Salvatges (notes d’estiu I)

Autèntic símbol de les Canàries i omnipresent com a planta cultivada a les illes, pot sorprendre un poc saber que la presència d’exemplars naturals (salvatges, si voleu) de drago a l'arxipèlag és en realitat un tret més aviat excepcional. De fet, a hores d’ara només es consideren com a silvestres unes poques poblacions que creixen a les zones més abruptes de Tenerife, on les dades disponibles limiten la presència de l’espècie a un nombre total d’individus que oscil·la segons les fonts entre els set-cents i els mil quatre-cents; a Gran Canària, on Dracaena draco convivia fins fa poc amb D. tamaranae, l’altra espècie canària de drago recentment descrita i extremadament rara, l’únic exemplar considerat silvestre va desaparèixer el 2009 i es dona per tant com a extinta, mentre que la seua presència actual a El Hierro, La Palma i la Gomera --d’on hi ha constància de topònims i cites antigues de l’espècie, però no es compta pel moment amb cap evidència arqueològica o paleontològica al respecte-- s’interpreta com a resultat del seu cultiu des de molt antic com a planta farratgera, medicinal o ornamental.

De dalt a baix: el famós drago monumental d'Icod de los Vinos i un de jove al mateix jardí;
dos exemplars remarcables cultivats al Puerto de la Cruz i la Orotava; i una petita població plantada fa uns anys per l'ajuntament d'Hermigua (la Gomera)
per consolidar un talús degradat, amb detall d'uns dels exemplars.

En visitar a finals de l’any passat els dragos de l’Antiatles vaig reparar en que, en realitat, tots els dragos canaris que havia tingut ocasió de veure corresponien als exemplars cultivats (o, com a molt, subespontanis) que sovintegen a Tenerife, on a banda d’alguns peus monumentals ben coneguts i de merescuda reputació, l’espècie s’utilitza intensivament tant en l’àmbit urbà com en el rural, cosa gens estranya si es té en compte la seua bellesa, la facilitat per al seu cultiu i el seu caràcter indubtablement emblemàtic. El cas és que, aprofitant la nostra breu estada a l’illa camí de la Gomera, ens vam plantejar la possibilitat d’anar a veure alguna de les poblacions de drago considerades com a salvatges, i que es concentren en tres nuclis principals: Anaga, Teno i Adeje. Al remat, i una vegada analitzades les diferents opcions, vam escollir la darrera per vindre'ns més a mà per agafar després el ferri cap a la Gomera, i perquè bona part dels arbres censats en aquesta àrea del sud-oest de Tenerife --al voltant de cent seixanta-- estan inclosos en la Reserva Natural Especial del Barranco del Infierno, un espai natural protegit de 1.850 ha l’accés al qual es troba regulat, amb una limitació diària del nombre de visitants que només poden desplaçar-se pel sender habilitat i que a més a més han de pagar un preu (significatiu) per accedir-hi.

Diferents vistes del recorregut pel Barranco del Infierno d'Adeje. En aquesta pàgina podeu trobar
 una descripció més detallada dels trets naturals de la zona. 

La veritat és que no cal comptar amb una especial sensibilitat naturalística per reconèixer que el barranc, a desgrat del seu caràcter indissimuladament turístic, mereix sobradament una visita: en anar obrint-se pas muntanya amunt entre les antigues colades volcàniques, el congost dona lloc a un paisatge realment imponent, sobretot quan cap al tram final del recorregut habilitat s’encaixa entre espectaculars parets verticals que, per altra banda i atenent a la seua inestabilitat (i a alguns accidents que van tindre lloc fa uns anys, pel que ens contaven), són la raó de que la visita calga fer-la amb un casc que és facilitat al punt de recepció. És precisament a aquesta zona final, molt a prop de la cascada que culmina el preciós trajecte, on l’amable personal que atén als visitants ens va indicar --de forma indubtablement precisa, atenent al resultat-- on creixen els dragos que, en última instància, van ser la raó de la nostra visita: un parell d’exemplars dispersos sobre els penya-segats del marge est, però un bon grup d’arbres, d’edats i grandàries diverses, arrapats als penyals i les cingleres que emmarquen el congost per la seua vora oest. Una situació, vaig pensar, molt pareguda a la que vam tindre ocasió de veure a l’estret d’Umarhuz amb els dragos ajgal que hi creixen, i que és molt probable que calga atribuir, en última instància i en tots dos casos, a la pressió ancestral dels humans i els seus ramats, que ha acabat confinant els arbres allà on es trobaven relativament fora del seu abast. I posats a comparar, i salvant totes les distàncies, he de reconèixer que poder veure els dragos del Barranco del Infierno també em va arribar a emocionar un poc; coses de botànic sentimental, supose.

Veure dragos cultivats pertot arreu quan hom viatja per Canàries pot provocar una impressió enganyosa pel que fa a l’autèntic estat de conservació de l’espècie, que com s’ha apuntat més amunt només compta en el millor dels casos amb uns pocs centenars d’efectius --menys de la meitat dels quals, en edat de produir llavor-- que creixen de forma natural en uns pocs emplaçaments aïllats i inaccessibles. Per aquesta raó, atenent a la seua àrea de distribució restringida, la severa fragmentació que afecta a les seues poblacions i la disminució constant en la qualitat i àrea del seu hàbitat, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, que fins fa poc la catalogava a la seua Llista Roja com una espècie vulnerable, ha elevat des de fa uns anys el grau d'amenaça per passar a considerar-la en perill. Tan de bo que les mesures que estan duent-se a terme per a garantir la seua preservació acaben donant resultat: veure dragos als jardins no està malament, però allà on realment han d'estar és al seu hàbitat natural com a peça fonamental d'uns ecosistemes únics i extraordinaris. O, si preferiu dir-ho d'altra forma: els dragos, millor lliures i salvatges.