El
garrofer del diable (o
de moro, com li diem també en aquestes terres) és, per molts motius, una espècie singular. La majoria dels
noms amb els què se la coneix, a més de remetre a unes altres plantes (garrofer, bajoca, mongetera, tramusser...) de fruits i llavors més o menys similars, fan referència a la seua
diabòlica toxicitat o a la mala olor que desprèn, a la qual deu fins i tot el seu epítet específic: l'
Anagyris foetida, com és coneguda pels botànics, és un arbust o petit arbre que es distribueix de forma irregular des de la Mediterrània Occidental fins a Iran, Iraq, Aràbia i Iemen. Considerat una relíquia de les
laurisilves mediterrànies del Terciari, comparteix gènere amb l'anomenat
oro de risco (
A. latifolia), un endemisme canari amb qui està estretament emparentat, i és una de les poques espècies que a les nostres terres s’han adaptat a perdre la fulla a l’estació seca. La seua floració té lloc a finals de l’hivern, i dona lloc a un llegum allargassat i penjant que persisteix durant molt de temps sobre l'arbust i dins el qual maduren unes llavors negres i brillants. Fa uns pocs anys es va descobrir que almenys tres ocells passeriformes n'actuen com a
pol·linitzadors, la qual cosa la converteix en la primera planta
ornitòfila coneguda a Europa. El garrofer del diable mostra una notable capacitat de rebrot després d'incendis o tales, i com s'ha dit resulta tòxic per la presència de diversos alcaloides com la
citisina i l'
anagirina; la presència d'aquests i d'altres principis actius és la causa del seu ús ancestral com a planta remeiera, sobretot a l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica, on és considerada com una de les espècies medicinals més rellevants.
Però a totes aquestes peculiaritats cal encara afegir-ne una altra, que és de fet el motiu principal que em va dur a interessar-me per la planta fa ja molt de temps: encara que a la major part de la seua extensa àrea de distribució el garrofer del diable creix en màquies, bosquines i matollars assolellats, sovint sobre sols pedregosos i en llocs mai massa freds, a la Mediterrània nord-occidental (és a dir, a la Península Ibèrica, les Illes Balears i el sud de França) és habitual que visca a prop d'enclavaments humans i, en particular, de ruïnes de castells medievals. La tendència a presentar-se associada a aquestes restes, per una banda, i el caràcter tòxic de la planta, per una l'altra, ha estès la creença en un presumpte cultiu de l'espècie amb finalitats militars, i fins i tot a aventurar per al mateix un origen medieval. D'acord amb això,
Anagyris seria el que botànicament s'anomena un
arqueòfit, i les seues poblacions actuals a les nostres terres serien les restes naturalitzades d'antics cultius que tindrien com a finalitat utilitzar els seus extractes per a enverinar fletxes i sagetes.
Sembla que devem al gran botànic sogorbí Carlos Pau la primera referència expressa a l'associació entre A. foetida i els castells. Pau, molt aficionat a la història, va deixar escrit en l'etiqueta d'un plec recollit al castell de Montesa un comentari al respecte que va ser posteriorment recollit i popularitzat per Pius Font i Quer en el seu monumental llibre sobre plantes medicinals: després de citar literalment l'anotació de Pau ("Es significativo el no haber visto esta planta tóxica más que en los castillos de Sagunto, Xátiva..."), Font Quer exposa la hipòtesi de l'antic cultiu de l'espècie a la proximitat de "les defenses frontereres d'antany", ja siga per un eventual ús de la seva fusta "per armar ballestes", o més probablement per la seva toxicitat, que la faria teòricament apta per a enverinar fletxes i sagetes. L'ús militar d'alguns vegetals tòxics ja havia merescut l'atenció de Pau, que en un breu treball dedicat a l'etimologia de diverses plantes insisteix en que "las plantas venenosas peninsulares se usaron para emponzoñar las flechas o armas de guerra y de caza", tot i que és significatiu que A. foetida no forme part de la relació d'espècies tòxiques a les què es refereix aquesta nota. A partir d'aquestes propostes primerenques (i, que jo sàpiga, sense cap altra prova concloent que ho demostrara), la suposada utilitat del garrofer del diable per a enverinar fletxes s'ha generalitzat fins el punt d'aparèixer inevitablement com un tret característic sempre que es parla de l'espècie.
No seré jo qui negue que, posats a explicar un fet tan cridaner com innegable --la presència d'
Anagyris en molts dels nostres castells-- i en un context especialment propens a les batalles entre
moros i cristians, l'enverinament de fletxes resulta una idea atractiva i fàcil de popularitzar. Però el cas és que, malgrat presentar-se sovint com a certesa, aquesta idea no passa de ser una mera hipòtesi, i a més a més, amb uns quants punts febles que fan de mal justificar. El primer, la falta de qualsevol referència històrica a aquesta utilitat: a diferència del que passa amb el seu ús medicinal, que és objecte d'extensos i detallats comentaris per part de nombrosos autors clàssics, no es coneix a hores d'ara cap document que parle d'un ús militar per a l'espècie, com sembla que si que passa amb
altres espècies com l'el·lèbor o
marxívol, que és coneguda en castellà com a
hierba de ballesteros. Tampoc els noms populars de la planta, en el nostre i en altres idiomes, aporten cap pista al respecte. Vos estalviaré la llista, però de tots els noms que he pogut anar recollint al llarg dels anys de diverses fonts en català, castellà, àrab, amazic, francés, grec, anglés, italià, maltés, portugués, sard, albanés, croat o turc, cap d'ells fa referència a que l'espècie s'aprofitara amb finalitats bèl·liques: com passa amb la nostra llengua, moltes altres fan referència a la pudor i a la toxicitat (a través de
dimonis,
bruixes o, en el cas de l'àrab, d'animals impurs com
porcs i
gossos), però res més. Per cert: a més del general
kharrūb al-khinzīr (
garrofer de porc), sembla que els
andalusins l'anomenaven ʻ
ūd al-yusr (
pal de la prosperitat); l'amic Josep Torró
cita també com a andalusí aš-šawkah aš-šahbā’, però aquest nom sembla referir-se a arbustos espinosos.
Sense menystenir la reputació remeiera de l'Anagyris, la possibilitat de que fora aquesta la raó d'un antic cultiu (i l'origen, per tant, de les nostres poblacions actuals) no se n'adiu bé amb la seua presència als castells i fortificacions, tret que es postulara algun tipus d'ús medicinal directament relacionat amb l'activitat militar (com el tractament de ferides, per exemple) que sembla poc probable ateses les propietats conegudes de la planta. Tampoc l'eventual ús de la fusta, al qual es refereix algun autor clàssic, resulta una explicació convincent en haver estat confosa amb la d'altres espècies similars. Però potser el fet que em sembla més revelador a l'hora de qüestionar la hipòtesi bèl·lica té a veure precisament amb l'hàbitat de l'espècie: ja s'ha dit anteriorment que a la major part de la seua àrea de distribució, Anagyris no tendeix a associar-se amb indrets antropitzats com els castells; però fins i tot a les nostres terres, les fortificacions medievals --o, per dir-ho amb propietat, algunes d'elles-- no són l'únic lloc on creix. Molts dels despoblats moriscos que esguiten les valls de les Marines i el Comtat alberguen poblacions notables de l'espècie, que també en altres territoris (com el sud de França o Andalusia) apareix lligada a àrees arqueològiques de diverses èpoques i característiques. Però sobretot, trobe significativa la presència de poblacions més o menys extenses de garrofer del diable junt a corrals de ramat de datació molt més moderna, i fins i tot hi ha algun cas en que la planta apareix junt a abeuradors o descansadors associats amb camins ramaders; al castell de l'Ocaive, a Pedreguer, A. foetida falta per complet al recinte castral, però per contra és abundant al peu dels penya-segats que el delimiten, en la proximitat d'abrics o balmes habilitats com a corrals. I convé no oblidar que tant els despoblats com molts castells (i altres enclavaments arqueològics) van ser reutilitzats com a recintes ramaders quan van perdre la seua funció.
A partir d'aquestes observacions, sembla raonable plantejar la possibilitat de què la vinculació de l'
Anagyris amb els castells no tinga un origen militar sinó
pecuari. I he de dir que, almenys des del meu punt de vista, hi ha alguns trets de la pròpia planta que podrien reforçar aquesta idea. En primer lloc, cal assenyalar que, malgrat la seua toxicitat, les fulles i tiges del garrofer del diable són consumides pel ramat i alguns autors el consideren "
forraje apreciado"; això, junt amb la peculiar fenologia de l'espècie, podria fer de la planta un recurs farratger especialment rellevant en subministrar brots tendres en un moment (tardor i principis d'hivern) que coincideix amb una de les fases sensibles del cicle anual en medis mediterranis. Però sense descartar aquesta opció, m'atrau especialment la possibilitat de què en realitat l'ús ramader del garrofer del diable es vinculara a un procés tan fonamental com la fertilització del sòl. En les societats agrícoles tradicionals, l'activitat ramadera es fonamental per proporcionar fertilitzants d'origen animal, fins el punt de que la producció i ús d'aquests han donat lloc a sistemes complexos de gestió per part dels grups camperols, en els què el material vegetal utilitzat com a
jaç per al bestiar (les anomenades "
boges femateres", que en barrejar-se amb els excrements dels animals dona lloc al fem pròpiament dit) representa sovint un paper fonamental i ha estat tradicionalment objecte d'una acurada selecció de l'espècie o espècies més adequades per a millorar-ne el resultat.
En principi, la possibilitat que A. foetida fora usat amb aquesta finalitat a les nostres terres em sembla una hipòtesi plausible. Es tracta d'una lleguminosa (especialment apta, per tant, com a fertilitzant pel seu contingut en nitrogen) de creixement relativament ràpid i elevada capacitat de rebrot, la qual cosa la fa susceptible de suportar talls successius i, per tant, de facilitar material vegetal suficient per a aquesta funció. A més, la seua toxicitat --comuna amb altres espècies utilitzades amb aquesta finalitat-- pot representar un avantatge per les propietats insecticides que se li atribueixen i per contribuir a millorar la salubritat del cultius en controlar potencials pestes com els nematodes. La hipòtesi resulta també consistent amb la persistència actual de l'espècie en les proximitats d'emplaçaments usats com a corrals: tenint en compte que les seues llavors solen germinar bé, sembla lògic suposar que algunes d'elles, que formarien part --almenys durant algunes èpoques de l'any-- del llit vegetal aportat als corrals, pogueren donar lloc a exemplars de l'espècie tant en els propis corrals com, sobretot, en emplaçaments pròxims a ells, en els quals s'emmagatzemaria temporalment el fem abans d'utilitzar-lo. D'aquesta forma es donaria lloc a poblacions d'A. foetida, probablement afavorides i mantingudes en un règim seminatural, amb l'avantatge afegit de disposar del material vegetal necessari per al jaç a molt poca distància del lloc d'ús, i que hi persistirien, després de desapareguda l'activitat ramadera, per la seua capacitat de viure en ambients profundament alterats.
Des del meu punt de vista, un hipotètic ús d'
A. foetida com a planta associada a la producció de fem i la fertilització del sòl podria ser suficient per a justificar la seua introducció i cultiu, atenent a la rellevància d'aquestes pràctiques per a les societats camperoles. En tot cas, he de dir que almenys fins el moment no he estat capaç de trobar cap referència etnobotànica a aquesta utilitat (ni a cap altra, realment) a les nostres terres: si en algun moment el garrofer del diable va ser objecte d'aquest o de qualsevol altre aprofitament, la seua memòria sembla haver-se esvaït completament. I també he de reconèixer que, a banda de resultar molt menys
èpica que la imatge dels ballesters andalusins defensant-se dels invasors feudals, la hipòtesi de l'ús agropastoral de l'espècie tampoc no aporta dades sobre la possible procedència del cultiu, ni del moment en que va ser introduït a casa nostra. Amb tota seguretat, caldrà encara seguir investigant per poder esbrinar la raó per la qual el garrofer del diable ha acabat esdevenint
la planta dels castells; però estic convençut de que si no comencem per evitar els tòpics i les simplificacions sobre la nostra història, i tractem d'entendre millor les societats que ens han precedit a aquesta terra, no va a ser gens fàcil reeixir.
 |
| Encara que només siga per curiositat, les imatges són, de dalt a baix, dels castells de Travadell, Gallinera i Rugat; el despoblat morisc de Canèssia (l'Orxa); la font de Baladre (Muro de l'Alcoi), descansador de ramat, i el corral de la Llacuna (Castell de Castells). |
Malgrat la meua innegable debilitat pel món vegetal --ja vaig deixar dit en el seu dia que un dels principals motius per voler visitar Socotra van ser precisament els seus famosos dragos-- cada volta més tendisc a reconèixer-me com a naturalista, en el sentit més ampli del concepte. I si la flora socotriana resulta excepcional per molts sentits, no ho és menys la seua fauna, tant terrestre com marina, amb alguns grups com el dels caragols terrestres o els dels rèptils en els què el percentatge d'espècies exclusives supera el 90 %. Malauradament, uns pocs dies recorrent un lloc tan singular no dona més que per fer-se una idea general de les seues característiques, i tampoc puc dir que, pel que fa a les qüestions faunístiques, m'haguera preocupat massa per recollir un poc més d'informació prèvia al viatge. La qual cosa no lleva per a que tractara de fixar-m'hi en la mesura possible en tot allò que ens anava sortint al pas, i especialment --ja ho heu vist, més amunt-- en les aus, perquè, a més de ser indiscutiblement més fàcils de veure que altres animalets, vam tindre la sort de poder comptar amb el company Dani Valverde i el nostre guia local Mansour, tots dos ornitòlegs experts i entusiastes, que ens van anar il·lustrant sobre els ocells que anàvem veient (o intuint, segons el cas) al llarg del nostre recorregut. Animals (com les plantes, l'aigua, les roques, les muntanyes i els humans que les habiten) que, en tot cas, només poden ser realment entesos com a part d'un conjunt del qual formen part indestriable; notes en una extraordinària partitura, diversa i complexa, de la què potser acabarem per no recordar cap concreta melodia, només l'emoció d'haver-la pogut viure. 
