Soc, sobretot, animal de bosc, de roca i de muntanya, i fins i tot quan m’hi aprope a la mar em sent atret especialment per les costes esquerpes de penya-segats, esculls i cales. Però tampoc no rebutge, si és el cas, l’enganyosa placidesa dels litorals baixos de dunes i arenals ni l’exuberància extraordinària i un poc aclaparadora de les marjals i els aiguamolls, i de fet aquesta va ser, aquesta volta, l’opció que finalment vam escollir: els paisatges vagament familiars (tinc l’Albufera ben a prop i molt present) però sempre sorprenents del Delta de l'Ebre, al què feia molt de temps que no m’hi acostava, per a un cap de setmana de trobada, familiar també, d'aquelles que solem fer des de fa temps per donar la benvinguda a la tardor però més àmplia enguany per concurrència. Bona companyia, doncs, per gaudir de les vistes i la llum, dels ocells, dels camins i de l’arròs --al camp i al plat-- en un espai que el riu i el mar fan i desfan (“Parlo del llarg silenci on es fonien / l’aigua dolça del riu, la mar amarga”) i que mereix, per molts motius, el qualificatiu d’excepcional. Però també per constatar que deu ser cert això de que hom no oblida mai com anar en bicicleta; que la vista de la mar, ni que siga només per una estona, ajuda a descansar, com escrivia Thomas Mann, dels laberints interiors i el seu absurd embull. I que la familiaritat, amb els indrets com amb les persones, no hauria de ser motiu per descuidar-les, sinó justament tot el contrari.
Vam estar a punt d’ajornar-ho per una previsió de l’oratge més aïnes desfavorable, i perquè des d’abans del viatge a Socotra vinc arrossegant alguna tecla que no acaba de fer net. El cas és que, en part també per la dificultat de trobar dates alternatives, finament vam decidir mantenir per al cap de setmana passat la tradicional i tardorenca eixida familiar (diguem-li “nuclear”; la que podríem considerar com “ampliada” la farem també d’ací un parell de setmanes), enguany amb l’extraordinària fortalesa ibèrica dels Vilars d’Arbeca com a destinació primordial però amb el complement difícilment superable dels cabdals monestirs cistercencs de Santes Creus i Vallbona de les Monges. I malgrat que oratge i tecla han molestat un poc, no hi ha cap dubte de què la decisió va ser plenament encertada: pels monuments, tots ells pendents d’una visita des de feia molt de temps i que, en tots tres casos, ha resultat realment emocionant poder conèixer de primera ma; per la companyia, perquè cada volta va resultant més complicat quadrar agendes però, com a pare orgullós, fa molt de goig poder presumir de filles i seguir també aprenent d’elles. Però també, no vos ho negaré, perquè poder cantar els quatre gols del Barça en un acollidor bar d’Arbeca –gràcies, Jordi!-- va ser francament abellidor... Al capdavall, doncs, un gran cap de setmana. I ara, que ploga si ha de ploure però amb coneixement, i a veure si al remat ho encertem i desteclegem la punyetera tecla: està l’agenda tardoral bastant atapeïda, però encara confie en haver-li de fer lloc a alguns esclata-sangs, i aniria bé estar en condicions per no fallar-los.
