"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 25 de gener de 2019

El dubte (relats conjunts... i aniversari)


Recalling the past, Carlton Alfred Smith (1888)

--No m'ho digues: ja estàs altra volta amb això del blog...

--Sip... (esnif)

--Però dona, ja està bé, no creus? Quant fa que el tens, el blog? Nou anys?

--Nou anys i un dia, per a ser exactes...

--Nou anys i un dia... I quantes voltes he hagut de veure't així, tal i com et veig ara, durant tot aquest temps? De veres t'ho dic, puc entendre que et coste decidir-te, comprenc que li hages de fer tantes voltes perquè no ho veus clar, i fins i tot em puc fer càrrec que això t'afecte fins a aquest punt. Però açò no pot seguir així. I no ho dic només per mi, que també, sinó especialment per tu...

--No, si jo ja sé que tens raó (esnif), però és que és tan difícil...

--Tot el que vulgues. Però crec que amb nou anys...

--...i un dia.

--...crec que amb nou anys i un dia ja has tingut temps més que suficient per deixar el tema tancat. Així que de hui no passa que prengues una decisió, per a bé o per a mal: o segueixes amb blogger, o et canvies a wordpress. Però ja n'hi ha prou, per favor t'ho demane, caram ja...




Doncs mira, si: amb anades i tornades i pujades i baixades, però hui fa nou anys i un dia --quins temps aquells, el gener del 2010, quan començàvem a moure'ns pel facebook, twitter era territori inexplorat i instagram encara ni existia...-- que aquest experiment va començar a rodar per la blogosfera, i m'ha vingut d'allò més bé aprofitar el relats conjunts del mes --no em negareu que és escaient, el títol del quadre-- per recordar-ho: disculpeu, una volta més, el poc trellat, però espere que els i les blogaires ho entendreu...  Gràcies, una i mil vegades, per la vostra complicitat impagable, el millor sense dubte d'aquests nou anys de la linia de Wallace. I ara seriosament: creieu que hauria de seguir amb blogger, o me'n passe a wordpress? O potser ja està fins i tot passat de moda preguntar-s'ho?


Imatge de la xarxa






divendres, 11 de gener de 2019

Paraula d'arbre



"Aquest home que acompanya al viatger està entre els seixanta i els setanta anys. Treballa ací des de xic, i el plàtan que ara està donant ombra a ambdós el va plantar ell. "Molts anys fa?", pregunta el viatger. "Quaranta". Demà morirà l'home. El plàtan està jove encara: si no l'agafa la pesta, o li cau un llamp, té per a cent anys. Caram, que n'és de resistent, la vida. "Quan jo mori, ací queda aquest", diu l'home. El plàtan ho sent, però es fa el distret. Davant d'estranys, no parla, és un principi que tots els arbres segueixen; però quan s'allunye el viatger, segur que diu: "No vull que moris, pare". I si li pregunten al viatger com ho sap, respondrà que és un especialista en xerrades amb els arbres".

José Saramago, "Viatge a Portugal"



Hivern al pati. Quatre arbres diferents, quatre formes d'afrontar-lo, quatre converses distintes. Fins i tot quan no hi ha estranys, no són, els meus arbres, especialment xerraires, però saben escoltar com pocs. Que n'és de resistent, la vida...









dilluns, 7 de gener de 2019

Mitologia bàsica (relats conjunts)


Rembrandt, "El rapte d'Europa" (1632)


Tot i ser considerat sobretot com a déu suprem, senyor de l'Olimp i, per tant, "pare dels déus i dels homes", a Zeus se li aplicaven també diversos epítets, que amb freqüència corresponien a cultes més o menys locals, i amb els quals hom emfatitzava algun aspecte de la seua naturalesa. Un dels més singulars d'aquests epítets és l'anomenat Zeus Orquidínic (d'orkhis, testicle, i odyné, dolor), venerat especialment per les dones, i representat habitualment amb l'esquena corbada, les mans cobrint-se els atributs i un marcat rictus de dolor al rostre. Segons les fonts antigues, aquesta representació correspondria al moment exacte en què el déu, que havia adoptat la forma d'un brau blanc per tal de segrestar a la princesa Europa, va recuperar el seu autèntic aspecte i es va manifestar a la donzella, la qual va reaccionar propinant-li una colossal puntada de peu a les parts. Aquestes mateixes fonts apunten que, mentre el pare dels déus es retorçava de dolor sense encertar a explicar-se què havia passat, Europa va allunyar-se d'ell cridant iradament "ni déu ni òsties, tu el que eres és un cretí!", la qual cosa podria ser també l'origen del nom amb el què es coneix l'illa en la qual, segons la tradició, va tindre lloc el succeït.



Amb un poc de retard, la meua contribució als relats conjunts del mes de desembre. Que voleu que vos diga, ja sé que és mitologia, que les coses anaven com anaven i tot això i allò, però després de llegir i rellegir la història del rapte d'Europa (i d'altres proeses similars del déu en qüestió), no se m'acut res millor que dir...




dijous, 3 de gener de 2019

Fent via



Vull creure que, almenys en general, no és tant una qüestió d'imprudència com de falta de memòria. Però és el cas que, quan una cosa m'abelleix, m'interessa o em motiva, tendisc a treure rellevància als problemes i entrebancs que m'hi trobaré abans d'assolir-la. Errades de càlcul, diguem-ho així, que en la vida, com en la muntanya, m'han costat algun ensurt --moderat, tot s'ha de dir, perquè en el fons tinc molt presents les meues limitacions i hi ha problemes i entrebancs que ni jo gosaria negligir-- i que m'han dut a haver de fer marrades imprevistes o a haver de dedicar molt més temps i esforç del que havia previst inicialment per tal d'aconseguir l'objectiu que m'havia plantejat.

Però vull creure també que, tot i que potser massa a poc a poc, vaig aprenent a avaluar millor les dificultats i, sobretot, la meua capacitat real per superar-les. A la muntanya, per exemple: a les acaballes de l'any passat, després d'algunes setmanes sense trescar per la serra, i poc segur de que les cames estigueren en disposició d'afrontar reptes més exigents, vaig decidir deixar temporalment de banda cims i costeres i recórrer, de nou i després de molt de temps, les dues vies verdes que tinc més a prop de casa, a saber: la que discorre pel traçat de l'antic ferrocarril --el "tren dels anglesos"-- que unia Alcoi i el port de Gandia per l'espectacular estret del Racó del Duc, i la que, també des d'Alcoi, aprofita l'explanació de la línia que havia d'acabar a Alacant i que mai no va ser completada; camins, com correspon al seu propòsit original, relativament planers però remarcables en tots dos casos pels paisatges que travessen. Quant a la vida... doncs ja vos contaré, però em tem que, una volta més, a l'hora de prendre algunes decisions, m'ha fallat --o està a punt de fallar-me-- la memòria, o potser la prudència, si no és que no són, al remat, la mateixa cosa...




Reconec que, quan es tracta de caminar, soc més de senda muntanyenca que de pista, caminal o "via verda". De tant en tant, però, tampoc va malament canviar els hàbits, i no solament per allò de les costeres, que també: per a caminar amb bastons (això que ara se'n diu "marxa nòrdica") van d'allò més bé, i a més, a poc que t'hi fixes, no és estrany trobar, als túnels, alguna sorpresa, com aquest ratot de ferradura en plena hibernació.











dimarts, 1 de gener de 2019

Feliç 2019




No més incerta de tan vehement
la sorpresa amb què aculls la llum que esclata
rera el mirall opac i els cortinatges
angoixants i feixucs d'aquest llarg temps de prova.

És així com la vida expressa el seu
misteri i en referma la bellesa.
L'entreteixit del temps no mostra cap
fissura, flueix sempre, ineluctable.

Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.

Miquel Martí i Pol


Valga, doncs, com a propòsit i desig per a l'any que ara comença: canviem-ne l'àmbit... De tot cor, un any més, bon any!




Ho pensava ahir, baixant d'acomiadar l'any al Montcabrer: queda clar que no és fàcil, i als fets m'he de remetre, perquè tot i les meues intencions, repetidament declarades en aquestes mateixes planes, La línia segueix instal·lada en la discontinuïtat i la intermitència, fins el punt d'acostar-se perillosament a allò que podria  anomenar-se un blog de Schrödinger... Deixem-ho doncs, i pel moment, en la constatació de que malgrat les aparences el gat, vull dir, el blog, encara és viu. I amb el desig que, de tant en tant, vos vinga de gust passar-vos per ací per confirmar-ho... 





divendres, 19 d’octubre de 2018

Caminar per aprendre



Hi ha voltes, sobretot quan recórrec sendes ja conegudes, que puc limitar-me simplement a deixar volar el cap i els pensaments, pràctica innegablement benèfica i de provada utilitat per a amainar tràfecs i capficaments. Però allò més habitual, quan em pose a caminar, és que procure mantenir oberts tots els sentits a allò que m'envolta, perquè fins i tot les sendes més familiars tenen sempre algun aspecte, algun detall que ens havia passat desapercebut abans. Per això, quan torne a casa després d'una d'aquestes caminades, quasi sempre ho faig amb la motxilla ben carregada de preguntes --quina era aquella planta? com es dirà aquell turó? de què viurien en aquell mas al mig del no-res?-- que, amb freqüència, em mantindran ocupat, entre llibres i webs, però també amb amics que en saben infinitament més que jo, de vegades fins molt després que s'hagen esvaït els últims cruiximents a les cames. En gran mesura, ja ho he dit altres vegades, és d'això del que s'alimenten aquestes planes: no del camí en sí, de la fita a seguir o la cruïlla que cal prendre en cada moment, sinó de les preguntes amb les que em tope a la seua vora, i també d'alguna resposta si és que per ventura, entre llibres, webs i amics, encerte a trobar-la.


Han passat ja dos mesos d'ençà que vam anar a Escòcia, principalment per tal de recórrer la West Highland Way, i encara estic, de fet, traient preguntes del fons de la motxilla. Moltes d'elles tenen a veure amb la història, la natura, les llengües i el paisatge, que ja sabeu que són assumptes que en general em resulten fascinants i que em desperten, per això, l'interès i la curiositat. Però en aquesta ocasió, i sense deixar de banda aquestes qüestions --que han donat i encara donaran per a molt, perquè aquelles terres s'hi presten-- m'he trobat també preguntant-me per altres curiositats i interessos que, si bé venien ja esbossats des de casa, han acabat prenent forma a força de caminar. I potser diria que mai millor dit, perquè una de les coses de les què parle eren precisament els propis camins, començant com sembla lògic per aquell que ens va dur fins allà.

La West Highland Way és un dels vint-i-nou recorreguts escocesos que a hores d'ara formen part dels denominats Scotland's Great Trails (SGT), camins equivalents als nostres senders de gran recorregut, amb una distància mínima de 40 quilòmetres i promoguts per l'administració ambiental escocesa (l'Scotland Natural Heritage), tot i que poden ser gestionats per altres entitats públiques o privades. Els SGT només són, en tot cas, un tipus més entre les nombroses categories i classificacions --ja sabeu que els escocesos semblen ser també grans amants de fer llistes-- de recorreguts existents al país, els quals formen en conjunt una densa xarxa de camins i senders de tota classe, longitud i dificultat, i als qual es dediquen notables esforços per tal de mantindre'ls, inventariar-los i divulgar-los. A poc que navegueu per la xarxa, trobareu una gran quantitat d'informació sobre aquesta qüestió, tant a partir de pàgines oficials com de diversos col·lectius que s'hi dediquen, i que no detallaré ací per no acabar de convèncer-vos, si és que encara cal, de que teniu coses millor que fer que seguir llegint açò; segur que, si n'esteu interessats, sabreu trobar allò que busqueu.



Torne, doncs, al camí, i només --si més no per ara-- per afegir un parell més de consideracions: la primera, si m'ho permeteu, és que la West Highland Way va ser creada gràcies a la visió i la perseverança de Tom Hunter, treballador del ferrocarril escocès i gran aficionat al senderisme, el qual, citant una de les necrològiques publicades arran de la seua mort el 2016, "was a visionary who saw the potential of long distance walking paths, to protect the environment and prevent over development of the countryside"; en aquesta altra nota podeu trobar algunes referències biogràfiques més de qui degué ser, sense dubte, una persona excepcional que va poder arribar a veure com el seu somni, basat en la recuperació d'antics camins militars, assegadors i rutes per a diligència i recorregut a hores d'ara per molts milers de persones cada any, s'inaugurava finalment el 1980. I la segona, ja esbossada en l'anterior: tal i com Hunter va percebre, els camins són un element clau per a protegir el medi ambient, però també poden constituir una peça vital en les estratègies de desenvolupament rural i de lluita contra el despoblament, i només cal recórrer la WHW per confirmar-ho: desenes de negocis locals (molts d'ells recolzats pels fons europeus FEDER i FEADER) han crescut al voltant de la ruta i generen una activitat econòmica que ha reviscolat les zones per les quals transcorre. Probablement, iniciatives com aquesta tenen molt a veure amb que Escòcia siga, ara com ara, un dels comptats exemples, en el context europeu, de territoris en els que la inversió de fons comunitaris ha tingut un efecte real per revertir les problemàtiques del món rural. La gestió de la ruta, per cert, correspon al denominat West Highland Way Management Group (WHWMG), del qual formen part els consells (councils) de West Dunbartonshire, Stirling, Argyll and Bute i Highland, a més de l'autoritat del Parc Nacional de Loch Lomond and The Trossachs.


Idees, doncs, preguntes (i algunes respostes) nascudes ara fa ja dos mesos, mentre anàvem superant etapa a etapa els paisatges excepcionals que van commoure al visionari Tom Hunter, i que va bé travessar perquè caminant sempre s'aprèn. Però només, estic convençut, quan allò que es camina és capaç d'emocionar-nos. Sort que a mi, això d'emocionar-me, tampoc és que em coste massa...


Punts d'inici i de final de la West Highland Way. La resta de les fotos (tret de la primera) estan ordenades, si fa no fa, seguint el recorregut de les etapes, des de l'inici en Milngavie (Muileann-Gaidh) fins al final en Fort William (An Gearasdan). Ja veieu que, fidel --no sé molt bé perquè, francament-- als meus principis, seguisc sense parlar del camí pròpiament dit, tot i que espere que les imatges parlen per elles mateixes. Pel demés, no puc per menys que demanar disculpes per seguir perpetrant entrades com aquesta, quan encara no he dit (quasi) res no ja dels paisatges, sinó tampoc de les midges, el whisky, el haggis o la gent, sobretot de la gent. Potser és perquè sé que, de tot això que em va emocionar, no hi ha perill que me n'oblide i que podré escriure-ho quan vulga; altra cosa és que, llavors, quedeu algú per ahi fora amb ànims per llegir-ho... En tot cas, i per si de cas, descanseu, alerta amb la pluja, i bon cap de setmana!






diumenge, 14 d’octubre de 2018

L'endemà (relats conjunts)


Briton Rivière, 1890, Daniel's Answer to the King


--Però cari, no et poses així, t'assegure que és cert... hi havia la fossa, i el lleons, que no sé que li va agafar al rei Darius, pregunta-li-ho a ell...

--Ha! Tu et penses que jo em mame el dit, pocavergonya, malparit, faldiller... Així que el senyoret passa la nit fora de casa, que menuda tabola t'hauràs corregut, calavera, i no se li acut millor excusa que aquesta barbaritat, quina barra, com si jo fos idiota, ai senyor, el que em toca aguantar... Que l'han tingut tota la nit tancat amb lleons, diu, i m'apareix de bon matí sense un arrap i encara vol que m'ho crega, el torracollons... Però tu que t'has pensat, que estic bleda o que? Borinot, desgraciat! I el teu amigot Darius, un altre que tal, vaja dos perdularis...  I amb qui ha estat la gresca, aquesta vegada? Amb la bagassa de Babilònia? O una altra volta amb la casta Susanna? Casta, diu, la bandarra, com si no la coneguera jo...

--De veres que no, que va ser Yavhè, que em va salvar...

--A Yavhè no el fiques pel mig, carallot, descastat! Ai, si hagués fet cas a ma mare... "No et cases amb un profeta, filla, que són tots uns ganduls i uns bufanúvols; busca't un bon sàtrapa i no et faltarà de res". Quanta raó tenia, la pobra...




Després de molt de temps, torne a participar en els relats conjunts, en aquesta ocasió sobre allò de Daniel i el lleons amansits. Ja ho diuen, que ningú no és profeta a sa casa...