"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 16 de maig del 2016

La gerra




La vaig veure per primera volta fa ja anys, quan començava a recórrer les sendes de Benicadell, i em va semblar una troballa com a mínim singular: un no espera trobar, quan camina entre la brolla per la carena d'una muntanya, una gerra soterrada fins el coll. Amb tot, no vaig dubtar molt en atribuir-li com a propòsit més probable el de recollir aigua en un punt, com aquell, allunyat de fonts o pous; cosa, segurament, de pastors o de caçadors. Des de llavors, cada volta que he passat a prop m'he deixat caure per veure si la gerra seguia en el seu lloc, i fins i tot en vaig parlar, un poc de passada, en una entrada d'aquest blog. El cas és que fa uns dies, gràcies a l'afany de l'amic David Pastor, que segueix perseguint els secrets de les tramusseres de la serra, vaig compartir una amable conversa amb el fill i la filla, ja ancians, del Tio Silvestre de Gaianes, que cap als anys de 1950 cultivava, al capdamunt de la carena de Benicadell, melons i tramussos --dels de menjar-- amb fama en tota la contornada. Els vaig parlar, llavors, de la gerra --pel que m'explicaven, el lloc que conreaven estava molt a prop--, i ells m'hi van explicar la història: van ser precisament ells (el Tio Silvestre i el seu fill) els qui la hi van posar farà setanta anys; la van dur des de Castelló --de les Gerres, clar--, i la feien servir per guardar l'aigua que carrejaven, de camí cap als bancals, des del Pouet de Cervera, i que així es mantenia fresca molt més temps.

En tornar a casa, mentre anotava alguns detalls interessants de la conversa, no vaig poder deixar de pensar en la senzilla història de la gerra, i en l'evidència que amaga: darrere de cada obra humana, gran o petita, que ara trobem quan caminem a la muntanya (bancals, sendes, fonts, corrals...) hi ha, o hi va haver, persones concretes que la van bastir amb un propòsit i que hi van deixar també una part, petita o gran, de la seua pròpia vida. En la majoria dels casos, mai no coneixerem els detalls i les circumstàncies d'aquestes obres i les històries que s'hi amaguen; de vegades, fins i tot, se'ns escapa el propòsit final amb que algunes d'elles van ser fetes, perquè cada societat i cada època construeixen el seu propi paisatge, i amb freqüència és suficient amb el pas d'unes poques generacions per a que les claus que permetien interpretar-lo caiguen també en l'oblit. Però que avui no siguem capaços de conèixer els noms dels constructors, de vegades remots, dels nostres paisatges --"com tampoc hom no sap el nom de l'autor d'una marjada", escrivia Estelles-- no vol dir que, en algun moment, no en tingueren; de nom, i de vida. Estic segur que quan torne a passar vora la gerra que van soterrar a la carena de Benicadell el Tio Silvestre i el seu fill, la miraré amb uns altres ulls.




5 comentaris:

  1. Jo també estic segura que la miraràs amb uns altres ulls.

    Saber la història i els seus noms ens apropa molt d'allò que veiem. Aquesta història tan senzilla i bonica et canvia els ulls a tu i també a nosaltres... A la segona foto ja em sembla veure-hi aigua.

    ResponElimina
  2. És una sort comprovar que els caminants carenaires respecten la gerra del Tio Silvestre de Gaianes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser la sort és que no està molt al pas i que cal fer marrada des del camí per a trobar-la, xavier. Però m'apunte al que tu dius; ben mirat, els caminants carenaires són, també per això, un poc especials... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Amb petites coses fetes per gent anònima s'han construït els nostres paisatges. Un paisatge amb sentit i sentiment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els nostres paisatges, els paisatges mediterranis, són paisatges construïts, Consol. En alguns --pense, per exemple, en els abancalaments-- la mà humana és evident; però fins i tot allí on no resulta tan visible, l'efecte de mil·lennis d'interacció amb els humans és un factor imprescindible per entendre per què la nostra terra és com és. I per a pensar en com volem que siga, també... Salut i moltes gràcies!

      Elimina