Gris pissarra (notes d’estiu IV)

La mineria ha estat un factor tan rellevant en la història de Gal·les que fins i tot hi ha una pàgina de la wikipedia dedicada específicament a aquesta qüestió. Això, però, ho he sabut després d'anar-hi, perquè com em passa amb tantes altres coses relatives al país, la meua ignorància sobre el tema era (és) pràcticament absoluta. Només recorde haver llegit fa temps alguna cosa sobre el paper cabdal dels miners gal·lesos en les lluites socials des dels primers moments de la Revolució Industrial, i també tinc alguna vaga noció --molt probablement, un altre  resultat d'alguna lectura antiga-- sobre els canvis que l’extracció i l’exportació del carbó va provocar en la societat gal·lesa per la massiva immigració, majoritàriament de procedència anglesa, que s’hi va produir des de mitjans del segle XIX i que va afectar sobre tot a les ciutats del sud-oest. Mai, però, no havia sentit a parlar de la importància que va arribar a assolir un tipus particular d’explotació dels recursos geològics que ha deixat, a més a més, un rastre profund i fàcilment perceptible sobre el territori, la societat i la cultura de Gal·les: les pedreres de pissarra. 

Afortunadament, la wikipedia també inclou una pàgina específica que parla d’aquesta indústria a Gal·les (també n’hi ha una per a la mineria del carbó), així que vos remet de nou a la xarxa si és que teniu un especial interès sobre aquestes qüestions. Als meus efectes, tota aquesta introducció ve a tall de que, quan estàvem preparant el viatge i buscant informació sobre possibles rutes dins el Parc Nacional d'Eryri, ens va sorprendre un poc trobar uns quants itineraris que transcorrien precisament per dins de la pedrera abandonada de pissarra de Dinorwig, als peus de la qual --ocupa part de les instal·lacions de l’antiga explotació-- hi ha també el Museu Nacional de la Pissarra. Dinorwig representa tot plegat una destinació turística popular, i forma part també del denominat “Paisatge de la Pissarra del nord-oest de Gal·les”, declarat per la UNESCO Patrimoni Mundial. Convindreu que, amb aquests antecedents, era inevitable no sentir almenys una certa curiositat per conèixer de primera mà un tipus de paisatge amb el què estem poc familiaritzats i que a més a més, en situar-se al poble de Llanberis i a prop de l’Yr Wyddfa, tampoc ens quedava massa a contramà.

Com altres àrees similars --els voltants de Blaenau Ffestiniog o de Bethesda, per exemple-- que havíem vist de passada des de la carretera en dies anteriors, el primer que sobta en aproximar-se a Dinorwig són les seues dimensions descomunals: amb una superfície de més de 280 hectàrees en el seu moment de màxima esplendor, les muntanyes (literals) d’enderrocs procedents de l’antiga explotació cobreixen els vessants d’Elidir Fawr fins a una altitud realment impressionant. Tot i que hi ha sectors als quals no es permet (almenys sobre el paper) l’accés per la seua perillositat, ja s’ha dit que hi ha diversos recorreguts més o menys habilitats per a la visita els quals, a més d’oferir unes vistes de vegades insòlites però sempre impressionants (Dinorwig ha estat també escenari per al rodatge de diverses pel·lícules i és zona d’escalada molt popular), permeten recórrer les antigues instal·lacions i les restes més o menys degradades de molts del seues elements: rails, mecanismes de tracció de les vagonetes, molins o cabanes de miners van apareixent al llarg d’un recorregut que pot allargar-se pràcticament a voluntat enllaçant diferents traçats quasi sempre senzills, per bé que hi ha alguns sectors de la pedrera en els què convé transitar amb precaució. En tot cas, per no fer-ho massa llarg i com que no és gens complicat trobar informació detallada a diverses pàgines que se n’ocupen, em permetreu de nou que no m’estenga més parlant d’un indret al qual nosaltres arribarem pràcticament sense preveure-ho però que al remat, amb la seua decadent i caòtica bellesa, gosaria dir que va ser una de les troballes del viatge; almenys, puc assegurar que poques voltes m’ha resultat tan captivador i estimulant caminar entre runes i enderrocs.  

Haver-nos programat una visita a Dinorwig (i la seua rodalia, amb els llacs de Llyn Peris i Llyn Padam i el castell de Dolbadarn) ens va vindre bé com a alternativa per als dies del viatge en què el pas de la borrasca Lilian aconsellava, pel vent o per la pluja, prescindir d’altres caminades més exigents. I tot i que, com sol ser habitual, les meues fotos no li fan justícia, l'escabrosa topografia i la brillantor de les pissarres humides li donen al paisatge un aire realment especial. Per cert: en llegir que les pissarres de Dinorwig es van formar en el període Càmbric o Cambrià, he recordat aquella vesprada remota en què, quasi com una revelació, vaig associar per primera vegada el nom d’aquest període geològic de l’Era Paleozoica amb Cymru, que es pronuncia Camri (o ˈkəmri) i que com sabeu és com els gal·lesos anomenen el seu país. Que els Silurs i els Ordovics eren tribus celtes de la zona, acabe de saber-ho fa una estona, mentre escrivia aquestes ratlles; una “microcuriositat” més que done per coberta, i un parell de noves --saber alguna cosa més dels geòlegs Murchison i Lapworth, responsables de tals noms-- per mirar. 

Una de romans

El setembre de 2003, les obres prèvies a la construcció del nou traçat del tren d'alta velocitat entre Xàtiva i València van traure a la llum, a la partida dels Alters del municipi de l'Énova, les restes del que va resultar ser una rellevant vil·la romana. Salvada de la destrucció gràcies a la pressió ciutadana, que va forçar la modificació del projecte de ferrocarril per tal de preservar la troballa, la posterior excavació va oferir una valuosa informació sobre l'estructura i la funció d'aquest enclavament rural: edificada a finals del segle I pel patrici xativenc Publius Cornelius Iunianus en una àrea pròxima al traçat de la Via Augusta, sembla que la vil·la, luxosament decorada amb el que els romans anomenaven marbre saetabitanum per procedir de pedreres pròximes a la ciutat de Saetabis, es dedicava sobretot a la producció i processament del lli, fins que va ser definitivament abandonada al segle V. Encara que actualment el jaciment de Vil·la Cornelius, soterrat de nou per protegir-lo després de la seua excavació, es troba tancat i no és per tant visitable per al públic, tenia curiositat per conèixer la zona perquè, des de fa algun temps, vinc llegint informacions --algunes fins i tot en pàgines web del propi ajuntament de l'Énova-- què, atenent a la presència de pedreres de marbre suposadament romanes a la seua rodalia, arriben a postular per a la vil·la (i el seu constructor) un paper central en l'explotació i el comerç del marbre de Saetabis a tot l'Imperi, alhora que qüestionen "todas las absurdas teorías publicadas sobre la producción del lino, y honrando como es debido, a su ilustre propietario Publius Cornelius Iunianus". En la mateixa línia, la presència d'algunes carrilades (qualificades com a "ibero-romanes") excavades en la roca en diversos indrets del terme han estat interpretades com a restes d'una via que facilitaria el transport del marbre extret de l'Ènova fins a la mateixa Dianium.

Ja sabeu que, com a profà en aquestes qüestions de la història i l'arqueologia, tracte sempre de contrastar la informació en fonts que em semblen suficientment fiables. I en aquest cas, després de fer una ullada a alguns treballs sobre el tema als què he pogut accedir (i, com sempre, sense perjudici d’opinió millor fundada), no puc evitar la sensació de què la posició científica majoritària és bastant més cauta del que cabria esperar a la vista de la informació facilitada pel municipi i altres entitats sobre l’Énova romana. Tant la plausible adscripció romana de les restes de la Pedrera dels Quatre Camins o Llossar dels Francs, com el suposat paper preeminent de Publius Cornelius i la seua família en “la extracción, producción y comercialización del “Marmor Saetabitanum”, cuyo origen del mismo, y principal punto de extracción se encontraba en L’Énova” semblen correspondre més aïnes a una suggerent hipòtesi i no a una evidència sustentada en proves i àmpliament acceptada per la comunitat científica. En tot cas, i feta aquesta reserva (que no em sembla menor, atenent al to taxatiu que solen adoptar alguns materials divulgatius), m’ha agradat poder trepitjar una zona per la que no solc caminar habitualment, i fer-ho a més a més reflexionant sobre aquestes històries de la Història, i sobre l’ús i abús que massa sovint tendim a fer-ne d'ella; tan de bo que futures i rigoroses investigacions aporten llum sobre aquest assumpte apassionant. I molt millor encara si, a més d'això, la vil·la bastida pels Cornelius torna a ser prompte visitable per tothom. 

De dalt a baix: restes del Llosar dels Francs, pedrera de marbre “Buixcarró” (anomenat així d'ençà que Cavanilles va identificar el seu origen principal en la zona homònima de Quatretonda però que aflora també als termes adjacents de Barxeta i l’Énova) a la què s’atribueix un origen romà, tot i que altres investigadors parlen d’un front “con huellas de extracción mecánica, aunque no hay que descartar una explotación anterior”; mural de Toni Espinar a l’inici de la ruta (abalisada com a sender PR-CV 454) que recorre el terme municipal; tanca que impedeix l’accés a Vil·la Cornelius, sota les vies elevades del ferrocarril; carrilades sobre roca (molt habituals en altres pedreres, com ara les de Sant Cristòfol a Alcoi, i quasi sempre molt més modernes del que se sol considerar); altres perspectives del Llosar; i rastres d’explotacions contemporànies de marbre situades a penes uns metres per damunt d’aquell, i que em van fer pensar en la famosa frase, atribuïda a Einstein, sobre Deu i els daus. Deixant de banda altres consideracions: un camí que val la pena fer, i una bona excusa per passar el dia coneixent un poc millor aquesta part de la Ribera Alta a la què hom sol prestar menys atenció de la què sense dubte mereix.