Sempre que puc puge muntanyes. Normalment les que tinc més a prop, que no són ni molt altes ni molt complicades, però que ja em van bé. Res que no sapigueu, però ho dic perquè em sembla que ara ho faig més sovint; sempre que tinc una estona, de fet. Hi vaig, sobretot, perquè m’ho passe bé i m’agrada molt fer-ho. Però també perquè m’ajuda a distreure’m el cap, contenir inquietuds i evitar pegar-li massa voltes a allò que no està a les meues mans. I també vull pensar que moure les cames no em vindrà malament per tal que allò que ha de vindre m’agafe en la millor forma física possible. Endurir-se, doncs (empedreir-se, podria dir-se també), pel que té de fer-se fort davant els embats i les incerteses. Però no per insensibilitzar-se, encara que per a segons quines coses no siga, francament, per falta de ganes. Simplement, no crec que siga realment possible; almenys, no en el meu cas.
He eixit menys, aquests últims dies, per l’oratge plujós que convidava a mamprendre altres tasques pròpies de l’estació i que a la seua manera també fan paper per esbandir les boires. Fer el codonyat, per exemple, que l’any passat no va poder ser perquè em va agafar un poc lluny. O esperar amb paciència l’adveniment dels primers esclata-sangs a les mateixes muntanyes per les què camine ara; a veure si hi sort...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada