Han estat, sobretot, dies de senda i muntanya, de desconnectar el cap i de celebrar, a peu pla i a peu ple, la primavera. Però mai va malament canviar una mica, sobretot quan es tracta de conèixer un poc millor la història del País: història propera per distància a casa, però també perquè ha estat ella qui ens ha fet ser el que som. M'ha agradat, per això, conèixer finalment l'extraordinari monestir de
Santa Maria de la Valldigna, una visita massa temps postergada però indubtablement recomanable malgrat l'inevitable neguit que provoca constatar els efectes devastadors de segles d'espoliació, abandonament i ruïna (i de recordar com fins i tot una
bona idea, en mans de segons qui, pot acabar convertida en un
femer pudent). Però encara m'ha agradat més --i no sabria ben bé explicar per què-- conèixer, també després de massa temps, la modestíssima Ermita de Santa Anna,
mesquita que fou del llogaret de la Xara, encara que només haja estat per albirar, des de la porta tancada, el senzill
mihrab orientat impròpiament al sud. I no he pogut evitar pensar-ho: a una banda del mur que envolta el monestir, els vestigis --monumentals, malgrat tot-- deixats per abats, monjos, reis i cavallers; i a l'altra, molt més difícil de copsar però igualment remarcable i duradora, l'empremta --la història, al remat-- de generacions de camperols, cristians i musulmans, constructors pacients i silenciosos d'un paisatge en el qual hauriem d'aprendre, també, a reconèixer-nos.
Vam estar a punt d’ajornar-ho per una previsió de l’oratge més aïnes desfavorable, i perquè des d’abans del viatge a Socotra vinc arrossegant alguna tecla que no acaba de fer net. El cas és que, en part també per la dificultat de trobar dates alternatives, finament vam decidir mantenir per al cap de setmana passat la tradicional i tardorenca eixida familiar (diguem-li “nuclear”; la que podríem considerar com “ampliada” la farem també d’ací un parell de setmanes), enguany amb l’extraordinària fortalesa ibèrica dels Vilars d’Arbeca com a destinació primordial però amb el complement difícilment superable dels cabdals monestirs cistercencs de Santes Creus i Vallbona de les Monges. I malgrat que oratge i tecla han molestat un poc, no hi ha cap dubte de què la decisió va ser plenament encertada: pels monuments, tots ells pendents d’una visita des de feia molt de temps i que, en tots tres casos, ha resultat realment emocionant poder conèixer de primera ma; per la companyia, perquè cada volta va resultant més complicat quadrar agendes però, com a pare orgullós, fa molt de goig poder presumir de filles i seguir també aprenent d’elles. Però també, no vos ho negaré, perquè poder cantar els quatre gols del Barça en un acollidor bar d’Arbeca –gràcies, Jordi!-- va ser francament abellidor... Al capdavall, doncs, un gran cap de setmana. I ara, que ploga si ha de ploure però amb coneixement, i a veure si al remat ho encertem i desteclegem la punyetera tecla: està l’agenda tardoral bastant atapeïda, però encara confie en haver-li de fer lloc a alguns esclata-sangs, i aniria bé estar en condicions per no fallar-los.
