblen nius d'algun ocell minúscul, o en les gotetes d'aigua que ameraven les joves fulles d'una nova clapa de tramusseres (més a ponent de les que ja coneixia; l'àrea de l'espècie en la serra segueix ampliant-se) i les feien brillar sota la llum tènue, tamisada pels núvols que s'arrapaven a la serra. A poc a poc, el cel va anar esbandint-se, i els horitzons i les panoràmiques van tornar a mostrar-se mentre encarava el camí de tornada; però a mi, una volta més, em va quedar la sensació de que la boira, més que amagar-nos un paisatge, ens ajuda realment a desvetlar-lo.







dissabte, 30 de gener de 2016

Vides exemplars (III)


Sempre havia lamentat la seua escassa autoestima. Des de ben petit, ho havia provat tot per tal de fer-la créixer, però malgrat tots els seus esforços mai no va obtindre cap resultat apreciable. Finalment, cansat de tants fracassos, va prendre una decisió dràstica: passaria pel quirófan per tal que li implantaren una autoestima un poc major; res exagerat, només una de normaleta... Malauradament --culpa, segurament, dels nervis del preoperatori-- es va descuidar d'acordar amb el cirurgià alguns detalls importants, i tot i que l'operació va resultar un èxit indiscutible, ara tothom el coneix com "aquell pobre geperudet". Ell, però, en té igual: encara que siga implantada, ara té l'autoestima ben alta. Altíssima, de fet.






(De la sèrie "Destrellats que se t'acudeixen sense saber molt bé per què, i que no saps tampoc per què però els acabes publicant". Amb la que està caient en el PP, i jo escrivint aquestes ximpleries...) 





diumenge, 24 de gener de 2016

Re(Sis)tir


Si vos sóc sincer, aquesta volta si que em pensava que no hi arribaria. Els tràfecs d'aquests mesos passats no solament han seguit traient-me temps material --curiosa expressió, per cert-- per a poder escriure. Ha estat, sobretot, tindre el cap ocupat en altres tasques i quefers, i haver de seguir deixant de banda --no del tot, però si en gran mesura-- moltes de les coses que, al remat, han anat nodrint el blog al llarg de tots aquests anys, des de llibres a caminades. El cas és que, al ritme que s'ha pogut, sovint amb molt poc trellat (menys, encara, del que sol ser habitual), però gràcies, sobretot, a vosaltres, que sempre heu estat al seu costat, la línia ha anat fent camí, i hui fa ja sis anys que va començar-lo. És probable que, en els mesos que venen, les coses seguisquen complicades, i que de tant en tant torne a temptar-me l'opció d'una prudent i discreta retirada; o no, ves a saber. Però pel moment, ja podem dir que hem arribat fins ací (hem arribat fins a sis), i trobe que no és poca cosa: encara que haja estat a mig gas, la mitja dotzena s'ha de celebrar. Amb vosaltres, òbviament; amb qui, si no?





Si l'any passat --un any, ja-- vaig celebrar l'aniversari fora, enguany l'he passat entre penyes: he eixit a la muntanya amb intencions de travessia, però al remat he acabat passant les hores que pensava dedicar a recórrer el serrat que separa les valls de Gallinera i Alcalà, des del Castell de Benissili fins la Foradà, perdent-me entre els racons a peus de les cingleres, recorrent sense presa les restes ibèriques del Xarpolar --nom, per cert, que Coromines fa vindre de les cebes; haurà de ser de les porreres, m'imagine-- i remirant les plantes que comencen a brotar entre el pedregar. Caminar, no he caminat molt; però mirar, i veure, bona cosa. 






divendres, 22 de gener de 2016

Horabaixa



Sota el cel d'horabaixa que l'empara
natura tota se condorm en pau,
només mon cor és dolçament esclau
d'un remoreig que no s'apaga encara;
d'un remoreig que vol tornar cançó,
i és prop i és lluny, i és calma i passió.




No sé molt bé com dir-ho perquè potser només són manies meues. Però sempre m'ha fet la sensació que hi ha paraules que quasi són, per elles mateixes, un poema complet. 'Horabaixa', per exemple. Bon cap de setmana!






divendres, 15 de gener de 2016

Desig


Va haver de fer memòria per recordar quan havia estat l'última vegada, i fins i tot es va espantar una mica en reparar en tot el temps que havia passat ja des de llavors. Amb raó en tenia tantes ganes, va pensar: un període tan llarg de privació no podria ser gens saludable per a una persona sana i amb les necessitats normals. Perquè tampoc és que abans, quan era més jove, les coses foren com per llençar coets; però almenys, llavors, hi havia una certa previsibilitat entre volta i volta, i una mena de convenciment de què, fins i tot quan venien mal dades i les ocasions es distanciaven entre elles més del que hagués volgut, no calia patir massa perquè tard o d'hora s'esdevindria i tot tornaria a seguir el seu curs natural. Mai, en aquells temps que ara se li figuraven com a remots, havia arribat a sentir aquesta feixuga sensació de carència, quasi diria que de penúria, com si mai més anara a passar... Amb tot, es va dir, quedar-se tancat a casa lamentant la seua sort tampoc no anava a arreglar res. Es va dutxar a consciència, va posar-se la seua millor roba, i es va disposar a eixir al carrer a provar sort. "Hui segur que si", va pensar encara mentre es feia una una última ullada a l'espill. "Hui plou".




Doncs mira, si: hui, després de moltes setmanes de cel ras i ponent pertinaç, ha plogut. Però ha estat poc, molt poc, per al que faria falta i per al que a molts ens hauria agradat. De fet, ara mateix, el cel torna a estar blau, i tot sembla indicar que gener se'ns acabarà esmunyint sense haver eixit, ni de bon tros, de l'abstinència. Ja veurem si a febrer, o potser a març, o si al remat haurem d'anar a Santiago si volem veure ploure... Bon cap de setmana!






(PS: tot i que no ve molt al cas, i per si no ho heu vist encara, no puc estar-me de suggerir-vos que feu una ullada a aquest enllaç, amb un fragment del concert que Luar na Lubre va compartir a Alcoi amb el grup de dolçainers "la Degollà". I ja em direu...)



dimecres, 13 de gener de 2016

Relíquies


"El bosc de teixos. Hi han entre ells altres arbres. L'indret és prou enlairat, sobre el qual rellisca el pedreguer. És un lloc apartat i silenciós, com si hagués algun misteri; diré més: no se sent ni el menor soroll de vent, ni res; un ambient entre sagrat i raro circumda els teixos. És un paisatge meravellós, sembla un poema d'un país lluny, d'una època molt remota"

Antoni Calero Picó, "Guia excursionista de la Serra Mariola"




Em resulta impossible, cada volta que m'acoste al recòndit barranc de la Teixera de Mariola, no evocar les senzilles però encertadíssimes paraules del mestre Calero: poc llocs hi ha, entre tantes i tan estimables raconades com alberga  encara la nostra Diània, en els què un paisatge meresca amb tanta propietat el qualificatiu de "poema". Apartat, misteriós, sagrat, remot... paraules, també, d'un dels primers llibres sobre la serra que recorde haver tingut a les mans, que van venint-me al cap mentre camine, runar amunt, vora els teixos i els roquers que els arreceren. Com em ve també al cap la paraula relíquia, tantes vegades associada als teixos i les teixedes que ha acabat semblant fins i tot un tòpic, però que en un dels seus sentits etimològics (del llatí reliquiae, llisc a la xarxa: "allò que queda") pot aplicar-se amb tota propietat a l'arbre i a les cada vegada més escasses arbredes que forma: hom recorre sovint als freqüents testimonis toponímics associats als teixos (sense parar atenció, a vegades, al fet que algun que altre "tejar" de les velles i castellanitzades cartografies de les nostres serres no es refereix als "tejos" sinó a les "tejas") per il·lustrar indrets i paratges que, a la vista del seu nom, devien haver-los albergat però en els què a hores d'ara l'espècie es troba absent.




Relíquia, doncs, és la Teixera; però també relíquies, dins d'ella, la trentena d'arbres que encara queden en peu i que són els que van sobreviure al foc que, allà cap als anys de mil nou-cents vuitanta, va acabar amb una cinquantena llarga dels exemplars --alguns d'ells, allò que ara en diríem monumentals-- que encara per aquells anys esguitaven l'empinat pedregar que vaig recorrent. Guanye, finalment, la capçalera del barranc, als peus del pic que a Agres anomenen simplement el Teix; mirant cap avall es distingeixen, en la distància, els protectors que delaten els petits teixos, plantats pels companys que s'hi dediquen, i que tracten de reforçar i rejovenir una població que mostra dificultats evidents per a regenerar-se de forma natural. Ja siga pel canvi, també cada volta més evident, de les condicions climàtiques que li resulten propícies, o bé per la pressió dels herbívors, que sembla afectar de forma dràstica --i malgrat la reconeguda toxicitat de la planta-- a la supervivència dels plançons de llavor, totes les dades apunten a que, sense mesures de gestió i de protecció, la conservació a mitjà termini d'aquest hàbitat excepcional pot veure's seriosament compromesa. I tan de bo que s'aconseguisca: etimològicament parlant, diu la xarxa, relíquia es vincula també amb relinquere, que ve a ser "abandonar, deixar enrere"; i aquesta accepció, sobretot en aquest context, ja no m'apanya tant...






divendres, 8 de gener de 2016

La fada que va desaparèixer (relats conjunts)



Quan ho va explicar, tremolant encara per la impressió, no va haver ningú en el poble que se'l creguera. Alguns, burletes, van voler saber quantes botelles d'akevitt s'havia begut abans del succeït; d'altres, més considerats, van tractar de convèncer-lo de que havia estat víctima d'algun efecte òptic, potser un espectre de Brocken o algun fenomen similar, o be que simplement ho havia somniat. Ell, però, mai  no els va voler donar la raó, i cada capvespre, quan la boira començava a alçar-se lentament des del fiord, s'acostava a la llinda del bosc amb l'esperança de tornar-la a veure. Com a molt, es deia, podria arribar a acceptar que el que va trobar aquell dia no havia estat una fada; però un bes com aquell, d'això estava segur, era impossible que se l'hagués imaginat...



La meua proposta --ja sabeu, val més tard que mai-- per als relats conjunts de desembre, sobre "La fada que va desaparèixer" de Kittelsen. Acompanyada, com en els vells temps, d'una cançó de divendres, perquè mentre hi pensava, m'han vingut al cap els finesos Värttinä, i m'ha semblat que la seua "Donzella de la boira" (Utuneito) feia al cas. Bon cap de setmana! 








Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...