La Gomera en verd i blau (notes d’estiu V)

Encara que algunes entrades anteriors puguen donar a entendre una altra cosa, la veritat és que quan vam triar les Canàries com a objectiu viatger per a l'estiu passat, ho vam fer amb la idea principal de conèixer La Gomera. Així que sense renunciar, com ja s'ha vist, a aprofitar tant com vam poder el temps del què hi disposàrem (a més del Teide i Adeje, també vam poder acostar-nos a Teno; Anaga va haver de quedar per a una altra ocasió), Tenerife va ser punt de pas imprescindible, a l'anada i la tornada, per a  poder arribar a la tercera illa més petita de l'arxipèlag, fàcilment accessible des del port de Los Cristianos en un breu viatge amb ferri. No puc negar que en l'elecció de La Gomera, almenys front a les altres illes denominades verdes (El Hierro i La Palma), va influir de forma decisiva la reputació del Parc Nacional de Garajonay i l'esplèndida laurisilva que alberga; però també hi va tindre molt a veure l'opinió d'amics i amigues que ja la coneixien i que, a més de natura enlluernadora, paisatges imponents i cultura singular, ens parlaven d'un entorn majoritàriament rural, relativament allunyat (almenys pel moment i en aparença) de l'insostenible model turístic implantat a altres indrets de l'arxipèlag, i on la pausa, la tranquil·litat i el tracte humà eren encara valors tinguts en compte. Ara puc dir que crec que tenien raó, i encara que siga molt breument i sense entrat en molts detalls (massa estic abusant ja de la vostra paciència, em tem), m'haureu de permetre que deixe escrites algunes impressions, sense les quals em faria l'efecte que aquest repàs estival i recordatori quedaria, pel que fa a la part canària, impròpiament incomplet. 

Tenerife i el Teide vistos des de la costa de la Gomera; maqueta de l'illa al Centre de Visitants de Juego de Bolas; el nucli principal d'Hermigua; la bívia coneguda com a lisa de Salvador (Chalcides coeruleopunctatus), endemisme de La Gomera i El Hierro, amb qui vam compartir terrassa al nostre allotjament; platja de Santa Catalina, el Pescante i tram final de la vall d'Hermigua; i palmerars de palmera canària a la costa nord de l'illa, on conviu sovint amb la savina.

Potser el primer que hauria de dir és que, amb tres nits a l'illa però només dos dies complets --més els dos, només en part, de l'anada i la tornada des de i a Tenerife--,  l'estada a La Gomera se'ns va fer massa curta. Crec que, malgrat tota la informació prèvia amb la qual comptaven, vam  infravalorar el que ara en diuen  ítems d'interès, i tampoc no vam comptar amb el temps que cal en realitat per a desplaçar-se per l'accidentada topografia de l'illa (en cotxe llogat, en el nostre cas; les freqüències dels transports públics requereixen molta paciència i un temps del qual evidentment no disposàvem). En canvi, trobe que vam encertar quan, atenent suggeriments, vam triar per allotjar-nos un petit hotel rural en la preciosa vall d'Hermigua, on sovintegen els allotjaments d'aquest estil: en realitat, el poble està tan lluny --o tan a prop-- de tot com qualsevol altre punt de la Gomera, perquè en la majoria dels casos l'escarpada costa no dona cap opció per anar d'un lloc a un altre que no siga passar pel centre muntanyós de l'illa. Però a canvi, i a més de la calma, el bon clima i alguns restaurants francament recomanables, li queden molt a prop llocs com la platja de Santa Catalina, les restes imponents del denominat Pescante, o el nucli històric d'Agulo, al terme del qual hi ha també el Centre de Visitants de Juego de Bolas, recentment inaugurat i probablement un dels millors que he vist mai: visita més que recomanable per a conèixer millor l'illa i, sobretot, per planificar adequadament la visita al parc nacional. 

 

Diferents paratges a Garajonay: Reventón Oscuro (que ve a significar "costera fosca"; em va xocar això de "reventón", un significat que no coneixia); penyes de los Roques; bruguera de cim a prop de Tajaqué; bosc a Pajarito; Alt de Garajonay (1.484 m), amb la reproducció d'un altar de sacrifici aborigen; vistes des del cim (amb la Fortaleza de Chipude a la dreta); i vistes de laurisilva (de vessant i de fons de vall) al Bosque del Cedro, 

En tot cas, no és tampoc la meua intenció estendre'm massa ací en indicacions concretes (tips, crec que en diuen ara) respecte a les quals abunda a la xarxa informació fiable i detallada. Ho deixarem, doncs, en que un dels dos dies d'estada completa a la Gomera el vam dedicar, pràcticament íntegre, a caminar per l'extraordinari monteverde de Garajonay, aprofitant un dels senders abalisats --el més llarg, de fet-- del parc nacional; també en aquesta ocasió, puc assegurar que totes les recomanacions (les dels amics i les de la xarxa) estaven més que justificades, i fins i tot gosaria qualificar com a imprescindible la visita a l'excepcional i encisador Bosque del Cedro. Quant a la segona jornada íntegrament gomerenca, aprofitàrem el camí cap a l'abellidor Valle Gran Rey, on teníem previst fer una eixida en vaixell per a observar cetacis, per a conèixer alguna zona de Garajonay --com la de Laguna Grande-- que no havíem caminat el dia anterior i per visitar, al llogaret de El Cercado, el Centre d'Interpretació dedicat a les Loceras, terrisseres tradicionals de l'illa; el passeig en vaixell, per cert, una delícia. I la veritat és que amb això, i una estoneta de passeig l'endemà per San Sebastian de la Gomera, capital de l'illa, mentre esperàvem l'hora d'embarcar per tornar cap a Tenerife, vam donar per acabada una visita breu i  indubtablement intensa, però que ens va deixar, també sense cap dubte, amb ganes de més. Pel verd, pel blau, i per moltes altres coses. 

Laurisilva i bailadero de bruixes a Laguna Grande, Garajonay; capçalera del Valle Gram Rey; centre d'interpretació de la terrisseria tradicional gomera, a El Cercado; port de Valle Gran Rey; baldrigues, caps d'olla i dofí mular. Baix, la Torre del Conde a San Sebastian de la Gomera, porta d'entrada (i d'eixida) a l'illa per via marítima. 

El Teide, encara (notes d’estiu III)

Podria haver optat pel telefèric, que al remat és el que fa la majoria de la gent. Però em passa molt sovint que, per voler fer les coses d'una determinada forma (en aquest cas, pujar al Teide pels meus propis mitjans), em tanque d’entrada la porta a altres opcions que no haurien de ser necessàriament incompatibles i que fins i tot em podrien anar bé per fer-me una idea prèvia. La qüestió és que, quan vaig començar a replantejar-m’ho --la previsió de temperatures significativament altes per als dies en què anàvem a estar per la zona aconsellava evitar caminades massa exigents-- ja no quedava cap plaça disponible i vam haver de buscar algun pla alternatiu. Per sort, el Parc Nacional ofereix als nombrosos visitants que s'hi acosten (més de tres milions i mig a l’any; poca broma, doncs) fins a quaranta-un itineraris convenientment senyalitzats i de característiques i dificultat molt variades; nosaltres escollirem finalment la denominada Ruta 1, que discorre entre el centre de visitants del Portillo i el paratge dels Riscos de la Fortaleza, i que permet fer-se una idea d'alguns dels elements més interessants i característics de l'espai protegit.

La caminada, que segueix un camí senzill i de bona traça, comença com s’ha dit al Portillo, a la rodalia del qual es fan palesos els efectes del devastador incendi que va assolar més de quinze mil hectàrees de terrenys d'alt valor ambiental l’any 2023; diverses actuacions de restauració tracten de recuperar els valuosos ecosistemes afectats, especialment les extraordinàries i amenaçades formacions de retama de cumbre. Després d’un primer tram de paisatge accidentat, en el què el sender discorre entre alterons de pedra tosca formats per les erupcions del volcà de Montaña Blanca, el recorregut davalla fins a la denominada Cañada de los Guancheros, una plana coberta d’arenes volcàniques, antic camí de ramat, delimitada al nord per les imponents cingleres rogenques conegudes com Riscos de la Fortaleza i considerada com a zona de reserva del Parc Nacional. Els Riscos representen les restes de l'antic edifici volcànic de Las Cañadas, anterior a la formació de l’actual con volcànic del Teide i de molta major extensió que aquest; als peus de l'espadat, i fins i tot a les mateixes parets, apareixen alguns exemplars de l’escàs cedre canari, mentre que sobre el sòl arenós i protegits per una tanca de l'atac de muflons i conills, arribem a veure en flor alguns exemplars de cardo de plata, una de les plantes més escasses i amenaçades de Tenerife. L'atractiu rosalito de cumbre, que va arribar a ser molt escàs a causa de la sobrepastura però que sovinteja ara en tot aquest sector, es troba en plena floració; no és el cas, malauradament, dels endèmics i emblemàtics tajinastes rojos, molt abundants en aquesta zona però que van acabar de florir fa ja algun temps i només conserven els fruits. Tot i que el sender segueix, ara ja en franc descens, cap a la densa pineda de pi canari que cobreix aquest vessant de la muntanya, el recorregut finalitza en aquest punt, oferint unes precioses panoràmiques de la costa nord de l’illa. 

De tornada ja cap al Portillo --pel mateix camí que férem a l’anada; massa calor per convertir el recorregut en circular connectant-lo amb algun altre sender-- i amb la mola imponent del volcà sempre a la vista, vaig tornar a pensar sobre això de pujar al cim. La intenció de completar el trajecte a peu que duu des de la costa nord de Tenerife fins al cim del Teide deu ser un dels projectes que fa més temps que tinc pendents; si faig memòria, puc remuntar-me almenys fins a la primera volta que vaig anar a l'illa el 1990, sense que en tots aquests anys haja sabut trobar el moment propici per a abordar-lo. Podria al·legar com a descàrrec les evidents dificultats logístiques que comporta --no només pel desplaçament fins allà, sinó també per la necessitat de comptar amb un permís específic del Parc Nacional que ha de sol·licitar-se amb bastant antelació-- i perquè, a més a més, la meua intenció sempre ha estat fer-ho coincidir amb l’època en la què té lloc l’espectacular floració dels tajinastes, la qual cosa encara limita més les opcions de dates disponibles. El cas és que, ja de tornada a casa i amb l'agenda a la mà, he pensat en que al remat tot és qüestió d’organitzar-se amb el temps suficient, així que, si el cos i les circumstàncies ho permeten, faig des d'ara propòsit ferm de tractar de complir amb l'objectiu de pujar fins al cim --des de la costa si pot ser, o des de més amunt si convinguera-- el maig de l'any que ve. Escrit queda, doncs, i ja anirem veient com va l'assumpte; això sí, si arribe dalt, quasi segur que baixaré amb el telefèric. 

Des del principi de la pàgina: el Teide des de la rodalia del Portillo; pineda rebrotant després de l'incendi (el pi canari és l'únic que té aquesta capacitat, una adaptació pertinent si hom viu a illes volcàniques); límit entre la pineda i els matollars d'altitud; llangardaix negre (Gallotia galloti), endèmic de Tenerife i la Palma i molt freqüent en aquesta zona; algunes plantes interessants (valga, en aquest cas, la redundància): rosalito de cumbre, cedre canari, tajinaste roig i cardo de plata; cingleres als Riscos de la Fortaleza; mar de núvols a la costa nord de l'illa; i el Teide vist des de la Colada de los Guancheros, amb un rosalito de cumbre florit en primer pla.

Una de les qüestions post-viatgeres que m’han ocupat especialment aquestes setmanes ha estat posar-me un poc al dia dels avanços en l’estudi de la llengua dels pobladors originaris de les Illes, sobre l’origen amazic de la qual hi ha a hores d’ara un consens científic generalitzat, i que té precisament en els noms dels llocs i de les plantes una font insubstituïble per al seu estudi. El topònim Teide, per exemple, que des d'antic s'ha relacionat --no sempre de forma massa contrastada-- amb el foc o amb el concepte d'infern dels aborígens, podria estar relacionat amb l'amazic aydi ("gos"); Teide seria, doncs, "el lloc on viuen o abunden els gossos", per referència (segons aquesta hipòtesi)  a divinitats infernals guanxes que adoptaven aquesta forma i a les què s'identificava amb el dimoni que habitava a l'interior del volcà. Per la seua banda, el fitònim tajinaste, que s'aplica a les Illes a les diverses espècies del gènere Echium que hi viuen, té un paral·lel directe amb el mot tuareg tainast, que designa a una espècie del mateix gènere, i que podria significar "agulla". En tot cas, potser el que més m'ha cridat l'atenció llegint a la xarxa sobre el tamazigh insular ha estat aquest treball en el què es relaciona el nom d'ajgal --que com sabeu designa als dragos de l'Antiatles-- amb el topònim canari galén, que seria el plural castellanitzat d'aquell; una (altra) bona raó per tractar de seguir aprenent sobre aquest tema fascinant. I de l'independentisme canari ja parlarem, si de cas, un altre dia.  

Image de Canarias Ahora-El Diario.

Salvatges (notes d’estiu I)

Atenent a la seua abundància com a planta cultivada a les Canàries, on a més a més se la considera un autèntic símbol, pot sorprendre un poc saber que la presència d’exemplars naturals (salvatges, si voleu) de drago a l'arxipèlag és en realitat un tret més aviat excepcional. De fet, a hores d’ara només es consideren com a silvestres unes poques poblacions que creixen a les zones més abruptes de Tenerife, on les dades disponibles limiten la presència de l’espècie a un nombre total d’individus que oscil·la segons les fonts entre els set-cents i els mil quatre-cents; a Gran Canària, on Dracaena draco convivia fins fa poc amb D. tamaranae, l’altra espècie canària de drago recentment descrita i extremadament rara, l’únic exemplar considerat silvestre va desaparèixer el 2009 i es dona per tant com a extinta, mentre que la seua presència actual a El Hierro, La Palma i la Gomera --d’on hi ha constància de topònims i cites antigues de l’espècie, però no es compta pel moment amb cap evidència arqueològica o paleontològica al respecte-- s’interpreta com a resultat del seu cultiu des de molt antic com a planta farratgera, medicinal o ornamental.

De dalt a baix: el famós drago monumental d'Icod de los Vinos i un de jove al mateix jardí;
dos exemplars remarcables cultivats al Puerto de la Cruz i la Orotava; i una petita població plantada fa uns anys per l'ajuntament d'Hermigua (la Gomera)
per consolidar un talús degradat, amb detall d'uns dels exemplars.

En visitar a finals de l’any passat els dragos de l’Antiatles vaig reparar en que, en realitat, tots els dragos canaris que havia tingut ocasió de veure corresponien als exemplars cultivats (o, com a molt, subespontanis) que sovintegen a Tenerife, on a banda d’alguns peus monumentals ben coneguts i de merescuda reputació, l’espècie s’utilitza intensivament tant en l’àmbit urbà com en el rural, cosa gens estranya si es té en compte la seua bellesa, la facilitat per al seu cultiu i el seu caràcter indubtablement emblemàtic. El cas és que, aprofitant la nostra breu estada a l’illa camí de la Gomera, ens vam plantejar la possibilitat d’anar a veure alguna de les poblacions de drago considerades com a salvatges, i que es concentren en tres nuclis principals: Anaga, Teno i Adeje. Al remat, i una vegada analitzades les diferents opcions, vam escollir la darrera per vindre'ns més a mà per agafar després el ferri cap a la Gomera, i perquè bona part dels arbres censats en aquesta àrea del sud-oest de Tenerife --al voltant de cent seixanta-- estan inclosos en la Reserva Natural Especial del Barranco del Infierno, un espai natural protegit de 1.850 ha l’accés al qual es troba regulat, amb una limitació diària del nombre de visitants que només poden desplaçar-se pel sender habilitat i que a més a més han de pagar un preu (significatiu) per accedir-hi.

Diferents vistes del recorregut pel Barranco del Infierno d'Adeje. En aquesta pàgina podeu trobar
 una descripció més detallada dels trets naturals de la zona. 

La veritat és que no cal comptar amb una especial sensibilitat naturalística per reconèixer que el barranc, a desgrat del seu caràcter indissimuladament turístic, mereix sobradament una visita: en anar obrint-se pas muntanya amunt entre les antigues colades volcàniques, el congost dona lloc a un paisatge realment imponent, sobretot quan cap al tram final del recorregut habilitat s’encaixa entre espectaculars parets verticals que, per altra banda i atenent a la seua inestabilitat (i a alguns accidents que van tindre lloc fa uns anys, pel que ens contaven), són la raó de que la visita calga fer-la amb un casc que és facilitat al punt de recepció. És precisament a aquesta zona final, molt a prop de la cascada que culmina el preciós trajecte, on l’amable personal que atén als visitants ens va indicar --de forma indubtablement precisa, atenent al resultat-- on creixen els dragos que, en última instància, van ser la raó de la nostra visita: un parell d’exemplars dispersos sobre els penya-segats del marge est, però un bon grup d’arbres, d’edats i grandàries diverses, arrapats als penyals i les cingleres que emmarquen el congost per la seua vora oest. Una situació, vaig pensar, molt pareguda a la que vam tindre ocasió de veure a l’estret d’Umarhuz amb els dragos ajgal que hi creixen, i que és molt probable que calga atribuir, en última instància i en tots dos casos, a la pressió ancestral dels humans i els seus ramats, que ha acabat confinant els arbres allà on es trobaven relativament fora del seu abast. I posats a comparar, i salvant totes les distàncies, he de reconèixer que poder veure els dragos del Barranco del Infierno també em va arribar a emocionar un poc; coses de botànic sentimental, supose.

Veure dragos cultivats pertot arreu quan hom viatja per Canàries pot provocar una impressió enganyosa pel que fa a l’autèntic estat de conservació de l’espècie, que com s’ha apuntat més amunt només compta en el millor dels casos amb uns pocs centenars d’efectius --menys de la meitat dels quals, en edat de produir llavor-- que creixen de forma natural en uns pocs emplaçaments aïllats i inaccessibles. Per aquesta raó, atenent a la seua àrea de distribució restringida, la severa fragmentació que afecta a les seues poblacions i la disminució constant en la qualitat i àrea del seu hàbitat, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, que fins fa poc la catalogava a la seua Llista Roja com una espècie vulnerable, ha elevat des de fa uns anys el grau d'amenaça per passar a considerar-la en perill. Tan de bo que les mesures que estan duent-se a terme per a garantir la seua preservació acaben donant resultat: veure dragos als jardins no està malament, però allà on realment han d'estar és al seu hàbitat natural com a peça fonamental d'uns ecosistemes únics i extraordinaris. O, si preferiu dir-ho d'altra forma: els dragos, millor lliures i salvatges.