Llum de mar

Al sud d’Essaouira, entre el Cap Sim i el poble d’Imeswan (Imsouane), un seguit de tossals que representen de fet els estreps occidentals de la serralada de l’Atles, s’aboquen sobre l’oceà tot donant lloc a un preciós litoral en el què les extenses platges d’arena daurada alternen amb  cales, esculls i penya-segats, de vegades d’unes dimensions considerables. Deixant de banda la suggerent i turística Essaouira, i alguns nuclis --com Sidi Kawki, Tafedna o el mateix Imsouane-- on s’obri pas un turisme vinculat al windsurf i a altres esports nàutics, la major part d’aquesta ventosa costa manté encara la seua essència agrest i solitària. Els nombrosos llogarets amazics, quasi sempre envoltats per les extraordinàries deveses d’argània característiques d’aquesta zona, ocupen les parts més altes dels turons, sovint a prop dels quasi sempre eixuts oueds i a una distància prudencial de la mar; a la seua vora, allà on la topografia ho permet, sovintegen les cabanes de pescadors, humils edificacions (moltes d’elles directament excavades a l’espadat) que, de vegades, donen lloc a nuclis pintorescos a molts dels quals només es pot accedir a peu o amb mules (o camells) a través dels nombrosos senders que recorren la ribera o la uneixen amb els indrets habitats.

Després d’haver conegut, fa ara un parell d’anys, part de la costa del Sàhara Occidental i el sud del Marroc, la possibilitat de caminar per aquest abrupte sector del litoral atlàntic del país era una temptació difícil de resistir. La proposta: un recorregut panoràmic que, després d’una primera jornada dedicada a visitar Essaouira, va començar a Sidi Kawki (o Kaouki, ⵙⵉⴷⵉ ⴽⴰⵡⴽⵉ), on férem la primera nit, i acabà a Id Laasri, des d’on ens desplaçàrem finalment per carretera fins Agadir. Quatre etapes de marxa tranquil·la, allojant-nos en cases locals --encara que la idea inicial era acampar, la previsió de forts vents i els obstacles burocràtics van fer que els nostres guies s’hi inclinaren finalment per aquesta opció-- a Sidi M’barek, Sidi Ahmed Essayeh (ⵙⵉⴷⵉ ⵃⵎⴷ ⵙⵙⴰⵢⵃ) i Tafedna (ⵜⴰⴼⴹⵏⴰ), en un trajecte que a més d’acostar-nos, ni que fora superficialment, a la vida en aquelles terres a cavall entre la muntanya i l'oceà, ens va permetre travessar un paisatge fascinant de dunes, espadats, argànies i tabaibes. Vistes obertes, vent i llum de mar, i una volta més una companyia extraordinària que ho va fer tot encara més brillant. I el convenciment, també, de que no hem de tardar molt en tornar-hi, 

No m’estendré aquesta vegada en els detalls d’una caminada esplèndida, en general senzilla --tot i que amb alguns trams un poc més feixucs; em venen al cap la pujada a Djebel Igzoulne, o els barrancs que cal travessar abans d’arribar, la darrera jornada, a la platja d'Imerditssen-- i amb la durada escaient per a no quedar-se curta ni arribar a resultar monòtona. Ho deixarem, doncs, amb algunes imatges que, com sol passar-me sovint al Marroc per no disposar de mapes adequats, no m’han resultat fàcils d’assignar a uns topònims vacil·lants tant en àrab com en taixelhit, però que recullen alguns dels punts més interessants del viatge, a saber i de dalt a baix: el morabit de Sidi Ahmed Essayeh i les dunes d'Assif n’Boud; dues vistes de la medina d'Essaouira; els nostres camells a la platja de Sidi Kawki i dues vistes de la costa baixa d'aquest tram; llit de l'oued Aghbalou, junt a Sidi M'barek, amb els salts d'aigua pràcticament secs a hores d'ara; plataformes a la platja de Bizergane; penya-segats abans de la platja d'Iftane i barques a aquest indret, un dels pocs d'aquesta costa accessible amb vehicle; dunes arribant a Sidi Ahmed Essayeh; cales a Idrar; matollar d'Euphorbies i Kleinies i camells pasturant a Tassaksout; platja de Taftast Ouaoulil; argànies a Djebel Igzoulne; vistes de Tafedna des de la muntanya; caminant entre llogarets amazics; te, amlú i oli d'argan per a recuperar forces; una argània amb fruits, i una altra modelada pel vent sobre la platja de Tabayat, a prop de Timezguida Outfas; un camaleó camí d'Aftas Imerditssen; cabanes de pescadors a aquest llogaret, final del nostre recorregut a peu; i una de les cases que ens van acollir, aquesta a Id Laasri. I quant a la companyia, gràcies una volta més a Pako pel comboi; a Moha, Mohamed i Abdu, guies i cuiners, i les famílies que ens van allotjar a sa casa; i molt especialment a Josep Maria, Pino, Santi, Lluís, Marta i Loles; de la mateixa forma que les imatges no li fan justícia al paisatge, res del que puga dir li'n farà al privilegi d'haver pogut compartit aquests dies amb vosaltres.

Descans de descans

Costa del Marroc a prop d'Iftane, al sud d'Essaouira

Primers dies de faena --m’hi vaig reincorporar dimarts-- després d’unes vacances més tardanes enguany del que sol ser habitual, però tan viatgeres (o fins i tot més) com les dels últims anys: a banda del tast previ a Ellan Vannin, del qual ja vaig deixar escrita alguna cosa, he tingut ocasió aquestes últimes setmanes de fer dos recorreguts magnífics --tots dos amb l'amic Pako Crestas i pràcticament, com se sol dir, sense solució de continuïtat-- primer per la costa atlàntica del Marroc i després per les terres dels samis al nord de Noruega. Un carpe diem, doncs, en tota regla, amb la millor de les companyies i ple de moments memorables, que encara que ha complert a bastament allò que hom pot esperar d’unes vacances en tant que desconnexió de la rutina, potser se m’ha quedat un poc justet pel que fa a allò de descansar, si més no físicament. Segur que després del cap de setmana i un parell de bones dormides ho veig amb uns altres ulls, però assumisc que, a efectes de descans, no m’anirà malament prescindir de viatges almenys durant un temps; això si, ni més ni menys del que siga estrictament imprescindible. 

Cap Nord (Davvinjárga o Nordkapp) des de Knivskjellodden

Encara que també aquest any la Diada Estellés m’ha agafat lluny de casa i del blog, no he volgut renunciar a recordar-la, com tantes altres vegades, en aquestes planes. Amb alguns dubtes quant a la tria de poemes, com sol ser també habitual, per bé que dins d’un marc malauradament ben definit: si hi ha alguna cosa que abunde ara mateix, són els qui mereixen que se’ls lliure, amb totes les seues conseqüències, el “títol greu de Fills de la Gran Puta”...

Ara us diria el pare: 

He lluitat, he patit.

He de lluitar encara,

fills.

 

Tinc un gran cansament.

Tot açò és avorrit.

I al capdavall... No sé,

fills.

 

Mai sabreu quina pena

ara em creuava el pit,

perquè us escric açò,

fills.

 

Els patiments, les còleres,

la pena sense fi,

l'empenta inesperada,

fills.

 

Totes aquelles coses

d'un món amarg i trist

que voldria evitar-vos,

fills.

 

Un dia em moriré

-tots ens hem de morir-,

i no serà la pau,

fills.

 

Ni la pau ni el descans,

que diuen en llatí.

Us deixaré a vosaltres,

fills.

 

Us deixaré en aquesta

selva del bes i el crim,

les cauteles, les tàctiques,

fills.

 

En aquest món que creue

brut d'amor i tarquim,

cansat de cap a peus,

fills.

 

Un món de gents astutes,

rancoroses, gentils,

d'impersonals prosòdies,

fills.

 

Creixen roses i creixen

geranis i gesmils,

i els fills de mala mare,

fills.

 

Un món d'ungles, de tigres,

de cor ocult i prim,

que espera entre les canyes,

fills.

 

Assetjances, enveges,

cobejances, oblits,

les paraules que maten,

fills.

 

He tornat ara a casa

creuant, amarg, la nit.

Duc els ulls arrapats,

fills.

 

Torne d'haver viscut

l'heroisme mesquí,

obscur, quotidià,

fills.

 

Escric no sé per què,

mentre dormiu als llits.

Escric lletres de sang,

fills.

 

Creix, de boira, i prospera,

un sentiment hostil.

Hi ha molt de fill de puta,

fills.

 

Lentament, tristament,

lletres de sang escric.

Una nit com una altra,

fills. 

Estan entre nosaltres (Relats d'estiu de la Carme. Juliol)

Refugi de l'Illa, Andorra. Fotografia de Xavier Pujol

Sobre el paper, el pla engegat pels dirigents del nostre planeta era tan senzill com efectiu. A grans trets, es tractava d’estacionar algunes de les nostres naus en inhòspits paratges muntanyencs de la Terra, i fer-les passar --cosa gens complicada, tenint en compte la insòlita predilecció dels terrícoles per les arquitectures extravagants i no necessàriament funcionals-- pel que s’anomena “refugis de muntanya”. Amb això, no solament podíem comptar amb una xarxa extensa i discreta de posts avançats d’observació; a més a més, en ser llavors visitades per un nombre molt limitat d’alpinistes, caminants i escaladors, les naus-refugi eren també idònies com a “centres d’abducció”. Avesats a aventurar-se durant dies (i sovint en solitari) per cims i viaranys, ningú trobava estrany no tindre notícies seues mentre dúiem a terme les nostres anàlisis, i atribuir al mal d’altura les eventuals llacunes de memòria derivades d’aquest procés --del qual, per cert, s’han arribar a dir moltes barbaritats totalment injustificades-- era també difícil de rebatre.

D’aquesta forma, i durant molt de temps, vam anar recollint una informació vital per a afrontar amb garanties la conquesta del vostre planeta i el complet sotmetiment de la raça humana, el qual s’hauria esdevingut finalment sense cap dubte de no haver-se produït un fenomen totalment inesperat que va trasbalsar els nostres plans. A poc a poc, el grup minoritari i específic de persones que fins llavors visitava assíduament els paratges on hi ha instal·lades les nostres naus, va anar sent substituït per un altre tipus de gent molt diferent, visiblement gregària, superficial i sorollosa, l’únic interès aparent de la qual era plasmar la seua pròpia imatge i compartir-la amb altres elements amb gustos i inclinacions similars. Sobretot en certes dates, autèntiques multituds uniformades amb estrafolàries robes multicolors van començar a aplegar-se fins a les nostres instal·lacions estratègiques, a les què s’hi referien sovint, ignorem per quina causa, com “l’últim racó secret a la muntanya” o “un refugi desconegut i encisador”.

Ben aviat, el nostre elaborat sistema de vigilància, abducció i anàlisis va quedar anul·lat per simple incapacitat material d’atendre una afluència tan aclaparadora, alhora que ens vam veure obligats, per evitar posar-nos en evidència, a adaptar-nos a les noves demandes de la multitud que ara ens visitava: després d’anys de servir a muntanyencs bregats sopars a base d’espaguetis i pollastre, hem passat a oferir experiències gastronòmiques on no falta l’alvocat, el salmó fumat i les cerveses artesanes. Així és que, ara com ara, la invasió de la Terra, que d’acord amb el nostre magnífic pla havia de ser imminent i incontenible, ha quedat pel moment en suspens fins que els nostres dirigents avaluen la situació i n’adopten la decisió que consideren més escaient. Això si, mentre s’hi decideixen, estem guanyant uns bons diners, la majoria de ressenyes que rebem són favorables i el nostre posicionament en xarxes és sense dubte immillorable...

La meua aportació als relats d’estiu de la Carme, que ja avançava en el seu magnífic relat que alguna cosa no estava del tot clara amb això dels refugis de muntanya... Jo, sense descartar tampoc els fenòmens quàntics, m’incline més aïnes per les invasions: ves a saber si gràcies als influencers pixavins no ens n’hem estalviat una de molt pitjor... o no.

Dempeus

Tot i que amb certa controvèrsia, hom sol considerar a Ned (Edward) Maddrell, un pescador de l'Illa de Man, com l'últim parlant nadiu de gaèlic manx. Amb la seua mort el desembre de 1974, als noranta-set anys d’edat, aquesta llengua celta estretament emparentada amb l'irlandés i el gaèlic escocés va passar a considerar-se com a extinta, per bé que ja en aquell moment algunes persones, amb el suport d’entitats compromeses amb la llengua i la cultura locals, havien començat a ensenyar-la a les escoles a partir dels enregistraments que s'havien anat recollint des de mitjans del segle XX. A hores d'ara, el manx --classificat actualment per la UNESCO com a críticament amenaçat-- és parlat com a segona llengua per poc més de dues mil persones (un 2,6 % de la població de l’illa), s’hi considera com a llengua oficial juntament amb l'anglès, i s’utilitza de forma general a la senyalització i almenys en alguns documents del govern. Per contra, la seua presència als mitjans de comunicació és pràcticament testimonial, i pel moment només s’ensenya a una petita part dels centres educatius del país.

La història de la desaparició i el posterior ressorgiment --incipient encara, però aparentment decidit-- de la llengua pròpia és sense dubte una de les causes principals del meu ja antic interès per conèixer Ellan Vannin, però no és en absolut l'única. Deixant de banda allò de les carreres de motos i la fiscalitat notablement laxa, temes que no figuren ara com ara entre les meues prioritats, podria esmentar la meua curiositat pel peculiar estatus polític de l'illa, dependència de la Corona Britànica que no forma part del Regne Unit; la singularitat del seu autogovern, amb un òrgan legislatiu (el Tinvaal o Tynwald) format per dues càmeres i considerat com el parlament amb existència continua més antic del món; els nombrosos elements que configuren un patrimoni històric i natural certament remarcable, i fins i tot la seua heràldica distintiva i un poc xocant. Motius més que suficients, des del meu punt de vista, per justificar el desig d’una visita que s’ha fet esperar, però que finalment hem pogut complir fa només uns dies. I amb molt bona companyia, perquè a més de l'amic Rafa Enguix, company habitual en aquestes escapades, també hem pogut comptar en aquesta ocasió --i tan de bo que no siga l'última-- amb Francesc Gisbert, que a més de moltes altres coses, de llengües amenaçades en sap bona cosa. Tot plegat, un parèntesi curt però ben aprofitat --l’illa, amb una superfície pràcticament idèntica a la d’Eivissa i ben comunicada internament, és pot recórrer de cantó a cantó sense cap dificultat-- mentre arriben unes vacances que encara hauran d’esperar unes setmanes, i que em tem que tindran també enguany un caràcter marcadament viatger. I quant a aquest, a falta de dir alguna cosa més concreta en un altre moment, ho deixarem en que ha pagat sobradament la pena conèixer un poc millor un país que ha fet de la resistència un dels seus trets essencials: “Quocunque Jeceris Stabit” (“Onsevulga que el llances es mantindrà dempeus”), diu el seu lema, i sembla decidit a demostrar-ho.

Entre aquesta entrada i l’anterior ha transcorregut pràcticament un mes complet, el de juliol, que com veieu pot considerar-se en blanc a efectes del blog. I he de dir, a poc que hi pense, que no ha estat en aquest cas per falta de temes sobre els quals escriure, sinó perquè molts d’ells --la majoria, de fet--em posen de tan mal humor i em fan sentir tan impotent que cada volta que m’he enfrontat a la pantalla amb la voluntat de dir alguna cosa sobre ells he acabat per deixar-ho córrer. Què dir, que no haja estat dit ja, sobre l’inqualificable genocidi dels palestins a Gaza, la misèria moral de Mazón i els seus acòlits, la falta de pudor d’un supremacisme castellà cada volta més envalentit o la revitalitzada ofensiva contra el valencià --amb alguna complicitat ignominiosa-- per part de la dreta extrema i l’extrema dreta, per esmentar només alguns dels temes que m’amoïnen? Crec que hauria de pensar-ho amb un poc més de calma, però potser és aquesta sensació --que ja hi ha massa gent dient coses i expressant opinions tan prescindibles, com a mínim, com la meua-- la què ha fet que, a diferència d’unes altres èpoques de la línia, faça ja algun temps que allò que escric ací té a veure sobretot amb el que faig i no –o no molt—amb el que pense. O potser és, simplement, que fa molta calor, estic cansat i necessite unes vacances...

De dalt a baix: l'original bandera de Man amb la característica trisquela; l'illa d'Yn Cholloo (Calf of Man);
castell de Balley Chashtal (Castletown); Cronk-y-Keeillown (Tynwald Hill); far de Maghal (Maughold);
tombes neolítiques de Cashtal yn Ard; cim de l'Sniaull (Snaefell), la muntanya més alta de l'illa amb 621 m;
bosc de Ballaglass Glen; casa tradicional a Creneash; escut a l'edifici del Tinvaal, a Doolish (Douglas);
foca grisa a Yn Cheyllys (Calf Sound); Loch Promenade a Doolish; i una ovella de la raça Loaghtan Manx,
amb les quatre banyes --fins a sis, de vegades-- característiques.