I-cònics

Òbviament, la bellesa és important. Però si a més a més s'hi afegeix la raresa, la combinació esdevé simplement irresistible. I el Conus gloriamaris va ser, durant molt de temps, un exemple perfecte de totes dues característiques, fins el punt d'ésser considerat tradicionalment --potser conjuntament amb la també bellíssima porcellana daurada-- el rei indiscutible de les conquilles marines: descrit a finals del segle XVIII pel naturalista alemany Johann Hieronymus Chemnitz sobre la base d'una única conquilla, el segon exemplar no va ser recol·lectat fins a mitjans del segle XIX. Encara a finals dels anys de 1960, a penes se'n coneixien en tot el món vuit exemplars de qualitat acceptable, els quals assolien en el mercat preus prohibitius. Des de llavors, el descobriment de l'hàbitat en el qual viu l'espècie --fons arenosos entre 10 i 300 metres de profunditat en el Pacífic centre-occidental, entre les Filipines i Samoa-- i, sobretot, la generalització de l'ús de l'escafandre autònoma, va fer aflorar nombrosos exemplars; a hores d'ara, la glòria del mar no falta pràcticament en cap col·lecció conquiliològica que es pree i se'n poden aconseguir exemplars de qualitat acceptable a un preu realment assequible: potser el rei ja no és el que era, però segueix sent el rei...

La història del Conus milneedwardsi, conegut de vegades com glòria de l'Índia, guarda molts paral·lelismes amb l'anterior: en 1966 només se'n coneixien en tot el món una dotzena d'exemplars, entre ells el que va utilitzar Félix Jousseaume quan el va descriure per primera vegada per a la ciència el 1894. Cinc anys després, Melvill i Standen, que desconeixien el treball de Jousseaume, van utilitzar tres exemplars més, recollits morts en haver-se incrustat en el recobriment de quitrà d'un cable telegràfic submarí, per a descriure el seu Conus clyptospira, nom que en ser posterior és considerat un sinònim del primer, però que de vegades es fa servir també per designar una de les subespècies --en concret, la pròpia de l'Oceà Índic nordoriental-- què a hores ara s'accepten per a l'espècie. Algunes d'aquestes subespècies, com les que viuen en l'Àfrica Oriental, les Illes Mascarenyes o el sud del Japó, són encara molt escasses; però els exemplars procedents de la població d'ïndia i Sri Lanka són fàcils d'obtenir i no solen faltar tampoc en les col·leccions dels aficionats.

Precisament, de l'India i Sri Lanka procedeix una altra espècie, de característiques intermèdies entre les dues anteriors --el dibuix recorda a la primera, mentre que el perfil i l'espira allargada evoca més aviat a la segona--, i que ha estat la darrera en incorporar-se a aquest selecte grup. Es tracta del denominat glòria de Bengala (Conus bengalensis), i tot i que no es tracta d'una forma excessivament rara, no va ser descrita fins 1968, quan Takashi Okutani va trobar un únic exemplar entre els materials recollits deu anys abans pel vaixell d'exploració Shoyo-Maru quan recorria el Golf de Bengala buscant nous caladors per a la flota pesquera japonesa. Des d'aleshores, els vaixells de ròssec --l'espècie viu sobre fons arenosos o fangosos entre 50 i 150 m de profunditat, on s'alimenta d'altres gasteròpodes-- n'han capturat centenars d'exemplars.

Hi ha, sense eixir de la diversificada (i de vegades perillosa) família dels Cònids, moltes altres espècies que mereixerien també un comentari. Algunes --em venen al cap, només per dir-ne algunes, Conus granulatus, C. ammiralis o C. cedonulli-- per la seua innegable bellesa; d'altres, com C. excelsus o l'enigmàtic C. glorioceanus, perquè resulten a hores d'ara molt més escasses i difícils d'aconseguir. Cap d'elles, però, pot disputar a les glòries --del Mar, de l'Índia o de Bengala-- el seu caràcter icònic. O, si m'ho permeteu, i-cònic...

Les fotos, com pot endevinar-se fàcilment per la seua limitada qualitat, són d'exemplars de la meua col·lecció: després de molt de temps dedicant-me quasi de forma exclusiva als ciprèids, he re-començat a treure la pols als cònids i a d'altres famílies que feia temps que tenia un poc abandonades. I si vos interessa aquest grup, i a banda dels enllaços que hi ha al mateix text, no deixeu de fer una ullada a les pàgines del Conus Biodiversity Website o de la revista on-line The Cone Collector, fonts totes dues d'informació actualitzada sobre els cons d'arreu del món. 

Terra de ningú

A més de ser dues de les espècies de porcellanes més habituals a les nostres costes, Naria (o Erosaria) spurca i Luria lurida –la nostra trugeta, de la qual parlava no fa molt ací mateix-- comparteixen un tret curiós: totes dues tenen sengles parents pròxims que viuen, però, a l'altra banda de l'Atlàntic. La cosina americana de la trugeta, anomenada pels biòlegs Luria cinerea, només s'assembla vagament als seus parents mediterranis: és més petita i arrodonida i, en lloc dels característics extrems negres de la nostra porcellana, sol presentar un dibuix format per punts i ratlles foscos, més dens cap als costats de la conquilla; però tot i les diferències d'aparença, les anàlisis genètiques han confirmat que totes dues espècies es troben estretament emparentades. El parent ultramarí de Naria spurca, en canvi, se li assembla tant exteriorment que, fins fa relativament poc, hom pensava que es tractava d'una simple variació d'aquesta. A hores d'ara, però, se la considera una espècie independent, a la qual es denomina Naria acicularis; el color blanc de la base de la seua conquilla --en N. spurca és de color crema més o menys viu-- i el dors, més aviat ataronjat, són alguns dels trets que permeten distingir-les.

A la dreta, les mediterrànies Luria lurida (dalt) i Naria spurca. A l'esquerra, les seues parents americanes Luria cinerea i Naria acicularis. 

En aquest cas, és raonable vincular l'existència d'aquests parells d'espècies, allunyades a hores d'ara geogràficament però estretament relacionades des del punt de vista evolutiu --els biòlegs les anomenen espècies vicariants--, al procés d'obertura i posterior expansió de l'Oceà Atlàntic, procés que va començar fa 150 milions d'anys i que encara continua actiu. Probablement, en algun moment d'aquest procés, l'avantpassat comú de les dues espècies esmentades de Naria (i el de les dues de Luria) viuria en les aigües poc profundes que banyaven les costes dels dos supercontinents (Lauràsia, al nord i Gondwana, al sud) en què s'havia fragmentat Pangea. A mesura que l'expansió del fons oceànic va anar allunyant les costes d'Àfrica, d'una banda, i les d'Amèrica, d'una altra, va anar creixent també la dificultat per a l'intercanvi genètic entre les poblacions d'aquestes espècies: tot i que les larves de la majoria dels ciprèids són mòbils i formen part del plàncton, la seua capacitat de dispersió --afectada, també, pel paper dels corrents marins-- és limitada. Aïllades entre si, unes i altres poblacions van encetar camins evolutius diferents fins donar lloc a les espècies que coneixem actualment.

Per regla general, la presència d'una o altra espècie a les illes atlàntiques respon als patrons geogràfics generals de distribució de cadascuna d'elles. Així, als arxipèlags situats més a prop d'Àfrica i Europa --Açores, Madeira, Canàries o Cap Verd, per exemple-- hom troba sempre Naria spurca i Luria lurida, mentre que N. acicularis i L. cinerea apareixen als que s'ubiquen més o menys pròxims a Amèrica i el Carib, com ara les Antilles, Bahames o fins i tot les Bermudes. Al sud de l'Atlàntic, però, hi ha un cas cridaner en el qual aquest patró geogràfic es veu alterat: al bell mig de l'oceà, situades sobre la mateixa dorsal oceànica i pràcticament a mitjan camí entre Àfrica i Sud-Amèrica, hi ha dues petites illes volcàniques merescudament reputades pel seu innegable aïllament. Una d'elles, de fet --l'Illa de Santa Helena-- va assolir rellevància històrica per haver estat l'última morada de l'exiliat emperador Napoleó Bonaparte. Mil tres-cents quilòmetres al nord d'aquesta, hi apareix l'Illa d'Ascension, que junt amb Santa Helena i el remot arxipèlag meridional de Tristan da Cunha, forma un territori britànic d'ultramar. Doncs bé, en Ascension i Santa Helena hi viu una forma de Luria (L. lurida oceanica) estretament emparentada amb la nostra L. lurida. En canvi, l'espècie de Naria present en aquestes illes no és la procedent d'Àfrica i el Mediterrani, sinó l'americana N. acicularis, de la qual s'ha descrit també una subespècie endèmica denominada N.acicularis sanctahelenae.

Situació de les illes de Santa Helena i Ascensión. De la Viquipèdia

Les porcellanes no són l'únic cas que posa de manifest el caràcter de terra de ningú que aquestes illes volcàniques, pràcticament equidistants de les costes africanes i brasileres, degueren representar per a organismes procedents de tots dos continents quan començaren a colonitzar-les després que emergiren del llit oceànic. Ascension, per exemple, és coneguda per la migració anual de tortugues verdes procedents de Brasil, que recorren els 2.300 quilòmetres que separen totes dues àrees per tal de criar en l'illa; però per contra, la major part dels insectes que hi viuen han evolucionat a partir d'avantpassats procedents d'Àfrica, i l'unic ocell endèmic que sobreviu en Santa Helena (el corriol Charadrius sanctahelenae) es troba directament emparentat amb els corriols pecuaris africans. Al remat, que foren uns colons o uns altres --els procedents d'Amèrica, o els procedents d'Àfrica-- els qui reeixiren a ocupar els nínxols ecològics disponibles degué ser el resultat d'una sèrie de factors entre els quals la sort –o la contingència, si ho preferiu-- degué representar també un paper gens menyspreable. Arribar el primer no sempre és garantia d'èxit, però de vegades pot ajudar a aconseguir-lo.

Ara mateix tinc a les meues mans el primer exemplar de Luria lurida oceanica que s'incorpora a la meua col·lecció. Procedeix de l'illa d'Ascension, i he tardat en aconseguir-la perquè no és una espècie massa freqüent i és difícil trobar-la a preus raonables. També Naria acicularis sanctahelenae és una forma rara i cobejada, i hauré d'esperar una bona oportunitat per poder-la obtindre. Però quasi millor així: si només amb la meua trugeta oceànica me n'he anat a la tectònica de plaques, l'especiació al·lopàtrica i la biogeografia insular, amb totes dues juntes no sé què hauria pogut passar...

Luria lurida oceanica. De la pàgina web de Randy Bridges

I ja que he parlat d'evolució i de biogeografia, deixeu-me que complete passions i que parle, també, de paraules: més enllà de l'apel·lació genèrica com a "porcellana", l'única referència que he trobat a la denominació popular de Naria spurca és "margarita", com se la coneix a les costes d'Andalucia oriental; no he trobat cap informació sobre el seu possible nom en català. Quant  a Luria lurida, i estirant encara el fil, he sabut que el seu nom a Grècia (Γουρουνίτσα, literalment "porqueta") o a Canàries ("cochinita", però també "vaquita") s'adiu d'allò més bé amb la nostra trugeta. Però encara m'ha sorprès més caure en el compte d'una qüestió evident que, fins ara, m'havia passat desapercebuda: originalment, el mot "porcellana", que s'aplica a la mateixa Luria lurida i que va passar a designar, per similitud amb aquella, el tipus de terrissa d'origen xinès que coneixem a hores d'ara amb aquest nom, deriva ni més ni menys que de l'italià (i del llatí) "porcella"; què és també paraula catalana i que vol dir, òbviament, "porqueta". O "trugeta", que tant fa...

Santes i trugetes

És sabut que, sense perdre el seu caràcter primordial d'armes de procrastinació massiva, les xarxes socials poden també ser una font rellevant de dades interessants i fins i tot sorprenents. M'ha passat, darrerament, en un parell de grups de persones interessades per la llengua i les paraules, en els quals, a més de conèixer gent estimable i d'aprendre bona cosa sobre aquest tema en particular (que ja sabeu que és, també, una de les meues debilitats), m'he assabentat d'algunes qüestions vinculades als usos tradicionals dels caragols marins. Un camp, aquest, al qual he de reconèixer que no havia prestat, fins ara, molta atenció: més enllà de la utilitat alimentària d'algunes espècies, i d'algun altre aprofitament genèric i ben conegut (com ara l'extracció de porpra a partir de certs murícids o les utilitats musicals dels corns marins), la meua informació sobre aquesta qüestió --és a dir, sobre l'etnozoologia del grup-- és molt limitada, per no dir pràcticament inexistent.

El cas és que, resseguint el rastre de certes paraules, i gràcies a les aportacions de gent d'arreu el país, he sabut de la utilització tradicional de dues espècies de gasteròpodes presents en les costes valencianes que m'han resultat, per raons diferents, especialment cridaneres. La primera, que podríem anomenar de tipus màgic, té a veure amb el que popularment s'anomena ulls de Santa Llúcia: unes curioses 'pedres', de color ataronjat i dibuix espiral, que apareixen a les nostres platges, i que en realitat són opercles de l'espècie denominada baldufa rugosa o caragol de petxina (Bolma rugosa). Els opercles són estructures calcàries segregades pel caragol, amb les quals segella l'obertura de la conquilla quan l'animal se'n retrau al seu interior. Quan existeixen –no totes les espècies en tenen--, els opercles mostren una ornamentació característica, que permet identificar quin és el seu tàxon de procedència. En morir l'animal, els opercles es separen del peu i són arrossegats per les ones i dipositats a les platges, de vegades en grans quantitats. A les nostres terres, els ulls de Santa Llúcia han estat vinculats tradicionalment al guariment d'algunes malalties de la vista, tot i que també s'han fet servir com a amulet per a la bona sort i per a protegir front al mal d'ull. Segons sembla, aquests usos són habituals a tota la Mediterrània i a altres indrets on apareix l'espècie (a Galícia, per exemple, els opercles de Bolma es denominen ollos do mar, ollos vidais o bíteres i es vinculen també amb la bona fortuna), i en llocs com Còrsega és fàcil trobar joies, especialment arracades, fetes amb els opercles polits.

Dalt, Bolma rugosa amb el seu opercle, de la Viquipèdia. Baix, opercle d'un parent tropical (Turbo militaris), de la meua col·lecció

Però si la història dels ulls m'ha resultat curiosa, encara m'ha sorprès més conèixer que una de les meues espècies preferides de ciprèids, la mediterrània i bellíssima Luria lurida, també s'utilitzava tradicionalment a les nostres terres, per bé que, en aquest cas, amb una aplicació molt més prosaica però indiscutiblement rellevant: les conquilles d'aquesta espècie, que segons els meus amables informadors s'anomena trugeta al Baix Maestrat, es feien servir en aquesta mateixa zona com a mossegadors per als nadons. Segons m'explicaven, la seua estreta obertura facilita que les criatures hi recolzaren les genives per alleujar les molèsties que acompanyen l'eixida de les dents. Algú, fins i tot, em va dir que encara en conserva alguna, des de fa molts anys, amb el cordellet amb el qual es penjava al coll dels infants. 'Trugeta', per cert, em sembla un nom encisador, i no he trobat en cap diccionari que s'aplique a aquesta espècie.

Algunes 'trugetes' de la meua col·lecció. L'exemplar de baix a la dreta el vaig recollir mort a la platja de la Malva-Rosa, a València.

Potser siga només a causa de la meua ignorància, o bé pel meu inevitable biaix botànic; però em fa l'efecte que, mentre els estudis relatius als usos tradicionals de les plantes han avançat significativament en els últims anys a les nostres terres (a banda de l'enyorat Joan Pellicer, i sense cap ànim d'exhaustivitat, em venen al cap altres noms com Joan Vallès, Daniel Climent, Luis Mulet o el mateix Font i Quer, per citar-ne només alguns), quant als coneixements etnozoològics queda encara un camí molt llarg per recórrer: com succeeix amb les plantes, també els animals amb els quals hem conviscut al llarg dels segles han donat lloc a un extens patrimoni cultural (noms, usos, històries, ritus i llegendes...) tan rellevant com amenaçat de desaparició. I, a la vista de la urgència i la importància de la tasca pendent, no està de més tornar a recordar ací la coneguda cita de Bernat Capó: “Cada volta que una dona major o un vell llaurador o pastor de la nostra ruralia mor és com si una petita biblioteca s’esfondrés o esclatés en flames”. Allò que perdem, cada volta que això passa, afecta per igual a plantes i a animals, a santes i a trugetes...

Metacol·leccionisme

Fa uns mesos, quan vaig eixir a navegar en el Cap Prim II, li vaig parlar a Amadeu del meu interès pels gasteròpodes marins, dels quals em va dir que de tant en tant n'agafaven alguns en el bou. A Amadeu, que és persona complidora com la que més, no se li va oblidar el meu comentari, i fa unes setmanes em va fer arribar, mitjançant un amic comú, una bossa amb un grapat d'exemplars, que li agraïsc ben sincerament i que m'han mantingut distret durant uns dies. I no solament de caragols: a més d'algunes espècies d'aquest grup habituals en els fons mediterranis (com ara Galeodea rugosa, Ranella olearium o Buccinum humpreysianum), hi havia també unes quantes conquilles d'un interessant bivalve, anomenat cor de bou (Glossus humanus) per la innegable semblança de la seua closca amb aquest òrgan. També vaig encertar a reconèixer un exemplar complet de Gryphus vitreus, un braquiòpode abundant en els fons mediterranis però que mai no havia tingut a les meues mans, així com el que, a falta d'opinió millor fundada, he acabat identificant com Desmophyllum dianthus, un corall solitari propi d'aigües fredes que sorprèn per la delicadesa dels seus esquelets calcaris.

Però junt amb totes aquestes mostres de la rica biocenosi dels nostres fons marins, hi havia també uns quants exemplars d'una altra espècie de gasteròpode que, per la seua singularitat, no em resistisc a comentar. Els biòlegs l'anomenen Xenophora crispa, i és l'única representant mediterrània d'un petit grup de caragols marins --els Xenofòrids, etimològicament "portadors d'estranys"-- que han desenvolupat una curiosa estratègia per tal de passar desapercebuts: moltes de les espècies d'aquesta família cobreixen les seues conquilles amb petits objectes que recullen dels fons marins, com ara pedretes, fragments de corall i, sobretot, altres conquilles. Cada espècie sembla mostrar preferències per un o altre tipus de camuflament, de forma que hi ha algunes que tendeixen a cobrir-se sobretot amb petits còdols; d'altres, com la mateixa X. crispa, alterna aquests amb fragments de closques de bivalves, mentre que d'altres formes pròpies de mars tropicals (com ara X. pallidula) arriben a subjectar a la seua conquilla altres gasteròpodes, de vegades de grandàries remarcables, tot donant lloc a composicions realment espectaculars (i, de vegades, també sorprenents).

Xenophora crispa és una espècie relativament freqüent en la Mediterrània i, de fet, ja estava ben representada en la meua col·lecció. Però cada nou exemplar que s'hi incorpora representa ampliar aquella en el que, d'alguna forma, constitueix per si mateixa una petita col·lecció. Així que valdria a dir que les Xenophores, més col·leccionar-se, es metacol·leccionen...

Xenophora pallidula de la meua col·lecció, procedent de les Filipines, amb diverses espècies d'altres gasteròpodes --la majoria d'ells perfectament identificables-- enganxades a la conquilla.

Aquests últims dies he pensat sovint en els amics del Cap Prim II, i en molts altres amics i amigues de Dénia, de Xàbia i de tota la Marina, que han hagut de veure com el Montgó --una muntanya que m'estime especialment-- cremava una volta més. A falta de conèixer les causes, i de reclamar-ne les responsabilitats que pertoquen, tot el que queda és tractar d'aprendre --de nou-- del desastre, i posar les bases per a que aquest espai privilegiat recupere el més aviat possible els trets que el fan excepcional: sempre, sempre, venç el verd.

Imatge de Las Provincias

Lessepsianes

Fins al finals del segle XIX, els caragols marins de la família dels ciprèids –les porcellanes, de les quals ja he parlat altres vegades en aquestes planes-- es trobaven representats a la Mediterrània per quatre espècies (Luria lurida, Schilderia achatidea, Naria spurca i Zonaria pyrum), l'àrea de les quals s'estén també per les costes atlàntiques de Portugal, Canàries i l'oest d'Àfrica. A hores d'ara, però, a les costes mediterrànies hom pot trobar almenys quatre espècies més d'aquesta família: Erronea caurica, Purpuradusta gracilis, Naria turdus i Palmadusta lentiginosa; totes elles tenen en comú el seu origen (procedeixen de l'Oceà Índic, via la Mar Roja), i han arribat a aigües mediterrànies seguint el mateix camí que fan milers de vaixells cada any: a través del Canal de Suez. En alguns casos, fins i tot s'han descrit ja subespècies diferents per a les poblacions que han colonitzat la nostra mar, les quals mostren diferències morfològiques significatives amb les poblacions de les quals procedeixen.

L'aparició d'espècies marines procedents de l'Oceà Índic en la Mediterrània va constatar-se unes poques dècades després que s'inaugurara aquesta infraestructura el 1869. En un primer moment, l'elevada salinitat del Gran Llac Amarg –una massa natural d'aigua hipersalina aprofitada per al trajecte del canal-- va actuar com a barrera per a la majoria de les espècies, però aquest efecte va desaparèixer en diluir-se les seues aigües amb les que procedien de la Mar Roja. En l'actualitat, aquesta migració de plantes i animals –denominada migració lessepsiana per referència al constructor del Canal-- afecta a centenars d'espècies de pràcticament tots els grups. Lògicament, són les aigües més pròximes a Suez –les d'Egipte i Israel, especialment-- les que registren una major varietat i abundància d'aquests nouvinguts, fins el punt que algunes d'elles poden estan causant canvis substancials en els ecosistemes marins de la zona. Però els efectes de la migració lessepsiana s'estenen ja per tota la Mediterrània, i assoleixen fins i tot les nostres costes: la coneguda Caulerpa racemosa, una alga invasora que està produint danys en els nostres ecosistemes, és en origen una espècie lessepsiana. El trànsit invers (açò és, de la Mediterrània cap a la mar Roja, o migració antilessepsiana) és molt més estrany, tot i que també s'han detectat algunes espècies que semblen haver fet aquest trajecte.

Naria (Erosaria) turdus micheloi, subespècie lessepsiana
 descrita de Tunísia. De la pàgina Gastropods.

No tinc encara en la meua col·lecció cap exemplar de caragol marí de procedència lessepsiana, per bé que espere aconseguir-ne algun en breu. Però no deixa de sobtar-me la capacitat que ha adquirit la nostra espècie per modificar, en molt poc temps i de forma dràstica, condicions i entorns que han romàs invariables durant milions d'anys. Tot i que, en aquest cas, és probable que la nostra acció s'haja limitat a anticipar el futur uns quants milions d'anys, quan la Mar Roja --i la resta de la Gran Fosa del Rift, de la qual forma part-- haja estat substituïda per l'oceà que està començant a obrir-se a causa del desplaçament de les plaques tectòniques africana i àrab; clar que, llavors, també les plaques africana i eurasiàtica hauran seguit aproximant-se entre elles, així que ves a saber què en quedarà del que ara anomenem Mediterrània i dels seus invasors lessepsians. O de la nostra mateixa espècie, sense anar més lluny.

Imatge satèl·lit del Canal de Suez. De la Wikipedia. 

Danys col·laterals

El 2 d'agost de 1990, Saddam Hussein, antic aliat de les potències occidentals, va envair i es va annexionar Kuwait, al qual considerava com a part del territori iraquià. La resposta a aquesta acció --motivada en última instància per la riquesa petroliera d'aquest petit territori-- va ser l'operació denominada "Tempesta del Desert", en la qual els nord-americans, liderant una coalició formada per una trentena de països, molts d'ells àrabs, van derrotar finalment l'exercit iraquià. El sultanat d'Oman va ser un d'aquests aliats, i va donar un suport rellevant a l'operació: les instal·lacions militars situades en l'illa d'Al Masirah, a prop de la costa oriental del país, van fer de base per a molts dels bombarders americans que van fustigar les forces iraquianes. Abans, però, va ser necessari ampliar aquestes instal·lacions, construïdes pels anglesos però transferides a la Força Aèria d'Oman el 1977, amb unes conseqüències imprevistes: la destrucció quasi completa de l'escull adjacent, i la conseqüent desaparició de la millor població coneguda d'un ciprèid pràcticament exclusiu d'aquesta zona: l'anomenada Barycypraea teulerei.

Imatge de World Register of Marine Species

Barycypraea teulerei és una interessant espècie, estretament emparentada amb la raríssima B. fultoni de l'Àfrica sud-oriental, que forma part d'un dels grups més primitius de porcellanes. Tot i que la seua àrea s'estendria per altres zones pròximes del Golf Pèrsic (i potser fins i tot més enllà), la pràctica totalitat dels exemplars coneguts --molts d'ells, recollits pels pilots i empleats de la RAF destinats en la base des de la seua construcció el 1930-- procedeixen d'Al Masirah, on s'hi trobava sense cap dubte la població més abundant de l'espècie. La destrucció del seu hàbitat --i la conseqüent desaparició de la població-- va estar precedida, però, per un curt període en el qual, abans que les màquines començaren la seua tasca, es van extraure milers d'exemplars: hom conta el cas d'un militar americà que va remetre als Estats Units un paquet amb tres-mil porcellanes. De fet, la major part dels exemplars que encara avui es poden trobar fàcilment en el mercat procedeixen d'aquell moment, tot donant lloc a una curiosa paradoxa: Barycypraea teulerei és avui una espècie habitual en les col·leccions i pot aconseguir-se a un preu relativament baix; però durant trenta anys, després de la destrucció de la població d'Al Masirah, ningú no ha pogut assegurar que quedara encara algun exemplar viu en algun lloc.

Afortunadament, des de fa només uns mesos, sabem que Barycypraea teulerei ha aconseguit sobreviure a la desfeta: l'any passat va publicar-se la primera evidència segura d'exemplars observats vius després de molts anys --la localitat no s'ha especificat, per evitar riscos-- i, si no es produeix cap altra catàstrofe, és molt probable que en un temps la supervivència de l'espècie estiga assegurada. Almenys, si finalment tot va com cal, aquesta curiosa i bellíssima porcellana no es comptarà entre les víctimes col·laterals d'una de les guerres més absurdes i immorals del segle XX, els efectes de la qual s'estenen fins avui; centenars de milers de persones, malauradament, no poden dir el mateix.









Acabe d'assabentar-me: fa només una estona, gràcies als feixistes que ens governen --i a molts altres feixistes que els donen suport per acció o per omissió-- Catalunya Ràdio i iCAT han deixat d'escoltar-se al País Valencià. Ha estat un colp --un més-- i estic trist, molt trist. Però també estic convençut que el genocidi cultural que estan tractant de dur a terme no tindrà èxit, que tard o d'hora aquest País que volen fer desaparèixer els posarà al lloc que mereixen, i que potser aquest moment està més prop del que ells es pensen: no ens ho posaran fàcil, però no ens faran callar. 

Històries de caragols

Probablement vos haureu adonat que, en el que portem de 2014, l'activitat del blog s'ha mantingut en nivells mínims, pràcticament testimonials. Però la causa, en aquest cas, no cal buscar-la en els maldecaps amb els que vaig acabar l'any passat, sinó en un altre capficament totalment diferent i molt més benigne: les festes passades, aprofitant un poc de temps lliure i com una forma també de mantindre el cap lliure d'altres (pre)ocupacions, vaig mamprendre la tasca --llargament posposada-- d'actualitzar i reorganitzar la meua col·lecció de conquilles, de la qual ja he parlat alguna altra vegada. Que no és que, en els últims temps, s'hi hagen afegit molts exemplars nous, perquè la veritat és que l'he tinguda, també, bastant abandonada; però sempre hi ha novetats nomenclaturals a tindre en compte, espècies que s'acaben de descriure o idees per millorar-ne l'organització i, sobretot, per garantir que, encara que alguna incidència traga les conquilles de les seues caixetes, podré seguir associant cada exemplar amb les seues dades de procedència i determinació.

Així que ací em teniu, des de fa uns dies, amb la casa plena de caixes i caixons escampats, descuidant altres ocupacions i aprofitant cada estona lliure per anar corregint els noms que s'han quedat obsolets (tot el que fins fa poc era el gènere Conus, per exemple, s'ha desagregat en un muntó de gèneres nous) i posant-me al corrent de les espècies que s'han descrit últimament en els grups que més m'interessen. Tot i que poc a poc la feina va avançant, diria que en tinc encara per uns quants dies; però ja sabeu, també, que amb freqüència els meus caragolets tenen històries interessants que contar, així que és molt probable que alguna d'elles acabe, més prompte que tard, en aquestes planes. I de fet, no puc resistir-me a avançar-ne una: entre les espècies de ciprèids descrites recentment hi ha una petita conquilla denominada Bistolida nanostraca, òbviament absent encara de la meua col·lecció, que només es troba en uns atols situats en l'Oceà Índic que s'anomenen... Cargados Carajos. Ja em direu si, amb aquest nom, no ha d'haver-hi al darrera una història que valga la pena esbrinar. Però millor la deixe per quan tots els caragols estiguen, de nou, al seu lloc; no siga cosa que acabem, ells i jo, al carrer....

D'illa a illa

Tot i que lluny del nivell que assoleixen espècies mítiques com Lyncina broderipi o Barycypraea fultoni, les quals figuren entre els cauris més escassos --i cotitzats-- del planeta, Leporicypraea valentia forma part d'un grup de cipreids que, per la seua raresa i per la bellesa de les seues closques, són especialment apreciats pels col·leccionistes de tot el món. Estretament emparentada amb la conegudíssima porcellana mapa (L. mappa), L. valentia és una espècie pròpia del Pacífic Occidental, on pot trobar-se en aigües relativament profundes entre les Filipines i les Illes Salomó. L'únic exemplar de què dispose en la meua col·lecció procedeix, precisament, de l'illa filipina de Bohol i, tot i que com s'ha dit no figura a hores d'ara entre les espècies més rares, fins a 1967 només es coneixien a tot el món cinc exemplars. La seua closca, globosa i no gaire pesada, mostra un disseny de punts i taques que es transforma, cap als extrems, en un característic dibuix format per línies concèntriques que representa un dels trets més típìcs de l'espècie.

Però quina és la raó que una espècie com aquesta fóra designada amb l'epítet valentia? Evidentment, en aquest cas, el nom no guarda cap relació amb el Cap i Casal, sinó amb la persona de la qual el zoòleg i naturalista George Perry, autor de la primera descripció de l'espècie el 1811, va obtindre l'exemplar que li va permetre dur-la a terme. Segons sembla, Perry va disposar d'una conquilla que havia estat venuda per George Humphrey (un conegut comerciant de caragols marins i altres curiositats naturals del segle XVIII) a algú anomenat Lord Valentia, i que probablement correspon a George Annesley, comte de Mountnorris i vescomte de Valentia. Annesley, polític i aristòcrata anglès, va viatjar per terres orientals entre 1802 i 1806, i va deixar un relat dels seus viatges --amb il·lustracions del pintor i egiptòleg Henry Salt-- en el llibre "Voyages and travels to India, Ceylon, the Red Sea, Abyssinia, and Egypt". Encara hui, L. valentia és coneguda amb el nom de Lord Valentia's cowry, tot i que també sol ser anomenada Princep cowry d'ençà que John E. Gray va descriure, el 1824, la seua Cypraea princeps, que va resultar ser un sinònim d'aquella.

Ara bé: que pinta, en tot açò, un vescomtat de Valentia? Com ja s'ha dit, hauria de descartar-se qualsevol vinculació amb terres valencianes, i encara amb la majoria de les Valències i Valences que en Europa (i Amèrica) són. Però ves per on que, a partir del fet que el vescomtat en qüestió forma part de la denominada noblesa irlandesa, i estirant ara un fil ara un altre, he trobat una curiosa referència sobre una illa, anomenada Valentia (Dairbhre en gaèlic), de la qual mai no havia sentit a parlar i que se situa en l'extrem sud-occidental d'Irlanda. Altra cosa fóra aclarir no solament l'origen d'aquest topònim --que podria ser una corrupció anglesa del nom gaèlic Baél Inse-- sinó, sobretot, la vinculació entre aquest i el propi títol nobiliari. El cas és que, una volta més --i si em permeteu que ho diga així-- el rastre d'un caragolet m'ha dut, en un llarg viatge, des dels esculls de corall de Panglao fins a les costes espadades d'una verda illa atlàntica. Per cert: al nord d'Austràlia, a uns cinc-cents quilòmetres de Darwin, hi ha una altra illa que va ser batejada com Valentia per l'explorador P.P. King "deriving the name of the island from the Viscount Valentia and Baron Mountnorris" però que, des de 1885, és coneguda --el món és un mocador-- com Valencia Island. I això per no parlar de que a la mateixa illa de Bohol, d'on prové la meua Leporicypraea, hi ha una de les quatre Valencia filipines...

Valentia Island, Irlanda. De la xarxa.

Porpra de caragol

Ja he escrit en alguna ocasió que l’arribada de la calor, i el consegüent increment de les visites a la costa, fan reviscolar també les meues aficions malacològiques, que ja es veu que aquests últims mesos s’han mantingut en un estat més aviat latent. Amb les primeres recol·leccions de la temporada, però, se’m desperta també la necessitat d'ordenar un poc la col·lecció, si més no per posar-la al dia, refrescar la memòria i habilitar l’espai necessari per a albergar les noves adquisicions. Ha estat precisament a causa d’aquestes que he parat atenció a un grup que, per diverses raons, mereix un esment especial: es tracta dels murícids, una família extensa i molt diversificada, les espècies de la qual --unes mil sis-centes-- habiten pràcticament en tot el món. Els murícids són carnívors, s’alimenten d’altres invertebrats com ostres, esponges o coralls, i ocupen també hàbitats molt diversos, tot i que és en els oceans tropicals –i en particular en els esculls coral·lins-- on assoleixen la seua màxima diversitat i on habiten, també, les formes més vistoses i apreciades pels col·leccionistes.

Pinta de Venus (Murex pecten)

Molts dels gèneres de murícids engloben petites espècies, de dissenys discrets i colors poc vistosos. Però hi ha d’altres les formes dels quals mostren una intricada ornamentació a base d’espines, tubercles, frondes o lamel·les, que els doten d’una vistositat extraordinària. És el cas, per exemple, dels representants del gènere Chicoreus, alguns dels quals (com Ch. ramosus o Ch. palmarosae) sovintegen en les col·leccions o són utilitzats com elements decoratius. Altres gèneres ben coneguts per la bellesa de les seues conquilles són Hexaplex, Homalocantha, Siratus o Haustellum; però potser les més espectaculars són les d'alguns representants del gènere Murex, caracteritzades pel seu sifó llarg i esvelt i la seua ornamentació espinosa. Els murícids es troben també ben representats a la Mediterrània, fins el punt que algunes de les seues espècies són especialment abundants en les nostres costes: el caragol punxós (Bolinus brandaris), el corn blanc (Hexaplex trunculus) o el corn de tenassa (Stramonita haemastoma) són, de fet, algunes de les conquilles més fàcils de trobar en passejar per qualsevol de les nostres platges.

Hexaplex radix (dalt) i Chicoreus ramosus (baix). En mig,
una de les caixes de la meua col·lecció

Però a més de la seu rellevància científica i malacològica, moltes espècies de murícids tenen també un innegable interés per als humans. Algunes d’elles són menjars apreciats, com ara certes espècies de Chicoreus i Hexaplex consumides en Amèrica Central, o els ja esmentats caragols punxosos (les famoses cañadillas) que es mengen en alguns llocs de la Mediterrània. A més, i en alimentar-se d'altres mol·luscos d'interés comercial, alguns murícids han esdevingut autèntiques plagues per als conreus d'ostres o de musclos, i hi ha espècies (com Urosalpinx cinerea o Ocinebrellus inornatus, per exemple) que es comporten a més com invasores en diverses parts del món. Però potser l'ús més singular a que han estat sotmeses algunes espècies de la família ha estat l'extracció de tints: com a part de la seua estratègia predadora, aquestes espècies segreguen substàncies, tòxiques per a les seues preses, i molt riques en pigments. És el cas del gènere Plicopurpura, utilitzat històricament com a colorant en Amèrica Central; però sobretot és l'origen de la famosa porpra de Tir o porpra imperial, extreta a partir dels ja esmentats caragols punxosos i corns blancs mitjançant un procés complex que encara no es coneix en tots els seus detalls, però del que se sap que requeria milers de mol·luscos per produir només uns grams de colorant. Eivissa i Formentera van ser, segons els testimonis arqueològics, centres destacats en la producció d'aquest valuosíssim pigment. Nascut, deixeu-me que ho diga, dels hàbits caçadors d'un modest i auster caragol mediterrani...

Caragol punxós (Bolinus brandaris)

Microtresors

D’ençà que recorde, les meues inclinacions malacològiques sempre han tendit a accentuar-se amb l’arribada de l'estiu. No és estrany que siga així si es té en compte que, durant molts anys, era només en aquesta època que la mar esdevenia per a mi una realitat palpable i immediata i, amb ella, també les conquilles objecte de la meua afició, afanosament cercades per les platges de Piles, Gandia o Oliva. Tot i que ara el meu veïnatge amb la mar ja no es limita a les setmanes de vacances familiars, i que internet ha esdevingut la meua font principal de proveïment de nous exemplars, conserve aquesta tendència atàvica a associar estiu i col·lecció; la propensió diletant de les vacances, com també disposar d’un poc més de temps lliure, són factors que també ajuden.


Luria lurida, una de les espècies de cipreids
 mediterranis. Aquests exemplars provenen de
Sicília.

Encara que, com he dit alguna vegada, els col·leccionistes solem prestar una atenció preferent a certs grups exòtics d'atractives i acolorides conquilles (les porcellanes o ciprees, els cons, els múrex o les volutes, per exemple), la varietat i abundància de gasteròpodes a la Mediterrània no és en absolut menyspreable. A les aigües que banyen les nostres costes poden trobar-se nombroses espècies que, per les seues característiques, resulten atractives per als aficionats. De fet, la nostra mar alberga només quatre espècies de Cypraeidae o una de Conus, però altres grups amb conquilles de grandària significativa i aspecte suggerent són relativament diversos i freqüents: un simple passeig per les nostres platges després d’un temporal permet recollir fàcilment espècies com Thais haematostoma, Hexaplex trunculus, Aporrhais pespelecani, Gibbula cineraria o Naticarius hebraeus –per esmentar-ne només algunes de les més habituals—que, potser sense tindre l’espectacularitat dels seus parents tropicals, resulten tot i això ben remarcables pels seus colors brillants o per la forma de les seues closques.

Un dels hàbitats mediterranis que mostra una major diversitat quant a la presència de gasteròpodes marins són els alguers de posidònia oceànica. Desenes –centenars, de vegades-- d’espècies diferents de caragols marins viuen sobre les fulles o entre els rizomes d’aquesta importantíssima fanerògama marina, exclusiva de la Mediterrània i element bàsic d’un dels ecosistemes més valuosos, característics i amenaçats de la nostra mar. Algunes d’aquestes espècies són fàcilment visibles, amb un poc d’atenció, per la seua grandària relativa –entre 0,5 i 1,5 centímetres, en la majoria dels casos-- i per estar dotades, sovint, de dissenys més o menys atractius. Tricolia pullus, Jujubinus exasperatus, Calliostoma laugieri, Smaragdia viridis –una de les meues debilitats--, Bittium latreillei o Nassarius incrassatus solen figurar entre les espècies més freqüents i abundants en els nostres alguers, i per això no es estrany trobar les seues conquilles en les platges. Però moltes altres, representades de vegades per milers d’exemplars en uns pocs metres quadrats d’alguer, apenes superen uns pocs milímetres de grandària. Microconquilles de nombroses espècies de rissòids, ceritiòpsids, eulímids, piramidèl·lids o túrrids, quasi imperceptibles a simple vista, que en ser observades amb una lupa sorprenen per les seues formes i colors, sovint tan fascinants com els dels seus parents de major grandària.

Invisibles als nostres ulls, milions d’aquestes petites conquilles formen part fonamental, junt amb molts altres materials d’origen orgànic, de les sorres que tant apreciem a les nostres platges. I és per això que m’ha vingut hui al cap parlar-ne: de Formentera vaig dur-me una petita bossa amb arena de la platja d’Es Caló; només he pogut començar a fer-li una ullada, però sense arribar ni de bon tros al que succeeix amb les arenes coral·lines (l’any passsat, un amic va dur-me una bosseta amb unes desenes de grams de l’atol de Rangiroa, a les illes Tuamotu; a hores d’ara, hi he recuperat centenars d’exemplars de més de cinquanta espècies diferents) les perspectives són prometedores. En un parell d'estonetes que l’he posada sota la lupa binocular, pinces en mà, he pogut treure algunes desenes de petites joies, closques minúscules –algunes passen amb prou feines del milímetre—que formen part, com tants altres tresors ocults, de la riquesa natural de les nostres costes. Llàstima que, hui per hui, no puga fotografiar-les com cal; per aquesta vegada, i sense que servisca de precedent, haureu de fiar-vos de mi...

Reconec que, tot plegat, sona bastant friqui; però col·leccionar microconquilles és una activitat cada vegada més estesa entre aficionats a la malacologia de tot el món. Evidentment, és més complicat que fer-ho amb exemplars grans: s’ha de disposar d’una lupa adequada, i la determinació de moltes espècies és complexa per la seua petitesa o per tractar-se de grups taxonòmicament complicats i en general pitjor coneguts. Però, a canvi, resulta relativament senzill i barat obtenir paquets de sediment recollits en moltes parts del món i a diferents profunditats –per exemple, comprant-los en eBay o en pàgines especialitzades, o bé aprofitant viatges propis o aliens— i la sensació d’anar trobant els diferents exemplars a mesura que va furgant-se en un muntonet d’arena aparentment estèril, és d’alló més estimulant: a les meues filles els encanta. I, a sobre, és amanós: una col·lecció de milers d’exemplars ocupa molt poc espai.


Com probablement haureu vist, i com he fet altres vegades que he parlat d’aquestes coses, he enllaçat la majoria de les espècies citades a la imprescindible web d’Eddie Hardy sobre gasteròpodes de tot el món. Tot i això, podeu trobar també diverses pàgines específicament dedicades a les microconquilles (microshells, micromolluscs o microgastropods), com per exemple aquesta, dedicada a espècies mediterrànies, o aquesta altra, amb espècies de tot el món. Moltes altres webs, sense dedicar-s’hi específicament, resulten molt útils per a recolzar la determinació de certs grups, com ara NaturaMediterraneo o Eurasiashells, per esmentar-ne només un parell.

Gondwana des d'un caragol

Si seguiu més o menys habitualment aquest blog, potser haureu vist que fa ja temps que no hi apareix cap referència a les meues inclinacions malacològiques (de les què, per cert, he d'avançar amb certa sorpresa que han donat lloc a algunes de les entrades més vistes durant l'any 2010). La veritat és que, des de l'estiu passat fins ara, el ritme de noves incorporacions a la col·lecció s'ha alentit de forma significativa. Aquests últims mesos he tingut menys temps lliure per dedicar a aquesta afició, i en el poc que he dedicat a espigolar per webs i subhastes tampoc no he trobat molta cosa de trellat: abunden les espècies més comunes --a preus no sempre raonables, per cert--, mentre els exemplars interessants són ara menys i més cars. La qual cosa no vol dir, però, que mentre espere disposar de més temps per a dedicar a aquestes ocupacions (i a que el canvi entre euros i dolars ens siga un poc més propici, que sembla que no però es nota) haja anat afegint a la col·lecció alguns exemplars interessants, sobre tot de cipreids o porcel·lanes. De fet, la major part de les adquisicions recents formen part de dos gèneres d'aquesta familia que provenen d'Austràlia i de Sud-àfrica, i que tenen característiques que els fan espècialment interessants. O a mi m'ho semblen.


La major part de les porcel·lanes que viuen actualment en aigües sud-africanes pertanyen al gènere Cypraeovula. És tracta d'un grup de cipreids molt original, tant biològicament com morfològicament. Com el seu nom indica, algunes de les seues espècies més típiques recorden a un altre grup de gasteròpodes marins molts apreciada pels col·leccionistes, els ovúlids, i és un dels pocs gèneres de la familia que viu actualment en aigües no tropicals. Cypraeovula capensis --amb la seua closca estriada, única en la família-- o C. edentula, que és també una de les poques que no mostra la característica boca dentada de la resta de cauris, són les espècies més comunes, però no pas les úniques. A hores d'ara, i segons autors, s'hi inclouen dins aquest gènere entre quinze i vint espècies entre les què s'hi compten algunes excepcionalment rares i molt poc conegudes, com les incloses en el grup de la C. cruickshanki. Segons les anàlisis genètiques, sembla que moltes de les espècies (i subespècies) de Cypraeovula s'han diferenciat recentment, i abunden també les formes i varietats restringides a àrees geogràfiques específiques i, fins i tot, els possibles híbrids.

Però una altra curiositat associada a aquest gènere és que els seus parents més pròxims es troben, a hores d'ara, en aigües del sud d'Austràlia. Es tracta del gènere Notocypraea, un grup subjecte també a certa confusió taxonòmica, però en el qual es reconeixen, de forma general, vuit espècies distintes. Es creu que les espècies actuals de Notocypraea van evolucionar a partir d'un altre gènere actualment extingit, denominat Notoluponia, de característiques encara més properes a les Cypraeovula sud-africanes, i ben representat en el registre fòsil del sud d'Austràlia des del Miocè fins el Pliocè.



Més amunt, Cypraeovula capensis i C. edentula. Dalt,
Notocypraea angustata. Totes tres de la web
del Cowrie Genetic Database Project

L'explicació a una relació de parentiu tan estreta entre dos gèneres separats actualment per milers de quilòmetres ha de buscar-se molts milions d'anys enrere, quan totes les terres de l'hemisferi austral (el que ara són Amèrica del Sud, Àfrica, Antàrtida, Índia i Austràlia, a més de Madagascar i Nova Zelanda), es trobaven unides en una gran massa continental que els geòlegs anomenen Gondwana. Fa uns cent seixanta milions d'anys (a finals del Juràssic), Gondwana va començar a trencar-se: primer, el nucli format per Àfrica i Amèrica del Sud va començar a desplaçar-se cap al nord-oest i a separar-se de la resta. Cap a la meitat del Cretaci (fa aproximadament cent milions d'anys), mentre Sud-amèrica i Àfrica comencaven també a separar-se entre elles, l'Índia va encetar una llarga deriva cap al nord que la duria finalment --fa quaranta cinc milions d'anys-- a col·lidir contra la placa asiàtica i a donar lloc a l'Himalaia. Fa també uns quaranta milions d'anys que Austràlia, que havia iniciat la seua separació de l'Antàrtida a finals del Cretaci, va completar el seu llarg viatge fins assolir la seua posició actual.

Distribució dels continents fa 150 milions d'anys. Gondwana es troba ja dividida en
dues masses (Àfrica i Sud-amèrica, d'una banda, i la resta dels continents australs,
incloent l'Antàrtida i Austràlia, d'una altrra). De la Wikipedia. 

Les evidències paleontològiques de les relacions entre els diferents continents en què es va fragmentar Gondwana, són nombroses i ben conegudes, i es troben per això entre els exemples clàssics de les relacions entre la biogeografia i la tectònica de plaques. Molts gèneres fòsils de plantes i animals --entre ells, diverses formes de dinosaures-- il·lustren la primitiva unitat de Gondwana i el procés de separació de les seues parts constitutives. Alguns exemples, fins i tot, han arribat fins a l'actualitat, com succeeix amb alguns gèneres de tèrmits i aràcnids o, molt especialment, amb els arbres del gènere Nothofagus, les diverses espècies del qual formen actualment boscos en el sud de Xile i Argentina, d'una banda, i en l'est d'Austràlia, Nova Guinea i Nova Zelanda, d'una altra.

Com els boscos de faigs australs, Cypraeovula i Notocypraea són, també, vestigis de  Gondwana: reliquies d'un continent desaparegut, descendents d'un avantpassat comú que, fa vuitanta milions d'anys, vivia en les les aigües, relativament càlides encara --el refredament del continent antàrctic no va tindre lloc fins fa uns trenta milions d'anys-- que banyaven les terres australs. Un avantpassat que va seguir aquests continents en la seua lenta deriva fins acabar donant lloc a les petites closques que tinc, ara, a les meues mans. Petits, humils testimonis que amaguen --com tots els éssers vius-- una història de molts milions d'anys i que, aquesta vesprada de diumenge, m'han fet evocar continents en moviment, climes canviants, oceans que s'obrin i espècies que apareixen i desapareixen... I que, una vegada més, d'alguna manera, m'han recordat les paraules de Humboldt: “...la ciència, desprovista de falses aparences, ens ha ensenyat els fenòmens de l’Univers. Però aquest espectacle de la natura no seria complet si no consideràrem com es reflecteix en el pensament i en la imaginació disposada a les emocions poètiques”.

...i una cançó

Amb això dels caragols dels últims dies, un parell d'amics m'han fet aplegar --segons em diuen, cap dels dos no han pogut penjar comentaris al blog, però ignore per quina raó-- dos suggeriments a considerar. El primer, un poc més complicat, té a veure a una espècie (Elysa chlorotica) que, a base d'alimentar-se d'algues, acaba fent la fotosíntesi com els vegetals. El tema és prometedor, té connotacions genètiques i evolutives interessants, i em compromet a tractar d'escriure alguna cosa més avant. Gràcies, Toni.

L'altre, més a curt termini tenint en compte el costum vagament musical de les entrades de divendres, se li va ocórrer a Ciro --gràcies, també--per tot allò dels atacs; en veure el video de baix, ho entendreu. La cançò és de Micah P. Hinson (d'haver nascut a Alcoi, micapà se li haguera quedat), de qui reconec que fins ara havia sentit molt poca cosa tot i que fa no res va estar per ací. Però m'ha agradat, i molt, aquesta suggerent "Beneath the rose", com també les imatges que l'acompanyen. Una, i altres, per desitjar-vos com sempre un bon --i, si pot ser, fresquet-- cap de setmana.

Una imatge...

A l'entrada d'ahir, sobre els caragols caçadors, suggeria algunes web especialitzades en les què, entre moltes altres informacions sobre els Conus, podeu trobar videos sobre algunes espècies. Hui, seguint amable i oportú suggeriment, vos deixe ací un parell d'aquests videos (de The Cone Snail i la National Geographic) com a tast; no em negareu que són xocants... També aquesta vegada, una imatge val més que les mil paraules que em vaig espolsar ahir.