Portadora de color

Salta a la vista que no es tracta, ni per l’aspecte ni per la floració, d’una planta que destaque per la seua vistositat. Fins i tot el nom de tornassol amb el qual és habitualment coneguda a casa nostra l’ha agafat prestat de l’herba berruguera (o paissarellera), a qui se li atribueix tradicionalment la capacitat d'orientar-se cap al sol i a la qual s'assembla vagament pel seu aspecte cendrós. Tampoc ajuda molt, quant a dotar-la d’atractiu, la seua marcada preferència pels terrenys alterats i remoguts com ara conreus. erms o vores de camí, ni la notable toxicitat de la seua saba càustica (es tracta d’un parent proper de les lletereses), amb la qual convé evitar qualsevol contacte perquè pot arribar a provocar severes cremades a la pell. I amb tot, és precisament la composició química d’aquesta saba la què li va donar a la planta en qüestió, coneguda a hores d’ara pels botànics com Chrozophora tinctoria, una notable rellevància, ja que servia de base per a produir un apreciat colorant que, en funció de l’acidesa de la substància amb la qual es barrejara, permetia aconseguir una àmplia gama de colors, des del roig al blau i el púrpura; l’ús actual d’aquest colorant –tant del produït per aquesta planta com el que, amb idèntica composició química, procedeix d’unes altres fonts, com ara certs líquens com l’orxella-- com a indicador del pH, es basa precisament en aquesta propietat.

A banda de la seua utilització per a il·luminar els manuscrits medievals, el tint de tornassol (també anomenat folium o full) era especialment apreciat com a colorant tèxtil, sobretot per a la llana i la seda, i atenent a la rellevància històrica d’aquesta activitat a terres valencianes, cal suposar que devia ser àmpliament utilitzat pels tintorers. De fet, llisc a la magnífica pàgina Sciencia.cat que l’extraordinari “Manual de Tintoreria” de Joanot Valero (1497-1501) inclou la recepta per a produir-lo, posant la planta “a remul en pixats”. També el “Ramellet de tintures” imprès el 1691 a Barcelona per Narcís Feliu de la Penya, i que sembla ser la reedició d’una obra anterior de 1578, explica que “Per una pastera de full se prenen 8 roves full, 24 roves orins, és a saber, per 1 rova full 3 roves orins, y se pelejerà matí y tarda molt bé 15 dias, o fins a tant que la erba estiga ben travessada de dits orins y que quant partirà'n lo full o l'obri sie vermell dintra”. Aparentment, però, la producció local de colorant devia fer-se a una escala limitada, ja que si més no al segle XVIII, i tot i que la planta era freqüent a la Península Ibèrica, sembla que la major part del tint que es consumia procedia d'Holanda, on es processava a partir del suc de plantes recol·lectades al sud de França mitjançant un mètode suposadament secret: a la seua “Flora Española” (1784), el botànic català Josep Quer, fundador del Real Jardín Botánico de Madrid, a més de lamentar que “las demás Naciones no se hayan dedicado con mayor actividad á descubrir este pretendido secreto”, explica com els francesos “se contentan con vender á los holandeses sus trapos empapados en el zumo de esta planta, y estos extraen de allí su preparación, que nos venden en pasta”. També a Portugal, en aquesta mateixa època, s’advocava pels avantatges de posar en marxa una activitat organitzada d’extracció i preparació del colorant --la planta és freqüent també al sud del país-- sense haver de dependre dels productors estrangers.

Sense ser mai abundant, no és estrany trobar el tornassol a les comarques que envolten la Mariola, on es troba ara mateix --és una herba anual-- a punt de tancar el seu cicle vital. Pense, en veure-la aquests dies a la vora dels camins que recórrec amb freqüència, que en ser els fruits i les llavors la font preferida per a obtenir el tint, devia de ser ara quan se la recollia, si és que hi havia algú que ho fera per ací. I també que, com em passa amb motes altres plantes vinculades d’una o altra forma a l’activitat tèxtil tradicional en aquestes terres, és molt poc el que sé sobre aquestes qüestions històriques i etnobotàniques, i que hauria de fer alguna cosa per veure de corregir-ho, perquè ja veieu que fins i tot darrere d’una planta tan discreta i poc vistosa com el tornassol s’amaga una història fascinant de la què a penes arribe a rascar un poc la superfície. Això si, a la mata, millor no tocar-la massa.

"Portadora de color" és el que significa, literalment i en grec, el nom genèric de Chrozophora, i em sembla que quan el botànic belga Necker el va proposar, va estar ben encertat amb la tria. I quant a la planta, em sembla també que, vista en detall i des de prop, millora un poc respecte al seu aspecte general. Un poc només, i no passa res... Bon cap de setmana!

Vulgar

En realitat, i a diferència de moltes altres espècies que s'hi acosten ni que siga molt de tant en tant, fins ara no he vist mai cap pinsà movent-se dins del pati. Però sobretot als mesos de l'hivern, quan els seus contingents locals es veuen reforçats pels nombrosos exemplars vinguts del nord, hi ha prou en travessar-ne la porta i acostar-se cap a les bardisses i oliverars més propers al poble, per escoltar el seu cant característic i veure'ls revolar entre branca i branca, sovint formant grups més o menys grans. No de bades, i tot i haver estat capturat en grans quantitats i durant molt de temps per mantenir-lo com ocell de gàbia, els pinsans (o prinsans, com se'ls anomena a Alcoi) estan considerats a hores d'ara com una de les espècies d'ocell més comunes a tota Europa, capaç d'adaptar-se i prosperar en una gran varietat d'hàbitats i ambients arbrats, des del boscos més o menys densos fins a zones profundament humanitzades com jardins o conreus. La seua abundància, amb poblacions estables o fins i tot en creixement en les nostres terres, i el seu caràcter amb freqüència curiós i relativament confiat, fan que siga una espècie fàcil d'observar i de senzilla identificació, sobretot en el cas dels mascles. 

He de reconèixer que, d'entrada, moltes de les coses que he dit en el paràgraf anterior no resulten massa excitants per als biòlegs i els naturalistes, en general molt més interessats en les rareses i les particularitats que en allò que puga ser qualificat com a comú, corrent o abundant. Això no vol dir, evidentment, que no ens alegre bona cosa que a algunes plantes i animals les coses els vagen aparentment d'allò més bé, o almenys no tan malament com a moltes altres: haver esdevingut freqüent (qualitat en tot cas relativa i vinculada amb un lloc i un moment determinat) no deixa de ser una prova d'èxit, fruit de la capacitat d'adaptació i de supervivència. Però és indubtable que, posats a escollir, ens estimem més dirigir la nostra atenció cap a aquelles formes selectes que mostren algun tret més o menys peculiar i distintiu, o que destaquen precisament per la seua escassesa o excepcionalitat, i diria que aquest blog n'és un bon exemple. De fet, és molt probable que en el futur seguisca recorrent, a l'hora d'escriure ací, a alguna d'aquelles espècies que, per una o altra raó, mereixen ser qualificades com a singulars; però no he volgut deixar de parlar hui dels vulgars, abundants i conegudíssims pinsans --als que, per cert, trobe francament bonics-- com una forma de reivindicar també el valor d'allò normal. Que ve a ser, bàsicament, el que som la majoria de nosaltres: persones comuns, normals, literalment vulgars. I que voleu que vos diga, a poc que hi pense, tampoc no està tan malament...

Si aquest blog, en lloc d'estar escrit en una llengua minoritària, fera servir el castellà, ara hauria pogut fer un brillant acudit sobre les notòries diferències entre el pinzón vulgar i el pinzón real, al què nosaltres diem "mec". Com ara, per exemple, que el primer es posa les vacunes quan li toca, mentre que al segon no li fa res migrar (a despeses pagades) allí on li garantisquen que serà tractat a cos de rei. O d'infanta, tan se val. Així que, francament, si l'alternativa a ser vulgar passa per borbonitzar-se, ni que siga una miqueta, només puc dir una cosa: visca la vulgaritat. I les llengües minoritàries, per suposat. Bon cap de setmana!

Arengs rojos

A falta de temps i de cap per escriure alguna cosa de trellat sobre una setmana que ha donat bastant de si, havia pensat hui en una d'aquelles entrades lleugeretes de divendres; potser alguna cosa sense moltes pretensions sobre orquídies, que sempre donen bastant de si i a més queden d'allò més vistós fins i tot en mans de fotògrafs tan maldestres com jo mateix. Però vet ací que, abans de començar, he comés la terrible errada de fer una ullada a la premsa. I a més d'un emprenyament considerable, el que m'ha vingut al cap és una fal·làcia sobre la qual recorde haver llegit alguna cosa fa ja temps, i que els anglesos anomenen red herring ("areng roig"): una maniobra de distracció que, en essència i en poques paraules, consisteix en introduir, en una discussió sobre un tema qualsevol, un argument aparentment rellevant però realment insubstancial per al debat, amb l'objectiu final d'aconseguir que aquest debat acabe diluït, emmascarat o abandonat. I així, mentre els nostres arengs rojos particulars (els de tota la vida, i els que se les donen de nous) segueixen veient de distreure'ns amb els seus jocs de noms i banderes, uns altres --des de Montoro al Tribunal Constitucional-- van fent camí en allò que realment els importa. Vull creure, però, que també en això les coses van canviant, i que per més maniobres de distracció i cortines de fum que ens vulguen posar davant, aquesta volta no caurem en el parany d'oblidar el debat essencial: el preu que els valencians hem pagat, paguem i pagarem per seguir ofrenant glòries. I els arengs --rojos o blaus, nous o de tota la vida--, allà on han d'estar: enllaunats, o conservats per fumatge.

Si, al final deixe les orquídies (una abellera groga vista l'altre dia al costat de casa), encara que siga només en efígie: era això, o un peixet roig. O pitjor encara, la cara de Montoro... Bon cap de setmana!

Gestió responsable

Es tracta d'una història (quasi sempre és així) plena de matissos i detalls, alguns d'ells certament singulars, sense els quals no resulta senzill apreciar les dificultats del trajecte recorregut i el valor del seu resultat final. Però trobe més escaient que siguen els protagonistes –l'amic Vicent Ferri, que em consta que de tant en tant es deixa caure per ací, per exemple-- els qui, si fóra el cas, la conten allà on creguen oportú. Jo em limitaré a fer-ne un brevíssim resum, començant pel final: la finca denominada Buixcarró, sis-centes cinquanta-cinc hectàrees de terrenys majoritàriament forestals en el Parc Natural de la Serra Mariola, és a hores d'ara un espai privat dedicat essencialment a la conservació de la natura, amb programes de gestió cinegètica, restauració de la vegetació i educació ambiental, entre d'altres. En el seu moment, i després de no poques vicissituds, la seua propietària –que va faltar fa algun temps--, Doña Victoria Laporta Carbonell, va decidir que el terreny no havia de passar a unes altres –i devotes-- mans ni havia de destinar-se a cap altre ús. I per garantir-ho, va promoure la constitució d'una Fundació, que porta el seu nom, i que actualment és la responsable de gestionar aquest espai i de complir els objectius (còpie de la seua pàgina web: conservació i preservació de la biodiversitat, restauració d'ecosistemes mediterranis, formació, investigació i educació ambiental) que té atribuïts.

Em consta, ja ho he dit, que el camí que ha dut fins ací no ha estat en absolut planer; ha calgut conciliar visions molt diferents, quant no directament antagòniques, i s'hi han hagut de sumar molts esforços i voluntats per aconseguir-ho. Però a hores d'ara, i després d'uns temps incerts, sembla que el futur s'aclareix i la Fundació, a banda de les no poques actuacions que ha vingut executant aquests últims anys, podrà fer un salt endavant i començar a posar en marxa nous projectes i iniciatives, alguns d'ells especialment interessants i ambiciosos. L'altre dia, passejant per la finca –feia molt de temps que no m'hi acostava--, Vicent ens va explicar tot el que ha anat fent-se fins ara, i el que vol posar-se en marxa d'ara endavant, no solament al mateix Buixcarró sinó també –i en col·laboració amb altres entitats; la FVLC és una de les fundadores d'Avinença i promou actuacions conjuntes amb altres membres de la xarxa-- amb altres masos que confronten. Em va agradar, molt, retrobar a Vicent, a qui feia també massa temps que no veia; i em va alegrar constatar --no ho dubtava-- que d'idees n'hi ha a bastament, que l'entusiasme segueix intacte i que, si més no per aquesta banda, el projecte del Buixcarró està més viu que mai. I és que hi ha conceptes (filantropia, acord, custòdia del territori, treball en xarxa...) que potser ens sonen més propis d'altres llocs i contexts, però que encara que de vegades no ho semble, poden servir, també, per aquest País. O, si més no, per una part d'ell: aquella que segueix creient que val la pena intentar-ho.

*En Avinença, anomenem gestió responsable  a les iniciatives privades de gestió de terrenys, promogudes pels seus propietaris (persones, fundacions o entitats), que en el seu disseny, execució i seguiment presten una atenció preferent a la conservació ambiental, la introducció de pràctiques sostenibles, la preservació dels trets culturals i paisatgístics i/o el compromís ètic amb les poblacions locals, sense que s’establisquen acords amb entitats de custòdia del territori. 

Sense pensar-hi molt ni remuntar-me més enllà d'uns dies, em venen al cap: Monago burlant-se obertament de nosaltres, l'enèsim –i cada vegada més indissimulat-- cas d'imposició del castellà en les escoles valencianes, o l'omnipresència de Cotino en quasi tots els assumptes tèrbols (des de la visita del Papa a la compra dels cotxes de Vaersa) que esguiten l'actualitat del País. La qüestió és fins quan caldrà seguir acumulant evidències del preu altíssim que paguem per ofrenar glòries a Espanya i per mantenir a la colla de corruptes, hipòcrites i vividors que ens governen. A mi, tot i que no hi podré estar, ja em va bé això de la 'targeta roja' a Fabra; però potser el que hauriem de veure és com aconseguim que tot allò que per a nosaltres és tan i tan evident, ho siga també per a una majoria suficient de valencians i valencianes, que són els qui d'ací uns mesos decidiran si, després de tants anys, fem un pas decidit cap a la normalitat o seguim una temporada més rebolcant-nos en el tarquim. Bon cap de setmana!

(Hui repetisc cançó. Però mira, m'agrada. I a més, hui faig cinquanta-un anys, així que he decidit regalar-me-la. I si passeu a prop d'Alcoi, teniu una cervesa pagada) 

Heterònim

"¿Qui sap ni tan sols què pensa o què desitja? ¿Qui sap què és per a si mateix? Quantes coses la música suggereix i ens sembla bé que no puguin ser! Quantes la nit en recorda i en plorem i no han estat mai! Com una veu lliure de la pau ajaguda, el recaragolament de l'ona esclata i es refreda i hi ha una salivació audible per la platja invisible. 

Com em moro si sento per tot! Com sento si així vagarejo, incorpori i humà, amb el cor aturat com una platja, i tota la mar de tot, en la nit que vivim, batent alt, escarni, i es refreda, en el meu etern nocturn passeig vora la mar!"

Fernando Pessoa, "Llibre del desassossec"

Ha estat una d'aquelles setmanes exigents, feixugues, difícils. No és estrany, a aquestes altures de l'any, del treball i de la vida, que ho siguen. Potser és per això que un impuls irresistible ens ha dut de nou, alguns vespres, a visitar la fosca cambra de Bernardo Soares a la Rua dos Douradores. Però ha hagut, també, vespres i dies de cançons resplendents, d'aconseguir fites, de seguir caminant pel camí de conéixer i apreciar cada cop més allò que hom descobreix... I ha arribat el divendres, i ha tornat a passar que s'ha fet evident que, per un moment, ens en sortim...