A força de ser punt de partida i arribada de moltes i molt notables caminades (cap a la Xortà i la seua extraordinària rodalia, per exemple, o bé per arribar-se, pel camí que puja pel Cocoll, fins al cim que diuen del Molló o Tossal de Migdia), sovint no se li presta, al Pla d’Aialt de Castell de Castells, tota l’atenció que mereix per propis mèrits. I és fàcil que a nosaltres ens haguera passat el mateix també aquesta vegada, si no haguera estat perquè les recents i generoses pluges li han donat a l'encisador fondal un aspecte ufanós i vagament marjalenc que va fer inevitable que li dedicàrem almenys una estoneta; dues, de fet, sota els núvols a l’anada i ja a ple sol a la tornada. I entre mig, un preciós trajecte que, a més de pujar al cim, ens va dur a recórrer, ja dins del veí terme tarbener, la preciosa clotada d’Albirec (una dolina, com el mateix Aialt, el nom de la qual ve de l'àrab al birak i vol dir precisament llacunes) i la cabdal Cova de Dalt. Per cert, a més del seu interès natural i paisatgístic, tant Sa Cova com Aialt són enclavaments d'un excepcional valor arqueològic i patrimonial: de la primera, objecte de lamentables espolis anys enrere i pendent encara i pel que sé d'una investigació profunda i sistemàtica, s'han recuperat abundants materials que es remunten al Neolític antic i a l'Edat de Bronze (mil·lennis V i III aC) que demostrarien que va ser utilitzada com a lloc d’habitació i també d’enterrament. Quant a Aialt, a la seua rodalia es va aixecar una interessant alqueria andalusina que ha estat estudiada amb detall pel bon amic Josep Torró per tractar-se d'un dels escassos exemples de poblament, a Xarq al-Àndalus, que no s'associen amb un perímetre irrigat sinó que semblen basar-se en els conreus de secà i l'activitat ramadera, present encara actualment a la zona; segurament, que a la vora d’alguns dels corrals bastits sobre les restes medievals hi cresquen a hores d’ara garrofers de moro --alguns d'ells, d'una grandària respectable-- no deixa de ser una casualitat. O no.
Fa un poc més de tretze anys li vaig donar ací mateix la benvinguda, i malauradament ha arribat ara el moment d’acomiadar-la: uns dies després de que li diagnosticaren una gravíssima malaltia de la què fins fa a penes una setmana no havia mostrat cap símptoma aparent, Isis ens va deixar ahir. Ens consola pensar que no sembla haver patit molt, que ha tingut fins el final el que pensem que pot considerar-se com una bona vida, i que la seua companyia ha fet també la nostra més feliç tots aquests anys. Però res d'això no lleva, evidentment, que ens sàpiga molt mal, i que la trobem molt a faltar. I crec que Mixi i Blanca també.
