"(...) Esto que miraba era algo como una titánica ciudad --ciudad de edificaciones múltiples y espaciadas--, con escaleras ciclópeas, mausoleos metidos en las nubes, explanadas inmensas dominadas por extrañas fortalezas de obsidiana, sin almenas ni troneras, que parecían estar ahí para defender la entrada de algún reino prohibido al hombre. Y allá, sobre aquel fondo de cirros, se afirmaba la Capital de las Formas: una increíble catedral gótica, de una milla de alto, con sus dos torres, su nave, su ábside y sus arbotantes, montada sobre un peñón cónico hecho de una materia extraña, con sombrías irisaciones de hulla. Los campanarios eran barridos por nieblas espesas que se atorbellinaban al ser rotas por los hilos del granito. En las proporciones de esas Formas rematadas por vertiginosas terrazas, flanqueadas con tuberías de órgano, había algo tan fuera de lo real --morada de dioses, tronos y graderíos destinados a la celebración de algún Juicio Final-- que el ánimo, pasmado, no buscaba la menor interpretación de aquella desconcertante arquitectura telúrica, aceptando sin razonar su belleza vertical e inexorable."Alejo Carpentier, “Los pasos perdidos”
Amb freqüència se’ls ha comparat amb una processó, un exèrcit o una congregació, imatges totes elles poderoses i comprensiblement antropomorfes --també ho és, de fet, el seu propi topònim-- que s'adiuen amb un paisatge que sol despertar en qui el visita un inevitable misticisme. Però per a mi, si vos he de ser sincer, els Frares de Serrella són sobretot la sòlida i imponent presència física de la seua arquitectura extraordinària, urbanisme espontani de penyes i runars que evoquen alhora laberint, temple i fortalesa. Per això vaig pensar en ells, salvant tantes distàncies com fora necessari, quan vaig llegir per primera volta aquest passatge del llibre de Carpentier, i per això l’he recordat novament ara quan he tornar a visitar-los. D’acord, ni obsidiana ni granit, i potser dir-ne “catedral” resulta en aquest cas un poc exagerat; però estic segur que no posareu cap objecció pel que fa a la seua bellesa, també ací, vertical i inexorable.
Després de fer-li un pensament, faig servir per al paratge el topònim de Frares (de Serrella o de Quatretondeta, i pronunciat ací amb ela dialectal) per ser el que he conegut des de sempre, encara que he vist que ara s'utilitza també el nom d'Agulles. Alguns treballs, fins i tot, semblen diferenciar-ne unes i altres per ubicació segons a quina banda es troben del Barranc de les Figueretes, i també he vist qui opta per la fórmula sincrètica de les Agulles dels Frares, que tampoc no em convenç massa. Seguiré buscant informació, a veure què puc aclarir. I ara que em ve a mà, deixeu-me també que aprofite per citar dos dels autors que em van descobrir, amb els seus llibres, aquest i molts altres tresors de les muntanyes valencianes: Antoni Calero i Rafael Cebrián, amb tota l'admiració i l'agraïment.
