Febrer al riu

“Molts dels esdeveniments del cicle anual es repeteixen any rere any en un ordre regular. Un registre d'any a any d'aquest ordre és un registre de les velocitats amb què l'energia solar flueix cap i a través dels éssers vius. Són les artèries de la terra. En rastrejar la seua resposta al sol, la fenologia pot arribar a aportar una mica de llum sobre aquest enigma final, el funcionament intern de la terra".

Aldo Leopold

Em diuen els companys que en saben que és precisament en aquest moment de l’any quan les tortugues de rierol, que al ple de l’hivern s’han mantingut relativament inactives, comencen a fer-se més visibles, especialment quan ixen de l’aigua per assolellar-se. Feia temps que no baixava al riu, que encara resisteix amb certa dignitat la persistent sequera, i m’ha alegrat veure que la població de tortugues d’aquest tram segueix mostrant-se, en aparença, saludable. Algun bitxac encuriosit i un bon grapat de mosquiters --diria que molts d’ells hivernants a punt de començar el seu retorn al nord-- em mantenen entretingut també per una estona mentre vaig caminant per la ribera; grups d’esvalotats i sorollosos collverds van alçant el vol al meu pas mentre m’acoste cap el que era una de les xopades més anyenques de la contornada, talada de fa poc: saber que més prompte o més tard havia de passar no evita que en passejar entre les soques --moltes d’elles, amb rebrotims ja ben visibles-- senta una difusa però inevitable melancolia. Ja de tornada cap a casa, en els primers oliverars per damunt del talús de l’àmplia llera, els vistosos i endèmics gallets grocs floreixen amb força després d’uns anys en què s’han deixat veure menys per aquesta contornada: tot i que no han estat massa generosos, els arruixons recents --i, potser també, que molts bancals han tornat a llaurar-se pel bon preu de l’oliva els últims anys-- semblen haver-los afavorit i tot apunta a que enguany deixaran a terra un potent banc del llavors, garantia de noves generacions per a les temporades que vindran... Busque, en arribar a casa, una frase d’Aldo Leopold sobre els cicles naturals que m’ha estat rondant pel cap tot el matí; la xarxa ho posa ara molt més fàcil, i no em costa molt trobar-la i a més a més, me’n recorda moltes altres --fa poc que he estat rellegint el seu llibre extraordinari sobre Sand County-- que aprofite per anotar per tindre-les més a mà. Després del meu recorregut, hui potser fora escaient citar aquesta: “El nostre enfocament en la conservació de la natura no ha de ser simplement protegir la vida salvatge al seu entorn natural, sinó també protegir-la en un entorn modificat per l'home”; aquesta altra sempre m’ha agradat, per a hui i per a qualsevol altre dia: “Els actes de creació solen estar reservats a déus i poetes, però la gent més humil pot eludir aquesta restricció si sap com fer-ho. Per plantar un pi, per exemple, no cal ser ni déu ni poeta; només cal tenir una pala”. El riu en febrer: una estona al sol i ni pensar-ne --per ara?-- en el foguer...

Sagrat

A hores d’ara pot semblar poc més que un covatxol, una cavitat relativament petita d’accés embosquinat i sense cap tret aparent que la singularitze. Però per als antics habitants d’aquestes terres, la que ara coneixem com a Cova de la Pastora per trobar-se als terrenys del mas del mateix nom va ser, durant mil·lennis, un lloc sagrat. Primer, sobretot a finals del Neolític i el Calcolític però allargant-se fins a l’Edat del Bronze, com a lloc d’enterrament: les excavacions dutes a terme a mitjans del segle XX, reinterpretades recentment amb nous estudis, van exhumar les restes d'almenys cinquanta-nou individus --homes, dones i xiquets-- els ossos dels quals, en la majoria dels casos prèviament descarnats, havien estat acuradament dipositats junt amb aixovars funeraris formats per puntes de fletxa, elements d’adornament i, sobretot, ídols sobre os, entre ells els característics ídols oculats que, segons estudis recents, s’haurien expandit a gran part de la Península Ibèrica a partir del seu origen precisament a aquesta zona. La cova, però, va conservar el seu caràcter  religiós molt després de deixar de ser utilitzada amb finalitats funeràries, com demostren les troballes de materials --ceràmica i objectes metàl·lics com anells de bronze-- interpretats com a ofrenes i que arriben almenys fins a l’època Ibèrica, al segle IV aC, i encara pot ser que fora usada amb idèntica finalitat en època romana; cinc mil anys, poc dalt o baix, fent d’espai simbòlic i ritual no està gens malament per a una petita i aparentment insubstancial coveta.

Tot i tenir-la ben a ma, i a diferència d’altres jaciments de la rodalia alcoiana que formen part de la meua “arqueologia sentimental”, mai no havia estat a la Cova de la Pastora. La sensació de que, almenys fins a l’adveniment dels GPS, no era un lloc fàcil de trobar, com també la sensació que no devia quedar a l’espai físic del jaciment molta cosa a veure (la major part dels materials recuperats a les excavacions, entre ells fins a cinc cranis trepanats, estan dipositats al Museu de Prehistòria de València) havien fet que fins ara no haguera trobat el moment propici per a posar-hi remei. El cas és que, amb el propòsit enunciat d’anar recuperant a poc a poc l’hàbit de caminar, però assumint també que mentre no puga donar per acabada la meua particular edat de pedra no estic com per a pujar (i baixar) moltes muntanyes, el recorregut --curt i senzill-- que porta fins la cavitat es va presentar com una bona alternativa, amb la possibilitat a més a més de completar-la amb altres punts d’interès a la rodalia de la serra que a hores d’ara anomenem "dels Plans", nom que em fa l’efecte que no fa molt que se li aplica i del què potser diré en altre moment alguna cosa: els masos i les restes de la Colònia Agrícola que s’hi va implantar l’any 1908 --un altre assumpte que mereix comentari i que em deixe pendent--, l’entranyable llogaret de la Sarga i, encara que des de fora en aquesta ocasió, les extraordinàries pintures rupestres del Barranc de la Cova Foradada, parcialment contemporànies, per cert, de les restes trobades a la de la Pastora.

Pel que he anat llegint, l’aspecte actual de la cova ha de ser ben diferent al que mostrava quan va ser descoberta per Vicente J. Pascual Pérez l’any 1934 en la finca familiar de la Pastora. Buida a hores d’ara dels sediments que la reblien quasi per complet --a penes hi havia llavors un metre d’alçària entre terra i sostre-- i dels què van anar recuperant-se els materials arqueològics, l’accés a l’única sala de què consta la cavitat no presenta actualment cap dificultat; a prop de la boca, coscolles, carrasques i pins van cobrint els muntons d’enderrocs procedents de les excavacions dels quals, per cert, encara s’han pogut recuperar, gràcies a les recents investigacions i a una prospecció més acurada, moltes restes d’interès que havien estat ignorades en les primeres campanyes. Pel demés, i com s’ha dit abans, res no faria pensar al visitant que ignore la història de la cova que es troba en presència d’un enclavament que, al llarg dels segles i per a tanta gent, va tindre una significació tan profunda com difícil de copsar, a hores d’ara, en tot el seu abast. Nosaltres ens limitàrem a esmorzar-hi, però d’alguna forma vam tindre també la sensació d’haver complit un deute pendent des de feia massa temps; a prop, entre les pedres, desenes de narcisos començaven a florir.

Quinze (i remitjó)

Doncs mira, m'ha tornat a passar. I no serà perquè no hi vaig pensant de tant en tant al llarg de l'any, i em faig llavors propòsit ferm d'estar aquesta volta una mica més pendent. Però torna a arribar el vint-i-quatre de gener, que és el dia que fa anys la línia, i per una cosa o altra se me'n torna a anar el sant al cel i quan vinc a caure en el compte ja he fet tard; enguany, de llarg, que amb un escaig com aquest no puc ni  recórrer a l'acostumada dita de que fins els huit dies val. El cas és que, malgrat tot, sempre em sap mal no aprofitar l'avinentesa per deixar escrita alguna cosa sobre tot açò d'un nou aniversari, i més encara aquesta volta perquè, sense ser pròpiament un nombre redó, el quinze no deixa de tindre també la seua gràcia. I al remat, i si fora per les dites, sempre es pot adduir que val més tard que mai... Gràcies, com sempre i de tot cor, per haver compartit camí tots aquests anys, i a veure si l'any que ve estic una mica més al cas, encara que vistos els antecedents no gosaria prometre res...

L'únic avantatge de fer tard és que hui puc tirar ma, per il·lustrar-ho, de la sempre estimable floració dels ametlers, que a poc a poc va agafant embranzida; la d'aquests, caminant per una preciosa i hivernal Valleta d'Agres, on he començat també a complir el propòsit de moure un poc les cames després d'aquestes setmanes d'inactivitat "calculada". Poc a poquet l'hivern...

Paraulejant

Era raonable suposar, amb permís de l'homonímia, que entre els "càlculs" que diem del mal de pedra i els dels còmputs matemàtics hi podia haver, com és el cas, alguna relació etimològica. I tampoc no em va sorprendre massa saber que qui més a prop estava de l’origen del mot (el llatí calculus, que significa literalment “pedreta”) eren els primers, cosa que evidentment no requereix massa explicacions; la segona accepció, en canvi, es basa en l’ús ancestral de pedres o altres elements similars --penseu, per exemple, en els clàssics àbacs-- com a mètode per a fer comptes, el que no es pot negar que té també la seua lògica. Quant a "còlic", en tant que “dolor abdominal agut”, procedeix directament del llatí colon, que a hores d’ara designa com és sabut una part de l’intestí gros però que en el terme original grec (κῶλον) sembla que tenia un sentit més general com a membre, extremitat o part d’alguna cosa, no necessàriament del cos humà: els anglesos li diuen colon als nostres dos punts --i semicolon al punt i coma-- a partir d’una de les accepcions (“part d’un vers”) de la paraula grega... 

A aquestes alçades, crec que ja vos podeu fer una idea de fins a quin punt tinc presents, darrerament, tots aquests mots: han calgut mesos i unes quantes proves mèdiques per confirmar que la “tecla” que m’afligeix des de fa temps és precisament un cudolet enutjós i inoportú, i em tem que encara hauré d’esperar unes setmanes més fins que me’l puguen treure perquè sembla clar que no té cap intenció de fer-ho pels seus propis mitjans. Amb tot, i malgrat el persistent i inevitable malestar associat a aquesta afecció, i d’alguns episodis més intensos --còlics, ja sabeu-- que deixarem per ara en francament molestos, vaig podent fer vida quasi normal en molts aspectes, tot i que he limitat molt algunes activitats com ara eixir a la serra i, fins i tot, posar-me a escriure perquè quasi sempre acabe fent-li voltes al mateix. La part bona, en tot cas, és que atenent als meus antecedents mèdics recents la cosa podria haver estat pitjor, molt pitjor, així que farem per ser positius i seguirem tirant de paciència (i analgèsics) almenys per una temporada. Per cert, dient de paraules i homonímies, no deixa de ser curiós que el terme ”lític” tinga dues accepcions, amb les seues respectives etimologies: la relativa a les pedres, que és el que significa el grec líthos (λίθος), i la forma sufixada que deriva del mot també grec lýsis (λύσις), que vol dir “dissolució”, i que en combinació amb l’anterior m'evoca ara mateix un desig irresistible. De les paraules que podria fer servir per qualificar a qui hauria de vetlar per una sanitat pública de qualitat i està fent exactament el contrari, vaig fent una llista i ja ho anem parlant.

Amb poquetes ganes com dic de caminar --diuen que va bé per a les pedres, però a mi no m’acaba de provar--, una de les poques eixides que he fet aquestes últimes setmanes ha estat una volteta pel tram  del riu d’Alcoi entre l’Orxa i Vilallonga, un indret preciós que m’estime especialment i del qual ja he parlat ací altres vegades. A veure si a poc a poc vaig animant-me a eixir una mica més, perquè llegir a la vora de la llar (ja vos contaré, si això) no està tampoc gens malament, però quan vulga tornar a fer servir les cames hauré de fer un curset per recordar-me'n, i a més a més l'hivern va avançant i a poc que m'encante m'hauran passat de llarg les flors dels ametlers. I ja posats, faig propòsit també d'anar tornant a escriure, encara que siga a pesar de pedres, mazons, trumps i altres xacres front a les quals només cap una actitud: combatre-les, i fer tot el possible per extirpar-les.

Desenterrada glòria

Desenterrat, desenterrada glòria.

L’explosió, la terra escarbotada.

En un basquet, oferides magranes.

Temple brancut de l’Antic Testament!

Oh murs de fang! Lentíssima costera.

A Sant Miquel li ha florit l’espasa.

I Sant Vicent fa el sermó de les aigües.

Canta el metall, canta el poble, el País.

Vicent Andrés Estellés, "Llíria" (Mural del País Valencià)

Amb un pla com aquest era fàcil encertar: tornar a reunir-nos, tal i com fem des de fa ja un bon grapat d'hiverns al voltant del canvi d'any, amb un grup de bons amics amb els quals és sempre un autèntic plaer compatir passeig, taula i conversa; i trobar-nos enguany a un lloc tan eminent com la vila de Llíria, que teníem pendent de feia molt de temps per tot el que hi ha per veure i per conèixer, més encara amb l'opció de comptar amb guia d'excepció. No és gens sorprenent, doncs, que acabara sent una jornada magnífica en la què vam poder conèixer un poc millor alguns dels elements més rellevants de la ciutat romana, andalusina i medieval, però també saber de molts detalls, exposats per qui ho ha viscut de primera mà, de la lluita per preservar un patrimoni extraordinari que no sempre ha estat valorat com es mereix i que no ha dit l'última paraula perquè hi encara molta glòria que espera el moment de ser desenterrada. L'única llàstima: haver-nos deixat pendent, per falta de temps, la visita a les restes de la ibèrica i cabdal Edeta, encara que no sembla molt difícil posar-li remei. I estic quasi segur que aquesta vegada no haurem d'esperar massa temps per fer-ho.